Ja fa un temps que molta gent em comenta de fer un mapa amb els viatges per l'orient de la Ruta de la Seda que vaig fer fa uns anys a la recerca de les mítiques ciutats de Shangri-La, Xanadu i Samarcanda i que són el motiu central d'aquest bloc i dels seus relats, anècdotes, imatges i comentaris... avui m'he animat i us presento finalment aquest mapa:
Mostra Viatge per l'orient de la Ruta de la Seda en un mapa més gran
Pd. Amb el temps enllaçaré fotos i comentaris...
Entrades relacionades:
Basta con mirar
Mirades de la Ruta de la Seda
Kashgar: L'esmolet d'Id Kah
Osh: L'obertura Larsen
Karimabad: Els albercocs de la llarga vida
Pequín: Encanteri gastronòmic
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mapes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mapes. Mostrar tots els missatges
10.10.09
Parlem d'Uzbekistan...
I de nou (que no pugui dir-se que no sóc constant), us volia convidar a visitar la web www.larutadelaseda.cat d'Amu Daria, Associació per a la promoció cultural de la Ruta de la Seda, i aquest cop us volia presentar una de les seves pàgines, la dedicada a un dels paísos d'Àsia Central amb més encant, amb més facilitats pel viatger i amb més història, l'Uzbekistan, on trobar informació de geografia, cultura, llengua, música, història, política, tràmits i visats, turisme responsable, cooperació internacional, enllaços d'interès, imatges, etc.:"La cultura del l’Uzbekistan i del Tadjikistan estaven originalment compartides fins que a l’època soviètica es van crear les diferents repúbliques autònomes (RSS de la URSS) que van imposar fronteres artificials i unes noves nocions territorials. En aquest repartició a Uzbekistan van restar les mítiques ciutats de Samarcanda i Bukharà (en gran part d’ètnia tadjik) i la ciutat de Khivà, totes tres importants etapes, plenes d’història i cultura, de la Ruta de la Seda.
Es pot dir que la cultura uzbek és de les més interessants de tota Àsia destacant la música, la dansa, l’arquitectura, la pintura, la gastronomia i els teixits de l’Uzbekistan, un reflex de la riquesa històrica i humana del país i que té la millor representació en les ciutats imperials esmentades:
Samarcanda és la ciutat més mítica de tota la Ruta de la Seda, Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, amb un passat gloriós de 2.750 anys d’antiguitat cantat per poetes, lletrats i músics amb epítets com: “Jardí de l’ànima”, ”Mirall del món”, “Pedra preciosa de l’Islam”, “Centre de l’Univers” o “Perla d’Orient”....Entrades relacionades:
Bukharà, la lenta sorra del rellotge
Samarcanda, el rostre més bell
Khivà, un oasi entre deserts
El príncep astrònom de Samarcanda
Sharh-i-zinda, la tomba del Rei Vivent
5.10.09
Parlem del Kirguizistan...
De nou, us volia convidar a visitar la web www.larutadelaseda.cat d'Amu Daria, Associació per a la promoció cultural de la Ruta de la Seda, i avui us volia presentar una de les seves pàgines, la dedicada a un dels paísos d'Àsia Central amb més encant , el Kirguizistan, on trobar informació de geografia, cultura, llengua, música, història, política, tràmits i visats, turisme responsable, cooperació internacional, enllaços d'interès, imatges, etc.:"El Kirguizistan té set províncies, anomenades “oblast”. País muntanyós, tot el territori es troba per damunt dels 500 metres sobre el nivell del mar, més de la meitat a altures de 1.000 a 3.000 m, i aproximadament una tercera part del país es troba a altures entre 3.000 i 4.000 m.
A l’est, a la frontera amb la Xina, el pic Jengish Chokusu és l’altura màxima (7.439 m). Aquesta regió es troba al cor del sistema muntanyós de Tian-Shan (en kirguís, Tengir-Too), d’on, des de la Xina, surten diverses serralades que en direcció oest penetren a gran part del territori del Kirguizistan. L’àrea de les neus perpètues supera els 6 000 km2, i inclou part de la glacera d’Inchylek, que s’endinsa al llarg de 59 km al Kazakhstan. A la frontera sud hi ha les serralades de Kokshal-Tau, Alay i Zaalay, aquesta pertanyent al Pamir. En el nord est hi ha el segon llac de muntanya més gran del món, l’Issyk Kul..."
Entrades relacionades:
Una nit a Tash Rabat
Osh: L'obertura Larsen
Manas: L'èpica d'un poble, el Kirguizistan
La moneda kirguís: el som
Osh Bazaar a Bishkek
30.9.09
Parlem del Pamir...
Fa pocs dies us convidava a visitar la web www.larutadelaseda.cat d'Amu Daria, Associació per a la promoció cultural de la Ruta de la Seda, i avui us volia presentar una de les seves pàgines, la dedicada a les muntanyes del Pamir, el sostre del món, on trobar informació de geografia, cultura, llengua, música, religions, història, política, tràmits i visats, turisme responsable, cooperació internacional, enllaços d'interès, imatges, etc.:
"Les muntanyes el Pamir, conegudes com "El sostre del món", es troben situades a l'Àsia Central, formant una altiplà de prop de 100.000 km² i d'uns 3.000 a 4.000 m de mitjana sobre el nivell del mar. Estan formades per la unió de les imponents serralades del Tian Shan, Karakorum, Kunlun, i Hindu Kush. La regió del Pamir està principalment situada en el Tadjikistan, a la regió que actualment reb el nom de Gorno-Badakhshan, tanmateix aquest altiplà es troba també en zones del Kirguizistan, la Xina, el Pakistan i l'Afganistan.
Les muntanyes més altes són el Pic Ismail Samani (conegut des del 1932 al 1962 com a pic Stalin, i del 1962 al 1998 com a Pic Comunisme), de 7.495 m sobre el nivell del mar, el Pic Ibn Sina (conegut fins l'any 2006 com a Pic Lenin) de 7.134 m i el Pic Korzhenevskaya de 7.105 m tots tres al Tadjikistan, mentre que a la província xinesa de Xinjiang podem trobar el Pic Kongur Tagh de 7.649 m i el Pic Muztagh Ata de 7.546 m. Existeixen forces glaceres a les muntanyes del Pamir, incloent-hi la glacera Fedchenko, de 72 km de longitud, la més llarga de l'antiga URSS i la més llarga fora de la regió polar.
El llac més alt dels Pamir, i el segon més alt del món, és el Kara-Kul que es troba situat a 3900 m. sobre el nivell del mar (al Tadjikistan), rodejat de muntanyes de neu permanent, i que té 25 Km. de diàmetre. S'ha pogut deduir a partir d'imatges fetes des de l'espai que aquest llac es troba assentat dins un forat creat per l'impacte d'un meteorit fa 5 milions d'anys.
Al límit sud-est de la regió del Pamir, en la frontera dels territoris xinès i pakistanès, es troba la carretera més alta del món: la Karakorum Highway, que connecta aquests dos països. La Pamir Highway, la segona més alta del món, va des de Duixanbe, capital del Tadjikistan, a Sary Tash o a Osh (Kirguizistan) a través de la Regió o Província Autònoma de Gorno-Badakhshan, essent la principal via d'aprovisionament d'aquesta aïllada regió.
Les principals poblacions de la Província Autònoma de Gorno-Badakhshan (GBAO – Gorno-Badakhshan Autonomous Oblast) del Tadjikistan són Khorog (28 mil habitants), la seva capital administrativa que disposa d'aeroport, universitat i centre de salut (essent un dels extrems de la Pamir Highway), Murghab (4 mil habitants. al nord en direcció a Kirguizistan) i Ishkashim (6 mil habitants, pas fronterer a l'Afganistan).
HISTÒRIA I POLÍTICA:
El Badakhxan fou un antic país muntanyós situat a la riba esquerra de l'Amu Daria, on neix el riu Pandj. Modernament està dividit entre el Tadjikistan (el Pamir que forma la província autònoma de Gorno-Badakhshan -GBAO-) i l'Afganistan (Província de Badakhshan i districte annexe de Wakhan).
El 1876 va començar la penetració russa al Badakhshan i el 1885 es va fundar Fort Pamirskii a la riba del Murghab; el 1891-92 després d'un xoc armat amb els afganesos a Yeshil-Kul, els russos es van apoderar del Pamir oriental que va esdevenir un districte de l'oblast de Fergana sota administració del comandant del destacament militar. El 11 de març del 1895 un intercanvi de notes amb els britànics va determinar les fronteres al Pamir entre l'Afganistan, quasi protectorat britànic, i el khanat de Bukharà, protectorat rus. El Badakhshan propi va quedar en mans dels afganesos mentre la resta del Pamir (la part occidental) va passar a Bukharà. A partir del 1917 no va tardar a establir-se el poder soviètic a Bukharà, i la regió del Pamir va ser objecte de lluites contra els basmatxis que van resistir fins el 1925..."
