26.9.08

La melangia dels maqâm

Àsia Central ha estat durant mil·lennis un gresol de cultures en el qual s'han aplegat diversos pobles per tal de crear importants civilitzacions. Totes les èpoques i totes les dinasties han deixat proves d'una vida artística refinada, particularment pel que fa a la música i a la dansa.

És en aquesta rica tradició on s'ha format la música de l'Uzbekistan. En totes les cultures de l'Àsia Central la música clàssica i religiosa no s'ha transmès per mitjà de partitures escrites sinó que s'ha heretat per transmissió oral de pares a fills, de mestres a alumnes. Durant més de cinc segles, fins a la revolució soviètica, les corts de Bukhara i de Khiva van brillar per la seva activitat musical, i aquesta música s'ha conservat durant segles perquè mai no s'ha deixat de tocar: a través de les generacions, ha estat una música viva que no ha calgut rescatar de l'oblit.

L'herència clàssica d'aquestes tradicions musicals consisteix en un conjunt de col·leccions, denominades "maqâm", que són cançons i peces instrumentals que els intèrprets (coneguts com bastekâr) poden reproduir tot afegint-hi el seu toc personal. No obstant això, també es pot construir, sobre aquestes peces, noves composicions que, si tenen èxit, esdevindran part d'una "nova" tradició.

Travessant la Vall de Fergana, un oasi fèrtil a l'est de l'Uzbekistan, hom escolta música pertot arreu, les cançons i la tradició han conservat els seus maqâm autòctons. I en aquestes terres va néixer l'any 1960 en una granja col.lectivitzada de cotó (les granges creades amb l'aigua dels rius Amu Daria i Syr Daria que s'abocava al Mar d'Aral) una de les intèrprets més reconegudes de tot el país: Munadjat Yulchieva.

Als seus inicis cantava tot escoltant la ràdio i la televisió i aviat es van evidenciar les seves extraordinàries qualitats. Avui en dia pertany a la gran tradició clàssica d'Uzbekistan, amb un repertori centrat en el maqâm uzbek, poemes i cançons dels segles XIII, XIV i XV, als que ha incorporat les bases d’un nou estil. La seva reputació, avui en dia sòlidament establerta, es basa en un timbre i una tessitura d’entonació àmplia i potent que utilitza els colors i ombres, les cadències de la seva veu per a expressar un subtil dolor íntim. Els seus alts vellutats, plens de matisos, acompanyen el to malenconiós dels seus poemes.

Escoltar a Munadjat Yulchieva és embriagar-se d'una melangia plena de bellesa...

Entrades relacionades:
La música del dilluns
Una nit a la disco...
La música celestial: Tengir-Too


Premis Blocs Catalunya: us convido a votar tant El Bloc dels Viatges en la categoria de Literatura (a aquest enllaç) com el bloc Amu Daria en la categoria de Personals (a aquest enllaç).

21.9.08

Premis Blocs Catalunya

Avui us volia comentar un nou esdeveniment a la Catosfera: fins el proper 30 de setembre té lloc el procés de votació dels Premis Blocs Catalunya, un projecte que vol reconèixer, divulgar i fomentar els blocs en català a la xarxa tot i donant més visibilitat a aquesta llengua a Internet.

Una iniciativa que m’ha encoratjat a presentar a aquesta votació dos dels blocs als quals dedico sentiments i il·lusions:

- El bloc Amu Daria, un espai personal dedicat a una passió: l’Àsia Central i la Ruta de la Seda, on el record de les experiències viscudes i l’agraïment per l’hospitalitat, l’estima i els ensenyaments gaudits en un viatge de vuit mesos per aquestes terres es combinen amb els contes, les llegendes, la història, la llengua o la música.

- El Bloc dels Viatges, un espai col·lectiu de literatura (i d'imatges) de viatges en català on cada dia des de fa més d’un any (la setmana vinent celebrarem l’entrada 400 amb una sorpresa...) es donen a conèixer les rutes, aventures i descobriments de viatgeres i viatgers d’arreu dels cinc continents.

En aquest sentit, si us ve de gust, us convido a votar tant el bloc Amu Daria en la categoria de Personals (a aquest enllaç) com El Bloc dels Viatges en la categoria de Literatura (a aquest enllaç) .

Per acabar, val la pena aprofitar aquests Premis per llegir altres blocs i blocaires que ens mostren i comparteixen la seva creativitat, reflexió i sentiment dia rere dia. Entre ells i elles podeu trobar algun dels que m’agraden i que us convido a votar: Núria Borràs (“Pels camins del món”), Eduard Muntaner (“Com gotes a l’oceà”), Ferran Canet (“Coses de Beirut”), Miquel Tuson (“La llumenera de Nova York”), Isabel Barriel (“PoesiaAula”), David Madueño (“Llunàtic”), Javier del Campo (“La Gran Travessa”), Guillem Espriu (“Roig i gracienc”), Daniel Closa (“Centpeus”), Xavier Peytibi (“eXaps. Partits polítics i internet”), Salvador Sorrosal (“Sorrobloc”), Judith Vives (“Espai Isidor”), Jesús M. Tibau (“Tens un racó dalt del món”), Antònia Pons (“El Sàhara, trenta anys d’exili, trenta anys d’ocupació”) o Josep M. Bové (“Té la mà Maria”).

