27.7.08

Els viatges d'Ibn Batuta

Amb el naixement de l’Islam, al segle VII, els viatgers són respectats i mantinguts per mecenes i per la resta de la població, en una incipient civilització que anhela el coneixement i on el viatge és la forma més eficaç d’obtenir-lo. La llegendària hospitalitat del món islàmic té el seu origen a l’Edat Mitjana. Una coneguda tradició del profeta Mahoma obliga a acollir el viatger durant tres dies i tres nits consecutives i aquesta generositat traspassarà tot el relat del tangerí Ibn Batuta.

Al segle XII apareix la “rihla”, el relat de viatges com a gènere, conreat per àrabs occidentals: andalusins i marroquins i que és conseqüència del viatge preceptiu que tot musulmà ha de fer, almenys, un cop a la vida, a la Meca.

És per aixó que Ibn Batuta (Shams ad-Din Abu Abd Allah Muhammad ibn Muhammad ibn Ibrahim al-Luwati at-Tanyi), conegut com el Marco Polo àrab, va recórrer l’Orient musulmà, Crimea, va seguir la Ruta de la Seda, l’índia, la Xina, i de tornada Granada i Tombuctú. Són vint-i-nou anys, 44 països i 117.000 quilòmetres de dades històriques, geogràfiques, folklòriques i etnogràfiques, de costums llunyans, successos meravellosos i esdeveniments heroics (una mena de cosmografia popular, precursora del conte fantàstic), impregnats tots ells de I’Islam omnipresent com a forma d’entendre el món com podem consultar en aquest mapa interactiu.

La vida i viatges d’Ibn Batuta es desenvolupen en un moment greu de la Baixa Edat Mitjana a l’àrea mediterrània: Al-Andalus, reduïda a les actuals províncies de Málaga i Granada i a part de Cadis, Almeria i Jaén, pateix constantment la pressió dels cristians i dels corsaris, la Pesta Negra de 1348 arriba fins a Síria i n’explica els estralls, l’hegemonia comercial i l’expansió econòmica són en mans dels europeus (catalans, venecians i genovesos); i més enllà l'Iraq cau en una gran decadència, especialment Bagdad, i a l’Índia, el nord i el centre, és sota domini de conqueridors musulmans (lbn Batuta ens explicarà com ell és nomenat cadi de Delhi i com a les illes Maldives s’enamora del seu clima i de la sensualitat de les dones, maridant-ne quatre).

Té 21 anys quan decideix pelegrinar a la Meca i es relacionarà amb reis poderosos i soldans. Exerceix de pelegrí, jurista, cortesà, místic, vagabund, diplomàtic i explorador i al seu país se’l coneix com el Príncep dels Viatges.

A l’any 1325 parteix de Tànger almenys amb la intenció de pelegrinar com a bon musulmà cap a la Meca. La seva primera escala es va produir a Alexandria, el gran port d’Egipte i des d’allà va anar a El Caire. Fascinat pel Nil, va decidir quedar-s’hi un temps per explorar-lo, però els enfrontaments entre egipcis i nubis fan que es decideixi a marxar cap a l’Àsia Menor. Un cop allí visita Gaza, Jerusalem i Beirut.

Arriba a Damasc al 1325. Després es dirigí cap a Basora a l'Iraq i a Meshed i es va endinsar al regne de Isfahan en direcció a Tabriz, després a Medina i finalment a la Meca, ciutat que visitaria en tres ocasions més. Va estar-se tres anys a la ciutat santa i després es va dirigir al Iemen a on va visitar totes les ciutats.

Es va embarcar al Mar Roig en direcció al regne d’Abissínia a les costes orientals de l’Àfrica, lloc a on va tenir l’oportunitat d’explorar i estudiar les tribus africanes i les cultures del lloc.

Al 1332 visita la Meca per segon cop, lloc des d’on va partir cap a les regions poc conegudes de l’Alt Egipte per tornar a El Caire. Va continuar per Síria i Jerusalem posant rumb a la península d’Anatòlia (Turquia), que un cop explorada, abandona per dirigir-se a la Mar Negra.

Al delta del Volga, coneix la ciutat de Astrakàn, lloc a on Ibn Batuta, va tenir l’honor d’acompanyar la dona del Khan i filla de l’emperador de Constantinoble, la princesa Bailún, qui “...viatjava amb una escolta de 5.000 homes i una mesquita portàtil que aixecaven a cada etapa”.

