29.2.08

Un tímid somriure

Ishkashim és una població del Tadjikistan, un oasi a tocar del cel, o potser també és una població de l'Afganistan, o són dos pobles amb el mateix nom, tant se val, Ishkashim és on vaig conèixer la família Sanavbar, els meus hostalers: el pare es diu Usmon, un home de somriure tímid, ulls d'infant entremaliat, amples espatlles i mans de gegant.

Portava poques hores a Ishkashim (el del Tadjikistan) i acabava de fer una breu incursió a l'altre Ishkashim (el de l'Afganistan) en creuar el pont sobre el riu Panj, un dels afluents de l'Amu Daria, frontera irreal entre muntanyes nevades i valls isolades, per visitar un petit mercat de fruites i verdures on famílies de la zona es reunien més enllà de geografies i conflictes. Una desena de parades no gaire plenes: teles i robes colorides, algun recanvi mecànic, llavors i fruites seques, pots i estris de cuina, algunes llaunes de carn, bosses d'arròs i pasta, ampolles de gasoses i, sobretot, pomes, cebes, pastanagues i patates. Acabada la visita al mercat, Usmon em va insistir perquè l'acompanyés muntanya amunt. Em feia un pèl de mandra ja que em trobava cansat pels dies de viatge, però les seves ininteligibles paraules i el seu somriure em van convèncer, i allà em trobava fent un improvisat trekking al desconegut.

Tres quarts d'hora més tard i quan la suor ja havia aparegut, n'Usmon em va fer girar la mirada, fins aquell moment centrada en combinar botes i roques amb harmonia, en el paisatge que es trobava a la meva esquena i... allà a la llunyania es trobava l'Ìndia, el Pakistan i l'Afganistan, els pics de l'Hindu Kush i el corredor de Wajan.

Els meus ulls no es creien el que veien, el cor em va bategar més a poc a poc i el cansament desaparegué. Allà, davant meu, es trobava la bellesa en estat pur, la natura en viu. Muntanyes i serralades, una terra plena de dolor m'oferia el seu rostre més dolç: una dansa de colors blancs, verds, marrons, grocs i taronges s'estenien quilòmetres i quilòmetres en poètica llibertat.

Més tard, a casa dels seus pares a la falda de la muntanya, Usmon, l'home que amb el seu tímid somriure m'havia regalat aquell instant que hom no pot oblidar en tota la vida, em delectava amb la música d'un setar i em cantava un Al-falaq (un vers o capítol del Corà) típic de la música del Badakhshan. Em deixava acaronar per la seva veu i encara sentia la mirada perduda en la immensitat i la bellesa del paisatge. Era nit fosca, la terra nedava en la llum de la lluna.

(Veure el mapa de la zona)

Entrades relacionades:

23.2.08

Ambaixada a Tamerlà

"VIII. 18: La mezquita qu'el Señor mandó fazer por onor de la madre de Cano, era la más onrada que en la ciudat avía. E desque fue acavada, no se pagó de la portada, que era baxa, e mandola derrocar. E fizieron dos foyos ante alla para do pasasen los cimientos; e porque fuese más aína fecha, dixo qu'el mismo quería tomar carga de acuciar la meatad de la una parte, e mandó a dos privados suyos que tomasen carga de la otra meatad; e que vería quien pornía su obra mas aína en salvo. E el señor era ya flaco e no podía andar por su pie ni a cavallo, salvo en andas; e fazíase cada día llevar en unas andas, e estava ende una pieça del día acuciando; e desí mandava traher mucha carne cozida, e echávangela a los que andaban en el foyo desde arriba, como quien la dava a los perros. E aun él mesmo con su mano les echava d'ello. E con esto andava tanta acucia que era maravilla. E aun el señor les fazia a las veces echar dineros en aquel foyo. E en esta obra labravan así de dia como de noche. E esta obra e la de la calle cesó por las niebes, que venían ya."

Text del llibre "Ambaixada a Tamerlà" (1403-1406) de Rui González de Clavijo que fa referència a la construcció de la mesquita de Bibi Khanum a Samarkanda.

11.2.08

La maresma de l'est

La llengua, i en especial l'escriptura, són un reflex fidel de la societat xinesa tradicional. L'educació confuciana tradicional tenia entre els seus llibres bàsics el Llibre dels Noms (Baijiaxing), que consisteix en un llistat d'aproximadament 450 cognoms xinesos que fou de memorització obligatòria a partir del segle XIII entre els estudiants.

En xinès, el cognom ( xing) precedeix el nom ( mingzi), a l'inrevés que en la majoria de llengües. El nombre de cognoms xinesos és molt limitat. La manera més usual d'anomenar "el poble" (entès com a nació o comunitat) en xinès és amb l'expressió laobaixing, literalment "els cents vells cognoms". La varietat no es pot comparar a la d'una llengua com el català, i de fet un reduït nombre de cognoms serveix per anomenar la majoria de xinesos: els 200 cognoms més freqüents actualment representen al voltant del 96 per cent de la població de la República Popular de la Xina; això vol dir que més de 1.000 milions de persones comparteixen aquests 200 cognoms. De fet, es calculen que hi ha alguns cognoms que corresponen a més de 50 milions de xinesos.

Pel que fa al seu significat, cognoms i noms presenten diferències. Malgrat que alguns cognoms xinesos són caràcters amb un significat molt definit i d'ús habitual (Wang vol dir "rei", Huang vol dir "groc", Bai "blanc", Lin "bosc", etc.), n'hi ha molts altres que han perdut amb els anys tot significat. En canvi, els noms xinesos estan totalment carregats de significació. Tradicionalment, l'elecció del nom dels fills i filles per part de tot la família (no només els pares) era un esdeveniment molt important, ja que es pensava que el nom podia influir en l'avenir de la família. I no solament s'escollia pel significat, sinó també pel nombre de traços de què estaven formats els caràcters (que havia d'estar en consonància amb el dia de naixement) o els elements de què estaven formats.

