"El sacrifici d’any nou" de Lu Xun

“La nit de Cap d’Any del calendari lunar és certament més autèntica que la del calendari solar. A banda de I’aldarull festiu que envolta pobles i ciutats, el cel ja deixa endevinar l’arribada imminent de l’any nou. Enmig deis núvols grisos i pesants del capvespre, van apareixent tot d’esqueixos de llum, acompanyats del soroll esmorteït d’explosions llunyanes que celebren l’ascensió del déu de la Cuina.

El soroll dels petards més propers és força més ensordidor. Mentre les orelles encara xiulen, una suau olor de pólvora envaeix l’ambient. Vaig tornar a Lu, la meva vila natal, en una nit com aquestes. Tot i que en dic vila natal, la meva família més propera ja no hi viu, i per això vaig haver d’allotjar-me a casa del senyor Lu. Jo sempre l’he conegut com “l’oncle Quart”, perquè és el quart fill de la generació familiar que em precedeix. De jove, l’oncle Quart va estudiar a l’Acadèmia Imperial i es va fer un fervent seguidor del neoconfucianisme. No havia canviat gaire des que l’havia vist per última vegada: el vaig trobar només un xic més envellit, tot i que encara no s’havia deixat créixer una barba venerable.

En veure’m va fer els comentaris tradicionals, va observar que m’havia engreixat i de seguida va carregar durament contra els revolucionaris. Jo ja sabia que no es tractava d’un atac personal i que es referia a reformadors de vint anys enrere, a personatges com en Kang Youwei. No obstant això, se’m va fer difícil de mantenir-hi una conversa i al cap d’una estona em vaig trobar sol al seu estudi.

L’endemà em vaig llevar força tard. Havent dinat, em vaig dedicar a visitar parents i coneguts. El tercer dia vaig fer el mateix. Ningú no havia canviat gaire; només havien envellit una mica. Les famílies anaven enfeinades preparant la cerimònia del sacrifici d’any nou.

Es tracta de la cerimònia més important de totes les que se celebren a Lu al final de l’any. La gent dóna una benvinguda respectuosa als déus de la bona sort i els demana prosperitat per a l’any entrant. Es compra carn de porc, es maten ànecs i pollastres, i tota la carn es renta amb tanta força que els braços de les dones queden vermells, perquè hi ha dones que no es treuen els braçalets de plata ni per rentar la carn. Quan la carn ja és cuita s’hi escampen uns quants bastonets a l’atzar: és el que s’anomena l’ofrena ritual, té lloc just abans de l’alba del dia de Cap d’Any...”

Extracte del conte “El sacrifici d’any nou” del llibre “Diari d’un boig” (Barcelona, Edicions de 1984, 2007) de Lu Xun (鲁迅).

Lu Xun (1881–1936), pseudònim de Zhou Shuren, ha estat considerat pràcticament per unanimitat el pare de la literatura xinesa moderna. Escriptor prolífic, la seva obra completa omple més d’una quinzena de volums, I’extensió dels quals probablement es duplicaria o triplicaria si es traduís íntegrament a una llengua occidental. Va conrear diversos gèneres literaris (assaig, narrativa, poesia i crítica) i, a més, fou editor i traductor destacat d’obres de literatura occidental, que solia traduir a partir de versions japoneses. Tot i que es va dedicar majoritàriament a l’assaig, són les seves obres de ficció les que van marcar un punt d’inflexió en l’evolució de la literatura moderna a la Xina, i les que han tingut més ressò internacional.

L’inici de la seva carrera literària és força coneguda: de jove se’n va anar a estudiar al Japó on volia aprendre les bases de la medicina occidental per, posteriorment, tornar a la Xina i col·laborar en la modernització de la ciència mèdica del país. Un cop al Japó, una diapositiva que retratava un grup de xinesos contemplant, passius i palplantats, l’execució d’un compatriota a les mans de soldats japonesos el va fer adonar que la malaltia de la societat xinesa necessitava un remei espiritual, més que no pas físic.

Aquella imatge, es diu, el va marcar profundament i Lu Xun va decidir fer un gir cap a l’humanisme, promoure un nou moviment cultural i, en definitiva, dedicar-se de ple a la literatura. Malgrat alguns fracassos inicials, els articles i els relats que, anys més tard, va publicar en diverses revistes el van convertir en un personatge cèlebre i respectat, sense deixar de ser una figura solitària, iconoclasta i esquerpa.

Tot i que l’anècdota de la diapositiva no ha estat mai verificada, el posicionament que, al capdavall, ens vol transmetre denota una preocupació majúscula per l’educació i la cultura en temps de crisi. En aquest sentit, Lu Xun va participar activament en el Moviment del 4 de Maig del 1919, un moviment renovador que es va estendre al llarg de la primera meitat de la dècada dels anys vint i que criticava amb duresa una societat en ple caos polític i intel·lectual.

Des del punt de vista literari, una de les principals fites del Moviment del 4 de Maig del 1919 fou l’abandonament del xinés literari clàssic (“wényán” 文言) en favor d’una llengua literària moderna (“báihuà” 白話, literalment «llengua blanca») propera a la llengua parlada i col·loquial que fos més transparent i accessible per al poble. Aquesta transició lingüística havia de contribuir al progrés cultural i espiritual cap a una Xina moderna.

Lentament i amb fortes dificultats es va acceptar aquest ideal lingüístic (no així les seves característiques) i finalment l’any 1949 amb l’arribada del partit comunista al govern i la proclamació de la República Popular de la Xina, l'esperit del “báihuà” es va convertir en la base de la llengua xinesa estàndard moderna (coneguda com “putonghua” 普通话).

En aquest temps també la figura literària i l’esperit “modernitzador” de Lu Xun es van incorporar de ple dret a la reforma nacional i a la construcció de la nova Xina.

Pd. Per cert, acabo de trobar publicat a l'interessant bloc "Paraules i mots" de la Teresa aquesta interessant entrada: Lu Xun i el valor de la literatura. Us recomano la seva lectura...

Entrades relacionades:

La maresma de l'est

La noia del vestit verd
La fugida del pintor Notxa