Fa pocs dies l'interessant programa NYDIA de Televisió de Catalunya, dedicat a la música i la dansa, ens va oferir el programa que podreu veure a continuació... En el seu tram final, en concret a partir del minut 17’ 25”, podem assistir a una sessió de musicoteràpia amb el mestre sufí Oruç Güvenç, descobrir les qualitats curatives de la música i gaudir d’uns instants que de ben segur ens alimentaran l’ànima...
Entrades relacionades:
El cant del sol de Rûmî
Un tímid somriure
La música del dilluns
La música celestial: Tengir-Too
El conte de les sorres
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ciències. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ciències. Mostrar tots els missatges
1.4.09
La pràctica mèdica i la concepció de la naturalesa en l'Antiga Xina (i 2)
(Continua...)
Altre concepte fonamental en la MTX (Medicina Tradicional Xinesa) és el “qi”(気), que pren un paper bàsic en la concepció teòrica de teràpies com l’acupuntura, la moxibustió i els massatges. El qi pot definir-se com a força vital o energia. És indispensable per a la vida i responsable de la funció i acció dels òrgans i el cos sencer. La malaltia esdevé quan la circulació del qi és obstruïda o hi ha deficiència del mateix. Si bé el qi no pot ser observat directament, un metge experimentat, pot detectar els canvis del seu flux en un pacient.
Com el qi és dinàmic, actiu i escalfa el cos, cau sota la categoria yang. La sang i els fluids del cos tenen les funcions de nodrir i humitejar, per tant pertanyen a la categoria yin. El qi circula dintre del cos a través de canals que anomenen meridians ( 经络). El sistema de meridians és propi de la MTX i conforma la base per als tractaments mitjançant l’acupuntura i la moxibustió.
En totes aquestes teories trobem implícita la idea de la naturalesa cíclica del món. L'ésser humà forma part de la natura i per tant pertany a la seva dinàmica constant. Aquest sentiment de caràcter filosòfic-religiós va néixer en els inicis de la civilització xinesa i va formar part de la seva tradició. Aquestes idees van ser represes per Laozi (540-480 a. de C.), fundador del daoisme, qui va escriure un llibre en el qual s'establia quin era la manera de vida més adequada: el Daodejing.
Els daoistes usaven el terme dao per a representar la gran realitat que conforme l'univers. En general els filòsofs occidentals ho associen amb el concepte de l'Absolut. Afirmaven que al coneixement del dao no s'arriba amb la raó i l'estudi, sinó mitjançant les maneres místiques de la contemplació i la il·luminació interior. La naturalesa quedava idealitzada i els daoistes tractaven de fondre's amb ella. Al·legaven que la conducta de l'home havia de conformar-se al dao i que aquest estat no s'assoliria dintre de la societat feudal, sinó tornant a viure segons les antigues normes naturals.
La tasca del metge era restituir al malalt al camí correcte del dao. Ja que es podia considerar que determinats estats mentals provocaven canvis específics en certs òrgans, el metge tractava de relacionar els comportaments i factors constitucionals amb les malalties, i procurava que els seus pacients els modifiquessin. La medicina xinesa, associada al daoisme, es fonamenta també en la prevenció de les malalties.
El dao va ser important en el confucianisme com a model de conducta virtuosa i, durant segles, els preceptes de Confuci (550-479 a. de C.) van establir-se com els patrons de conducta vigents. El confucianisme, fundat abans que el daoisme, no tenia ni la mística ni les tendències antisocials d'aquest. Des dels seus orígens va propugnar el pragmatisme i la consciència social. Confuci va lluitar per assolir la justícia social en el marc d'una societat feudal i burocratitzada. La seva filosofia proposava relacions socials basades en l'ordre i la justícia. El confucianisme és més aviat, una filosofia moral. Les conductes socials i morals podien influir en l'estat de salut dels individus: les idees llibertines i la disbauxa conduïen a malalties pulmonars; en canvi, dur a la pràctica aquests pensaments afectava al cor. El metge havia de determinar les causes de la manca d’harmonia del cos i actuar en conseqüència.
En la MTX es té en compte en conjunt el cos, la ment i el seu entorn. Es tracta a la persona com "individu", i per tant, això fa que davant dues persones amb la mateixa malaltia, no es faci el mateix tractament. Són dos cossos diferents, dues vivències diferents, dos tractaments diferents.
Conclusions
La MTX compren en tots els seus aspectes la idea de la naturalesa cíclica del món. La natura és un únic organisme, complexament equilibrat, en constant transformació i on l’ésser humà ha d'aprendre a reaccionar adequadament davant dels seus canvis. L'harmonia és vital.
La medicina, com la resta de les ciències a Xina té un important component daoista. S'ha dit que les observacions i els experiments dels daoistes en el camp de l’alquímia representen els obscurs començaments del mètode científic.
Tots sabem que els preceptes filosòfics tenen un paper clau en el desenvolupament de la ciència. Segons Benett, la millor caracterització de les ciències xineses és com un sistema de cosmologies aplicades, ja que les construccions teòriques compartides per elles deriven d'una cosmologia general. Hi ha dues idees cosmològiques en la filosofia xinesa: la d'unitat i la de retorn. La idea d'unitat fa referència a la unitat ecològica i psicològica del ser humà amb l'entorn, de manera que assoleixi una major perfecció tant l'individu com el món. Implica una concepció del món holística, integral i orgànica. La idea de retorn està relacionada amb el caràcter cíclic de la naturalesa. Els moviments caòtics estan ordenats cap a una repetició contínua de tot fenomen.