Després de travessar els deserts del Turquestà, Jwarizm i Herat a l'Iran i l'Afganistan, a més dels massissos de l’Àsia central, inicia l’etapa més sorprenent del seu viatge, que el conduiria a l’Extrem Orient. La seva oportunitat arribà en trepitjar Delhi a la Índia. Allí coneix al sultà, un cabdill tirà i dèspota, però que sembla que es va entendre amb Batuta, ja que el va nomenar ambaixador a la Xina. S’hi dirigir amb una escolta de 2.000 homes que van ser atacats per rebels de la zona, caient presoner.

Va aconseguir escapar-se i un cop a Delhi, el sultà organitza una segona expedició, aquest cop naval, que passà pel sud de la Índia, Ceilà (Sri Lanka), pujaren pel golf de Bengala per tornar cap al sud per la península Malaia. Finalment arriba a la Xina a la ciutat de Hangzhou i es probable que visités Pequín.

Al 1347 torna a l’Índia i després a Egipte, per tornar a la seva terra natal, a on va arribar un any més tard. Al 1349 després d’una breu visita a Granada, va creuar el Sàhara i va visitar Mali. En arribar a Tombuctú, ciutat en la que s’hi havien establert persones de llocs tant remots com la Península Ibèrica o Alexandria, hi resta un temps. Utilitza el riu Níger fins l’actual Gao, com a via de comunicació.

A la seva tornada, després de vint-i-nou anys de viatges, s’instal.la a la ciutat de Fes al 1353 on dicta el seu relat a un granadí culte, emigrat, Ibn Juzayy, per a respondre a l’encàrrec del soldà meriní d’aquesta població. Aquesta obra coneguda com “A través de l’Islam” i que Ibn Batuta titula “Regal de curiosos sobre peregrines coses de ciutats i viatges meravellosos” és potser l’obra més important del segle XIV en informació geogràfica i etnogràfica.

I cal recordar que totes aquestes aventures i viatges tenen el seu origen en un somni que va tenir a Alexandria, camí de la Meca, i que, en fer-li la interpretació un místic sufí, el va empenyar a viatjar per tal de trobar tres santons, dos a l’Índia i un a la Xina, que en desentrellaran el significat:

«He somiat que viatjava sobre un immens ocell que volava en direcció a la Meca, llavors canvià de rumb cap al Iemen i, finalment, féu un llarg vol cap a l’est i es posà en un camp verd i obscur. Allà em deixà.»

Alguns paràgrafs d’aquesta entrada són un extracte del llibre “Profetes, califes i princeses. Antologia de textos arabigomusulmans” (Ed. Proa, 2004) de Gemma Astasud.

Entrades relacionades:

21.7.08

Dur les sabates a les mans

"Dos homes pietosos i respectables entraren en una mesquita junts.

El primer es va treure les sabates i les va col•locar amb cura, l’una al costat de l’altra, fora de la porta. El segon home es va treure les sabates, les posà juntes per la sola i se les endugué dins la mesquita.

Entre un grup d’uns altres homes pietosos i respectables que seien a la porta es va encetar una discussió sobre quin d’aquells homes era el millor.

— Si un entra descalç a la mesquita, no és millor deixar les sabates a fora ? —preguntava un d’ells.

— Però no hauríem de considerar — digué un altre home — que l’home que s’ha endut les sabates a dins la mesquita les portava per a recordar-se a si mateix amb la seva presència que està en un estat de vertadera humilitat ?

Quan els dos homes van sortir després de fer les pregàries, es donà la casualitat que els van preguntar a part, diferents grups dels qui miraven.

El primer home digué: — He deixat les sabates fora per la raó de costum. La raó és que si qualsevol vol robar-les tindrà una oportunitat de resistir-se a la temptació, i així guanyar mèrit davant si mateix.

Els oients quedaren molt impressionats per la noblesa de pensaments d’un home per a qui les seves possessions comptaven tan poc que de bon grat les confiava a qualsevol que pogués ser el seu destí.

El segon home, al mateix temps deia: — He entrat les sabates a la mesquita perquè si les hagués deixades fora, haurien pogut constituir una temptació de robar-les. Qualsevol que hagués sentit aquesta temptació, m’hauria fet còmplice en el pecat.

