Conferència "Samarcanda, la pedra preciosa de l'Islam"

Aquest proper dimarts 3 de novembre a les 19.15h en el marc del cicle "El dimarts de la ruta de la seda s. XXI" dels Amics de la Unesco de Barcelona (c. Mallorca, 207) tinc el plaer de fer una xerrada amb el títol "Samarcanda, la pedra preciosa de l'Islam" a la que em plau convidar-vos. Per anar obrint boca us deixo amb aquest vídeo sobre el Registan de Samarcanda...

Entrades relacionades:
Samarcanda, el rostre més bell
Sharh-i-Zinda, la tomba del rei vivent
El príncep astrònom de Samarcanda

Exposició: Els mons de l’Islam a la col·lecció del Museu Agha Khan

Del 9 d’octubre de 2009 al 17 de gener de 2010 al CaixaForum Barcelona. (Av. Marquès de Comillas, 6-8 – 08038 Barcelona) es pot visitar gratuïtament l’exposició “Els mons de l’Islam a la col·lecció del Museu Aga Khan”.

La col·lecció Aga Khan aplega peces valuoses i significatives de pràcticament cadascuna de les dinasties històriques del món musulmà, de les quals l’exposició presenta un conjunt de 180 objectes que inclouen uns 1.400 anys d’història i que resumeixen, en fusta, pedra, or, bronze, ivori, vidre, ceràmica, teixit, pergamí i paper, les millors fites artístiques del món islàmic, en un extens àmbit geogràfic que s’estén des de la península Ibèrica, l’antic al-Àndalus, fins a Àsia Central i l’Índia.

Aquestes obres descriuen la magnificència de les corts dels abbàs-sides, els fatimites, els safàvides o els mogols al mateix temps que demostren la ductilitat de l’art islàmic, capaç de transmetre un missatge, de vegades només religiós, adoptant diversos estils i combinant, en alguns casos de manera capritxosa, elements procedents de tradicions culturals dispars: de Roma a Pèrsia, de Turquia a la Xina, del Magrib a l’Índia o Indoxina, transformant allò que s’imita fins a donar-hi una personalitat pròpia.

Entre les obres exposades destaca un ric grup de manuscrits i miniatures amb representacions figuratives, que es consideren de les millors realitzacions no tan sols de l’àmbit islàmic, sinó de l’art universal. Aquestes representacions rebaten el tòpic tan estès de la prohibició de les imatges en l’art islàmic, ja que si bé l’islam no fa servir cap motiu animal o humà en aquells edificis o objectes que es relacionen amb l’esfera de la religió, en l’àmbit civil, oficial o privat, hi va haver representacions d’éssers vius i, de vegades, en abundància. Va ser només una qüestió de preferències estètiques i de moments històrics.

Durant els dies que l’exposició restarà a Barcelona hi hauran diferents confeències i activitats com per exemple la conferència “Experiència i sensibilitat artístiques: el pelegrinatge i les místiques d’Àsia” del 4 de novembre o la conferència “El món persa i el plaer estètic de la paraula: poesia i cal·ligrafia perses” del dia 10 de novembre.

Podeu consultar altres activitats de Aga Khan Trust for Culture (organitzadors de l’exposició) o de Aga Khan Development Network (AKDN), xarxa d’agències al voltant de la Fundació Aga Khan dedicades a la cooperació internacional, la promoció cultural o el desenvolupament econòmic de zones com el Pamir al Tadjikistan, Samarcanda a l’Uzbekistan o la Vall d’Hunza al Pakistan.

La cova 465 de Mogao

Des de les muntanyes de sorra que envolten el verd oasi de Dunhuang la mirada no arriba a distingir les formes en la immensitat d’un dels deserts més mítics del món, el desert del Gobi. La ciutat de Dunhuang, sempre limitada per la frontera natural d'aquestes dunes, és l’agradable etapa que ens reserva interessants sorpreses: Yueyaquan (el llac de la mitja lluna) i la pagoda xinesa, Mingsha Shan i, especialment, les Coves del Mogao.

Les Coves de Mogao (莫高窟) conegudes també amb el nom de Coves dels 1.000 Budes o Coves de Dunhuang, es troben a menys de 25 km d’aquesta ciutat i destaquen per la increïble bellesa del seu entorn natural i de la seva ubicació.

Estan formades per un sistema de 492 coves on els pelegrins budistes de la Ruta de la Seda van entallar més de tres mil escultures, van pintar més de vint-i-cinc mil metres quadrats de mosaics i van deixar escrits desenes de milers de documents entre els segles IV i XIV dC. Les coves tenen tota mena de mides i característiques i es troben excavades en un increïble penya-segat de gres. Normalment es començava a excavar per dalt i es feia la cavitat desitjada, després es cobria amb una teulada de fusta i es recobria tot amb estuc i palla. Era llavors quan els pintors i els artistes feien la tasca més delicada de pintar o esculpir les figures dels budes, de representar les principals escenes de la seva tradició religiosa, de recollir altres imatges provinents de cultures orientals properes (hinduistes, tibetanes, etc.) i de mostrar la vida de fa més de mil anys.

Les diferents dinasties xineses van condicionar l’estil artístic de les coves i així, les coves excavades i pintades durant la dinastia Wei destaquen per la influència hinduista, les construïdes durant la dinastia Sui són les que conserven obres més realistes i les de la dinastia Tang destaquen pels seus paisatges i per la quantitat abundant de personatges.

Entre les diferents coves que es poden visitar (la majoria no estan obertes al públic) en destaca una, la qual resta habitualment tancada, però que amb certa insistència es pot arribar a visitar: la cova 465.

Durant la dinastia mongol dels Yuan (1271-1368) i poc abans que les coves fossin abandonades les figures de l’art esotèric tibetà tingueren gran influència, així diferents coves com les número 2, 3, 462, 463 o 477 disposen, a més d’un altar central, d’una gran riquesa gràfica en les seves parets, sostres i passadissos amb representacions de mandales, lames o imatges tàntriques.

És en aquest darrer estil on destaca la cova 465 (datada entre els anys 1308 i 1311). A l’entrada en direcció oest trobem la imatge d’un bodhisattva, envoltat per representacions pictòriques de pagodes, núvols i de flors de peònia amb què s’embelleixen les parets i el sostre.

En l’espai principal, descobrim la representació de les Cinc qualitats de Buda amb la imatge central de Vairocana (la personificació de la saviesa, del sol, de la llum), anomenat en tibetà “Nammang” (l’il·luminador) que resta acompanyat a l’est per Akṣobhya, al sud per Ratnasambhava, a l’oest per Amitābha (en tibetà “Ö-pa-me”) i al nord per Amoghasiddhi.

