31.3.08

El cant del sol de Rûmî

Djalâl-od-Dîm Rûmî, anomenat també Mavlana ("el nostre Mestre"), va néixer el 1207 a Balkh (Afganistan) i va morir el 17 de desembre de 1273 a Konya (Turquia), és el més gran poeta místic de l'Islam, a més de científic, pensador, astrònom, erudit i inspirador de l'ordre sufí "Mevlevi" conegut com dels dervixos giròvags, cèlebres per la seva dansa còsmica circular.

El sufisme és el misticisme islàmic. La veu deriva de l'àrab tasawwûf [tassàwuf], paraula formada a partir de l'arrel sûf, 'llana', al·ludint a l'hàbit amb què es vestien els sufís com a mostra d'humilitat. L'islam no va encoratjar mai en excés el sufisme, ja que aquesta mística té per finalitat última accedir a la "presència" i al coneixement de Déu directament, i no per mitjà de l'única revelació de Déu, continguda en l'Alcorà. El sufisme, a partir de l'Iraq en el segle VIII, i de Bagdad i del Caire en el segle IX, s'estengué per tot el món islàmic, des de l'Iran i l'Àsia Central fins a l'Índia, i des del Magrib fins a Anatòlia i l'Àndalus.

Rûmî és un dels noms claus del sufisme i, sens dubte, una de les figures més rellevants i influents de l'espiritualitat universal. La seva força creadora, així com la seva irradiació espiritual, no va quedar confinada a l'àmbit islàmic ja que va gosar denunciar i, més important encara, transcendir amb una passió desenfrenada qualsevol límit que la rigidesa dogmàtica religiosa volgués imposar-li.

Abandonà molt jove el seu país natal, amb la seva família, fugint de la invasió dels mongols. Després d’un llarg viatge, arribaren a Anatòlia, on el soldà seljúcida els convidà a instal·lar-se a la seva capital, Konya, perquè el pare ensenyés teologia en una madrassa, magisteri en el qual fou succeït per Rûmî el 1230.

Havia heretat la saviesa dels grans savis del moment, especialment d'Ibn Arabí a qui havia tingut ocasió de conèixer durant la seva estada a Síria. En aquells temps, ciutats com Damasc, Alep o Konya eren els grans centres filosòfics i religiosos, i fou en aquesta darrera població on la seva existència es va veure trasbalsada per la coneixença que va fer, l'any 1244, d'un estrany personatge: Shams Tabrîzî. Existeixen moltes versions sobre aquesta trobada, però sembla clar que Rûmî va trobar en ell el mestre que necessitava i "aquesta imatge perfecta de l'Amat diví, que ell cercava des de feia molt de temps". A més d'ésser l'introductor de Rûmî en la "sama", la dansa dels dervixos (també coneguts com a tariqa).

El ritual de la dansa dels dervixos és complexa i d'una profunda religiositat. El camí i l'objectiu de tot dervix és trobar la bellesa de Déu, un camí interior a través del qual es barreja sovint la dansa, la música i la pregaria. La "sama" és coneixement i és amor, és un ball místic relacionat directament amb el moviment giratori del món i dels planetes i en connexió amb Déu.

Rûmî i Shams visqueren estretament units durant prop de quatre anys, fins al 1247. La doctrina flexible i oberta dels sufís, que resulta tolerant i que mai no busca topar contra el dogmatisme d'altres religions, la fa pròxima a la població, per contra el dogma, la regla, l'ortodòxia islàmica topava directament amb el sufisme. Així fou com aquest va caure en desgràcia en diferents moments de la història, i actituds vitals com les de Shams incompreses i rebutjades per l'ortodòxia religiosa: un fred dia d'hivern Shams fou assassinat.

La desaparició de Shams (nom persa que significa Sol) enfonsà Rûmî en un terrible dolor, i el va portar a escriure Diwan-e Shams-e Tabriz-i , on es retroben els crits d’una desesperació constantment present. Tanmateix, no només aquesta obra és dedicada a la memòria de l’amic desaparegut, sinó que Shams és, en l’esperit de Rumi, l’inspirador; el poeta només ha intentat traduir a mots allò que el seu mestre li ha transmès. En poques ocasions la nostàlgia del diví s’ha expressat amb tanta força com en aquests cants d’amor i de dol:

"Oh sol de Tabriz !
Jo era neu, em vaig fondre amb els teus raigs,
la terra em begué.
Boira d'esperit,
m'elevo vers el sol."

Pd. Val la pena recordar que el nostre místic per excel·lència, Ramon Llull, confessa, en la introducció al seu "Llibre d’amic e amat", que s’havia inspirat en les obres dels savis sufís per escriure un llibre que estimulés l’amor diví.

Entrades relacionades:

22.3.08

Marco Polo a Samarcanda

Capítol LI. Di Samarcan.

"Samarcan è una nobile cittade, e sonvi cristiani e saracini. E' sono al Grande Cane, e sono verso maestro. E diròvi una maraviglia ch'avenne in questa terra.

E' fu vero, né no è grande tempo, che Gigata, fratello del Grande Cane, si fece cristiano, e era signore di questa contrada. Quando li cristiani della cittade videro che lo signore era fatto cristiano, ebbero grande alegrezza; e allora fecero in quella cittade una grande chiesa a l'onore di san Giovanni Batista, e cosí si chiama. E' tolsero una molto bella pietra ch'era dei saracini e poserla in quella chiesa e miserla sotto una colonna in mezzo la chiesa, che sostenea tutta la chiesa. Or venne che Gigatai fu morto e gli saracini, vedendo morto 'l segnore, abiendo ira di quella pietra, la volloro tòrre per forza; e poteallo fare, ch'erano 10 cotanti che gli cristiani. E mossorsi alquanti saracini e andarono a li cristiani, e dissero che voleano questa pietra. Li cristiani la voleano comperare ciò che ne voleano; li saracini dissero che no voleano se non la pietra. E alott[a] l[i] signoregiava lo Grande Cane, e comandò a li cristiani che 'nfra 2 die Ii rendessero la loro pietra. Li cristiani, udendo lo comandamento, funno molto tristi e non sapeano che si fare. La mattina che la pietra si dovea cavare di sotto dalla colonna, la colonna si trovò alta di sopra a la pietra bene 4 palmi; e non toccava la pietra per lo volere del Nostro Signore. E questa fue tenuta grande meraviglia e è ancora; e tuttavia v(i) stette poscia la prieta.


Or lasciamo qui, e diròvi di un'altra provincia ch'à nome Carcam."

Extracte de la versió italiana del Llibre de les Meravelles (1271-1295) de Marco Polo, que fa referència a la seva visita a la ciutat de Samarcanda.

15.3.08

Un te verd a l'ombra del Dao

En Pere i jo descansàvem d'un llarg dia de visites i caminades en un santuari daoista: el Temple dels vuit Immortals a Xi'an, l'antiga capital xinesa de la Ruta de la Seda, i preníem tranquil.lament un te verd acompanyats per la brisa que portava el jardí i per les mans expertes d'un home que dibuixava les seves cal.ligrafies davant d'un parell de curiosos com nosaltres.

L'escalfor de la tassa i el seu suau flaire ens va transportar cinc mil anys enrere: Diu la llegenda xinesa, que l’emperador i erudit Shen Nung va descobrir les propietats beneficioses del te. Durant el seu regnat, una de les sàvies normes en vigor obligava a què tota l’aigua destinada al consum humà fos bullida prèviament per tal d'evitar així moltes malalties i desgràcies.

Un dia de l’any 2737 aC quan Shen Nung descansava al costat d’un arbret de te silvestre, una lleugera brisa va agitar les rames amb tanta bona fortuna que algunes fulles van parar a l’aigua acabada de bullir. La tissana que em va resultà li va semblar deliciosament refrescant i reconstituent.

Així és com va descobrir la infusió i va néixer la cultura del te, un dels elements indissolubles de la filosofia i les tradicions d'aquesta civilització com comprovem en saber que es considera una de les set necessitats bàsiques de l'ésser humà conjuntament amb la llenya, l’arròs, l’oli, la sal, la salsa de soja i el vinagre.

Deixem passar els darrers instants del dia i marxem tot comentant una dita: "Quan es fullegen els cinc mil anys d’història de la nació xinesa es nota en gairebé cada pàgina el perfum del te..."

Entrades relacionades:

8.3.08

La fugida del pintor Notxa

"Notxa havia nascut en un lloc sempre humit i verd. De petit havia jugat i corregut alegre i feliç per prats i camps plens de blancs arbres florits. El poble, el seu estimat poble, els seus vells pares, el rierol que corre transparent entre canyars de bambú...! Tot allò era el seu goig i la seva vida. Fins i tot quan dormia somreia somiant la clara llum de cristall dels camps del seu poble.

Des de molt petit dibuixava peixos i ocells a les pedres polides del riu, i ramats i pastors a les fustes dels estables. El guix i el carbó eren com llapis màgics a les seves mans. Notxa va créixer i tothom als pobles del voltant parlava d'ell. Gent d'altres llocs venien per contemplar les meravelles que pintava i se'n tornaven explicant-ho per tot el país, fins que la seva fama va arribar al palau de l'emperador.

L 'emperador va manar que Notxa es presentés a palau. Notxa va arribar i es va agenollar tres vegades davant l'emperador i va tocar tres vegades a terra amb el front. L 'emperador va dir: -Notxa, des d'ara et quedaràs aquí a palau i només treballaràs per a mi. Vull que pintis totes les parets dels passadissos í dels salons. Ja he manat que et preparin una habitació perquè et serveixi de taller i que et donin tota mena de pintures, laques i les millors fustes. Des d'ara la teva vida serà aquesta i mai més no tornaràs al teu poble.

Notxa es va posar molt trist. Ja no podria veure casa seva, el poble voltat d'arbres blancs florits ni el rierol que corria alegre entre els canyars gronxats pel vent. Ara només podria somiar l’alegria dels camps, allí tancat dins les grans parets plenes de grossos dracs de pedra. Notxa treballava dia i nit perquè l'emperador estigués content. Les seves pintures omplien els paravents lacats, les portes de fusta, les parets dels temples i habitacions imperials. Però el seu pensament volava lluny cap al verd país humit on havia nascut.

Un dia Notxa va pintar un gran quadre: el cel transparent que ell estimava des de petit, els verds prats d'herba molla, el riu vorejat de bambús i arbres florits, el blanc poblet on havia viscut i allà al lluny, entre un vol d'ànecs salvatges, el sol vermell de la posta. Era un quadre meravellós. Tothom, prínceps i mandarins, l'anaven a veure. Penjat a la paret d'un majestuós saló de palau, semblava una gran finestra oberta de bat a bat al més suau i bonic paisatge de pagès.

Notxa havia pintat el seu millor quadre, el que duia sempre al pensament i veia sempre quan somiava. Per a ell, aquell quadre no era tan sols una bonica pintura, sinó que quan se'l mirava li semblava com si es trobés allà al seu país. Per això li hauria agradat passar-se hores i hores davant la pintura, respirant l'aire net i fresc dels camps florits. Però l'emperador havia prohibit que Notxa s'acostés al gran saló; aquell saló era només per a les festes i convits que ell donava als prínceps i nobles de la seva cort. Notxa havia de quedar-se tancat, allà al seu taller, sense poder sortir i treballant, treballant tot el dia per fer content l'emperador.

Notxa no feia més que pensar a tota hora en el seu quadre i volia tornar-lo a veure ni que fos un sol moment. Un dia, aprofitant un descuit dels guàrdies i criats, es va escapar del seu taller i va entrar sense fer soroll al gran saló, va despenjar el meravellós paisatge i se'l va endur corrents pels passadissos cap al seu taller. Aviat els guardes se'n van adonar, que el quadre no hi era i van donar la veu d'alarma: La pintura meravellosa havia desaparegut!

L'emperador es va posar furiós i milers de soldats van anar pertot arreu regirant totes les cases i tots els racons. Per fi van trobar el quadre al taller de Notxa. L 'emperador va manar que fos tancat a la presó més fosca i que continués allí pintant. Notxa, però, no podia pintar. Tancat allí dins li faltava, més que llum per als ulls, alegria en el seu cor. L 'emperador el va enviar a buscar i li va dir: - Sortiràs de la presó però tornaràs a pintar per a mi al taller de palau i no intentis de tornar a sortir d'allí. Si ho fessis, et castigaria per sempre més a la presó i no veuries mai més la claror. Mira, perquè no estiguis tan trist, et deixaré veure un moment cada dia el teu quadre.

Notxa va continuar treballant, només respirava un moment cada dia quan veia els amples i verds camps del seu país, però després tornava a quedar-se trist, tancat en el fred taller. Un dia no va poder resistir-ho més. L'havien deixat sol davant del seu paisatge i es va quedar mirant-lo fixament amb els ulls ben oberts. El poble, el seu poble verd i ple de llum amb els camps amples per poder córrer sense mai parar, aquell cel fresc i net, el vent suau que gronxant els arbres cantava dolçament tot passant entre les canyes de bambú i s'enduia els núvols cel enllà, aquell vent que podria endur-se'l a ell lluny d'aquell palau, d'aquell taller pesant i trist com la presó.

Notxa va continuar mirant, mirant els verds prats flonjos d'herba tendra per on es podia córrer amb els braços oberts com ales. I... Notxa s'hi va acostar, s'hi va acostar, va fer un salt i es va ficar a dins la pintura, per dins dels prats i, sense seguir camins començà a córrer, allunyant-se cada vegada més, fins que es va fer petit, petit i va desaparèixer en el blau horitzó.

Quan els guardes van entrar a la sala per tornar-lo a tancar, no el van trobar. L'emperador es posà fet una fúria. No podia ser que hagués fugit, era impossible escapar-se del palau sense que el veiessin. Un savi mandarí va endevinar el que havia passat: Notxa havia fugit dins del quadre, ficant-se i corrent pel paisatge que havia pintat. Encara es veien les seves petjades en l’herba molla dels prats".

Adaptació de M. Eulàlia Valeri d'un conte popular xinès. Ed. La Galera, Barcelona (1977)

Entrades relacionades: