28.4.09

Xerrada "Descobreix el Kirguizistan"

Un grup d’enamorats del món que ens agrada viatjar, conèixer i compartir ens hem unit en el projecte "Coneguem el món" per organitzar cada primer divendres de mes una xerrada al Centre Cultural Can Fabra (c/ Segre, 24-32) en el districte de Sant Andreu de Barcelona.

Comencem el proper divendres 8 de maig a les 19h. amb la xerrada “Descobreix el Kirguizistan”, una aproximació a la cultura, la història, les tradicions i els indrets més destacats d’aquest país de l’Àsia Central, a càrrec d’Asyl Ryskulova, de nacionalitat kirguís i una enamorada de la seva cultura i tradicions, i jo mateix, l’Eduard Balsebre, president de l’associació Amu Daria dedicada a la promoció cultural de la Ruta de la Seda.

Aquesta xerrada estarà acompanyada des del dia 4 i fins el 10 de maig de l'exposició "Mirades de la Ruta de la Seda" i el mateix dia de l'acte hi haurà un petit refrigeri amb productes del Kirguizistan. Us esperem a totes i a tots...

De moment, i per obrir boca, us convidem a descobrir les imatges de diferents viatgers que han gaudit de l'hospitalitat kirguís i de la bellesa dels paisatges: Lluís Bono, co-autor de la web "Més Enllà", Yann Arthus-Bertrand, Miguel Ordoñez, Jean Rousset o Aki Hito.

I també us recomano la lectura d'algunes entrades sobre el Kirguizistan publicades en aquest mateix bloc com: Manas, l'èpica d'un poble, Osh: L'obertura Larsen, Una nit a Tash Rabat, La música celestial: Tengir-Too o Osh Bazaar a Bishkek. I si voleu saber més d'aquest país podeu trobar força informació en els enllaços del web Coneguem el Món.

22.4.09

Erkin Abdulla, ritmes flamencs des de Xinjiang

En el marc de l'acord establert amb el bloc Turkestania Club (Música e intérpretes del Asia Central) iniciem aquesta col.laboració amb l'article "Erkin Abdulla, ritmes flamencs des de Xinjiang" publicat originalment al febrer de l'any 2008:

Xinjiang, també coneguda com el Turquestan Oriental o el Uiguristan, és una regió autònoma de la República Popular de la Xina habitada en la seva major part per diversos pobles túrquics. De tots ells, el més nombrós està constituït pels uigurs. El poble uigur té una rica tradició cultural i artística; l'idioma uigur, pertanyent a la família de llengües turqueses o túrquiques, és molt similar a l’uzbek i s'escriu utilitzant una versió modificada de l'alfabet àrab.

Erkin Abdulla (en uigur: ئەركىن ئابدۇللا, i en xinès: 艾尔肯·阿布杜拉) és un músic d’aquesta ètnia nascut a la ciutat de Qarghiliq (Ruoqiang). La seva passió per la música es va iniciar als onze anys quan el seu pare va dur una guitarra a casa. Va començar tocant-la d'oïda, escoltant melodies de diversos països. Tot i estudiant en la universitat de Beijing es va unir a un club de guitarra i poc després va formar un grup musical. Després de graduar-se, va retornar a Xinjiang on, després de treballar un temps com funcionari, va resoldre dedicar-se professionalment a la música.

El treball d’Abdulla es nodreix de la tradició musical uigur; no obstant això incorpora en les seves composicions elements provinents d'altres grups ètnics de la regió, així com de l'estranger. Una particular fascinació pel flamenc li ha donat un estil especial a moltes de les seves composicions. En aquest videoclip, on Abdulla interpreta la cançó "Salam Dostlar", es pot apreciar clarament la influència flamenca:


En aquesta composició instrumental, "La cova dels mil Budes", podem gaudir d’un interessant i molt assolit treball de fusió:


I per acabar, la balada "Abide" d'aquest mateix autor:


Entrades relacionades:

17.4.09

El viatge de Ruy González de Clavijo

La idea que imperava a l'Europa de principis del segle XV era detenir l'avenç dels otomans, i amb aquesta finalitat es considerava necessari entaular relacions amb l'imperi turcomongol d'Amir Timur (Tamerlà) que estenia les seves fronteres pels actuals Iran, Àsia Central, l’extrem de l’Índia, Síria, Anatòlia, Geòrgia, Iraq, Afganistan, Pakistan i el Xinjiang xinès. Al 1402 la derrota otomana de Cubukovasi (a prop d’Ankara) a mans de les tropes d'Amir Timur va semblar confirmar aquestes esperances.

Així, el diplomàtic Ruy González de Clavijo emprengué, entre 1403 i 1406 per ordre del rei Enric III de Castella, un llarg viatge amb l'objectiu d'estrènyer relacions entre la corona castellana i l'emirat tamerlà contra l'enemic comú, l'imperi otomà.

El relat d'aquesta ambaixada a la cort de Tamerlà a Samarcanda va fer néixer un text de riquíssim contingut, una joia de la literatura medieval castellana, amb el títol de "Embajada a Tamorlán".