A més, aquesta cova destaca per unes figures proporcionades de línies refinades, d’un realista efecte tridimensional, i de colors vius que representen un grup de "devas" (deïtats) en apassionades i alegres posicions clarament sexuals mentre que al seu voltant els Vidyarajas, sense amagar unes mirades ferotges i seductores, mostren els seus cossos nus a la recerca de la reintegració en la consciència pura (Sivá, la font original), i en accions sexuals que, malgrat allò que des d’Occident puguem interpretar, són exemples d’autocontrol del desig segons la doctrina clàssica del tantrisme. És a través de les tècniques iòguiques i de les pràctiques sexuals que utilitza el sadhaka o adepte que podrà transcendir la seva pròpia naturalesa i assolir l’alliberació a través de la via de l’èxtasi.

Ateses aquestes representacions tàntriques la cova 465 es considera com a un cas únic entre totes les expressions artístiques de la Xina.

(veure mapa de la zona)

Entrades relacionades:
El llibre imprès més antic del món: El Sutra del Diamant
Yueyaquan, el llac de la mitja lluna
Islam Akhun, el buscador de tresors de Khotan

Samarcanda: el rostre més bell...

“De vegades, a Samarcanda, al capvespre d'un dia lent i trist, els ciutadans ociosos van a passejar per l'atzucac de les dues tavernes, prop del mercat dels pebres, no per a degustar el vi d’herbes de Sogdián, sinó per espiar anades i vingudes o fer la guitza a algun bevedor un xic alegre, al que arrossegaran per la pols, cobriran d'insults i condemnaran a un infern el foc del qual li recordarà fins a la fi dels segles el reflex vermell del temptador vi.

D'un incident semblant naixerà el manuscrit de les Rubaiyyat a l'estiu de 1072. Omar Jayyam té vint-i-quatre anys i fa poc temps que va arribar a Samarcanda...

Aquest sublim relat de l'escriptor libanès Amin Maalouf m'havia portat fins a Samarcanda. Feia poques hores de la meva arribada, i la primera impressió era propera a la decepció al no trobar ni un laberint de foscos carrerons ni tavernes plenes de vida..."

Amb aquests mots comença el meu relat "Samarcanda: el rostre més bell", el segon capítol de la sèrie "Uzbekistan: Compta la llegenda", que podeu trobar al número d'octubre de la Revista Fronteras de Papel. Espero que us agradi...

Aquesta revista de viatges - de ben segur, la millor de les que es troben a la xarxa - és un apassionat projecte de dos grans viatgers: la Mercè Criado i en Joan Biosca que, mes a mes, ens descobreixen la bellesa d'arreu del món. Us recomano fer una bona ullada (quines grans imatges !!!) i una bona lectura als més de quaranta reportatges publicats des del seu primer número. Ja em direu que us ha semblat...

Entrades relacionades:

Khiva, un oasi entre deserts

Shahr-i-Zinda, la tomba del Rei Vivent

El príncep astrònom de Samarcanda

Marco Polo a Samarcanda

Ambaixada a Tamerlà

"VIII. 18: La mezquita qu'el Señor mandó fazer por onor de la madre de Cano, era la más onrada que en la ciudat avía. E desque fue acavada, no se pagó de la portada, que era baxa, e mandola derrocar. E fizieron dos foyos ante alla para do pasasen los cimientos; e porque fuese más aína fecha, dixo qu'el mismo quería tomar carga de acuciar la meatad de la una parte, e mandó a dos privados suyos que tomasen carga de la otra meatad; e que vería quien pornía su obra mas aína en salvo. E el señor era ya flaco e no podía andar por su pie ni a cavallo, salvo en andas; e fazíase cada día llevar en unas andas, e estava ende una pieça del día acuciando; e desí mandava traher mucha carne cozida, e echávangela a los que andaban en el foyo desde arriba, como quien la dava a los perros. E aun él mesmo con su mano les echava d'ello. E con esto andava tanta acucia que era maravilla. E aun el señor les fazia a las veces echar dineros en aquel foyo. E en esta obra labravan así de dia como de noche. E esta obra e la de la calle cesó por las niebes, que venían ya."

Text del llibre "Ambaixada a Tamerlà" (1403-1406) de Rui González de Clavijo que fa referència a la construcció de la mesquita de Bibi Khanum a Samarkanda.

La maresma de l'est

La llengua, i en especial l'escriptura, són un reflex fidel de la societat xinesa tradicional. L'educació confuciana tradicional tenia entre els seus llibres bàsics el Llibre dels Noms (Baijiaxing), que consisteix en un llistat d'aproximadament 450 cognoms xinesos que fou de memorització obligatòria a partir del segle XIII entre els estudiants.

En xinès, el cognom (姓 xing) precedeix el nom (名字 mingzi), a l'inrevés que en la majoria de llengües. El nombre de cognoms xinesos és molt limitat. La manera més usual d'anomenar "el poble" (entès com a nació o comunitat) en xinès és amb l'expressió laobaixing, literalment "els cents vells cognoms". La varietat no es pot comparar a la d'una llengua com el català, i de fet un reduït nombre de cognoms serveix per anomenar la majoria de xinesos: els 200 cognoms més freqüents actualment representen al voltant del 96 per cent de la població de la República Popular de la Xina; això vol dir que més de 1.000 milions de persones comparteixen aquests 200 cognoms. De fet, es calculen que hi ha alguns cognoms que corresponen a més de 50 milions de xinesos.

Pel que fa al seu significat, cognoms i noms presenten diferències. Malgrat que alguns cognoms xinesos són caràcters amb un significat molt definit i d'ús habitual (Wang vol dir "rei", Huang vol dir "groc", Bai "blanc", Lin "bosc", etc.), n'hi ha molts altres que han perdut amb els anys tot significat. En canvi, els noms xinesos estan totalment carregats de significació. Tradicionalment, l'elecció del nom dels fills i filles per part de tot la família (no només els pares) era un esdeveniment molt important, ja que es pensava que el nom podia influir en l'avenir de la família. I no solament s'escollia pel significat, sinó també pel nombre de traços de què estaven formats els caràcters (que havia d'estar en consonància amb el dia de naixement) o els elements de què estaven formats.

El significat dels noms acostumava a ser un reflex dels anhels de la família i en cap cas no s'heretava els nom dels progenitors o dels avantpassats. Per exemple, uns pares que no tinguessin descedència masculina, a la seva segona o tercera filla li podien donar un nom com Zhaodi, format pel caràcter zhao (昭), "cridar", "fer venir", i el caràcter di (弟), "germà petit", amb l'esperança de tenir un fill baró en el futur.

