11.2.08

La maresma de l'est

La llengua, i en especial l'escriptura, són un reflex fidel de la societat xinesa tradicional. L'educació confuciana tradicional tenia entre els seus llibres bàsics el Llibre dels Noms (Baijiaxing), que consisteix en un llistat d'aproximadament 450 cognoms xinesos que fou de memorització obligatòria a partir del segle XIII entre els estudiants.

En xinès, el cognom ( xing) precedeix el nom ( mingzi), a l'inrevés que en la majoria de llengües. El nombre de cognoms xinesos és molt limitat. La manera més usual d'anomenar "el poble" (entès com a nació o comunitat) en xinès és amb l'expressió laobaixing, literalment "els cents vells cognoms". La varietat no es pot comparar a la d'una llengua com el català, i de fet un reduït nombre de cognoms serveix per anomenar la majoria de xinesos: els 200 cognoms més freqüents actualment representen al voltant del 96 per cent de la població de la República Popular de la Xina; això vol dir que més de 1.000 milions de persones comparteixen aquests 200 cognoms. De fet, es calculen que hi ha alguns cognoms que corresponen a més de 50 milions de xinesos.

Pel que fa al seu significat, cognoms i noms presenten diferències. Malgrat que alguns cognoms xinesos són caràcters amb un significat molt definit i d'ús habitual (Wang vol dir "rei", Huang vol dir "groc", Bai "blanc", Lin "bosc", etc.), n'hi ha molts altres que han perdut amb els anys tot significat. En canvi, els noms xinesos estan totalment carregats de significació. Tradicionalment, l'elecció del nom dels fills i filles per part de tot la família (no només els pares) era un esdeveniment molt important, ja que es pensava que el nom podia influir en l'avenir de la família. I no solament s'escollia pel significat, sinó també pel nombre de traços de què estaven formats els caràcters (que havia d'estar en consonància amb el dia de naixement) o els elements de què estaven formats.

El significat dels noms acostumava a ser un reflex dels anhels de la família i en cap cas no s'heretava els nom dels progenitors o dels avantpassats. Per exemple, uns pares que no tinguessin descedència masculina, a la seva segona o tercera filla li podien donar un nom com Zhaodi, format pel caràcter zhao (), "cridar", "fer venir", i el caràcter di (), "germà petit", amb l'esperança de tenir un fill baró en el futur.

D'altres vegades el nom revela l'època històrica a què pertany. Per exemple, durant el maoisme molts xinesos van adoptar noms que mostraven la seva adhesió a la ideologia comunista. Així, un nom força habitual del període era Jingdong ( "respectar" + "est"), que es pot traduir com "venerar a (Mao Ze)dong", aprofitant que el nom de l'ex president contenia la paraula "est".

Pel que fa el contingut, els caràcters que fan referència al mar, les muntanyes, algunes plantes i animals o les virtuts confucianes acostumen a formar noms masculins; en canvi, els caràcters que fan referència a fenòmens meteorològics humits (la pluja, la boira), la majoria de les flors, les pedres precioses o algunes virtuts com la modèstia apareixen en els noms de les dones, tot i que no és pas una regla estricta.

Però no tots els noms xinesos mostren el seu significat de manera tan clara. De vegades s'escullen dos caràcters sense aparent relació semàntica, o es busquen caràcters amb un determinat radical que tinguin un efecte benèfic per a la família.

Un cas prou conegut és el nom del president Mao Zedong (毛泽东). Quan els seus pares van demanar els serveis d'un endeví perquè fes l'horòscop al seu fill, com era tradicional, aquell va descobrir que segons la cosmologia popular xinesa la família estava greument mancada de l'element aigua, fet que podia tenir conseqüències fatídiques. Per això els pares van escollir per al nom del seu fill un caràcter, ze (), "maresma", format amb el radical "aigua", amb la intenció de solucionar aquella mancança.(1)

Ara, sabedor del significat del nom, descobreixo la llum i la foscor de l'aigua en el retrat de Mao Zedong a la Ciutat Prohibida de Beijing.

(1) Aquest text és un extracte del llibre "L'escriptura xinesa" de David Martínez Robles de l'editorial UOC (2005).