Encanteri gastronòmic

Unes mans petites amb dits petits però llargaruts que em recordaven les ales dels cignes quan comencen el seu vol, fonedisses i fugisseres.

Feia poc més de trenta minuts que en màgica harmonia els condiments anaven a parar al wok i ara en una salsa un xic espessa nedaven en oli de sèsam, el vinagre fosc i el sucre acompanyats per set o vuit tomàquets de raïm, un feix de gingebre tallat finament i una vintena de daus de tofu - cuits amb una salsa de soja amb un punt de salat.

La flaire era deliciosa i un lleuger fum envaïa les parets engalanades amb cartells publicitaris de dones de pel·lícules dels anys 30 i fotografies en blanc i negre dels antics hutongs de Pequín. Un avorrit i jove cambrer observava en el buit les isolades taules mentre l’harmònic ritme de la cuina el convidava a reflexionar silenciosament.

De nou, la meva mirada es va perdre darrere les mans que m’hipnotitzaven i m’allunyaven de qualsevol imatge. No existia cap altre brogit enmig d’aquell poblat carrer de bicicletes i de vianants, només el wok fumejant i uns dits plens de bellesa que s’entrecreuaven mentre tallaven els aliments i en un instant, amb delicadesa uns bastonets remenaven la salsa.

Davant meu, en senzill encanteri, es barrejaven aliments i temps de cocció i naixia la màgia de la cuina xinesa. Agre, dolç i salat es fusionaven lentament i unes mans expertes feien el miracle...

Entrades relacionades:

L'esmolet d'Id Kah

Un te verd a l'ombra del Dao

Al voltant de la piscina

Un tímid somriure

Ishkashim és una població del Tadjikistan, un oasi a tocar del cel, o potser també és una població de l'Afganistan, o són dos pobles amb el mateix nom, tant se val, Ishkashim és on vaig conèixer la família Sanavbar, els meus hostalers: el pare es diu Usmon, un home de somriure tímid, ulls d'infant entremaliat, amples espatlles i mans de gegant.

Portava poques hores a Ishkashim (el del Tadjikistan) i acabava de fer una breu incursió a l'altre Ishkashim (el de l'Afganistan) en creuar el pont sobre el riu Panj, un dels afluents de l'Amu Daria, frontera irreal entre muntanyes nevades i valls isolades, per visitar un petit mercat de fruites i verdures on famílies de la zona es reunien més enllà de geografies i conflictes. Una desena de parades no gaire plenes: teles i robes colorides, algun recanvi mecànic, llavors i fruites seques, pots i estris de cuina, algunes llaunes de carn, bosses d'arròs i pasta, ampolles de gasoses i, sobretot, pomes, cebes, pastanagues i patates. Acabada la visita al mercat, Usmon em va insistir perquè l'acompanyés muntanya amunt. Em feia un pèl de mandra ja que em trobava cansat pels dies de viatge, però les seves ininteligibles paraules i el seu somriure em van convèncer, i allà em trobava fent un improvisat trekking al desconegut.

Tres quarts d'hora més tard i quan la suor ja havia aparegut, n'Usmon em va fer girar la mirada, fins aquell moment centrada en combinar botes i roques amb harmonia, en el paisatge que es trobava a la meva esquena i... allà a la llunyania es trobava l'Ìndia, el Pakistan i l'Afganistan, els pics de l'Hindu Kush i el corredor de Wajan.

Els meus ulls no es creien el que veien, el cor em va bategar més a poc a poc i el cansament desaparegué. Allà, davant meu, es trobava la bellesa en estat pur, la natura en viu. Muntanyes i serralades, una terra plena de dolor m'oferia el seu rostre més dolç: una dansa de colors blancs, verds, marrons, grocs i taronges s'estenien quilòmetres i quilòmetres en poètica llibertat.

Més tard, a casa dels seus pares a la falda de la muntanya, Usmon, l'home que amb el seu tímid somriure m'havia regalat aquell instant que hom no pot oblidar en tota la vida, em delectava amb la música d'un setar i em cantava un Al-falaq (un vers o capítol del Corà) típic de la música del Badakhshan. Em deixava acaronar per la seva veu i encara sentia la mirada perduda en la immensitat i la bellesa del paisatge. Era nit fosca, la terra nedava en la llum de la lluna.

(Veure el mapa de la zona)

Entrades relacionades:

La música del dilluns

La Pamir Highway, el camí del sostre del món

La mirada riallera de Garm Chashma

El basar Rajah a Rawalpindi

Visc a l'Hotel United a pocs metres del basar Rajah, el cor de Rawalpindi. Totes les aromes de les espècies i els perfums orientals es troben en una lleugera brisa de l’hotel, enmig del soroll caòtic dels crits dels venedors, del regateig entre els homes, dels cops de martell dels artesans o de les crides a l’oració del migdia.

I tot just arribo a aquest basar a l’hora en punt, trobant-me una munió d’homes estesos al terra i pregant devotament en direcció a la Meca, mentre els versicles volen per l’aire des del megàfon d’un minaret ancià i estret. Camino curosament al costat dels creients i em perdo per carrers coberts i ombrívols a la recerca de colors, sabors i olors d'Orient deixant-me embriagar per l’atmosfera.

Aquest basar és la suma de diversos mercats en un barri vell (més que vell, descurat i abandonat) amb algunes cases que llueixen tradicionals balconades de fusta que recorden un passat més gloriós ara amagat darrera d’infinitat de cables elèctrics o de telèfon, cartells comercials i tota mena de caòtic mobiliari urbà. I tot acompanyat de moltíssims homes (i les dones...?) i de multitud de parades de queviures.

Les balances de segles passats estan envoltades de síndries, de mandarines, d'ametlles, de pastanagues, de bitxo venut a pes. Les verdures s'exposen sobre teles esteses al terra: alls i cebes, gingebre, tomàquets i patates, coliflors. I al costat dels creients orant, gàbies amb gallines i modestes parades de carn on es barregen potes d'anyell amb vísceres de vedella penjant de ganxos. A l’acaball de la pregària, una suma de veus i crits dels venedors inunda l’ambient i la gentada i, jo entre ells, ens perdem en un mercat on s'hi venen baguls d'alumini i de xapa, i veig, més enllà, restes d’aparells elèctrics desconeguts, peces incertes, aparells de ràdio i televisors en blanc i negre.

Continuo caminant entre els carrerons coberts i em trobo en una zona de tendes de roba, amb teixits de colors sobris i amb teles de vius colors, calçat, joguines, joies i pedreria. En aquest basar ja es troben més dones, encara que no en són majoria... La calor és esgotadora i un acaba per seure en una botiga dedicada a la venda de garlandes de plàstic o paper d'alumini de colors brillants per a la decoració de festes de natalicis. Sense adonarme’n, ja m’han ofert educadament una tassa de te que vaig xarrupant amb cura.

I allà, acompanyada d’un home, apareix com un esperit: una dona amb burka, aquella roba que la cobreix de cap a peus, amb una petita reixa opaca per ocultar els ulls, que l’amaga, que la fa invisible, que la fa presonera... La calor és asfixiant i la seva presència és colpidora.

Agreixo el te, m’aixeco i sense deixar de mirar-la, ressegueixo la seva esquena al caminar, marxo atabalat cap a l’hotel. En mitja hora estic sota l’aigua de la dutxa traient-me aquest regust amarg. És senzill, puc recuperar un neutral paper d’observador però, no puc deixar de pensar: i ella, pot treure’s la sensació d’asfíxia amb unes miserables gotes d’aigua...?

(veure el mapa de la zona)

Entrades relacionades:

Rawalpindi: Art sobre rodes

Els artistes de Chiniot

Baltit Fort: un palau a tocar del cel

Osh Bazaar

Menys el sostre, tota la sala era de marbre blanc: el terra, les columnes de l'entrada, les escales que portaven al pis superior o al terrat, les parets, i les estàtues que es trobaven al fons de la sala, enfront de l'entrada. Unes imatges clàssiques d'un home i d'una dona que ens rebien directament en entrar al recinte; ell, vestit d'obrer i ella, de camperola, tots dos amb una posició de força i lleugeresa, aixecant el seu cos i la seva mirada cap al cel.

La mà esquerra de l'home duia un martell, la mà dreta de la dona duia una falç i totes dues mans es trobaven endavant i per sobre dels seus caps en direcció a un cel infinit i a un nou futur. Una imatge plena de plasticitat i de bellesa. Els seus llavis restaven muts com si sabessim que cap dels passavolants tenia esma per escoltar la seva història, la història del Kirguizistan i de la Unió Soviètica.