Per continuar llegint...
"Les muntanyes el Pamir, conegudes com "El sostre del món", es troben situades a l'Àsia Central, formant una altiplà de prop de 100.000 km² i d'uns 3.000 a 4.000 m de mitjana sobre el nivell del mar. Estan formades per la unió de les imponents serralades del Tian Shan, Karakorum, Kunlun, i Hindu Kush. La regió del Pamir està principalment situada en el Tadjikistan, a la regió que actualment reb el nom de Gorno-Badakhshan, tanmateix aquest altiplà es troba també en zones del Kirguizistan, la Xina, el Pakistan i l'Afganistan.
 cliqueu a sobre del mapa per ampliar la imatge |  cliqueu a sobre del mapa per ampliar la imatge |
Les muntanyes més altes són el Pic Ismail Samani (conegut des del 1932 al 1962 com a pic Stalin, i del 1962 al 1998 com a Pic Comunisme), de 7.495 m sobre el nivell del mar, el Pic Ibn Sina (conegut fins l'any 2006 com a Pic Lenin) de 7.134 m i el Pic Korzhenevskaya de 7.105 m tots tres al Tadjikistan, mentre que a la província xinesa de Xinjiang podem trobar el Pic Kongur Tagh de 7.649 m i el Pic Muztagh Ata de 7.546 m. Existeixen forces glaceres a les muntanyes del Pamir, incloent-hi la glacera Fedchenko, de 72 km de longitud, la més llarga de l'antiga URSS i la més llarga fora de la regió polar.
El llac més alt dels Pamir, i el segon més alt del món, és el Kara-Kul que es troba situat a 3900 m. sobre el nivell del mar (al Tadjikistan), rodejat de muntanyes de neu permanent, i que té 25 Km. de diàmetre. S'ha pogut deduir a partir d'imatges fetes des de l'espai que aquest llac es troba assentat dins un forat creat per l'impacte d'un meteorit fa 5 milions d'anys.
Al límit sud-est de la regió del Pamir, en la frontera dels territoris xinès i pakistanès, es troba la carretera més alta del món: la Karakorum Highway, que connecta aquests dos països. La Pamir Highway, la segona més alta del món, va des de Duixanbe, capital del Tadjikistan, a Sary Tash o a Osh (Kirguizistan) a través de la Regió o Província Autònoma de Gorno-Badakhshan, essent la principal via d'aprovisionament d'aquesta aïllada regió.
Les principals poblacions de la Província Autònoma de Gorno-Badakhshan (GBAO – Gorno-Badakhshan Autonomous Oblast) del Tadjikistan són Khorog (28 mil habitants), la seva capital administrativa que disposa d'aeroport, universitat i centre de salut (essent un dels extrems de la Pamir Highway), Murghab (4 mil habitants. al nord en direcció a Kirguizistan) i Ishkashim (6 mil habitants, pas fronterer a l'Afganistan).
HISTÒRIA I POLÍTICA:
El Badakhxan fou un antic país muntanyós situat a la riba esquerra de l'Amu Daria, on neix el riu Pandj. Modernament està dividit entre el Tadjikistan (el Pamir que forma la província autònoma de Gorno-Badakhshan -GBAO-) i l'Afganistan (Província de Badakhshan i districte annexe de Wakhan).
El 1876 va començar la penetració russa al Badakhshan i el 1885 es va fundar Fort Pamirskii a la riba del Murghab; el 1891-92 després d'un xoc armat amb els afganesos a Yeshil-Kul, els russos es van apoderar del Pamir oriental que va esdevenir un districte de l'oblast de Fergana sota administració del comandant del destacament militar. El 11 de març del 1895 un intercanvi de notes amb els britànics va determinar les fronteres al Pamir entre l'Afganistan, quasi protectorat britànic, i el khanat de Bukharà, protectorat rus. El Badakhshan propi va quedar en mans dels afganesos mentre la resta del Pamir (la part occidental) va passar a Bukharà. A partir del 1917 no va tardar a establir-se el poder soviètic a Bukharà, i la regió del Pamir va ser objecte de lluites contra els basmatxis que van resistir fins el 1925..."
Per continuar llegint...
Entrades relacionades:
16.9.09
De Kashgar a Xi'an per la Ruta de la Seda
“China es superlativa. Con un territorio de más de 9,5 millones de kilómetros cuadrados, 14 países vecinos, unas 50 minorías étnicas y más de 1.330 millones de bocas que alimentar, China crece en cifras a una velocidad de vértigo. Ahora que está de moda y que las aerolineas ofertan precios interesantes -un billete a Beijing puede salir por 540 euros- ¡Nos vamos a China! Decidir qué parte del país visitar, ante un mapa casero compuesto por tres fotocopias Din A-3 pegadas con celo, no fue tan fácil: desde las frías estepas de la Baja Mongolia hasta la subtropical y exótica Yunnán, pasando por el modernizado este, con la Gran Muralla y un Beijing Olímpico, la popular Yangshuo, las megalópolis futuristas de Shanghai y Hong Kong, la siempre ansiada altiplanície del Tíbet…
'Te propongo un viaje diferente' –me dijo mi compañero- 'Un viaje a una de las regiones menos visitadas de China, donde las costumbres no se han alterado con el paso de los siglos y el turismo aún no ha llegado'. Se incorporó de un salto, buscó en la librería, volvió con Patrimonios de la Humanidad, Bernard Ollivier, el Atlas Mundial y Marco Polo; buscó el mapa y señaló una línea que atravesaba toda China. 'Te propongo un viaje a través de la Ruta de la Seda, desde Kashgar hasta Xi’an, siguiendo los pasos de las antiguas caravanas, de mercaderes, guerreros, exploradores, peregrinos, filósofos, bandidos…”.
Amb aquestes paraules comença el meravellós relat “De Kashgar a Xi’an per la Ruta de la Seda” de la Núria Borràs publicat a l’últim número de la revista de viatges digital Dviag dedicat a la Xina i amb el suggerent títol de “El despertar de la Gran China“. La Núria Borràs és, a més, col·laboradora de la revista de viatges Altaïr, de la revista de viatges Fronteras de Papel, autora del bloc “Pels camins del món” i autora (amb en Lluís Bono) de la web “Més Enllà” on trobar moltes i interessants recomanacions i informacions sobre països i cultures d’arreu del món. Avui volia compartir la màgia de les seves paraules...
I per cert també us volia convidar a llegir sobre el seu proper viatge que comença en tres setmanes des d'Istanbul a Mashad, seguint les passes de les caravanes a través de l'Anatòlia Central, Dogubeyazid, el Mar Caspi i Mashad i continuant per la ruta sud d'Iran, visitant les ciutats del desert, Persèpolis i Isfahan, de qui diuen que és "la meitat del món".
21.5.09
Quaderns de viatges...
Les nits no eren completes sense dedicar uns quants minuts - a vegades, fins i tot hores - a escriure pausadament, ajagut sobre uns vells llençols o acaronat entre coixins en una cadira de jonc. Tornar a viure en silenci i harmonia els instants experimentats durant aquella mateixa jornada o en dies anteriors, era un immens plaer que se’m feia difícil compartir i, en part, era també un dels motius pels quals viatjava en solitud.
De cadascun dels indrets visitats recordo amb cura l’escena, tants cops repetida, dels mots dibuixant-se en el quadern tot i acompanyant les lletres escrites amb imatges, emocions i olors que han quedat així gravades en algun recòndit racó de la memòria.
Recordo aquella nit estelada en una humil “chid”, casa tradicional pamiri, mentre em distreia amb la lluna fugissera i escrivia, recolzat en un dels batents de la finestra, sobre la jornada passada a l’espera d’un transport en una deserta carretera del Pamir.
Recordo amb intensitat tant les hores passades fumant relaxadament en una hamaca polsosa en el llogaret de Muang Ngoy Kao, a la vora del riu Nam Ou, com la vella i atrotinada taula de l’acollidora cabana on més tard escriuria il•luminat per la càlida llum de les espelmes.
O recordo aquells “dostarkhans”, llargs bancs de fusta, al Labi-Hauz de Bukhara on compartia lectura, conversa i un llarg te verd amb la brisa del desert i els passavolants tadjiks, mentre dibuixava en el quadern el perfil de la madrassa de Kukeldash.