De ben segur gaudireu de bones estones i descobrireu relats de gran qualitat... Moltes gràcies !!!

14.9.08

Els quatre dracs

"Fa molt i molt, al principi dels temps, no hi havia rius ni llacs sobre la terra; només el mar de l'Est, on vivien quatre dracs: el drac llarg, el drac groc, el drac negre i el drac perlí.

Un dia els quatre dracs van volar des del mar fins al cel, van perseguir els núvols i s'hi van endinsar. De sobte, el drac perlí va rugir i va assenyalar cap a la terra. Els altres tres dracs es van aplegar al seu costat i van mirar entre els núvols en la direcció que el drac perlí assenyalava.

Van veure molta gent fent ofrenes extraordinàries i cremant bastons d'encens. Una vella, agenollada damunt la terra pelada amb un nen prim als braços, cridava: "Déu dels cels, per favor, envia'ns pluja perquè puguin viure els nostres fills".

Els dracs van veure que els camps d'arròs eren secs i els conreus s'havien fets malbé, i que els arbres sense fulles semblaven esquelets. Era evident que no havien tingut pluja durant molt de temps.

- Que prima i feble està la gent - va dir el drac groc -. Si no plou aviat, moriran. Els altres dracs van fer que sí amb el cap.

- Vinga, anem a demanar a l'emperador Jade que plogui - va suggerir el drac llarg i es van enlairar des dels núvols i van volar cap a l'allunyat palau celestial de l'emperador Jade.

Al totpoderós emperador Jade no li va agradar gaire l'arribada poc cerimoniosa dels dracs.

- Com goseu interrompre la meva feina tan important de fer-me càrrec del cel i de la terra i de tota la resta? Torneu al mar i comporteu-vos!.

- Però majestat, els conreus s'estan assecant i la gent s'està morint de gana! - va dir el drac llarg- . Per favor, envieu-hi pluja de seguida!.

L'emperador Jade volia tornar al seu somieig, de manera que va fer veure que s'hi avenia: - Ah, d'acord! - va dir -. Ara torneu-vos-en, que ja hi enviaré pluja demà.
- Gràcies, majestat -van dir a l'uníson els quatre dracs, i van tornar volant, feliços, cap a la terra.

L'emperador Jade va fer un senyal a un miler de fades celestials perquè cantessin la seva tonada preferida, va badallar i es va quedar adormit.

Van passar deu dies i no va caure ni una gota de pluja. La gent estava cada cop més i més afamada. Menjaven l'herba mústia, rossegaven les branques nues dels arbres, xuclaven pedres i mastegaven l'argila seca. Els quatre dracs es van adonar que l'emperador Jade només pensava en el propi plaer i que no es preocupava gens de la gent., aleshores, després de mirar llargament el vast mar de l'Est, el drac llarg va tenir una idea:

- El mar, que no és ple d'aigua? Hem d'absorbir-la tota i escopir-la cap al cel. Caurà com pluja i salvarà els conreus i les gents.

Els altres dracs van convenir que havien de provar de fer alguna cosa, i aquesta idea era l'única que tenien. Van sobrevolar el mar i van xuclar aigua amb la boca. Després es van tornar a enlairar sobre els núvols i van escopir l'aigua pertot arreu. Van volar amunt i avall moltes vegades, xuclant i escopint, xuclant i escopint, fins que l'aigua del mar va caure en forma de pluja.

- Plou! Plou a bots i barrals! - cridava amb alegria la gent, i els nens saltaven els bassals.Van brollar rierols, després van córrer sobre els camps d'arròs fets malbé, i rebrots verds van alçar el cap enlaire mirant la pluja que queia.

L'emperador Jade estava furiós i va ordenar als seus generals celestials que capturessin els quatre dracs.

- Com goseu fer ploure sense el meu permís? - va bramar quan van portar-li els dracs al davant-

- Es l'última vegada que em desobeïu! Va manar al déu Muntanya que li portés quatre muntanyes per posar-les sobre els dracs, de manera que no poguessin fugir mai més. El déu Muntanya va fer que quatre muntanyes llunyanes travessessin l'aire volant i aterressin sobre els quatre dracs. Així doncs, els dracs van haver de quedar-se allà, amb les muntanyes al damunt per sempre més.

Tanmateix, no se'n penedien i estaven més decidits que mai a ajudar sempre la gent d'aquell lloc. Es van convertir en rius, fluint des de les muntanyes, travessant la terra ara fèrtil i morint al mar.

