30.9.07

"Li Bai i l'agulla de ferro..."

Li Bai és un famós poeta de la dinastia Tang. Es diu que quan era petit no li agradava gaire estudiar i que se n’anava sovint a jugar. Un dia, va veure una anciana al costat d’un rierol que estava esmolant una barra damunt d’una roca. Li Bai ho va trobar molt estrany i li va preguntar: - Perdoneu, què esteu fent?

La vella, sense girar el cap, mentre continuava esmolant la barra de ferro, va respondre: - Estic esmolant aquesta barra de ferro perquè vull convertir-la en una agulla de cosir.

Li Bai encara es va quedar més sorprès i li va tornar a preguntar: - Creieu que podreu afilar aquesta barra tan gruixuda fins convertir-la en una agulla de cosir?

La dona vella va dir:- L’esmolaré cada dia i, com més l’esmoli, més prima serà, fins que un dia s’haurà convertit en una agulla de cosir.

Li Bai, en sentir les paraules de la vella, va pensar que tenia raó: que si insistia en fer una cosa sense parar, al final l’acabaria aconseguint. A partir d’aleshores, Li Bai es va esforçar en els estudis, fins a convertir-se en un famós poeta, anomenat el "poeta immortal", un dels més respectats mundialment, així com un personatge reconegut per les seva visió crítica de la societat i la seva personalitat lliure i agosarada.

23.9.07

Shahr-i-Zindah, la tomba del Rei Vivent

A Samarkanda es troba un dels monuments que més em varen impactar de tot el meu viatge per la Ruta de la Seda, el mausoleu Shahr-i-Zindah, o la "tomba del rei vivent".

Aquest mausoleu és un interessant complex funerari, unit des de la seva entrada per un passadís i a banda i banda, s'hi troben d'altres mausoleus. Tot plegat resta envoltat per un extens cementiri musulmà.

Shahr-i-Zindah deu el seu nom a un cosí del profeta Mahoma, Qusam ibn-Abbas, el qual va ser decapitat per un infidel mentre es trobava pregant , i en lloc de morir es va resguardar en un nínxol on, diuen, encara es troba i continua vivint. Més enllà de la llegenda, Qusam ibn-Abbas fou l'introductor de l'islamisme en aquesta zona d'Àsia Central.

Tot creient uzbek sap que anar tres cops en pelegrinatge a Shahr-i-Zindah és com anar un cop a La Meca, per la qual cosa, aquest és un dels llocs més importants pel que fa l'àmbit religiós del país, i en el seu ambient es respira cert recolliment i espiritualitat.

Aquest conjunt funerari es va crear durant el pas de nou-cents anys, des del segle XI fins al segle XIX, i inclou més de trenta edificis. La part més elevada és la principal i mitjançant arcades, anomenades chartak, i passadissos es conenecten les diferents estances.

El cos principal, el complex de Qusam ibn-Abbas, es situa en la part nord-est del conjunt i consta de diferents edificis, entre ells el seu mausoleu (l'edifici més antic) i la mesquita (segle XVI).

El grup superior d'edificis destaca pel mausoleu de Khodja-Akhmad (segle XIV) que es situa al nord i un segon mausoleu (anomenat pel seu any de construcció, 1361), que es troba a l'est.

La part del mig, correspon a la família d'Amir Timur ("Tamerlán") i a l'època d'expansió del seu imperi (finals del segle XIV i principis del segle XV), quan Samarkanda era la seva capital. Destaquen dos mausoleus: el de Shadi Mulk Aga, la seva neboda, i el de Shirin Bika Aga, la seva germana.

Al costat d'aquest darrer, es troba l'anomenat "Octàedre", una cripta inusual de la primera meitat del segle XV. A mesura que anem baixant, trobem un mausoleu amb doble cúpula, que, particularment, el trobo d'extraordinària bellesa, és el de Kazi Zade Rumi, científic i astrònom.

La meva fascinació per aquest complex ve donada, no només per la seva història, sinó també per la qualitat del treball artesanal de gran part dels seus edificis. La seva arquitectura timúrida i la seva ornamentació combinen la decoració policromada amb sanefes caligràfiques, temes vegetals, inscripcions i polígons simples.

És en aquest racó de la ciutat, on trobo el sentit de les paraules del poeta Omar Jayyam: "Samarkanda , el rostre més bell que la terra li ha tornat mai al sol".

18.9.07

Un poble a tocar de la pagoda Mor

Malgrat que el dia s'havia llevat boirós, prop de les dotze del migdia, el desert de Taklamakan ens recordava la seva presència. El petit grup que havíem llogat una furgoneta per a visitar les ruïnes de la Pagoda Mor, l'últim lloc d'influència budista fins que va arribar l'islam a Xinjiang, ja ens allunyàvem amb certa pressa a la recerca d'un oasi que ens acollís amb una refrescant dosi d'aigua, d'ombra i de vegetació.