A cada pàgina es poden trobar sentiments contradictoris: uns mots parlen de llibertat, d’altres són un reflex d’alegria, i dues línies més avall es relaten algunes pors vergonyants. S’avancen uns quants paràgrafs i tot el text esdevé una pluja de dolça melangia... i, una línia a sota, de sobte, apareix la llegenda kirguís de Manas, un tram de la Ruta de la Seda, una paràbola de Nasrudin o un conte tibetà de iacs i búfals.
Imatges, colors, emocions, noves paraules i nous descobriments dansen en irònica intimitat creant el record d’allò tot just viscut.
Els fulls dels quaderns de viatge són un càlid, agradable i familiar retrobament amb els somnis, els aprenentatges i les experiències... són, potser, unes de les més meravelloses i suaus guspires de vida...
De cadascun dels indrets visitats recordo amb cura l’escena, tants cops repetida, dels mots dibuixant-se en el quadern tot i acompanyant les lletres escrites amb imatges, emocions i olors que han quedat així gravades en algun recòndit racó de la memòria.
Recordo aquella nit estelada en una humil “chid”, casa tradicional pamiri, mentre em distreia amb la lluna fugissera i escrivia, recolzat en un dels batents de la finestra, sobre la jornada passada a l’espera d’un transport en una deserta carretera del Pamir.
Recordo amb intensitat tant les hores passades fumant relaxadament en una hamaca polsosa en el llogaret de Muang Ngoy Kao, a la vora del riu Nam Ou, com la vella i atrotinada taula de l’acollidora cabana on més tard escriuria il•luminat per la càlida llum de les espelmes.
O recordo aquells “dostarkhans”, llargs bancs de fusta, al Labi-Hauz de Bukhara on compartia lectura, conversa i un llarg te verd amb la brisa del desert i els passavolants tadjiks, mentre dibuixava en el quadern el perfil de la madrassa de Kukeldash.
A cada pàgina es poden trobar sentiments contradictoris: uns mots parlen de llibertat, d’altres són un reflex d’alegria, i dues línies més avall es relaten algunes pors vergonyants. S’avancen uns quants paràgrafs i tot el text esdevé una pluja de dolça melangia... i, una línia a sota, de sobte, apareix la llegenda kirguís de Manas, un tram de la Ruta de la Seda, una paràbola de Nasrudin o un conte tibetà de iacs i búfals.Imatges, colors, emocions, noves paraules i nous descobriments dansen en irònica intimitat creant el record d’allò tot just viscut.
Els fulls dels quaderns de viatge són un càlid, agradable i familiar retrobament amb els somnis, els aprenentatges i les experiències... són, potser, unes de les més meravelloses i suaus guspires de vida...
Entrades relacionades:
18.1.09
La cova 465 de Mogao
Des de les muntanyes de sorra que envolten el verd oasi de Dunhuang la mirada no arriba a distingir les formes en la immensitat d’un dels deserts més mítics del món, el desert del Gobi. La ciutat de Dunhuang, sempre limitada per la frontera natural d'aquestes dunes, és l’agradable etapa que ens reserva interessants sorpreses: Yueyaquan (el llac de la mitja lluna) i la pagoda xinesa, Mingsha Shan i, especialment, les Coves del Mogao.
Les Coves de Mogao (莫高窟) conegudes també amb el nom de Coves dels 1.000 Budes o Coves de Dunhuang, es troben a menys de 25 km d’aquesta ciutat i destaquen per la increïble bellesa del seu entorn natural i de la seva ubicació.
Estan formades per un sistema de 492 coves on els pelegrins budistes de la Ruta de la Seda van entallar més de tres mil escultures, van pintar més de vint-i-cinc mil metres quadrats de mosaics i van deixar escrits desenes de milers de documents entre els segles IV i XIV dC. Les coves tenen tota mena de mides i característiques i es troben excavades en un increïble penya-segat de gres. Normalment es començava a excavar per dalt i es feia la cavitat desitjada, després es cobria amb una teulada de fusta i es recobria tot amb estuc i palla. Era llavors quan els pintors i els artistes feien la tasca més delicada de pintar o esculpir les figures dels budes, de representar les principals escenes de la seva tradició religiosa, de recollir altres imatges provinents de cultures orientals properes (hinduistes, tibetanes, etc.) i de mostrar la vida de fa més de mil anys.
Les diferents dinasties xineses van condicionar l’estil artístic de les coves i així, les coves excavades i pintades durant la dinastia Wei destaquen per la influència hinduista, les construïdes durant la dinastia Sui són les que conserven obres més realistes i les de la dinastia Tang destaquen pels seus paisatges i per la quantitat abundant de personatges.
Entre les diferents coves que es poden visitar (la majoria no estan obertes al públic) en destaca una, la qual resta habitualment tancada, però que amb certa insistència es pot arribar a visitar: la cova 465.
Durant la dinastia mongol dels Yuan (1271-1368) i poc abans que les coves fossin abandonades les figures de l’art esotèric tibetà tingueren gran influència, així diferents coves com les número 2, 3, 462, 463 o 477 disposen, a més d’un altar central, d’una gran riquesa gràfica en les seves parets, sostres i passadissos amb representacions de mandales, lames o imatges tàntriques.
És en aquest darrer estil on destaca la cova 465 (datada entre els anys 1308 i 1311). A l’entrada en direcció oest trobem la imatge d’un bodhisattva, envoltat per representacions pictòriques de pagodes, núvols i de flors de peònia amb què s’embelleixen les parets i el sostre.
En l’espai principal, descobrim la representació de les Cinc qualitats de Buda amb la imatge central de Vairocana (la personificació de la saviesa, del sol, de la llum), anomenat en tibetà “Nammang” (l’il·luminador) que resta acompanyat a l’est per Akṣobhya, al sud per Ratnasambhava, a l’oest per Amitābha (en tibetà “Ö-pa-me”) i al nord per Amoghasiddhi.
A més, aquesta cova destaca per unes figures proporcionades de línies refinades, d’un realista efecte tridimensional, i de colors vius que representen un grup de "devas" (deïtats) en apassionades i alegres posicions clarament sexuals mentre que al seu voltant els Vidyarajas, sense amagar unes mirades ferotges i seductores, mostren els seus cossos nus a la recerca de la reintegració en la consciència pura (Sivá, la font original), i en accions sexuals que, malgrat allò que des d’Occident puguem interpretar, són exemples d’autocontrol del desig segons la doctrina clàssica del tantrisme. És a través de les tècniques iòguiques i de les pràctiques sexuals que utilitza el sadhaka o adepte que podrà transcendir la seva pròpia naturalesa i assolir l’alliberació a través de la via de l’èxtasi.
Ateses aquestes representacions tàntriques la cova 465 es considera com a un cas únic entre totes les expressions artístiques de la Xina.
(veure mapa de la zona)
Entrades relacionades:
El llibre imprès més antic del món: El Sutra del Diamant
Yueyaquan, el llac de la mitja lluna
Islam Akhun, el buscador de tresors de Khotan
Les Coves de Mogao (莫高窟) conegudes també amb el nom de Coves dels 1.000 Budes o Coves de Dunhuang, es troben a menys de 25 km d’aquesta ciutat i destaquen per la increïble bellesa del seu entorn natural i de la seva ubicació.
Estan formades per un sistema de 492 coves on els pelegrins budistes de la Ruta de la Seda van entallar més de tres mil escultures, van pintar més de vint-i-cinc mil metres quadrats de mosaics i van deixar escrits desenes de milers de documents entre els segles IV i XIV dC. Les coves tenen tota mena de mides i característiques i es troben excavades en un increïble penya-segat de gres. Normalment es començava a excavar per dalt i es feia la cavitat desitjada, després es cobria amb una teulada de fusta i es recobria tot amb estuc i palla. Era llavors quan els pintors i els artistes feien la tasca més delicada de pintar o esculpir les figures dels budes, de representar les principals escenes de la seva tradició religiosa, de recollir altres imatges provinents de cultures orientals properes (hinduistes, tibetanes, etc.) i de mostrar la vida de fa més de mil anys.
Les diferents dinasties xineses van condicionar l’estil artístic de les coves i així, les coves excavades i pintades durant la dinastia Wei destaquen per la influència hinduista, les construïdes durant la dinastia Sui són les que conserven obres més realistes i les de la dinastia Tang destaquen pels seus paisatges i per la quantitat abundant de personatges.
Entre les diferents coves que es poden visitar (la majoria no estan obertes al públic) en destaca una, la qual resta habitualment tancada, però que amb certa insistència es pot arribar a visitar: la cova 465.Durant la dinastia mongol dels Yuan (1271-1368) i poc abans que les coves fossin abandonades les figures de l’art esotèric tibetà tingueren gran influència, així diferents coves com les número 2, 3, 462, 463 o 477 disposen, a més d’un altar central, d’una gran riquesa gràfica en les seves parets, sostres i passadissos amb representacions de mandales, lames o imatges tàntriques.