I així es van formar els quatre grans rius de la Xina: el Heilong Jiang (el drac negre, també conegut a Rússia com a riu Amur) al nord, llunyà i fred; el Huang He (el drac groc) al centre; el Cháng Jiāng (Iang-Tsé, riu llarg) al sud remot i el Xi Jiang (el drac perlí) al sud, llunyà i tropical".

Les imatges dels dracs d'aquesta entrada son una representació del "Mur dels nou dracs" que es troben al parc de Beihai a Pequín.

Entrades relacionades:
La granota del fons del pou

8.9.08

Horitzons perduts: més que una pel.licula...

Quan el sr. Chang (H. B. Warner), un dels habitants de Shangri-La, comenta: “...el sorprendria descobrir que una mica d’educació, de cortesia, ajuda a resoldre els problemes més delicats...” hom s’adona que l’ànima d’aquesta pel·lícula es concentra en aquestes senzilles paraules... I aquests van ser alguns dels mots i de les imatges que van despertar la meva passió pels viatges i per la recerca dels paradisos perduts...

Frank Capra, l’any 1937, va portar al cinema una novel·la de l’any 1932 que el va impactar poderosament titulada “Horitzons Perduts”. En aquesta obra l'escriptor anglès James Hilton va construir un món ideal, que va anomenar “Shangri-La” (un nom fruit de la seva invenció i que sembla ser que es va inspirar en el “Shambhala” de la tradició budista tibetana), situat enmig de muntanyes gelades i poblat per habitants de l’Himalàia i estrangers que arriben després de moltes dificultats.

Un lloc ple de bellesa, cultura i pau on Hugh Conway (Ronald Colman), jove cònsol anglès a l'Índia, i quatre britànics més (tots ells estereotips de la cultura – o incultura- occidental) arriben després d'un accidentat viatge en avió.

Quan els protagonistes veuen per primer cop Shangri-La s’enfronten amb una estranya i gairebé irreal aparició: un grup de colorits pavellons que s'agrupen en el vessant de les muntanyes nevades i envoltats per planes verdes, jardins, boscos i una fauna exuberant, un paradís amagat a la resta del món.

En l'antic monestir budista, Conway i els seus companys de viatge troben un lloc on la reduïda comunitat de monjos intenta conservar els tresors de la civilització, tant els materials com els espirituals, amenaçats per la violència d'una època terrible de la història. Tot just el món acabava de sortir de la Primera Guerra Mundial i advertia la proximitat de noves tragèdies que ja tenien lloc: les guerres a Espanya o Xina, l’ascens dels feixismes a Alemanya, Japó i Itàlia, la pobresa i el colonialisme s’estenien per tots el països del sud, etc. i tant l’autor del llibre, Hilton, com el director de la pel.licula Capra, ens dibuixen un idíl·lic univers tibetà que no és una promesa de futur o un rescat del passat idealitzat, sinó un present pel qual lluitar davant dels tràgics temps que la societat economicista i industrialitzada han creat.

Un indret on és possible una altra societat basada en els principis col·lectius de justícia i llibertat que de ben segur formen part dels sentiments més profunds i íntims de cada individu, o com ho definiria Sondra (Jane Wyatt), un personatge principal: “...Estic segura que en tot cor hi ha un desig de Shangri-La...”

En resum, una molt recomanable pel·lícula mítica que amb el pas dels anys guanya i que ens recorda que: “Potser sempre hem estat part de Shangri-La sense adonar-nos-en...”

Entrades relacionades:
L'home que va poder regnar

1.9.08

La música celestial: Tengir-Too

Tengir-Too és el nom en kirguís de la serralada que en mandarí diem Tian-Shan - que traduïm per "Muntanyes celestials"- que uneix el Kirguizistan i la Xina i dóna nom a un dels grups de música més interessants del Kirguizistan.

Els músics de Tengir-Too recuperen l’antiga tradició musical dels nòmades encapçalats per les investigacions del seu líder Nurlanbek Nyshavnov que ha recorregut el Kirguizistan a la recerca de les melodies, els testimoniatges i els manaschis (els narradors orals de l’epopeia de Manas, el gran heroi nacional) per tal de donar vida a la música que parla de les muntanyes, dels déus, de les tempestes, dels herois o dels llacs.

En una barreja de virtuosisme tècnic (amb l’ús d’instruments tradicionals com el dombra, el komuz -paraula que es tradueix senzillament per "instrument"-, el kil-kiyak i el temir-komuz entre d’altres), d’expressió narrativa i d’implicació mística se’ns expliquen històries mil.lenàries.

Potser, els primers minuts de les seves actuacions no ens copsaran i tindrem una barreja de sorpresa i estranyesa... Tanmateix, l'execució de les seves melodies ens crearan paisatges sonors de diàfans ecos i ressonàncies que de ben segur no oblidarem amb facilitat i que ens transportaran al verd de les muntanyes, al blanc de les neus eternes i al blau dels llacs alpins.


Entrades relacionades: