La melangia dels maqâm

Àsia Central ha estat durant mil·lennis un gresol de cultures en el qual s'han aplegat diversos pobles per tal de crear importants civilitzacions. Totes les èpoques i totes les dinasties han deixat proves d'una vida artística refinada, particularment pel que fa a la música i a la dansa.

És en aquesta rica tradició on s'ha format la música de l'Uzbekistan. En totes les cultures de l'Àsia Central la música clàssica i religiosa no s'ha transmès per mitjà de partitures escrites sinó que s'ha heretat per transmissió oral de pares a fills, de mestres a alumnes. Durant més de cinc segles, fins a la revolució soviètica, les corts de Bukhara i de Khiva van brillar per la seva activitat musical, i aquesta música s'ha conservat durant segles perquè mai no s'ha deixat de tocar: a través de les generacions, ha estat una música viva que no ha calgut rescatar de l'oblit.

L'herència clàssica d'aquestes tradicions musicals consisteix en un conjunt de col·leccions, denominades "maqâm", que són cançons i peces instrumentals que els intèrprets (coneguts com bastekâr) poden reproduir tot afegint-hi el seu toc personal. No obstant això, també es pot construir, sobre aquestes peces, noves composicions que, si tenen èxit, esdevindran part d'una "nova" tradició.

Travessant la Vall de Fergana, un oasi fèrtil a l'est de l'Uzbekistan, hom escolta música pertot arreu, les cançons i la tradició han conservat els seus maqâm autòctons. I en aquestes terres va néixer l'any 1960 en una granja col.lectivitzada de cotó (les granges creades amb l'aigua dels rius Amu Daria i Syr Daria que s'abocava al Mar d'Aral) una de les intèrprets més reconegudes de tot el país: Munadjat Yulchieva.

Als seus inicis cantava tot escoltant la ràdio i la televisió i aviat es van evidenciar les seves extraordinàries qualitats. Avui en dia pertany a la gran tradició clàssica d'Uzbekistan, amb un repertori centrat en el maqâm uzbek, poemes i cançons dels segles XIII, XIV i XV, als que ha incorporat les bases d’un nou estil. La seva reputació, avui en dia sòlidament establerta, es basa en un timbre i una tessitura d’entonació àmplia i potent que utilitza els colors i ombres, les cadències de la seva veu per a expressar un subtil dolor íntim. Els seus alts vellutats, plens de matisos, acompanyen el to malenconiós dels seus poemes.

Escoltar a Munadjat Yulchieva és embriagar-se d'una melangia plena de bellesa...

Entrades relacionades:
La música del dilluns
Una nit a la disco...
La música celestial: Tengir-Too

Premis Blocs Catalunya: us convido a votar tant El Bloc dels Viatges en la categoria de Literatura (a aquest enllaç) com el bloc Amu Daria en la categoria de Personals (a aquest enllaç).

Timur Zulfikàrov, l'eloqüència tadjika

"Oh futur amic meu ! El meu descendent que per a mi ja no té nom !
Oh cobreix enjonca la meva tomba oblidada amb les herbes russes mel·líferes beneïdes irascibles que fan olor de mel,
Oh! Senyor! A l’estiu rus inmensurable dolcíssim de setí de malaquita de paó,
Oh ! jo era només un abellot daurat xuclador de mel damunt la xicoira blava i l’escabiosa lila,
Oh Senyor! Oh, qui plorarà? Qui pregarà per aquest abellot ? Qui pregarà ? Qui pregarà ?
Oh les meves visitacions terrenals joioses d’abella de borinot ! Separacions ! departences ! esperances,
D’una trobada celestial eternal immortal…"

"Al descendent" de Timur Zulfikàrov (Тимур Зульфикаров)

Timur Zulfikàrov és dramaturg, guionista, prosista i, sobretot, poeta. Nascut a Stalinabad (nom de la capital de la República Socialista Soviètica del Tadjikistan en homenatge al lider comunista i l'actual Dushanbe) al Tadjikistan el 1936, va llicenciar-se a l'Institut Gorki de Literatura de Moscou. Ha publicat més de vint volums de prosa i poesia, amb edicions que superen el milió d'exemplars. Algunes de les seves novel.les més famoses tenen com a protagonistes grans personatges, com ara Nasreddin Hodja, Omar Jayyam, Amir Timur o Ivan el Terrible.