És en aquest darrer estil on destaca la cova 465 (datada entre els anys 1308 i 1311). A l’entrada en direcció oest trobem la imatge d’un bodhisattva, envoltat per representacions pictòriques de pagodes, núvols i de flors de peònia amb què s’embelleixen les parets i el sostre.
En l’espai principal, descobrim la representació de les Cinc qualitats de Buda amb la imatge central de Vairocana (la personificació de la saviesa, del sol, de la llum), anomenat en tibetà “Nammang” (l’il·luminador) que resta acompanyat a l’est per Akṣobhya, al sud per Ratnasambhava, a l’oest per Amitābha (en tibetà “Ö-pa-me”) i al nord per Amoghasiddhi.
A més, aquesta cova destaca per unes figures proporcionades de línies refinades, d’un realista efecte tridimensional, i de colors vius que representen un grup de "devas" (deïtats) en apassionades i alegres posicions clarament sexuals mentre que al seu voltant els Vidyarajas, sense amagar unes mirades ferotges i seductores, mostren els seus cossos nus a la recerca de la reintegració en la consciència pura (Sivá, la font original), i en accions sexuals que, malgrat allò que des d’Occident puguem interpretar, són exemples d’autocontrol del desig segons la doctrina clàssica del tantrisme. És a través de les tècniques iòguiques i de les pràctiques sexuals que utilitza el sadhaka o adepte que podrà transcendir la seva pròpia naturalesa i assolir l’alliberació a través de la via de l’èxtasi.Ateses aquestes representacions tàntriques la cova 465 es considera com a un cas únic entre totes les expressions artístiques de la Xina.
(veure mapa de la zona)
Entrades relacionades:
El llibre imprès més antic del món: El Sutra del Diamant
Yueyaquan, el llac de la mitja lluna
Islam Akhun, el buscador de tresors de Khotan
27.7.08
Els viatges d'Ibn Batuta
Amb el naixement de l’Islam, al segle VII, els viatgers són respectats i mantinguts per mecenes i per la resta de la població, en una incipient civilització que anhela el coneixement i on el viatge és la forma més eficaç d’obtenir-lo. La llegendària hospitalitat del món islàmic té el seu origen a l’Edat Mitjana. Una coneguda tradició del profeta Mahoma obliga a acollir el viatger durant tres dies i tres nits consecutives i aquesta generositat traspassarà tot el relat del tangerí Ibn Batuta.
Al segle XII apareix la “rihla”, el relat de viatges com a gènere, conreat per àrabs occidentals: andalusins i marroquins i que és conseqüència del viatge preceptiu que tot musulmà ha de fer, almenys, un cop a la vida, a la Meca.
És per aixó que Ibn Batuta (Shams ad-Din Abu Abd Allah Muhammad ibn Muhammad ibn Ibrahim al-Luwati at-Tanyi), conegut com el Marco Polo àrab, va recórrer l’Orient musulmà, Crimea, va seguir la Ruta de la Seda, l’índia, la Xina, i de tornada Granada i Tombuctú. Són vint-i-nou anys, 44 països i 117.000 quilòmetres de dades històriques, geogràfiques, folklòriques i etnogràfiques, de costums llunyans, successos meravellosos i esdeveniments heroics (una mena de cosmografia popular, precursora del conte fantàstic), impregnats tots ells de I’Islam omnipresent com a forma d’entendre el món com podem consultar en aquest mapa interactiu.
La vida i viatges d’Ibn Batuta es desenvolupen en un moment greu de la Baixa Edat Mitjana a l’àrea mediterrània: Al-Andalus, reduïda a les actuals províncies de Málaga i Granada i a part de Cadis, Almeria i Jaén, pateix constantment la pressió dels cristians i dels corsaris, la Pesta Negra de 1348 arriba fins a Síria i n’explica els estralls, l’hegemonia comercial i l’expansió econòmica són en mans dels europeus (catalans, venecians i genovesos); i més enllà l'Iraq cau en una gran decadència, especialment Bagdad, i a l’Índia, el nord i el centre, és sota domini de conqueridors musulmans (lbn Batuta ens explicarà com ell és nomenat cadi de Delhi i com a les illes Maldives s’enamora del seu clima i de la sensualitat de les dones, maridant-ne quatre).
Al segle XII apareix la “rihla”, el relat de viatges com a gènere, conreat per àrabs occidentals: andalusins i marroquins i que és conseqüència del viatge preceptiu que tot musulmà ha de fer, almenys, un cop a la vida, a la Meca.
És per aixó que Ibn Batuta (Shams ad-Din Abu Abd Allah Muhammad ibn Muhammad ibn Ibrahim al-Luwati at-Tanyi), conegut com el Marco Polo àrab, va recórrer l’Orient musulmà, Crimea, va seguir la Ruta de la Seda, l’índia, la Xina, i de tornada Granada i Tombuctú. Són vint-i-nou anys, 44 països i 117.000 quilòmetres de dades històriques, geogràfiques, folklòriques i etnogràfiques, de costums llunyans, successos meravellosos i esdeveniments heroics (una mena de cosmografia popular, precursora del conte fantàstic), impregnats tots ells de I’Islam omnipresent com a forma d’entendre el món com podem consultar en aquest mapa interactiu.
La vida i viatges d’Ibn Batuta es desenvolupen en un moment greu de la Baixa Edat Mitjana a l’àrea mediterrània: Al-Andalus, reduïda a les actuals províncies de Málaga i Granada i a part de Cadis, Almeria i Jaén, pateix constantment la pressió dels cristians i dels corsaris, la Pesta Negra de 1348 arriba fins a Síria i n’explica els estralls, l’hegemonia comercial i l’expansió econòmica són en mans dels europeus (catalans, venecians i genovesos); i més enllà l'Iraq cau en una gran decadència, especialment Bagdad, i a l’Índia, el nord i el centre, és sota domini de conqueridors musulmans (lbn Batuta ens explicarà com ell és nomenat cadi de Delhi i com a les illes Maldives s’enamora del seu clima i de la sensualitat de les dones, maridant-ne quatre).
Té 21 anys quan decideix pelegrinar a la Meca i es relacionarà amb reis poderosos i soldans. Exerceix de pelegrí, jurista, cortesà, místic, vagabund, diplomàtic i explorador i al seu país se’l coneix com el Príncep dels Viatges.
A l’any 1325 parteix de Tànger almenys amb la intenció de pelegrinar com a bon musulmà cap a la Meca. La seva primera escala es va produir a Alexandria, el gran port d’Egipte i des d’allà va anar a El Caire. Fascinat pel Nil, va decidir quedar-s’hi un temps per explorar-lo, però els enfrontaments entre egipcis i nubis fan que es decideixi a marxar cap a l’Àsia Menor. Un cop allí visita Gaza, Jerusalem i Beirut.
Arriba a Damasc al 1325. Després es dirigí cap a Basora a l'Iraq i a Meshed i es va endinsar al regne de Isfahan en direcció a Tabriz, després a Medina i finalment a la Meca, ciutat que visitaria en tres ocasions més. Va estar-se tres anys a la ciutat santa i després es va dirigir al Iemen a on va visitar totes les ciutats.Es va embarcar al Mar Roig en direcció al regne d’Abissínia a les costes orientals de l’Àfrica, lloc a on va tenir l’oportunitat d’explorar i estudiar les tribus africanes i les cultures del lloc.
Al 1332 visita la Meca per segon cop, lloc des d’on va partir cap a les regions poc conegudes de l’Alt Egipte per tornar a El Caire. Va continuar per Síria i Jerusalem posant rumb a la península d’Anatòlia (Turquia), que un cop explorada, abandona per dirigir-se a la Mar Negra.
Al delta del Volga, coneix la ciutat de Astrakàn, lloc a on Ibn Batuta, va tenir l’honor d’acompanyar la dona del Khan i filla de l’emperador de Constantinoble, la princesa Bailún, qui “...viatjava amb una escolta de 5.000 homes i una mesquita portàtil que aixecaven a cada etapa”.
Després de travessar els deserts del Turquestà, Jwarizm i Herat a l'Iran i l'Afganistan, a més dels massissos de l’Àsia central, inicia l’etapa més sorprenent del seu viatge, que el conduiria a l’Extrem Orient. La seva oportunitat arribà en trepitjar Delhi a la Índia. Allí coneix al sultà, un cabdill tirà i dèspota, però que sembla que es va entendre amb Batuta, ja que el va nomenar ambaixador a la Xina. S’hi dirigir amb una escolta de 2.000 homes que van ser atacats per rebels de la zona, caient presoner.
