26.10.07

Yueyaquan, el llac de la mitja lluna

El desert del Gobi es troba a només sis km del centre de Dunghuang, i agafant un autobús públic des d'aquesta població es pot fàcilment arribar. Allà, al final d'una avinguda coronada per un clàssic arc xinès, el desert ens dóna la benvinguda.

La sorra s'enxarxa amb plàstica bellesa amb les darreres cases de Dunhuang, el reparador oasi on he pogut descansar uns dies tal com feien les caravanes i els viatgers des de fa segles.

Aquestes primeres serralades de sorra són conegudes arreu del país pel nom de Mingsha Shan que traduït seria "les muntanyes de la sorra cantant", pel so del vent quan les agita de dia i de nit.

Assegut al llom de la duna, la vista es perd a l'horitzó i les converses amb Bertrand, l'amic belga que m'acompanya, es van fent més transcendents. Els pensaments vaguen lliurement al ritme de la música nascuda d'aquest màgic ball de lluent sorra i coent vent.

A poca distància, es troba una de les meravelles de la naturalesa, el llac de la mitja lluna, Yueyaquan. Enmig d'aquest àrid oceà sorgeix, com si es tractés d'un miratge, un petit llac envoltat per muntanyes de sorra pels quatre punts cardinals. Un riu subterrani l'abasteix i a la seva riba es troba una pagoda xinesa d'arquitectura tradicional han, un lloc habitual de visita pels habitants de la zona.

Tornem a girar la vista a l'horitzó, i allà descobrim l'entrada al desert infinit...

(veure mapa de la zona)

22.10.07

Osh: L'obertura Larsen...

Un passeig per la ciutat d’Osh, la segona ciutat del Kirguizistan i la capital de la vall de Fergana és força interessant. Una ciutat on es barregen el caos asiàtic i les restes de l’ordre soviètic, on l’islam ha substituït el comunisme en les oracions i consignes, i on es pot visitar un dels mercats més importants d’Àsia Central, el basar "Jayma", on podem trobar tant els barrets blancs típics del país anomenats "ak kalpak", com ganivets tadjiks, teixits xinesos, fruites i verdures conreades a l’Uzbekistan, ferradures pels cavalls, mobles artesans, cd’s piratejats de música tradicional i moderna, o sofàs i cadires de llana. Osh és la ciutat més uzbeka del Kirguizistan.

Després de tot el matí vagarejant entre les parades i la gent, i de prendre'm una bozo -la cervesa kirguisa feta de panís- un es pot acostar al parc que es troba a la riba del riu Ak-Buura, i passejar a l’ombra dels plataners fins arribar a una curiosa atracció, un avió Yak-40.

A la vora, una gentada es troba dempeus seguint amb interès un grup assegut de jugadors d’escacs que disposen d’una ampla filera de taules i taulers. Fa temps, potser des dels set o vuit anys i fins els tretze, em va fascinar jugar a escacs. Em passava els dissabtes pel matí a l’escola amb altres companys jugant i jugant, i els moviments de les peces eren un màgic ball en la meva ment, una música deliciosa plena de vida... Amb el pas del temps altres interessos van fer-me oblidar aquesta passió; una passió que vaig heretar del meu pare, el qual amb paciència em va mostrar.

Aquella tarda a Osh recordava la meva infantesa, gaudia de l’estratègia de la vintena de jugadors entregats a les seves partides, i descobria les apostes que es feien de cinc soms entre el públic que observava.

Una brisa ens alleujava de la suor i la calor sufocant. Fou en aquell precís instant, quan el vent em va acaronar, que la meva vista es va fixar en un dels taulers. Allà vaig descobrir una jugada coneguda.

Tot just quan començava a jugar amb el meu pare, i les derrotes es succeïen a causa de la meva inexperiència i ansietat, va haver-hi un dia que fou diferent. Un dia en el qual em sentia especialment animat ja que veia que cada cop jugava millor; feia poc que havia après l'obertura Larsen i estava delerós per tornar a fer-la servir. Així, per la tarda, el meu pare i jo vàrem començar una nova partida, com sempre, amb uns riures i alguna broma.

El joc es va començar a posar interessant des del principi, vaig obrir amb b3, i en pocs instants, peons, cavalls i alfils ocupaven el centre del taulell i els enrocs ja ocupaven la reraguarda. Ell, de ben segur, sentia la meva emoció i les seves jugades anaven acompanyades d’un somriure.

Tanmateix, els dos posàvem més obstinació i concentració de l'acostumada; els minuts passaven i les peces anaven abandonant el taulell en trista processó. Al final, jo tenia una bona defensa i vaig poder concentrar l'atac de tal manera que semblava que realment la partida era meva. Tot va acabar quan el meu pare, després d'analitzar la situació del joc, - encara recordo com arrugava el front -, va prendre el seu rei i el va deixar caure sobre el tauler en senyal d'acceptació de la derrota.

