Rawalpindi: Art sobre rodes

Un tigre que persegueix una gasela , uns versicles del Corà, una treballada representació a escala de la gran mesquita de Faysal d'Islamabad. A tocar, i resseguint un preciós fons verd poma trobem una desena de flors i fulles d’estridents colors que es troben encerclades per uns llaços platejats. Penjant a banda i banda, banderetes del Pakistan i uns picarols decorats com a flors de pètals grocs, vermells i blancs.

Una barreja explosiva i seductora de vius colors, de simbologia islàmica i d’imatges quotidianes és l’art sobre rodes dels autobusos de passatgers, dels camions que transporten mercaderies, i dels petits "auto-rickshaws" que fan de taxi pels caòtics carrers de Rawalpindi, “Pindi” pels locals.

Aquests autobusos s’omplen de passatgers encabits en qualsevol racó del seu interior o del seu sostre, acompanyats de caixes, embalums i paquets de tot tamany i pes. Les rutes, algunes de més de vint hores, comencen al centre del país i arriben fins a Lahore, Peshawar o Gilgit. Una experiència que recomanaria fer un cop a la vida per deixar-se seduir per l’ambient de l’estació d’autobusos, pels colors dels transports i per paisatges d’extraordinària bellesa.

Premi Blog Solidari

Fa pocs dies, dues persones: un amic, l'Oriol, autor de "Transitant", i Bala perduda, autora de "Verba Volant, Scripta Manent" van guardonar Amu Daria amb el Premi Blog Solidari... Moltes gràcies !!!

Aquest premi destinat a destacar blocs amb els quals es comparteixen opinions o valors el vaig rebre també fa uns dies per un altre bloc: El bloc dels viatges i voldria afegir una petita modificació a les normes de la cadena...

Més que destacar un bloc per sobre d'altres (podeu llegir els nominats per El bloc dels viatges), moltes vegades descobreixo entrades d'una bellesa única, que em va fan sentir quelcom especial, o que m'emocionen... Per això, en lloc d'uns blocs en genèric voldria nominar i premiar set posts i així, proposar-vos gaudir tots plegats del plaer de la seva íntima lectura:

- LLibres secrets del bloc El Llibreter que s'inicia amb aquests mots: "Han passat tres mesos i no se n’ha venut cap. Tres mesos d’espera lenta i infructuosa sobre la taula de novetats. Alguns lectors han fullejat els títols que hi ha a tocar, i n’han comprat alguns. A aquest llibre secret, com a molt, algú li ha dedicat uns segons per tornar-lo a lloc gairebé immediatament després d’haver llegit d’esma la contraportada o la solapa..."

- Uldz del bloc El transsiberià (entre altres coses), que diu: "Sota el portàtil des d'on escric hi tinc una alfombreta gegant pel ratolí, comprada a l'Altaïr, on hi ha un mapamundi dibuixat. Vaig pensar: busca alguna ciutat que diguin, preguntat com deu ser i busca'n fotos. A Mongòlia (país que cada cop m'agrada més) hi ha cinc ciutats dibuixades:Ulan Bator (la capital), Darhan, Erdenet, Hovd i Uldz..."

- La joventut queda enrere del bloc La mà de la valencianeta del meu estimat Francesc Nolla que comença així: "Mainada, em faig gran. Sí, de veritat, noto que ja no sóc jove. No parlo de l'ànima o l'esperit, ni de divagacions etèries sobre l'eterna joventut. No, cada dia veig més clar que fa un temps vaig passar alguna ratlla..."

- El pueblo manda y el gobierno obedece... del bloc Fotografies i escrits que comença tot dient:
"- Senyor- li digué-, ...us demano perdó de preguntar-vos...
- Et mano que em preguntis- s'apressà a contestar el rei.
- Senyor, on és que regneu vós?
- Pertot- respongué el rei amb gran senzillesa.
- Pertot?..."

- Sobre les sirenes, en l'apartat dels contes del bloc Les llunes de Miranda, i que fa així: "Si es dóna el cas inaudit i extraordinari d’entrar en contacte amb una sirena és important saber que elles guarden en la part més fosca del seu inconscient aquàtic una antiga remor de terra ferma, de quan tenien peus i cames. És per això que valoren especialment els éssers de peus calents ..."

- La mà d'Amélie del bloc Eva i les coses petites que diu: "Avui ens expliquen les notícies que ha arribat a destí una carta que fou escrita al 1915 per un soldat britànic a la seva estimada des del front, durant la Gran Guerra..."

- Les mirades de l'Índia del bloc De l'Índia a l'eternitat, i ens mostra els seus secrets i fa així: "...són una finestra a la magia i la tendresa que et captiva, són el tresor i el poder que et pren a trossets el cor..."

Espero que en gaudiu força...

La Pamir Highway, el camí del sostre del món

Khorog a principis de setembre es llevà frenètica: els infants marxaven cap a les escoles, les botigues de queviures s'omplien de grupets de clients, el basar estava en plena activitat i en poca estona em trobava embarcat en un minibús en direcció desconeguda en ruta per la Pamir Highway. Érem una quinzena de persones, una saca de correus i un munt de caixes i bosses que lentament avançàvem per una carretera cada cop en més mal estat.

Havia estat incapaç de poder entendre cap a on ens dirigíem o de poder explicar on volia anar, però podia respirar tranquil ja que només hi havia una única carretera i únic sentit.

La proximitat entre els passatgers era força intensa i això afavoria les mirades d'interès, mútues, el contacte a cada sot del terra, i l'incipient intent de qualsevol conversa destinada al fracàs...

Poc després de quatre o cinc hores de somriures i frases inacabades ens vam aturar a un petit llogaret format per una vintena de cases; en arribar, un modest establiment de queviures ens va proveir de galetes i d'alguna desconeguda beguda gasificada. Aquest fou el moment en el qual vam començar decididament a demostrar interès i a crear el clima adient per fer-nos fotos i incrementar la confiança.

La Pamir Highway de 311 km va des de Khorog fins a Murghab, i des d'allà es considera que fent els 227 km que resten fins arribar a Sary Tash (Kirguizistan) s'ha fet la ruta sencera.

Poc podia pensar en els plaers, en els aprenentatges que descobriria en les properes setmanes: m'esperaven muntanyes com el Pathkor de 6.803 metres, pics nevats com el Lenin de 7.134 metres o com el Somoni (abans anomenat Comunisme) de 7.495 metres, glaceres com la Fedchenko, llacs alpins com el Karakul o el Kyzylgorum, fortaleses com Zulkhomor, planes i prats com les d'Alichur, rius com el Akbaital o el Ghunt, passos de muntanya i serralades.

I també, m'esperaven nits fredes sota milers d'estels, compartir l'àpat amb els nòmades de l'espai i el temps, descobrir la cosmologia del sostre del món... el trajecte va continuar i, unes hores més tard, vam arribar a Jelandy, l'indret on vaig adonar-me que acabava aquell viatge en minibús. Era el seu final, i durant els següents dies vaig descobrir que no hi havia cap més transport a excepció de l'autoestop.

