30.10.08

La noia del vestit verd

"Yu jing tenia el seu estudi al monestir de la font de les aigües saboroses. Un vespre, mentre salmodiava les paraules d’un vell llibre al seu estudi, va sentir una veu de noia que li parlava des de la finestra:

—Quina dedicació a l’estudi, mestre Yu!

El lletrat es va estranyar de sentir una veu de noia en un monestir tan solitari com aquell, perdut enmig de les muntanyes. Encara no s’havia refet de la sorpresa, que la noia va empènyer la porta i va entrar a l’habitació.

—Que estudiós que ets!—va insistir somrient.

Yu jing es va alçar i va poder veure una noia d’una bellesa exquisida amb un vestit verd que li arribava fins als peus. Sospitant que es tractava d’alguna mena de fada o d’immortal, va demanar-li amb insistència on vivia.

—Mira’m bé!—va dir la noia—. ¿Que potser tinc aspecte de menjar-me la gent? ¿Per què m’has d’interrogar d’aquesta manera?

Yu Jing de seguida se sentí atret per ella i al cap de poca estona ja se n’anaven plegats al llit. Quan la noia es va despullar, Yu Jing va poder comprovar que tenia una cintura tan fina que podia encerclar-la amb les dues mans. Van gaudir de l’amor tota la nit. Just abans de l’alba, la noia es va vestir d’una revolada i va marxar. A partir de llavors, la noia passava totes les nits amb Yu Jing.

Una nit, mentre seien al llit bevent i xerrant, Yu Jing es va adonar que la noia hi entenia molt, en música.

—Tens una veu tan bella i delicada—li va dir el lletrat—que estic segur que un sol cant teu podria fer perdre el cap a qualsevol home.

—Justament per això no canto—li va respondre ella rient—, per no fer-te perdre el seny.

Però el lletrat no parava de demanar-li que cantés.

—Saps que mai no et nego res—li va dir ella—, però és que temo que em puguin sentir oïdes indiscretes. Ja que hi insisteixes, no tinc altre remei que exhibir davant teu la meva imperícia. Però et cantaré només una estrofa a mitja veu.

Es va alçar i, marcant el ritme amb el peuet contra la base del llit, es va posar a cantar:

Canta a la branca el passerell
que em guia enmig de la foscor.
No em preocupa gens mullar-me el calçat,
només temo trobar-te amb una altra.


La noia cantava amb una veu tènue com un fil de seda, gairebé imperceptible. Les seves inflexions alhora ardents i suaus enmig del silenci de la nit encisaven l’oda i agitaven el cor. Així que va acabar de cantar, va obrir la porta i va escrutar en totes direccions.

—Tinc por que hi hagi algú a prop de la finestra—va dir després d’haver donat una volta al pavelló mirant amb atenció cap a la foscor.

—Per què estàs tan preocupada?—li va preguntar Yu jing.

—Diu el proverbi: «Els esperits que han nascut en secret de vegades temen els humans.» Doncs això és el que em passa.

Van tornar a entrar i van tornar a abraçar-se al llit.

—Pot ser que la sort que ens ha unit arribi ja a la seva fi?—va dir ella encara espantada al cap d’una estona.

Yu Jing li va preguntar per què deia aquelles coses.

—El meu cor bat massa de pressa—va respondre ella—. Si el meu cor fremeix, senyal que la meva sort ha acabat.

—Un cor que tremola, uns ulls emboirats... Això li passa a tothom—va intentar consolar-la Yu Jing.

Finalment la noia es va tranquil·litzar i va somriure feliç entre els seus braços. Van estimar-se tota la nit, fins que, just abans de l’alba, la noia es va posar el seu llarg vestit verd i va baixar del llit.

Just abans d’obrir la porta, va tornar enrere amb passos vacil·lants.

—No sé per què—li va dir—, però estic intranquil·la. Sisplau, acompanya’m a fora.

Yu Jing es va llevar i la va acompanyar fins a la porta.

