28.5.08

Els tres viatgers

Rûmî explica que tres viatgers caminaven plegats i tenien gana.

Algú els havia donat unes quantes monedes petites de plata. Es preguntaren què era el millor que podien comprar per apagar la set i calmar la gana.

L'un va dir que volia comprar "uzum" - raïm en grec-, un altre, "israfil" - raïm en turc- i el tercer el que, per a ell, era "inab", raïm en àrab. Els tres homes es van posar a discutir: "No, jo vull comprar això i cap altra cosa".

Un viatger que passava els va demanar: "Vaja, què us passa ?".

L'un va dir: "Jo vull comprar uzum, i ell israfil, i l'altre inab".

En sentir això, el viatger respongué: "Però si el que l'un i l'altre voleu comprar és la mateixa cosa !".

23.5.08

Més i més gra pel poble...

"Aquestes terres no tenen preu.
Any rera any
hem de conrear
més i més gra pel poble"

Cartell de V. Livanova (1954) que fa referència a una campanya de conreu a tota la Unió Soviètica i a l'aparició del tractor "Stalinet-80".

20.5.08

L'Atles Català i la Ruta de la Seda

L'Atles Català és el mapa cartogràfic català més important de l'edat mitjana, atribuït al jueu mallorquí Cresques Abraham. No està signat ni datat, però gràcies al registre que figura al calendari que l'acompanya es pot situar la data de producció a l'any 1375. Es considera el primer atles conegut que incorpora una rosa dels vents, i és una de les joies de la col·lecció de la Biblioteca Nacional de França a París.

Es tracta d'un mapamundi de finals del segle XIV que permet una visió sinòptica, ple de detallada bellesa, del llavors món conegut. Una visió, obviament, des d'una òptica centrada en la Mediterrània. Les característiques aproximades de l'atles són: 6 fulls doblegats per la meitat, cadascun enganxat sobre taules de fusta. Cada full té unes dimensions de 65 x 50 cm, la qual cosa dóna una envergadura total de 65 x 300 cm.

El primer full és dedicat a la Cosmografia, el segon a Calendari (es troben dos grans calendaris, un solar i l'altre lunar, a més d'altres dades astronòmiques), i el tercer i quart fulls són dedicats al món conegut (des dels 10º als 60º de latitud nord, Finisterre i la Mediterrània).

El cinquè full és conegut com el Mapa de Delli i en ell apareixen algunes informacions i imatges fascinants que ens dibueixen la Ruta de la Seda i Àsia Central des de l'òptica europea de finals del segle XIV.

Així, tenim una representació del riu Amu Daria que neix a les muntanyes del Pamir i flueix envers la Mar d'Aral, i de la serralada que destaca més al nord, que correspon a les muntanyes asiàtiques del Tian Shan, on es pot apreciar una caravana que ens indica la Ruta de la Seda de camí a Catai. Cap el sud, Delhi crida l'atenció així com altres ciutats i indrets que destaquen amb força per les seves explicacions com La Meca, Bagdad, Samarkanda i Àstrakhan.

La majoria dels noms d'aquesta regió provenen del viatge de Marco Polo, de les informacions de Benjamí de Tudela (un rabí espanyol famós per les cròniques del seu viatge de catorze anys per la Mediterrània, Pròxim Orient i Persia i recollides en el seu llibre "Sefer Maasaot" ) o de la crònica de viatge del missioner catòlic francès Jordan Catalani (primer bisbe de la diocesi de Quilon, que enmarcava el territori dels actuals estats de l'Índia, Pakistan, Afghanistan, Sri Lanka, Bangladesh i Birmània).

Per acabar, el sisè full és conegut com el Mapa de Catai i és el que va alimentar més la curiositat dels europeus de l'època. La seva manca d'informació geogràfica detallada queda compensada per una rica ornamentació, on destaca per sobre d'altres referències Chanbalech, la ciutat del Gran Khan, actual Pequín. El riu Indus marca el límit de Catai, i tal i com recollia la tradició, neix en una vall de muntanyes de gran magnitud, en una possible al·lusió a l'Himàlaia.