Va aconseguir escapar-se i un cop a Delhi, el sultà organitza una segona expedició, aquest cop naval, que passà pel sud de la Índia, Ceilà (Sri Lanka), pujaren pel golf de Bengala per tornar cap al sud per la península Malaia. Finalment arriba a la Xina a la ciutat de Hangzhou i es probable que visités Pequín.
Al 1347 torna a l’Índia i després a Egipte, per tornar a la seva terra natal, a on va arribar un any més tard. Al 1349 després d’una breu visita a Granada, va creuar el Sàhara i va visitar Mali. En arribar a Tombuctú, ciutat en la que s’hi havien establert persones de llocs tant remots com la Península Ibèrica o Alexandria, hi resta un temps. Utilitza el riu Níger fins l’actual Gao, com a via de comunicació.
A la seva tornada, després de vint-i-nou anys de viatges, s’instal.la a la ciutat de Fes al 1353 on dicta el seu relat a un granadí culte, emigrat, Ibn Juzayy, per a respondre a l’encàrrec del soldà meriní d’aquesta població. Aquesta obra coneguda com “A través de l’Islam” i que Ibn Batuta titula “Regal de curiosos sobre peregrines coses de ciutats i viatges meravellosos” és potser l’obra més important del segle XIV en informació geogràfica i etnogràfica.
I cal recordar que totes aquestes aventures i viatges tenen el seu origen en un somni que va tenir a Alexandria, camí de la Meca, i que, en fer-li la interpretació un místic sufí, el va empenyar a viatjar per tal de trobar tres santons, dos a l’Índia i un a la Xina, que en desentrellaran el significat:
«He somiat que viatjava sobre un immens ocell que volava en direcció a la Meca, llavors canvià de rumb cap al Iemen i, finalment, féu un llarg vol cap a l’est i es posà en un camp verd i obscur. Allà em deixà.»
Alguns paràgrafs d’aquesta entrada són un extracte del llibre “Profetes, califes i princeses. Antologia de textos arabigomusulmans” (Ed. Proa, 2004) de Gemma Astasud.
Entrades relacionades:
23.6.08
Els albercocs de la llarga vida
Diuen que els habitants de la Vall d’Hunza són els més longeus del món. És habitual, com demostren alguns estudis internacionals, trobar-hi un nombre elevat de persones que arriben als cents anys i més, i és així com es creu que en aquesta vall (igual que succeeix en d’altres de l’Himàlaia) han nascut les llegendes sobre Shangri-La i el paradís de l’eterna joventut.
No sé si serà veritat, però el que és absolutament cert és que aquesta vall d’inexplicable bellesa roman aïllada entre set i vuit mesos l’any i aquesta és l'època en què els hunzakuts redueixen la seva activitat a les tasques de la llar i a la cura del bestiar a les bordes.
Tanmateix, en les setmanes en què el sol escalfa els seus rostres i la primavera els somriu l’activitat es torna frenètica i les feines del camp, de la llar i l’atenció al nou turisme de muntanya, delerós d’escalar, ocupen totes les hores del dia.
Som a mitjan maig, tot just quan comença aquesta època i quan em trobo fent una volta pels carrers costeruts de Karimabad. Se’m fa habitual descobrir a les teulades de les cases, o enmig dels camins, esteses de desenes d’albercocs espinyolats i deixats per a què s'assequin - a Hunza, també, és l’únic indret conegut on els albercoquers viuen cent anys, més del doble que a la resta del món. Una imprescindible reserva de menjar per passar els mesos més durs de l’hivern.
No sé si serà veritat, però el que és absolutament cert és que aquesta vall d’inexplicable bellesa roman aïllada entre set i vuit mesos l’any i aquesta és l'època en què els hunzakuts redueixen la seva activitat a les tasques de la llar i a la cura del bestiar a les bordes.
Tanmateix, en les setmanes en què el sol escalfa els seus rostres i la primavera els somriu l’activitat es torna frenètica i les feines del camp, de la llar i l’atenció al nou turisme de muntanya, delerós d’escalar, ocupen totes les hores del dia.Som a mitjan maig, tot just quan comença aquesta època i quan em trobo fent una volta pels carrers costeruts de Karimabad. Se’m fa habitual descobrir a les teulades de les cases, o enmig dels camins, esteses de desenes d’albercocs espinyolats i deixats per a què s'assequin - a Hunza, també, és l’únic indret conegut on els albercoquers viuen cent anys, més del doble que a la resta del món. Una imprescindible reserva de menjar per passar els mesos més durs de l’hivern.
En observar els rostres d’una parella d’ancianes mentre els estenen al terra em pregunto, distret, assaborint la flaire dels albercocs: i no seran aquests fruits el secret de l’eterna joventut...?
(veure mapa de la zona)
Entrades relacionades:
3.6.08
Marco Polo a Badascan
Marco Polo va néixer a Venècia el 1254, fill d’una important família de comerciants. Amb 17 anys d’edat, acompanyà a son pare i el seu oncle en un viatge que sortint de Laiazzo el 1271, va travessar Armènia i, per Acre, arribaren al Golf Pèrsic. Des de Pèrsia passaren pel Pamir i el desert del Gobi - regions ignorades pels europeus - i arribaren, a través de les vastes estepes asiàtiques, als confins de Catai (Xina) i, finalment, a Pequín (1275).
Convertits en homes de confiança de Kublai Khan, els foren confiades missions importants com a ambaixadors al llarg i ample del gran territori xinès. Amb l’encàrrec imperial d’acompanyar una princesa fins a Pèrsia, emprengueren el retorn (1291) per Sumatra, costes meridionals de Malàisia i l'Índia. Després de viure nou mesos a la cort persa va continuar, per Trebisonda i Constantinoble fins arribar a Venècia al cap de vint-i-cinc anys d’absència.
Durant un empresonament a Gènova, Marco Polo dictà les memòries dels seus viatges a Rustichello de Pisa, qui les va transcriure al francès amb el títol de “Livre des merveilles du monde”. A més a més de conèixer de ben a prop l'el.laboració de la seda, Marco Polo va poder "descobrir" molts altres invents xinesos, com ara la impremta o el paper, la pólvora, les fines porcellanes i els espaguetis que els xinesos ja feien des de feia segles amb farina d'arròs.
El seu relat ens descriu les seves primeres impressions - i com es van transmetre als europeus- sobre les llunyanes terres afganes o tadjiks, aquelles que ell va denominar Badascan o Balacian, a les muntanyes del Pamir i a la vall de l’antic Oxus - l’actual riu Amu Daria -:
XLVI. De Badascan
“Badascan és una gran província on la gent parla la seva pròpia llengua i són musulmans. És un gran reialme i el rei és descendent d’Alexandre i de la seva dona nascuda del rei Dario, el gran senyor de Pèrsia. I tots els reis d’aquesta província es diuen Culcarnein, que en les seves llengües sarraïnes vol dir rei Alexandre, per amor a Alexandre el Gran.
En aquesta província es produeixen les pedres precioses que es diuen balasci, que són molt boniques i de gran valor. Se les anomena balasci per Badascan, la província on les troben. Neixen en les roques de les muntanyes, i per trobar-les han de fer grans excavacions i túnels a les muntanyes, i avancen molt per sota terra, tal com amb les vetes d’or i d’argent. I en aquesta província hi fa molt fred i hi neixen en ella bons cavalls, grans i famosos corredors, i no porten ferradures, encara que hi hagin moltes pedres en aquest país.
En aquestes muntanyes hi neixen falcons sacres, volen molt bé i fan bona caça. No tenen oli d’oliva, però el fan de sèsam, que és un gra semblant al lli, i també fan un oli de nous. Els habitants són bons arquers i caçadors i la majoria van vestits amb pells d’animals, ja que tenen gran mancança d’altres robes. Les grans dames i nobles del país porten calces fins als peus, com els homes, i les fan de cotó i de seda molt fina, amb almesc dins. I llavors emboteixen infinitat de coses dins les calces. Hi ha dames que posen més de cent braces de fins teixits de lli i de cotó, enrotllats al voltant del cos com mantellines, algunes es posen vuitanta, d’altres seixanta, segons els seus mitjans, que les fan inflar. Això ho fan perquè als homes els agraden les dones grasses, i la que està més inflada per sota de la cintura sembla més bella que les altres. Ja us he explicat moltes històries d’aquest regne, ara us parlaré d’una altra província que es troba a deu dies de viatge”.
Aquest darrer text és un extracte del llibre "Viatges de Marco Polo" (Ed. Llibres de l'Índex, 2005).