Amb aquestes dues idees avança la ciència i la filosofia xinesa, però no en el sentit occidental del terme. L'avançament que cerca el xinès és en profunditat, en un major coneixement de les coses naturals, en una més gran simbiosi amb la natura. En contraposició a la civilització occidental que “avança” deslligant-se de la natura, dominant-la.
Aquesta idea que la naturalesa pot ser sotmesa per en treure profit, neix, segons diversos autors, en el segle XVII europeu. Així, la substitució d'una visió del món hermètic i organicista per altra mecanicista, fou la raó fonamental perquè pogués sorgir la ciència moderna.El paradigma mecanicista compren també l'analogia dels éssers vius amb una màquina, governada per les lleis universals de la mecànica newtoniana. Aquesta manera de pensar, juntament amb la posterior fragmentació del coneixement en diferents disciplines és el que caracteritza a la pràctica mèdica occidental.
La medicina occidental moderna amb freqüència qüestiona les modalitats sanadores de la MTX per no tenir un caràcter científic. Però, no té en compte que la MTX constitueix un sistema de coneixements mèdics estructurat coherent i consistentment amb principis, forma i continguts del pensament mèdic, completament diferents del pensament mèdic occidental modern. Són, per tant, dos cossos de coneixements diferents. Això es deu principalment que van ser originades en contextos socials i històrics diferents. En l'actualitat, no obstant això, moltes de les pràctiques de la MTX han estat introduïdes i acceptades en occident com teràpies complementàries.
La societat xinesa ha entrat en la modernitat sense perdre la seva tradició. Allà, la medicina occidental és acceptada i funciona normalment al costat de la MTX. Estudiada en la Universitat, posseeix avui igual rang i consideració que l'occidental a l'hora de ser triada per a ajudar a solucionar els problemes de salut. És més, la MTX s'ha convertit a nivell mundial en una medicina intercultural pel seu contacte amb altres cultures distintes de la del seu origen, sent utilitzada avui en tots els continents.
Per més informació i bibliografia podeu consultar l’article original a la Revista Seda.
Entrades relacionades:
Daodejing, el llibre del "dao" i del "de"
Les paraules rectes semblen tortes
El savi mai no fa coses grans
Altre concepte fonamental en la MTX (Medicina Tradicional Xinesa) és el “qi”(気), que pren un paper bàsic en la concepció teòrica de teràpies com l’acupuntura, la moxibustió i els massatges. El qi pot definir-se com a força vital o energia. És indispensable per a la vida i responsable de la funció i acció dels òrgans i el cos sencer. La malaltia esdevé quan la circulació del qi és obstruïda o hi ha deficiència del mateix. Si bé el qi no pot ser observat directament, un metge experimentat, pot detectar els canvis del seu flux en un pacient.
Com el qi és dinàmic, actiu i escalfa el cos, cau sota la categoria yang. La sang i els fluids del cos tenen les funcions de nodrir i humitejar, per tant pertanyen a la categoria yin. El qi circula dintre del cos a través de canals que anomenen meridians ( 经络). El sistema de meridians és propi de la MTX i conforma la base per als tractaments mitjançant l’acupuntura i la moxibustió.En totes aquestes teories trobem implícita la idea de la naturalesa cíclica del món. L'ésser humà forma part de la natura i per tant pertany a la seva dinàmica constant. Aquest sentiment de caràcter filosòfic-religiós va néixer en els inicis de la civilització xinesa i va formar part de la seva tradició. Aquestes idees van ser represes per Laozi (540-480 a. de C.), fundador del daoisme, qui va escriure un llibre en el qual s'establia quin era la manera de vida més adequada: el Daodejing.
Els daoistes usaven el terme dao per a representar la gran realitat que conforme l'univers. En general els filòsofs occidentals ho associen amb el concepte de l'Absolut. Afirmaven que al coneixement del dao no s'arriba amb la raó i l'estudi, sinó mitjançant les maneres místiques de la contemplació i la il·luminació interior. La naturalesa quedava idealitzada i els daoistes tractaven de fondre's amb ella. Al·legaven que la conducta de l'home havia de conformar-se al dao i que aquest estat no s'assoliria dintre de la societat feudal, sinó tornant a viure segons les antigues normes naturals.
La tasca del metge era restituir al malalt al camí correcte del dao. Ja que es podia considerar que determinats estats mentals provocaven canvis específics en certs òrgans, el metge tractava de relacionar els comportaments i factors constitucionals amb les malalties, i procurava que els seus pacients els modifiquessin. La medicina xinesa, associada al daoisme, es fonamenta també en la prevenció de les malalties.
El dao va ser important en el confucianisme com a model de conducta virtuosa i, durant segles, els preceptes de Confuci (550-479 a. de C.) van establir-se com els patrons de conducta vigents. El confucianisme, fundat abans que el daoisme, no tenia ni la mística ni les tendències antisocials d'aquest. Des dels seus orígens va propugnar el pragmatisme i la consciència social. Confuci va lluitar per assolir la justícia social en el marc d'una societat feudal i burocratitzada. La seva filosofia proposava relacions socials basades en l'ordre i la justícia. El confucianisme és més aviat, una filosofia moral. Les conductes socials i morals podien influir en l'estat de salut dels individus: les idees llibertines i la disbauxa conduïen a malalties pulmonars; en canvi, dur a la pràctica aquests pensaments afectava al cor. El metge havia de determinar les causes de la manca d’harmonia del cos i actuar en conseqüència.