D'altres vegades el nom revela l'època històrica a què pertany. Per exemple, durant el maoisme molts xinesos van adoptar noms que mostraven la seva adhesió a la ideologia comunista. Així, un nom força habitual del període era Jingdong (敬东 "respectar" + "est"), que es pot traduir com "venerar a (Mao Ze)dong", aprofitant que el nom de l'ex president contenia la paraula "est".

Pel que fa el contingut, els caràcters que fan referència al mar, les muntanyes, algunes plantes i animals o les virtuts confucianes acostumen a formar noms masculins; en canvi, els caràcters que fan referència a fenòmens meteorològics humits (la pluja, la boira), la majoria de les flors, les pedres precioses o algunes virtuts com la modèstia apareixen en els noms de les dones, tot i que no és pas una regla estricta.

Però no tots els noms xinesos mostren el seu significat de manera tan clara. De vegades s'escullen dos caràcters sense aparent relació semàntica, o es busquen caràcters amb un determinat radical que tinguin un efecte benèfic per a la família.

Un cas prou conegut és el nom del president Mao Zedong (毛泽东). Quan els seus pares van demanar els serveis d'un endeví perquè fes l'horòscop al seu fill, com era tradicional, aquell va descobrir que segons la cosmologia popular xinesa la família estava greument mancada de l'element aigua, fet que podia tenir conseqüències fatídiques. Per això els pares van escollir per al nom del seu fill un caràcter, ze (泽), "maresma", format amb el radical "aigua", amb la intenció de solucionar aquella mancança.(1)

Ara, sabedor del significat del nom, descobreixo la llum i la foscor de l'aigua en el retrat de Mao Zedong a la Ciutat Prohibida de Beijing.

(1) Aquest text és un extracte del llibre "L'escriptura xinesa" de David Martínez Robles de l'editorial UOC (2005).

Lung-ta: els cavalls del vent

"... Deixeu que el vent s'endugui les vostres oracions. Que els cinc elements sobrevolin tot l'univers i la seva llavor es depositi al cor de tota la humanitat..."

Litang és una petita ciutat a més de 4.000 metres d'alçària a la província xinesa de Sichuan, envoltada de muntanyes nevades i de pastures plenes de ramats de nors (el nom genèric del iac - mascle- i de la dri - femella) que formava part de l'antic regne del Tibet. Aquí, la cultura tibetana gaudeix de bona salut com es pot veure pels rostres de la gent i l'idioma emprat.

Malgrat anar ben equipat som a la darreria d'octubre i tinc molt de fred, les nits són gelides i quan cada dia, en llevar-me, ho comento al meu amfitrió Tenzin el seu rostre s'omple d'incontrolables riallades: per ell, encara fa calor...

Ahir, a la tarda, vam anar tots dos fins a un dels "chorten" (estupes) que envolten la vila on em mostrà els cavalls del vent: "Lung-ta", les oracions budistes en forma de bandereta penjades a tota la serralada de l'Himalàia. Una de les més valuoses és la que té, en el centre, una imatge d’un cavall blanc muntat per tres joies en flames que representen a Budha (l'Il.luminació), el Dharma (els ensenyaments budistes) i la Sangha (la Comunitat budista) i per això, s'ha adoptat aquest nom: "cavalls del vent" per anomenar el conjunt d'aquestes oracions.

En aquestes imatges, al voltant del cavall hi ha uns “mantres” o oracions escrites en sànscrit. La tradició diu que els "cavalls del vent" s’han de penjar de manera que el vent passi per sobre de la superfície de la bandereta. D’aquesta manera l’aire es purifica i s’endú les oracions i els desitjos escampant-los per tot arreu. Els "cavalls del vent" estan fets en roba de cotó de cinc colors diferents que identifiquen als cinc elements que formen la vida: el blanc correspon a l’aire, el vermell al foc, el groc a la terra, el verd a l'aigua, i el blau a l'espai.

Les banderetes no poden tocar el terra ni es poden despenjar abans que no es desintegrin amb el vent, la pluja i el sol. Ahir, Tenzin em va mostrar unes que havia penjat i em parlava sobre els seus desitjos escampats al vent: tenir una llarga vida i força fortuna... Poca estona després, mentre es continua rient de mi, marxem ràpid cap a la seva llar ja que necessito l'escalfor del vermell on hi viu el foc...

(veure el mapa de la zona)

Pd. Aquest cap de setmana vaig assistir a les Primeres Jornades de la Catosfera a Granollers i us recomenaria la consulta del video de la taula "Blocs i Literatura" coordinada pel Toni Ibañez ja que fou molt interessant...

Entrades relacionades:

No tinc temps...

El búfal i el iac

Els artistes de Chiniot

La decoració dels autobusos amb colors i imatges d’indrets del país o referències religioses és una tradició que troba els seus inicis quan la classe dirigent del Raj, l’administració britànica colonial del subcontinent de l’Índia, va voler decorar els seus carruatges de cavalls amb motius vius per tal de mostrar la seva superioritat econòmica i cultural enfront la població local.
Més tard, als anys 20 del segle passat, la companyia d’autobusos de Kohistan cercava una manera d’aconseguir més passatgers i foren els dibuixos d’un artista local reconegut, en Ustad Elahi Buksh, qui amb l’ajuda de la comunitat artística d’una població veïna, Chiniot al Punjab, van decorar la flota d’autobusos d’aquesta província.

Cal tenir present que la comunitat artística de Chiniot era la més reconeguda al sud d'Àsia des de feia segles ja que havien format part dels equips d'arquitectes i artistes que van crear les més impressionants obres d’art de l’època de l’Imperi Mogol (entre els anys 1526 i 1707 dc.). Palaus com el Taj Mahal d’Agra, conegut arreu, la tomba d’Humayun (un dels emperadors mogols) a Delhi, la mesquita i el palau imperial de Fatehpur Sikri a prop d’Agra, o el mateix palau d’Omar Hayat a Chiniot són alguns exemples de constrcuccions arquitectòniques de bellesa i delicadesa extraordinàries.

Posteriorment, les decoracions dels autobusos de passatgers o dels camions de transports de mercaderies es va estendre per tot el Pakistan, l’Índia i d'altres indrets d’Àsia i van començar a esdevenir un element distintiu de l’art d’aquestes zones ampliant els motius pictòrics i la complexitat de l’obra.

Amb els pas dels anys, els materials emprats inicialment, la fusta i la pintura, no han estat substituïts sinó complementats amb el metall, el plàstic, les teles i teixits, i darrerament, per les llums de colors en increïbles i complexes sistemes d’il·luminació que fan cada cop més espectaculars i plens de bellesa aquests vehicles.

