Ja tenim el video del Nooruz 2010...

I avui podem gaudir amb el video realitzat per en Daniel Rincón en el marc de la celebració de l'any nou, Nooruz, organitzat per Amu Daria, Associació per a la promoció cultural de la Ruta de la Seda, que va tenir lloc el passat 20 de març... ummmm...

Entrades relacionades:
Feliç Nooruz... arriba la primavera...
Barcelistan: Celebrem el nooruz
Aquest 20 de març, Feliç any nou !!!

Plaers del viatger

"El viatger cavalca el vent
que el porta a terres llunyanes,
com una au que emprèn el vol
sense deixar rastre en el cel."

"Plaers del viatger" de Li Bai

Aquesta versió és la traducció d'Alexandre Ferrer en el llibre "Poemes selectes de Li Bai" (Aeditors, el Perelló, 2008).

Entrades relacionades:
En una nit tranquil·la

Li Bai i l'agulla de ferro

Daodejing: el llibre del "dao" i del "de"

Els quatre dracs

Feliç Nooruz... arriba la primavera...

El passat dissabte 20 de març a l’Ateneu Popular de La Flor de Maig del barri del Poble Nou de Barcelona va tenir lloc el sopar de celebració del Nooruz (cap d'any) que té lloc en les cultures d'Àsia Central i de l'antiga Persia amb l'arribada de la primavera... aquí teniu unes primeres imatges d'aquesta activitat organitzada per Amu Daria, Associació per a la promoció cultural de la Ruta de la Seda, en el marc de la segona trobada del Barcelistan:

I de nou, com en el primer Barcelistan, estic encantat... i content... vaig tenir la sort de compartir quatre o cinc hores amb un munt de gent (prop de seixanta persones de Catalunya, Uzbekistan, Rússia, Tartaristan, Itàlia...) parlant de mil i un temes: viatges, música, gastronomia, art, cultura...


Moltes gràcies a tothom per l'alegria, il·lusió i bon humor que va acompanyar tota la vetllada... i FELIÇ NOORUZ !!!

Nooruz 2010: Un petit canvi, el sopar comença a les 21.30h !!!

Tal com us vam comentar el sopar tindrà lloc demà dissabte 20 de març a l’Ateneu Popular de La Flor de Maig (c. Doctor Trueta, 195 – entre el c. Llacuna i el Ptge. Bori -) al barri del Poble Nou de Barcelona.

Tanmateix, i degut a l’èxit de la convocatòria (ja som més de 50 persones), ens hem vist obligats a buscar una sala més gran i això ens ha significat un petit canvi en l’hora d’inici del sopar, així

Començarem a les 21.30h.

Per qualsevol consulta no dubteu en escriure’ns a info@larutadelaseda.cat i FELIÇ NOORUZ !!!!

Aquest 20 de març ... Feliç Any Nou !!!!

Ja tenim a punt tots els aspectes bàsics per celebrar l’any nou i l’arribada de la primavera... El sopar tindrà lloc el proper dissabte 20 de març a les 20.30 h a l’Ateneu Popular de La Flor de Maig (c. Doctor Trueta, 195 - entre el c. Llacuna i el Ptge. Bori -) al barri del Poble Nou de Barcelona.

A on, i gràcies a les mans d'un cuiner uzbek i l’experiència culinària d’alguns companys/es de l’associació, disposarem d'una autèntic àpat amb els següents plats de la tradició persa i d’Àsia Central:

Entrants: Kashk-i badenjun (puré d'albergínia), Mast-o-khiar (salsa persa amb iogurt i cogombre) i Navruz (amanida d'Àsia Central).

Primer plat: Shurpa Kaytnama (Sopa de verdures amb anyell).

Segon Plat: Plov (l’arròs amb carn més tradicional d’Orient).

Postres: Baklava (Pastissets elaborats a base de pasta de nous).

Begudes: Te i/o aigua (Nota – Si es desitja consumir qualsevol altra tipus de beguda, es pot comprar en el Bar de l'Ateneu o bé portar des de casa sense cap tipus de problema).

El preu del sopar és de 17 Euros per persona. Les parades de transport públic més properes són: Metro (Estacions Llacuna i Poble Nou, línia 4), Bus (6, 26, 36, 71 i 141) i Bicing (Estació 165 - Carrer del Doctor Trueta).

Si us sembla suggeridora la proposta, us demanem que CONFIRMEU L'ASSISTÈNCIA ABANS DEL DIJOUS, indicant un telèfon de contacte al correu info@larutadelaseda.cat, així com que ens especifiqueu quantes persones vindran al sopar amb vosaltres i ens indiqueu el nom o els noms d'aquestes persones...

Esperem les vostres notícies !!!!

BARCELISTAN: Celebrem el nooruz

Amigues i amics, finalment ja hem fet la suma dels vosts rebuts aquestes dies i ja tenim un munt de propostes per les properes trobades del Barcelistan. A aquesta web www.larutadelaseda.cat podeu veure les 10 propostes més votades...

I seguint aquests resultats us volem proposar la propera activitat del Barcelistan, en concret, i ja que s’acosta l’arribada de la primavera i per tant el Nooruz, FER UN SOPAR EL DISSABTE 20 de MARÇ a Barcelona. com ho veieu…?

La idea és trobar-nos, conèixer i celebrar el nooruz (”nouruz” o “no ruz”, nou dia – l’any nou que es celebra en l'equinocci de primavera a Iran, Àsia Central, algunes zones de Turquia, l’Azerbaijan, l’Afganistan i altres zones d’Àsia- ), compartir tradicions: menjar fruites seques, gaudir dels set elements (vida, salut, bellesa, amor, felicitat, fertilitat i prosperitat), estrenar roba, i donar la benvinguda a la primavera…

En aquest moment estem acabant de concretar el lloc (un local o restaurant on per un preu al voltant de 15 € – més o menys-puguem estar la mar de bé) però necessitem saber quanta gent pot estar interessada, per la qual cosa us demanem que ens escriviu a info@larutadelaseda.cat i us apunteu prèviament al sopar, per poder calcular la logística de l’espai.

De moment res més, si us plau feu difussió entre amics/gues i coneguts/des, esperem les vostres inscripcions…. i FELIÇ NOORUZ !!!