Sense saber com, vam arribar a un petit poble pròxim a aquestes ruïnes.

Allà, un recargolat laberint de carrers coberts amb parres ens varen donar la desitjada frescor i ens portaren a una placeta on ens va aparèixer el mercat del dissabte. No més de vint o trenta paradetes esteses al terra on trobar patates, cebes i alls, pebrots verds i vermells, enciams, síndries, i a l'extrem nord de l'espai, una filera on s'amuntegaven gallines i alguna cabra. A prop seu, un barber feia la seva feina rasurant curosament la closca d'un home. També hi havia algunes minses parades de roba, teixits i mocadors. No era pas un mercat ric.

Els vianants ens miraven entre sorpresos i atents, i feien esforços per iniciar una conversa o oferir-nos algun producte. Després de comprar una síndria i obrir-la, repartint-la entre nosaltres i les persones que ens envoltaven, ens vàrem deixar descansar entre les bancs de pedra de l'indret on parlàvem tots plegats. També vam fer, distrets, algunes fotografies.

Una dona es va creuar davant nostre i, en aquell instant, vaig captar la seva imatge; ella, sense adonar-se'n, va continuar caminant pausadament. El seu rostre em va transmetre una nítida pau. Poc després, un parell de vilatans miraven les fotos que acabava de fer i enmig d'expressions d'alegria i riures van buscar i trobar en el mercat aquella senyora. Finalment, s'acostà, observà la fotografia, i es va posar a plorar. Malgrat que tothom estava alegre, la situació era incòmode, i no sabíem com calmar el plor d'aquella dona.

Per sort, en uns segons ja no plorava; les nostres mirades es van creuar, em va somriure amb una bellesa que mai no oblidaré i la resta de gent ens va abraçar. Era la seva primera fotografia... Poc després, estàvem en una llar gaudint de l'hospitalitat del poble uigur.

13.9.07

"La granota del fons del pou"

Hi havia una vegada una granota que vivia en un pou. Un dia, mentre la granota jugava saltant al fons del pou, comparegué una tortuga que venia del mar. La granota mirà cap a la tortuga i li preguntà:

- Ei, has vist com en sóc de feliç vivint aquí? Quan estic content, em quedo al fons a jugar; quan me’n canso, torno cap amunt a descansar; quan vull nedar, em llenço al fons i nedo cap aquí i cap allà; i quan vull passejar, camino pel fang. Què et sembla, qui es pot comparar amb mi? Sóc el rei d’aquest lloc, la vida em somriu; per què no vens cap aquí?

La tortuga se l’escoltà i decidí intentar-ho. Però no s’hi veia en cor, era com si tingués les potes clavades a terra, així que s’ho repensà i li digué a la granota:

- Has vist mai el mar? Fa milers de metres d’ample i centenars de metres de profunditat. Vivint en tan gran immensitat sí que se n’és de feliç!

La granota, en sentir les paraules de la tortuga, es sorprengué molt i reflexionà:

- Oh! Allà fora hi ha un món tan gran com aquest!

9.9.07

Omar Jayyam: Gaudir de l'instant...

"Un instant separa devoció de blasfèmia,
un instant divideix allò cert d'allò incert,
gaudeix d'aquest instant i tingues-lo en molta estima,
que tota la vida suma el mateix que aquest instant."

Omar Jayyam va néixer a Nishapur (Pèrsia), cap a l'any 1040 de l'era cristiana, i va viure prop de vuitanta anys. Llibertí, sibarita, àcid, místic i profeta, va estudiar Matemàtiques i Astronomia, va reformar el calendari musulmà, va conrear el Dret i les Ciències Naturals, però tot li va resultar insuficient a l'hora de resoldre el misteri de l'Univers, les passions humanes i l'existència mateixa.

Va destacar en l'àmbit de les lletres per les seves famoses "Robaiyyat", que constitueixen una lloança a la celebració, una enorme pregària fragmentada en estrofes que remeten a la celebració del vi i del plaer. Gaudir de l'instant enfront de la finitud de la vida.

Omar Jayyam fou un dels exponents més destacats de la literatura persa medieval. La literatura persa abasta un període cultural de dos mil cinc-cents anys. Els seus orígens provenen de les llunyanes regions més enllà de les fronteres de l'actual Iran, perquè el llenguatge persa va florir i sobreviu en vastes franges de l'Àsia central.

Així, el Tadjikistan actual, acull com a membres destacats de les seves lletres escriptors i poetes, com Rumi, Ferdowsi (autor del famós Shāhnāma), Rudaki, Unsuri i el mateix Omar Jayyam, com es representa a la magnífica façana de l'Edifici de la Unió d'Escriptors a la capital del país, Dushanbe.

I avui en dia, és significatiu l'esforç de països com el mateix Tadjikistan o l'Afganistan en reivindicar-se com a fundadors de la cultura persa i de la seva influència posterior a l'Iran, a l'India, al Kashmir o al Pakistan.