31.8.07

Capvespre a Khiva...

Khiva ens espera amb la ciutadella d'Ichon-Qala oberta i amatent als nous ulls que l'observen. Es poden triar quatre portes per iniciar el camí de descobriment de la seva història, plena de comerç, de dolor, de caravanes i de música.

La "porta del pare" o de l'oest, la Ota-darzova, és potser la més espectacular i ens dirigeix, pausadament, a algunes botigues d'artesans del coure i als colors ardents dels edificis.

Avui en dia, els carrers d'aquesta ciutat-museu a l'aire lliure s'omplen de petits grups de turistes a la recerca de l'esperit dels minarets, de les medrasses i de les mesquites. A la nit, però, les quatre portes es tanquen sellegant els seus habitants i buidant d'estrangers els carrers i les places.

Una estona abans, hom es pot perdre solitari per carrerons i seguir el cant dels ocells anant a dormir. Guiat per aquest so em trobo en una petita plaça de parets antigues i blanques on també s'escolta llunyà el vent del desert, i més a prop, el soroll de les rodes de les bicicletes, rebotant a l'empedrat dels carrers, i les veus de dues dones anant cap a la seva llar.

M'assec a gaudir d'aquest instant en un banc de pedra adossat a una de les parets, a l'ombra d'una olivera i deixo passar els minuts. Tanco els ulls i em deixo sentir... A davant meu, només una porta mig oberta d'una modesta i amagada mesquita, de colors blancs i turqueses, que em dibuixa una imatge de tranquil·litat.

Quan ja porto una bona estona, surt de la mesquita un home d'uns cinquanta anys amb una petita gorra blanca al cap, i acostant-se em mostra un tímid somriure. Li torno el somriure, i veig que porta a les mans un coixí de vius colors que, a l'instant, m'ofereix. Em sec molt més còmodament en ell, l'home amplia el seu somriure i torna silenciós a la foscor del temple.

El temps s'atura i torno a aclucar els ulls...

27.8.07

La casa daurada de Samarkanda

Rasputin resta descansant en un catre a l'interior de la iurta. És pel matí. Al seu costat es troba en Corto Maltés que, en veure com obre els ulls, li comenta: - Vaja, tens un aspecte magnífic !

- De veritat?, l’interroga Rasputin.

- Sí - respon

- Em portes alguna bona notícia?

- El tresor de Samarkanda!!!, respon en Corto.

- De debò? Sóc ric?

- Sí, molt ric !

- Molt ric? Torna-m'ho a dir. Sí, digues-m'ho altra vegada, jove encantador!

- El tresor està a prop, quan el teu amic Chevket em va citar aquí, en Kafirnigan gairebé ho havia endevinat. – explica Corto. Les instruccions de Trelawny coincideixen amb les posicions marcades en aquests plànols, un poc imprecisos per a ser sincers, aquest és un territori reclamat per Rússia, el govern imperial anglès de l'Índia, Xina, Afganistan, el khanat de Bukhara i el Yagestán, regne de la insolència.

- És la zona fronterera on xoquen els interessos de Rússia i d'Anglaterra. “El gran joc", com ho va anomenar Kipling... Hem de donar-nos pressa, pot passar qualsevol cosa... - va dir en Corto, per acabar.

Tot just, en aquell instant entra per la porta de la tenda un soldat muntanyès i exclama:- Hem trobat l'entrada de la cova !!!!

PD. A Hugo Pratt per "La Casa daurada de Samarkanda" i per la seva gran obra.

21.8.07

El viatge de Zhang Qian (Xina)

L'any 138 a.C. sortia des del cor de la Xina imperial de Wu dels Han o Wu Di (140-87 a.C.) un emissari anomenat Zhang Qian, acompanyat per una caravana de cent homes, amb l'encàrrec d'arribar fins a les llunyanes i desconegudes terres de Yuezhi (l'actual Tadjikistan) i acordar una aliança amb aquest poble per enfrontar-se als xiongnu (una branca dels quals fou coneguda a Europa segles després com els huns), enemics de tots dos pobles.