En la MTX es té en compte en conjunt el cos, la ment i el seu entorn. Es tracta a la persona com "individu", i per tant, això fa que davant dues persones amb la mateixa malaltia, no es faci el mateix tractament. Són dos cossos diferents, dues vivències diferents, dos tractaments diferents.
ConclusionsLa MTX compren en tots els seus aspectes la idea de la naturalesa cíclica del món. La natura és un únic organisme, complexament equilibrat, en constant transformació i on l’ésser humà ha d'aprendre a reaccionar adequadament davant dels seus canvis. L'harmonia és vital.
La medicina, com la resta de les ciències a Xina té un important component daoista. S'ha dit que les observacions i els experiments dels daoistes en el camp de l’alquímia representen els obscurs començaments del mètode científic.
Tots sabem que els preceptes filosòfics tenen un paper clau en el desenvolupament de la ciència. Segons Benett, la millor caracterització de les ciències xineses és com un sistema de cosmologies aplicades, ja que les construccions teòriques compartides per elles deriven d'una cosmologia general. Hi ha dues idees cosmològiques en la filosofia xinesa: la d'unitat i la de retorn. La idea d'unitat fa referència a la unitat ecològica i psicològica del ser humà amb l'entorn, de manera que assoleixi una major perfecció tant l'individu com el món. Implica una concepció del món holística, integral i orgànica. La idea de retorn està relacionada amb el caràcter cíclic de la naturalesa. Els moviments caòtics estan ordenats cap a una repetició contínua de tot fenomen.
Amb aquestes dues idees avança la ciència i la filosofia xinesa, però no en el sentit occidental del terme. L'avançament que cerca el xinès és en profunditat, en un major coneixement de les coses naturals, en una més gran simbiosi amb la natura. En contraposició a la civilització occidental que “avança” deslligant-se de la natura, dominant-la.
Aquesta idea que la naturalesa pot ser sotmesa per en treure profit, neix, segons diversos autors, en el segle XVII europeu. Així, la substitució d'una visió del món hermètic i organicista per altra mecanicista, fou la raó fonamental perquè pogués sorgir la ciència moderna.El paradigma mecanicista compren també l'analogia dels éssers vius amb una màquina, governada per les lleis universals de la mecànica newtoniana. Aquesta manera de pensar, juntament amb la posterior fragmentació del coneixement en diferents disciplines és el que caracteritza a la pràctica mèdica occidental.
La medicina occidental moderna amb freqüència qüestiona les modalitats sanadores de la MTX per no tenir un caràcter científic. Però, no té en compte que la MTX constitueix un sistema de coneixements mèdics estructurat coherent i consistentment amb principis, forma i continguts del pensament mèdic, completament diferents del pensament mèdic occidental modern. Són, per tant, dos cossos de coneixements diferents. Això es deu principalment que van ser originades en contextos socials i històrics diferents. En l'actualitat, no obstant això, moltes de les pràctiques de la MTX han estat introduïdes i acceptades en occident com teràpies complementàries.
La societat xinesa ha entrat en la modernitat sense perdre la seva tradició. Allà, la medicina occidental és acceptada i funciona normalment al costat de la MTX. Estudiada en la Universitat, posseeix avui igual rang i consideració que l'occidental a l'hora de ser triada per a ajudar a solucionar els problemes de salut. És més, la MTX s'ha convertit a nivell mundial en una medicina intercultural pel seu contacte amb altres cultures distintes de la del seu origen, sent utilitzada avui en tots els continents.
Per més informació i bibliografia podeu consultar l’article original a la Revista Seda.
Entrades relacionades:
Daodejing, el llibre del "dao" i del "de"
Les paraules rectes semblen tortes
El savi mai no fa coses grans
28.3.09
La pràctica mèdica i la concepció de la naturalesa en l'Antiga Xina (1)
En el marc de l'acord establert amb la Revista Seda de Estudios Asiaticos iniciem aquesta col.laboració amb l'article "La pràctica mèdica i la concepció de la naturalesa en l'antiga Xina" d'Hernán Groba, Beatriz Nobúa Behrmann i Natalia Vespa publicat a l'agost de l'any 2007 en el número 10 de la revista, per la seva extensió dividim l'article en dues parts presentant en aquesta entrada la primera:
"Els sistemes de creences determinen el nostre accionar. Anàlogament, la concepció que l'home posseeix del seu rol en l'Univers, de la seva relació amb la naturalesa, explica les arts i ciències per aquest desenvolupades. El present treball, ofereix al lector una primera aproximació, entretinguda i interessant, a la medicina xinesa. Ho fa, a més, des de l’abordatge correcte: prenent com punt de partida el paradigma - bressol, la cosmovisió que li va donar origen. Va Ser realitzat per un grup d'estudiants de la Facultat de Ciències Exactes de l'U.B.A (Universidad de Buenos Aires – Argentina). per a la càtedra “Historia de les Ciències”. Provenint d'una carrera d'esperit netament occidental, van decidir no obstant això indagar respecte de la forma xinesa d'exercir la medicina. Sota quina motivació? Aquella que, en la humil opinió de qui realitzem la Revista Seda, hauria d'existir en tot intent de comprensió de pobles diferents i antagònics: la necessitat i sentit de realitzar un moviment especular".
