14.12.07

La Pamir Highway, el camí del sostre del món

Khorog a principis de setembre es llevà frenètica: els infants marxaven cap a les escoles, les botigues de queviures s'omplien de grupets de clients, el basar estava en plena activitat i en poca estona em trobava embarcat en un minibús en direcció desconeguda en ruta per la Pamir Highway. Érem una quinzena de persones, una saca de correus i un munt de caixes i bosses que lentament avançàvem per una carretera cada cop en més mal estat.

Havia estat incapaç de poder entendre cap a on ens dirigíem o de poder explicar on volia anar, però podia respirar tranquil ja que només hi havia una única carretera i únic sentit.

La proximitat entre els passatgers era força intensa i això afavoria les mirades d'interès, mútues, el contacte a cada sot del terra, i l'incipient intent de qualsevol conversa destinada al fracàs...

Poc després de quatre o cinc hores de somriures i frases inacabades ens vam aturar a un petit llogaret format per una vintena de cases; en arribar, un modest establiment de queviures ens va proveir de galetes i d'alguna desconeguda beguda gasificada. Aquest fou el moment en el qual vam començar decididament a demostrar interès i a crear el clima adient per fer-nos fotos i incrementar la confiança.

La Pamir Highway de 311 km va des de Khorog fins a Murghab, i des d'allà es considera que fent els 227 km que resten fins arribar a Sary Tash (Kirguizistan) s'ha fet la ruta sencera.

Poc podia pensar en els plaers, en els aprenentatges que descobriria en les properes setmanes: m'esperaven muntanyes com el Pathkor de 6.803 metres, pics nevats com el Lenin de 7.134 metres o com el Somoni (abans anomenat Comunisme) de 7.495 metres, glaceres com la Fedchenko, llacs alpins com el Karakul o el Kyzylgorum, fortaleses com Zulkhomor, planes i prats com les d'Alichur, rius com el Akbaital o el Ghunt, passos de muntanya i serralades.

I també, m'esperaven nits fredes sota milers d'estels, compartir l'àpat amb els nòmades de l'espai i el temps, descobrir la cosmologia del sostre del món... el trajecte va continuar i, unes hores més tard, vam arribar a Jelandy, l'indret on vaig adonar-me que acabava aquell viatge en minibús. Era el seu final, i durant els següents dies vaig descobrir que no hi havia cap més transport a excepció de l'autoestop.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

que fort haver de trobar-te per un encontre de blogs.

Espero que et vagi molt bé, potser ens veiem a la trobada de la Catosfera.

Un peto
Guillem Espriu

Eduard ha dit...

Je, je je... i tant que és fort... Granollers ens espera, cal trobar-nos una bona estona i posar-nos al dia, que ja toca... Molts petons !!!