19.1.08

La música del dilluns

Era nit tancada al Tadjikistan i, pausadament, em dirigia pels foscos carrerons a l’alberg on dormia a Dushanbe (paraula tadjika que traduiríem per “dilluns”, - un bon nom per la capital d’un país -), les febles llums dels fanals eren l’única companyia més enllà de les veus a les llars, la flaire d’un àpat calent, el xiuxiueig dels ocells o algun soroll estrident de fregar plats.

Tanmateix, mentre el cap se'm perdia en oblidades reflexions, alguna cosa em va cridar l’atenció. A menys d’un parell de metres d’on em trobava hi havia una casa de fusta gastada amb una tènue il•luminació, com a la resta del carrer. D’una finestra oberta envoltada de parets groguenques sorgien unes notes musicals... aquells tons em van fer aturar. Com un aire pur el seu deliciós so va penetrar en els meus pulmons... Era una música que transmetia melangia i calidesa, fragilitat, complicitat, tendresa. El seu ritme volava juganer per les ombres i lentament pujava cap al cel.

Vaig restar una bona estona recolzat a la paret embadalit per la melodia. Una conversa entre els habitants de la casa va acabar amb l’improvisat concert de tar, un tipus de llaüt, i poc després vaig continuar el meu camí...

I tres anys després, mentre camino pel centre de Barcelona, unes notes brollen en el meu interior i em transporten a aquell màgic instant. Avui, també és dilluns.

13 comentaris:

Unknown ha dit...

M'ha agradat molt aquest escrit i m'ha agradat molt aquesta música.

Anònim ha dit...

Magnífic bloc!
És molt cert que, de vegades, unes simples notes o la flaire inesperada d'un record et transporta de sobte a aquell altre paratge, a aquell altre moment.

Eduard ha dit...

Moltes gràcies !!!

no se si també us passa...? que després de tornar del viatge i quan ja has entrat de ple el la "quotidianitat occidental" hi ha un dia que et lleves amb un gust diferent a la boca, un sabor que et porta a algun meravellós instant perdut a la memòria... o un altre moment que recordes una música o una imatge... i et sents feliç...

i la meva pregunta és: i a l'inversa, quan estem viatjant tenim aquests instants que ens retornen a la quotidianitat...? que dieu...?

Unknown ha dit...

A mi em costa retornar mentalment a la quotidianitat quan estic de viatge, de fet m'és gairebé impossible, a vegades certs acords, o certa imatge em transporten de nou a casa, però no em transporta a imatges quotidianes, més aviat em porten a la idealització que tinc jo de la meva terra i la meva gent. Una sensació agradable de pertinença a un lloc quan no hi ets, i m'accentua més les ganes de continuar el viatge i de continuar la coneixença.

Eduard ha dit...

La meva sensació és molt similar, oblido amb absoluta facilitat el que era la meva vida, i conforme passen els dies els records de "casa meva" són idealitzats, desapareixen els hàbits o les necessitats, i els valors es modifiquen deixant-me portar per la indefinició del viatge, pel moviment... potser encara som "inconscientment" nòmades...?

Anònim ha dit...

Potser el que passa és que ens agrada ser nòmades: gaudim del viatge, del procés intern de descobriment que suposa i absorbim dades i sensacions, deixant més a banda els records de "casa nostra". En qualsevol cas, sense retorn, no hi ha viatge. No?

Anònim ha dit...

M'he estat rumiant la resposta a si som "inconscientment" nòmades i crec que no, en tot cas, el que ens agrada és descobrir, i el viatge és una eina, una manera de descobrir i d'aprendre.

I quant al comentari de Jero de "sense retorn no hi ha viatge" em sembla que no, ja que el viatge és independent del moviment. Si considerem el viatge com un aprenentatge, no és el moviment allò primordial, sinó com sentim aquest moviment. Per tant, no creieu que quan un infant tasta per primer cop un aliment nou ja està fent un viatge ?

Anònim ha dit...

Segur que aquí em veuràs abans: doni senyals, senyor moderador. Ah, sóc el JLL.

Anònim ha dit...

El Sr, Moderador dona senyals... apa, avui et truco...

Eduard ha dit...

Veritablament molt interessants els darrers comentaris... comparteixo l'opinió que tot és un descobriment i que la infantesa és un viatge, i a més m'encantaria mantenir certa visió d'infant per tal de gaudir més dels aprenetatges i de la vida, però... considero que per mi, personalment, el viatge i el moviment (físic, mental i espiritual) fan que senti "realment" l'aprenentatge interior i el descobriment exterior... potser és una qüestió de sensacions...

Una abraçada a tothom... potser hauríem de quedar a fer un te i continuar la xerrada...?

Anònim ha dit...

El conte despertà enmig de paquets de seda escrits amb dibuixos ballarins i sentí l'aroma de l'ànima del te. Una tassa vestia l'aire de cadència mentre...

(continuarà...)

Eduard ha dit...

... i com continuarà...?

Aquests mots em recorden un haiku que diu: "L'aire té calor / i les fulles el venten, / l'estiu respira."

Anònim ha dit...

...la pluja del vespre esdevenia núvol: les gotes s'agafaren a les cintes del sol i, mentre es gronxaven en la llum, tancaven els ulls per sentir-se des del joc del riure. Les pàgines del conte descobriren, sense parpellejar, el sentit de les seves paraules. -Fi-
P.D. De vegades, el viatge ens facilita la clau inesperada de l'emoció que ens ajuda a descobrir el significat dels nostres sentiments: aquells que saludem i també aquells als quals neguem el bon dia.