Aquest emissari, oficial de la casa imperial, és conegut com "el pare de la Ruta de la Seda". Durant el seu llarg periple , Zhang Qian va patir tota mena de perills i dificultats. Ben aviat, fou fet presoner pels xiognu i va restar en captivitat deu anys, fins que es va casar amb una dona d'aquest poble i es va guanyar la confiança del cap.

Després d'aquest temps va poder continuar la ruta i va visitar terres desconegudes pel poble xinès, com eren Dayuan a Ferghana (Uzbekistan), Yuehzhi (Transoxonia), Daxia (Bactria), Kangju (Sogdiana) i Yancai (nord d'Aral) o va poder conèixer relats, sense arribar a visitar-les, d'altres terres com p. ex. Anxi (Parthia), Tiaozhi (Mesopotàmia), Shendu (India) o Wusun (Kirguizistan).

En el viatge de tornada fou de nou fet captiu durant dos anys pels xiaognu, fins que l'any 125 aC va poder arribar a l'antiga capital imperial Chang'an (Xi'an) i presentar un informe a la cort dels Han.

Aquesta informació (militar, política, econòmica i geogràfica) va significar un canvi en l'orientació de l'imperi i va causar sensació en tots els seus estaments. Un esdeveniment històric que va significar l'inici en els anys posteriors d'un gran interès per aquells territoris, per les seves riqueses i per les seves peculiaritats, i el naixement del que segles més tard s'anomenaria la Ruta de la Seda.

17.8.07

Volant cap a Bam-I-Dunya, el sostre del món (Tadjikistan)



Per arribar a "El sostre del món", a les muntanyes del Pamir (conegut en aquesta terra pel nom farsi de Bam-I-Dunya) es pot agafar un avió que uneix la capital del Tadjikistan, Dushanbe, amb la capital de la província autònoma de Gorno-Badakhshan, Khorog.

El Pamir acull al sud el Karakoram ("Grava negra") i l'Himàlaia ("la vall de les neus"), a l'oest l'Hindu Kush ("l'assassí d'hindús") i al nord-est el Tian Shan ("les muntanyes celestials"), on es troben alçades de més de 8.000 metres i on la neu hi és present tot l'any.

La dificultat del vol és doble: d'una banda no existeixen radars que siguin útils per aquestes característiques i per tant, el vol és fa a bell ull; i de l'altra, no es vola per sobre les muntanyes sinó entre elles, per sota dels núvols. Tot plegat, una gran oportunitat per gaudir d'un paisatge impressionant i d'una bellesa única.

Quan existia la Unió Soviètica, els pilots d'aquest vol cobraven doble gràcies a la dificultat de la feina; actualment se'ls paga el mateix que per a qualsevol altre trajecte, un resultat més de la crisi econòmica generada amb la desintegració de l'imperi.

Cal llevar-se abans de les cinc per arribar ben aviat a l'aeroport de Dushanbe i fer la cua corresponent per agafar l'avió cap a Khorog. És impossible reservar un seient, ja que no es preveu aquesta possibilitat i l'única manera de volar és esperar-te entre dos i tres hores a l'obertura de les guixetes... i és clar, tenir sort de què estiguis entre els onze primers, ja que l'avió no admet més passatgers.

Si no és el cas, cal tenir present que només hi ha un vol diari i caldrà tornar a matinar al dia següent per a intentar-ho de nou, però, també cal preveure que depèn de la climatologia o de l'existència de combustible que l'avió s'enlairi diàriament.

L'aparell és un bimotor Yak - 16 (de l'any 1948) de tecnologia soviètica, actualment de la companyia nacional "Tajik Air", que no només ha estat modificat per a encabir-hi un passatger més, i amb la tripulació inclosa sumar un total de 13 persones (un bon número...), sinó que a més, és carregat fins a dalt amb embalums de tota mena.