Acte "Khotan, un oasis de seda y jade"

En el marc de les activitats que desenvolupem periòdicament per donar a conèixer la història de la Ruta de la Seda, AMU DARIA, associació per a la promoció cultural de la Ruta de la Seda, té el plaer de convidar-vos a l’acte que se celebrarà el proper dijous 17 de desembre a les 19.15h. a l’Hotel d’Entitats Can Guardiola (c/ Cuba, 2) del barri de Sant Andreu a la ciutat de Barcelona on podreu assistir al passi del capítol “KHOTAN, UN OASIS DE SEDA Y JADE” de la sèrie de televisió dels anys 80 “La Ruta de la Seda”, coproducció de les televisions xinesa i japonesa (NHK) i considerada un clàssic dels documentals de viatges de tots els temps. De ben segur, que molts de vosaltres recordareu la banda sonora de la mateixa realitzada pel gran compositor japonès Kitaro.

Amb el passi d'aquest documental volem fer un petit homenatge a aquesta sèrie de televisió així com compartir la notícia que la NHK torna a recórrer aquests camins amb càmeres d'alta definició. La primera meitat del viatge se centra en Loolan, el Tibet, el desert de Taklamakan i Xian. Després continuarà des de l'antiga Àsia Central soviètica fins a l'Orient Mitjà i Turquia. Aquesta regió, llar d'un reguitzell d'identitats ètniques, està escrivint un nou capítol a la història com a conseqüència del ressorgiment de l'Islam. Així, 25 anys després, la televisió japonesa ens oferirà una visió renovada de la ruta de la seda en l'època actual i il·lustrarà els canvis més transcendentals que ha experimentat aquesta regió.

L'home bo

Vet aquí que una vegada hi havia un home molt bo, amb un cor ple de generositat, i era estimat i admirat pel seu procedir per la molta gent que el coneixia. Un bon dia de matí va arribar al poble on vivia un famós lama. I l'home, en saber-ho, va demanar poder parlar-li. El lama el rebé immediatament, i postrat als seus peus, l'home li va dir:

- "Voldria arribar a la il·luminació, omplir-me de saviesa i compassió per a poder ajudar a tots els éssers vius, i dedicar la vida a l'ensenyament de Budha. Digueu-me, si us plau, què em cal fer?"

El lama va veure de seguida que era sincer i pur d'intenció. Li va dir que anés a viure a la muntanya, i què passes la seva vida en oració i meditació. Va donar-li, també, una oració especial per a invocar, dient-li que si ho feia amb prou continuïtat i devoció, que arribaria un dia a l'estat d'il·luminat, disposat i capaç d'ajudar als demès amb les seves saviesa i compassió.

L'home va fer el que el lama li havia aconsellat, i va marxar a les muntanyes properes al poble. Es va instal·lar a una cova, a on passava les hores en fervorosa meditació. Va perseverar al llarg de molts anys amb tossuderia i determinació, amanit amb un fervor pur i clar. Però tot i això, no obtenia la il·luminació.

Quan ja havia passat vint anys a la cova i pels boscos i els cims de les muntanyes del voltant, el lama va tornar a visitar el poble, i assabentat de la seva presència, va baixar amb rapidesa per a què el tornés a rebre.

Va haver d'esperar molts dies, mentre una gentada esperava fent cua per veure al lama, sentir-lo i rebre la seva benedicció. Finalment, quan li va tocar de parlar-li, després de postrar-se als seus peus tres vegades, i oferint-li un mocador de coll blanc, el nostre bon home li va fer cinc cèntims al lama de la seva situació.

- "He estat vint anys fent pregària i meditació com em veu dir, però encara no he arribat a la il·luminació. Potser sigui que estic fent quelcom malament?"

El lama havia adoptat un to solemne.

L'home bo li va explicar el que havia estat fent aquells vint anys.

- "Em temo que això per a tú no et serveix ben bé de res. És erroni el que et vaig dir, i potser ara ja mai no podràs obtenir la il·luminació."

En sentir-ho, l'home bo va quedar destrossat, i llançant-se als seus peus, va plorar amargament.

- "Ho sento de veritat, però ja no puc fer res més per tu."

L'home bo, que ja era molt vell, va sentir com si hagués perdut tots aquells anys de la seva vida. Va tornar a la seva cova, i es preguntava què li calia fer.

Tots aquells anys esperant i creient que la il·luminació arribaria, i ara li semblava què l' abandonava qualsevol esperança d'assolir mai el seu objectiu.
Va seure a sobre la llosa que li feia de llit, de coixí i a l'hora de taula, i tot creuant les cames, va tancar els ulls. I pensava:

"Tot i així, crec que em cal seguir fent el mateix que feia, perquè ara és l'única cosa que sé fer; pregar, i meditar."

I ara ja sense cap esperança i a l'hora sense cap preocupació per a obtenir la il·luminació, va tornar a deixar-se dur pel ritme antic de la seva devoció, tot allò que tan familiar havia devingut en el seu llarg eremitisme. I sense cap dubte ja, es va adonar que l'havia obtinguda.

Va ser capaç de veure el món en tota la seva realitat. Tot era ben clar, transparent. Per fi va comprendre com l'ànsia i el delit per a obtenir-la era precisament el què li impedia d'arribar-hi. Sentia que ara podia ajudar a tots els éssers a trobar la seva pau, mitjançant la seva comprensió i coneixement. Deixaria la cova, estendria les seves noves ales al món, i escamparia els ensenyaments de Budha. Va sortir de la cova, i va veure el poble, avall, lluny. Moltes vegades ja l'havia vist, i tant. Però mai amb tanta claror com ara.

I per un fugaç instant li va semblar sentir la rialla del lama, mentre aixecava l'esguard cap al cel on lluïa un intens arc de Sant Martí sobre el blau sense un sol núvol del cel, i uns cims radiants de blanc polsim de neu escabellats pel vent.

Extret de "Cuentos populares tibetanos" (José J. De Olañeta Editor. Palma de Mallorca, 1986). Traducció de Jordi Quingles i trobat a “Noticies fresques del turó de l’home”

Entrades relacionades:

Lung-ta: els cavalls del vent

El búfal i el iac

No tinc temps
El viatge, un conte tibetà

Pugui el teu cos ser guarit...

ODA 139

"Que la pena del cos s’allunyi de tu, oh tu que ets la pau de les nostres ànimes;

Que el mal d’ull no es posi sobre tu, oh tu que ets els nostres ulls clarividents!

La teva salut és la salut de l’ànima i del món a l’hora, oh amic meu!

Pugui el teu cos ser guarit, oh amic de bell rostre!

Pugui la malaltia deixar-te, oh tu que tens el cos graciós com l’ànima.

Que l’ombra de la teva gràcia no cessi de planar sobre nosaltres.

Que el roserar del teu rostre sigui eternament florit,

Car és un lloc de contemplació pel nostre cor i la joia i la frescor dels nostres ulls.

Que el teu dolor caigui sobre nosaltres, i no pas sobre el teu cos!

A fi que aquest patiment sigui per nosaltres com la raó que abilla la nostra ànima".

ODA 146

"Oh coper! Fes-nos veure el nostre color en la puresa del vi.

Anihila’ns, perquè aquests dos mons siguin lliures de la nostra vergonya.

Que el vent de l’embriaguesa, per la teva gràcia, se’ns emporti.

Enlaire, a fi que la nostra feixugor s’alleugereixi.

Fes cavalcar l’ànima sobre el corser de l’embriaguesa en el camí de l’amor,

I que per nosaltres cent llegües siguin com un sol pas.

Allibera la nostra ànima amb una copa plena de vi.

Els nostres ulls, els nostres rostres, els nostres cors, són ensangonats.

Oh coper! Apressa’t! Que no veus

Els nostres pensaments coixos córrer darrere teu?

En la joia, els pensaments són pedres, encimbellen l’ànima;

Traieu del camí les pedres que ens barren el pas,

En el cant d’amor de Shams al-Din Tabrizí, toca,

Oh ministrer de Tabriz! sobre el nostre llaüt, la melodia d’Oshshâq".

El Diwan-e Shams-e Tabriz-i, del qual hi ha representats aquí dos poemes, és una de les principals obres de Djalâl-od-Dîm Rûmî, anomenat també Mavlana -"el nostre Mestre"-, el més gran poeta místic de l'Islam (a més de científic, pensador, astrònom, erudit i inspirador de l'ordre sufí "Mevlevi" conegut com dels dervixos giròvags) i és compost de ghazals, breus odes líriques que tenen un nombre de dístics que no depassa generalment la vintena. D’altra banda, el ghazal, en general, és un poema d’amor, sacre o profà, amb, de vegades, una certa ambigüitat de sentiments.

Entrades relacionades:
El cant del sol de Rûmî
Omar Jayyam: Gaudir de l'instant...

Dur les sabates a les mans
El conte de les sorres

Pd. I volia aprofitar per excusar-me ja que per raons familiars no vaig poder donar el passat dia 3 la xerrada sobre "Samarcanda, la pedra precíosa de l'Islam".

Exposició: Els mons de l’Islam a la col·lecció del Museu Agha Khan

Del 9 d’octubre de 2009 al 17 de gener de 2010 al CaixaForum Barcelona. (Av. Marquès de Comillas, 6-8 – 08038 Barcelona) es pot visitar gratuïtament l’exposició “Els mons de l’Islam a la col·lecció del Museu Aga Khan”.

La col·lecció Aga Khan aplega peces valuoses i significatives de pràcticament cadascuna de les dinasties històriques del món musulmà, de les quals l’exposició presenta un conjunt de 180 objectes que inclouen uns 1.400 anys d’història i que resumeixen, en fusta, pedra, or, bronze, ivori, vidre, ceràmica, teixit, pergamí i paper, les millors fites artístiques del món islàmic, en un extens àmbit geogràfic que s’estén des de la península Ibèrica, l’antic al-Àndalus, fins a Àsia Central i l’Índia.

Aquestes obres descriuen la magnificència de les corts dels abbàs-sides, els fatimites, els safàvides o els mogols al mateix temps que demostren la ductilitat de l’art islàmic, capaç de transmetre un missatge, de vegades només religiós, adoptant diversos estils i combinant, en alguns casos de manera capritxosa, elements procedents de tradicions culturals dispars: de Roma a Pèrsia, de Turquia a la Xina, del Magrib a l’Índia o Indoxina, transformant allò que s’imita fins a donar-hi una personalitat pròpia.

Entre les obres exposades destaca un ric grup de manuscrits i miniatures amb representacions figuratives, que es consideren de les millors realitzacions no tan sols de l’àmbit islàmic, sinó de l’art universal. Aquestes representacions rebaten el tòpic tan estès de la prohibició de les imatges en l’art islàmic, ja que si bé l’islam no fa servir cap motiu animal o humà en aquells edificis o objectes que es relacionen amb l’esfera de la religió, en l’àmbit civil, oficial o privat, hi va haver representacions d’éssers vius i, de vegades, en abundància. Va ser només una qüestió de preferències estètiques i de moments històrics.

Durant els dies que l’exposició restarà a Barcelona hi hauran diferents confeències i activitats com per exemple la conferència “Experiència i sensibilitat artístiques: el pelegrinatge i les místiques d’Àsia” del 4 de novembre o la conferència “El món persa i el plaer estètic de la paraula: poesia i cal·ligrafia perses” del dia 10 de novembre.

Podeu consultar altres activitats de Aga Khan Trust for Culture (organitzadors de l’exposició) o de Aga Khan Development Network (AKDN), xarxa d’agències al voltant de la Fundació Aga Khan dedicades a la cooperació internacional, la promoció cultural o el desenvolupament econòmic de zones com el Pamir al Tadjikistan, Samarcanda a l’Uzbekistan o la Vall d’Hunza al Pakistan.

La música curativa d'Àsia central

Fa pocs dies l'interessant programa NYDIA de Televisió de Catalunya, dedicat a la música i la dansa, ens va oferir el programa que podreu veure a continuació... En el seu tram final, en concret a partir del minut 17’ 25”, podem assistir a una sessió de musicoteràpia amb el mestre sufí Oruç Güvenç, descobrir les qualitats curatives de la música i gaudir d’uns instants que de ben segur ens alimentaran l’ànima...