Pd. Estimat Pakistan: "... Una batalla es lliura al Pakistan, una batalla pels cors i els esperits d'una nova generació, una batalla per l'esdevenir del Pakistan en tant que nació democràtica. La nova generació escollirà la moderació o l'extremisme, escollirà l'educació o l'analfabetisme, escollirà la dictadura o la democràcia, la tolerància o la beateria. Escollirà també entre la pau i la guerra..." Benazir Bhutto.

El príncep astrònom de Samarcanda

El conflicte entre la ciència i la religió, o més exactament entre científics i religiosos ha sigut una constant al llarg de la història a partir del moment en que algú va decidir fer servir el cervell per interpretar el món que l’envoltava. Ara es parla de l'ofensiva dels creacionistes contra la teoria de l’evolució. També són ben coneguts els problemes que va tenir en Galileu amb l’Església a mida que la idea que la Terra no era el centre de l’Univers s’anava imposant (eppur si muove).

Però en altres cultures també s’han donat aquests conflictes i fa poc n’he descobert un de particularment il·lustratiu. El cas d’Ulugh Beg, també conegut com “el príncep astrònom”.
Fa uns 600 anys, una de les grans urbs del món civilitzat era la mil·lenària Samarcanda. Un nus clau en la ruta de la seda, que va ser convertida en la capital de l’imperi d’Amir Timur (o Tamerlà). Artistes, pensadors i científics d’arreu de l'Islam van instal·lar-s'hi, de manera que el coneixement va florir enmig de les majors joies artístiques. En aquell ambient va créixer el nét de Tamerlà, que va adoptar el nom d’Ulugh Beg (Gran Príncep) quan va ser escollit com a futur sobirà de l’imperi.

Ulugh Beg va resultar fascinat per diferents branques del coneixement. Cosa fàcil si tenim en compte l’ambient on es va criar, envoltat de savis, artistes i filòsofs extraordinaris. I això es va notar quan va arribar al poder, als quinze anys. Ben aviat va començar a fer coses poc habituals. Naturalment va emprendre la construcció de grans edificis, i entre ells la de “madrasses”, unes escoles que feien de mesquita, internat i escola tot alhora.

L’interessant és una frase que es troba en la madrasa de la ciutat de Bukhara. “La Recerca del coneixement és el deure de tot musulmà i un dels deures de tota musulmana”. Ara aquesta distinció entre homes i dones ens semblaria inacceptable, però en aquella època les dones estaven excloses de l'educació. El fet que Ulugh Beg considerés que elles també tenien dret a accedir a l’educació i les acceptés a les madrasses es considerava una indecència en els àmbits més extremistes. Aquella frase era una revolució.

Un altre edifici notable que va construir va ser un observatori astronòmic. I dins de l’observatori, la part més important va ser un sextant. A mi, un sextant sempre em recorda l’aparell que feia servir el capità Haddock per calcular la posició del vaixell quan anaven a buscar el tresor d'en Rackham el Roig. I és que durant molts segles el sextant va ser un aparell imprescindible per navegar. Quan encara no hi havia GPS el sextant permetia calcular l’altura a la que es troba un astre respecte de l’horitzó i amb això saber la latitud.

Ulugh Beg va construir un sextant per calcular la posició de les estrelles en el firmament, els solsticis, l’eclíptica... tot amb una precisió mai coneguda. La gràcia és que com més gran sigui el sextant menor serà l’error de la mesura. Doncs el sextant de Samarcanda feia gairebé quaranta metres d’altura!

Amb aquell i altres instruments i un equip d’astrònoms ben preparats es van fer les “Tables d’Ulugh Beg” un catàleg amb la posició de 1018 estrelles i que fins segles més tard no van poder ser igualades. Fins i tot ara, quan es comparen amb les dades del satèl·lit Hipparcos, s’observa que els errors són mínims. Un altre exemple de l’exactitud dels seus càlculs és el fet que va poder calcular la durada de l’any amb un error de tan sols 58 segons.

Però, ai! Ulugh Beg era tan bon científic com mal polític. Els seus predecessors seguien tots els preceptes religiosos i mantenien clergues en els llocs de poder de l’estat, però Ulugh Beg no va tenir aquesta precaució. Els va substituir per savis i això va fer que tothom es girés contra d’ell. Al poble ja li estava bé ser dirigit pels “mullahs” però no per simples homes per molt savis que fossin, i el clergue no volia perdre el control ni el poder que disposava. Això va fer inevitable el tràgic final d’Ulugh Beg. El seu fill es va revoltar i en va sortir guanyador. Després un decret religiós (una fatwa) va concedir el dret de revenja a un mercader que, aprofitant un viatge d’Ulugh Beg a la Meca, el va assaltar i el va decapitar. Allò va marcar l’inici de la decadència del coneixement científic a Samarcanda.

Ara únicament queda la memòria d’esplendors passats i el record de la declaració més coneguda d’Ulugh Beg: “La religió s’esvaeix com la boira, els imperis passen i sols restaran eternament les obres dels savis”.

Aquesta entrada és obra de Daniel, autor del bloc Centpeus i publicada l'octubre passat en el seu bloc. Gràcies per l'autorització i pel relat !

Osh Bazaar

Menys el sostre, tota la sala era de marbre blanc: el terra, les columnes de l'entrada, les escales que portaven al pis superior o al terrat, les parets, i les estàtues que es trobaven al fons de la sala, enfront de l'entrada. Unes imatges clàssiques d'un home i d'una dona que ens rebien directament en entrar al recinte; ell, vestit d'obrer i ella, de camperola, tots dos amb una posició de força i lleugeresa, aixecant el seu cos i la seva mirada cap al cel.

La mà esquerra de l'home duia un martell, la mà dreta de la dona duia una falç i totes dues mans es trobaven endavant i per sobre dels seus caps en direcció a un cel infinit i a un nou futur. Una imatge plena de plasticitat i de bellesa. Els seus llavis restaven muts com si sabessim que cap dels passavolants tenia esma per escoltar la seva història, la història del Kirguizistan i de la Unió Soviètica.

Em trobava en el mercat de la carn. De nou, vaig perdre la meva mirada en el marbre lluent, amb aquell toc farinós eixamplat per la llum dels fanals, i que reflectia tots els matisos del vermell. Hi havia els vermells foscos, els escarlates, els marrons vermellosos i les tonalitats del carmesí, fins i tot, hi havia un vermell emboirat. Mai no hagués pensat que podien donar-se en un únic espai tantes tonalitats de vermell.