Més enllà de la seva bellesa, l'Atles Català representa un punt d’inflexió entre dues maneres de representar la Terra, una nova, apareguda a finals del segle XII i principis del segle XIII, centrada en la Mediterrània, de la qual intenta delimitar amb precisió les seves línies costaneres, i una altra, més antiga, hereva de la concepció medieval, que veu la Terra com a una gran enciclopèdia visual, com un recipient que conté fragments de textos i imatges destinats a copsar el món en la seva totalitat històrica, cosmogràfica i humana.

15.5.08

Caravanes de paraules

Avui, el bloc Amu Daria està de celebració...

Primer de tot, per l’aparició, fa unes setmanes, del llibre “Rutas perdidas, oasis de seda. El gran bazar de Asia a lomos de Silkroadologist” (Ed. Flor del Viento, 2007) d’en Fernando M. Romero Pecourt, un relat del seu viatge en solitari de 25.000 quilòmetres a cavall de la seva bicicleta per la Ruta de la Seda, des d’Istanbul i fins a Pequín per continuar per l’Índia, altres zones de la Xina, Vietnam o Pakistan. Vaig tenir la sort de compartir quatre moments del seu viatge i llavors va néixer una bona amistat que encara conservem.

És un relat emotiu, tendre, sincer, viu, honest, barreja de coneixements i de bellesa, que amb les seves paraules, plenes de sentiments i escrites des del respecte, ens porta a compartir l’amabilitat de la gent que ha conegut en els dotze països recorreguts. Una petita obra mestra dels relats viatgers d’aquest principi de segle. Imprescindible...

El segon motiu és la presentació del llibre “La Catosfera Literària” (Ed. Cossetània, 2008), una primera antologia amb cent textos procedents de blocs literaris (en sentit ampli), amb pròleg de Biel Mesquida. Fa uns mesos, en el marc de les Primeres Jornades de la Catosfera a Granollers es va fer una crida als blocaires per tal de fer un llibre pioner: un llibre coral en català amb una selecció (entre tots aquells qui es van presentar) de les cent millors entrades (posts) relacionades amb la literatura.

Tots els blocs seleccionats són ben diversos tant en temes com en procedències: pura literatura, poesia, assaig, crítica literària, activisme cultural, grans lectors i lectores, o persones que utilitzen el bloc com a espai literari, ja sigui de ficció ja sigui com a dietari.

I entre aquestes cent entrades es troba “Osh: L’obertura Larsen”, un dels meus mini-relats viatgers més estimats publicats l’octubre passat a l’Amu Daria, i és clar, em fa il·lusió.... Tinc el plaer de compartir les pàgines de “La Catosfera Literària” amb alguns/es dels meus blocaires preferits/des com El llibreter, Verba Volant Scripta Manent, Centpeus, Llum de dona i d’altres que, gràcies a aquesta iniciativa, he anat descobriment aquestes darreres setmanes. Us recomano la seva lectura... Per cert, el proper dissabte 17 es fa la presentació. Esteu convidats !!!

I el tercer motiu d’alegria és que amb aquesta entrada Amu Daria arriba a la número cinquanta. Potser no semblarà massa, però compartir el relat dels aprenentatges que vaig tenir la sort de viure a la Ruta de la Seda i a Àsia Central fa uns anys ha estat un apassionant, senzill i difícil alhora, camí viscut en aquests darrers mesos. Escriure per estimar, escriure per viure...

I a més, he tingut el plaer de descobrir blocs i blocaires amb qui compartir l’interès i l’estimació per les terres d’Orient com en Lluís i la Núria de Més enllà, com l’Olivier de Bukhara a Tashkent en bicicleta, com l’ Anne-Laure Py de La vida dels artesans d’Àsia Central, com en Carlos de La Ruta de la Seda online, com en Dan i el seu Viatge en Trabant, com en Xavi de Trans-Tadji, com en Jordi i la Sheila de Lluny.net, com el Fonamental de La gran Travessa, com la Laura de El Transsiberià, com en Joan i la Mercè de la revista Fronteras de Papel, com en Xavi de Soviet Russia, com l’Oscar de Turkestania Club, o tants d’altres que de ben segur m’oblido... Us recomano la seva lectura, imprescindibles per preparar i gaudir del viatge: són una meravella...

També el món blocaire m’ha permès gaudir i compartir les emocions o esperar delerosament les noves entrades de persones poc o molt conegudes (malgrat sentir-les properes) com l'Eva, com la Miranda, com l’Eduard, com la Teresa, com en Francesc, com l’Oriol, com l’Humbert o com en Guillem. En resum, opinions, reflexions i emocions molt i molt interessants.

Ufff... i ja acabo per avui aquesta celebració: fa uns anys un bon amic, el millor, em va descobrir una nova màgia. El secret més ben guardat. Aquell que en somnis tothom vetlla, com guardians acovardits a l’espera de la llum que ens aboqui al dia. Em va descobrir la màgia de les caravanes de paraules. Mot rere mot s’encadenen l’un rere l’altre, amb sensual harmonia, deixant-se acaronar suaument pels tons i pels ritmes... Caravanes de paraules, de camells i de tresors creuant els deserts oblidats a la recerca del desconegut. Intercanvi de colors, de somnis, de poemes, de revolucions, de riures... Avui, anys després, quan escric i recordo els viatges, recordo les seves caravanes de paraules... Celebrem-ho...

8.5.08

La mirada riallera de Garm Chashma

La veritat és que no me’n recordo del seu nom, fins i tot, crec que no vaig saber ben bé mai com es deia. A casa, tres anys després, li diem amb afecte: “la nena de les dents de conill” i la seva foto ocupa una part destacada de la paret blanca del menjador.

Era setembre quan va aparèixer sobtadament en un polsós camí a la vora de la “Sanatoria” de Garm Chashma al Pamir. Les “sanatories” són balnearis entesos des de la filosofia de l'Àsia Central soviètica, un complex, més o menys gran, en una zona d’aigües termals i curatives on el poble gaudia de les seves vacances o de cures temporals. Així, seguint aquesta concepció, Garm Chashma és un petit poble de no més de 40 cases que disposa d’un rudimentari establiment termal i hoteler que acull a famílies de vacances o a malalts de reuma, artritis o asma. A la vora de l’única carretera de sorra que creua el poble es troben dues piscines, una d’elles a cel obert envoltada per les figures irreals que la natura ha esculpit a través de l’aigua sulfurosa que brolla de l’interior de la terra. Tot plegat, enmig d’una vall i d’un riu que tenen alguna cosa de màgics.

Tant em va arribar a fascinar aquest indret que durant deu dies vaig restar en absoluta inactivitat, només trencat per esporàdiques excursions pels caminets de muntanya a perduts indrets de bellesa crepuscular. I fou en una d’aquestes ocasions, mentre observava distret ocells i plantes i em deixava escalfar per la puresa del sol de la vall, quan aquesta nena va aturar-me enmig del camí. Cap paraula, només el somriure innocent i la mirada inquieta i escrutadora. Érem quiets l’un davant de l’altre i els meus mots de salutació no feien cap efecte més enllà de mantenir la seva mirada en el meu rostre. Lentament es va apartar i jo, encara amatent a alguna paraula o senyal, vaig continuar el meu camí després d’allunyar-me amb una cordial salutació i un bon somriure.

A les moltes passes, quan ja no hi pensava, em vaig adonar que, a uns quatre o cinc metres, la nena caminava darrera. No era capaç de saber d’on havia sortit, si senzillament compartíem el mateix camí o si em seguia per saber on anava. Durant uns minuts vam continuar distanciats en silenci. I, de sobte, en tornar-la a mirar ella va fer una expressió entremaliada mentre mirava d’amagar-se. I així fou com vam començar a jugar a fet i amagar mentre, sense gaire traça, corríem entre arbres i matolls i ens amagàvem darrera de roques i plantes.

Així va començar una relació que em va fer conèixer la seva família, gaudir de la seva hospitalitat i dels seus aliments, gesticular moltes bones estones, gaudir dels seus riures... però això són altres històries.

Algunes tardes de pluja, amb melangia, m’agrada pensar que, en aquella gastada caixa metàl·lica que em va ensenyar on guarden els records familiars, ella està mirant la foto i observa amb tendresa la mirada riallera i els llaços de color blanc que l’embellien en aquell instant, com ara mateix faig jo...

(veure mapa de la zona)