—Queda’t aquí i segueix-me amb la mirada. No tornis a entrar fins que em vegis desaparèixer rere la tanca del jardí—li va dir la noia.

Així ho va fer. Quan va veure que desapareixia rere la tanca, es va tombar per entrar a casa i continuar dormint, però llavors va sentir la veu de la noia, molt tènue, gairebé imperceptible, que cridava socors molt angoixada. Yu Jing va córrer pels voltants intentant localitzar d’on sortia la veu. Finalment va descobrir que provenia de la teulada. Va alçar la mirada i va veure una aranya gran com una pilota que s’aproximava a un petit insecte que estava atrapat a la teranyina i que cridava desesperat. Yu Jing va trencar la xarxa i va alliberar l’insecte. Era una petita vespa verda, que es trobava a les portes de la mort.

Yu Jing va entrar a casa amb la vespa a la mà i la va deixar amb cura sobre la taula. L’insecte va restar immòbil una estona fins que al final va començar a reviscolar i per fi va poder començar a moure’s. A poc a poc es va enfilar a la pedra plana on es mol la barra de tinta, es va remullar al petit bassal de tinta i, arrossegant-se per damunt la taula i reprenent el vol diverses vegades, va dibuixar sobre la taula els traços del caràcter «gràcies». Després va batre les ales i va sortir estripant el paper de la finestra i va desaparèixer pel cel.

Des de llavors, Yu Jing ja no la va tornar a veure mai més".

Aquest relat és obra de Pu Songling 蒲松齡 (1640-1715) i es pot trobar a "Contes estranys del pavelló dels lleures" (Quaderns Crema, 2001), una selecció de catorze relats curts de la seva obra original "Liaozhai Zhiyi", que de la mà de la il.lusió ens endinsa en móns fantàstics i misteriosos plens d'esperits i humans, amors i transformacions, sortilegis i màgia...

Entrades relacionades:
La fugida del pintor Notxa

23.10.08

El Bloc dels Viatges està de celebració...

A finals del passat mes de setembre El Bloc dels Viatges (germà petit o gran, qui sap, de l'Amu Daria) va publicar la seva entrada 404 i ho celebra de dues maneres:

- Primera, regalant un exemplar en català del llibre “El Salvador, entre la naturalesa i la mà de l'home” de la col·lecció de cooperació internacional "Camino del Sur" de l'ong REDS (Red Europea de Diálogo Social)

- I segona, fent-vos partícips i encoratjant-vos a col.laborar amb el projecte "Educació és futur" de Huacal (ong de solidaritat amb El Salvador).

El llibre “El Salvador, entre la naturalesa i la mà de l’home” és una visió d’aquest país, després dels terratrèmols de l’any 2001 per part d’un equip de periodistes i reporters gràfics de mitjans de comunicació salvadorencs i catalans que comparteixen amb tot un poble, no tan sols els efectes dels sismes, sinó que també la responsabilitat dels governs en aquesta tragèdia. Per aquelles persones que no coneixen gaire aquest petit país d’Amèrica Central és una bona aproximació a la gent, a la seva vida i als seus valors.

Si voleu saber com rebre aquest llibre podeu llegir-ho a "I ja portem 404 relats de viatges..." Ara és el moment que ja s'acaben !!!

15.10.08

Daodejing: El llibre del "dao" i del "de"

“Tothom reconeix allò que és bell com a bell, i per tant allò que és lleig. Tothom reconeix allò que és bo com a bo, i per tant allò que no és bo. Ser i no ser s’engendren mútuament. Difícil i fàcil es complementen mútuament. Llarg i curt es defineixen mútuament. Alt i baix es determinen mútuament. So i to s’harmonitzen mútuament. Davant i darrere se segueixen mútuament.

Per això el savi no intervé en el curs de les coses i ensenya sense paraules. Les coses sorgeixen, però ell no n’és l’origen; les coses creixen, però ell no se les apropia; actua en favor d’elles, però no demana res a canvi. Acompleix la seva obra, però no en reclama el mèrit; precisament perquè no reclama el mèrit, ningú no l’hi pot prendre”.

Fragment 2 del Daodejing (道德經) de Laozi (老子)
(traducció de Seán Golden & Marisa Presas, UAB/Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2000).

El Daodejing, atribuït històricament a Laozi (malgrat que els actuals historiadors xinesos el consideren una recopilació de diverses fonts) és un text relativament breu, de poc més de cinc mil paraules, que destaca per la seva actitud d’observació del món natural que ha marcat decisivament les arts plàstiques i la poesia xineses i cosa que ha fet que sigui un dels textos més estimats per la cultura xinesa.

La paraula “dao” (道) vol dir camí. Un dels sentits figurats més antics és el de “camins del cel”, és a dir, el curs dels astres per uns camins fixos i la successió de les estacions. En una societat agrícola com la xinesa, el benestar i la supervivència depenien de la capacitat d’harmonitzar les feines del camp amb les estacions de l’any. Un cop aquesta societat va acceptar les normes del “cel” es va passar a la idea que també la vida social estava regida per unes normes “superiors”, i així el mot “dao” va adquirir també una connotació ètica i moral.

Durant segles, es va anar definint aquest mot com a “conducta recta”, “discurs”, “manera de fer” o “mètode”. Totes les escoles de pensament xinès, i especialment el confucianisme, es centren en la idea de dao com a “dictat”, com a normes de conducta cívica, social i política.

En contraposició, Laozi situa el “dao” al centre del seu pensament. El dao és la font que es troba a l’origen de totes les coses canviants i el sentit i objectiu del filòsof és comprendre la naturalesa d’aquesta font. Si hom conforma la pròpia actitud a aquesta naturalesa, al dao, obtindrà la força que s’assoleix en fer les coses en harmonia amb la natura. Aquesta força es diu “de” (德). A més, totes les coses del món tenen la seva pròpia naturalesa, que ha de ser l’element més respectat i qualsevol intent d’actuar contra aquesta “essència” està abocat al fracàs. Per tant, quan l’ésser humà intenta imposar la seva voluntat a la natura mitjançant institucions, jerarquies i dictats erra el veritable sentit del dao.
Laozi considera que cal deixar que les coses segueixin el seu curs natural, aconsella al sobirà que s’abstingui d’interferir en la naturalesa de les coses i confia en el savi que viu apartat de la societat, que coneix el dao i viu en harmonia.

Així mentre el confucianisme, la corrent filosòfica més important i estesa a la Xina, predica l’autocontrol, l’autolimitació i el respecte a les jerarquies i els valors tradicionals, tot subordinant l’individu a l’interès col·lectiu, el daoisme apel·la a l’espontaneïtat, a la despreocupació i a la vida natural.

Entrades relacionades:

12.10.08

Ja tenim premiats i premiades !!!

El passat divendres 10 d'octubre va tenir lloc a Girona el lliurament de la primera edició dels Premis Blocs Catalunya. Abans de res, dono les gràcies a tots aquells i aquelles que em vau votar !!! Cal felicitar STIC.CAT per la seva organització i convocatòria i cal felicitar amb tota l’efusió del cor als guanyadors i a les guanyadores en les diferents modalitats:

- Premi al millor bloc de Cultura: El bloc de Jordi Cervera.
- Premi al millor bloc de Societat:
El bloc de Joan Puig, Gazylophacium.
- Premi al millor bloc d'Actualitat:
El bloc d’Albert Medran, e-Campany@ .
- Premi al millor bloc d'Educació:
El bloc de Margarida Capellà, El fil de les clàssiques .
- Premi al millor bloc de TIC:
El bloc de la Núria Masdéu.
- Premi especial STIC.CAT a l'acció solidària i la cohesió social:
Fundació Plataforma Educativa.
- Premi especial STIC.CAT al foment del català:
La Llumenera de Nova York d'en Miquel Tusón .
- Premi especial STIC.CAT a l'ús pioner dels blocs:
Saül Gordillo, Bloc sense fulls.