Observava amb curiositat la gent que creuava, una munió de persones recorrien els carrerons que s'havien creat al voltant de les parades, i l'olor a carn omplia tot el palau. Sí, aquell recinte semblava un palau reconvertit en un escorxador, però sabia que no era així, senzillament era un més dels edificis d'arquitectura soviètica creats per a ús públic: un mercat amb una construcció sorprenent per la meva mirada occidental. Un exemple del realisme socialista.

Durant la resta del matí, vaig visitar altres edificis com aquell. A fora, la sensació era diferent, la llum del dia, la barreja d'olors, el meravellós caos dels mercats de fruites i verdures on innombrables parades mostraven apassionadament els seus productes: melons, síndries, préssecs, pomes i peres, fruites seques, llavors de carbassa, arrossos, pastes... Vaig comprar fruita en alguna d'aquestes parades i mentre la tastava passejava seduït pels vius colors i eixamplava la respiració amb la suau i freda brisa de les muntanyes nevades.

Quin contrast en un mateix mercat ! Ordre i caos, llum i foscor, present i passat. A Bishkek, la capital del Kirguizistan, existeixen molts mercats, i el que més em va impressionar, fou aquest: Osh Bazaar.

El llibre imprès més antic del món: El Sutra del Diamant

"... I és així com hauria de mirar un Bodhisattva el món temporal de l'ego:

Aquest món és transitori, és com una estrella que cau, o Venus eclipsada per l'alba, una bombolla en el corrent d'un riu, un llampec en un núvol d'estiu, la flama d'una espelma que parpelleja, un esperit i un somni... i se'n va" .

Aquesta és la darrera oració del Sutra del Diamant, el llibre imprès més antic del món, realitzat en un paper gris imprès amb caràcters xinesos que té una longitud de cinc metres i que està enrotllat en un cilindre de fusta. Els sutres són textos budistes que tenen algun ensenyament religiós el qual sovint troba en Buda la inspiració espiritual.

El seu autor és Wong Jei nascut el "tretzè dia del quart mes del novè any de Xiantong" (11 de maig de 868 del nostre calendari), tal com queda recollit al final del text dedicat als seus pares. El rotllo fou imprès a partir de set blocs de fusta. La tècnica d'aquesta primera "impremta" consistia a pintar els caràcters sobre paper i sobreposar un bloc de fusta on quedava impresa una imatge especular de l'escrit en el paper. Aleshores es rebaixava a mà la fusta perquè aquests caràcters quedessin en relleu i, a partir del bloc de fusta rebaixat, es podien imprimir les còpies desitjades.

L'incunable fou redescobert l'any 1907 per l'orientalista Marc Laurel Stein a les coves de Mogao a Dunhuang al nord-oest de la Xina. Les Coves de Mogao són un gran complex de santuaris excavats en la roca i l'origen del qual es remunta a mitjan segle IV, quan d'acord amb la llegenda, al monjo Lo-Tsun se li van aparèixer milers de Budes simultàniament i li van demanar albergar allí un santuari. Des d'aquell dia van començar a decorar aquestes coves que amb el pas dels anys albergarien tota mena de pintures i escultures. Actualment, el Sutra del Diamant es troba, com molts dels tresors de l'antiguitat, fora del seu país d'origen, en concret a la British Library de Londres.

Yueyaquan, el llac de la mitja lluna

El desert del Gobi es troba a només sis km del centre de Dunghuang, i agafant un autobús públic des d'aquesta població es pot fàcilment arribar. Allà, al final d'una avinguda coronada per un clàssic arc xinès, el desert ens dóna la benvinguda.

La sorra s'enxarxa amb plàstica bellesa amb les darreres cases de Dunhuang, el reparador oasi on he pogut descansar uns dies tal com feien les caravanes i els viatgers des de fa segles.

Aquestes primeres serralades de sorra són conegudes arreu del país pel nom de Mingsha Shan que traduït seria "les muntanyes de la sorra cantant", pel so del vent quan les agita de dia i de nit.

Assegut al llom de la duna, la vista es perd a l'horitzó i les converses amb Bertrand, l'amic belga que m'acompanya, es van fent més transcendents. Els pensaments vaguen lliurement al ritme de la música nascuda d'aquest màgic ball de lluent sorra i coent vent.

A poca distància, es troba una de les meravelles de la naturalesa, el llac de la mitja lluna, Yueyaquan. Enmig d'aquest àrid oceà sorgeix, com si es tractés d'un miratge, un petit llac envoltat per muntanyes de sorra pels quatre punts cardinals. Un riu subterrani l'abasteix i a la seva riba es troba una pagoda xinesa d'arquitectura tradicional han, un lloc habitual de visita pels habitants de la zona.

Tornem a girar la vista a l'horitzó, i allà descobrim l'entrada al desert infinit...

(veure mapa de la zona)

Shahr-i-Zindah, la tomba del Rei Vivent

A Samarkanda es troba un dels monuments que més em varen impactar de tot el meu viatge per la Ruta de la Seda, el mausoleu Shahr-i-Zindah, o la "tomba del rei vivent".

Aquest mausoleu és un interessant complex funerari, unit des de la seva entrada per un passadís i a banda i banda, s'hi troben d'altres mausoleus. Tot plegat resta envoltat per un extens cementiri musulmà.

Shahr-i-Zindah deu el seu nom a un cosí del profeta Mahoma, Qusam ibn-Abbas, el qual va ser decapitat per un infidel mentre es trobava pregant , i en lloc de morir es va resguardar en un nínxol on, diuen, encara es troba i continua vivint. Més enllà de la llegenda, Qusam ibn-Abbas fou l'introductor de l'islamisme en aquesta zona d'Àsia Central.

Tot creient uzbek sap que anar tres cops en pelegrinatge a Shahr-i-Zindah és com anar un cop a La Meca, per la qual cosa, aquest és un dels llocs més importants pel que fa l'àmbit religiós del país, i en el seu ambient es respira cert recolliment i espiritualitat.

Aquest conjunt funerari es va crear durant el pas de nou-cents anys, des del segle XI fins al segle XIX, i inclou més de trenta edificis. La part més elevada és la principal i mitjançant arcades, anomenades chartak, i passadissos es conenecten les diferents estances.

El cos principal, el complex de Qusam ibn-Abbas, es situa en la part nord-est del conjunt i consta de diferents edificis, entre ells el seu mausoleu (l'edifici més antic) i la mesquita (segle XVI).

El grup superior d'edificis destaca pel mausoleu de Khodja-Akhmad (segle XIV) que es situa al nord i un segon mausoleu (anomenat pel seu any de construcció, 1361), que es troba a l'est.

