23.11.09

L'home bo

Vet aquí que una vegada hi havia un home molt bo, amb un cor ple de generositat, i era estimat i admirat pel seu procedir per la molta gent que el coneixia. Un bon dia de matí va arribar al poble on vivia un famós lama. I l'home, en saber-ho, va demanar poder parlar-li. El lama el rebé immediatament, i postrat als seus peus, l'home li va dir:

- "Voldria arribar a la il·luminació, omplir-me de saviesa i compassió per a poder ajudar a tots els éssers vius, i dedicar la vida a l'ensenyament de Budha. Digueu-me, si us plau, què em cal fer?"

El lama va veure de seguida que era sincer i pur d'intenció. Li va dir que anés a viure a la muntanya, i què passes la seva vida en oració i meditació. Va donar-li, també, una oració especial per a invocar, dient-li que si ho feia amb prou continuïtat i devoció, que arribaria un dia a l'estat d'il·luminat, disposat i capaç d'ajudar als demès amb les seves saviesa i compassió.

L'home va fer el que el lama li havia aconsellat, i va marxar a les muntanyes properes al poble. Es va instal·lar a una cova, a on passava les hores en fervorosa meditació. Va perseverar al llarg de molts anys amb tossuderia i determinació, amanit amb un fervor pur i clar. Però tot i això, no obtenia la il·luminació.

Quan ja havia passat vint anys a la cova i pels boscos i els cims de les muntanyes del voltant, el lama va tornar a visitar el poble, i assabentat de la seva presència, va baixar amb rapidesa per a què el tornés a rebre.

Va haver d'esperar molts dies, mentre una gentada esperava fent cua per veure al lama, sentir-lo i rebre la seva benedicció. Finalment, quan li va tocar de parlar-li, després de postrar-se als seus peus tres vegades, i oferint-li un mocador de coll blanc, el nostre bon home li va fer cinc cèntims al lama de la seva situació.

- "He estat vint anys fent pregària i meditació com em veu dir, però encara no he arribat a la il·luminació. Potser sigui que estic fent quelcom malament?"

El lama havia adoptat un to solemne.

L'home bo li va explicar el que havia estat fent aquells vint anys.

- "Em temo que això per a tú no et serveix ben bé de res. És erroni el que et vaig dir, i potser ara ja mai no podràs obtenir la il·luminació."

En sentir-ho, l'home bo va quedar destrossat, i llançant-se als seus peus, va plorar amargament.

- "Ho sento de veritat, però ja no puc fer res més per tu."

L'home bo, que ja era molt vell, va sentir com si hagués perdut tots aquells anys de la seva vida. Va tornar a la seva cova, i es preguntava què li calia fer.

Tots aquells anys esperant i creient que la il·luminació arribaria, i ara li semblava què l' abandonava qualsevol esperança d'assolir mai el seu objectiu.
Va seure a sobre la llosa que li feia de llit, de coixí i a l'hora de taula, i tot creuant les cames, va tancar els ulls. I pensava:

"Tot i així, crec que em cal seguir fent el mateix que feia, perquè ara és l'única cosa que sé fer; pregar, i meditar."

I ara ja sense cap esperança i a l'hora sense cap preocupació per a obtenir la il·luminació, va tornar a deixar-se dur pel ritme antic de la seva devoció, tot allò que tan familiar havia devingut en el seu llarg eremitisme. I sense cap dubte ja, es va adonar que l'havia obtinguda.

Va ser capaç de veure el món en tota la seva realitat. Tot era ben clar, transparent. Per fi va comprendre com l'ànsia i el delit per a obtenir-la era precisament el què li impedia d'arribar-hi. Sentia que ara podia ajudar a tots els éssers a trobar la seva pau, mitjançant la seva comprensió i coneixement. Deixaria la cova, estendria les seves noves ales al món, i escamparia els ensenyaments de Budha. Va sortir de la cova, i va veure el poble, avall, lluny. Moltes vegades ja l'havia vist, i tant. Però mai amb tanta claror com ara.

I per un fugaç instant li va semblar sentir la rialla del lama, mentre aixecava l'esguard cap al cel on lluïa un intens arc de Sant Martí sobre el blau sense un sol núvol del cel, i uns cims radiants de blanc polsim de neu escabellats pel vent.

Extret de "Cuentos populares tibetanos" (José J. De Olañeta Editor. Palma de Mallorca, 1986). Traducció de Jordi Quingles i trobat a “Noticies fresques del turó de l’home

Entrades relacionades:

16.11.09

Concurs de relats de viatges Mikel Essery 2009

El dia 2 de juliol del 2007 al costat del temple de Mahram Bilgis - la mítica reina de Saba - a prop de Marib, al Iemen, un kamikaze, presumpte activista d'Al Qaeda, va envestir el seu vehicle ple d'explosius contra un comboi de turistes estrangers. Van morir un total d'onze persones; Mikel Essery, el guia del grup, era una d'elles. La notícia va provocar un gran impacte.

No vaig tenir la sort de conèixer en Mikel. Les seves amistats diuen que era una d'aquestes persones que allà on anava deixava empremta, no passava desapercebuda: bon conversador, atent a escoltar, aliè a la indiferència, popular, socialment compromès, provocador i conciliador, faranduler, universal, conscient de la brevetat de la vida.

