La fugida del pintor Notxa

"Notxa havia nascut en un lloc sempre humit i verd. De petit havia jugat i corregut alegre i feliç per prats i camps plens de blancs arbres florits. El poble, el seu estimat poble, els seus vells pares, el rierol que corre transparent entre canyars de bambú...! Tot allò era el seu goig i la seva vida. Fins i tot quan dormia somreia somiant la clara llum de cristall dels camps del seu poble.

Des de molt petit dibuixava peixos i ocells a les pedres polides del riu, i ramats i pastors a les fustes dels estables. El guix i el carbó eren com llapis màgics a les seves mans. Notxa va créixer i tothom als pobles del voltant parlava d'ell. Gent d'altres llocs venien per contemplar les meravelles que pintava i se'n tornaven explicant-ho per tot el país, fins que la seva fama va arribar al palau de l'emperador.

L 'emperador va manar que Notxa es presentés a palau. Notxa va arribar i es va agenollar tres vegades davant l'emperador i va tocar tres vegades a terra amb el front. L 'emperador va dir: -Notxa, des d'ara et quedaràs aquí a palau i només treballaràs per a mi. Vull que pintis totes les parets dels passadissos í dels salons. Ja he manat que et preparin una habitació perquè et serveixi de taller i que et donin tota mena de pintures, laques i les millors fustes. Des d'ara la teva vida serà aquesta i mai més no tornaràs al teu poble.

Notxa es va posar molt trist. Ja no podria veure casa seva, el poble voltat d'arbres blancs florits ni el rierol que corria alegre entre els canyars gronxats pel vent. Ara només podria somiar l’alegria dels camps, allí tancat dins les grans parets plenes de grossos dracs de pedra. Notxa treballava dia i nit perquè l'emperador estigués content. Les seves pintures omplien els paravents lacats, les portes de fusta, les parets dels temples i habitacions imperials. Però el seu pensament volava lluny cap al verd país humit on havia nascut.

Un dia Notxa va pintar un gran quadre: el cel transparent que ell estimava des de petit, els verds prats d'herba molla, el riu vorejat de bambús i arbres florits, el blanc poblet on havia viscut i allà al lluny, entre un vol d'ànecs salvatges, el sol vermell de la posta. Era un quadre meravellós. Tothom, prínceps i mandarins, l'anaven a veure. Penjat a la paret d'un majestuós saló de palau, semblava una gran finestra oberta de bat a bat al més suau i bonic paisatge de pagès.

Notxa havia pintat el seu millor quadre, el que duia sempre al pensament i veia sempre quan somiava. Per a ell, aquell quadre no era tan sols una bonica pintura, sinó que quan se'l mirava li semblava com si es trobés allà al seu país. Per això li hauria agradat passar-se hores i hores davant la pintura, respirant l'aire net i fresc dels camps florits. Però l'emperador havia prohibit que Notxa s'acostés al gran saló; aquell saló era només per a les festes i convits que ell donava als prínceps i nobles de la seva cort. Notxa havia de quedar-se tancat, allà al seu taller, sense poder sortir i treballant, treballant tot el dia per fer content l'emperador.

Notxa no feia més que pensar a tota hora en el seu quadre i volia tornar-lo a veure ni que fos un sol moment. Un dia, aprofitant un descuit dels guàrdies i criats, es va escapar del seu taller i va entrar sense fer soroll al gran saló, va despenjar el meravellós paisatge i se'l va endur corrents pels passadissos cap al seu taller. Aviat els guardes se'n van adonar, que el quadre no hi era i van donar la veu d'alarma: La pintura meravellosa havia desaparegut!

L'emperador es va posar furiós i milers de soldats van anar pertot arreu regirant totes les cases i tots els racons. Per fi van trobar el quadre al taller de Notxa. L 'emperador va manar que fos tancat a la presó més fosca i que continués allí pintant. Notxa, però, no podia pintar. Tancat allí dins li faltava, més que llum per als ulls, alegria en el seu cor. L 'emperador el va enviar a buscar i li va dir: - Sortiràs de la presó però tornaràs a pintar per a mi al taller de palau i no intentis de tornar a sortir d'allí. Si ho fessis, et castigaria per sempre més a la presó i no veuries mai més la claror. Mira, perquè no estiguis tan trist, et deixaré veure un moment cada dia el teu quadre.

Notxa va continuar treballant, només respirava un moment cada dia quan veia els amples i verds camps del seu país, però després tornava a quedar-se trist, tancat en el fred taller. Un dia no va poder resistir-ho més. L'havien deixat sol davant del seu paisatge i es va quedar mirant-lo fixament amb els ulls ben oberts. El poble, el seu poble verd i ple de llum amb els camps amples per poder córrer sense mai parar, aquell cel fresc i net, el vent suau que gronxant els arbres cantava dolçament tot passant entre les canyes de bambú i s'enduia els núvols cel enllà, aquell vent que podria endur-se'l a ell lluny d'aquell palau, d'aquell taller pesant i trist com la presó.

Notxa va continuar mirant, mirant els verds prats flonjos d'herba tendra per on es podia córrer amb els braços oberts com ales. I... Notxa s'hi va acostar, s'hi va acostar, va fer un salt i es va ficar a dins la pintura, per dins dels prats i, sense seguir camins començà a córrer, allunyant-se cada vegada més, fins que es va fer petit, petit i va desaparèixer en el blau horitzó.

Quan els guardes van entrar a la sala per tornar-lo a tancar, no el van trobar. L'emperador es posà fet una fúria. No podia ser que hagués fugit, era impossible escapar-se del palau sense que el veiessin. Un savi mandarí va endevinar el que havia passat: Notxa havia fugit dins del quadre, ficant-se i corrent pel paisatge que havia pintat. Encara es veien les seves petjades en l’herba molla dels prats".

Adaptació de M. Eulàlia Valeri d'un conte popular xinès. Ed. La Galera, Barcelona (1977)

Entrades relacionades:

La granota del fons del pou

Li Bai i l'agulla de ferro

La maresma de l'est