La part del mig, correspon a la família d'Amir Timur ("Tamerlán") i a l'època d'expansió del seu imperi (finals del segle XIV i principis del segle XV), quan Samarkanda era la seva capital. Destaquen dos mausoleus: el de Shadi Mulk Aga, la seva neboda, i el de Shirin Bika Aga, la seva germana.

Al costat d'aquest darrer, es troba l'anomenat "Octàedre", una cripta inusual de la primera meitat del segle XV. A mesura que anem baixant, trobem un mausoleu amb doble cúpula, que, particularment, el trobo d'extraordinària bellesa, és el de Kazi Zade Rumi, científic i astrònom.

La meva fascinació per aquest complex ve donada, no només per la seva història, sinó també per la qualitat del treball artesanal de gran part dels seus edificis. La seva arquitectura timúrida i la seva ornamentació combinen la decoració policromada amb sanefes caligràfiques, temes vegetals, inscripcions i polígons simples.

És en aquest racó de la ciutat, on trobo el sentit de les paraules del poeta Omar Jayyam: "Samarkanda , el rostre més bell que la terra li ha tornat mai al sol".

Omar Jayyam: Gaudir de l'instant...

"Un instant separa devoció de blasfèmia,

un instant divideix allò cert d'allò incert,

gaudeix d'aquest instant i tingues-lo en molta estima,

que tota la vida suma el mateix que aquest instant."

Omar Jayyam va néixer a Nishapur (Pèrsia), cap a l'any 1040 de l'era cristiana, i va viure prop de vuitanta anys. Llibertí, sibarita, àcid, místic i profeta, va estudiar Matemàtiques i Astronomia, va reformar el calendari musulmà, va conrear el Dret i les Ciències Naturals, però tot li va resultar insuficient a l'hora de resoldre el misteri de l'Univers, les passions humanes i l'existència mateixa.

Va destacar en l'àmbit de les lletres per les seves famoses "Robaiyyat", que constitueixen una lloança a la celebració, una enorme pregària fragmentada en estrofes que remeten a la celebració del vi i del plaer. Gaudir de l'instant enfront de la finitud de la vida.

Omar Jayyam fou un dels exponents més destacats de la literatura persa medieval. La literatura persa abasta un període cultural de dos mil cinc-cents anys. Els seus orígens provenen de les llunyanes regions més enllà de les fronteres de l'actual Iran, perquè el llenguatge persa va florir i sobreviu en vastes franges de l'Àsia central.

Així, el Tadjikistan actual, acull com a membres destacats de les seves lletres escriptors i poetes, com Rumi, Ferdowsi (autor del famós Shāhnāma), Rudaki, Unsuri i el mateix Omar Jayyam, com es representa a la magnífica façana de l'Edifici de la Unió d'Escriptors a la capital del país, Dushanbe.

I avui en dia, és significatiu l'esforç de països com el mateix Tadjikistan o l'Afganistan en reivindicar-se com a fundadors de la cultura persa i de la seva influència posterior a l'Iran, a l'India, al Kashmir o al Pakistan.

Capvespre a Khiva...

Khiva ens espera amb la ciutadella d'Ichon-Qala oberta i amatent als nous ulls que l'observen. Es poden triar quatre portes per iniciar el camí de descobriment de la seva història, plena de comerç, de dolor, de caravanes i de música.

La "porta del pare" o de l'oest, la Ota-darzova, és potser la més espectacular i ens dirigeix, pausadament, a algunes botigues d'artesans del coure i als colors ardents dels edificis.

Avui en dia, els carrers d'aquesta ciutat-museu a l'aire lliure s'omplen de petits grups de turistes a la recerca de l'esperit dels minarets, de les medrasses i de les mesquites. A la nit, però, les quatre portes es tanquen sellegant els seus habitants i buidant d'estrangers els carrers i les places.

Una estona abans, hom es pot perdre solitari per carrerons i seguir el cant dels ocells anant a dormir. Guiat per aquest so em trobo en una petita plaça de parets antigues i blanques on també s'escolta llunyà el vent del desert, i més a prop, el soroll de les rodes de les bicicletes, rebotant a l'empedrat dels carrers, i les veus de dues dones anant cap a la seva llar.

M'assec a gaudir d'aquest instant en un banc de pedra adossat a una de les parets, a l'ombra d'una olivera i deixo passar els minuts. Tanco els ulls i em deixo sentir... A davant meu, només una porta mig oberta d'una modesta i amagada mesquita, de colors blancs i turqueses, que em dibuixa una imatge de tranquil·litat.

Quan ja porto una bona estona, surt de la mesquita un home d'uns cinquanta anys amb una petita gorra blanca al cap, i acostant-se em mostra un tímid somriure. Li torno el somriure, i veig que porta a les mans un coixí de vius colors que, a l'instant, m'ofereix. Em sec molt més còmodament en ell, l'home amplia el seu somriure i torna silenciós a la foscor del temple.

El temps s'atura i torno a aclucar els ulls...

Manas: L'èpica d'un poble, el Kirguizistan

Una de les primeres paraules que hom coneix només arribar al Kirguizistan és Manas, el nom de l'aeroport de Bishkek, la capital del país. Manas dóna nom a diaris, parcs, carrers, universitats, restaurants, editorials... i a la llegenda més coneguda i més relatada, Manas, el nom de l'heroi d'un poema èpic tradicional de la gent d'aquest poble.

El poema té una extensió considerable amb prop de mig milió de versos, i per a fer-nos una idea, és vint vegades més llarg que l'Odissea i la Il·líada d'Homer plegades. En resum, és una gesta patriòtica que relata els fets i les lluites de Manas i els seus descendents i familiars durant el segle IX d. de C. contra els uigurs, els seus veïns, per tal de preservar la independència i la cultura kirguís.

Manas és una trilogia. La primera part, es centra en la vida del fundador de la identitat nacional del poble kirguís; la segona, “Semetei”, és la història del fill i hereu de Manas en la lluita per aconseguir la independència nacional; i la tercera, “Seitek,” és la història del fill de Semetei, que va aconseguir fer realitat aquestes esperances.

Tot plegat, a més de les lluites entre veïns destaca perquè aquesta saga ens transmet com es van unir les quaranta tribus nòmades disperses per la serralada i el massís d'Altai (al nord del desert del Gobi) i des d'allà es van traslladar fins la vall i les muntanyes d'Alai, on encara resideixen avui en dia, i on es va formar la identitat nacional del Kirguizistan.

