Lung-ta: els cavalls del vent

"... Deixeu que el vent s'endugui les vostres oracions. Que els cinc elements sobrevolin tot l'univers i la seva llavor es depositi al cor de tota la humanitat..."

Litang és una petita ciutat a més de 4.000 metres d'alçària a la província xinesa de Sichuan, envoltada de muntanyes nevades i de pastures plenes de ramats de nors (el nom genèric del iac - mascle- i de la dri - femella) que formava part de l'antic regne del Tibet. Aquí, la cultura tibetana gaudeix de bona salut com es pot veure pels rostres de la gent i l'idioma emprat.

Malgrat anar ben equipat som a la darreria d'octubre i tinc molt de fred, les nits són gelides i quan cada dia, en llevar-me, ho comento al meu amfitrió Tenzin el seu rostre s'omple d'incontrolables riallades: per ell, encara fa calor...

Ahir, a la tarda, vam anar tots dos fins a un dels "chorten" (estupes) que envolten la vila on em mostrà els cavalls del vent: "Lung-ta", les oracions budistes en forma de bandereta penjades a tota la serralada de l'Himalàia. Una de les més valuoses és la que té, en el centre, una imatge d’un cavall blanc muntat per tres joies en flames que representen a Budha (l'Il.luminació), el Dharma (els ensenyaments budistes) i la Sangha (la Comunitat budista) i per això, s'ha adoptat aquest nom: "cavalls del vent" per anomenar el conjunt d'aquestes oracions.

En aquestes imatges, al voltant del cavall hi ha uns “mantres” o oracions escrites en sànscrit. La tradició diu que els "cavalls del vent" s’han de penjar de manera que el vent passi per sobre de la superfície de la bandereta. D’aquesta manera l’aire es purifica i s’endú les oracions i els desitjos escampant-los per tot arreu. Els "cavalls del vent" estan fets en roba de cotó de cinc colors diferents que identifiquen als cinc elements que formen la vida: el blanc correspon a l’aire, el vermell al foc, el groc a la terra, el verd a l'aigua, i el blau a l'espai.

Les banderetes no poden tocar el terra ni es poden despenjar abans que no es desintegrin amb el vent, la pluja i el sol. Ahir, Tenzin em va mostrar unes que havia penjat i em parlava sobre els seus desitjos escampats al vent: tenir una llarga vida i força fortuna... Poca estona després, mentre es continua rient de mi, marxem ràpid cap a la seva llar ja que necessito l'escalfor del vermell on hi viu el foc...

(veure el mapa de la zona)

Pd. Aquest cap de setmana vaig assistir a les Primeres Jornades de la Catosfera a Granollers i us recomenaria la consulta del video de la taula "Blocs i Literatura" coordinada pel Toni Ibañez ja que fou molt interessant...

Entrades relacionades:

No tinc temps...

El búfal i el iac

La música del dilluns

Era nit tancada al Tadjikistan i, pausadament, em dirigia pels foscos carrerons a l’alberg on dormia a Dushanbe (paraula tadjika que traduiríem per “dilluns”, - un bon nom per la capital d’un país -), les febles llums dels fanals eren l’única companyia més enllà de les veus a les llars, la flaire d’un àpat calent, el xiuxiueig dels ocells o algun soroll estrident de fregar plats.

Tanmateix, mentre el cap se'm perdia en oblidades reflexions, alguna cosa em va cridar l’atenció. A menys d’un parell de metres d’on em trobava hi havia una casa de fusta gastada amb una tènue il•luminació, com a la resta del carrer. D’una finestra oberta envoltada de parets groguenques sorgien unes notes musicals... aquells tons em van fer aturar. Com un aire pur el seu deliciós so va penetrar en els meus pulmons... Era una música que transmetia melangia i calidesa, fragilitat, complicitat, tendresa. El seu ritme volava juganer per les ombres i lentament pujava cap al cel.

Vaig restar una bona estona recolzat a la paret embadalit per la melodia. Una conversa entre els habitants de la casa va acabar amb l’improvisat concert de tar, un tipus de llaüt, i poc després vaig continuar el meu camí...

I tres anys després, mentre camino pel centre de Barcelona, unes notes brollen en el meu interior i em transporten a aquell màgic instant. Avui, també és dilluns.

No tinc temps...

