Nooruz 2010: Un petit canvi, el sopar comença a les 21.30h !!!

Tal com us vam comentar el sopar tindrà lloc demà dissabte 20 de març a l’Ateneu Popular de La Flor de Maig (c. Doctor Trueta, 195 – entre el c. Llacuna i el Ptge. Bori -) al barri del Poble Nou de Barcelona.

Tanmateix, i degut a l’èxit de la convocatòria (ja som més de 50 persones), ens hem vist obligats a buscar una sala més gran i això ens ha significat un petit canvi en l’hora d’inici del sopar, així

Començarem a les 21.30h.

Per qualsevol consulta no dubteu en escriure’ns a info@larutadelaseda.cat i FELIÇ NOORUZ !!!!

Aquest 20 de març ... Feliç Any Nou !!!!

Ja tenim a punt tots els aspectes bàsics per celebrar l’any nou i l’arribada de la primavera... El sopar tindrà lloc el proper dissabte 20 de març a les 20.30 h a l’Ateneu Popular de La Flor de Maig (c. Doctor Trueta, 195 - entre el c. Llacuna i el Ptge. Bori -) al barri del Poble Nou de Barcelona.

A on, i gràcies a les mans d'un cuiner uzbek i l’experiència culinària d’alguns companys/es de l’associació, disposarem d'una autèntic àpat amb els següents plats de la tradició persa i d’Àsia Central:

Entrants: Kashk-i badenjun (puré d'albergínia), Mast-o-khiar (salsa persa amb iogurt i cogombre) i Navruz (amanida d'Àsia Central).

Primer plat: Shurpa Kaytnama (Sopa de verdures amb anyell).

Segon Plat: Plov (l’arròs amb carn més tradicional d’Orient).

Postres: Baklava (Pastissets elaborats a base de pasta de nous).

Begudes: Te i/o aigua (Nota – Si es desitja consumir qualsevol altra tipus de beguda, es pot comprar en el Bar de l'Ateneu o bé portar des de casa sense cap tipus de problema).

El preu del sopar és de 17 Euros per persona. Les parades de transport públic més properes són: Metro (Estacions Llacuna i Poble Nou, línia 4), Bus (6, 26, 36, 71 i 141) i Bicing (Estació 165 - Carrer del Doctor Trueta).

Si us sembla suggeridora la proposta, us demanem que CONFIRMEU L'ASSISTÈNCIA ABANS DEL DIJOUS, indicant un telèfon de contacte al correu info@larutadelaseda.cat, així com que ens especifiqueu quantes persones vindran al sopar amb vosaltres i ens indiqueu el nom o els noms d'aquestes persones...

Esperem les vostres notícies !!!!

Moynaq: El silenci del mar...

El Mar d'Aral era la quarta massa d'aigua més gran del món. En els anys 50, els rius Amu Daria i Sir Daria l'abastien i la seva superfície era d'uns 66.900 km2, amb uns 400 km de nord a sud i 280 km d'est a oest. El seus 55 km3 de mar gaudien d'aigua cristal·lina i de platges verges; era una zona d'una gran bellesa. Hi havia pesca suficient com per a mantenir i desenvolupar una important indústria pesquera en els ports d'Aralsk (Kazakhstan) i de Moynaq (Uzbekistan) i, fins i tot, hi havia un transport intern de ferris que el creuaven des de les poblacions del nord fins a les del sud.

Imaginem-nos per un moment, que som a l'any 1962, i ens trobem a Moynaq com una de les ciutats industrials i turístiques més importants de la República Socialista Soviètica de l'Uzbekistan, amb més de 20.000 habitants dedicats no només a la pesca en aquest mar (on cada any s'hi capturen més de 20.000 tones de peix) sinó també, al desenvolupament de la seva nova indústria turística: petits restaurants, algun modest hotel, concursos de pesca, atraccions aquàtiques, etc. És un moment de plena expansió.

