31.3.08

El cant del sol de Rûmî

Djalâl-od-Dîm Rûmî, anomenat també Mavlana ("el nostre Mestre"), va néixer el 1207 a Balkh (Afganistan) i va morir el 17 de desembre de 1273 a Konya (Turquia), és el més gran poeta místic de l'Islam, a més de científic, pensador, astrònom, erudit i inspirador de l'ordre sufí "Mevlevi" conegut com dels dervixos giròvags, cèlebres per la seva dansa còsmica circular.

El sufisme és el misticisme islàmic. La veu deriva de l'àrab tasawwûf [tassàwuf], paraula formada a partir de l'arrel sûf, 'llana', al·ludint a l'hàbit amb què es vestien els sufís com a mostra d'humilitat. L'islam no va encoratjar mai en excés el sufisme, ja que aquesta mística té per finalitat última accedir a la "presència" i al coneixement de Déu directament, i no per mitjà de l'única revelació de Déu, continguda en l'Alcorà. El sufisme, a partir de l'Iraq en el segle VIII, i de Bagdad i del Caire en el segle IX, s'estengué per tot el món islàmic, des de l'Iran i l'Àsia Central fins a l'Índia, i des del Magrib fins a Anatòlia i l'Àndalus.

Rûmî és un dels noms claus del sufisme i, sens dubte, una de les figures més rellevants i influents de l'espiritualitat universal. La seva força creadora, així com la seva irradiació espiritual, no va quedar confinada a l'àmbit islàmic ja que va gosar denunciar i, més important encara, transcendir amb una passió desenfrenada qualsevol límit que la rigidesa dogmàtica religiosa volgués imposar-li.

Abandonà molt jove el seu país natal, amb la seva família, fugint de la invasió dels mongols. Després d’un llarg viatge, arribaren a Anatòlia, on el soldà seljúcida els convidà a instal·lar-se a la seva capital, Konya, perquè el pare ensenyés teologia en una madrassa, magisteri en el qual fou succeït per Rûmî el 1230.

Havia heretat la saviesa dels grans savis del moment, especialment d'Ibn Arabí a qui havia tingut ocasió de conèixer durant la seva estada a Síria. En aquells temps, ciutats com Damasc, Alep o Konya eren els grans centres filosòfics i religiosos, i fou en aquesta darrera població on la seva existència es va veure trasbalsada per la coneixença que va fer, l'any 1244, d'un estrany personatge: Shams Tabrîzî. Existeixen moltes versions sobre aquesta trobada, però sembla clar que Rûmî va trobar en ell el mestre que necessitava i "aquesta imatge perfecta de l'Amat diví, que ell cercava des de feia molt de temps". A més d'ésser l'introductor de Rûmî en la "sama", la dansa dels dervixos (també coneguts com a tariqa).

El ritual de la dansa dels dervixos és complexa i d'una profunda religiositat. El camí i l'objectiu de tot dervix és trobar la bellesa de Déu, un camí interior a través del qual es barreja sovint la dansa, la música i la pregaria. La "sama" és coneixement i és amor, és un ball místic relacionat directament amb el moviment giratori del món i dels planetes i en connexió amb Déu.

Rûmî i Shams visqueren estretament units durant prop de quatre anys, fins al 1247. La doctrina flexible i oberta dels sufís, que resulta tolerant i que mai no busca topar contra el dogmatisme d'altres religions, la fa pròxima a la població, per contra el dogma, la regla, l'ortodòxia islàmica topava directament amb el sufisme. Així fou com aquest va caure en desgràcia en diferents moments de la història, i actituds vitals com les de Shams incompreses i rebutjades per l'ortodòxia religiosa: un fred dia d'hivern Shams fou assassinat.

La desaparició de Shams (nom persa que significa Sol) enfonsà Rûmî en un terrible dolor, i el va portar a escriure Diwan-e Shams-e Tabriz-i , on es retroben els crits d’una desesperació constantment present. Tanmateix, no només aquesta obra és dedicada a la memòria de l’amic desaparegut, sinó que Shams és, en l’esperit de Rumi, l’inspirador; el poeta només ha intentat traduir a mots allò que el seu mestre li ha transmès. En poques ocasions la nostàlgia del diví s’ha expressat amb tanta força com en aquests cants d’amor i de dol:

"Oh sol de Tabriz !
Jo era neu, em vaig fondre amb els teus raigs,
la terra em begué.
Boira d'esperit,
m'elevo vers el sol."

Pd. Val la pena recordar que el nostre místic per excel·lència, Ramon Llull, confessa, en la introducció al seu "Llibre d’amic e amat", que s’havia inspirat en les obres dels savis sufís per escriure un llibre que estimulés l’amor diví.

Entrades relacionades:

6 comentaris:

Araceli, Mònica, Pol, German ha dit...

Buenas,

Ens agrada molt el teu blog, per la informació que dones i per tots els links, ens estan servint molt. Estem preparant un viatge, un gran viatge.

Si no t'importa em posat un link al nostre blog, per poder vindre aqui mes rapid.

Merci per el teu blog i felicitats!

SI vols visitar el nostre blog, estas convidat!!

Quatre Rodes i Un Destí

Eduard ha dit...

Hola !!! i moltes gràcies...

Acabo de fer una ullada al vostre bloc http://barcelona-bangkok.blogspot.com/ i realment quin viatge !!! genial !!! quan sortiu...? a l'octubre...? ja ens explicareu, una forta abraçada !!!

goloviarte ha dit...

he colocado tu blog en la etiqueta de historia y otras cosas en mi blog
perdona por no escribir en catalán,
pásate a disfrutar de otros blog y de paso mira algo de publi,eso valora mi trabajo,gracias
http://aquiestatublog.blogspot.com

Eduard ha dit...

Moltes gràcies ! ara mateix ho miro...

"Transitant" ha dit...

Balsebre, ets un pou de ciència!Has estat al museu Mevlana de Konya? Si no hi has anat, te'l recomano per la teva propera incursió a l'Orient. Salut!

Eduard ha dit...

Hola estimat !!! mai he trepitjat Turquia i es un dels indrets on, tant aviat com pugui, m'escaparé una temporadeta i hem de quedar per que em descobreixis alguns dels seus secrets...

Només sentir parlar de Rumi al Tadjikistan, ja que es senten hereus dels seus poemes i de les seves paraules (igual que amb d'altres com Jayyaam, Ferdowsi o Rudaki), em va nèixer el desig de conèixer una miqueta el sufisme... i ara estic llegint un llibre força interessant que es diu "Los cien cuentos de la sabiduría sufí". Quan l'acabi, si vols, te'l passo...

Apa, una abraçada i fins aviat...