El príncep astrònom de Samarcanda

El conflicte entre la ciència i la religió, o més exactament entre científics i religiosos ha sigut una constant al llarg de la història a partir del moment en que algú va decidir fer servir el cervell per interpretar el món que l’envoltava. Ara es parla de l'ofensiva dels creacionistes contra la teoria de l’evolució. També són ben coneguts els problemes que va tenir en Galileu amb l’Església a mida que la idea que la Terra no era el centre de l’Univers s’anava imposant (eppur si muove).

Però en altres cultures també s’han donat aquests conflictes i fa poc n’he descobert un de particularment il·lustratiu. El cas d’Ulugh Beg, també conegut com “el príncep astrònom”.
Fa uns 600 anys, una de les grans urbs del món civilitzat era la mil·lenària Samarcanda. Un nus clau en la ruta de la seda, que va ser convertida en la capital de l’imperi d’Amir Timur (o Tamerlà). Artistes, pensadors i científics d’arreu de l'Islam van instal·lar-s'hi, de manera que el coneixement va florir enmig de les majors joies artístiques. En aquell ambient va créixer el nét de Tamerlà, que va adoptar el nom d’Ulugh Beg (Gran Príncep) quan va ser escollit com a futur sobirà de l’imperi.

Ulugh Beg va resultar fascinat per diferents branques del coneixement. Cosa fàcil si tenim en compte l’ambient on es va criar, envoltat de savis, artistes i filòsofs extraordinaris. I això es va notar quan va arribar al poder, als quinze anys. Ben aviat va començar a fer coses poc habituals. Naturalment va emprendre la construcció de grans edificis, i entre ells la de “madrasses”, unes escoles que feien de mesquita, internat i escola tot alhora.

L’interessant és una frase que es troba en la madrasa de la ciutat de Bukhara. “La Recerca del coneixement és el deure de tot musulmà i un dels deures de tota musulmana”. Ara aquesta distinció entre homes i dones ens semblaria inacceptable, però en aquella època les dones estaven excloses de l'educació. El fet que Ulugh Beg considerés que elles també tenien dret a accedir a l’educació i les acceptés a les madrasses es considerava una indecència en els àmbits més extremistes. Aquella frase era una revolució.

Un altre edifici notable que va construir va ser un observatori astronòmic. I dins de l’observatori, la part més important va ser un sextant. A mi, un sextant sempre em recorda l’aparell que feia servir el capità Haddock per calcular la posició del vaixell quan anaven a buscar el tresor d'en Rackham el Roig. I és que durant molts segles el sextant va ser un aparell imprescindible per navegar. Quan encara no hi havia GPS el sextant permetia calcular l’altura a la que es troba un astre respecte de l’horitzó i amb això saber la latitud.

Ulugh Beg va construir un sextant per calcular la posició de les estrelles en el firmament, els solsticis, l’eclíptica... tot amb una precisió mai coneguda. La gràcia és que com més gran sigui el sextant menor serà l’error de la mesura. Doncs el sextant de Samarcanda feia gairebé quaranta metres d’altura!

Amb aquell i altres instruments i un equip d’astrònoms ben preparats es van fer les “Tables d’Ulugh Beg” un catàleg amb la posició de 1018 estrelles i que fins segles més tard no van poder ser igualades. Fins i tot ara, quan es comparen amb les dades del satèl·lit Hipparcos, s’observa que els errors són mínims. Un altre exemple de l’exactitud dels seus càlculs és el fet que va poder calcular la durada de l’any amb un error de tan sols 58 segons.

Però, ai! Ulugh Beg era tan bon científic com mal polític. Els seus predecessors seguien tots els preceptes religiosos i mantenien clergues en els llocs de poder de l’estat, però Ulugh Beg no va tenir aquesta precaució. Els va substituir per savis i això va fer que tothom es girés contra d’ell. Al poble ja li estava bé ser dirigit pels “mullahs” però no per simples homes per molt savis que fossin, i el clergue no volia perdre el control ni el poder que disposava. Això va fer inevitable el tràgic final d’Ulugh Beg. El seu fill es va revoltar i en va sortir guanyador. Després un decret religiós (una fatwa) va concedir el dret de revenja a un mercader que, aprofitant un viatge d’Ulugh Beg a la Meca, el va assaltar i el va decapitar. Allò va marcar l’inici de la decadència del coneixement científic a Samarcanda.

Ara únicament queda la memòria d’esplendors passats i el record de la declaració més coneguda d’Ulugh Beg: “La religió s’esvaeix com la boira, els imperis passen i sols restaran eternament les obres dels savis”.

Aquesta entrada és obra de Daniel, autor del bloc Centpeus i publicada l'octubre passat en el seu bloc. Gràcies per l'autorització i pel relat !

Osh Bazaar

Menys el sostre, tota la sala era de marbre blanc: el terra, les columnes de l'entrada, les escales que portaven al pis superior o al terrat, les parets, i les estàtues que es trobaven al fons de la sala, enfront de l'entrada. Unes imatges clàssiques d'un home i d'una dona que ens rebien directament en entrar al recinte; ell, vestit d'obrer i ella, de camperola, tots dos amb una posició de força i lleugeresa, aixecant el seu cos i la seva mirada cap al cel.

La mà esquerra de l'home duia un martell, la mà dreta de la dona duia una falç i totes dues mans es trobaven endavant i per sobre dels seus caps en direcció a un cel infinit i a un nou futur. Una imatge plena de plasticitat i de bellesa. Els seus llavis restaven muts com si sabessim que cap dels passavolants tenia esma per escoltar la seva història, la història del Kirguizistan i de la Unió Soviètica.

Em trobava en el mercat de la carn. De nou, vaig perdre la meva mirada en el marbre lluent, amb aquell toc farinós eixamplat per la llum dels fanals, i que reflectia tots els matisos del vermell. Hi havia els vermells foscos, els escarlates, els marrons vermellosos i les tonalitats del carmesí, fins i tot, hi havia un vermell emboirat. Mai no hagués pensat que podien donar-se en un únic espai tantes tonalitats de vermell.

Observava amb curiositat la gent que creuava, una munió de persones recorrien els carrerons que s'havien creat al voltant de les parades, i l'olor a carn omplia tot el palau. Sí, aquell recinte semblava un palau reconvertit en un escorxador, però sabia que no era així, senzillament era un més dels edificis d'arquitectura soviètica creats per a ús públic: un mercat amb una construcció sorprenent per la meva mirada occidental. Un exemple del realisme socialista.

Durant la resta del matí, vaig visitar altres edificis com aquell. A fora, la sensació era diferent, la llum del dia, la barreja d'olors, el meravellós caos dels mercats de fruites i verdures on innombrables parades mostraven apassionadament els seus productes: melons, síndries, préssecs, pomes i peres, fruites seques, llavors de carbassa, arrossos, pastes... Vaig comprar fruita en alguna d'aquestes parades i mentre la tastava passejava seduït pels vius colors i eixamplava la respiració amb la suau i freda brisa de les muntanyes nevades.

Quin contrast en un mateix mercat ! Ordre i caos, llum i foscor, present i passat. A Bishkek, la capital del Kirguizistan, existeixen molts mercats, i el que més em va impressionar, fou aquest: Osh Bazaar.