Però, ja des de la dècada dels anys trenta, la Unió Soviètica, fa servir aquesta riquesa natural per a fer cultivables les terres desèrtiques i augmentar la producció de cotó dels actuals estats de Turkmenistan, Kazakhstan i Uzbekistan. Totes aquestes noves terres eren camps secs i erms, i la seva demanda d'aigua, fou excessiva, fins i tot per a un mar d'aquestes característiques. Des dels anys 60 fins als anys 80, la seva explotació fou de tal magnitud que l'any 1993 el nivell del mar va caure 16 metres i la costa de Moynaq va retrocedir 80 km. Finalment, l'any 1987, el Mar d'Aral es va convertir en dues masses d'aigua, una més petita al nord i una altra, més gran, al sud.

Avui en dia, només queden les closques despullades dels antics pesquers escampades per un desert on abans hi havia aigua i vida. Però, a més, la desaparició del Mar d'Aral ha comportat importants canvis climàtics, amb estius més calorosos i hiverns més durs. La salut dels poc més de 2.000 habitants que resten en aquesta ciutat ha estat malmesa per les tempestes de sal i sorra que arrosseguen les restes dels residus químics dels cultius i la mala qualitat de l'aigua que poden consumir.

A Moynaq, només resta un hotel, trist, deixat, amb la sorra cobrint l'entrada i on es manté, irònica, la decoració amb ornamentació de l'art del mar dels anys setanta: pintures de barques de pesca, xarxes enredades al sostre i parets pintades de blanc i blau. Un cartell rovellat anuncia les grans fites pesqueres del passat; més enllà, les apagades converses dels seus habitants acompanyen la meva estada. Amb les seves nostàlgiques mirades encara cerquen les onades, però només reben el silenci... L'ambient calorós, ofegat pel vent de sorra, impulsa a allunyar-se d'aquestes terres.

En marxar, la tristor i el silenci de l'inexistent mar de Moynaq m'acompanyarà molts dies...

Una visita imprescindible: Nuqus a l'Uzbekistan

El Museu d’art de Karakalpak (col·lecció Savitsky) que es troba Nuqus és una petita joia entre deserts i a l’extrem de l’Uzbekistan...

Igor Savitsky (1915-1984), artista de Moscou, va arribar a la regió autònoma del Karakalpakstan (ètnia, cultura i llengua diferent a la resta del país) com a membre d’una expedició etnogràfica i arqueològica, i durant els anys que es dedicava als seus estudis va trobar tresors oblidats, des de la Bactria i la Sogdiana antigues, a les restes del pas de les legions d’Alexandre, el Gran per aquestes terres.

En els anys 50 del segle XX, va establir una llar per a la seva col·lecció en el museu de l'art de Karakalpakstan. Però, a més de les antiguitats va començar una feixuga tasca de coneixement i recollida de l’art de la regió, de l’art tradicional uzbek, i dels artistes russos entre el 1900 i els anys 30, i fins i tot, posteriors, però fora de l’ortodòxia del règim.

Aquest va ésser l’element que em va fascinar al descobrir els seu museu, davant dels meus ulls apareixien obres d’art d’una qualitat extraordinària enmig d’una petita població envoltada pel Mar d’Aral i la sorra.

Molts d’aquests artistes eren desconeguts o les pressions polítiques del sistema soviètic els van silenciar o destruir. Va ésser gràcies a Savitsky, que va acollir als artistes i salvar les seves obres, que ara hi ha un fons de 81.500 articles de la primera meitat del segle.

Així, tenim una col·lecció congelada en el temps, oblidada de les rutes museístiques, i de ben segur, és un bon motiu per fer-ne uns quants quilòmetres de viatge...

Cinc artistes em varen fascinar especialment: Grigoriyev N. M (1890-1943), Kurzin M.I. (1898-1957), Luppov S.M. (1893-1977), M. Ishanov (1950-1984) i per últim, Ufimtsev V.I. (1899-1964). Aquests, com d'altres, es poden consultar a la pàgina web del museu - en rus-: http://museum.setglobal.net/ru/

Si voleu més informació sobre que es pot trobar al Museu (hi ha altres seccions d'escultura, arqueologia, música tradicional, teixit, etc...) a la web també es disposa d’un llistat d’articles i reportatges sobre ell mateix: http://museum.setglobal.net/ru/press/massmedia