Fa pocs dies l’Olivier Soriano, autor del bloc La Ruta de la Seda, em va alegrar la vista i els altres sentits amb un breu documental sobre aquesta història i ara us volia convidar a compartir aquesta bona estona:



Entrades relacionades:
Ambaixada a Tamerlà
El príncep astrònom de Samarcanda
Sharh-i-zinda, la tomba del Rei Vivent

8.4.09

El camí del te: Chan Dao

Un bosc espès i tardorenc em dóna la benvinguda i el camí s’endinsa allunyant-se de la civilització envers una muntanya que es fa fonedissa entre les branques dels arbres. És un camí empedrat que m’havien dit que conduïa als pavellons del jardí xinès on hi viu un vell savi ch'an (- 禪 - nom que rep la l'escola xinesa originària del que habitualment coneixem en Occident per budisme zen). L’estructura de la casa és força senzilla i alhora d’una bellesa colpidora, els colors i les formes del bambú i de la fusta embolcallen la seva silueta.

Una lleugera brisa i el cant de les fulles dels roures ancians acompanyen la meva entrada en una cambra modesta: no més de deu o dotze metres quadrats on en camaraderia s’ha asseuen quatre homes de diferents edats. En dues de les parets uns quadres ch'an que mostren unes muntanyes humides, nascudes de la boira i de l’enginy de la natura. En un extrem, un fogó de carbó vegetal i al damunt, el calderó de ferro; desats amb exquisida harmonia el recipient d’aigua, els pots de te, la cullera de bambú i un drap blanc.

La conversa es desenvolupa tranquil·lament, sense cap mot o gest que indiqui malestar, ben al contrari, ja que es parla d’història, de poesia, de música o d’arquitectura. A poc a poc, les veus s’esmorteeixen i el silenci ocupa la cambra. Es respira una pau que acompanya el mestre de te mentre executa els gestos rituals amb lentitud, amb cura i sobretot, amb amor. Molt d’amor. Observar, en els instants que inicia la cerimònia, la seva mirada, els seus ulls lluents, és endinsar-se en velles tradicions i secrets. És el moment de sentir el te. Olorar el perfum. La mà esquerra sosté la tassa mentre la mà dreta, avergonyida, la cobreix. Tres glops. Resten les darreres gotes a la tetera...

La sensació de pau i harmonia ja és absoluta i només s’escolta la suau respiració dels presents, el cant d’un mussol, que em recorda que s’ha fet de nit, i el xiuxiueig del vent. S’encén una llàntia d’oli. El temps resta en suspensió, en silenci, en serenitat, en infinit...

“El te no és res més que això:
Feu bullir l’aigua
Hi poseu el te en infusió
I el beveu...
És tot el que cal saber”

Rikyu (mestre japonès de la cerimònia del te)
Entrades relacionades:

1.4.09

La pràctica mèdica i la concepció de la naturalesa en l'Antiga Xina (i 2)

(Continua...)

Altre concepte fonamental en la MTX (Medicina Tradicional Xinesa) és el “qi”(気), que pren un paper bàsic en la concepció teòrica de teràpies com l’acupuntura, la moxibustió i els massatges. El qi pot definir-se com a força vital o energia. És indispensable per a la vida i responsable de la funció i acció dels òrgans i el cos sencer. La malaltia esdevé quan la circulació del qi és obstruïda o hi ha deficiència del mateix. Si bé el qi no pot ser observat directament, un metge experimentat, pot detectar els canvis del seu flux en un pacient.

Com el qi és dinàmic, actiu i escalfa el cos, cau sota la categoria yang. La sang i els fluids del cos tenen les funcions de nodrir i humitejar, per tant pertanyen a la categoria yin. El qi circula dintre del cos a través de canals que anomenen meridians ( 经络). El sistema de meridians és propi de la MTX i conforma la base per als tractaments mitjançant l’acupuntura i la moxibustió.

En totes aquestes teories trobem implícita la idea de la naturalesa cíclica del món. L'ésser humà forma part de la natura i per tant pertany a la seva dinàmica constant. Aquest sentiment de caràcter filosòfic-religiós va néixer en els inicis de la civilització xinesa i va formar part de la seva tradició. Aquestes idees van ser represes per Laozi (540-480 a. de C.), fundador del daoisme, qui va escriure un llibre en el qual s'establia quin era la manera de vida més adequada: el Daodejing.

Els daoistes usaven el terme dao per a representar la gran realitat que conforme l'univers. En general els filòsofs occidentals ho associen amb el concepte de l'Absolut. Afirmaven que al coneixement del dao no s'arriba amb la raó i l'estudi, sinó mitjançant les maneres místiques de la contemplació i la il·luminació interior. La naturalesa quedava idealitzada i els daoistes tractaven de fondre's amb ella. Al·legaven que la conducta de l'home havia de conformar-se al dao i que aquest estat no s'assoliria dintre de la societat feudal, sinó tornant a viure segons les antigues normes naturals.