Entrades relacionades:
El cant del sol de Rûmî
Un tímid somriure
La música del dilluns
La música celestial: Tengir-Too
El conte de les sorres

Retorn al mont Song

"A les prades llunyanes, cristal·lí, el riu s'allarga
el cotxe de cavalls s'allunya en la gran pau
mentre s'esmuny, diríeu que té pensaments l'aigua
per anar a jóc s'apleguen els ocells, cap al tard
hi ha el vell embarcador i enfront una ciutat abandonada
el Sol ponent s'aboca en serres de tardor
de lluny, dessota els cims del mont Song ara arribo
i tanco bé la porta al meu retorn.”

Poema "Retorn al mont Song"de Wang Wei publicat en el llibre de poemes "Vell país natal" (Ed. Empuries, Barcelona, 1986), traducció de Marià Manent i M. Dolors Folch.

Entrades relacionades:
Li Bai: En una nit tranquil·la
Li Bai i l'agulla de ferro
El llibre imprès més antic del món: El Sutra del Diamant

Gràcies !!!

Avui tinc els peus ben escalfats: porto els meus mitjons més estimats. Malgrat que s’acosta l’estiu casa meva és un pèl humida i al vespre els peus es van refredant i la suau sensació de calor és d’agrair... i aquesta escalforeta em trasllada ben lluny de Catalunya, em trasllada a les muntanyes del Tadjikistan.

La vaig conèixer un matí. Es trobava asseguda a la vora d’un camí de sorra groguenca mentre el sol li acaronava un rostre ple d’arrugues que segurament l’envellia més enllà de la seva edat real. Una bata d’estar per casa, un barret pamiri i un mocador de vius colors rosats, blaus, verds i vermells que dibuixaven unes flors acompanyaven els ulls petits, el gran somriure i la mirada relaxada. Molts arbres, un lluent cel blau, la remor llunyana del riu i cap ànima més a la vora. Un paisatge de solitud i tranquil·litat. Senzillament la bellesa de la natura.

Ens vam mirar. Va tenir lloc una primera i cordial salutació i com era habitual la conversa es va extingir després de tres o quatre mots. Va continuar la seva tasca. Vaig somriure mirant el que feia. Ella em va tornar el somriure i em va indicar el terra. Em vaig seure al seu costat resseguint-li els dits amb la mirada mentre, amb unes agulles, s'entrellaçaven els fils. Al costat un gavadal de troques de llana de camell, de iac o potser d’ovella, qui sap. Els fils s’obrien a les gammes del blanc, del negre, del marró. Semblava que la llana fos ben rentada però no pas tintada. Dues agulles i unes mans expertes. Va continuar una bona estona i una mica avorrit em vaig acomiadar fins un altre dia i la vaig deixar amb la seva ocupació.

Una setmana després vaig tornar a vagarejar pel mateix camí; a uns tres quilòmetres hi havia una font d’aigua molt preuada per les seves condicions guaridores i era una bona excusa per fer aquella passejada plena de bellesa. De nou, era allà, es trobava asseguda a la vora del camí gaudint de la brisa i del sol mentre curosament continuava teixint. Fou llavors quan em vaig adonar de com es descobria la saviesa en els seus vells ulls.

En veure’m arribar, va regirà l’interior de la seva bossa i tragué un parell de mitjons. Vam saludar-nos amb un sincer somriure i em va acostar els mitjons. No vaig saber dir res més que gràcies !!!

Entrades relacionades:

Mirades de la Ruta de la Seda

La Pamir Highway, el camí del sostre del món
La mirada riallera de Garm Chashma

Jelandy, el cor del Pamir

Erkin Abdulla, ritmes flamencs des de Xinjiang

En el marc de l'acord establert amb el bloc Turkestania Club (Música e intérpretes del Asia Central) iniciem aquesta col.laboració amb l'article "Erkin Abdulla, ritmes flamencs des de Xinjiang" publicat originalment al febrer de l'any 2008:

Xinjiang, també coneguda com el Turquestan Oriental o el Uiguristan, és una regió autònoma de la República Popular de la Xina habitada en la seva major part per diversos pobles túrquics. De tots ells, el més nombrós està constituït pels uigurs. El poble uigur té una rica tradició cultural i artística; l'idioma uigur, pertanyent a la família de llengües turqueses o túrquiques, és molt similar a l’uzbek i s'escriu utilitzant una versió modificada de l'alfabet àrab.

Erkin Abdulla (en uigur: ئەركىن ئابدۇللا, i en xinès: 艾尔肯·阿布杜拉) és un músic d’aquesta ètnia nascut a la ciutat de Qarghiliq (Ruoqiang). La seva passió per la música es va iniciar als onze anys quan el seu pare va dur una guitarra a casa. Va començar tocant-la d'oïda, escoltant melodies de diversos països. Tot i estudiant en la universitat de Beijing es va unir a un club de guitarra i poc després va formar un grup musical. Després de graduar-se, va retornar a Xinjiang on, després de treballar un temps com funcionari, va resoldre dedicar-se professionalment a la música.

El treball d’Abdulla es nodreix de la tradició musical uigur; no obstant això incorpora en les seves composicions elements provinents d'altres grups ètnics de la regió, així com de l'estranger. Una particular fascinació pel flamenc li ha donat un estil especial a moltes de les seves composicions. En aquest videoclip, on Abdulla interpreta la cançó "Salam Dostlar", es pot apreciar clarament la influència flamenca:

En aquesta composició instrumental, "La cova dels mil Budes", podem gaudir d’un interessant i molt assolit treball de fusió:

I per acabar, la balada "Abide" d'aquest mateix autor:

Entrades relacionades:

L'esmolet d'Id Kah a Kashgar

Un poble a tocar de la pagoda Mor

La música celestial: Tengir-Too

La música del dilluns

El camí del te: Chan Dao

Un bosc espès i tardorenc em dóna la benvinguda i el camí s’endinsa allunyant-se de la civilització envers una muntanya que es fa fonedissa entre les branques dels arbres. És un camí empedrat que m’havien dit que conduïa als pavellons del jardí xinès on hi viu un vell savi ch'an (- 禪 - nom que rep la l'escola xinesa originària del que habitualment coneixem en Occident per budisme zen). L’estructura de la casa és força senzilla i alhora d’una bellesa colpidora, els colors i les formes del bambú i de la fusta embolcallen la seva silueta.

Una lleugera brisa i el cant de les fulles dels roures ancians acompanyen la meva entrada en una cambra modesta: no més de deu o dotze metres quadrats on en camaraderia s’ha asseuen quatre homes de diferents edats. En dues de les parets uns quadres ch'an que mostren unes muntanyes humides, nascudes de la boira i de l’enginy de la natura. En un extrem, un fogó de carbó vegetal i al damunt, el calderó de ferro; desats amb exquisida harmonia el recipient d’aigua, els pots de te, la cullera de bambú i un drap blanc.

La conversa es desenvolupa tranquil·lament, sense cap mot o gest que indiqui malestar, ben al contrari, ja que es parla d’història, de poesia, de música o d’arquitectura. A poc a poc, les veus s’esmorteeixen i el silenci ocupa la cambra. Es respira una pau que acompanya el mestre de te mentre executa els gestos rituals amb lentitud, amb cura i sobretot, amb amor. Molt d’amor. Observar, en els instants que inicia la cerimònia, la seva mirada, els seus ulls lluents, és endinsar-se en velles tradicions i secrets. És el moment de sentir el te. Olorar el perfum. La mà esquerra sosté la tassa mentre la mà dreta, avergonyida, la cobreix. Tres glops. Resten les darreres gotes a la tetera...

La sensació de pau i harmonia ja és absoluta i només s’escolta la suau respiració dels presents, el cant d’un mussol, que em recorda que s’ha fet de nit, i el xiuxiueig del vent. S’encén una llàntia d’oli. El temps resta en suspensió, en silenci, en serenitat, en infinit...

“El te no és res més que això:
Feu bullir l’aigua
Hi poseu el te en infusió
I el beveu...
És tot el que cal saber”

Rikyu (mestre japonès de la cerimònia del te)

Entrades relacionades:

Un te verd a l'ombra del Dao

La fugida del pintor Notxa

La pràctica mèdica i la concepció de la naturalesa en l'Antiga Xina (i 2)

(Continua...)

Altre concepte fonamental en la MTX (Medicina Tradicional Xinesa) és el “qi”(気), que pren un paper bàsic en la concepció teòrica de teràpies com l’acupuntura, la moxibustió i els massatges. El qi pot definir-se com a força vital o energia. És indispensable per a la vida i responsable de la funció i acció dels òrgans i el cos sencer. La malaltia esdevé quan la circulació del qi és obstruïda o hi ha deficiència del mateix. Si bé el qi no pot ser observat directament, un metge experimentat, pot detectar els canvis del seu flux en un pacient.

Com el qi és dinàmic, actiu i escalfa el cos, cau sota la categoria yang. La sang i els fluids del cos tenen les funcions de nodrir i humitejar, per tant pertanyen a la categoria yin. El qi circula dintre del cos a través de canals que anomenen meridians ( 经络). El sistema de meridians és propi de la MTX i conforma la base per als tractaments mitjançant l’acupuntura i la moxibustió.

En totes aquestes teories trobem implícita la idea de la naturalesa cíclica del món. L'ésser humà forma part de la natura i per tant pertany a la seva dinàmica constant. Aquest sentiment de caràcter filosòfic-religiós va néixer en els inicis de la civilització xinesa i va formar part de la seva tradició. Aquestes idees van ser represes per Laozi (540-480 a. de C.), fundador del daoisme, qui va escriure un llibre en el qual s'establia quin era la manera de vida més adequada: el Daodejing.

Els daoistes usaven el terme dao per a representar la gran realitat que conforme l'univers. En general els filòsofs occidentals ho associen amb el concepte de l'Absolut. Afirmaven que al coneixement del dao no s'arriba amb la raó i l'estudi, sinó mitjançant les maneres místiques de la contemplació i la il·luminació interior. La naturalesa quedava idealitzada i els daoistes tractaven de fondre's amb ella. Al·legaven que la conducta de l'home havia de conformar-se al dao i que aquest estat no s'assoliria dintre de la societat feudal, sinó tornant a viure segons les antigues normes naturals.

La tasca del metge era restituir al malalt al camí correcte del dao. Ja que es podia considerar que determinats estats mentals provocaven canvis específics en certs òrgans, el metge tractava de relacionar els comportaments i factors constitucionals amb les malalties, i procurava que els seus pacients els modifiquessin. La medicina xinesa, associada al daoisme, es fonamenta també en la prevenció de les malalties.

El dao va ser important en el confucianisme com a model de conducta virtuosa i, durant segles, els preceptes de Confuci (550-479 a. de C.) van establir-se com els patrons de conducta vigents. El confucianisme, fundat abans que el daoisme, no tenia ni la mística ni les tendències antisocials d'aquest. Des dels seus orígens va propugnar el pragmatisme i la consciència social. Confuci va lluitar per assolir la justícia social en el marc d'una societat feudal i burocratitzada. La seva filosofia proposava relacions socials basades en l'ordre i la justícia. El confucianisme és més aviat, una filosofia moral. Les conductes socials i morals podien influir en l'estat de salut dels individus: les idees llibertines i la disbauxa conduïen a malalties pulmonars; en canvi, dur a la pràctica aquests pensaments afectava al cor. El metge havia de determinar les causes de la manca d’harmonia del cos i actuar en conseqüència.

En la MTX es té en compte en conjunt el cos, la ment i el seu entorn. Es tracta a la persona com "individu", i per tant, això fa que davant dues persones amb la mateixa malaltia, no es faci el mateix tractament. Són dos cossos diferents, dues vivències diferents, dos tractaments diferents.

Conclusions

La MTX compren en tots els seus aspectes la idea de la naturalesa cíclica del món. La natura és un únic organisme, complexament equilibrat, en constant transformació i on l’ésser humà ha d'aprendre a reaccionar adequadament davant dels seus canvis. L'harmonia és vital.

La medicina, com la resta de les ciències a Xina té un important component daoista. S'ha dit que les observacions i els experiments dels daoistes en el camp de l’alquímia representen els obscurs començaments del mètode científic.

Tots sabem que els preceptes filosòfics tenen un paper clau en el desenvolupament de la ciència. Segons Benett, la millor caracterització de les ciències xineses és com un sistema de cosmologies aplicades, ja que les construccions teòriques compartides per elles deriven d'una cosmologia general. Hi ha dues idees cosmològiques en la filosofia xinesa: la d'unitat i la de retorn. La idea d'unitat fa referència a la unitat ecològica i psicològica del ser humà amb l'entorn, de manera que assoleixi una major perfecció tant l'individu com el món. Implica una concepció del món holística, integral i orgànica. La idea de retorn està relacionada amb el caràcter cíclic de la naturalesa. Els moviments caòtics estan ordenats cap a una repetició contínua de tot fenomen.

