18.9.07

Un poble a tocar de la pagoda Mor

Malgrat que el dia s'havia llevat boirós, prop de les dotze del migdia, el desert de Taklamakan ens recordava la seva presència. El petit grup que havíem llogat una furgoneta per a visitar les ruïnes de la Pagoda Mor, l'últim lloc d'influència budista fins que va arribar l'islam a Xinjiang, ja ens allunyàvem amb certa pressa a la recerca d'un oasi que ens acollís amb una refrescant dosi d'aigua, d'ombra i de vegetació.

Sense saber com, vam arribar a un petit poble pròxim a aquestes ruïnes.

Allà, un recargolat laberint de carrers coberts amb parres ens varen donar la desitjada frescor i ens portaren a una placeta on ens va aparèixer el mercat del dissabte. No més de vint o trenta paradetes esteses al terra on trobar patates, cebes i alls, pebrots verds i vermells, enciams, síndries, i a l'extrem nord de l'espai, una filera on s'amuntegaven gallines i alguna cabra. A prop seu, un barber feia la seva feina rasurant curosament la closca d'un home. També hi havia algunes minses parades de roba, teixits i mocadors. No era pas un mercat ric.

Els vianants ens miraven entre sorpresos i atents, i feien esforços per iniciar una conversa o oferir-nos algun producte. Després de comprar una síndria i obrir-la, repartint-la entre nosaltres i les persones que ens envoltaven, ens vàrem deixar descansar entre les bancs de pedra de l'indret on parlàvem tots plegats. També vam fer, distrets, algunes fotografies.

Una dona es va creuar davant nostre i, en aquell instant, vaig captar la seva imatge; ella, sense adonar-se'n, va continuar caminant pausadament. El seu rostre em va transmetre una nítida pau. Poc després, un parell de vilatans miraven les fotos que acabava de fer i enmig d'expressions d'alegria i riures van buscar i trobar en el mercat aquella senyora. Finalment, s'acostà, observà la fotografia, i es va posar a plorar. Malgrat que tothom estava alegre, la situació era incòmode, i no sabíem com calmar el plor d'aquella dona.

Per sort, en uns segons ja no plorava; les nostres mirades es van creuar, em va somriure amb una bellesa que mai no oblidaré i la resta de gent ens va abraçar. Era la seva primera fotografia... Poc després, estàvem en una llar gaudint de l'hospitalitat del poble uigur.

1 comentari:

Núria Borràs ha dit...

Avui m'he passat una estona recordant "els secrets" de la Ruta de la Seda, gràcies als teus relats. I he tornat a gaudir d'aquesta entrada, de l'alegria de la dona en veure's en una fotografia, de l'emoció que devies sentir tú quan et va abraçar, de l'hospitalitat d'aquesta gent... i se m'ha tornat a posar la carn de gallina.

una abraçada Eduard.