29.2.08

Un tímid somriure

Ishkashim és una població del Tadjikistan, un oasi a tocar del cel, o potser també és una població de l'Afganistan, o són dos pobles amb el mateix nom, tant se val, Ishkashim és on vaig conèixer la família Sanavbar, els meus hostalers: el pare es diu Usmon, un home de somriure tímid, ulls d'infant entremaliat, amples espatlles i mans de gegant.

Portava poques hores a Ishkashim (el del Tadjikistan) i acabava de fer una breu incursió a l'altre Ishkashim (el de l'Afganistan) en creuar el pont sobre el riu Panj, un dels afluents de l'Amu Daria, frontera irreal entre muntanyes nevades i valls isolades, per visitar un petit mercat de fruites i verdures on famílies de la zona es reunien més enllà de geografies i conflictes. Una desena de parades no gaire plenes: teles i robes colorides, algun recanvi mecànic, llavors i fruites seques, pots i estris de cuina, algunes llaunes de carn, bosses d'arròs i pasta, ampolles de gasoses i, sobretot, pomes, cebes, pastanagues i patates. Acabada la visita al mercat, Usmon em va insistir perquè l'acompanyés muntanya amunt. Em feia un pèl de mandra ja que em trobava cansat pels dies de viatge, però les seves ininteligibles paraules i el seu somriure em van convèncer, i allà em trobava fent un improvisat trekking al desconegut.

Tres quarts d'hora més tard i quan la suor ja havia aparegut, n'Usmon em va fer girar la mirada, fins aquell moment centrada en combinar botes i roques amb harmonia, en el paisatge que es trobava a la meva esquena i... allà a la llunyania es trobava l'Ìndia, el Pakistan i l'Afganistan, els pics de l'Hindu Kush i el corredor de Wajan.

Els meus ulls no es creien el que veien, el cor em va bategar més a poc a poc i el cansament desaparegué. Allà, davant meu, es trobava la bellesa en estat pur, la natura en viu. Muntanyes i serralades, una terra plena de dolor m'oferia el seu rostre més dolç: una dansa de colors blancs, verds, marrons, grocs i taronges s'estenien quilòmetres i quilòmetres en poètica llibertat.

Més tard, a casa dels seus pares a la falda de la muntanya, Usmon, l'home que amb el seu tímid somriure m'havia regalat aquell instant que hom no pot oblidar en tota la vida, em delectava amb la música d'un setar i em cantava un Al-falaq (un vers o capítol del Corà) típic de la música del Badakhshan. Em deixava acaronar per la seva veu i encara sentia la mirada perduda en la immensitat i la bellesa del paisatge. Era nit fosca, la terra nedava en la llum de la lluna.

(Veure el mapa de la zona)

Entrades relacionades:

2 comentaris:

Albert ha dit...

Aquest blog està molt bé,m'encanten els viatges.Ho he descobert passejant per la web,i m'agrada el tema que tractes.Espero que et facis un volt pel meu blog,i si em deixes un comentari,millor que millor.



A veure si algú em regala un viatge per la ruta de la Seda...

Eduard ha dit...

Moltes gràcies per les teves paraules, i et desitjo que ben aviat puguis fer un viatge per la Ruta de la Seda o per Àsia Central ja que són indrets fascinants...