Als països occidentals Zulfikàrov és anomenat «el Dant de la literatura russa». Ha estat traduït a més de dotze idiomes i ha obtingut també diversos premis nacionals i internacionals com a guionista de cinema, documentals i teatre. Zulfikàrov, que té certament el do de l’eloqüència, sorprèn per la seva creativitat desfermada, la seva anàlisi radical i la seva amplitud de registres.

Més i més gra pel poble...

"Aquestes terres no tenen preu.

Any rera any

hem de conrear

més i més gra pel poble"

Cartell de V. Livanova (1954) que fa referència a una campanya de conreu a tota la Unió Soviètica i a l'aparició del tractor "Stalinet-80".

La mirada riallera de Garm Chashma

La veritat és que no me’n recordo del seu nom, fins i tot, crec que no vaig saber ben bé mai com es deia. A casa, tres anys després, li diem amb afecte: “la nena de les dents de conill” i la seva foto ocupa una part destacada de la paret blanca del menjador.

Era setembre quan va aparèixer sobtadament en un polsós camí a la vora de la “Sanatoria” de Garm Chashma al Pamir. Les “sanatories” són balnearis entesos des de la filosofia de l'Àsia Central soviètica, un complex, més o menys gran, en una zona d’aigües termals i curatives on el poble gaudia de les seves vacances o de cures temporals. Així, seguint aquesta concepció, Garm Chashma és un petit poble de no més de 40 cases que disposa d’un rudimentari establiment termal i hoteler que acull a famílies de vacances o a malalts de reuma, artritis o asma. A la vora de l’única carretera de sorra que creua el poble es troben dues piscines, una d’elles a cel obert envoltada per les figures irreals que la natura ha esculpit a través de l’aigua sulfurosa que brolla de l’interior de la terra. Tot plegat, enmig d’una vall i d’un riu que tenen alguna cosa de màgics.

Tant em va arribar a fascinar aquest indret que durant deu dies vaig restar en absoluta inactivitat, només trencat per esporàdiques excursions pels caminets de muntanya a perduts indrets de bellesa crepuscular. I fou en una d’aquestes ocasions, mentre observava distret ocells i plantes i em deixava escalfar per la puresa del sol de la vall, quan aquesta nena va aturar-me enmig del camí. Cap paraula, només el somriure innocent i la mirada inquieta i escrutadora. Érem quiets l’un davant de l’altre i els meus mots de salutació no feien cap efecte més enllà de mantenir la seva mirada en el meu rostre. Lentament es va apartar i jo, encara amatent a alguna paraula o senyal, vaig continuar el meu camí després d’allunyar-me amb una cordial salutació i un bon somriure.

A les moltes passes, quan ja no hi pensava, em vaig adonar que, a uns quatre o cinc metres, la nena caminava darrera. No era capaç de saber d’on havia sortit, si senzillament compartíem el mateix camí o si em seguia per saber on anava. Durant uns minuts vam continuar distanciats en silenci. I, de sobte, en tornar-la a mirar ella va fer una expressió entremaliada mentre mirava d’amagar-se. I així fou com vam començar a jugar a fet i amagar mentre, sense gaire traça, corríem entre arbres i matolls i ens amagàvem darrera de roques i plantes.

Així va començar una relació que em va fer conèixer la seva família, gaudir de la seva hospitalitat i dels seus aliments, gesticular moltes bones estones, gaudir dels seus riures... però això són altres històries.

Algunes tardes de pluja, amb melangia, m’agrada pensar que, en aquella gastada caixa metàl·lica que em va ensenyar on guarden els records familiars, ella està mirant la foto i observa amb tendresa la mirada riallera i els llaços de color blanc que l’embellien en aquell instant, com ara mateix faig jo...

