El
Mar d'Aral era la quarta massa d'aigua més gran del món. En els anys 50, els rius
Amu Daria i
Sir Daria l'abastien i la seva superfície era d'uns 66.900 km2, amb uns 400 km de nord a sud i 280 km d'est a oest. El seus 55 km3 de mar gaudien d'aigua cristal·lina i de platges verges; era una zona d'una gran bellesa. Hi havia pesca suficient com per a mantenir i desenvolupar una important indústria pesquera en els ports d'
Aralsk (Kazakhstan) i de Moynaq (Uzbekistan) i, fins i tot, hi havia un transport intern de ferris que el creuaven des de les poblacions del nord fins a les del sud.
Imaginem-nos per un moment, que som a l'any 1962, i ens trobem a Moynaq com una de les ciutats industrials i turístiques més importants de la
República Socialista Soviètica de l'Uzbekistan, amb més de 20.000 habitants dedicats no només a la pesca en aquest mar (on cada any s'hi capturen més de 20.000 tones de peix) sinó també, al desenvolupament de la seva nova indústria turística: petits restaurants, algun modest hotel, concursos de pesca, atraccions aquàtiques, etc. És un moment de plena expansió.
Però, ja des de la dècada dels anys trenta, la Unió Soviètica, fa servir aquesta riquesa natural per a fer cultivables les terres desèrtiques i augmentar la producció de cotó dels actuals estats de
Turkmenistan,
Kazakhstan i
Uzbekistan. Totes aquestes noves terres eren camps secs i erms, i la seva demanda d'aigua, fou excessiva, fins i tot per a un mar d'aquestes característiques. Des dels anys 60 fins als anys 80, la seva explotació fou de tal magnitud que l'any 1993 el nivell del mar va caure 16 metres i la costa de Moynaq va retrocedir 80 km. Finalment, l'any 1987, el Mar d'Aral es va convertir en dues masses d'aigua, una més petita al nord i una altra, més gran, al sud.
Avui en dia, només queden les closques despullades dels
antics pesquers escampades per un desert on abans hi havia aigua i vida. Però, a més, la desaparició del Mar d'Aral ha comportat importants canvis climàtics, amb estius més calorosos i hiverns més durs. La salut dels poc més de 2.000 habitants que resten en aquesta ciutat ha estat malmesa per les tempestes de sal i sorra que arrosseguen les restes dels residus químics dels cultius i la mala qualitat de l'aigua que poden consumir.
A
Moynaq, només resta un hotel, trist, deixat, amb la sorra cobrint l'entrada i on es manté, irònica, la decoració amb ornamentació de l'art del mar dels anys setanta: pintures de barques de pesca, xarxes enredades al sostre i parets pintades de blanc i blau. Un cartell rovellat anuncia les grans fites pesqueres del passat; més enllà, les apagades converses dels seus habitants acompanyen la meva estada. Amb les seves nostàlgiques mirades encara cerquen les onades, però només reben el silenci... L'ambient calorós, ofegat pel vent de sorra, impulsa a allunyar-se d'aquestes terres.
En marxar, la tristor i el silenci de l'inexistent mar de Moynaq m'acompanyarà molts dies...
.jpg)
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](https://lh3.googleusercontent.com/blogger_img_proxy/AEn0k_tNPTcpBw2v9iP5Zx6eIlxxe13ocBn3xVwCkgsHixwu4fco-Opmq7jrn6Gq_Qz7wzQW2XcQlJQoLIQ-x7GaCQgLNTAD7UXTOdBzElTueaU=s0-d "Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]")