Em trobava en el mercat de la carn. De nou, vaig perdre la meva mirada en el marbre lluent, amb aquell toc farinós eixamplat per la llum dels fanals, i que reflectia tots els matisos del vermell. Hi havia els vermells foscos, els escarlates, els marrons vermellosos i les tonalitats del carmesí, fins i tot, hi havia un vermell emboirat. Mai no hagués pensat que podien donar-se en un únic espai tantes tonalitats de vermell.

Observava amb curiositat la gent que creuava, una munió de persones recorrien els carrerons que s'havien creat al voltant de les parades, i l'olor a carn omplia tot el palau. Sí, aquell recinte semblava un palau reconvertit en un escorxador, però sabia que no era així, senzillament era un més dels edificis d'arquitectura soviètica creats per a ús públic: un mercat amb una construcció sorprenent per la meva mirada occidental. Un exemple del realisme socialista.

Durant la resta del matí, vaig visitar altres edificis com aquell. A fora, la sensació era diferent, la llum del dia, la barreja d'olors, el meravellós caos dels mercats de fruites i verdures on innombrables parades mostraven apassionadament els seus productes: melons, síndries, préssecs, pomes i peres, fruites seques, llavors de carbassa, arrossos, pastes... Vaig comprar fruita en alguna d'aquestes parades i mentre la tastava passejava seduït pels vius colors i eixamplava la respiració amb la suau i freda brisa de les muntanyes nevades.

Quin contrast en un mateix mercat ! Ordre i caos, llum i foscor, present i passat. A Bishkek, la capital del Kirguizistan, existeixen molts mercats, i el que més em va impressionar, fou aquest: Osh Bazaar.

Osh: L'obertura Larsen...

Un passeig per la ciutat d’Osh, la segona ciutat del Kirguizistan i la capital de la vall de Fergana és força interessant. Una ciutat on es barregen el caos asiàtic i les restes de l’ordre soviètic, on l’islam ha substituït el comunisme en les oracions i consignes, i on es pot visitar un dels mercats més importants d’Àsia Central, el basar "Jayma", on podem trobar tant els barrets blancs típics del país anomenats "ak kalpak", com ganivets tadjiks, teixits xinesos, fruites i verdures conreades a l’Uzbekistan, ferradures pels cavalls, mobles artesans, cd’s piratejats de música tradicional i moderna, o sofàs i cadires de llana. Osh és la ciutat més uzbeka del Kirguizistan.

Després de tot el matí vagarejant entre les parades i la gent, i de prendre'm una bozo -la cervesa kirguisa feta de panís- un es pot acostar al parc que es troba a la riba del riu Ak-Buura, i passejar a l’ombra dels plataners fins arribar a una curiosa atracció, un avió Yak-40.

A la vora, una gentada es troba dempeus seguint amb interès un grup assegut de jugadors d’escacs que disposen d’una ampla filera de taules i taulers. Fa temps, potser des dels set o vuit anys i fins els tretze, em va fascinar jugar a escacs. Em passava els dissabtes pel matí a l’escola amb altres companys jugant i jugant, i els moviments de les peces eren un màgic ball en la meva ment, una música deliciosa plena de vida... Amb el pas del temps altres interessos van fer-me oblidar aquesta passió; una passió que vaig heretar del meu pare, el qual amb paciència em va mostrar.

Aquella tarda a Osh recordava la meva infantesa, gaudia de l’estratègia de la vintena de jugadors entregats a les seves partides, i descobria les apostes que es feien de cinc soms entre el públic que observava.

Una brisa ens alleujava de la suor i la calor sufocant. Fou en aquell precís instant, quan el vent em va acaronar, que la meva vista es va fixar en un dels taulers. Allà vaig descobrir una jugada coneguda.

Tot just quan començava a jugar amb el meu pare, i les derrotes es succeïen a causa de la meva inexperiència i ansietat, va haver-hi un dia que fou diferent. Un dia en el qual em sentia especialment animat ja que veia que cada cop jugava millor; feia poc que havia après l'obertura Larsen i estava delerós per tornar a fer-la servir. Així, per la tarda, el meu pare i jo vàrem començar una nova partida, com sempre, amb uns riures i alguna broma.

El joc es va començar a posar interessant des del principi, vaig obrir amb b3, i en pocs instants, peons, cavalls i alfils ocupaven el centre del taulell i els enrocs ja ocupaven la reraguarda. Ell, de ben segur, sentia la meva emoció i les seves jugades anaven acompanyades d’un somriure.