Tanmateix, els cinquanta minuts de vol han estat un dels instants més meravellosos de tots els meus viatges... volar entre les muntanyes nevades, arran dels glacials i dels núvols, amb la visió del paradís a la terra...

Aterrar no és fàcil, ja que l'aeroport és una estreta pista de terra entre muntanyes (i a més de 2.200 metres d'alçada) vorejant el riuPanj, una de les branques del riu Amu Daria. En uns segons, som al sostre del món...

14.8.07

Moynaq: El silenci del mar...

El Mar d'Aral era la quarta massa d'aigua més gran del món. En els anys 50, els rius Amu Daria i Sir Daria l'abastien i la seva superfície era d'uns 66.900 km2, amb uns 400 km de nord a sud i 280 km d'est a oest. El seus 55 km3 de mar gaudien d'aigua cristal·lina i de platges verges; era una zona d'una gran bellesa. Hi havia pesca suficient com per a mantenir i desenvolupar una important indústria pesquera en els ports d'Aralsk (Kazakhstan) i de Moynaq (Uzbekistan) i, fins i tot, hi havia un transport intern de ferris que el creuaven des de les poblacions del nord fins a les del sud.

Imaginem-nos per un moment, que som a l'any 1962, i ens trobem a Moynaq com una de les ciutats industrials i turístiques més importants de la República Socialista Soviètica de l'Uzbekistan, amb més de 20.000 habitants dedicats no només a la pesca en aquest mar (on cada any s'hi capturen més de 20.000 tones de peix) sinó també, al desenvolupament de la seva nova indústria turística: petits restaurants, algun modest hotel, concursos de pesca, atraccions aquàtiques, etc. És un moment de plena expansió.

Però, ja des de la dècada dels anys trenta, la Unió Soviètica, fa servir aquesta riquesa natural per a fer cultivables les terres desèrtiques i augmentar la producció de cotó dels actuals estats de Turkmenistan, Kazakhstan i Uzbekistan. Totes aquestes noves terres eren camps secs i erms, i la seva demanda d'aigua, fou excessiva, fins i tot per a un mar d'aquestes característiques. Des dels anys 60 fins als anys 80, la seva explotació fou de tal magnitud que l'any 1993 el nivell del mar va caure 16 metres i la costa de Moynaq va retrocedir 80 km. Finalment, l'any 1987, el Mar d'Aral es va convertir en dues masses d'aigua, una més petita al nord i una altra, més gran, al sud.

Avui en dia, només queden les closques despullades dels antics pesquers escampades per un desert on abans hi havia aigua i vida. Però, a més, la desaparició del Mar d'Aral ha comportat importants canvis climàtics, amb estius més calorosos i hiverns més durs. La salut dels poc més de 2.000 habitants que resten en aquesta ciutat ha estat malmesa per les tempestes de sal i sorra que arrosseguen les restes dels residus químics dels cultius i la mala qualitat de l'aigua que poden consumir.

A Moynaq, només resta un hotel, trist, deixat, amb la sorra cobrint l'entrada i on es manté, irònica, la decoració amb ornamentació de l'art del mar dels anys setanta: pintures de barques de pesca, xarxes enredades al sostre i parets pintades de blanc i blau. Un cartell rovellat anuncia les grans fites pesqueres del passat; més enllà, les apagades converses dels seus habitants acompanyen la meva estada. Amb les seves nostàlgiques mirades encara cerquen les onades, però només reben el silenci... L'ambient calorós, ofegat pel vent de sorra, impulsa a allunyar-se d'aquestes terres.

En marxar, la tristor i el silenci de l'inexistent mar de Moynaq m'acompanyarà molts dies...

4.8.07

Manas: L'èpica d'un poble, el Kirguizistan

Una de les primeres paraules que hom coneix només arribar al Kirguizistan és Manas, el nom de l'aeroport de Bishkek, la capital del país. Manas dóna nom a diaris, parcs, carrers, universitats, restaurants, editorials... i a la llegenda més coneguda i més relatada, Manas, el nom de l'heroi d'un poema èpic tradicional de la gent d'aquest poble.

El poema té una extensió considerable amb prop de mig milió de versos, i per a fer-nos una idea, és vint vegades més llarg que l'Odissea i la Il·líada d'Homer plegades. En resum, és una gesta patriòtica que relata els fets i les lluites de Manas i els seus descendents i familiars durant el segle IX d. de C. contra els uigurs, els seus veïns, per tal de preservar la independència i la cultura kirguís.

Manas és una trilogia. La primera part, es centra en la vida del fundador de la identitat nacional del poble kirguís; la segona, “Semetei”, és la història del fill i hereu de Manas en la lluita per aconseguir la independència nacional; i la tercera, “Seitek,” és la història del fill de Semetei, que va aconseguir fer realitat aquestes esperances.

Tot plegat, a més de les lluites entre veïns destaca perquè aquesta saga ens transmet com es van unir les quaranta tribus nòmades disperses per la serralada i el massís d'Altai (al nord del desert del Gobi) i des d'allà es van traslladar fins la vall i les muntanyes d'Alai, on encara resideixen avui en dia, i on es va formar la identitat nacional del Kirguizistan.

La bandera kirguís representa el sostre d'una iurta (la llar tradicional nòmada) acompanyada de 40 llamps de sol en representació de cadascuna d'aquestes famílies originals.

Aquest poema és la peça central clàssica de la literatura del Kirguizistan, i el seu relat no només és l'habitual en totes les celebracions tradicionals del país, sinó que acompleix la funció de referència històrica, com un heroi del tipus Sant Jordi, el Cid Campeador , Saladino o Ricard I d'Anglaterra.

No hi ha una data clara que ens informi de quan es va relatar per primer cop - encara que ja hi ha referències en el segle XV d. de C.- i de ben segur que aquest extens poema s'ha transmès oralment entre les famílies i els manaschis (trobadors tradicionals de la llegenda), i no va ésser fins l'any 1885 que va aparèixer una primera versió escrita.

Els manaschis, en gran estima pel poble, el reciten sovint amb un melòdic cant - una experiència força interessant per a les oïdes no versades - i acompanyats pel komuz, un model de violí amb tres cordes. Aquest recital, tradicionalment, ha tingut lloc en les iurtes i en ocasions especials (bodes, la celebració del dia 40 al naixement dels infants, festivals d'estiu, etc.) , essent els bons manaschis uns personatges populars en tot el país i de reconegut prestigi.

Una mostra dels poemes és el següent instant oníric del pare de Manas, Jaklp, en les hores prèvies al naixement de l'heroi:

"...Aplegant amb la meva mà dreta / Vaig agafar el sol per a mi / Aplegant amb la meva mà esquerra / Vaig agafar la lluna per a mi / La meva mà dreta va sostenir el sol / La meva mà esquerra va sostenir la lluna / Vaig prendre el sol i el vaig posar en lloc de la lluna / Vaig prendre la lluna i la vaig posar en lloc del sol / Juntament amb el sol i la lluna / Vaig volar dalt en el cel...."

L'any 1995, poc després de la desaparició de la Unió Soviètica i de la independència del Kirguizistan, va tenir lloc amb el suport de la UNESCO la commemoració del "Mil.lenari del poema de Manas", un esdeveniment que va servir per reforçar el nou estat i les noves institucions democràtiques. Així, durant els dos anys previs es van realitzar tot tipus de preparacions i activitats per tal de garantir un gran esdeveniment nacional, i entre elles la millora i rehabilitació del seu Mausoleu a Talas.

Aquesta població es troba a 270 km de Bishkek, i és a uns 60 km de la mateixa, on descansen les restes de Manas en l'anomenat Manastin Kumbuzu o Ghumbez, construït per la seva dona Kanikey. Segons la llegenda, Kanikey va ordenar escriure a l'entrada del mausoleu un fals nom de dona, per tal de poder garantir la tranquil·litat de les despulles de l'heroi nacional.