8.4.09

El camí del te: Chan Dao

Un bosc espès i tardorenc em dóna la benvinguda i el camí s’endinsa allunyant-se de la civilització envers una muntanya que es fa fonedissa entre les branques dels arbres. És un camí empedrat que m’havien dit que conduïa als pavellons del jardí xinès on hi viu un vell savi ch'an (- 禪 - nom que rep la l'escola xinesa originària del que habitualment coneixem en Occident per budisme zen). L’estructura de la casa és força senzilla i alhora d’una bellesa colpidora, els colors i les formes del bambú i de la fusta embolcallen la seva silueta.

Una lleugera brisa i el cant de les fulles dels roures ancians acompanyen la meva entrada en una cambra modesta: no més de deu o dotze metres quadrats on en camaraderia s’ha asseuen quatre homes de diferents edats. En dues de les parets uns quadres ch'an que mostren unes muntanyes humides, nascudes de la boira i de l’enginy de la natura. En un extrem, un fogó de carbó vegetal i al damunt, el calderó de ferro; desats amb exquisida harmonia el recipient d’aigua, els pots de te, la cullera de bambú i un drap blanc.

La conversa es desenvolupa tranquil·lament, sense cap mot o gest que indiqui malestar, ben al contrari, ja que es parla d’història, de poesia, de música o d’arquitectura. A poc a poc, les veus s’esmorteeixen i el silenci ocupa la cambra. Es respira una pau que acompanya el mestre de te mentre executa els gestos rituals amb lentitud, amb cura i sobretot, amb amor. Molt d’amor. Observar, en els instants que inicia la cerimònia, la seva mirada, els seus ulls lluents, és endinsar-se en velles tradicions i secrets. És el moment de sentir el te. Olorar el perfum. La mà esquerra sosté la tassa mentre la mà dreta, avergonyida, la cobreix. Tres glops. Resten les darreres gotes a la tetera...

La sensació de pau i harmonia ja és absoluta i només s’escolta la suau respiració dels presents, el cant d’un mussol, que em recorda que s’ha fet de nit, i el xiuxiueig del vent. S’encén una llàntia d’oli. El temps resta en suspensió, en silenci, en serenitat, en infinit...

“El te no és res més que això:
Feu bullir l’aigua
Hi poseu el te en infusió
I el beveu...
És tot el que cal saber”

Rikyu (mestre japonès de la cerimònia del te)
Entrades relacionades:

4 comentaris:

hiniare ha dit...

Hola Eduard. No hi ha millor exemple del budisme zen i la sensibilitat japonesa que aquesta cerimònia del te. No n’he vist cap però amb descripcions com aquesta intento imaginar-ho. Molt bonic que el mestre faci el seu ritual amb amor, aquest és el millor ingredient que es pot afegir.

goloviarte ha dit...

aquiestatublog cumple año y medio,por eso te doy las gracias por participar con tu blog en mi modesta aventura,
ademas ahora se pueden comprar mis cuadros en http://goloviarte.blogspot.com
espero que no te moleste esta información,gracias
perdona por no escribir en catalan

Josep M. Ferrer ha dit...

Doncs si alguna cosa ens ensenya la filosofia xinesa, és el viure el més quotidià d'una forma intensa. Bona descripció i bon final!!!

Eduard ha dit...

Crec sincerament que tenim molt a aprendre d'aquestes cultures... una forta abraçada !!!