El llibre imprès més antic del món: El Sutra del Diamant

"... I és així com hauria de mirar un Bodhisattva el món temporal de l'ego:

Aquest món és transitori, és com una estrella que cau, o Venus eclipsada per l'alba, una bombolla en el corrent d'un riu, un llampec en un núvol d'estiu, la flama d'una espelma que parpelleja, un esperit i un somni... i se'n va" .

Aquesta és la darrera oració del Sutra del Diamant, el llibre imprès més antic del món, realitzat en un paper gris imprès amb caràcters xinesos que té una longitud de cinc metres i que està enrotllat en un cilindre de fusta. Els sutres són textos budistes que tenen algun ensenyament religiós el qual sovint troba en Buda la inspiració espiritual.

El seu autor és Wong Jei nascut el "tretzè dia del quart mes del novè any de Xiantong" (11 de maig de 868 del nostre calendari), tal com queda recollit al final del text dedicat als seus pares. El rotllo fou imprès a partir de set blocs de fusta. La tècnica d'aquesta primera "impremta" consistia a pintar els caràcters sobre paper i sobreposar un bloc de fusta on quedava impresa una imatge especular de l'escrit en el paper. Aleshores es rebaixava a mà la fusta perquè aquests caràcters quedessin en relleu i, a partir del bloc de fusta rebaixat, es podien imprimir les còpies desitjades.

L'incunable fou redescobert l'any 1907 per l'orientalista Marc Laurel Stein a les coves de Mogao a Dunhuang al nord-oest de la Xina. Les Coves de Mogao són un gran complex de santuaris excavats en la roca i l'origen del qual es remunta a mitjan segle IV, quan d'acord amb la llegenda, al monjo Lo-Tsun se li van aparèixer milers de Budes simultàniament i li van demanar albergar allí un santuari. Des d'aquell dia van començar a decorar aquestes coves que amb el pas dels anys albergarien tota mena de pintures i escultures. Actualment, el Sutra del Diamant es troba, com molts dels tresors de l'antiguitat, fora del seu país d'origen, en concret a la British Library de Londres.

El búfal i el iac

El búfal i el iac són dos animals molt singulars. Tenen en comú la seva capacitat de resistència, la seva solidesa, la seva mansuetud, la seva bellesa i la seva simpatia. Ambdós són bòvids, però el búfal habita a les planes i a les muntanyes d’alçària mitjana, mentre que el iac s’està als altiplans i, per tant, en llocs de molta alçada. I heus aquí, perquè així és el joc capritxós de la vida, que un búfal i un iac es van fer amics.

Llavors va començar el problema per a ambdós. Per què? Doncs perquè quan el búfal acudia a visitar el iac als seus estatges, se sentia marejat, cansat i, en suma, patint el desagradable mal de muntanya; i quan el iac anava a visitar el búfal a les seves terres es notava alacaigut, víctima d'una insuportable calor i d'un aire irrespirable. El búfal i el iac es queixaven. Els unien estrets llaços d'amistat, però cada vegada que un visitava l'altre en veritat que la cosa es complicava. Estava en joc, fins i tot, la salut d'ambdós.

- Però jo, germà iac, no vull deixar de veure't -va dir tristament el búfal.

- Amic búfal, tampoc jo voldria mai deixar de veure't.

Què fer? Com resoldre el problema? El búfal i el iac van consultar un ermità. Estaven molt apesarats. L'ermità era un home de ment clara. Va escoltar amb paciència els animals. Fins i tot va veure alguna llàgrima en els ulls del búfal. I digué:

- No us preocupeu, amics meus. L'important és sempre trobar el punt d'equilibri.

- El punt d'equilibri? -van preguntar estranyats tots dos alhora.

- Així és -va dir l'ermità-. Per què creieu que m'he dedicat a la meditació i a les privacions durant tants anys? Per trobar el punt d'equilibri.

- En què ens pot ajudar això? -va preguntar el iac.

- Com soluciona això el nostre problema? -va preguntar el búfal.

- En el punt d'equilibri sempre està la resposta. Us diré el que heu de fer. Cerqueu conjuntament el terreny del mig en el qual pugueu reunir-vos, cedint cadascun una mica, però sense exagerar. Que el iac baixi fins on li sigui possible sense perjudicar-se i que el búfal pugi fins on pugui sense danyar-se. En aquesta franja de terra us trobareu.

El búfal i el iac van trobar la solució gràcies al bon consell del savi ermità. Han fixat el seu lloc de trobada i han descobert dues coses molt importants: el valor de l'amistat i la doctrina de l'equilibri.

Taklamakan, el desconegut...

"... Allà, en el límit de l'horitzó, on s'alçaven les formes nobles i arrodonides de les dunes de sorra que mai em cansava de mirar, més enllà, en un silenci sepulcral, s'estenia el desconegut..."

Sven Hedin (Taklamakan,1895)

L'home que va poder regnar...

Com deia fa mesos, en començar a escriure en aquest bloc, no recordo quin va estar el primer cop que em vaig deixar seduir per l'atracció d'imatges i de mots desconeguts i exòtics; tanmateix, sí que recordo llegendes, novel·les o pel·lícules que em van fer néixer la passió pels viatges, i una va ser "L'home que va poder regnar".

És una pel·lícula d'aventures perfecta ! Té acció, emocions, ironia, bona música, excel·lent muntatge, un atractiu ritme, una gran direcció i els dos protagonistes principals (Sean Connery i Michael Caine) fan una exquisida interpretació. I al mateix temps, se'ns ofereix una mirada crítica de l'imperialisme i de la cobdícia humana.

L'argument està basat en una obra autobiogràfica de Rudyard Kipling i la pel·lícula, dirigida per John Huston, es situa a l'Índia Britànica de l'any 1880: Un dia, arriba a la porta de Kipling (un jove reporter d'un diari britànic a Lahore) un pobre home, Peachy Carnahan, i li fa saber les increïbles aventures que ell i el seu company, Daniel Dravot, han viscut en els últims mesos.

Trobant-se de servei a l'Índia, Carnahan i Dravot, dos militars britànics que busquen qualsevol manera per fer-se rics, planegen viatjar a la desconeguda terra de Kafiristan, i es comprometen a ser reis de tan remot lloc. Una vegada allí, ensinistren a les poblacions en l'art militar, aconseguint un enorme exèrcit. Aprofitant un fet casual, Dravot es fa passar pel fill d'Alexandre el Gran, amb la finalitat de robar totes les riqueses de la ciutat, i comença a regnar al Kafiristan, casant-se amb una jove anomenada Roxana.

En resum, un relat èpic, a vegades tràgic, a vegades gloriós, que ens ensenya que: "altres pobles, altres costums...", com ens recorden, amb flema britànica, els protagonistes en dues de les millors escenes de la pel.lícula.

Yueyaquan, el llac de la mitja lluna

El desert del Gobi es troba a només sis km del centre de Dunghuang, i agafant un autobús públic des d'aquesta població es pot fàcilment arribar. Allà, al final d'una avinguda coronada per un clàssic arc xinès, el desert ens dóna la benvinguda.

