25.4.08

Les paraules rectes semblen tortes

“En el món no hi ha res més tou i flexible que l'aigua, però tampoc no hi ha res més capaç de vèncer allò que és dur i rígid; no hi ha res que pugui alterar-la. La flexibilitat venç la rigidesa, la suavitat venç la duresa. Al món no hi ha ningú que ignori això, però ningú no ho posa en pràctica.

El savi diu: ‘només el qui pot acceptar la vergonya del seu país es pot dir cabdill; només el qui pot acceptar la desgràcia del seu país es pot dir rei del món’. Les paraules rectes semblen tortes”.

Fragment 78 del Daodejing de Lao Zi (traducció de Seán Golden & Marisa Presas, UAB/Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2000).

17.4.08

El conte de les sorres

"Un riu, des de la seva font en unes muntanyes remotes, després de passar per tota mena de paisatges, finalment arribà a les sorres del desert. Just quan havia travessat totes les altres barreres, el riu intentà creuar aquesta, però s'adonà que, tan bon punt topava amb la sorra, les seves aigües desapareixien.

No obstant això, estava convençut que el seu destí era travessar aquest desert, però no hi havia manera. Aleshores, una veu amagada, procendent del mateix desert, xiuxiuejà:

- El vent travessa el desert, per tant, el riu també pot.

El torrent hi objectà que ja es llançava contra la sorra, però així sols era absorbit; el vent podia volar, per això podia travessar el desert.

- Llançant-te amb força tal com ho sols fer, no podràs travessar-lo. O bé desapareixeràs o bé et convertiràs en una maresma. Has de deixar que el vent et porti per sobre fins a la teva destinació.

.- Però com podria passar, això ?

- Deixant que t'absorbis el vent.

- Aquesta idea, el riu no la podia acceptar. Al capdavall, mai no havia estat absorbit abans. No volia perdre la seva individualitat. I una vegada perduda, com podia saber que la tornaria a recuperar algun dia ?

- El vent - digué la sorra-, du a terme la seva funció. S'endú l'aigua, la porta per damunt del desert i la deixa caure una altre vegada. En caure en forma de pluja, l'aigua es converteix de nou en un riu.

- Com puc saber que això és veritat ?

- És així i, si no ho creus, no arribaràs a ser més que un aiguamoll, un estat que trigarà molts, molts anys a donar-se; i sens dubte no és el mateix que un riu.

- Però és possible que no sigui el mateix riu que sóc avui ?

- En cap cas no pots continuar sent-ho - digué el xiuxiueig-. La teva part principal és emportada i torna a formar un riu. Portes el nom del que ets fins i tot avui perquè no saps quina part de tu és l'essencial.

Quan va sentir això, en els pensaments del riu van començar a sorgir certs ecos. De manera confusa, va començar a recordar un estat en el qual ell -o una part d'ell, oi ?- havia estat als braços del vent. També va recordar - o potser no ?- que allò era el que de veritat calia fer, encara que no fos obvi.

I el riu va elevar el seu vapor cap als braços acollidors del vent, que suaument i fàcilment el traslladà amunt i enllà, deixant-lo caure suaument tan bon punt van arribar al sostre d'una muntanya, a molts, molts quilòmetres de distància. I com que havia tingut dubtes, el riu podia recordar i registrar amb més fermesa en la seva ment els detalls de l'experiència. Va reflexionar: "Si, ara sé quina és la meva identitat vertadera".

El riu aprenia. Però les sorres xiuxiuejaven: "nosaltres ho sabem perquè veiem com passa dia rere dia; i perquè nosaltres, le sorres, ens estenem al costat del riu en tota la seva llargada fins a la muntanya".

I justament per això es diu que la manera com el Riu de la Vida ha de continuar el seu viatge és escrita a les Sorres".

Aquest relat es pot trobar a "Contes dervixos" (Pagès Editors, 2005) i és la versió d'Awas Afifi el Tunisià.

11.4.08

Una nit a la disco...

Després de tot un dia de caminar entre museus, parcs i mesquites, els vespres a Tashkent, la capital de l’Uzbekistan, eren dedicats a la conversa relaxada i a un àpat suau abans d’anar a descansar. Tanmateix, un dia un amic uzbek, en Habid, em va proposar d'anar a una discoteca i fou una sort acceptar la invitació i gaudir d’aquella nit.

Perquè Tashkent, a més de trobar-se enmig d’Àsia Central, és també una gran ciutat de quatre milions d’habitants on es barregen modernitat i tradicions i especialment, els estils asiàtic i islàmic amb el comunista i l'europeu.

La música va ser indubtablement el més interessant de la vetllada, tant podíem ballar amb peces de música tecno occidentals (malgrat les paraules en rus que hi apareixien esporàdicament) com amb melodies que em semblaven una barreja entre uzbek i rus, com ens trobàvem dansant amb melodies exòtiques que em recordaven la música oriental i els balls d’increïble sensualitat de les "hurís" en el paradís islàmic. A més, com que feia mesos que no ballava, vaig experimentar intensament la gran descàrrega d’energia i la barreja de sensacions i d'estímuls... Era màgic sentir la llibertat del meu cos entre les notes i els ritmes, observar els cossos de les dones i dels homes que m’envoltaven i compartir aquesta intensitat amb tants desconeguts d’unes altres cultures i llengues.

Fou la nit on vaig descobrir les cançons de Se Tanho, un trio femení de synthpop amb arrels espirituals; de Shahzoda i de Ziyoda, totes dues destacades representants del pop comercial o d’Abduvali Rajabov, un cantant melòdic que crea càlids ambients.

Em vaig deixar seduir pels moviments de Feruza i vaig sentir per primer cop la música del grup rus Ruki Vverh i el seu Aj, Aj, Aj que em va acompanyar (i se'm va repetir insofriblement) durant tot el viatge per Àsia Central, una melodia que encara conservo a la meva ment i que em transporta a les imatges d’aquella nit...

Pd. Aquesta entrada està dedicada a en Kim que tot just acabar d'arribar de la seva Ruta de la Seda i compartim la passió per la música uzbeka. I per a qui estigui interessat per la música d'Àsia Central els recomano el Turkestania Club.