25.1.10

A punt pel BARCELISTAN...

I per començar a escoltar una mica de música a l'espera del BARCELISTAN del dijous, us convido a gaudir d'aquesta canço, que particularment m'agrada molt... i per cert, si alguna persona em pot donar informació sobre el tema de la lletra estaré molt agraït...



Fins dijous !!!!

Entrades relacionades:
Barcelistan, l'ànima d'Àsia Central a Barcelona
Shabnam Surayo i la música afganesa
Erkin Abdulla, ritmes flamencs des de Xinjiang
Rayhon, romanticisme des de l'Uzbekistan
La música celestial: Tengir-Too

22.1.10

BARCELISTAN, l'ànima d'Àsia Central a Barcelona

En el marc de les activitats que Amu Daria, associació per a la promoció cultural de la Ruta de la Seda, realitzem habitualment, el proper dijous 28 de gener a les 20.30h al Bar Soho (c. Vallespir, 18, al costat de l’Estació de Sants) tenim el plaer de convidar-vos al naixement d’un nou projecte anomenat BARCELISTAN.

BARCELISTAN és un espai de trobada a la ciutat de Barcelona on periòdicament totes aquelles persones interessades per l’Àsia Central, i com no, de persones establertes arreu de Catalunya d’origen centre asiàtic, coincidim per escoltar música, compartir una copa, veure una pel·licula o gaudir d’una exposició de fotografies.

BARCELISTAN és el nom d’aquesta primera trobada que vol crear un ambient distès i relaxat en el Bar Soho del popular barri de Sants, on ens acompanyarà un fil musical amb els millors artistes d’Àsia Central, una exposició de fotografíes d’aquesta zona del món i la possibilitat de prendre una copa mentre donem pas a conèixer-nos i compartir experiències i records.

En resum, un espai obert a la xerrada, a la tertúlia i al mestissatge que esperem us sigui d’interès. Esteu totes i tots convidats el proper dijous 28 !!!

Entrades relacionades:
Xerrada "Descobreix el Kirguizistan"
Cicle "Els secrets de la Ruta de la Seda"
Acte "Khotan, un oasis de seda y jade"
La Ruta de la Seda arriba a Montcada i Reixac

14.1.10

Una obra mestra: Tintín al Tibet

Hi han dos personatges del món del còmic que sempre m'han encantat i que m'acompanyen des de l'infantesa, són l'Astèrix i en Tintín. D'aquest darrer avui us volia presentar un breu resum de l'argument d'una de les seves històries més fascinants, Tintín al Tibet:

"Després de llegir als diaris la notícia d’un accident aeri a l’Himàlaia, Tintín té un somni en el qual el seu jove amic Xang està ferit i mig enterrat a la neu i li demana ajut. A l’endemà s’assabenta pel diari que Xang viatjava a l'avió sinistrat i que no s’han trobat supervivents. Però en meTintín té la certesa que el seu amic és viu i se’n va cap a Katmandú, amb l’objectiu d’organitzar una expedició de rescat..."

Tal com ens comenta l'extracte de l'Editorial Juventud, editora dels còmics a casa nostra, aquesta obra coincideix amb una època de grans turbulències en la vida d’Hergé, i la seva creació va constituir per a ell una veritable teràpia, que el va ajudar a tirar endavant. Segons ens explica el mateix Hergé, per aquella època, travessava una autèntica crisi vital: sofria somnis i malsons gairebé sempre blancs, nevats, que es repetien una i altra vegada, fins el punt que l’autor va haver d’anar a un psiquiatre, el qual va aconsellar-li que deixés aquell treball que no era capaç d’acabar. Per sort, l’Hergé no ho va fer. No tan sols va acabar Tintin al Tibet, sinó que –segons l’opinió de molts i entre aquests la meva– és una de les seves obres mestres.

El color blanc també regna en gairebé tota l’obra, però ara no és com un malson sinó com una depuració. Aquí veiem Tintín en la seva versió més humana, molt preocupat pel seu amic desaparegut i que emprèn un llarg i perillós viatge seguint un somni en el qual l’ha vist amb vida. En aquesta obra, Hergé dóna curs a la seva fascinació per l’Orient i per els fenòmens paranormals, somnis premonitoris, telepaties, levitació, etc.

L’Hergé va documentar-se molt a fons per realitzar aquesta obra. Segons ens informa ell mateix, per a la figura del ieti, tenia la llista de totes les persones dignes de crèdit que l’havien vist, amb una descripció molt precisa de la seva forma de vida, i la fotografia de les seves petjades. Hergé va conèixer el vencedor de l’Anapurna, Maurice Herzog, el qual també havia vist les petjades i les hi va descriure, indicant que no eren les de cap ós sinó les d’algun bípede que s’aturava al peu d’una muntanya rocosa.

Només resta que recomanar-vos la seva lectura... ja em direu...