La tasca del metge era restituir al malalt al camí correcte del dao. Ja que es podia considerar que determinats estats mentals provocaven canvis específics en certs òrgans, el metge tractava de relacionar els comportaments i factors constitucionals amb les malalties, i procurava que els seus pacients els modifiquessin. La medicina xinesa, associada al daoisme, es fonamenta també en la prevenció de les malalties.

El dao va ser important en el confucianisme com a model de conducta virtuosa i, durant segles, els preceptes de Confuci (550-479 a. de C.) van establir-se com els patrons de conducta vigents. El confucianisme, fundat abans que el daoisme, no tenia ni la mística ni les tendències antisocials d'aquest. Des dels seus orígens va propugnar el pragmatisme i la consciència social. Confuci va lluitar per assolir la justícia social en el marc d'una societat feudal i burocratitzada. La seva filosofia proposava relacions socials basades en l'ordre i la justícia. El confucianisme és més aviat, una filosofia moral. Les conductes socials i morals podien influir en l'estat de salut dels individus: les idees llibertines i la disbauxa conduïen a malalties pulmonars; en canvi, dur a la pràctica aquests pensaments afectava al cor. El metge havia de determinar les causes de la manca d’harmonia del cos i actuar en conseqüència.

En la MTX es té en compte en conjunt el cos, la ment i el seu entorn. Es tracta a la persona com "individu", i per tant, això fa que davant dues persones amb la mateixa malaltia, no es faci el mateix tractament. Són dos cossos diferents, dues vivències diferents, dos tractaments diferents.

Conclusions

La MTX compren en tots els seus aspectes la idea de la naturalesa cíclica del món. La natura és un únic organisme, complexament equilibrat, en constant transformació i on l’ésser humà ha d'aprendre a reaccionar adequadament davant dels seus canvis. L'harmonia és vital.

La medicina, com la resta de les ciències a Xina té un important component daoista. S'ha dit que les observacions i els experiments dels daoistes en el camp de l’alquímia representen els obscurs començaments del mètode científic.

Tots sabem que els preceptes filosòfics tenen un paper clau en el desenvolupament de la ciència. Segons Benett, la millor caracterització de les ciències xineses és com un sistema de cosmologies aplicades, ja que les construccions teòriques compartides per elles deriven d'una cosmologia general. Hi ha dues idees cosmològiques en la filosofia xinesa: la d'unitat i la de retorn. La idea d'unitat fa referència a la unitat ecològica i psicològica del ser humà amb l'entorn, de manera que assoleixi una major perfecció tant l'individu com el món. Implica una concepció del món holística, integral i orgànica. La idea de retorn està relacionada amb el caràcter cíclic de la naturalesa. Els moviments caòtics estan ordenats cap a una repetició contínua de tot fenomen.

Amb aquestes dues idees avança la ciència i la filosofia xinesa, però no en el sentit occidental del terme. L'avançament que cerca el xinès és en profunditat, en un major coneixement de les coses naturals, en una més gran simbiosi amb la natura. En contraposició a la civilització occidental que “avança” deslligant-se de la natura, dominant-la.

Aquesta idea que la naturalesa pot ser sotmesa per en treure profit, neix, segons diversos autors, en el segle XVII europeu. Així, la substitució d'una visió del món hermètic i organicista per altra mecanicista, fou la raó fonamental perquè pogués sorgir la ciència moderna.El paradigma mecanicista compren també l'analogia dels éssers vius amb una màquina, governada per les lleis universals de la mecànica newtoniana. Aquesta manera de pensar, juntament amb la posterior fragmentació del coneixement en diferents disciplines és el que caracteritza a la pràctica mèdica occidental.

La medicina occidental moderna amb freqüència qüestiona les modalitats sanadores de la MTX per no tenir un caràcter científic. Però, no té en compte que la MTX constitueix un sistema de coneixements mèdics estructurat coherent i consistentment amb principis, forma i continguts del pensament mèdic, completament diferents del pensament mèdic occidental modern. Són, per tant, dos cossos de coneixements diferents. Això es deu principalment que van ser originades en contextos socials i històrics diferents. En l'actualitat, no obstant això, moltes de les pràctiques de la MTX han estat introduïdes i acceptades en occident com teràpies complementàries.

La societat xinesa ha entrat en la modernitat sense perdre la seva tradició. Allà, la medicina occidental és acceptada i funciona normalment al costat de la MTX. Estudiada en la Universitat, posseeix avui igual rang i consideració que l'occidental a l'hora de ser triada per a ajudar a solucionar els problemes de salut. És més, la MTX s'ha convertit a nivell mundial en una medicina intercultural pel seu contacte amb altres cultures distintes de la del seu origen, sent utilitzada avui en tots els continents.

Per més informació i bibliografia podeu consultar l’article original a la Revista Seda.

Entrades relacionades:
Daodejing, el llibre del "dao" i del "de"
Les paraules rectes semblen tortes
El savi mai no fa coses grans