La bandera kirguís representa el sostre d'una iurta (la llar tradicional nòmada) acompanyada de 40 llamps de sol en representació de cadascuna d'aquestes famílies originals.

Aquest poema és la peça central clàssica de la literatura del Kirguizistan, i el seu relat no només és l'habitual en totes les celebracions tradicionals del país, sinó que acompleix la funció de referència històrica, com un heroi del tipus Sant Jordi, el Cid Campeador , Saladino o Ricard I d'Anglaterra.

No hi ha una data clara que ens informi de quan es va relatar per primer cop - encara que ja hi ha referències en el segle XV d. de C.- i de ben segur que aquest extens poema s'ha transmès oralment entre les famílies i els manaschis (trobadors tradicionals de la llegenda), i no va ésser fins l'any 1885 que va aparèixer una primera versió escrita.

Els manaschis, en gran estima pel poble, el reciten sovint amb un melòdic cant - una experiència força interessant per a les oïdes no versades - i acompanyats pel komuz, un model de violí amb tres cordes. Aquest recital, tradicionalment, ha tingut lloc en les iurtes i en ocasions especials (bodes, la celebració del dia 40 al naixement dels infants, festivals d'estiu, etc.) , essent els bons manaschis uns personatges populars en tot el país i de reconegut prestigi.

Una mostra dels poemes és el següent instant oníric del pare de Manas, Jaklp, en les hores prèvies al naixement de l'heroi:

"...Aplegant amb la meva mà dreta / Vaig agafar el sol per a mi / Aplegant amb la meva mà esquerra / Vaig agafar la lluna per a mi / La meva mà dreta va sostenir el sol / La meva mà esquerra va sostenir la lluna / Vaig prendre el sol i el vaig posar en lloc de la lluna / Vaig prendre la lluna i la vaig posar en lloc del sol / Juntament amb el sol i la lluna / Vaig volar dalt en el cel...."

L'any 1995, poc després de la desaparició de la Unió Soviètica i de la independència del Kirguizistan, va tenir lloc amb el suport de la UNESCO la commemoració del "Mil.lenari del poema de Manas", un esdeveniment que va servir per reforçar el nou estat i les noves institucions democràtiques. Així, durant els dos anys previs es van realitzar tot tipus de preparacions i activitats per tal de garantir un gran esdeveniment nacional, i entre elles la millora i rehabilitació del seu Mausoleu a Talas.

Aquesta població es troba a 270 km de Bishkek, i és a uns 60 km de la mateixa, on descansen les restes de Manas en l'anomenat Manastin Kumbuzu o Ghumbez, construït per la seva dona Kanikey. Segons la llegenda, Kanikey va ordenar escriure a l'entrada del mausoleu un fals nom de dona, per tal de poder garantir la tranquil·litat de les despulles de l'heroi nacional.

L'esmolet d'Id Kah (Kashgar)

Aquest home, des de la seva infantesa, s'asseu al costat de la mesquita d’Id Kah esmolant ganivets, dagues, espases o estranys estris de cuina. El seu rostre es fa tan familiar com els racons de cadascun dels carrerons o com les cinc “crides” diàries a l’oració.

Davant la mirada curiosa del viatger, intueix un somriure i fixa la seva ànima en assolir la perfecció i la bellesa en la metòdica tasca.

En aquell moment, comencen a sortir, en petits grups, els fidels; alguns marxen pausadament entre els carrerons ombrívols dels voltants, d'altres s’acosten a ell per a fer alguna compra o mirar la mercaderia, els darrers s'aturen a la porta de la mesquita i gaudeixen en passar l'estona mentre parlen de la vida.

Ens arriba un reconegut flaire, una parada de menjar plena de kebabs i samsas (pans farcits de carn de xai), i més enllà s'intueix el fum d'una cuina on preparen dapanji, un pollastre sencer esquarterat i fregit acompanyat de tomàquet, pebre picant, all, patates i verdures... els petits grups comencen a desfer-se.

És l'hora de dinar, i ben aviat, el brogit del carrer desapareix pausadament, a molts dels creients els espera un plat de laghman (fideus d'arròs amb llegums picants) a taula, se senten els últims riures i adéus. L'escalfor asfixiant del sol pren la ciutat i ens recorda que estem a la vora del desert de Taklamakan.

Una nit a Tash Rabat (Kirguizistan)

En els mesos previs al meu viatge per la Ruta de la Seda, hi havia alguns indrets que m'eren imprescindibles, entre ells Tash Rabat, un caravanserai proper a la frontera xinesa, que resulta una imatge “màgica” per la seva història, situació geogràfica i bellesa del paisatge.

Aquest “motel de caravanes”, mil·lenària barreja de cultures, idiomes, religions, mercaderies i olors, es troba a l’actual Kirguizistan, en la ruta que va des de Naryn a Kashgar, i és gairebé una parada nocturna obligatòria per a poder continuar camí cap a l'est.

Entre els seus murs encara es respira l'olor a fusta cremada de la foguera que hi havia en el pati central abovedat i al voltant de la qual els mercaders es seien a explicar les seves darreres aventures i negocis. Mentre, els animals estaven arrecerats en petites bordes on podien descansar i alimentar-se tranquil.lament per primera vegada en dies o setmanes. Els dormitoris es trobaven al costat d'un estret carreró on s'estenien minses parades amb mercaderies de tota Àsia (teles, espècies, joies, etc.) i creaven un boirós basar cobert. Al final del passadís-carrer central una gran porta de fusta garantia la pau.

A la vora del caravanserai de Tash Rabat, una nit de fa un parell d'anys, ens acollí una família nòmada a la seva iurta, com han fet durant segles amb els viatgers que arriben a aquestes terres.

Mentre la nit queia, un dels infants, il·luminat tènuement per un fanal de petroli, ens explicava relats del passat, i ens observava interessat mentre nosaltres ens deixàvem sentir per les paraules de llegenda. Ben aviat, ens vam adormir un al costat de l’altre, en aquella harmonia que només podem trobar a tocar del cel...

Baltit Fort. Un palau a tocar del cel (Hunza / Pakistan)

Al nord del Pakistan es troben les muntanyes gelades del Karakorum i, unint aquest país amb la Xina, es dibuixa una irreal ruta, la Karakorum Highway (KKH) que ressegueix desordenadament el curs dels rius Kunjerab i Hunza, travessa petites terrasses que han esdevingut plantacions i ens acosta a pics de més de 7.000 metres com el Rakaposhi o l'Ultar Sar.

Al cor d'aquesta ruta trobem la Vall d'Hunza, un verd oasi amb petits horts de patates, pastanagues i cebes, i camps de blat, pomes, cireres i, sobretot, albercocs.

