21.5.09

Quaderns de viatges...

Les nits no eren completes sense dedicar uns quants minuts - a vegades, fins i tot hores - a escriure pausadament, ajagut sobre uns vells llençols o acaronat entre coixins en una cadira de jonc. Tornar a viure en silenci i harmonia els instants experimentats durant aquella mateixa jornada o en dies anteriors, era un immens plaer que se’m feia difícil compartir i, en part, era també un dels motius pels quals viatjava en solitud.

De cadascun dels indrets visitats recordo amb cura l’escena, tants cops repetida, dels mots dibuixant-se en el quadern tot i acompanyant les lletres escrites amb imatges, emocions i olors que han quedat així gravades en algun recòndit racó de la memòria.

Recordo aquella nit estelada en una humil “chid”, casa tradicional pamiri, mentre em distreia amb la lluna fugissera i escrivia, recolzat en un dels batents de la finestra, sobre la jornada passada a l’espera d’un transport en una deserta carretera del Pamir.

Recordo amb intensitat tant les hores passades fumant relaxadament en una hamaca polsosa en el llogaret de Muang Ngoy Kao, a la vora del riu Nam Ou, com la vella i atrotinada taula de l’acollidora cabana on més tard escriuria il•luminat per la càlida llum de les espelmes.

O recordo aquells “dostarkhans”, llargs bancs de fusta, al Labi-Hauz de Bukhara on compartia lectura, conversa i un llarg te verd amb la brisa del desert i els passavolants tadjiks, mentre dibuixava en el quadern el perfil de la madrassa de Kukeldash.

A cada pàgina es poden trobar sentiments contradictoris: uns mots parlen de llibertat, d’altres són un reflex d’alegria, i dues línies més avall es relaten algunes pors vergonyants. S’avancen uns quants paràgrafs i tot el text esdevé una pluja de dolça melangia... i, una línia a sota, de sobte, apareix la llegenda kirguís de Manas, un tram de la Ruta de la Seda, una paràbola de Nasrudin o un conte tibetà de iacs i búfals.

Imatges, colors, emocions, noves paraules i nous descobriments dansen en irònica intimitat creant el record d’allò tot just viscut.

Els fulls dels quaderns de viatge són un càlid, agradable i familiar retrobament amb els somnis, els aprenentatges i les experiències... són, potser, unes de les més meravelloses i suaus guspires de vida...

Entrades relacionades:

4 comentaris:

Josep M. Ferrer ha dit...

Maquíssim relat. Viatjar en solitari és una de les formes més enriquidores de fer-ho. Però això sí, si després ets capaç d'escriure l'experiència. Viatjar i després no compartir-ho és com no haver viatjat.

Salut Amu Daria!!!

Anònim ha dit...

Preciòs relat. Una abraçada !!!

Anna

Eduard Balsebre ha dit...

Gràcies a tots dos per les vostres paraules...

La solitud em permet gaudir d'un doble viatge: interior i exterior, que s'ompla d'instants de plenitud i descobriment que suament van acaronant els sentiments... amb el temps neixen nous aprenentatges i noves sensacions, i escriure (i compartir) es converteix en tot un plaer...

Marc ha dit...

Acabo de descobrir el teu blog. Aquesta història és molt maca, felicitats i salut !