Em sentia a punt d’esclatar, i ell em va felicitar amb dignitat i tendresa mentre m’acaronava el cap: - Moltes felicitats, has guanyat !!! Quan vulguis juguem la següent -. Il·lusionat com estava vaig col·locar de nou les peces. I la partida següent, i l’altra i moltes altres més les vaig tornar a perdre fins que, amb el pas dels anys, ens vàrem anar igualant i jugar els escacs esdevingué un íntim i mutu plaer. Crec que aquell dia fou l’inici del meu amor pels escacs.

Així ara, enmig d’Osh, més de vint-i-cinc anys després, aquella mateixa jugada es trobava en aquell gastat tauler d’escacs. Davant meu, un noi d’uns vuit anys i un home de poc més de cinquanta, eren la representació del meu pare i meva. Increïble....

I de cop i volta, com en una revelació, ho vaig veure, el noi va moure la mateixa peça que jo en el passat, ho recordo com si fos ara, un cavall. Ara m'adono que era la peça clau a la defensa; sense aquell cavall, es permetia a l’altre jugador entrar amb la dama i prendre una torre al mateix temps que et donava escac i, sense cap mena d’escapatòria, en una jugada més et donava un contundent mat. I així fou en aquell parc.

Entenc ara el discret riure del meu pare. Tenia la partida guanyada ja que havia creat una jugada impecable. En aquell moment ni em vaig adonar i ell va optar per valorar el meu esforç i no desil·lusionar-me.

A Osh, enmig d’aquells desconeguts, vaig desitjar amb tot el meu cor seure al costat del meu pare i tornar a començar una partida, gaudir de nou del seu somriure i de la complicitat del suau moviment de les peces...

15.10.07

Jelandy: el cor del Pamir

Jelandy: poc més de deu cases , una benzinera abandonada fa anys, les restes d'un monument a les conquestes de les dones treballadores, i un petit bany cobert d'aigua calenta, bullint. Més enllà, una "sanatoria" a uns tres o quatre km enmig de la vall.

Quan comença a apagar-se el sol, el fred és gèlid i només resta amagar-se en alguna de les llars. Una d'elles m'acull aquella nit. Passem una bona estona acompanyats del vodka tajik en animada conversa, sopem i riem, parlem de la seva vida i de la meva ruta, de les èpoques anteriors, de la bellesa de les muntanyes i dels durs hiverns. Passen les hores i ningú no vol anar a dormir, ens anem coneixent i renovem la confiança, de ben segur que l'alcohol ajuda i, ben aviat, les mirades es van esmorteint. Ha arribat el moment d'anar al llit compartit amb un dels homes de la casa.

A fora, xiula el vent i realment fa fred, és l'estiu al Pamir. Se'm fa inimaginable pensar en les condicions de l'hivern, i poc després, arrecerat darrera de la finestra de l'habitació, observo un preciós cel estrellat, i deixo anar el pensament en el record de la sensació de familiaritat que he tingut en el transcurs de tota la vetllada.

Em sento agraït i tranquil... em sento feliç... i, suaument, m'adormo.

(veure mapa de la zona)

10.10.07

Islam Akhun, el buscador de tresors de Khotan

En la història de les incursions arqueològiques de finals del segle XIX i de principis del segle XX que van tenir lloc a Àsia Central, sempre destaquen alguns noms. Primer de tot, els dos omnipresents cònsols a Kashgar, el britànic, George Macartney i el rus, Nikolay Petrovsky, que foren les referències occidentals dels exploradors, arqueòlegs i espies que van transitar per aquesta zona.

Segon, els grans buscadors de tresors, com: el suec Sven Hedin, el magiar-britànic Aurel Stein, el francès Paul Pelliot, el japonès comte Kozui Otani, l'alemany Albert von Le Coq i el nord-americà Langdon Warner. Tots sis van ser els re-descobridors entre les sorres del desert d'escultures, murals, textos i manuscrits d'un valor incalculable, i tots ells van ser els protagonistes d'un dels espolis més importants de la història, comparable a robatoris com els de Grècia o Egipte, que puntualment, surten als mitjans de comunicació.

Moltes de les obres que es van apropiar es troben en els museus i institucions d'un mínim de tretze països, i algunes d'elles, d'un gran valor van desaparèixer definitivament en les nits fosques de l'Alemanya i del Japó de la Segona Guerra Mundial. És molt millor no recordar aquests esdeveniments entre els nostres amfitrions xinesos, que encara, avui en dia, al mostrar les parets buides de les coves de Mogao a Dunhuang expressen la seva ràbia i tristor amb un contundent: "robat".

Però, d'entre tots els personatges de llegenda que varen viure a la Ruta de la Seda en l'època del Great Game (la lluita entre els imperis colonials pel control d'Àsia Central), hi ha un poc conegut i per allò més fascinant, el buscador de tresors, Islam Akhun.