La sorra s'enxarxa amb plàstica bellesa amb les darreres cases de Dunhuang, el reparador oasi on he pogut descansar uns dies tal com feien les caravanes i els viatgers des de fa segles.

Aquestes primeres serralades de sorra són conegudes arreu del país pel nom de Mingsha Shan que traduït seria "les muntanyes de la sorra cantant", pel so del vent quan les agita de dia i de nit.

Assegut al llom de la duna, la vista es perd a l'horitzó i les converses amb Bertrand, l'amic belga que m'acompanya, es van fent més transcendents. Els pensaments vaguen lliurement al ritme de la música nascuda d'aquest màgic ball de lluent sorra i coent vent.

A poca distància, es troba una de les meravelles de la naturalesa, el llac de la mitja lluna, Yueyaquan. Enmig d'aquest àrid oceà sorgeix, com si es tractés d'un miratge, un petit llac envoltat per muntanyes de sorra pels quatre punts cardinals. Un riu subterrani l'abasteix i a la seva riba es troba una pagoda xinesa d'arquitectura tradicional han, un lloc habitual de visita pels habitants de la zona.

Tornem a girar la vista a l'horitzó, i allà descobrim l'entrada al desert infinit...

(veure mapa de la zona)

Osh: L'obertura Larsen...

Un passeig per la ciutat d’Osh, la segona ciutat del Kirguizistan i la capital de la vall de Fergana és força interessant. Una ciutat on es barregen el caos asiàtic i les restes de l’ordre soviètic, on l’islam ha substituït el comunisme en les oracions i consignes, i on es pot visitar un dels mercats més importants d’Àsia Central, el basar "Jayma", on podem trobar tant els barrets blancs típics del país anomenats "ak kalpak", com ganivets tadjiks, teixits xinesos, fruites i verdures conreades a l’Uzbekistan, ferradures pels cavalls, mobles artesans, cd’s piratejats de música tradicional i moderna, o sofàs i cadires de llana. Osh és la ciutat més uzbeka del Kirguizistan.

Després de tot el matí vagarejant entre les parades i la gent, i de prendre'm una bozo -la cervesa kirguisa feta de panís- un es pot acostar al parc que es troba a la riba del riu Ak-Buura, i passejar a l’ombra dels plataners fins arribar a una curiosa atracció, un avió Yak-40.

A la vora, una gentada es troba dempeus seguint amb interès un grup assegut de jugadors d’escacs que disposen d’una ampla filera de taules i taulers. Fa temps, potser des dels set o vuit anys i fins els tretze, em va fascinar jugar a escacs. Em passava els dissabtes pel matí a l’escola amb altres companys jugant i jugant, i els moviments de les peces eren un màgic ball en la meva ment, una música deliciosa plena de vida... Amb el pas del temps altres interessos van fer-me oblidar aquesta passió; una passió que vaig heretar del meu pare, el qual amb paciència em va mostrar.

Aquella tarda a Osh recordava la meva infantesa, gaudia de l’estratègia de la vintena de jugadors entregats a les seves partides, i descobria les apostes que es feien de cinc soms entre el públic que observava.

Una brisa ens alleujava de la suor i la calor sufocant. Fou en aquell precís instant, quan el vent em va acaronar, que la meva vista es va fixar en un dels taulers. Allà vaig descobrir una jugada coneguda.

Tot just quan començava a jugar amb el meu pare, i les derrotes es succeïen a causa de la meva inexperiència i ansietat, va haver-hi un dia que fou diferent. Un dia en el qual em sentia especialment animat ja que veia que cada cop jugava millor; feia poc que havia après l'obertura Larsen i estava delerós per tornar a fer-la servir. Així, per la tarda, el meu pare i jo vàrem començar una nova partida, com sempre, amb uns riures i alguna broma.

El joc es va començar a posar interessant des del principi, vaig obrir amb b3, i en pocs instants, peons, cavalls i alfils ocupaven el centre del taulell i els enrocs ja ocupaven la reraguarda. Ell, de ben segur, sentia la meva emoció i les seves jugades anaven acompanyades d’un somriure.

Tanmateix, els dos posàvem més obstinació i concentració de l'acostumada; els minuts passaven i les peces anaven abandonant el taulell en trista processó. Al final, jo tenia una bona defensa i vaig poder concentrar l'atac de tal manera que semblava que realment la partida era meva. Tot va acabar quan el meu pare, després d'analitzar la situació del joc, - encara recordo com arrugava el front -, va prendre el seu rei i el va deixar caure sobre el tauler en senyal d'acceptació de la derrota.

Em sentia a punt d’esclatar, i ell em va felicitar amb dignitat i tendresa mentre m’acaronava el cap: - Moltes felicitats, has guanyat !!! Quan vulguis juguem la següent -. Il·lusionat com estava vaig col·locar de nou les peces. I la partida següent, i l’altra i moltes altres més les vaig tornar a perdre fins que, amb el pas dels anys, ens vàrem anar igualant i jugar els escacs esdevingué un íntim i mutu plaer. Crec que aquell dia fou l’inici del meu amor pels escacs.

Així ara, enmig d’Osh, més de vint-i-cinc anys després, aquella mateixa jugada es trobava en aquell gastat tauler d’escacs. Davant meu, un noi d’uns vuit anys i un home de poc més de cinquanta, eren la representació del meu pare i meva. Increïble....

I de cop i volta, com en una revelació, ho vaig veure, el noi va moure la mateixa peça que jo en el passat, ho recordo com si fos ara, un cavall. Ara m'adono que era la peça clau a la defensa; sense aquell cavall, es permetia a l’altre jugador entrar amb la dama i prendre una torre al mateix temps que et donava escac i, sense cap mena d’escapatòria, en una jugada més et donava un contundent mat. I així fou en aquell parc.

Entenc ara el discret riure del meu pare. Tenia la partida guanyada ja que havia creat una jugada impecable. En aquell moment ni em vaig adonar i ell va optar per valorar el meu esforç i no desil·lusionar-me.

A Osh, enmig d’aquells desconeguts, vaig desitjar amb tot el meu cor seure al costat del meu pare i tornar a començar una partida, gaudir de nou del seu somriure i de la complicitat del suau moviment de les peces...

Jelandy: el cor del Pamir

Jelandy: poc més de deu cases , una benzinera abandonada fa anys, les restes d'un monument a les conquestes de les dones treballadores, i un petit bany cobert d'aigua calenta, bullint. Més enllà, una "sanatoria" a uns tres o quatre km enmig de la vall.

Quan comença a apagar-se el sol, el fred és gèlid i només resta amagar-se en alguna de les llars. Una d'elles m'acull aquella nit. Passem una bona estona acompanyats del vodka tajik en animada conversa, sopem i riem, parlem de la seva vida i de la meva ruta, de les èpoques anteriors, de la bellesa de les muntanyes i dels durs hiverns. Passen les hores i ningú no vol anar a dormir, ens anem coneixent i renovem la confiança, de ben segur que l'alcohol ajuda i, ben aviat, les mirades es van esmorteint. Ha arribat el moment d'anar al llit compartit amb un dels homes de la casa.