Tanmateix, els dos posàvem més obstinació i concentració de l'acostumada; els minuts passaven i les peces anaven abandonant el taulell en trista processó. Al final, jo tenia una bona defensa i vaig poder concentrar l'atac de tal manera que semblava que realment la partida era meva. Tot va acabar quan el meu pare, després d'analitzar la situació del joc, - encara recordo com arrugava el front -, va prendre el seu rei i el va deixar caure sobre el tauler en senyal d'acceptació de la derrota.

Em sentia a punt d’esclatar, i ell em va felicitar amb dignitat i tendresa mentre m’acaronava el cap: - Moltes felicitats, has guanyat !!! Quan vulguis juguem la següent -. Il·lusionat com estava vaig col·locar de nou les peces. I la partida següent, i l’altra i moltes altres més les vaig tornar a perdre fins que, amb el pas dels anys, ens vàrem anar igualant i jugar els escacs esdevingué un íntim i mutu plaer. Crec que aquell dia fou l’inici del meu amor pels escacs.

Així ara, enmig d’Osh, més de vint-i-cinc anys després, aquella mateixa jugada es trobava en aquell gastat tauler d’escacs. Davant meu, un noi d’uns vuit anys i un home de poc més de cinquanta, eren la representació del meu pare i meva. Increïble....

I de cop i volta, com en una revelació, ho vaig veure, el noi va moure la mateixa peça que jo en el passat, ho recordo com si fos ara, un cavall. Ara m'adono que era la peça clau a la defensa; sense aquell cavall, es permetia a l’altre jugador entrar amb la dama i prendre una torre al mateix temps que et donava escac i, sense cap mena d’escapatòria, en una jugada més et donava un contundent mat. I així fou en aquell parc.

Entenc ara el discret riure del meu pare. Tenia la partida guanyada ja que havia creat una jugada impecable. En aquell moment ni em vaig adonar i ell va optar per valorar el meu esforç i no desil·lusionar-me.

A Osh, enmig d’aquells desconeguts, vaig desitjar amb tot el meu cor seure al costat del meu pare i tornar a començar una partida, gaudir de nou del seu somriure i de la complicitat del suau moviment de les peces...

Un poble a tocar de la pagoda Mor

Malgrat que el dia s'havia llevat boirós, prop de les dotze del migdia, el desert de Taklamakan ens recordava la seva presència. El petit grup que havíem llogat una furgoneta per a visitar les ruïnes de la Pagoda Mor, l'últim lloc d'influència budista fins que va arribar l'islam a Xinjiang, ja ens allunyàvem amb certa pressa a la recerca d'un oasi que ens acollís amb una refrescant dosi d'aigua, d'ombra i de vegetació.

Sense saber com, vam arribar a un petit poble pròxim a aquestes ruïnes.

Allà, un recargolat laberint de carrers coberts amb parres ens varen donar la desitjada frescor i ens portaren a una placeta on ens va aparèixer el mercat del dissabte. No més de vint o trenta paradetes esteses al terra on trobar patates, cebes i alls, pebrots verds i vermells, enciams, síndries, i a l'extrem nord de l'espai, una filera on s'amuntegaven gallines i alguna cabra. A prop seu, un barber feia la seva feina rasurant curosament la closca d'un home. També hi havia algunes minses parades de roba, teixits i mocadors. No era pas un mercat ric.

Els vianants ens miraven entre sorpresos i atents, i feien esforços per iniciar una conversa o oferir-nos algun producte. Després de comprar una síndria i obrir-la, repartint-la entre nosaltres i les persones que ens envoltaven, ens vàrem deixar descansar entre les bancs de pedra de l'indret on parlàvem tots plegats. També vam fer, distrets, algunes fotografies.

Una dona es va creuar davant nostre i, en aquell instant, vaig captar la seva imatge; ella, sense adonar-se'n, va continuar caminant pausadament. El seu rostre em va transmetre una nítida pau. Poc després, un parell de vilatans miraven les fotos que acabava de fer i enmig d'expressions d'alegria i riures van buscar i trobar en el mercat aquella senyora. Finalment, s'acostà, observà la fotografia, i es va posar a plorar. Malgrat que tothom estava alegre, la situació era incòmode, i no sabíem com calmar el plor d'aquella dona.

Per sort, en uns segons ja no plorava; les nostres mirades es van creuar, em va somriure amb una bellesa que mai no oblidaré i la resta de gent ens va abraçar. Era la seva primera fotografia... Poc després, estàvem en una llar gaudint de l'hospitalitat del poble uigur.