Convertits en homes de confiança de Kublai Khan, els foren confiades missions importants com a ambaixadors al llarg i ample del gran territori xinès. Amb l’encàrrec imperial d’acompanyar una princesa fins a Pèrsia, emprengueren el retorn (1291) per Sumatra, costes meridionals de Malàisia i l'Índia. Després de viure nou mesos a la cort persa va continuar, per Trebisonda i Constantinoble fins arribar a Venècia al cap de vint-i-cinc anys d’absència.Durant un empresonament a Gènova, Marco Polo dictà les memòries dels seus viatges a Rustichello de Pisa, qui les va transcriure al francès amb el títol de “Livre des merveilles du monde”. A més a més de conèixer de ben a prop l'el.laboració de la seda, Marco Polo va poder "descobrir" molts altres invents xinesos, com ara la impremta o el paper, la pólvora, les fines porcellanes i els espaguetis que els xinesos ja feien des de feia segles amb farina d'arròs.
El seu relat ens descriu les seves primeres impressions - i com es van transmetre als europeus- sobre les llunyanes terres afganes o tadjiks, aquelles que ell va denominar Badascan o Balacian, a les muntanyes del Pamir i a la vall de l’antic Oxus - l’actual riu Amu Daria -:
XLVI. De Badascan
“Badascan és una gran província on la gent parla la seva pròpia llengua i són musulmans. És un gran reialme i el rei és descendent d’Alexandre i de la seva dona nascuda del rei Dario, el gran senyor de Pèrsia. I tots els reis d’aquesta província es diuen Culcarnein, que en les seves llengües sarraïnes vol dir rei Alexandre, per amor a Alexandre el Gran.
En aquesta província es produeixen les pedres precioses que es diuen balasci, que són molt boniques i de gran valor. Se les anomena balasci per Badascan, la província on les troben. Neixen en les roques de les muntanyes, i per trobar-les han de fer grans excavacions i túnels a les muntanyes, i avancen molt per sota terra, tal com amb les vetes d’or i d’argent. I en aquesta província hi fa molt fred i hi neixen en ella bons cavalls, grans i famosos corredors, i no porten ferradures, encara que hi hagin moltes pedres en aquest país.En aquestes muntanyes hi neixen falcons sacres, volen molt bé i fan bona caça. No tenen oli d’oliva, però el fan de sèsam, que és un gra semblant al lli, i també fan un oli de nous. Els habitants són bons arquers i caçadors i la majoria van vestits amb pells d’animals, ja que tenen gran mancança d’altres robes. Les grans dames i nobles del país porten calces fins als peus, com els homes, i les fan de cotó i de seda molt fina, amb almesc dins. I llavors emboteixen infinitat de coses dins les calces. Hi ha dames que posen més de cent braces de fins teixits de lli i de cotó, enrotllats al voltant del cos com mantellines, algunes es posen vuitanta, d’altres seixanta, segons els seus mitjans, que les fan inflar. Això ho fan perquè als homes els agraden les dones grasses, i la que està més inflada per sota de la cintura sembla més bella que les altres. Ja us he explicat moltes històries d’aquest regne, ara us parlaré d’una altra província que es troba a deu dies de viatge”.
Aquest darrer text és un extracte del llibre "Viatges de Marco Polo" (Ed. Llibres de l'Índex, 2005).
20.5.08
L'Atles Català i la Ruta de la Seda
L'Atles Català és el mapa cartogràfic català més important de l'edat mitjana, atribuït al jueu mallorquí Cresques Abraham. No està signat ni datat, però gràcies al registre que figura al calendari que l'acompanya es pot situar la data de producció a l'any 1375. Es considera el primer atles conegut que incorpora una rosa dels vents, i és una de les joies de la col·lecció de la Biblioteca Nacional de França a París.
Es tracta d'un mapamundi de finals del segle XIV que permet una visió sinòptica, ple de detallada bellesa, del llavors món conegut. Una visió, obviament, des d'una òptica centrada en la Mediterrània. Les característiques aproximades de l'atles són: 6 fulls doblegats per la meitat, cadascun enganxat sobre taules de fusta. Cada full té unes dimensions de 65 x 50 cm, la qual cosa dóna una envergadura total de 65 x 300 cm.
El primer full és dedicat a la Cosmografia, el segon a Calendari (es troben dos grans calendaris, un solar i l'altre lunar, a més d'altres dades astronòmiques), i el tercer i quart fulls són dedicats al món conegut (des dels 10º als 60º de latitud nord, Finisterre i la Mediterrània).
El cinquè full és conegut com el Mapa de Delli i en ell apareixen algunes informacions i imatges fascinants que ens dibueixen la Ruta de la Seda i Àsia Central des de l'òptica europea de finals del segle XIV.
Es tracta d'un mapamundi de finals del segle XIV que permet una visió sinòptica, ple de detallada bellesa, del llavors món conegut. Una visió, obviament, des d'una òptica centrada en la Mediterrània. Les característiques aproximades de l'atles són: 6 fulls doblegats per la meitat, cadascun enganxat sobre taules de fusta. Cada full té unes dimensions de 65 x 50 cm, la qual cosa dóna una envergadura total de 65 x 300 cm.
El primer full és dedicat a la Cosmografia, el segon a Calendari (es troben dos grans calendaris, un solar i l'altre lunar, a més d'altres dades astronòmiques), i el tercer i quart fulls són dedicats al món conegut (des dels 10º als 60º de latitud nord, Finisterre i la Mediterrània).El cinquè full és conegut com el Mapa de Delli i en ell apareixen algunes informacions i imatges fascinants que ens dibueixen la Ruta de la Seda i Àsia Central des de l'òptica europea de finals del segle XIV.
Així, tenim una representació del riu Amu Daria que neix a les muntanyes del Pamir i flueix envers la Mar d'Aral, i de la serralada que destaca més al nord, que correspon a les muntanyes asiàtiques del Tian Shan, on es pot apreciar una caravana que ens indica la Ruta de la Seda de camí a Catai. Cap el sud, Delhi crida l'atenció així com altres ciutats i indrets que destaquen amb força per les seves explicacions com La Meca, Bagdad, Samarkanda i Àstrakhan.
La majoria dels noms d'aquesta regió provenen del viatge de Marco Polo, de les informacions de Benjamí de Tudela (un rabí espanyol famós per les cròniques del seu viatge de catorze anys per la Mediterrània, Pròxim Orient i Persia i recollides en el seu llibre "Sefer Maasaot" ) o de la crònica de viatge del missioner catòlic francès Jordan Catalani (primer bisbe de la diocesi de Quilon, que enmarcava el territori dels actuals estats de l'Índia, Pakistan, Afghanistan, Sri Lanka, Bangladesh i Birmània).
Per acabar, el sisè full és conegut com el Mapa de Catai i és el que va alimentar més la curiositat dels europeus de l'època. La seva manca d'informació geogràfica detallada queda compensada per una rica ornamentació, on destaca per sobre d'altres referències Chanbalech, la ciutat del Gran Khan, actual Pequín. El riu Indus marca el límit de Catai, i tal i com recollia la tradició, neix en una vall de muntanyes de gran magnitud, en una possible al·lusió a l'Himàlaia.
Més enllà de la seva bellesa, l'Atles Català representa un punt d’inflexió entre dues maneres de representar la Terra, una nova, apareguda a finals del segle XII i principis del segle XIII, centrada en la Mediterrània, de la qual intenta delimitar amb precisió les seves línies costaneres, i una altra, més antiga, hereva de la concepció medieval, que veu la Terra com a una gran enciclopèdia visual, com un recipient que conté fragments de textos i imatges destinats a copsar el món en la seva totalitat històrica, cosmogràfica i humana.
8.5.08
La mirada riallera de Garm Chashma
La veritat és que no me’n recordo del seu nom, fins i tot, crec que no vaig saber ben bé mai com es deia. A casa, tres anys després, li diem amb afecte: “la nena de les dents de conill” i la seva foto ocupa una part destacada de la paret blanca del menjador.
Era setembre quan va aparèixer sobtadament en un polsós camí a la vora de la “Sanatoria” de Garm Chashma al Pamir. Les “sanatories” són balnearis entesos des de la filosofia de l'Àsia Central soviètica, un complex, més o menys gran, en una zona d’aigües termals i curatives on el poble gaudia de les seves vacances o de cures temporals. Així, seguint aquesta concepció, Garm Chashma és un petit poble de no més de 40 cases que disposa d’un rudimentari establiment termal i hoteler que acull a famílies de vacances o a malalts de reuma, artritis o asma. A la vora de l’única carretera de sorra que creua el poble es troben dues piscines, una d’elles a cel obert envoltada per les figures irreals que la natura ha esculpit a través de l’aigua sulfurosa que brolla de l’interior de la terra. Tot plegat, enmig d’una vall i d’un riu que tenen alguna cosa de màgics.