Introducció
La medicina actual occidental sol prendre a l'individu com un conjunt de símptomes. A l'estar dividida en nombroses disciplines especialitzades, separa cada òrgan o conjunt d'òrgans i els analitza en forma independent. Més que prendre a l'individu (al pacient) com una unitat en si, el considera com un conjunt de sistemes que han de ser tractats independentment (“el tot com la suma de les parts”). Aquesta concepció reduccionista de l'individu és llegat de la visió mecanicista nascuda i desenvolupada en el segle XVII.
Contràriament, la Medicina Tradicional Xinesa (中醫學 MTX) acostuma a tractar al pacient com un tot en si mateix. El cos, la ment i l'entorn estan íntimament relacionats, i han de ser tinguts en compte en el seu conjunt a l'hora de tractar una malaltia. Aquesta concepció més holística considera l'home immers en la natura i fent-hi un tot. Es considera al cos humà com un microcosmos que ha de vibrar harmònicament amb el macrocosmos on viu. Un desgavell energètic, o una manca d’harmonia, deriva en una malaltia. Quan el cos està harmònic amb l'interior i l'exterior, és quan està en la freqüència que anomenem habitualment com a salut.
La medicina (igual que la resta de les ciències) manté una estreta relació amb les creences filosòfiques i religioses de cada societat, en correspondència amb el propi moment històric. Així, és necessari conèixer la forma de concebre al progrés científic en la Xina antiga, per a comprendre el desenvolupament de la seva medicina. De la mateixa manera, també és important tenir present quina era la comprensió de la natura i llur relació amb l'home i el seu paper a la societat.
Ens proposem com objectiu caracteritzar a la pràctica mèdica en la Xinesa antiga relacionant-la amb els sistemes filosòfics predominants en aquesta cultura. En particular, ens interessa mostrar com influeix en la medicina la interpretació que tenen els xinesos sobre la relació entre l'home i la naturalesa.
Context social i filosòfic
La civilització xinesa sorgeix en el curs mig del riu Groc -Huang He- (a l'est del desert de Mongòlia) fa més de 5.000 anys. Aquest riu és anomenat de vegades “El dolor de Xina” a causa de la seva tendència a canviar de curs en les grans planes costaneres. Si bé el seu sòl és molt fèrtil quan es donen les condicions per un bon reg, aquesta conca presenta un clima molt desfavorable per a l'agricultura. Té hiverns llargs, freds i secs, i pluges d'estiu escasses i irregulars.
Els xinesos primitius van haver d'adaptar-se a les condicions del mitjà per a poder sobreviure. Els habitants de la vall del riu Groc es veien a si mateixos com part d'un gran ordre d'éssers vivents, amb els processos dels quals havien de buscar una relació harmoniosa. Aquest profund sentit de la reciprocitat es posa de manifest en l'antiga teoria del yin-yang, un concepte bàsic de la mentalitat xinesa. La pau i la prosperitat de la humanitat depenen del delicat equilibri entre aquestes dues forces complementàries i amb mútua dependència. Yin (阴) i yang (阳) es refereixen a les dues categories bàsiques de l'univers: normalment, el yin s'associa a característiques estàtiques, negatives, fosques, fredes i femenines, mentre que el yang es relaciona amb característiques dinàmiques, positives, brillants, càlides i masculines. A més, ying-yang es refereix a la forma en que aquestes característiques es transformen en el temps i l'espai. El yin i el yang de cada element individual es troba constantment en un equilibri dinàmic condicionat per aquest ambient fluctuant.
Com veiem, aquesta relació entre l'home i la natura és un factor important que influeix en la seva filosofia i per tant, en la seva pràctica mèdica. El cos humà i les seves funcions també estan governats pel principi del yin i del yang. Mantenir-se saludable requereix conservar el balanç entre el yin i el yang en el cos. Quan hi ha desequilibri l'individu cau malalt. Aquest és el principi bàsic de la Medicina Tradicional Xinesa i la seva aplicació determina la diagnosi, el tractament i l'explicació de les malalties. Per exemple: un pacient amb febre alta, encesor a les galtes, llavis secs, inquiet i amb un pols ràpid, presenta símptomes yang. La diagnosi seria una deficiència del yin o un desequilibri produït per un excés de yang. El desajust entre el yin i el yang pot ser causat tant per factors exògens (clima, ferides traumàtiques, paràsits, etc.), com per factors endògens (canvis emocionals extrems, dieta anormal, fatiga, etc.). Així, per restablir l’harmonia perduda el tractament seria, per exemple, usar herbes yin per esvair la calor interna i la resta de símptomes yang.
La idea de forces o aspectes complementaris es veu reflectida també en la teoria dels cinc elements (Wu xing 五行), que defineix un sistema de cinc fases per a descriure el canvi. Cada fase correspon a un dels cinc elements: terra (土), aigua (水), fusta(木), metall (金) i foc (火), i són emprades per a classificar els elements d'acord a les seves propietats i relacions amb altres elements.
Els Wu xing no són independents entre ells ja que tenen lleis i relacions de mútua transformació. Hi ha dues relacions bàsiques: el “foment mutu” i la “submissió mútua”. El principi del foment mutu diu que els Wu xing poden generar-se, activar-se i mantenir-se entre ells. La seqüència de foment és la següent:
Aquesta seqüència neix de l'observació de la natura: el foc es crea quan la fusta s'encén; després de cremar-se, queden les cendres (terra); el metall surt de la terra i es fon (aigua) amb la calor; mentre que l'aigua és indispensable per al creixement dels arbres i la vegetació (fusta). El principi de submissió mútua implica relacions de restricció, control i subordinació que mantenen el balanç entre els Wu xing. La seqüència en aquest cas seria:
I també fou observat pels antics xinesos en la natura: els arbres creixen en la terra, empobrint el sòl; per a prevenir inundacions es construeixen canals i dics amb terra; l'aigua apaga el foc; els metalls s'ablaneixen i fonen amb el foc; i l'espasa i el destral, fetes de metall, són usades per a talar els arbres.
La classificació en les cinc categories és usada en la diagnosi i tractament de malalties. Així, aquells elements que pertanyen a la mateixa categoria (més informació en l'escrit original) estan relacionades entre ells i tenen la mateixa relació mútua amb els objectes de les categories veïnes. Per exemple: una malaltia en el fetge pot reflectir-se en els ulls, els tendons, i en un sentiment d'enuig. Un gran enuig és considerat molt perjudicial per al fetge. Com el fetge pertany a la fusta, i la fusta brolla a la primavera, llavors les malalties en aquest òrgan tendeixen a manifestar-se a la primavera. Segons els principis de foment mutu i submissió mútua, la malaltia en un òrgan no està aïllada dels altres òrgans. Una malaltia en el fetge (fusta) probablement es producte a una deficiència en el funcionament del ronyó (aigua), per la qual cosa el tractament no únicament ha d'estar dirigit al fetge, sinó també a afavorir les funcions dels altres òrgans. (Continuarà...)
Entrades relacionades:
Daodejing: El llibre del "dao" i del "de"
El savi mai no fa coses grans
Els quatre dracs
"Els sistemes de creences determinen el nostre accionar. Anàlogament, la concepció que l'home posseeix del seu rol en l'Univers, de la seva relació amb la naturalesa, explica les arts i ciències per aquest desenvolupades. El present treball, ofereix al lector una primera aproximació, entretinguda i interessant, a la medicina xinesa. Ho fa, a més, des de l’abordatge correcte: prenent com punt de partida el paradigma - bressol, la cosmovisió que li va donar origen. Va Ser realitzat per un grup d'estudiants de la Facultat de Ciències Exactes de l'U.B.A (Universidad de Buenos Aires – Argentina). per a la càtedra “Historia de les Ciències”. Provenint d'una carrera d'esperit netament occidental, van decidir no obstant això indagar respecte de la forma xinesa d'exercir la medicina. Sota quina motivació? Aquella que, en la humil opinió de qui realitzem la Revista Seda, hauria d'existir en tot intent de comprensió de pobles diferents i antagònics: la necessitat i sentit de realitzar un moviment especular".
Introducció
La medicina actual occidental sol prendre a l'individu com un conjunt de símptomes. A l'estar dividida en nombroses disciplines especialitzades, separa cada òrgan o conjunt d'òrgans i els analitza en forma independent. Més que prendre a l'individu (al pacient) com una unitat en si, el considera com un conjunt de sistemes que han de ser tractats independentment (“el tot com la suma de les parts”). Aquesta concepció reduccionista de l'individu és llegat de la visió mecanicista nascuda i desenvolupada en el segle XVII.
Contràriament, la Medicina Tradicional Xinesa (中醫學 MTX) acostuma a tractar al pacient com un tot en si mateix. El cos, la ment i l'entorn estan íntimament relacionats, i han de ser tinguts en compte en el seu conjunt a l'hora de tractar una malaltia. Aquesta concepció més holística considera l'home immers en la natura i fent-hi un tot. Es considera al cos humà com un microcosmos que ha de vibrar harmònicament amb el macrocosmos on viu. Un desgavell energètic, o una manca d’harmonia, deriva en una malaltia. Quan el cos està harmònic amb l'interior i l'exterior, és quan està en la freqüència que anomenem habitualment com a salut.La medicina (igual que la resta de les ciències) manté una estreta relació amb les creences filosòfiques i religioses de cada societat, en correspondència amb el propi moment històric. Així, és necessari conèixer la forma de concebre al progrés científic en la Xina antiga, per a comprendre el desenvolupament de la seva medicina. De la mateixa manera, també és important tenir present quina era la comprensió de la natura i llur relació amb l'home i el seu paper a la societat.
Ens proposem com objectiu caracteritzar a la pràctica mèdica en la Xinesa antiga relacionant-la amb els sistemes filosòfics predominants en aquesta cultura. En particular, ens interessa mostrar com influeix en la medicina la interpretació que tenen els xinesos sobre la relació entre l'home i la naturalesa.
Context social i filosòfic
La civilització xinesa sorgeix en el curs mig del riu Groc -Huang He- (a l'est del desert de Mongòlia) fa més de 5.000 anys. Aquest riu és anomenat de vegades “El dolor de Xina” a causa de la seva tendència a canviar de curs en les grans planes costaneres. Si bé el seu sòl és molt fèrtil quan es donen les condicions per un bon reg, aquesta conca presenta un clima molt desfavorable per a l'agricultura. Té hiverns llargs, freds i secs, i pluges d'estiu escasses i irregulars.
Els xinesos primitius van haver d'adaptar-se a les condicions del mitjà per a poder sobreviure. Els habitants de la vall del riu Groc es veien a si mateixos com part d'un gran ordre d'éssers vivents, amb els processos dels quals havien de buscar una relació harmoniosa. Aquest profund sentit de la reciprocitat es posa de manifest en l'antiga teoria del yin-yang, un concepte bàsic de la mentalitat xinesa. La pau i la prosperitat de la humanitat depenen del delicat equilibri entre aquestes dues forces complementàries i amb mútua dependència. Yin (阴) i yang (阳) es refereixen a les dues categories bàsiques de l'univers: normalment, el yin s'associa a característiques estàtiques, negatives, fosques, fredes i femenines, mentre que el yang es relaciona amb característiques dinàmiques, positives, brillants, càlides i masculines. A més, ying-yang es refereix a la forma en que aquestes característiques es transformen en el temps i l'espai. El yin i el yang de cada element individual es troba constantment en un equilibri dinàmic condicionat per aquest ambient fluctuant.
Com veiem, aquesta relació entre l'home i la natura és un factor important que influeix en la seva filosofia i per tant, en la seva pràctica mèdica. El cos humà i les seves funcions també estan governats pel principi del yin i del yang. Mantenir-se saludable requereix conservar el balanç entre el yin i el yang en el cos. Quan hi ha desequilibri l'individu cau malalt. Aquest és el principi bàsic de la Medicina Tradicional Xinesa i la seva aplicació determina la diagnosi, el tractament i l'explicació de les malalties. Per exemple: un pacient amb febre alta, encesor a les galtes, llavis secs, inquiet i amb un pols ràpid, presenta símptomes yang. La diagnosi seria una deficiència del yin o un desequilibri produït per un excés de yang. El desajust entre el yin i el yang pot ser causat tant per factors exògens (clima, ferides traumàtiques, paràsits, etc.), com per factors endògens (canvis emocionals extrems, dieta anormal, fatiga, etc.). Així, per restablir l’harmonia perduda el tractament seria, per exemple, usar herbes yin per esvair la calor interna i la resta de símptomes yang.
La idea de forces o aspectes complementaris es veu reflectida també en la teoria dels cinc elements (Wu xing 五行), que defineix un sistema de cinc fases per a descriure el canvi. Cada fase correspon a un dels cinc elements: terra (土), aigua (水), fusta(木), metall (金) i foc (火), i són emprades per a classificar els elements d'acord a les seves propietats i relacions amb altres elements.Els Wu xing no són independents entre ells ja que tenen lleis i relacions de mútua transformació. Hi ha dues relacions bàsiques: el “foment mutu” i la “submissió mútua”. El principi del foment mutu diu que els Wu xing poden generar-se, activar-se i mantenir-se entre ells. La seqüència de foment és la següent:
fusta – foc – terra - metall – aigua - fusta
Aquesta seqüència neix de l'observació de la natura: el foc es crea quan la fusta s'encén; després de cremar-se, queden les cendres (terra); el metall surt de la terra i es fon (aigua) amb la calor; mentre que l'aigua és indispensable per al creixement dels arbres i la vegetació (fusta). El principi de submissió mútua implica relacions de restricció, control i subordinació que mantenen el balanç entre els Wu xing. La seqüència en aquest cas seria:
fusta - terra – aigua – foc – metall - fusta
I també fou observat pels antics xinesos en la natura: els arbres creixen en la terra, empobrint el sòl; per a prevenir inundacions es construeixen canals i dics amb terra; l'aigua apaga el foc; els metalls s'ablaneixen i fonen amb el foc; i l'espasa i el destral, fetes de metall, són usades per a talar els arbres.
La classificació en les cinc categories és usada en la diagnosi i tractament de malalties. Així, aquells elements que pertanyen a la mateixa categoria (més informació en l'escrit original) estan relacionades entre ells i tenen la mateixa relació mútua amb els objectes de les categories veïnes. Per exemple: una malaltia en el fetge pot reflectir-se en els ulls, els tendons, i en un sentiment d'enuig. Un gran enuig és considerat molt perjudicial per al fetge. Com el fetge pertany a la fusta, i la fusta brolla a la primavera, llavors les malalties en aquest òrgan tendeixen a manifestar-se a la primavera. Segons els principis de foment mutu i submissió mútua, la malaltia en un òrgan no està aïllada dels altres òrgans. Una malaltia en el fetge (fusta) probablement es producte a una deficiència en el funcionament del ronyó (aigua), per la qual cosa el tractament no únicament ha d'estar dirigit al fetge, sinó també a afavorir les funcions dels altres òrgans. (Continuarà...)
Entrades relacionades:
Daodejing: El llibre del "dao" i del "de"
El savi mai no fa coses grans
Els quatre dracs
8.3.09
Bukhara, la lenta sorra del rellotge
"... Els meus amfitrions, un pare i els seus dos fills que acabaven d'arribar de treballar del camp, em cantussejaven aquests versos de Rudaki (858-941) -el gran geni i fundador de la literatura persa, poeta oficial de la cort de Bukhara que lloava amb els seus cants a la naturalesa, a la noblesa i als ideals del ser humà-, mentre degustàvem amb profund plaure un abundant i saborós plov, el plat nacional d'Uzbekistan. La versió culinària típica en les cases de Bukhara és el Mayizli Plov on trobem arròs, pastanagues grogues, cebes, passes, comí, all, pebre o safrà i al que, ocasionalment, se li pot afegir carn d'anyell o de vaca...."
Amb mots com aquests comença el meu relat "Bukhara, la lenta sorra del rellotge", el tercer i darrer capítol de la sèrie "Uzbekistan: Compta la llegenda", que podeu trobar al número de febrer de la Revista Fronteras de Papel. Espero que us agradi...
Aquesta revista de viatges - de la que ja us he parlat positivament en altres ocasions- és un apassionat i interesant projecte de dos grans viatgers: la Mercè Criado i en Joan Biosca que, mes a mes, ens descobreixen la bellesa d'arreu del món.
Us recomano fer una bona ullada i una bona lectura als seus reportatges. Estic segur que us agradaran...
Entrades relacionades:
20.5.08
L'Atles Català i la Ruta de la Seda
L'Atles Català és el mapa cartogràfic català més important de l'edat mitjana, atribuït al jueu mallorquí Cresques Abraham. No està signat ni datat, però gràcies al registre que figura al calendari que l'acompanya es pot situar la data de producció a l'any 1375. Es considera el primer atles conegut que incorpora una rosa dels vents, i és una de les joies de la col·lecció de la Biblioteca Nacional de França a París.
Es tracta d'un mapamundi de finals del segle XIV que permet una visió sinòptica, ple de detallada bellesa, del llavors món conegut. Una visió, obviament, des d'una òptica centrada en la Mediterrània. Les característiques aproximades de l'atles són: 6 fulls doblegats per la meitat, cadascun enganxat sobre taules de fusta. Cada full té unes dimensions de 65 x 50 cm, la qual cosa dóna una envergadura total de 65 x 300 cm.
El primer full és dedicat a la Cosmografia, el segon a Calendari (es troben dos grans calendaris, un solar i l'altre lunar, a més d'altres dades astronòmiques), i el tercer i quart fulls són dedicats al món conegut (des dels 10º als 60º de latitud nord, Finisterre i la Mediterrània).
El cinquè full és conegut com el Mapa de Delli i en ell apareixen algunes informacions i imatges fascinants que ens dibueixen la Ruta de la Seda i Àsia Central des de l'òptica europea de finals del segle XIV.
Es tracta d'un mapamundi de finals del segle XIV que permet una visió sinòptica, ple de detallada bellesa, del llavors món conegut. Una visió, obviament, des d'una òptica centrada en la Mediterrània. Les característiques aproximades de l'atles són: 6 fulls doblegats per la meitat, cadascun enganxat sobre taules de fusta. Cada full té unes dimensions de 65 x 50 cm, la qual cosa dóna una envergadura total de 65 x 300 cm.
El primer full és dedicat a la Cosmografia, el segon a Calendari (es troben dos grans calendaris, un solar i l'altre lunar, a més d'altres dades astronòmiques), i el tercer i quart fulls són dedicats al món conegut (des dels 10º als 60º de latitud nord, Finisterre i la Mediterrània).El cinquè full és conegut com el Mapa de Delli i en ell apareixen algunes informacions i imatges fascinants que ens dibueixen la Ruta de la Seda i Àsia Central des de l'òptica europea de finals del segle XIV.
Així, tenim una representació del riu Amu Daria que neix a les muntanyes del Pamir i flueix envers la Mar d'Aral, i de la serralada que destaca més al nord, que correspon a les muntanyes asiàtiques del Tian Shan, on es pot apreciar una caravana que ens indica la Ruta de la Seda de camí a Catai. Cap el sud, Delhi crida l'atenció així com altres ciutats i indrets que destaquen amb força per les seves explicacions com La Meca, Bagdad, Samarkanda i Àstrakhan.
La majoria dels noms d'aquesta regió provenen del viatge de Marco Polo, de les informacions de Benjamí de Tudela (un rabí espanyol famós per les cròniques del seu viatge de catorze anys per la Mediterrània, Pròxim Orient i Persia i recollides en el seu llibre "Sefer Maasaot" ) o de la crònica de viatge del missioner catòlic francès Jordan Catalani (primer bisbe de la diocesi de Quilon, que enmarcava el territori dels actuals estats de l'Índia, Pakistan, Afghanistan, Sri Lanka, Bangladesh i Birmània).
Per acabar, el sisè full és conegut com el Mapa de Catai i és el que va alimentar més la curiositat dels europeus de l'època. La seva manca d'informació geogràfica detallada queda compensada per una rica ornamentació, on destaca per sobre d'altres referències Chanbalech, la ciutat del Gran Khan, actual Pequín. El riu Indus marca el límit de Catai, i tal i com recollia la tradició, neix en una vall de muntanyes de gran magnitud, en una possible al·lusió a l'Himàlaia.
Més enllà de la seva bellesa, l'Atles Català representa un punt d’inflexió entre dues maneres de representar la Terra, una nova, apareguda a finals del segle XII i principis del segle XIII, centrada en la Mediterrània, de la qual intenta delimitar amb precisió les seves línies costaneres, i una altra, més antiga, hereva de la concepció medieval, que veu la Terra com a una gran enciclopèdia visual, com un recipient que conté fragments de textos i imatges destinats a copsar el món en la seva totalitat històrica, cosmogràfica i humana.
4.12.07
El príncep astrònom de Samarcanda
El conflicte entre la ciència i la religió, o més exactament entre científics i religiosos ha sigut una constant al llarg de la història a partir del moment en que algú va decidir fer servir el cervell per interpretar el món que l’envoltava. Ara es parla de l'ofensiva dels creacionistes contra la teoria de l’evolució. També són ben coneguts els problemes que va tenir en Galileu amb l’Església a mida que la idea que la Terra no era el centre de l’Univers s’anava imposant (eppur si muove).
Però en altres cultures també s’han donat aquests conflictes i fa poc n’he descobert un de particularment il·lustratiu. El cas d’Ulugh Beg, també conegut com “el príncep astrònom”.