A fora, xiula el vent i realment fa fred, és l'estiu al Pamir. Se'm fa inimaginable pensar en les condicions de l'hivern, i poc després, arrecerat darrera de la finestra de l'habitació, observo un preciós cel estrellat, i deixo anar el pensament en el record de la sensació de familiaritat que he tingut en el transcurs de tota la vetllada.

Em sento agraït i tranquil... em sento feliç... i, suaument, m'adormo.

(veure mapa de la zona)

Islam Akhun, el buscador de tresors de Khotan

En la història de les incursions arqueològiques de finals del segle XIX i de principis del segle XX que van tenir lloc a Àsia Central, sempre destaquen alguns noms. Primer de tot, els dos omnipresents cònsols a Kashgar, el britànic, George Macartney i el rus, Nikolay Petrovsky, que foren les referències occidentals dels exploradors, arqueòlegs i espies que van transitar per aquesta zona.

Segon, els grans buscadors de tresors, com: el suec Sven Hedin, el magiar-britànic Aurel Stein, el francès Paul Pelliot, el japonès comte Kozui Otani, l'alemany Albert von Le Coq i el nord-americà Langdon Warner. Tots sis van ser els re-descobridors entre les sorres del desert d'escultures, murals, textos i manuscrits d'un valor incalculable, i tots ells van ser els protagonistes d'un dels espolis més importants de la història, comparable a robatoris com els de Grècia o Egipte, que puntualment, surten als mitjans de comunicació.

Moltes de les obres que es van apropiar es troben en els museus i institucions d'un mínim de tretze països, i algunes d'elles, d'un gran valor van desaparèixer definitivament en les nits fosques de l'Alemanya i del Japó de la Segona Guerra Mundial. És molt millor no recordar aquests esdeveniments entre els nostres amfitrions xinesos, que encara, avui en dia, al mostrar les parets buides de les coves de Mogao a Dunhuang expressen la seva ràbia i tristor amb un contundent: "robat".

Però, d'entre tots els personatges de llegenda que varen viure a la Ruta de la Seda en l'època del Great Game (la lluita entre els imperis colonials pel control d'Àsia Central), hi ha un poc conegut i per allò més fascinant, el buscador de tresors, Islam Akhun.

Entre els anys 1895 i 1898, aquest home, uigur, nascut a Khotan, fou el més gran distribuïdor de manuscrits antics a les col·leccions públiques de Sant Petersburg, París i Londres. Per les seves mans, apareixien llibres i manuscrits escrits amb estranys caràcters (alguns d'ells recordaven l'escriptura cursiva brahmi, d'altres eren absolutament desconeguts), que provenien d'amagades ciutats perdudes entre la sorra del desert i amb noms, fins aquell moment, desconeguts pels orientalistes com ara Ybu Qum o Qara Yantaq.

Els seus principals compradors eren Macartney i Petrovsky, els dos cònsols occidentals, entestats a portar la glòria als seus respectius imperis, i. el més important sinòleg de l'època, Hoernle, validava l'autenticitat de les obres, empès per gaudir d'un ràpid reconeixement social. Ja es parlava de noves, i fins llavors, ignorades llengües i del descobriment del segle.

Tanmateix, pocs anys desprès, quan els primers exploradors van realitzar directament les excavacions, es varen adonar que no apareixia cap document similar o cap indici de la seva existència. Mentre, als museus d'Europa ja disposaven de desenes de documents amb una dotzena de llengües desconegudes que els estudiosos s'afanyaven a intentar desxifrar.

Fou Aurel Stein qui va descobrir l'engany. Islam Akhun, es dedicava a la última dècada del segle a la recerca de monedes, ceràmica o qualsevol altre resta arqueològica que estigués pagada pels governs europeus, però, aquestes demandes anaven cada cop més en augment degut a la competència i a l'avarícia dels colonialistes. En aquell moment es va idear l'estafa. Al adonar-se que els museus i els experts del món estaven disposats a pagar importants sumes pels manuscrits, va crear una fruitosa indústria de falsificació de documents, on cadascun dels seus socis compraven paper de la regió, el tenyien de groc o de marró, escrivien durant hores, en caràcters inventats, i posteriorment el posaven a fumar al foc. El resultat eren els manuscrits que desprès omplien seccions senceres del British Museum o d'altres.

Islam Akhun, un senzill home de poble, va enganyar a experts, museus i a la cobdícia d'Europa. Com diu Peter Hopkirk a la seva obra "Demonios extranjeros en la Ruta de la Seda": "Aquest astut falsificador que va enganyar per complert als especialistes més destacats, pot ser qualificat de geni".

Avui en dia, desprès de ser trobats l'any 1979 en un soterrani del British Museum (on s'havien retirat en dues arques de fusta amb l'etiqueta de "falsificacions d'Àsia Central") resten 90 llibres i manuscrits d'Islam Akhun catalogats a la British Library.

Al voltant de la piscina...

Una vintena de nens i nenes neden, es llencen aigua els uns als altres, xipollegen i juguen a la piscina. Em trobo al cor de l'antiga Bukhara, el paradís al món, assegut en un dels petits restaurants que envolten la piscina que dóna nom a aquest espai, Labi-Hauz (traduït seria "al voltant de la piscina"). És el lloc de reunió tradicional de tot el poble, on les converses i reflexions sobre l'actualitat es multipliquen igual que el repòs dels vianants.

Com és tradició en altres restaurants o salons de te ("tchaï-khana"), estic ajagut en un dostarkhan: una taula alçada a un metre del terra decorada amb acolorides catifes, on hi poden estirar-se entre sis i vuit persones. Un dens emparrat em cobreix i amb la frescor de l'aigua és el lloc ideal per estar-s'hi al migdia, les hores més dures de sol.

Porto una bona estona, i el temps s'escola entre la distreta lectura i l'observació del voltant. La tassa de te verd es va omplint periòdicament, però ja començo a tenir gana, així que demano un plat de plov. És el plat nacional uzbek que porta carn de vedella, arròs, ceba, pastanagues (de color groc a l'Uzbekistan), safrà, panses, comí, alls i pebre. Tanmateix, hi han tantes receptes de plov com cuiners o cuineres; així, l'ordre de l'elaboració canvia, s'afegeixen cigrons, i fins i tot, alguns gastrònoms experts ens diran que ha d'haver-hi tanta carn com ceba. La cuina uzbeka és rica en plats, condiments i diferents rituals.

M'acosto a la cuina per a veure la seva elaboració, la cocció sempre es fa en una cassola de terra o greala, i es remena amb l'escumadora ("shumovka"), tot el procés porta poc més d'una hora i es serveix en un gran plat de fang anomenat "kazanchik" acompanyat pel pa, obi-non.

Els pans (obi-non, en uzbek, o lipioshka, en rus) són brillants, circulars, cruixents i d'un excel·lent sabor, tots ells porten un dibuix elaborat amb un instrument anomenat "nontak". El pa es fa amb farina de blat, algunes espècies i duu llavors de rosella espargides per la seva superfície. Es cou en un forn (tandyr) en forma de con amb un petit orifici en la part superior situant-se la massa crua en les parets interiors fins que queda al punt.