Entre els anys 1895 i 1898, aquest home, uigur, nascut a Khotan, fou el més gran distribuïdor de manuscrits antics a les col·leccions públiques de Sant Petersburg, París i Londres. Per les seves mans, apareixien llibres i manuscrits escrits amb estranys caràcters (alguns d'ells recordaven l'escriptura cursiva brahmi, d'altres eren absolutament desconeguts), que provenien d'amagades ciutats perdudes entre la sorra del desert i amb noms, fins aquell moment, desconeguts pels orientalistes com ara Ybu Qum o Qara Yantaq.

Els seus principals compradors eren Macartney i Petrovsky, els dos cònsols occidentals, entestats a portar la glòria als seus respectius imperis, i. el més important sinòleg de l'època, Hoernle, validava l'autenticitat de les obres, empès per gaudir d'un ràpid reconeixement social. Ja es parlava de noves, i fins llavors, ignorades llengües i del descobriment del segle.

Tanmateix, pocs anys desprès, quan els primers exploradors van realitzar directament les excavacions, es varen adonar que no apareixia cap document similar o cap indici de la seva existència. Mentre, als museus d'Europa ja disposaven de desenes de documents amb una dotzena de llengües desconegudes que els estudiosos s'afanyaven a intentar desxifrar.

Fou Aurel Stein qui va descobrir l'engany. Islam Akhun, es dedicava a la última dècada del segle a la recerca de monedes, ceràmica o qualsevol altre resta arqueològica que estigués pagada pels governs europeus, però, aquestes demandes anaven cada cop més en augment degut a la competència i a l'avarícia dels colonialistes. En aquell moment es va idear l'estafa. Al adonar-se que els museus i els experts del món estaven disposats a pagar importants sumes pels manuscrits, va crear una fruitosa indústria de falsificació de documents, on cadascun dels seus socis compraven paper de la regió, el tenyien de groc o de marró, escrivien durant hores, en caràcters inventats, i posteriorment el posaven a fumar al foc. El resultat eren els manuscrits que desprès omplien seccions senceres del British Museum o d'altres.

Islam Akhun, un senzill home de poble, va enganyar a experts, museus i a la cobdícia d'Europa. Com diu Peter Hopkirk a la seva obra "Demonios extranjeros en la Ruta de la Seda": "Aquest astut falsificador que va enganyar per complert als especialistes més destacats, pot ser qualificat de geni".

Avui en dia, desprès de ser trobats l'any 1979 en un soterrani del British Museum (on s'havien retirat en dues arques de fusta amb l'etiqueta de "falsificacions d'Àsia Central") resten 90 llibres i manuscrits d'Islam Akhun catalogats a la British Library.

4.10.07

Al voltant de la piscina...

Una vintena de nens i nenes neden, es llencen aigua els uns als altres, xipollegen i juguen a la piscina. Em trobo al cor de l'antiga Bukhara, el paradís al món, assegut en un dels petits restaurants que envolten la piscina que dóna nom a aquest espai, Labi-Hauz (traduït seria "al voltant de la piscina"). És el lloc de reunió tradicional de tot el poble, on les converses i reflexions sobre l'actualitat es multipliquen igual que el repòs dels vianants.

Com és tradició en altres restaurants o salons de te ("tchaï-khana"), estic ajagut en un dostarkhan: una taula alçada a un metre del terra decorada amb acolorides catifes, on hi poden estirar-se entre sis i vuit persones. Un dens emparrat em cobreix i amb la frescor de l'aigua és el lloc ideal per estar-s'hi al migdia, les hores més dures de sol.

Porto una bona estona, i el temps s'escola entre la distreta lectura i l'observació del voltant. La tassa de te verd es va omplint periòdicament, però ja començo a tenir gana, així que demano un plat de plov. És el plat nacional uzbek que porta carn de vedella, arròs, ceba, pastanagues (de color groc a l'Uzbekistan), safrà, panses, comí, alls i pebre. Tanmateix, hi han tantes receptes de plov com cuiners o cuineres; així, l'ordre de l'elaboració canvia, s'afegeixen cigrons, i fins i tot, alguns gastrònoms experts ens diran que ha d'haver-hi tanta carn com ceba. La cuina uzbeka és rica en plats, condiments i diferents rituals.

M'acosto a la cuina per a veure la seva elaboració, la cocció sempre es fa en una cassola de terra o greala, i es remena amb l'escumadora ("shumovka"), tot el procés porta poc més d'una hora i es serveix en un gran plat de fang anomenat "kazanchik" acompanyat pel pa, obi-non.

Els pans (obi-non, en uzbek, o lipioshka, en rus) són brillants, circulars, cruixents i d'un excel·lent sabor, tots ells porten un dibuix elaborat amb un instrument anomenat "nontak". El pa es fa amb farina de blat, algunes espècies i duu llavors de rosella espargides per la seva superfície. Es cou en un forn (tandyr) en forma de con amb un petit orifici en la part superior situant-se la massa crua en les parets interiors fins que queda al punt.

Un bon plov és una delícia... la tarda porta al vespre i s'encenen les bombetes de colors que acaronen les branques de l'arbrat, és l'instant que els banyistes tornen a casa, mentre el Labi-Hauz s'omple de nous visitants...