Amb aquestes dues idees avança la ciència i la filosofia xinesa, però no en el sentit occidental del terme. L'avançament que cerca el xinès és en profunditat, en un major coneixement de les coses naturals, en una més gran simbiosi amb la natura. En contraposició a la civilització occidental que “avança” deslligant-se de la natura, dominant-la.

Aquesta idea que la naturalesa pot ser sotmesa per en treure profit, neix, segons diversos autors, en el segle XVII europeu. Així, la substitució d'una visió del món hermètic i organicista per altra mecanicista, fou la raó fonamental perquè pogués sorgir la ciència moderna.El paradigma mecanicista compren també l'analogia dels éssers vius amb una màquina, governada per les lleis universals de la mecànica newtoniana. Aquesta manera de pensar, juntament amb la posterior fragmentació del coneixement en diferents disciplines és el que caracteritza a la pràctica mèdica occidental.

La medicina occidental moderna amb freqüència qüestiona les modalitats sanadores de la MTX per no tenir un caràcter científic. Però, no té en compte que la MTX constitueix un sistema de coneixements mèdics estructurat coherent i consistentment amb principis, forma i continguts del pensament mèdic, completament diferents del pensament mèdic occidental modern. Són, per tant, dos cossos de coneixements diferents. Això es deu principalment que van ser originades en contextos socials i històrics diferents. En l'actualitat, no obstant això, moltes de les pràctiques de la MTX han estat introduïdes i acceptades en occident com teràpies complementàries.

La societat xinesa ha entrat en la modernitat sense perdre la seva tradició. Allà, la medicina occidental és acceptada i funciona normalment al costat de la MTX. Estudiada en la Universitat, posseeix avui igual rang i consideració que l'occidental a l'hora de ser triada per a ajudar a solucionar els problemes de salut. És més, la MTX s'ha convertit a nivell mundial en una medicina intercultural pel seu contacte amb altres cultures distintes de la del seu origen, sent utilitzada avui en tots els continents.

Per més informació i bibliografia podeu consultar l’article original a la Revista Seda.

Entrades relacionades:
Daodejing, el llibre del "dao" i del "de"
Les paraules rectes semblen tortes
El savi mai no fa coses grans

La pràctica mèdica i la concepció de la naturalesa en l'Antiga Xina (1)

En el marc de l'acord establert amb la Revista Seda de Estudios Asiaticos iniciem aquesta col.laboració amb l'article "La pràctica mèdica i la concepció de la naturalesa en l'antiga Xina" d'Hernán Groba, Beatriz Nobúa Behrmann i Natalia Vespa publicat a l'agost de l'any 2007 en el número 10 de la revista, per la seva extensió dividim l'article en dues parts presentant en aquesta entrada la primera:

"Els sistemes de creences determinen el nostre accionar. Anàlogament, la concepció que l'home posseeix del seu rol en l'Univers, de la seva relació amb la naturalesa, explica les arts i ciències per aquest desenvolupades. El present treball, ofereix al lector una primera aproximació, entretinguda i interessant, a la medicina xinesa. Ho fa, a més, des de l’abordatge correcte: prenent com punt de partida el paradigma - bressol, la cosmovisió que li va donar origen. Va Ser realitzat per un grup d'estudiants de la Facultat de Ciències Exactes de l'U.B.A (Universidad de Buenos Aires – Argentina). per a la càtedra “Historia de les Ciències”. Provenint d'una carrera d'esperit netament occidental, van decidir no obstant això indagar respecte de la forma xinesa d'exercir la medicina. Sota quina motivació? Aquella que, en la humil opinió de qui realitzem la Revista Seda, hauria d'existir en tot intent de comprensió de pobles diferents i antagònics: la necessitat i sentit de realitzar un moviment especular".

Introducció

La medicina actual occidental sol prendre a l'individu com un conjunt de símptomes. A l'estar dividida en nombroses disciplines especialitzades, separa cada òrgan o conjunt d'òrgans i els analitza en forma independent. Més que prendre a l'individu (al pacient) com una unitat en si, el considera com un conjunt de sistemes que han de ser tractats independentment (“el tot com la suma de les parts”). Aquesta concepció reduccionista de l'individu és llegat de la visió mecanicista nascuda i desenvolupada en el segle XVII.

Contràriament, la Medicina Tradicional Xinesa (中醫學 MTX) acostuma a tractar al pacient com un tot en si mateix. El cos, la ment i l'entorn estan íntimament relacionats, i han de ser tinguts en compte en el seu conjunt a l'hora de tractar una malaltia. Aquesta concepció més holística considera l'home immers en la natura i fent-hi un tot. Es considera al cos humà com un microcosmos que ha de vibrar harmònicament amb el macrocosmos on viu. Un desgavell energètic, o una manca d’harmonia, deriva en una malaltia. Quan el cos està harmònic amb l'interior i l'exterior, és quan està en la freqüència que anomenem habitualment com a salut.

La medicina (igual que la resta de les ciències) manté una estreta relació amb les creences filosòfiques i religioses de cada societat, en correspondència amb el propi moment històric. Així, és necessari conèixer la forma de concebre al progrés científic en la Xina antiga, per a comprendre el desenvolupament de la seva medicina. De la mateixa manera, també és important tenir present quina era la comprensió de la natura i llur relació amb l'home i el seu paper a la societat.

Ens proposem com objectiu caracteritzar a la pràctica mèdica en la Xinesa antiga relacionant-la amb els sistemes filosòfics predominants en aquesta cultura. En particular, ens interessa mostrar com influeix en la medicina la interpretació que tenen els xinesos sobre la relació entre l'home i la naturalesa.

Context social i filosòfic

La civilització xinesa sorgeix en el curs mig del riu Groc -Huang He- (a l'est del desert de Mongòlia) fa més de 5.000 anys. Aquest riu és anomenat de vegades “El dolor de Xina” a causa de la seva tendència a canviar de curs en les grans planes costaneres. Si bé el seu sòl és molt fèrtil quan es donen les condicions per un bon reg, aquesta conca presenta un clima molt desfavorable per a l'agricultura. Té hiverns llargs, freds i secs, i pluges d'estiu escasses i irregulars.