El significat dels noms acostumava a ser un reflex dels anhels de la família i en cap cas no s'heretava els nom dels progenitors o dels avantpassats. Per exemple, uns pares que no tinguessin descedència masculina, a la seva segona o tercera filla li podien donar un nom com Zhaodi, format pel caràcter zhao (), "cridar", "fer venir", i el caràcter di (), "germà petit", amb l'esperança de tenir un fill baró en el futur.

D'altres vegades el nom revela l'època històrica a què pertany. Per exemple, durant el maoisme molts xinesos van adoptar noms que mostraven la seva adhesió a la ideologia comunista. Així, un nom força habitual del període era Jingdong ( "respectar" + "est"), que es pot traduir com "venerar a (Mao Ze)dong", aprofitant que el nom de l'ex president contenia la paraula "est".

Pel que fa el contingut, els caràcters que fan referència al mar, les muntanyes, algunes plantes i animals o les virtuts confucianes acostumen a formar noms masculins; en canvi, els caràcters que fan referència a fenòmens meteorològics humits (la pluja, la boira), la majoria de les flors, les pedres precioses o algunes virtuts com la modèstia apareixen en els noms de les dones, tot i que no és pas una regla estricta.

Però no tots els noms xinesos mostren el seu significat de manera tan clara. De vegades s'escullen dos caràcters sense aparent relació semàntica, o es busquen caràcters amb un determinat radical que tinguin un efecte benèfic per a la família.

Un cas prou conegut és el nom del president Mao Zedong (毛泽东). Quan els seus pares van demanar els serveis d'un endeví perquè fes l'horòscop al seu fill, com era tradicional, aquell va descobrir que segons la cosmologia popular xinesa la família estava greument mancada de l'element aigua, fet que podia tenir conseqüències fatídiques. Per això els pares van escollir per al nom del seu fill un caràcter, ze (), "maresma", format amb el radical "aigua", amb la intenció de solucionar aquella mancança.(1)

Ara, sabedor del significat del nom, descobreixo la llum i la foscor de l'aigua en el retrat de Mao Zedong a la Ciutat Prohibida de Beijing.

(1) Aquest text és un extracte del llibre "L'escriptura xinesa" de David Martínez Robles de l'editorial UOC (2005).

5.2.08

El basar Rajah a Rawalpindi

Visc a l'Hotel United a pocs metres del basar Rajah, el cor de Rawalpindi. Totes les aromes de les espècies i els perfums orientals es troben en una lleugera brisa de l’hotel, enmig del soroll caòtic dels crits dels venedors, del regateig entre els homes, dels cops de martell dels artesans o de les crides a l’oració del migdia.

I tot just arribo a aquest basar a l’hora en punt, trobant-me una munió d’homes estesos al terra i pregant devotament en direcció a la Meca, mentre els versicles volen per l’aire des del megàfon d’un minaret ancià i estret. Camino curosament al costat dels creients i em perdo per carrers coberts i ombrívols a la recerca de colors, sabors i olors d'Orient deixant-me embriagar per l’atmosfera.

Aquest basar és la suma de diversos mercats en un barri vell (més que vell, descurat i abandonat) amb algunes cases que llueixen tradicionals balconades de fusta que recorden un passat més gloriós ara amagat darrera d’infinitat de cables elèctrics o de telèfon, cartells comercials i tota mena de caòtic mobiliari urbà. I tot acompanyat de moltíssims homes (i les dones...?) i de multitud de parades de queviures.

Les balances de segles passats estan envoltades de síndries, de mandarines, d'ametlles, de pastanagues, de bitxo venut a pes. Les verdures s'exposen sobre teles esteses al terra: alls i cebes, gingebre, tomàquets i patates, coliflors. I al costat dels creients orant, gàbies amb gallines i modestes parades de carn on es barregen potes d'anyell amb vísceres de vedella penjant de ganxos. A l’acaball de la pregària, una suma de veus i crits dels venedors inunda l’ambient i la gentada i, jo entre ells, ens perdem en un mercat on s'hi venen baguls d'alumini i de xapa, i veig, més enllà, restes d’aparells elèctrics desconeguts, peces incertes, aparells de ràdio i televisors en blanc i negre.

Continuo caminant entre els carrerons coberts i em trobo en una zona de tendes de roba, amb teixits de colors sobris i amb teles de vius colors, calçat, joguines, joies i pedreria. En aquest basar ja es troben més dones, encara que no en són majoria... La calor és esgotadora i un acaba per seure en una botiga dedicada a la venda de garlandes de plàstic o paper d'alumini de colors brillants per a la decoració de festes de natalicis. Sense adonarme’n, ja m’han ofert educadament una tassa de te que vaig xarrupant amb cura.

I allà, acompanyada d’un home, apareix com un esperit: una dona amb burka, aquella roba que la cobreix de cap a peus, amb una petita reixa opaca per ocultar els ulls, que l’amaga, que la fa invisible, que la fa presonera... La calor és asfixiant i la seva presència és colpidora.

Agreixo el te, m’aixeco i sense deixar de mirar-la, ressegueixo la seva esquena al caminar, marxo atabalat cap a l’hotel. En mitja hora estic sota l’aigua de la dutxa traient-me aquest regust amarg. És senzill, puc recuperar un neutral paper d’observador però, no puc deixar de pensar: i ella, pot treure’s la sensació d’asfíxia amb unes miserables gotes d’aigua...?

(veure el mapa de la zona)

Entrades relacionades: