Imatges de DESCOBREIX LA RUTA DE LA SEDA

I el passat divendres 18 de Juny va tenir lloc la xerrada “DESCOBREIX LA RUTA DE LA SEDA, un viatge a través dels camins del coneixement“, a càrrec de Germán Aguilar, autor del bloc El último bazar (podeu veure aquest resum de la seva ruta en aquest vídeo) i de Victor Molero, autor de l’exposició Sensacions de Seda, organitzada per de Coneguem el Món i amb el suport d’Amu Daria, Associació per a la promoció cultural de la Ruta de la Seda i del Barcelistan...

Una xerrada molt i molt interessant on van assistir prop de setanta persones que vam gaudir dels records, les informacions, els comentaris i les anècdotes del Victor i el Germán i de la qual podeu veure unes primeres imatges (també en el facebook d'Amu Daria Associació podeu trobar un àlbum de fotos):



Entrades relacionades:
Xerrada "Descobreix la Ruta de la Seda"
Xerrada "Descobreix el Kirguizistan"
Xerrada "Descobreix Mongòlia"
L'encanteri del Barcelistan

Xerrada: DESCOBREIX LA RUTA DE LA SEDA

Com en altres ocasions em plau convidar-vos a una nova xerrada de Coneguem el Món que amb el suport d'Amu Daria, Associació per a la promoció cultural de la Ruta de la Seda, estarà dedicada a "DESCOBREIX LA RUTA DE LA SEDA, un viatge a través dels camins del coneixement" i tindrà lloc el divendres 18 de juny a les 19h. al Centre Cultural Can Fabra al districte de Sant Andreu de Barcelona.

Per tal de descobrir aquest viatge estarem acompanyats per Germán Aguilar, autor del bloc El último bazar (per cert, us recomano fer una bona ullada a aquest video) i de Victor Molero, autor de l'exposició Sensacions de Seda; tots dos viatgers i amants de la història i el present d'aquesta fascinant ruta...

US HI ESPEREM !!!

Entrades relacionades:
Xerrada "Descobreix el Kirguizistan"
Xerrada "Descobreix Mongòlia"
Sensacions d'una xerrada...
Imatges de la xerrada "Descobreix Mongòlia"

BARCELISTAN: Celebrem el nooruz

Amigues i amics, finalment ja hem fet la suma dels vosts rebuts aquestes dies i ja tenim un munt de propostes per les properes trobades del Barcelistan. A aquesta web www.larutadelaseda.cat podeu veure les 10 propostes més votades...

I seguint aquests resultats us volem proposar la propera activitat del Barcelistan, en concret, i ja que s’acosta l’arribada de la primavera i per tant el Nooruz, FER UN SOPAR EL DISSABTE 20 de MARÇ a Barcelona. com ho veieu…?

La idea és trobar-nos, conèixer i celebrar el nooruz (”nouruz” o “no ruz”, nou dia – l’any nou que es celebra en l'equinocci de primavera a Iran, Àsia Central, algunes zones de Turquia, l’Azerbaijan, l’Afganistan i altres zones d’Àsia- ), compartir tradicions: menjar fruites seques, gaudir dels set elements (vida, salut, bellesa, amor, felicitat, fertilitat i prosperitat), estrenar roba, i donar la benvinguda a la primavera…

En aquest moment estem acabant de concretar el lloc (un local o restaurant on per un preu al voltant de 15 € – més o menys-puguem estar la mar de bé) però necessitem saber quanta gent pot estar interessada, per la qual cosa us demanem que ens escriviu a info@larutadelaseda.cat i us apunteu prèviament al sopar, per poder calcular la logística de l’espai.

De moment res més, si us plau feu difussió entre amics/gues i coneguts/des, esperem les vostres inscripcions…. i FELIÇ NOORUZ !!!

Pugui el teu cos ser guarit...

ODA 139

"Que la pena del cos s’allunyi de tu, oh tu que ets la pau de les nostres ànimes;

Que el mal d’ull no es posi sobre tu, oh tu que ets els nostres ulls clarividents!

La teva salut és la salut de l’ànima i del món a l’hora, oh amic meu!

Pugui el teu cos ser guarit, oh amic de bell rostre!

Pugui la malaltia deixar-te, oh tu que tens el cos graciós com l’ànima.

Que l’ombra de la teva gràcia no cessi de planar sobre nosaltres.

Que el roserar del teu rostre sigui eternament florit,

Car és un lloc de contemplació pel nostre cor i la joia i la frescor dels nostres ulls.

Que el teu dolor caigui sobre nosaltres, i no pas sobre el teu cos!

A fi que aquest patiment sigui per nosaltres com la raó que abilla la nostra ànima".

ODA 146

"Oh coper! Fes-nos veure el nostre color en la puresa del vi.

Anihila’ns, perquè aquests dos mons siguin lliures de la nostra vergonya.

Que el vent de l’embriaguesa, per la teva gràcia, se’ns emporti.

Enlaire, a fi que la nostra feixugor s’alleugereixi.

Fes cavalcar l’ànima sobre el corser de l’embriaguesa en el camí de l’amor,

I que per nosaltres cent llegües siguin com un sol pas.

Allibera la nostra ànima amb una copa plena de vi.

Els nostres ulls, els nostres rostres, els nostres cors, són ensangonats.

Oh coper! Apressa’t! Que no veus

Els nostres pensaments coixos córrer darrere teu?

En la joia, els pensaments són pedres, encimbellen l’ànima;

Traieu del camí les pedres que ens barren el pas,

En el cant d’amor de Shams al-Din Tabrizí, toca,

Oh ministrer de Tabriz! sobre el nostre llaüt, la melodia d’Oshshâq".

El Diwan-e Shams-e Tabriz-i, del qual hi ha representats aquí dos poemes, és una de les principals obres de Djalâl-od-Dîm Rûmî, anomenat també Mavlana -"el nostre Mestre"-, el més gran poeta místic de l'Islam (a més de científic, pensador, astrònom, erudit i inspirador de l'ordre sufí "Mevlevi" conegut com dels dervixos giròvags) i és compost de ghazals, breus odes líriques que tenen un nombre de dístics que no depassa generalment la vintena. D’altra banda, el ghazal, en general, és un poema d’amor, sacre o profà, amb, de vegades, una certa ambigüitat de sentiments.

Entrades relacionades:
El cant del sol de Rûmî
Omar Jayyam: Gaudir de l'instant...

Dur les sabates a les mans
El conte de les sorres

Pd. I volia aprofitar per excusar-me ja que per raons familiars no vaig poder donar el passat dia 3 la xerrada sobre "Samarcanda, la pedra precíosa de l'Islam".

De Kashgar a Xi'an per la Ruta de la Seda

“China es superlativa. Con un territorio de más de 9,5 millones de kilómetros cuadrados, 14 países vecinos, unas 50 minorías étnicas y más de 1.330 millones de bocas que alimentar, China crece en cifras a una velocidad de vértigo. Ahora que está de moda y que las aerolineas ofertan precios interesantes -un billete a Beijing puede salir por 540 euros- ¡Nos vamos a China!

Decidir qué parte del país visitar, ante un mapa casero compuesto por tres fotocopias Din A-3 pegadas con celo, no fue tan fácil: desde las frías estepas de la Baja Mongolia hasta la subtropical y exótica Yunnán, pasando por el modernizado este, con la Gran Muralla y un Beijing Olímpico, la popular Yangshuo, las megalópolis futuristas de Shanghai y Hong Kong, la siempre ansiada altiplanície del Tíbet…

'Te propongo un viaje diferente' –me dijo mi compañero- 'Un viaje a una de las regiones menos visitadas de China, donde las costumbres no se han alterado con el paso de los siglos y el turismo aún no ha llegado'. Se incorporó de un salto, buscó en la librería, volvió con Patrimonios de la Humanidad, Bernard Ollivier, el Atlas Mundial y Marco Polo; buscó el mapa y señaló una línea que atravesaba toda China. 'Te propongo un viaje a través de la Ruta de la Seda, desde Kashgar hasta Xi’an, siguiendo los pasos de las antiguas caravanas, de mercaderes, guerreros, exploradores, peregrinos, filósofos, bandidos…”.

Amb aquestes paraules comença el meravellós relat “De Kashgar a Xi’an per la Ruta de la Seda” de la Núria Borràs publicat a l’últim número de la revista de viatges digital Dviag dedicat a la Xina i amb el suggerent títol de “El despertar de la Gran China“. La Núria Borràs és, a més, col·laboradora de la revista de viatges Altaïr, de la revista de viatges Fronteras de Papel, autora del bloc “Pels camins del món” i autora (amb en Lluís Bono) de la web “Més Enllà” on trobar moltes i interessants recomanacions i informacions sobre països i cultures d’arreu del món. Avui volia compartir la màgia de les seves paraules...

I per cert també us volia convidar a llegir sobre el seu proper viatge que comença en tres setmanes des d'Istanbul a Mashad, seguint les passes de les caravanes a través de l'Anatòlia Central, Dogubeyazid, el Mar Caspi i Mashad i continuant per la ruta sud d'Iran, visitant les ciutats del desert, Persèpolis i Isfahan, de qui diuen que és "la meitat del món".

La música curativa d'Àsia central

Fa pocs dies l'interessant programa NYDIA de Televisió de Catalunya, dedicat a la música i la dansa, ens va oferir el programa que podreu veure a continuació... En el seu tram final, en concret a partir del minut 17’ 25”, podem assistir a una sessió de musicoteràpia amb el mestre sufí Oruç Güvenç, descobrir les qualitats curatives de la música i gaudir d’uns instants que de ben segur ens alimentaran l’ànima...

Entrades relacionades:
El cant del sol de Rûmî
Un tímid somriure
La música del dilluns
La música celestial: Tengir-Too
El conte de les sorres

Dur les sabates a les mans

"Dos homes pietosos i respectables entraren en una mesquita junts.

El primer es va treure les sabates i les va col•locar amb cura, l’una al costat de l’altra, fora de la porta. El segon home es va treure les sabates, les posà juntes per la sola i se les endugué dins la mesquita.

Entre un grup d’uns altres homes pietosos i respectables que seien a la porta es va encetar una discussió sobre quin d’aquells homes era el millor.

— Si un entra descalç a la mesquita, no és millor deixar les sabates a fora ? —preguntava un d’ells.

— Però no hauríem de considerar — digué un altre home — que l’home que s’ha endut les sabates a dins la mesquita les portava per a recordar-se a si mateix amb la seva presència que està en un estat de vertadera humilitat ?

Quan els dos homes van sortir després de fer les pregàries, es donà la casualitat que els van preguntar a part, diferents grups dels qui miraven.

El primer home digué: — He deixat les sabates fora per la raó de costum. La raó és que si qualsevol vol robar-les tindrà una oportunitat de resistir-se a la temptació, i així guanyar mèrit davant si mateix.

Els oients quedaren molt impressionats per la noblesa de pensaments d’un home per a qui les seves possessions comptaven tan poc que de bon grat les confiava a qualsevol que pogués ser el seu destí.

El segon home, al mateix temps deia: — He entrat les sabates a la mesquita perquè si les hagués deixades fora, haurien pogut constituir una temptació de robar-les. Qualsevol que hagués sentit aquesta temptació, m’hauria fet còmplice en el pecat.

Els oients quedaren molt impressionats per aquest sentiment pietós, i admiraven la noblesa de pensaments del savi.

Tanmateix, un altre home savi que hi era present exclamà: — Mentre vosaltres dos i els vostres seguidors us heu estat complaent en el vostre admirable sentiment, ensenyant-vos l’un a l’altre amb el joc deIs exemples hipotètics, han passat algunes coses de veritat.

— Quines coses? —exclamà la multitud.

— Ningú no ha estat temptat per les sabates. El teòric pecador no ha passat per aquí. En canvi, un altre home, que no tenia sabates per endur-se a dintre o per deixar a fora ha entrat a la mesquita. Ningú no s’ha adonat de la seva conducta. No era conscient de l’efecte que podia tenir en persones que el veiessin o que no el veiessin. Tanmateix, a causa de la seva sinceritat real, les seves pregàries en aquesta mesquita avui han ajudat, de la manera més directa possible, a tots els lladres en potència que podien o podien no robar sabates o reformar-se tot exposant-se a la temptació.

¿Que no veieu que la simple pràctica de la conducta conscient, per molt excel•lent que sigui en el seu propi àmbit, és una cosa realment insignificant quan es mesura al costat del coneixement que existeixen homes reals de gran saviesa? "

Aquest relat es pot trobar a "Contes dervixos" (Pagès Editors, 2005) i és extret de l'ensenyament de l'orde Khilwati ("Reclusos") fundada per Omar Khilwati.

Entrades relacionades:

El conte de les sorres

El cant del sol de Rûmî

Els tres viatgers

Els tres viatgers

Rûmî explica que tres viatgers caminaven plegats i tenien gana.