Tant em va arribar a fascinar aquest indret que durant deu dies vaig restar en absoluta inactivitat, només trencat per esporàdiques excursions pels caminets de muntanya a perduts indrets de bellesa crepuscular. I fou en una d’aquestes ocasions, mentre observava distret ocells i plantes i em deixava escalfar per la puresa del sol de la vall, quan aquesta nena va aturar-me enmig del camí. Cap paraula, només el somriure innocent i la mirada inquieta i escrutadora. Érem quiets l’un davant de l’altre i els meus mots de salutació no feien cap efecte més enllà de mantenir la seva mirada en el meu rostre. Lentament es va apartar i jo, encara amatent a alguna paraula o senyal, vaig continuar el meu camí després d’allunyar-me amb una cordial salutació i un bon somriure.
A les moltes passes, quan ja no hi pensava, em vaig adonar que, a uns quatre o cinc metres, la nena caminava darrera. No era capaç de saber d’on havia sortit, si senzillament compartíem el mateix camí o si em seguia per saber on anava. Durant uns minuts vam continuar distanciats en silenci. I, de sobte, en tornar-la a mirar ella va fer una expressió entremaliada mentre mirava d’amagar-se. I així fou com vam començar a jugar a fet i amagar mentre, sense gaire traça, corríem entre arbres i matolls i ens amagàvem darrera de roques i plantes.
Així va començar una relació que em va fer conèixer la seva família, gaudir de la seva hospitalitat i dels seus aliments, gesticular moltes bones estones, gaudir dels seus riures... però això són altres històries.
Algunes tardes de pluja, amb melangia, m’agrada pensar que, en aquella gastada caixa metàl·lica que em va ensenyar on guarden els records familiars, ella està mirant la foto i observa amb tendresa la mirada riallera i els llaços de color blanc que l’embellien en aquell instant, com ara mateix faig jo...
(veure mapa de la zona)
Era setembre quan va aparèixer sobtadament en un polsós camí a la vora de la “Sanatoria” de Garm Chashma al Pamir. Les “sanatories” són balnearis entesos des de la filosofia de l'Àsia Central soviètica, un complex, més o menys gran, en una zona d’aigües termals i curatives on el poble gaudia de les seves vacances o de cures temporals. Així, seguint aquesta concepció, Garm Chashma és un petit poble de no més de 40 cases que disposa d’un rudimentari establiment termal i hoteler que acull a famílies de vacances o a malalts de reuma, artritis o asma. A la vora de l’única carretera de sorra que creua el poble es troben dues piscines, una d’elles a cel obert envoltada per les figures irreals que la natura ha esculpit a través de l’aigua sulfurosa que brolla de l’interior de la terra. Tot plegat, enmig d’una vall i d’un riu que tenen alguna cosa de màgics.
Tant em va arribar a fascinar aquest indret que durant deu dies vaig restar en absoluta inactivitat, només trencat per esporàdiques excursions pels caminets de muntanya a perduts indrets de bellesa crepuscular. I fou en una d’aquestes ocasions, mentre observava distret ocells i plantes i em deixava escalfar per la puresa del sol de la vall, quan aquesta nena va aturar-me enmig del camí. Cap paraula, només el somriure innocent i la mirada inquieta i escrutadora. Érem quiets l’un davant de l’altre i els meus mots de salutació no feien cap efecte més enllà de mantenir la seva mirada en el meu rostre. Lentament es va apartar i jo, encara amatent a alguna paraula o senyal, vaig continuar el meu camí després d’allunyar-me amb una cordial salutació i un bon somriure.A les moltes passes, quan ja no hi pensava, em vaig adonar que, a uns quatre o cinc metres, la nena caminava darrera. No era capaç de saber d’on havia sortit, si senzillament compartíem el mateix camí o si em seguia per saber on anava. Durant uns minuts vam continuar distanciats en silenci. I, de sobte, en tornar-la a mirar ella va fer una expressió entremaliada mentre mirava d’amagar-se. I així fou com vam començar a jugar a fet i amagar mentre, sense gaire traça, corríem entre arbres i matolls i ens amagàvem darrera de roques i plantes.
Així va començar una relació que em va fer conèixer la seva família, gaudir de la seva hospitalitat i dels seus aliments, gesticular moltes bones estones, gaudir dels seus riures... però això són altres històries.
Algunes tardes de pluja, amb melangia, m’agrada pensar que, en aquella gastada caixa metàl·lica que em va ensenyar on guarden els records familiars, ella està mirant la foto i observa amb tendresa la mirada riallera i els llaços de color blanc que l’embellien en aquell instant, com ara mateix faig jo...
(veure mapa de la zona)
29.2.08
Un tímid somriure
Ishkashim és una població del Tadjikistan, un oasi a tocar del cel, o potser també és una població de l'Afganistan, o són dos pobles amb el mateix nom, tant se val, Ishkashim és on vaig conèixer la família Sanavbar, els meus hostalers: el pare es diu Usmon, un home de somriure tímid, ulls d'infant entremaliat, amples espatlles i mans de gegant.
.jpg)
Portava poques hores a Ishkashim (el del Tadjikistan) i acabava de fer una breu incursió a l'altre Ishkashim (el de l'Afganistan) en creuar el pont sobre el riu Panj, un dels afluents de l'Amu Daria, frontera irreal entre muntanyes nevades i valls isolades, per visitar un petit mercat de fruites i verdures on famílies de la zona es reunien més enllà de geografies i conflictes. Una desena de parades no gaire plenes: teles i robes colorides, algun recanvi mecànic, llavors i fruites seques, pots i estris de cuina, algunes llaunes de carn, bosses d'arròs i pasta, ampolles de gasoses i, sobretot, pomes, cebes, pastanagues i patates. Acabada la visita al mercat, Usmon em va insistir perquè l'acompanyés muntanya amunt. Em feia un pèl de mandra ja que em trobava cansat pels dies de viatge, però les seves ininteligibles paraules i el seu somriure em van convèncer, i allà em trobava fent un improvisat trekking al desconegut.
Tres quarts d'hora més tard i quan la suor ja havia aparegut, n'Usmon em va fer girar la mirada, fins aquell moment centrada en combinar botes i roques amb harmonia, en el paisatge que es trobava a la meva esquena i... allà a la llunyania es trobava l'Ìndia, el Pakistan i l'Afganistan, els pics de l'Hindu Kush i el corredor de Wajan.
.jpg)
Els meus ulls no es creien el que veien, el cor em va bategar més a poc a poc i el cansament desaparegué. Allà, davant meu, es trobava la bellesa en estat pur, la natura en viu. Muntanyes i serralades, una terra plena de dolor m'oferia el seu rostre més dolç: una dansa de colors blancs, verds, marrons, grocs i taronges s'estenien quilòmetres i quilòmetres en poètica llibertat.
Més tard, a casa dels seus pares a la falda de la muntanya, Usmon, l'home que amb el seu tímid somriure m'havia regalat aquell instant que hom no pot oblidar en tota la vida, em delectava amb la música d'un setar i em cantava un Al-falaq (un vers o capítol del Corà) típic de la música del Badakhshan. Em deixava acaronar per la seva veu i encara sentia la mirada perduda en la immensitat i la bellesa del paisatge. Era nit fosca, la terra nedava en la llum de la lluna.
.jpg)
Portava poques hores a Ishkashim (el del Tadjikistan) i acabava de fer una breu incursió a l'altre Ishkashim (el de l'Afganistan) en creuar el pont sobre el riu Panj, un dels afluents de l'Amu Daria, frontera irreal entre muntanyes nevades i valls isolades, per visitar un petit mercat de fruites i verdures on famílies de la zona es reunien més enllà de geografies i conflictes. Una desena de parades no gaire plenes: teles i robes colorides, algun recanvi mecànic, llavors i fruites seques, pots i estris de cuina, algunes llaunes de carn, bosses d'arròs i pasta, ampolles de gasoses i, sobretot, pomes, cebes, pastanagues i patates. Acabada la visita al mercat, Usmon em va insistir perquè l'acompanyés muntanya amunt. Em feia un pèl de mandra ja que em trobava cansat pels dies de viatge, però les seves ininteligibles paraules i el seu somriure em van convèncer, i allà em trobava fent un improvisat trekking al desconegut.Tres quarts d'hora més tard i quan la suor ja havia aparegut, n'Usmon em va fer girar la mirada, fins aquell moment centrada en combinar botes i roques amb harmonia, en el paisatge que es trobava a la meva esquena i... allà a la llunyania es trobava l'Ìndia, el Pakistan i l'Afganistan, els pics de l'Hindu Kush i el corredor de Wajan.