Un home molt ocupat sentí parlar d'un savi lama i decidí visitar-lo. Era un destacat comerciant, però albergava algunes inquietuds espirituals i per això visità el monjo. Així que va viatjar fins a on estava el lama per ser rebut per ell.

- Encara que sóc un home de negocis molt ocupat - va dir -, tinc inclinacions espirituals, venerable mestre. Per això he vingut a veure-us. Volia trobar-me amb vós i escoltar algunes de vostres, sens dubte, sàvies paraules. Sé que heu dedicat part de la vostra vida a la meditació i que heu copsat veritats d'una realitat superior que se m'escapen.

- Cadascun ha d'acostar-se per si mateix a aquesta realitat superior - va dir el lama -. Però sí vull prevenir-te que ja no ets jove i que seria convenient que comencessis a interessar-se de debò per la vida espiritual. No només que tinguis algunes inclinacions espirituals, sinó que comencis a practicar.

L'home es va encongir d’espatlles en un gest com per disculpar-se i va explicar:

- Ho faria, però estic tan ocupat! He d'atendre els meus innombrables negocis, assistir a reunions de treball i congressos, fer-me veure en festes socials, canviar punts de vista amb els meus col·legues, respondre a les nombroses cartes que m'arriben... Estic tan atrafegat!

El lama va dibuixar un somriure. Va moure el cap lleugerament, pensatiu. El visitant va afegir:

- He de viatjar per a atendre els meus negocis, parlar per telèfon sense parar, fer estudis de mercat... Estic tan ocupat!

- Bé, bé - va dir afablement el mestre -. Quan moris (i la vida és molt curta, no te n’oblidis), algú comentarà, o fins i tot restarà escrit a la teva làpida: “Heus aquí que ha mort un home que va saber omplir la seva vida d'inútils activitats”.

- Enhorabona ! - va concloure el monjo-.

Entrades relacionades:

El búfal i el iac

Lung-ta: els cavalls del vent

Els artistes de Chiniot

La decoració dels autobusos amb colors i imatges d’indrets del país o referències religioses és una tradició que troba els seus inicis quan la classe dirigent del Raj, l’administració britànica colonial del subcontinent de l’Índia, va voler decorar els seus carruatges de cavalls amb motius vius per tal de mostrar la seva superioritat econòmica i cultural enfront la població local.
Més tard, als anys 20 del segle passat, la companyia d’autobusos de Kohistan cercava una manera d’aconseguir més passatgers i foren els dibuixos d’un artista local reconegut, en Ustad Elahi Buksh, qui amb l’ajuda de la comunitat artística d’una població veïna, Chiniot al Punjab, van decorar la flota d’autobusos d’aquesta província.

Cal tenir present que la comunitat artística de Chiniot era la més reconeguda al sud d'Àsia des de feia segles ja que havien format part dels equips d'arquitectes i artistes que van crear les més impressionants obres d’art de l’època de l’Imperi Mogol (entre els anys 1526 i 1707 dc.). Palaus com el Taj Mahal d’Agra, conegut arreu, la tomba d’Humayun (un dels emperadors mogols) a Delhi, la mesquita i el palau imperial de Fatehpur Sikri a prop d’Agra, o el mateix palau d’Omar Hayat a Chiniot són alguns exemples de constrcuccions arquitectòniques de bellesa i delicadesa extraordinàries.

Posteriorment, les decoracions dels autobusos de passatgers o dels camions de transports de mercaderies es va estendre per tot el Pakistan, l’Índia i d'altres indrets d’Àsia i van començar a esdevenir un element distintiu de l’art d’aquestes zones ampliant els motius pictòrics i la complexitat de l’obra.

Amb els pas dels anys, els materials emprats inicialment, la fusta i la pintura, no han estat substituïts sinó complementats amb el metall, el plàstic, les teles i teixits, i darrerament, per les llums de colors en increïbles i complexes sistemes d’il·luminació que fan cada cop més espectaculars i plens de bellesa aquests vehicles.

Pd. Estimat Pakistan: "... Una batalla es lliura al Pakistan, una batalla pels cors i els esperits d'una nova generació, una batalla per l'esdevenir del Pakistan en tant que nació democràtica. La nova generació escollirà la moderació o l'extremisme, escollirà l'educació o l'analfabetisme, escollirà la dictadura o la democràcia, la tolerància o la beateria. Escollirà també entre la pau i la guerra..." Benazir Bhutto.