Els oients quedaren molt impressionats per aquest sentiment pietós, i admiraven la noblesa de pensaments del savi.

Tanmateix, un altre home savi que hi era present exclamà: — Mentre vosaltres dos i els vostres seguidors us heu estat complaent en el vostre admirable sentiment, ensenyant-vos l’un a l’altre amb el joc deIs exemples hipotètics, han passat algunes coses de veritat.

— Quines coses? —exclamà la multitud.

— Ningú no ha estat temptat per les sabates. El teòric pecador no ha passat per aquí. En canvi, un altre home, que no tenia sabates per endur-se a dintre o per deixar a fora ha entrat a la mesquita. Ningú no s’ha adonat de la seva conducta. No era conscient de l’efecte que podia tenir en persones que el veiessin o que no el veiessin. Tanmateix, a causa de la seva sinceritat real, les seves pregàries en aquesta mesquita avui han ajudat, de la manera més directa possible, a tots els lladres en potència que podien o podien no robar sabates o reformar-se tot exposant-se a la temptació.

¿Que no veieu que la simple pràctica de la conducta conscient, per molt excel•lent que sigui en el seu propi àmbit, és una cosa realment insignificant quan es mesura al costat del coneixement que existeixen homes reals de gran saviesa? "

Aquest relat es pot trobar a "Contes dervixos" (Pagès Editors, 2005) i és extret de l'ensenyament de l'orde Khilwati ("Reclusos") fundada per Omar Khilwati.

Entrades relacionades:

12.7.08

Timur Zulfikàrov, l'eloqüència tadjika

"Oh futur amic meu ! El meu descendent que per a mi ja no té nom !
Oh cobreix enjonca la meva tomba oblidada amb les herbes russes mel·líferes beneïdes irascibles que fan olor de mel,
Oh! Senyor! A l’estiu rus inmensurable dolcíssim de setí de malaquita de paó,
Oh ! jo era només un abellot daurat xuclador de mel damunt la xicoira blava i l’escabiosa lila,
Oh Senyor! Oh, qui plorarà? Qui pregarà per aquest abellot ? Qui pregarà ? Qui pregarà ?
Oh les meves visitacions terrenals joioses d’abella de borinot ! Separacions ! departences ! esperances,
D’una trobada celestial eternal immortal…"

"Al descendent" de Timur Zulfikàrov (Тимур Зульфикаров)

Timur Zulfikàrov és dramaturg, guionista, prosista i, sobretot, poeta. Nascut a Stalinabad (nom de la capital de la República Socialista Soviètica del Tadjikistan en homenatge al lider comunista i l'actual Dushanbe) al Tadjikistan el 1936, va llicenciar-se a l'Institut Gorki de Literatura de Moscou. Ha publicat més de vint volums de prosa i poesia, amb edicions que superen el milió d'exemplars. Algunes de les seves novel.les més famoses tenen com a protagonistes grans personatges, com ara Nasreddin Hodja, Omar Jayyam, Amir Timur o Ivan el Terrible.

Als països occidentals Zulfikàrov és anomenat «el Dant de la literatura russa». Ha estat traduït a més de dotze idiomes i ha obtingut també diversos premis nacionals i internacionals com a guionista de cinema, documentals i teatre. Zulfikàrov, que té certament el do de l’eloqüència, sorprèn per la seva creativitat desfermada, la seva anàlisi radical i la seva amplitud de registres.

5.7.08

"El savi mai no fa coses grans..."

"Interveniu sense intervenir en el curs de les coses, dirigiu sense dirigir, tasteu allò que no es pot tastar.

Considereu el gran com a petit, el molt com a poc; responeu a les intrigues amb el de. Projecteu allò que és difícil a partir d'allò que és fàcil, feu allò que és gran a partir d'allò que és menut; els afers difícils del món s'han de resoldre mentre encara són fàcils, els afers grans del món
s'han de dur a terme mentre encara són menuts.

El savi mai no fa coses grans, d'aquesta manera pot fer grans coses. El qui promet a la lleugera no mantindrà la seva paraula, el qui pensa que tot és fàcil trobarà moltes dificultats. El savi preveu les dificultats, d'aquesta manera acompleix la seva tasca sense dificultat."

Fragment 63 del Daodejing (道德經) de Lao Zi
(traducció de Seán Golden & Marisa Presas, UAB/Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2000).

Entrades relacionades: