18.1.09

La cova 465 de Mogao

Des de les muntanyes de sorra que envolten el verd oasi de Dunhuang la mirada no arriba a distingir les formes en la immensitat d’un dels deserts més mítics del món, el desert del Gobi. La ciutat de Dunhuang, sempre limitada per la frontera natural d'aquestes dunes, és l’agradable etapa que ens reserva interessants sorpreses: Yueyaquan (el llac de la mitja lluna) i la pagoda xinesa, Mingsha Shan i, especialment, les Coves del Mogao.

Les Coves de Mogao (莫高窟) conegudes també amb el nom de Coves dels 1.000 Budes o Coves de Dunhuang, es troben a menys de 25 km d’aquesta ciutat i destaquen per la increïble bellesa del seu entorn natural i de la seva ubicació.

Estan formades per un sistema de 492 coves on els pelegrins budistes de la Ruta de la Seda van entallar més de tres mil escultures, van pintar més de vint-i-cinc mil metres quadrats de mosaics i van deixar escrits desenes de milers de documents entre els segles IV i XIV dC. Les coves tenen tota mena de mides i característiques i es troben excavades en un increïble penya-segat de gres. Normalment es començava a excavar per dalt i es feia la cavitat desitjada, després es cobria amb una teulada de fusta i es recobria tot amb estuc i palla. Era llavors quan els pintors i els artistes feien la tasca més delicada de pintar o esculpir les figures dels budes, de representar les principals escenes de la seva tradició religiosa, de recollir altres imatges provinents de cultures orientals properes (hinduistes, tibetanes, etc.) i de mostrar la vida de fa més de mil anys.

Les diferents dinasties xineses van condicionar l’estil artístic de les coves i així, les coves excavades i pintades durant la dinastia Wei destaquen per la influència hinduista, les construïdes durant la dinastia Sui són les que conserven obres més realistes i les de la dinastia Tang destaquen pels seus paisatges i per la quantitat abundant de personatges.

Entre les diferents coves que es poden visitar (la majoria no estan obertes al públic) en destaca una, la qual resta habitualment tancada, però que amb certa insistència es pot arribar a visitar: la cova 465.

Durant la dinastia mongol dels Yuan (1271-1368) i poc abans que les coves fossin abandonades les figures de l’art esotèric tibetà tingueren gran influència, així diferents coves com les número 2, 3, 462, 463 o 477 disposen, a més d’un altar central, d’una gran riquesa gràfica en les seves parets, sostres i passadissos amb representacions de mandales, lames o imatges tàntriques.

És en aquest darrer estil on destaca la cova 465 (datada entre els anys 1308 i 1311). A l’entrada en direcció oest trobem la imatge d’un bodhisattva, envoltat per representacions pictòriques de pagodes, núvols i de flors de peònia amb què s’embelleixen les parets i el sostre.

En l’espai principal, descobrim la representació de les Cinc qualitats de Buda amb la imatge central de Vairocana (la personificació de la saviesa, del sol, de la llum), anomenat en tibetà “Nammang” (l’il·luminador) que resta acompanyat a l’est per Akṣobhya, al sud per Ratnasambhava, a l’oest per Amitābha (en tibetà “Ö-pa-me”) i al nord per Amoghasiddhi.

A més, aquesta cova destaca per unes figures proporcionades de línies refinades, d’un realista efecte tridimensional, i de colors vius que representen un grup de "devas" (deïtats) en apassionades i alegres posicions clarament sexuals mentre que al seu voltant els Vidyarajas, sense amagar unes mirades ferotges i seductores, mostren els seus cossos nus a la recerca de la reintegració en la consciència pura (Sivá, la font original), i en accions sexuals que, malgrat allò que des d’Occident puguem interpretar, són exemples d’autocontrol del desig segons la doctrina clàssica del tantrisme. És a través de les tècniques iòguiques i de les pràctiques sexuals que utilitza el sadhaka o adepte que podrà transcendir la seva pròpia naturalesa i assolir l’alliberació a través de la via de l’èxtasi.

Ateses aquestes representacions tàntriques la cova 465 es considera com a un cas únic entre totes les expressions artístiques de la Xina.

(veure mapa de la zona)

Entrades relacionades:
El llibre imprès més antic del món: El Sutra del Diamant
Yueyaquan, el llac de la mitja lluna
Islam Akhun, el buscador de tresors de Khotan

4 comentaris:

Corpi ha dit...

Si no recorde malament, en el darrer llibre de Collin Thubron: "la sombra de la ruta de la seda" parla d'estes coves.

zel ha dit...

Eduard, quina enveja m'has fet sentir, sana, però enveja...tants viatges, tant món conegut... de passada he vist fotografies gràcies als links, així que, ja tinc el meu regal de divendres, gràcies!

Eduard ha dit...

Doncs si que en parla en Colin Thubron en el seu darrer llibre ... i si t'interessa saber una mica més, és molt bo el llibre de Peter Hopkirk "Demonios extranjeros en la Ruta de la Seda" de l'Ed. Laertes que mostra molt bé les expedicions arqueològiques que va haver-hi a Dunhuang i a tota la zona del Taklamakan...

Una abraçada !!!

Anònim ha dit...

Hola Eduard,

Felicitats pel blog i per aquesta entrada, és molt interessant!!