Un bon plov és una delícia... la tarda porta al vespre i s'encenen les bombetes de colors que acaronen les branques de l'arbrat, és l'instant que els banyistes tornen a casa, mentre el Labi-Hauz s'omple de nous visitants...

"Li Bai i l'agulla de ferro..."

Li Bai és un famós poeta de la dinastia Tang. Es diu que quan era petit no li agradava gaire estudiar i que se n’anava sovint a jugar. Un dia, va veure una anciana al costat d’un rierol que estava esmolant una barra damunt d’una roca. Li Bai ho va trobar molt estrany i li va preguntar: - Perdoneu, què esteu fent?

La vella, sense girar el cap, mentre continuava esmolant la barra de ferro, va respondre: - Estic esmolant aquesta barra de ferro perquè vull convertir-la en una agulla de cosir.

Li Bai encara es va quedar més sorprès i li va tornar a preguntar: - Creieu que podreu afilar aquesta barra tan gruixuda fins convertir-la en una agulla de cosir?

La dona vella va dir:- L’esmolaré cada dia i, com més l’esmoli, més prima serà, fins que un dia s’haurà convertit en una agulla de cosir.

Li Bai, en sentir les paraules de la vella, va pensar que tenia raó: que si insistia en fer una cosa sense parar, al final l’acabaria aconseguint. A partir d’aleshores, Li Bai es va esforçar en els estudis, fins a convertir-se en un famós poeta, anomenat el "poeta immortal", un dels més respectats mundialment, així com un personatge reconegut per les seva visió crítica de la societat i la seva personalitat lliure i agosarada.

Shahr-i-Zindah, la tomba del Rei Vivent

A Samarkanda es troba un dels monuments que més em varen impactar de tot el meu viatge per la Ruta de la Seda, el mausoleu Shahr-i-Zindah, o la "tomba del rei vivent".

Aquest mausoleu és un interessant complex funerari, unit des de la seva entrada per un passadís i a banda i banda, s'hi troben d'altres mausoleus. Tot plegat resta envoltat per un extens cementiri musulmà.

Shahr-i-Zindah deu el seu nom a un cosí del profeta Mahoma, Qusam ibn-Abbas, el qual va ser decapitat per un infidel mentre es trobava pregant , i en lloc de morir es va resguardar en un nínxol on, diuen, encara es troba i continua vivint. Més enllà de la llegenda, Qusam ibn-Abbas fou l'introductor de l'islamisme en aquesta zona d'Àsia Central.

Tot creient uzbek sap que anar tres cops en pelegrinatge a Shahr-i-Zindah és com anar un cop a La Meca, per la qual cosa, aquest és un dels llocs més importants pel que fa l'àmbit religiós del país, i en el seu ambient es respira cert recolliment i espiritualitat.

Aquest conjunt funerari es va crear durant el pas de nou-cents anys, des del segle XI fins al segle XIX, i inclou més de trenta edificis. La part més elevada és la principal i mitjançant arcades, anomenades chartak, i passadissos es conenecten les diferents estances.

El cos principal, el complex de Qusam ibn-Abbas, es situa en la part nord-est del conjunt i consta de diferents edificis, entre ells el seu mausoleu (l'edifici més antic) i la mesquita (segle XVI).

El grup superior d'edificis destaca pel mausoleu de Khodja-Akhmad (segle XIV) que es situa al nord i un segon mausoleu (anomenat pel seu any de construcció, 1361), que es troba a l'est.

La part del mig, correspon a la família d'Amir Timur ("Tamerlán") i a l'època d'expansió del seu imperi (finals del segle XIV i principis del segle XV), quan Samarkanda era la seva capital. Destaquen dos mausoleus: el de Shadi Mulk Aga, la seva neboda, i el de Shirin Bika Aga, la seva germana.

Al costat d'aquest darrer, es troba l'anomenat "Octàedre", una cripta inusual de la primera meitat del segle XV. A mesura que anem baixant, trobem un mausoleu amb doble cúpula, que, particularment, el trobo d'extraordinària bellesa, és el de Kazi Zade Rumi, científic i astrònom.

La meva fascinació per aquest complex ve donada, no només per la seva història, sinó també per la qualitat del treball artesanal de gran part dels seus edificis. La seva arquitectura timúrida i la seva ornamentació combinen la decoració policromada amb sanefes caligràfiques, temes vegetals, inscripcions i polígons simples.

És en aquest racó de la ciutat, on trobo el sentit de les paraules del poeta Omar Jayyam: "Samarkanda , el rostre més bell que la terra li ha tornat mai al sol".

Un poble a tocar de la pagoda Mor

Malgrat que el dia s'havia llevat boirós, prop de les dotze del migdia, el desert de Taklamakan ens recordava la seva presència. El petit grup que havíem llogat una furgoneta per a visitar les ruïnes de la Pagoda Mor, l'últim lloc d'influència budista fins que va arribar l'islam a Xinjiang, ja ens allunyàvem amb certa pressa a la recerca d'un oasi que ens acollís amb una refrescant dosi d'aigua, d'ombra i de vegetació.

Sense saber com, vam arribar a un petit poble pròxim a aquestes ruïnes.

Allà, un recargolat laberint de carrers coberts amb parres ens varen donar la desitjada frescor i ens portaren a una placeta on ens va aparèixer el mercat del dissabte. No més de vint o trenta paradetes esteses al terra on trobar patates, cebes i alls, pebrots verds i vermells, enciams, síndries, i a l'extrem nord de l'espai, una filera on s'amuntegaven gallines i alguna cabra. A prop seu, un barber feia la seva feina rasurant curosament la closca d'un home. També hi havia algunes minses parades de roba, teixits i mocadors. No era pas un mercat ric.

Els vianants ens miraven entre sorpresos i atents, i feien esforços per iniciar una conversa o oferir-nos algun producte. Després de comprar una síndria i obrir-la, repartint-la entre nosaltres i les persones que ens envoltaven, ens vàrem deixar descansar entre les bancs de pedra de l'indret on parlàvem tots plegats. També vam fer, distrets, algunes fotografies.

Una dona es va creuar davant nostre i, en aquell instant, vaig captar la seva imatge; ella, sense adonar-se'n, va continuar caminant pausadament. El seu rostre em va transmetre una nítida pau. Poc després, un parell de vilatans miraven les fotos que acabava de fer i enmig d'expressions d'alegria i riures van buscar i trobar en el mercat aquella senyora. Finalment, s'acostà, observà la fotografia, i es va posar a plorar. Malgrat que tothom estava alegre, la situació era incòmode, i no sabíem com calmar el plor d'aquella dona.

Per sort, en uns segons ja no plorava; les nostres mirades es van creuar, em va somriure amb una bellesa que mai no oblidaré i la resta de gent ens va abraçar. Era la seva primera fotografia... Poc després, estàvem en una llar gaudint de l'hospitalitat del poble uigur.

"La granota del fons del pou"

Hi havia una vegada una granota que vivia en un pou. Un dia, mentre la granota jugava saltant al fons del pou, comparegué una tortuga que venia del mar. La granota mirà cap a la tortuga i li preguntà:

- Ei, has vist com en sóc de feliç vivint aquí? Quan estic content, em quedo al fons a jugar; quan me’n canso, torno cap amunt a descansar; quan vull nedar, em llenço al fons i nedo cap aquí i cap allà; i quan vull passejar, camino pel fang. Què et sembla, qui es pot comparar amb mi? Sóc el rei d’aquest lloc, la vida em somriu; per què no vens cap aquí?

La tortuga se l’escoltà i decidí intentar-ho. Però no s’hi veia en cor, era com si tingués les potes clavades a terra, així que s’ho repensà i li digué a la granota:

- Has vist mai el mar? Fa milers de metres d’ample i centenars de metres de profunditat. Vivint en tan gran immensitat sí que se n’és de feliç!

La granota, en sentir les paraules de la tortuga, es sorprengué molt i reflexionà:

- Oh! Allà fora hi ha un món tan gran com aquest!

Omar Jayyam: Gaudir de l'instant...

"Un instant separa devoció de blasfèmia,

un instant divideix allò cert d'allò incert,

gaudeix d'aquest instant i tingues-lo en molta estima,

que tota la vida suma el mateix que aquest instant."

Omar Jayyam va néixer a Nishapur (Pèrsia), cap a l'any 1040 de l'era cristiana, i va viure prop de vuitanta anys. Llibertí, sibarita, àcid, místic i profeta, va estudiar Matemàtiques i Astronomia, va reformar el calendari musulmà, va conrear el Dret i les Ciències Naturals, però tot li va resultar insuficient a l'hora de resoldre el misteri de l'Univers, les passions humanes i l'existència mateixa.

Va destacar en l'àmbit de les lletres per les seves famoses "Robaiyyat", que constitueixen una lloança a la celebració, una enorme pregària fragmentada en estrofes que remeten a la celebració del vi i del plaer. Gaudir de l'instant enfront de la finitud de la vida.

Omar Jayyam fou un dels exponents més destacats de la literatura persa medieval. La literatura persa abasta un període cultural de dos mil cinc-cents anys. Els seus orígens provenen de les llunyanes regions més enllà de les fronteres de l'actual Iran, perquè el llenguatge persa va florir i sobreviu en vastes franges de l'Àsia central.

Així, el Tadjikistan actual, acull com a membres destacats de les seves lletres escriptors i poetes, com Rumi, Ferdowsi (autor del famós Shāhnāma), Rudaki, Unsuri i el mateix Omar Jayyam, com es representa a la magnífica façana de l'Edifici de la Unió d'Escriptors a la capital del país, Dushanbe.

I avui en dia, és significatiu l'esforç de països com el mateix Tadjikistan o l'Afganistan en reivindicar-se com a fundadors de la cultura persa i de la seva influència posterior a l'Iran, a l'India, al Kashmir o al Pakistan.

Capvespre a Khiva...

Khiva ens espera amb la ciutadella d'Ichon-Qala oberta i amatent als nous ulls que l'observen. Es poden triar quatre portes per iniciar el camí de descobriment de la seva història, plena de comerç, de dolor, de caravanes i de música.

La "porta del pare" o de l'oest, la Ota-darzova, és potser la més espectacular i ens dirigeix, pausadament, a algunes botigues d'artesans del coure i als colors ardents dels edificis.

Avui en dia, els carrers d'aquesta ciutat-museu a l'aire lliure s'omplen de petits grups de turistes a la recerca de l'esperit dels minarets, de les medrasses i de les mesquites. A la nit, però, les quatre portes es tanquen sellegant els seus habitants i buidant d'estrangers els carrers i les places.

Una estona abans, hom es pot perdre solitari per carrerons i seguir el cant dels ocells anant a dormir. Guiat per aquest so em trobo en una petita plaça de parets antigues i blanques on també s'escolta llunyà el vent del desert, i més a prop, el soroll de les rodes de les bicicletes, rebotant a l'empedrat dels carrers, i les veus de dues dones anant cap a la seva llar.

M'assec a gaudir d'aquest instant en un banc de pedra adossat a una de les parets, a l'ombra d'una olivera i deixo passar els minuts. Tanco els ulls i em deixo sentir... A davant meu, només una porta mig oberta d'una modesta i amagada mesquita, de colors blancs i turqueses, que em dibuixa una imatge de tranquil·litat.

Quan ja porto una bona estona, surt de la mesquita un home d'uns cinquanta anys amb una petita gorra blanca al cap, i acostant-se em mostra un tímid somriure. Li torno el somriure, i veig que porta a les mans un coixí de vius colors que, a l'instant, m'ofereix. Em sec molt més còmodament en ell, l'home amplia el seu somriure i torna silenciós a la foscor del temple.

El temps s'atura i torno a aclucar els ulls...

La casa daurada de Samarkanda

Rasputin resta descansant en un catre a l'interior de la iurta. És pel matí. Al seu costat es troba en Corto Maltés que, en veure com obre els ulls, li comenta: - Vaja, tens un aspecte magnífic !

- De veritat?, l’interroga Rasputin.

- Sí - respon

- Em portes alguna bona notícia?

- El tresor de Samarkanda!!!, respon en Corto.

- De debò? Sóc ric?

- Sí, molt ric !

- Molt ric? Torna-m'ho a dir. Sí, digues-m'ho altra vegada, jove encantador!

- El tresor està a prop, quan el teu amic Chevket em va citar aquí, en Kafirnigan gairebé ho havia endevinat. – explica Corto. Les instruccions de Trelawny coincideixen amb les posicions marcades en aquests plànols, un poc imprecisos per a ser sincers, aquest és un territori reclamat per Rússia, el govern imperial anglès de l'Índia, Xina, Afganistan, el khanat de Bukhara i el Yagestán, regne de la insolència.

- És la zona fronterera on xoquen els interessos de Rússia i d'Anglaterra. “El gran joc", com ho va anomenar Kipling... Hem de donar-nos pressa, pot passar qualsevol cosa... - va dir en Corto, per acabar.

Tot just, en aquell instant entra per la porta de la tenda un soldat muntanyès i exclama:- Hem trobat l'entrada de la cova !!!!

PD. A Hugo Pratt per "La Casa daurada de Samarkanda" i per la seva gran obra.

El viatge de Zhang Qian (Xina)

L'any 138 a.C. sortia des del cor de la Xina imperial de Wu dels Han o Wu Di (140-87 a.C.) un emissari anomenat Zhang Qian, acompanyat per una caravana de cent homes, amb l'encàrrec d'arribar fins a les llunyanes i desconegudes terres de Yuezhi (l'actual Tadjikistan) i acordar una aliança amb aquest poble per enfrontar-se als xiongnu (una branca dels quals fou coneguda a Europa segles després com els huns), enemics de tots dos pobles.

Aquest emissari, oficial de la casa imperial, és conegut com "el pare de la Ruta de la Seda". Durant el seu llarg periple , Zhang Qian va patir tota mena de perills i dificultats. Ben aviat, fou fet presoner pels xiognu i va restar en captivitat deu anys, fins que es va casar amb una dona d'aquest poble i es va guanyar la confiança del cap.

