22.10.07

Osh: L'obertura Larsen...

Un passeig per la ciutat d’Osh, la segona ciutat del Kirguizistan i la capital de la vall de Fergana és força interessant. Una ciutat on es barregen el caos asiàtic i les restes de l’ordre soviètic, on l’islam ha substituït el comunisme en les oracions i consignes, i on es pot visitar un dels mercats més importants d’Àsia Central, el basar "Jayma", on podem trobar tant els barrets blancs típics del país anomenats "ak kalpak", com ganivets tadjiks, teixits xinesos, fruites i verdures conreades a l’Uzbekistan, ferradures pels cavalls, mobles artesans, cd’s piratejats de música tradicional i moderna, o sofàs i cadires de llana. Osh és la ciutat més uzbeka del Kirguizistan.

Després de tot el matí vagarejant entre les parades i la gent, i de prendre'm una bozo -la cervesa kirguisa feta de panís- un es pot acostar al parc que es troba a la riba del riu Ak-Buura, i passejar a l’ombra dels plataners fins arribar a una curiosa atracció, un avió Yak-40.

A la vora, una gentada es troba dempeus seguint amb interès un grup assegut de jugadors d’escacs que disposen d’una ampla filera de taules i taulers. Fa temps, potser des dels set o vuit anys i fins els tretze, em va fascinar jugar a escacs. Em passava els dissabtes pel matí a l’escola amb altres companys jugant i jugant, i els moviments de les peces eren un màgic ball en la meva ment, una música deliciosa plena de vida... Amb el pas del temps altres interessos van fer-me oblidar aquesta passió; una passió que vaig heretar del meu pare, el qual amb paciència em va mostrar.

Aquella tarda a Osh recordava la meva infantesa, gaudia de l’estratègia de la vintena de jugadors entregats a les seves partides, i descobria les apostes que es feien de cinc soms entre el públic que observava.

Una brisa ens alleujava de la suor i la calor sufocant. Fou en aquell precís instant, quan el vent em va acaronar, que la meva vista es va fixar en un dels taulers. Allà vaig descobrir una jugada coneguda.

Tot just quan començava a jugar amb el meu pare, i les derrotes es succeïen a causa de la meva inexperiència i ansietat, va haver-hi un dia que fou diferent. Un dia en el qual em sentia especialment animat ja que veia que cada cop jugava millor; feia poc que havia après l'obertura Larsen i estava delerós per tornar a fer-la servir. Així, per la tarda, el meu pare i jo vàrem començar una nova partida, com sempre, amb uns riures i alguna broma.

El joc es va començar a posar interessant des del principi, vaig obrir amb b3, i en pocs instants, peons, cavalls i alfils ocupaven el centre del taulell i els enrocs ja ocupaven la reraguarda. Ell, de ben segur, sentia la meva emoció i les seves jugades anaven acompanyades d’un somriure.

Tanmateix, els dos posàvem més obstinació i concentració de l'acostumada; els minuts passaven i les peces anaven abandonant el taulell en trista processó. Al final, jo tenia una bona defensa i vaig poder concentrar l'atac de tal manera que semblava que realment la partida era meva. Tot va acabar quan el meu pare, després d'analitzar la situació del joc, - encara recordo com arrugava el front -, va prendre el seu rei i el va deixar caure sobre el tauler en senyal d'acceptació de la derrota.

Em sentia a punt d’esclatar, i ell em va felicitar amb dignitat i tendresa mentre m’acaronava el cap: - Moltes felicitats, has guanyat !!! Quan vulguis juguem la següent -. Il·lusionat com estava vaig col·locar de nou les peces. I la partida següent, i l’altra i moltes altres més les vaig tornar a perdre fins que, amb el pas dels anys, ens vàrem anar igualant i jugar els escacs esdevingué un íntim i mutu plaer. Crec que aquell dia fou l’inici del meu amor pels escacs.

Així ara, enmig d’Osh, més de vint-i-cinc anys després, aquella mateixa jugada es trobava en aquell gastat tauler d’escacs. Davant meu, un noi d’uns vuit anys i un home de poc més de cinquanta, eren la representació del meu pare i meva. Increïble....

I de cop i volta, com en una revelació, ho vaig veure, el noi va moure la mateixa peça que jo en el passat, ho recordo com si fos ara, un cavall. Ara m'adono que era la peça clau a la defensa; sense aquell cavall, es permetia a l’altre jugador entrar amb la dama i prendre una torre al mateix temps que et donava escac i, sense cap mena d’escapatòria, en una jugada més et donava un contundent mat. I així fou en aquell parc.

Entenc ara el discret riure del meu pare. Tenia la partida guanyada ja que havia creat una jugada impecable. En aquell moment ni em vaig adonar i ell va optar per valorar el meu esforç i no desil·lusionar-me.

A Osh, enmig d’aquells desconeguts, vaig desitjar amb tot el meu cor seure al costat del meu pare i tornar a començar una partida, gaudir de nou del seu somriure i de la complicitat del suau moviment de les peces...

2 comentaris:

Deric ha dit...

és curiós com una petita anècdota ens pot portar tants de records, i com tu em fas descobrir llocs que ni tansols sé situar en el mapa.

Eduard ha dit...

Moltes gràcies !! crec que a vegades la més gran bellesa, la més entranyable emoció viu en les coses més senzilles...

Una abraçada...

Eduard