(veure mapa de la zona)

Una nit a la disco...

Després de tot un dia de caminar entre museus, parcs i mesquites, els vespres a Tashkent, la capital de l’Uzbekistan, eren dedicats a la conversa relaxada i a un àpat suau abans d’anar a descansar. Tanmateix, un dia un amic uzbek, en Habid, em va proposar d'anar a una discoteca i fou una sort acceptar la invitació i gaudir d’aquella nit.

Perquè Tashkent, a més de trobar-se enmig d’Àsia Central, és també una gran ciutat de quatre milions d’habitants on es barregen modernitat i tradicions i especialment, els estils asiàtic i islàmic amb el comunista i l'europeu.

La música va ser indubtablement el més interessant de la vetllada, tant podíem ballar amb peces de música tecno occidentals (malgrat les paraules en rus que hi apareixien esporàdicament) com amb melodies que em semblaven una barreja entre uzbek i rus, com ens trobàvem dansant amb melodies exòtiques que em recordaven la música oriental i els balls d’increïble sensualitat de les "hurís" en el paradís islàmic. A més, com que feia mesos que no ballava, vaig experimentar intensament la gran descàrrega d’energia i la barreja de sensacions i d'estímuls... Era màgic sentir la llibertat del meu cos entre les notes i els ritmes, observar els cossos de les dones i dels homes que m’envoltaven i compartir aquesta intensitat amb tants desconeguts d’unes altres cultures i llengues.

Fou la nit on vaig descobrir les cançons de Se Tanho, un trio femení de synthpop amb arrels espirituals; de Shahzoda i de Ziyoda, totes dues destacades representants del pop comercial o d’Abduvali Rajabov, un cantant melòdic que crea càlids ambients.

Em vaig deixar seduir pels moviments de Feruza i vaig sentir per primer cop la música del grup rus Ruki Vverh i el seu Aj, Aj, Aj que em va acompanyar (i se'm va repetir insofriblement) durant tot el viatge per Àsia Central, una melodia que encara conservo a la meva ment i que em transporta a les imatges d’aquella nit...

Pd. Aquesta entrada està dedicada a en Kim que tot just acabar d'arribar de la seva Ruta de la Seda i compartim la passió per la música uzbeka. I per a qui estigui interessat per la música d'Àsia Central els recomano el Turkestania Club.

Osh Bazaar

Menys el sostre, tota la sala era de marbre blanc: el terra, les columnes de l'entrada, les escales que portaven al pis superior o al terrat, les parets, i les estàtues que es trobaven al fons de la sala, enfront de l'entrada. Unes imatges clàssiques d'un home i d'una dona que ens rebien directament en entrar al recinte; ell, vestit d'obrer i ella, de camperola, tots dos amb una posició de força i lleugeresa, aixecant el seu cos i la seva mirada cap al cel.

La mà esquerra de l'home duia un martell, la mà dreta de la dona duia una falç i totes dues mans es trobaven endavant i per sobre dels seus caps en direcció a un cel infinit i a un nou futur. Una imatge plena de plasticitat i de bellesa. Els seus llavis restaven muts com si sabessim que cap dels passavolants tenia esma per escoltar la seva història, la història del Kirguizistan i de la Unió Soviètica.

Em trobava en el mercat de la carn. De nou, vaig perdre la meva mirada en el marbre lluent, amb aquell toc farinós eixamplat per la llum dels fanals, i que reflectia tots els matisos del vermell. Hi havia els vermells foscos, els escarlates, els marrons vermellosos i les tonalitats del carmesí, fins i tot, hi havia un vermell emboirat. Mai no hagués pensat que podien donar-se en un únic espai tantes tonalitats de vermell.