Algú els havia donat unes quantes monedes petites de plata. Es preguntaren què era el millor que podien comprar per apagar la set i calmar la gana.

L'un va dir que volia comprar "uzum" - raïm en grec-, un altre, "israfil" - raïm en turc- i el tercer el que, per a ell, era "inab", raïm en àrab. Els tres homes es van posar a discutir: "No, jo vull comprar això i cap altra cosa".

Un viatger que passava els va demanar: "Vaja, què us passa ?".

L'un va dir: "Jo vull comprar uzum, i ell israfil, i l'altre inab".

En sentir això, el viatger respongué: "Però si el que l'un i l'altre voleu comprar és la mateixa cosa !".

El conte de les sorres

"Un riu, des de la seva font en unes muntanyes remotes, després de passar per tota mena de paisatges, finalment arribà a les sorres del desert. Just quan havia travessat totes les altres barreres, el riu intentà creuar aquesta, però s'adonà que, tan bon punt topava amb la sorra, les seves aigües desapareixien.

No obstant això, estava convençut que el seu destí era travessar aquest desert, però no hi havia manera. Aleshores, una veu amagada, procendent del mateix desert, xiuxiuejà:

- El vent travessa el desert, per tant, el riu també pot.

El torrent hi objectà que ja es llançava contra la sorra, però així sols era absorbit; el vent podia volar, per això podia travessar el desert.

- Llançant-te amb força tal com ho sols fer, no podràs travessar-lo. O bé desapareixeràs o bé et convertiràs en una maresma. Has de deixar que el vent et porti per sobre fins a la teva destinació.

.- Però com podria passar, això ?

- Deixant que t'absorbis el vent.

- Aquesta idea, el riu no la podia acceptar. Al capdavall, mai no havia estat absorbit abans. No volia perdre la seva individualitat. I una vegada perduda, com podia saber que la tornaria a recuperar algun dia ?

- El vent - digué la sorra-, du a terme la seva funció. S'endú l'aigua, la porta per damunt del desert i la deixa caure una altre vegada. En caure en forma de pluja, l'aigua es converteix de nou en un riu.

- Com puc saber que això és veritat ?

- És així i, si no ho creus, no arribaràs a ser més que un aiguamoll, un estat que trigarà molts, molts anys a donar-se; i sens dubte no és el mateix que un riu.

- Però és possible que no sigui el mateix riu que sóc avui ?

- En cap cas no pots continuar sent-ho - digué el xiuxiueig-. La teva part principal és emportada i torna a formar un riu. Portes el nom del que ets fins i tot avui perquè no saps quina part de tu és l'essencial.

Quan va sentir això, en els pensaments del riu van començar a sorgir certs ecos. De manera confusa, va començar a recordar un estat en el qual ell -o una part d'ell, oi ?- havia estat als braços del vent. També va recordar - o potser no ?- que allò era el que de veritat calia fer, encara que no fos obvi.

I el riu va elevar el seu vapor cap als braços acollidors del vent, que suaument i fàcilment el traslladà amunt i enllà, deixant-lo caure suaument tan bon punt van arribar al sostre d'una muntanya, a molts, molts quilòmetres de distància. I com que havia tingut dubtes, el riu podia recordar i registrar amb més fermesa en la seva ment els detalls de l'experiència. Va reflexionar: "Si, ara sé quina és la meva identitat vertadera".

El riu aprenia. Però les sorres xiuxiuejaven: "nosaltres ho sabem perquè veiem com passa dia rere dia; i perquè nosaltres, le sorres, ens estenem al costat del riu en tota la seva llargada fins a la muntanya".

I justament per això es diu que la manera com el Riu de la Vida ha de continuar el seu viatge és escrita a les Sorres".

Aquest relat es pot trobar a "Contes dervixos" (Pagès Editors, 2005) i és la versió d'Awas Afifi el Tunisià.

El cant del sol de Rûmî

Djalâl-od-Dîm Rûmî, anomenat també Mavlana ("el nostre Mestre"), va néixer el 1207 a Balkh (Afganistan) i va morir el 17 de desembre de 1273 a Konya (Turquia), és el més gran poeta místic de l'Islam, a més de científic, pensador, astrònom, erudit i inspirador de l'ordre sufí "Mevlevi" conegut com dels dervixos giròvags, cèlebres per la seva dansa còsmica circular.