Els xinesos primitius van haver d'adaptar-se a les condicions del mitjà per a poder sobreviure. Els habitants de la vall del riu Groc es veien a si mateixos com part d'un gran ordre d'éssers vivents, amb els processos dels quals havien de buscar una relació harmoniosa. Aquest profund sentit de la reciprocitat es posa de manifest en l'antiga teoria del yin-yang, un concepte bàsic de la mentalitat xinesa. La pau i la prosperitat de la humanitat depenen del delicat equilibri entre aquestes dues forces complementàries i amb mútua dependència. Yin (阴) i yang (阳) es refereixen a les dues categories bàsiques de l'univers: normalment, el yin s'associa a característiques estàtiques, negatives, fosques, fredes i femenines, mentre que el yang es relaciona amb característiques dinàmiques, positives, brillants, càlides i masculines. A més, ying-yang es refereix a la forma en que aquestes característiques es transformen en el temps i l'espai. El yin i el yang de cada element individual es troba constantment en un equilibri dinàmic condicionat per aquest ambient fluctuant.

Com veiem, aquesta relació entre l'home i la natura és un factor important que influeix en la seva filosofia i per tant, en la seva pràctica mèdica. El cos humà i les seves funcions també estan governats pel principi del yin i del yang. Mantenir-se saludable requereix conservar el balanç entre el yin i el yang en el cos. Quan hi ha desequilibri l'individu cau malalt. Aquest és el principi bàsic de la Medicina Tradicional Xinesa i la seva aplicació determina la diagnosi, el tractament i l'explicació de les malalties. Per exemple: un pacient amb febre alta, encesor a les galtes, llavis secs, inquiet i amb un pols ràpid, presenta símptomes yang. La diagnosi seria una deficiència del yin o un desequilibri produït per un excés de yang. El desajust entre el yin i el yang pot ser causat tant per factors exògens (clima, ferides traumàtiques, paràsits, etc.), com per factors endògens (canvis emocionals extrems, dieta anormal, fatiga, etc.). Així, per restablir l’harmonia perduda el tractament seria, per exemple, usar herbes yin per esvair la calor interna i la resta de símptomes yang.

La idea de forces o aspectes complementaris es veu reflectida també en la teoria dels cinc elements (Wu xing 五行), que defineix un sistema de cinc fases per a descriure el canvi. Cada fase correspon a un dels cinc elements: terra (土), aigua (水), fusta(木), metall (金) i foc (火), i són emprades per a classificar els elements d'acord a les seves propietats i relacions amb altres elements.

Els Wu xing no són independents entre ells ja que tenen lleis i relacions de mútua transformació. Hi ha dues relacions bàsiques: el “foment mutu” i la “submissió mútua”. El principi del foment mutu diu que els Wu xing poden generar-se, activar-se i mantenir-se entre ells. La seqüència de foment és la següent:

fusta – foc – terra - metall – aigua - fusta

Aquesta seqüència neix de l'observació de la natura: el foc es crea quan la fusta s'encén; després de cremar-se, queden les cendres (terra); el metall surt de la terra i es fon (aigua) amb la calor; mentre que l'aigua és indispensable per al creixement dels arbres i la vegetació (fusta). El principi de submissió mútua implica relacions de restricció, control i subordinació que mantenen el balanç entre els Wu xing. La seqüència en aquest cas seria:

fusta - terra – aigua – foc – metall - fusta

I també fou observat pels antics xinesos en la natura: els arbres creixen en la terra, empobrint el sòl; per a prevenir inundacions es construeixen canals i dics amb terra; l'aigua apaga el foc; els metalls s'ablaneixen i fonen amb el foc; i l'espasa i el destral, fetes de metall, són usades per a talar els arbres.

La classificació en les cinc categories és usada en la diagnosi i tractament de malalties. Així, aquells elements que pertanyen a la mateixa categoria (més informació en l'escrit original) estan relacionades entre ells i tenen la mateixa relació mútua amb els objectes de les categories veïnes. Per exemple: una malaltia en el fetge pot reflectir-se en els ulls, els tendons, i en un sentiment d'enuig. Un gran enuig és considerat molt perjudicial per al fetge. Com el fetge pertany a la fusta, i la fusta brolla a la primavera, llavors les malalties en aquest òrgan tendeixen a manifestar-se a la primavera. Segons els principis de foment mutu i submissió mútua, la malaltia en un òrgan no està aïllada dels altres òrgans. Una malaltia en el fetge (fusta) probablement es producte a una deficiència en el funcionament del ronyó (aigua), per la qual cosa el tractament no únicament ha d'estar dirigit al fetge, sinó també a afavorir les funcions dels altres òrgans. (Continuarà...)

Entrades relacionades:
Daodejing: El llibre del "dao" i del "de"
El savi mai no fa coses grans
Els quatre dracs

Bukhara, la lenta sorra del rellotge

"... Els meus amfitrions, un pare i els seus dos fills que acabaven d'arribar de treballar del camp, em cantussejaven aquests versos de Rudaki (858-941) -el gran geni i fundador de la literatura persa, poeta oficial de la cort de Bukhara que lloava amb els seus cants a la naturalesa, a la noblesa i als ideals del ser humà-, mentre degustàvem amb profund plaure un abundant i saborós plov, el plat nacional d'Uzbekistan. La versió culinària típica en les cases de Bukhara és el Mayizli Plov on trobem arròs, pastanagues grogues, cebes, passes, comí, all, pebre o safrà i al que, ocasionalment, se li pot afegir carn d'anyell o de vaca...."

Amb mots com aquests comença el meu relat "Bukhara, la lenta sorra del rellotge", el tercer i darrer capítol de la sèrie "Uzbekistan: Compta la llegenda", que podeu trobar al número de febrer de la Revista Fronteras de Papel. Espero que us agradi...

Aquesta revista de viatges - de la que ja us he parlat positivament en altres ocasions- és un apassionat i interesant projecte de dos grans viatgers: la Mercè Criado i en Joan Biosca que, mes a mes, ens descobreixen la bellesa d'arreu del món.

Us recomano fer una bona ullada i una bona lectura als seus reportatges. Estic segur que us agradaran...

Entrades relacionades:

Samarcanda, el rostre més bell
Khiva, un oasi entre deserts
Bukhara: Al voltant de la piscina

Bukhara: Mirades de la Ruta de la Seda

Cicle "Els secrets de la Ruta de la Seda"

La historia del camello que llora

Després de gaudir ahir amb la calidesa de la mirada de Zhang Ziyi, la narració de Sun Hong-Lei, els paisatges del nord de la Xina, les aventures i desventures d'en Kim Herrero per la Ruta de la Seda, les seves impactants imatges de Mongòlia, Àsia Central, Tibet o Nepal i compartir amb una trentena de persones aquest esdeveniment, Amu Daria (Associació per a la promoció cultural de la Ruta de la Seda) us vol convidar a la quarta i darrera activitat del cicle "Els secrets de la Ruta de la Seda" que té lloc a l'Espai 210 (c/ Padilla, 210 baixos, en el barri de la Sagrada Família a Barcelona):

Divendres 27 de febrer a les 19.00h.

Passi pel·lícula “La historia del camello que llora” (90 minuts), 2003. Alemanya – Mongòlia / Direcció: Byambasuren Davaa i Luigi Falorni / Nominada a l’Oscar com a Millor Documental curt 2005, Premi de la Crítica Internacional en el Festival de San Francisco 2004 i Premi del Públic en el Festival de Karlovy Vary 2004.

En el desert del Gobi (entre Xina i Mongòlia) encara es conserven tradicions ancestrals. A l'inici de "La historia del camello que llora", un vell mongol explica una llegenda: un cérvol va demanar les banyes a un camell bonhomiós per assistir a una festa i, des d'aleshores, els camells ploren la pèrdua de la seva cornamenta, mai més retornada.

Aquesta llegenda és la benvinguda a un meravellós documental que mostra la vida d'una comunitat nòmada i la seva relació amb els camells, de qui extreuen llana, llet i altres productes que permeten la seva subsistència. Per això, és un fet dramàtic per aquesta comunitat que una camella rebutgi el seu fill acabat de néixer i que no vulgui alletar-lo. Tanmateix, aquesta cultura mil·lenària ofereix una sorprenent solució a aquesta situació...

Per saber més sobre la pel·lícula podeu llegir la crònica d'en Jaume Cela a Senderi, la de José Manuel García a La Ciencia en el Cine o a la publicació CHC.

En finalitzar la sessió de cinema tindrà lloc la projecció de fotografies i la xerrada amb els viatgers i autors de la web Més Enllà i el bloc Literatura viatgera, el Lluís Bono i la Núria Borràs (també, autora de Pels camins del món) que ens relataran la seva ruta durant l'any 2007 per l’hospitalitat del Kirguizistan, pels basars de la província xinesa d'ètnia uigur Xinjiang i per l'ànima mil·lenària de la Xina.

I per acabar el primer cicle “Els secrets de la Ruta de la Seda” realitzarem un petit àpat amb te i pastes dolces de la Ruta de la Seda acompanyats per l’Asyl Ryskulova que ens oferirà un bon grapat d’anècdotes i comentaris sobre la gastronomia d’Àsia Central.

Espero que us agradi la proposta i ens veiem aquest divendres...

Entrades relacionades:
El Silenci (Sokout)
我的父親母親 (El camino a casa)
Els secrets de la Ruta de la Seda
Horitzons perduts
L'home que va poder regnar

我的父親母親 (El camino a casa)

Després de gaudir del segon dia del cicle amb els colors i la música del Tadjikistan, descobrir el sostre del món a cavall d'una bicicleta, gaudir d'anècdotes i experiències sobre el Pamir amb en Xavi Tarafa i compartir amb més de trenta persones aquest esdeveniment, Amu Daria (Associació per a la promoció cultural de la Ruta de la Seda) us vol convidar a la tercera activitat del cicle "Els secrets de la Ruta de la Seda" que té lloc a l'Espai 210 (c/ Padilla, 210 baixos, en el barri de la Sagrada Família a Barcelona):

Dimarts 24 de febrer a les 19.00h.

Passi pel·lícula “El camino a casa (Wo de fu qin mu qin / 我的父親母親)” (95 minuts), 1999. Xina / Direcció: Zhang Yimou / Premiada amb l’Ós de plata i el Premi del jurat del Festival de Berlín 1999.

Avui podem gaudir d'una altra petita mostra de les delícies del cinema asiàtic: "El camino a casa" de Zhang Yimou.

L’inici de la història, filmada en blanc i negre, comença amb l'arribada a una allunyada zona rural del nord de la Xina de Luo Yusheng que un dia va marxar a estudiar i treballar a la gran ciutat i que des d’aleshores no havia trobat el moment ni el temps per visitar els seus pares. Ara , finalment, torna al seu poble per assistir al funeral del seu pare, el mestre.

La seva mare insisteix que el funeral se celebri de manera tradicional, malgrat que els temps han canviat. Yusheng, davant la intransigència de la seva mare, rememora el prometatge dels seus pares seguint les històries que li van explicar quan era petit. El nucli fonamental de la pel·lícula, filmat en color, comença quan el seu pare, Changyu, va arribar al poble com a nou mestre i de seguida es va enamorar de Zhao Di. Recordar la història d’amor de la seva mare i del seu pare, ensenya a estimar, a mirar, a contemplar, a respirar, a caminar, a mirar la naturalesa i a buscar el ritme suau de la vida.

Podeu conèixer una mica més la pel.licula gràcies a en Dani Coll (Sense Presses), en Paco Vilallonga (Cinema Truffaut) o l'Adrián Massanet (ExtraCine).

Un cop finalitzada aquesta sessió de cinema, en Kim Herrero, que durant tot l'any 2007 va viatjar per la Ruta de la Seda des d'Istanbul fins a Xi'an, els extrems històrics d'aquesta mítica ruta, ens mostrarà el rostre més humà de les regions i els països visitats...

Espero que us agradi la proposta i ens veiem aquest dimarts...

Entrades relacionades:
La maresma de l'est
Els quatre dracs
Els secrets de la Ruta de la Seda
El Silenci (Sokout)
Horitzons perduts
L'home que va poder regnar