Observava amb curiositat la gent que creuava, una munió de persones recorrien els carrerons que s'havien creat al voltant de les parades, i l'olor a carn omplia tot el palau. Sí, aquell recinte semblava un palau reconvertit en un escorxador, però sabia que no era així, senzillament era un més dels edificis d'arquitectura soviètica creats per a ús públic: un mercat amb una construcció sorprenent per la meva mirada occidental. Un exemple del realisme socialista.

Durant la resta del matí, vaig visitar altres edificis com aquell. A fora, la sensació era diferent, la llum del dia, la barreja d'olors, el meravellós caos dels mercats de fruites i verdures on innombrables parades mostraven apassionadament els seus productes: melons, síndries, préssecs, pomes i peres, fruites seques, llavors de carbassa, arrossos, pastes... Vaig comprar fruita en alguna d'aquestes parades i mentre la tastava passejava seduït pels vius colors i eixamplava la respiració amb la suau i freda brisa de les muntanyes nevades.

Quin contrast en un mateix mercat ! Ordre i caos, llum i foscor, present i passat. A Bishkek, la capital del Kirguizistan, existeixen molts mercats, i el que més em va impressionar, fou aquest: Osh Bazaar.

Jelandy: el cor del Pamir

Jelandy: poc més de deu cases , una benzinera abandonada fa anys, les restes d'un monument a les conquestes de les dones treballadores, i un petit bany cobert d'aigua calenta, bullint. Més enllà, una "sanatoria" a uns tres o quatre km enmig de la vall.

Quan comença a apagar-se el sol, el fred és gèlid i només resta amagar-se en alguna de les llars. Una d'elles m'acull aquella nit. Passem una bona estona acompanyats del vodka tajik en animada conversa, sopem i riem, parlem de la seva vida i de la meva ruta, de les èpoques anteriors, de la bellesa de les muntanyes i dels durs hiverns. Passen les hores i ningú no vol anar a dormir, ens anem coneixent i renovem la confiança, de ben segur que l'alcohol ajuda i, ben aviat, les mirades es van esmorteint. Ha arribat el moment d'anar al llit compartit amb un dels homes de la casa.

A fora, xiula el vent i realment fa fred, és l'estiu al Pamir. Se'm fa inimaginable pensar en les condicions de l'hivern, i poc després, arrecerat darrera de la finestra de l'habitació, observo un preciós cel estrellat, i deixo anar el pensament en el record de la sensació de familiaritat que he tingut en el transcurs de tota la vetllada.

Em sento agraït i tranquil... em sento feliç... i, suaument, m'adormo.

(veure mapa de la zona)

Moynaq: El silenci del mar...

El Mar d'Aral era la quarta massa d'aigua més gran del món. En els anys 50, els rius Amu Daria i Sir Daria l'abastien i la seva superfície era d'uns 66.900 km2, amb uns 400 km de nord a sud i 280 km d'est a oest. El seus 55 km3 de mar gaudien d'aigua cristal·lina i de platges verges; era una zona d'una gran bellesa. Hi havia pesca suficient com per a mantenir i desenvolupar una important indústria pesquera en els ports d'Aralsk (Kazakhstan) i de Moynaq (Uzbekistan) i, fins i tot, hi havia un transport intern de ferris que el creuaven des de les poblacions del nord fins a les del sud.

Imaginem-nos per un moment, que som a l'any 1962, i ens trobem a Moynaq com una de les ciutats industrials i turístiques més importants de la República Socialista Soviètica de l'Uzbekistan, amb més de 20.000 habitants dedicats no només a la pesca en aquest mar (on cada any s'hi capturen més de 20.000 tones de peix) sinó també, al desenvolupament de la seva nova indústria turística: petits restaurants, algun modest hotel, concursos de pesca, atraccions aquàtiques, etc. És un moment de plena expansió.