El sufisme és el misticisme islàmic. La veu deriva de l'àrab tasawwûf [tassàwuf], paraula formada a partir de l'arrel sûf, 'llana', al·ludint a l'hàbit amb què es vestien els sufís com a mostra d'humilitat. L'islam no va encoratjar mai en excés el sufisme, ja que aquesta mística té per finalitat última accedir a la "presència" i al coneixement de Déu directament, i no per mitjà de l'única revelació de Déu, continguda en l'Alcorà. El sufisme, a partir de l'Iraq en el segle VIII, i de Bagdad i del Caire en el segle IX, s'estengué per tot el món islàmic, des de l'Iran i l'Àsia Central fins a l'Índia, i des del Magrib fins a Anatòlia i l'Àndalus.

Rûmî és un dels noms claus del sufisme i, sens dubte, una de les figures més rellevants i influents de l'espiritualitat universal. La seva força creadora, així com la seva irradiació espiritual, no va quedar confinada a l'àmbit islàmic ja que va gosar denunciar i, més important encara, transcendir amb una passió desenfrenada qualsevol límit que la rigidesa dogmàtica religiosa volgués imposar-li.

Abandonà molt jove el seu país natal, amb la seva família, fugint de la invasió dels mongols. Després d’un llarg viatge, arribaren a Anatòlia, on el soldà seljúcida els convidà a instal·lar-se a la seva capital, Konya, perquè el pare ensenyés teologia en una madrassa, magisteri en el qual fou succeït per Rûmî el 1230.

Havia heretat la saviesa dels grans savis del moment, especialment d'Ibn Arabí a qui havia tingut ocasió de conèixer durant la seva estada a Síria. En aquells temps, ciutats com Damasc, Alep o Konya eren els grans centres filosòfics i religiosos, i fou en aquesta darrera població on la seva existència es va veure trasbalsada per la coneixença que va fer, l'any 1244, d'un estrany personatge: Shams Tabrîzî. Existeixen moltes versions sobre aquesta trobada, però sembla clar que Rûmî va trobar en ell el mestre que necessitava i "aquesta imatge perfecta de l'Amat diví, que ell cercava des de feia molt de temps". A més d'ésser l'introductor de Rûmî en la "sama", la dansa dels dervixos (també coneguts com a tariqa).

El ritual de la dansa dels dervixos és complexa i d'una profunda religiositat. El camí i l'objectiu de tot dervix és trobar la bellesa de Déu, un camí interior a través del qual es barreja sovint la dansa, la música i la pregaria. La "sama" és coneixement i és amor, és un ball místic relacionat directament amb el moviment giratori del món i dels planetes i en connexió amb Déu.

Rûmî i Shams visqueren estretament units durant prop de quatre anys, fins al 1247. La doctrina flexible i oberta dels sufís, que resulta tolerant i que mai no busca topar contra el dogmatisme d'altres religions, la fa pròxima a la població, per contra el dogma, la regla, l'ortodòxia islàmica topava directament amb el sufisme. Així fou com aquest va caure en desgràcia en diferents moments de la història, i actituds vitals com les de Shams incompreses i rebutjades per l'ortodòxia religiosa: un fred dia d'hivern Shams fou assassinat.

La desaparició de Shams (nom persa que significa Sol) enfonsà Rûmî en un terrible dolor, i el va portar a escriure Diwan-e Shams-e Tabriz-i , on es retroben els crits d’una desesperació constantment present. Tanmateix, no només aquesta obra és dedicada a la memòria de l’amic desaparegut, sinó que Shams és, en l’esperit de Rumi, l’inspirador; el poeta només ha intentat traduir a mots allò que el seu mestre li ha transmès. En poques ocasions la nostàlgia del diví s’ha expressat amb tanta força com en aquests cants d’amor i de dol:

"Oh sol de Tabriz !

Jo era neu, em vaig fondre amb els teus raigs,

la terra em begué.

Boira d'esperit,

m'elevo vers el sol."

Pd. Val la pena recordar que el nostre místic per excel·lència, Ramon Llull, confessa, en la introducció al seu "Llibre d’amic e amat", que s’havia inspirat en les obres dels savis sufís per escriure un llibre que estimulés l’amor diví.

Entrades relacionades:

Omar Jayyam: Gaudir de l'instant...

Dur les sabates a les mans

El conte de les sorres