Realment, tots són uns blocs molt i molt interessants, i a més hi ha un dels que segueixo habitualment i que era dels meus favorits: "La Llumenera de Nova York", fet que ha estat una gran alegria...

A banda de tot això, no tan sols em sumo a la proposta de l'Eduard en el seu bloc "Com gotes a l'oceà" -en el qual proposa la creació per properes edicions dels Premis Blocs Catalunya d'una categoria dedicada a la Solidaritat i l'Activisme- sinó també voldria proposar la creació d'una categoria que premiés els blocs dedicats als Viatges i a la Literatura de Viatges; qui es suma a la iniciativa...?.

Enhorabona als participants, als premiats i premiades i a l'organització i fins a la propera convocatòria...

5.10.08

Samarcanda: el rostre més bell...

“De vegades, a Samarcanda, al capvespre d'un dia lent i trist, els ciutadans ociosos van a passejar per l'atzucac de les dues tavernes, prop del mercat dels pebres, no per a degustar el vi d’herbes de Sogdián, sinó per espiar anades i vingudes o fer la guitza a algun bevedor un xic alegre, al que arrossegaran per la pols, cobriran d'insults i condemnaran a un infern el foc del qual li recordarà fins a la fi dels segles el reflex vermell del temptador vi.

D'un incident semblant naixerà el manuscrit de les Rubaiyyat a l'estiu de 1072. Omar Jayyam té vint-i-quatre anys i fa poc temps que va arribar a Samarcanda...

Aquest sublim relat de l'escriptor libanès Amin Maalouf m'havia portat fins a Samarcanda. Feia poques hores de la meva arribada, i la primera impressió era propera a la decepció al no trobar ni un laberint de foscos carrerons ni tavernes plenes de vida..."

Amb aquests mots comença el meu relat "Samarcanda: el rostre més bell", el segon capítol de la sèrie "Uzbekistan: Compta la llegenda", que podeu trobar al número d'octubre de la Revista Fronteras de Papel. Espero que us agradi...

Aquesta revista de viatges - de ben segur, la millor de les que es troben a la xarxa - és un apassionat projecte de dos grans viatgers: la Mercè Criado i en Joan Biosca que, mes a mes, ens descobreixen la bellesa d'arreu del món. Us recomano fer una bona ullada (quines grans imatges !!!) i una bona lectura als més de quaranta reportatges publicats des del seu primer número. Ja em direu que us ha semblat...

Entrades relacionades:

1.10.08

La moneda tadjika: el somoni

El somoni (cомонӣ) és la moneda tadjika i rep aquest nom en homenatge al pare de la nació Ismail Samani (Ismail I ben Ahmad), nét del fundador de la dinastia samànida (819–1005) Saman-Khuda. Ismail Samani, un dels personatges centrals de la història del Tadjikistan, va viure durant el segle IX dc. on va destacar per la seva tasca de reconeixement i suport a les ciències, a les arts i a la literatura.


Imatge del poeta i polític Mirzo Tursunzoda -en tadjik: Мирзо Турсунзода - (1911-1977).

Imatge del mausoleu del poeta persa Abdullah Jafar Ibn Mohammad Rudaki (en tadjik: Рӯдакӣ, en persa: آدم رودکی ) nascut l'any 859 a Penjikent.


Imatge del poeta i mestre sufí Mir Sayyid Ali Hamadani (1314-1384).

Imatge del Castell de Hissar (Ҳисор) a 15 km de Dushanbe.

Imatge de l'historiador Bobojon Ghafurov - en tadjik: Бобоҷон Ғафуров- (1909-1977).

Imatge del pare de la nació tadjika Ismail Samani.

El canvi actualitzat d'aquesta moneda es pot consultar a Cambio de Divisas