Però, ja des de la dècada dels anys trenta, la Unió Soviètica, fa servir aquesta riquesa natural per a fer cultivables les terres desèrtiques i augmentar la producció de cotó dels actuals estats de Turkmenistan, Kazakhstan i Uzbekistan. Totes aquestes noves terres eren camps secs i erms, i la seva demanda d'aigua, fou excessiva, fins i tot per a un mar d'aquestes característiques. Des dels anys 60 fins als anys 80, la seva explotació fou de tal magnitud que l'any 1993 el nivell del mar va caure 16 metres i la costa de Moynaq va retrocedir 80 km. Finalment, l'any 1987, el Mar d'Aral es va convertir en dues masses d'aigua, una més petita al nord i una altra, més gran, al sud.

Avui en dia, només queden les closques despullades dels antics pesquers escampades per un desert on abans hi havia aigua i vida. Però, a més, la desaparició del Mar d'Aral ha comportat importants canvis climàtics, amb estius més calorosos i hiverns més durs. La salut dels poc més de 2.000 habitants que resten en aquesta ciutat ha estat malmesa per les tempestes de sal i sorra que arrosseguen les restes dels residus químics dels cultius i la mala qualitat de l'aigua que poden consumir.

A Moynaq, només resta un hotel, trist, deixat, amb la sorra cobrint l'entrada i on es manté, irònica, la decoració amb ornamentació de l'art del mar dels anys setanta: pintures de barques de pesca, xarxes enredades al sostre i parets pintades de blanc i blau. Un cartell rovellat anuncia les grans fites pesqueres del passat; més enllà, les apagades converses dels seus habitants acompanyen la meva estada. Amb les seves nostàlgiques mirades encara cerquen les onades, però només reben el silenci... L'ambient calorós, ofegat pel vent de sorra, impulsa a allunyar-se d'aquestes terres.

En marxar, la tristor i el silenci de l'inexistent mar de Moynaq m'acompanyarà molts dies...

Una visita imprescindible: Nuqus a l'Uzbekistan

El Museu d’art de Karakalpak (col·lecció Savitsky) que es troba Nuqus és una petita joia entre deserts i a l’extrem de l’Uzbekistan...

Igor Savitsky (1915-1984), artista de Moscou, va arribar a la regió autònoma del Karakalpakstan (ètnia, cultura i llengua diferent a la resta del país) com a membre d’una expedició etnogràfica i arqueològica, i durant els anys que es dedicava als seus estudis va trobar tresors oblidats, des de la Bactria i la Sogdiana antigues, a les restes del pas de les legions d’Alexandre, el Gran per aquestes terres.

En els anys 50 del segle XX, va establir una llar per a la seva col·lecció en el museu de l'art de Karakalpakstan. Però, a més de les antiguitats va començar una feixuga tasca de coneixement i recollida de l’art de la regió, de l’art tradicional uzbek, i dels artistes russos entre el 1900 i els anys 30, i fins i tot, posteriors, però fora de l’ortodòxia del règim.

Aquest va ésser l’element que em va fascinar al descobrir els seu museu, davant dels meus ulls apareixien obres d’art d’una qualitat extraordinària enmig d’una petita població envoltada pel Mar d’Aral i la sorra.

Molts d’aquests artistes eren desconeguts o les pressions polítiques del sistema soviètic els van silenciar o destruir. Va ésser gràcies a Savitsky, que va acollir als artistes i salvar les seves obres, que ara hi ha un fons de 81.500 articles de la primera meitat del segle.

Així, tenim una col·lecció congelada en el temps, oblidada de les rutes museístiques, i de ben segur, és un bon motiu per fer-ne uns quants quilòmetres de viatge...

Cinc artistes em varen fascinar especialment: Grigoriyev N. M (1890-1943), Kurzin M.I. (1898-1957), Luppov S.M. (1893-1977), M. Ishanov (1950-1984) i per últim, Ufimtsev V.I. (1899-1964). Aquests, com d'altres, es poden consultar a la pàgina web del museu - en rus-: http://museum.setglobal.net/ru/

Si voleu més informació sobre que es pot trobar al Museu (hi ha altres seccions d'escultura, arqueologia, música tradicional, teixit, etc...) a la web també es disposa d’un llistat d’articles i reportatges sobre ell mateix: http://museum.setglobal.net/ru/press/massmedia