26.3.07

Una visita imprescindible: Nuqus a l'Uzbekistan

El Museu d’art de Karakalpak (col·lecció Savitsky) que es troba Nuqus és una petita joia entre deserts i a l’extrem de l’Uzbekistan...

Igor Savitsky (1915-1984), artista de Moscou, va arribar a la regió autònoma del Karakalpakstan (ètnia, cultura i llengua diferent a la resta del país) com a membre d’una expedició etnogràfica i arqueològica, i durant els anys que es dedicava als seus estudis va trobar tresors oblidats, des de la Bactria i la Sogdiana antigues, a les restes del pas de les legions d’Alexandre, el Gran per aquestes terres.

En els anys 50 del segle XX, va establir una llar per a la seva col·lecció en el museu de l'art de Karakalpakstan. Però, a més de les antiguitats va començar una feixuga tasca de coneixement i recollida de l’art de la regió, de l’art tradicional uzbek, i dels artistes russos entre el 1900 i els anys 30, i fins i tot, posteriors, però fora de l’ortodòxia del règim.

Aquest va ésser l’element que em va fascinar al descobrir els seu museu, davant dels meus ulls apareixien obres d’art d’una qualitat extraordinària enmig d’una petita població envoltada pel Mar d’Aral i la sorra.

Molts d’aquests artistes eren desconeguts o les pressions polítiques del sistema soviètic els van silenciar o destruir. Va ésser gràcies a Savitsky, que va acollir als artistes i salvar les seves obres, que ara hi ha un fons de 81.500 articles de la primera meitat del segle.

Així, tenim una col·lecció congelada en el temps, oblidada de les rutes museístiques, i de ben segur, és un bon motiu per fer-ne uns quants quilòmetres de viatge...

Cinc artistes em varen fascinar especialment: Grigoriyev N. M (1890-1943), Kurzin M.I. (1898-1957), Luppov S.M. (1893-1977), M. Ishanov (1950-1984) i per últim, Ufimtsev V.I. (1899-1964). Aquests, com d'altres, es poden consultar a la pàgina web del museu - en rus-: http://museum.setglobal.net/ru/

Si voleu més informació sobre que es pot trobar al Museu (hi ha altres seccions d'escultura, arqueologia, música tradicional, teixit, etc...) a la web també es disposa d’un llistat d’articles i reportatges sobre ell mateix: http://museum.setglobal.net/ru/press/massmedia

"Basta con mirar..."

No recordo quin va estar el primer cop que em vaig deixar seduir per noms com Kashgar, la Ruta de la Seda o les “muntanyes celestials”, potser, en alguns vespres abans de sopar, a l’habitació de la meva infantesa concentrat, amb tots els sentits, en històries d’aventures al sostre del món o en paradisos perduts com Shangri-La.

De ben segur, la meva imaginació, de nen de ciutat, devia volar els dilluns a les danses orientals de “Les mil i una nits” amb donzelles absolutament delicioses i malvats terriblement dolents, i els dimarts a les riques caravanes de camells que, amb inimaginables penúries, travessaven els deserts més àrids i les muntanyes més altes amb pics que tocaven el blau cel...

Segurament dimecres i dijous, eren les aventures de Simbad o de Marco Polo les que em feien gaudir del present, i el divendres estava amatent a veure, acompanyat dels meus germans, alguna pel·lícula d’ambient “oriental” al cinema “Mahon” que es trobava a cent metres de casa (ara és un concessionari de cotxes). Era una altra porta per a descobrir rostres, llengües i religions que em fascinaven.

Dissabte i diumenge els dedicava, amagat entre llençols i joguines, a ésser el protagonista de les fantasies més màgiques, les quals sempre tenien final feliç...

Amb els anys, hom comença a llegir, a veure, i a viatjar i aquests noms esdevenen mirades, somriures, emocions, olors, sentiments... i la Ruta de la seda, Samarcanda, el Pamir, el Karakorum, l’Amu Daria i l’Àsia Central, en general, són una passió.. un enamorament... un plaer...

Un altre dia ja parlarem dels “mites” que em van fer viatjar fins aquests indrets, escriure planes i planes de diaris de viatges, fer milers de fotos, passar mesos en continua observació i tast, i recordar enyorat d’aquells dies... per acabar fent un bloc on poder mostrar records, il·lusions i imatges...

Un bloc que voldria ésser un espai d’intercanvi, on compartir i gaudir, perquè, si quelcom defineix aquests “paradisos perduts” és la paraula intercanvi...

Però, voldria acabar aquest primer escrit, amb uns mots d’Amin Maalouf:

“En els nostres dies, els viatgers tenen massa pressa per arribar, per arribar costi el que costi, però no s'arriba només al final del camí. A cada etapa s'arriba a algun lloc, a cada pas es pot descobrir una cara oculta del nostre planeta, n'hi ha prou amb mirar... n'hi ha prou amb desitjar... amb creure... n'hi ha prou amb estimar...”