Una persona fascinada per la diversitat dels indrets d'aquest món, per la seva gent, els paisatges, els colors, les albades, les aromes... els relatava amb entusiasme, reflectint-los en les seves notes i petits relats, en les seves cartes, els seus dibuixos, en les fotografies i els petits objectes que portava dels seus viatges.

Per tot això i en record seu, fa uns mesos es va convocar la primera edició del Concurs de Relats de Viatge Mikel Essery 2009 a la qual em vaig presentar amb un seguit d'escrits publicats en aquest bloc i sota el títol: “Un viatge al colors i sabors de la Ruta de la Seda: vuit relats d'amor”.

La setmana passada va tenir lloc a Donostia el veredicte del jurat, essent el guanyador un relat de la nord-americana Jann Huizenga titulat Keeper of the keys (L'encarregada de les claus - us deixo també un enllaç a la traducció al castellà-) que es situa a l'Albània convulsa dels anys posteriors a la dictadura de Enver Hoxha i havent quedat entre els finalistes el meu relat conjuntament amb d'altres d'Urtzi Urrutikoetxea, Jorge Napal i Juan Gorostidi Berrondo. Aprofito aquestes línies per agraïr la feina (i l'ànima) dels organitzadors i del Jurat i i felicitar de tot cor a la guanyadora i a totes i tots els participants...

A més de la decisió del concurs, es va presentar el llibre Mambo Poa -una salutació en swahili que Essery utilitzava amb els seus alumnes-, que recull una selecció de 24 d'aquests relats de viatge en diferents idiomes que són una representació dels 122 treballs rebuts en aquesta edició del concurs, dels quals 16 han estat en euskera, 78 en castellà, 15 en català i 13 en anglès.

Tot just ara s'ha presentat la segona edició d'aquest concurs i aprofito per encoratjar-vos a participar, bona sort...

12.11.09

Pugui el teu cos ser guarit...


ODA 139

"Que la pena del cos s’allunyi de tu, oh tu que ets la pau de les nostres ànimes;

Que el mal d’ull no es posi sobre tu, oh tu que ets els nostres ulls clarividents!

La teva salut és la salut de l’ànima i del món a l’hora, oh amic meu!

Pugui el teu cos ser guarit, oh amic de bell rostre!

Pugui la malaltia deixar-te, oh tu que tens el cos graciós com l’ànima.

Que l’ombra de la teva gràcia no cessi de planar sobre nosaltres.

Que el roserar del teu rostre sigui eternament florit,

Car és un lloc de contemplació pel nostre cor i la joia i la frescor dels nostres ulls.

Que el teu dolor caigui sobre nosaltres, i no pas sobre el teu cos!

A fi que aquest patiment sigui per nosaltres com la raó que abilla la nostra ànima".



ODA 146

"Oh coper! Fes-nos veure el nostre color en la puresa del vi.

Anihila’ns, perquè aquests dos mons siguin lliures de la nostra vergonya.

Que el vent de l’embriaguesa, per la teva gràcia, se’ns emporti.

Enlaire, a fi que la nostra feixugor s’alleugereixi.

Fes cavalcar l’ànima sobre el corser de l’embriaguesa en el camí de l’amor,

I que per nosaltres cent llegües siguin com un sol pas.

Allibera la nostra ànima amb una copa plena de vi.

Els nostres ulls, els nostres rostres, els nostres cors, són ensangonats.

Oh coper! Apressa’t! Que no veus

Els nostres pensaments coixos córrer darrere teu?

En la joia, els pensaments són pedres, encimbellen l’ànima;

Traieu del camí les pedres que ens barren el pas,

En el cant d’amor de Shams al-Din Tabrizí, toca,

Oh ministrer de Tabriz! sobre el nostre llaüt, la melodia d’Oshshâq".


El Diwan-e Shams-e Tabriz-i, del qual hi ha representats aquí dos poemes, és una de les principals obres de Djalâl-od-Dîm Rûmî, anomenat també Mavlana -"el nostre Mestre"-, el més gran poeta místic de l'Islam (a més de científic, pensador, astrònom, erudit i inspirador de l'ordre sufí "Mevlevi" conegut com dels dervixos giròvags) i és compost de ghazals, breus odes líriques que tenen un nombre de dístics que no depassa generalment la vintena. D’altra banda, el ghazal, en general, és un poema d’amor, sacre o profà, amb, de vegades, una certa ambigüitat de sentiments.

Entrades relacionades:
El cant del sol de Rûmî
Omar Jayyam: Gaudir de l'instant...
Dur les sabates a les mans
El conte de les sorres

Pd. I volia aprofitar per excusar-me ja que per raons familiars no vaig poder donar el passat dia 3 la xerrada sobre "Samarcanda, la pedra precíosa de l'Islam".

1.11.09

Conferència "Samarcanda, la pedra preciosa de l'Islam"

Aquest proper dimarts 3 de novembre a les 19.15h en el marc del cicle "El dimarts de la ruta de la seda s. XXI" dels Amics de la Unesco de Barcelona (c. Mallorca, 207) tinc el plaer de fer una xerrada amb el títol "Samarcanda, la pedra preciosa de l'Islam" a la que em plau convidar-vos. Per anar obrint boca us deixo amb aquest vídeo sobre el Registan de Samarcanda...



Entrades relacionades:
Samarcanda, el rostre més bell
Sharh-i-Zinda, la tomba del rei vivent
El príncep astrònom de Samarcanda