Fa uns 600 anys, una de les grans urbs del món civilitzat era la mil·lenària Samarcanda. Un nus clau en la ruta de la seda, que va ser convertida en la capital de l’imperi d’Amir Timur (o Tamerlà). Artistes, pensadors i científics d’arreu de l'Islam van instal·lar-s'hi, de manera que el coneixement va florir enmig de les majors joies artístiques. En aquell ambient va créixer el nét de Tamerlà, que va adoptar el nom d’Ulugh Beg (Gran Príncep) quan va ser escollit com a futur sobirà de l’imperi.
Ulugh Beg va resultar fascinat per diferents branques del coneixement. Cosa fàcil si tenim en compte l’ambient on es va criar, envoltat de savis, artistes i filòsofs extraordinaris. I això es va notar quan va arribar al poder, als quinze anys. Ben aviat va començar a fer coses poc habituals. Naturalment va emprendre la construcció de grans edificis, i entre ells la de “madrasses”, unes escoles que feien de mesquita, internat i escola tot alhora.
Fa uns 600 anys, una de les grans urbs del món civilitzat era la mil·lenària Samarcanda. Un nus clau en la ruta de la seda, que va ser convertida en la capital de l’imperi d’Amir Timur (o Tamerlà). Artistes, pensadors i científics d’arreu de l'Islam van instal·lar-s'hi, de manera que el coneixement va florir enmig de les majors joies artístiques. En aquell ambient va créixer el nét de Tamerlà, que va adoptar el nom d’Ulugh Beg (Gran Príncep) quan va ser escollit com a futur sobirà de l’imperi.
Ulugh Beg va resultar fascinat per diferents branques del coneixement. Cosa fàcil si tenim en compte l’ambient on es va criar, envoltat de savis, artistes i filòsofs extraordinaris. I això es va notar quan va arribar al poder, als quinze anys. Ben aviat va començar a fer coses poc habituals. Naturalment va emprendre la construcció de grans edificis, i entre ells la de “madrasses”, unes escoles que feien de mesquita, internat i escola tot alhora.
L’interessant és una frase que es troba en la madrasa de la ciutat de Bukhara. “La Recerca del coneixement és el deure de tot musulmà i un dels deures de tota musulmana”. Ara aquesta distinció entre homes i dones ens semblaria inacceptable, però en aquella època les dones estaven excloses de l'educació. El fet que Ulugh Beg considerés que elles també tenien dret a accedir a l’educació i les acceptés a les madrasses es considerava una indecència en els àmbits més extremistes. Aquella frase era una revolució.
Un altre edifici notable que va construir va ser un observatori astronòmic. I dins de l’observatori, la part més important va ser un sextant. A mi, un sextant sempre em recorda l’aparell que feia servir el capità Haddock per calcular la posició del vaixell quan anaven a buscar el tresor d'en Rackham el Roig. I és que durant molts segles el sextant va ser un aparell imprescindible per navegar. Quan encara no hi havia GPS el sextant permetia calcular l’altura a la que es troba un astre respecte de l’horitzó i amb això saber la latitud.
Ulugh Beg va construir un sextant per calcular la posició de les estrelles en el firmament, els solsticis, l’eclíptica... tot amb una precisió mai coneguda. La gràcia és que com més gran sigui el sextant menor serà l’error de la mesura. Doncs el sextant de Samarcanda feia gairebé quaranta metres d’altura!
Amb aquell i altres instruments i un equip d’astrònoms ben preparats es van fer les “Tables d’Ulugh Beg” un catàleg amb la posició de 1018 estrelles i que fins segles més tard no van poder ser igualades. Fins i tot ara, quan es comparen amb les dades del satèl·lit Hipparcos, s’observa que els errors són mínims. Un altre exemple de l’exactitud dels seus càlculs és el fet que va poder calcular la durada de l’any amb un error de tan sols 58 segons.
Però, ai! Ulugh Beg era tan bon científic com mal polític. Els seus predecessors seguien tots els preceptes religiosos i mantenien clergues en els llocs de poder de l’estat, però Ulugh Beg no va tenir aquesta precaució. Els va substituir per savis i això va fer que tothom es girés contra d’ell. Al poble ja li estava bé ser dirigit pels “mullahs” però no per simples homes per molt savis que fossin, i el clergue no volia perdre el control ni el poder que disposava. Això va fer inevitable el tràgic final d’Ulugh Beg. El seu fill es va revoltar i en va sortir guanyador. Després un decret religiós (una fatwa) va concedir el dret de revenja a un mercader que, aprofitant un viatge d’Ulugh Beg a la Meca, el va assaltar i el va decapitar. Allò va marcar l’inici de la decadència del coneixement científic a Samarcanda.
Ara únicament queda la memòria d’esplendors passats i el record de la declaració més coneguda d’Ulugh Beg: “La religió s’esvaeix com la boira, els imperis passen i sols restaran eternament les obres dels savis”.
Aquesta entrada és obra de Daniel, autor del bloc Centpeus i publicada l'octubre passat en el seu bloc. Gràcies per l'autorització i pel relat !
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
.jpg)
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](https://lh3.googleusercontent.com/blogger_img_proxy/AEn0k_tNPTcpBw2v9iP5Zx6eIlxxe13ocBn3xVwCkgsHixwu4fco-Opmq7jrn6Gq_Qz7wzQW2XcQlJQoLIQ-x7GaCQgLNTAD7UXTOdBzElTueaU=s0-d "Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]")
