26.3.07

"Basta con mirar..."

No recordo quin va estar el primer cop que em vaig deixar seduir per noms com Kashgar, la Ruta de la Seda o les “muntanyes celestials”, potser, en alguns vespres abans de sopar, a l’habitació de la meva infantesa concentrat, amb tots els sentits, en històries d’aventures al sostre del món o en paradisos perduts com Shangri-La.

De ben segur, la meva imaginació, de nen de ciutat, devia volar els dilluns a les danses orientals de “Les mil i una nits” amb donzelles absolutament delicioses i malvats terriblement dolents, i els dimarts a les riques caravanes de camells que, amb inimaginables penúries, travessaven els deserts més àrids i les muntanyes més altes amb pics que tocaven el blau cel...

Segurament dimecres i dijous, eren les aventures de Simbad o de Marco Polo les que em feien gaudir del present, i el divendres estava amatent a veure, acompanyat dels meus germans, alguna pel·lícula d’ambient “oriental” al cinema “Mahon” que es trobava a cent metres de casa (ara és un concessionari de cotxes). Era una altra porta per a descobrir rostres, llengües i religions que em fascinaven.

Dissabte i diumenge els dedicava, amagat entre llençols i joguines, a ésser el protagonista de les fantasies més màgiques, les quals sempre tenien final feliç...

Amb els anys, hom comença a llegir, a veure, i a viatjar i aquests noms esdevenen mirades, somriures, emocions, olors, sentiments... i la Ruta de la seda, Samarcanda, el Pamir, el Karakorum, l’Amu Daria i l’Àsia Central, en general, són una passió.. un enamorament... un plaer...

Un altre dia ja parlarem dels “mites” que em van fer viatjar fins aquests indrets, escriure planes i planes de diaris de viatges, fer milers de fotos, passar mesos en continua observació i tast, i recordar enyorat d’aquells dies... per acabar fent un bloc on poder mostrar records, il·lusions i imatges...

Un bloc que voldria ésser un espai d’intercanvi, on compartir i gaudir, perquè, si quelcom defineix aquests “paradisos perduts” és la paraula intercanvi...

Però, voldria acabar aquest primer escrit, amb uns mots d’Amin Maalouf:

“En els nostres dies, els viatgers tenen massa pressa per arribar, per arribar costi el que costi, però no s'arriba només al final del camí. A cada etapa s'arriba a algun lloc, a cada pas es pot descobrir una cara oculta del nostre planeta, n'hi ha prou amb mirar... n'hi ha prou amb desitjar... amb creure... n'hi ha prou amb estimar...”

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Salut Eduard, quina currada i quin plaer poder gaudir d'aquesta pàgina. Em sembla que m'hi perdré una estona darrera una aaaltre estona tot imaginant els teus viatges.
Casualment o no, ara estic llegint Dersú Uzalà. Estic tant mancat de natura a la ciutat que les expedicions de Vladímir Arséniev i la filosofia de vida de'n Dersú em tenen fascinat; diria que és el meu heroi...ji ji ji Bé és el meu segon heroi doncs tu amb tots els respectes a Spiderman, ocupes el primer lloc.

Fins aviat estimat, mmmuà

Anònim ha dit...

-Que bonic vaig exclamar.
-Seu sigui la persona més important -respongué Dersú,assenyalant el sol-. Ell mori tot al voltant mori.
-Terra també persona. Tingui el cap allà -assenyalà cap al nord-est- i els peus allà -assenyalà cap al sud-oest-. Foc i aigua també siguin persones fortes. Foc i aigua morin,de cop tot s'acabi.

LLUIS CÓSMICO ha dit...

Muy interesante la información de este Blog.
Este mes de Agosto, realizaré viaje con Ambar viajes
Saludos Lluis(BCN)