Un verger que gaudeix de tres mesos d'estiu en alçades sempre per sobre dels 2.500 metres, i un hivern dur, on aquestes terres queden pràcticament aïllades de la resta del món.

Estem a la terra dels hunzakuts, un poble acollidor conegut per la defensa de les seves identitat, llengua (el burushaski), cultura i religió (l'ismailisme - essent el seu lider Aga Khan-). Sense oblidar la seva mítica longetivitat, que ens recorda les llegendes del Shangri-Là.

També, són coneguts per la seva suposada herència genètica de les tropes d'Alexandre el Gran, que van creuar per aquestes terres en la seva campanya per Àsia, i que es pot veure avui en la pell clara i rosada, els cabells rossos i pèl-rojos i en els ulls blaus o verds dels seus habitants.

La seva capital és la petita població de Karim Abad, també anomenada Baltit, on, malgrat avui en dia es troben les botigues i "comoditats" necessàries per a preparar qualsevol excursió als pics dels voltants, encara conserva l'esperit que va trobar-se la fotògrafa i periodista suïssa Ella Maillart i va relatar l'any 1936 a la seva obra "Oasi prohibits":

"Quan cau la nit, la muntanya es guarneix amb mil llums. Els indígenes, després d'haver ascendit tres o quatre hores per sobre del llogaret, han encès en totes les arestes rocoses, centenars de fanals d'oli. L'efecte és fascinant, sota el cel, on brillen els astres amb gèlid fulgor, totes aquestes llums vermelloses tenen una mica d'infernal, enfilades en les negres parets del nostre circ tancat, al lluny, pel pàl·lid i irreal Rakaposhi."

Aquesta màgica visió fou des de les finestres del Baltit Fort, residència fortificada d'influències arquitectòniques tibetanes i amb més de 700 anys d'antiguitat. El palau on habitava el Mir d'Hunza (en burushaski, anomenat Thum), la màxima autoritat de la zona durant més de 950 anys.

Expliquen les llegendes, que aquest fort es va construir quan 300 treballadors (paletes, fusters i artesans) foren el dot de matrimoni d'una princesa del Baltistan en casar-se amb el Thum local.

La fortalesa es troba en una ciutadella natural a una alçada de 2.440 metres amb una visió general de la Vall i dels pics que l'envolten. No només des de la balconada i des de la terrassa hi ha una excel.lent visió, sinó també des de les habitacions principals com el saló de ball o la sala noble. La fusta és l'element clau en la construcció, i les finestres, les portes, les columnes i els passamans treballats artesanalment són el testimoni del mestratge artístic d'aquells qui van construir el palau.

Passejant per les seves 53 cambres (salons, magatzems, cuina, dormitoris, presó, sala d'armes, etc.) anem descobrint els secrets del passat de la fortalesa.

Trobem les insígnies i banderes d'aquest poble, els mobles i les catifes, diferents instruments musicals, els barrets que es feien servir en les grans ocasions, els khalats, les fotografies de família dels Mirs o de les diferents celebracions que van tenir lloc entre les seves parets, i finalment arribem a la terrassa on podem gaudir de tota la vall, de les muntanyes nevades i la visió a uns tres quilòmetres d'una altra fortalesa, l'Altit Fort.

Durant la visita a aquest palau a tocar del cel, m'acompanya un dels hereus dels antics guardians d'aquest fort. De les seves paraules, plenes de passió i dignitat, sorgeixen les emocions d'Ella Maillart en comentar la seva festa de benvinguda:

"... La balconada de la terrassa domina la vall, cada pilar de la terrassa té banyes d'isard, i l'escut d'armes del Mir: un arc i una fletxa destacant sobre el fons blanc... El Mir és vestit de gal·la, duu un superb capell de llúdria i un khalat de llana de burdeus obsequiat per Yakug Beg, el conqueridor de Sinkiang, al seu pare. El seu fill primogènit té el rostre vermell i el bigoti pèl-roig que li fan semblar un granger anglosaxó. S'ha engalanat amb una levita negra... Després ens ofereixen unes danses... quatre noiets vestits amb khalats es mouen graciosament, al compàs, amb aquests moviments de coll tan peculiars de les danses turques, duen perruques fetes amb llargs cabells negres, de dones de Kashgar..."

Una visita imprescindible: Nuqus a l'Uzbekistan

El Museu d’art de Karakalpak (col·lecció Savitsky) que es troba Nuqus és una petita joia entre deserts i a l’extrem de l’Uzbekistan...

Igor Savitsky (1915-1984), artista de Moscou, va arribar a la regió autònoma del Karakalpakstan (ètnia, cultura i llengua diferent a la resta del país) com a membre d’una expedició etnogràfica i arqueològica, i durant els anys que es dedicava als seus estudis va trobar tresors oblidats, des de la Bactria i la Sogdiana antigues, a les restes del pas de les legions d’Alexandre, el Gran per aquestes terres.

En els anys 50 del segle XX, va establir una llar per a la seva col·lecció en el museu de l'art de Karakalpakstan. Però, a més de les antiguitats va començar una feixuga tasca de coneixement i recollida de l’art de la regió, de l’art tradicional uzbek, i dels artistes russos entre el 1900 i els anys 30, i fins i tot, posteriors, però fora de l’ortodòxia del règim.

Aquest va ésser l’element que em va fascinar al descobrir els seu museu, davant dels meus ulls apareixien obres d’art d’una qualitat extraordinària enmig d’una petita població envoltada pel Mar d’Aral i la sorra.

Molts d’aquests artistes eren desconeguts o les pressions polítiques del sistema soviètic els van silenciar o destruir. Va ésser gràcies a Savitsky, que va acollir als artistes i salvar les seves obres, que ara hi ha un fons de 81.500 articles de la primera meitat del segle.

Així, tenim una col·lecció congelada en el temps, oblidada de les rutes museístiques, i de ben segur, és un bon motiu per fer-ne uns quants quilòmetres de viatge...

Cinc artistes em varen fascinar especialment: Grigoriyev N. M (1890-1943), Kurzin M.I. (1898-1957), Luppov S.M. (1893-1977), M. Ishanov (1950-1984) i per últim, Ufimtsev V.I. (1899-1964). Aquests, com d'altres, es poden consultar a la pàgina web del museu - en rus-: http://museum.setglobal.net/ru/

Si voleu més informació sobre que es pot trobar al Museu (hi ha altres seccions d'escultura, arqueologia, música tradicional, teixit, etc...) a la web també es disposa d’un llistat d’articles i reportatges sobre ell mateix: http://museum.setglobal.net/ru/press/massmedia