Després d'aquest temps va poder continuar la ruta i va visitar terres desconegudes pel poble xinès, com eren Dayuan a Ferghana (Uzbekistan), Yuehzhi (Transoxonia), Daxia (Bactria), Kangju (Sogdiana) i Yancai (nord d'Aral) o va poder conèixer relats, sense arribar a visitar-les, d'altres terres com p. ex. Anxi (Parthia), Tiaozhi (Mesopotàmia), Shendu (India) o Wusun (Kirguizistan).

En el viatge de tornada fou de nou fet captiu durant dos anys pels xiaognu, fins que l'any 125 aC va poder arribar a l'antiga capital imperial Chang'an (Xi'an) i presentar un informe a la cort dels Han.

Aquesta informació (militar, política, econòmica i geogràfica) va significar un canvi en l'orientació de l'imperi i va causar sensació en tots els seus estaments. Un esdeveniment històric que va significar l'inici en els anys posteriors d'un gran interès per aquells territoris, per les seves riqueses i per les seves peculiaritats, i el naixement del que segles més tard s'anomenaria la Ruta de la Seda.

Volant cap a Bam-I-Dunya, el sostre del món (Tadjikistan)

Per arribar a "El sostre del món", a les muntanyes del Pamir (conegut en aquesta terra pel nom farsi de Bam-I-Dunya) es pot agafar un avió que uneix la capital del Tadjikistan, Dushanbe, amb la capital de la província autònoma de Gorno-Badakhshan, Khorog.

El Pamir acull al sud el Karakoram ("Grava negra") i l'Himàlaia ("la vall de les neus"), a l'oest l'Hindu Kush ("l'assassí d'hindús") i al nord-est el Tian Shan ("les muntanyes celestials"), on es troben alçades de més de 8.000 metres i on la neu hi és present tot l'any.

La dificultat del vol és doble: d'una banda no existeixen radars que siguin útils per aquestes característiques i per tant, el vol és fa a bell ull; i de l'altra, no es vola per sobre les muntanyes sinó entre elles, per sota dels núvols. Tot plegat, una gran oportunitat per gaudir d'un paisatge impressionant i d'una bellesa única.

Quan existia la Unió Soviètica, els pilots d'aquest vol cobraven doble gràcies a la dificultat de la feina; actualment se'ls paga el mateix que per a qualsevol altre trajecte, un resultat més de la crisi econòmica generada amb la desintegració de l'imperi.

Cal llevar-se abans de les cinc per arribar ben aviat a l'aeroport de Dushanbe i fer la cua corresponent per agafar l'avió cap a Khorog. És impossible reservar un seient, ja que no es preveu aquesta possibilitat i l'única manera de volar és esperar-te entre dos i tres hores a l'obertura de les guixetes... i és clar, tenir sort de què estiguis entre els onze primers, ja que l'avió no admet més passatgers.

Si no és el cas, cal tenir present que només hi ha un vol diari i caldrà tornar a matinar al dia següent per a intentar-ho de nou, però, també cal preveure que depèn de la climatologia o de l'existència de combustible que l'avió s'enlairi diàriament.

L'aparell és un bimotor Yak - 16 (de l'any 1948) de tecnologia soviètica, actualment de la companyia nacional "Tajik Air", que no només ha estat modificat per a encabir-hi un passatger més, i amb la tripulació inclosa sumar un total de 13 persones (un bon número...), sinó que a més, és carregat fins a dalt amb embalums de tota mena.

Tanmateix, els cinquanta minuts de vol han estat un dels instants més meravellosos de tots els meus viatges... volar entre les muntanyes nevades, arran dels glacials i dels núvols, amb la visió del paradís a la terra...

Aterrar no és fàcil, ja que l'aeroport és una estreta pista de terra entre muntanyes (i a més de 2.200 metres d'alçada) vorejant el riuPanj, una de les branques del riu Amu Daria. En uns segons, som al sostre del món...

Moynaq: El silenci del mar...

El Mar d'Aral era la quarta massa d'aigua més gran del món. En els anys 50, els rius Amu Daria i Sir Daria l'abastien i la seva superfície era d'uns 66.900 km2, amb uns 400 km de nord a sud i 280 km d'est a oest. El seus 55 km3 de mar gaudien d'aigua cristal·lina i de platges verges; era una zona d'una gran bellesa. Hi havia pesca suficient com per a mantenir i desenvolupar una important indústria pesquera en els ports d'Aralsk (Kazakhstan) i de Moynaq (Uzbekistan) i, fins i tot, hi havia un transport intern de ferris que el creuaven des de les poblacions del nord fins a les del sud.

Imaginem-nos per un moment, que som a l'any 1962, i ens trobem a Moynaq com una de les ciutats industrials i turístiques més importants de la República Socialista Soviètica de l'Uzbekistan, amb més de 20.000 habitants dedicats no només a la pesca en aquest mar (on cada any s'hi capturen més de 20.000 tones de peix) sinó també, al desenvolupament de la seva nova indústria turística: petits restaurants, algun modest hotel, concursos de pesca, atraccions aquàtiques, etc. És un moment de plena expansió.

Però, ja des de la dècada dels anys trenta, la Unió Soviètica, fa servir aquesta riquesa natural per a fer cultivables les terres desèrtiques i augmentar la producció de cotó dels actuals estats de Turkmenistan, Kazakhstan i Uzbekistan. Totes aquestes noves terres eren camps secs i erms, i la seva demanda d'aigua, fou excessiva, fins i tot per a un mar d'aquestes característiques. Des dels anys 60 fins als anys 80, la seva explotació fou de tal magnitud que l'any 1993 el nivell del mar va caure 16 metres i la costa de Moynaq va retrocedir 80 km. Finalment, l'any 1987, el Mar d'Aral es va convertir en dues masses d'aigua, una més petita al nord i una altra, més gran, al sud.

Avui en dia, només queden les closques despullades dels antics pesquers escampades per un desert on abans hi havia aigua i vida. Però, a més, la desaparició del Mar d'Aral ha comportat importants canvis climàtics, amb estius més calorosos i hiverns més durs. La salut dels poc més de 2.000 habitants que resten en aquesta ciutat ha estat malmesa per les tempestes de sal i sorra que arrosseguen les restes dels residus químics dels cultius i la mala qualitat de l'aigua que poden consumir.

A Moynaq, només resta un hotel, trist, deixat, amb la sorra cobrint l'entrada i on es manté, irònica, la decoració amb ornamentació de l'art del mar dels anys setanta: pintures de barques de pesca, xarxes enredades al sostre i parets pintades de blanc i blau. Un cartell rovellat anuncia les grans fites pesqueres del passat; més enllà, les apagades converses dels seus habitants acompanyen la meva estada. Amb les seves nostàlgiques mirades encara cerquen les onades, però només reben el silenci... L'ambient calorós, ofegat pel vent de sorra, impulsa a allunyar-se d'aquestes terres.

En marxar, la tristor i el silenci de l'inexistent mar de Moynaq m'acompanyarà molts dies...