.jpg)
Els meus ulls no es creien el que veien, el cor em va bategar més a poc a poc i el cansament desaparegué. Allà, davant meu, es trobava la bellesa en estat pur, la natura en viu. Muntanyes i serralades, una terra plena de dolor m'oferia el seu rostre més dolç: una dansa de colors blancs, verds, marrons, grocs i taronges s'estenien quilòmetres i quilòmetres en poètica llibertat.Més tard, a casa dels seus pares a la falda de la muntanya, Usmon, l'home que amb el seu tímid somriure m'havia regalat aquell instant que hom no pot oblidar en tota la vida, em delectava amb la música d'un setar i em cantava un Al-falaq (un vers o capítol del Corà) típic de la música del Badakhshan. Em deixava acaronar per la seva veu i encara sentia la mirada perduda en la immensitat i la bellesa del paisatge. Era nit fosca, la terra nedava en la llum de la lluna.
(Veure el mapa de la zona)
Entrades relacionades:
5.2.08
El basar Rajah a Rawalpindi
Visc a l'Hotel United a pocs metres del basar Rajah, el cor de Rawalpindi. Totes les aromes de les espècies i els perfums orientals es troben en una lleugera brisa de l’hotel, enmig del soroll caòtic dels crits dels venedors, del regateig entre els homes, dels cops de martell dels artesans o de les crides a l’oració del migdia.
.jpg)
I tot just arribo a aquest basar a l’hora en punt, trobant-me una munió d’homes estesos al terra i pregant devotament en direcció a la Meca, mentre els versicles volen per l’aire des del megàfon d’un minaret ancià i estret. Camino curosament al costat dels creients i em perdo per carrers coberts i ombrívols a la recerca de colors, sabors i olors d'Orient deixant-me embriagar per l’atmosfera.
Aquest basar és la suma de diversos mercats en un barri vell (més que vell, descurat i abandonat) amb algunes cases que llueixen tradicionals balconades de fusta que recorden un passat més gloriós ara amagat darrera d’infinitat de cables elèctrics o de telèfon, cartells comercials i tota mena de caòtic mobiliari urbà. I tot acompanyat de moltíssims homes (i les dones...?) i de multitud de parades de queviures.
Les balances de segles passats estan envoltades de síndries, de mandarines, d'ametlles, de pastanagues, de bitxo venut a pes. Les verdures s'exposen sobre teles esteses al terra: alls i cebes, gingebre, tomàquets i patates, coliflors. I al costat dels creients orant, gàbies amb gallines i modestes parades de carn on es barregen potes d'anyell amb vísceres de vedella penjant de ganxos. A l’acaball de la pregària, una suma de veus i crits dels venedors inunda l’ambient i la gentada i, jo entre ells, ens perdem en un mercat on s'hi venen baguls d'alumini i de xapa, i veig, més enllà, restes d’aparells elèctrics desconeguts, peces incertes, aparells de ràdio i televisors en blanc i negre..jpg)
Continuo caminant entre els carrerons coberts i em trobo en una zona de tendes de roba, amb teixits de colors sobris i amb teles de vius colors, calçat, joguines, joies i pedreria. En aquest basar ja es troben més dones, encara que no en són majoria... La calor és esgotadora i un acaba per seure en una botiga dedicada a la venda de garlandes de plàstic o paper d'alumini de colors brillants per a la decoració de festes de natalicis. Sense adonarme’n, ja m’han ofert educadament una tassa de te que vaig xarrupant amb cura.
I allà, acompanyada d’un home, apareix com un esperit: una dona amb burka, aquella roba que la cobreix de cap a peus, amb una petita reixa opaca per ocultar els ulls, que l’amaga, que la fa invisible, que la fa presonera... La calor és asfixiant i la seva presència és colpidora.
Agreixo el te, m’aixeco i sense deixar de mirar-la, ressegueixo la seva esquena al caminar, marxo atabalat cap a l’hotel. En mitja hora estic sota l’aigua de la dutxa traient-me aquest regust amarg. És senzill, puc recuperar un neutral paper d’observador però, no puc deixar de pensar: i ella, pot treure’s la sensació d’asfíxia amb unes miserables gotes d’aigua...?
.jpg)
I tot just arribo a aquest basar a l’hora en punt, trobant-me una munió d’homes estesos al terra i pregant devotament en direcció a la Meca, mentre els versicles volen per l’aire des del megàfon d’un minaret ancià i estret. Camino curosament al costat dels creients i em perdo per carrers coberts i ombrívols a la recerca de colors, sabors i olors d'Orient deixant-me embriagar per l’atmosfera.Aquest basar és la suma de diversos mercats en un barri vell (més que vell, descurat i abandonat) amb algunes cases que llueixen tradicionals balconades de fusta que recorden un passat més gloriós ara amagat darrera d’infinitat de cables elèctrics o de telèfon, cartells comercials i tota mena de caòtic mobiliari urbà. I tot acompanyat de moltíssims homes (i les dones...?) i de multitud de parades de queviures.
Les balances de segles passats estan envoltades de síndries, de mandarines, d'ametlles, de pastanagues, de bitxo venut a pes. Les verdures s'exposen sobre teles esteses al terra: alls i cebes, gingebre, tomàquets i patates, coliflors. I al costat dels creients orant, gàbies amb gallines i modestes parades de carn on es barregen potes d'anyell amb vísceres de vedella penjant de ganxos. A l’acaball de la pregària, una suma de veus i crits dels venedors inunda l’ambient i la gentada i, jo entre ells, ens perdem en un mercat on s'hi venen baguls d'alumini i de xapa, i veig, més enllà, restes d’aparells elèctrics desconeguts, peces incertes, aparells de ràdio i televisors en blanc i negre.
.jpg)
Continuo caminant entre els carrerons coberts i em trobo en una zona de tendes de roba, amb teixits de colors sobris i amb teles de vius colors, calçat, joguines, joies i pedreria. En aquest basar ja es troben més dones, encara que no en són majoria... La calor és esgotadora i un acaba per seure en una botiga dedicada a la venda de garlandes de plàstic o paper d'alumini de colors brillants per a la decoració de festes de natalicis. Sense adonarme’n, ja m’han ofert educadament una tassa de te que vaig xarrupant amb cura.
I allà, acompanyada d’un home, apareix com un esperit: una dona amb burka, aquella roba que la cobreix de cap a peus, amb una petita reixa opaca per ocultar els ulls, que l’amaga, que la fa invisible, que la fa presonera... La calor és asfixiant i la seva presència és colpidora.
Agreixo el te, m’aixeco i sense deixar de mirar-la, ressegueixo la seva esquena al caminar, marxo atabalat cap a l’hotel. En mitja hora estic sota l’aigua de la dutxa traient-me aquest regust amarg. És senzill, puc recuperar un neutral paper d’observador però, no puc deixar de pensar: i ella, pot treure’s la sensació d’asfíxia amb unes miserables gotes d’aigua...?
(veure el mapa de la zona)
Entrades relacionades:
30.1.08
Lung-ta: els cavalls del vent
.jpg)
"... Deixeu que el vent s'endugui les vostres oracions. Que els cinc elements sobrevolin tot l'univers i la seva llavor es depositi al cor de tota la humanitat..."
Litang és una petita ciutat a més de 4.000 metres d'alçària a la província xinesa de Sichuan, envoltada de muntanyes nevades i de pastures plenes de ramats de nors (el nom genèric del iac - mascle- i de la dri - femella) que formava part de l'antic regne del Tibet. Aquí, la cultura tibetana gaudeix de bona salut com es pot veure pels rostres de la gent i l'idioma emprat.
Malgrat anar ben equipat som a la darreria d'octubre i tinc molt de fred, les nits són gelides i quan cada dia, en llevar-me, ho comento al meu amfitrió Tenzin el seu rostre s'omple d'incontrolables riallades: per ell, encara fa calor...
Ahir, a la tarda, vam anar tots dos fins a un dels "chorten" (estupes) que envolten la vila on em mostrà els cavalls del vent: "Lung-ta", les oracions budistes en forma de bandereta penjades a tota la serralada de l'Himalàia. Una de les més valuoses és la que té, en el centre, una imatge d’un cavall blanc muntat per tres joies en flames que representen a Budha (l'Il.luminació), el Dharma (els ensenyaments budistes) i la Sangha (la Comunitat budista) i per això, s'ha adoptat aquest nom: "cavalls del vent" per anomenar el conjunt d'aquestes oracions.
En aquestes imatges, al voltant del cavall hi ha uns “mantres” o oracions escrites en sànscrit. La tradició diu que els "cavalls del vent" s’han de penjar de manera que el vent passi per sobre de la superfície de la bandereta. D’aquesta manera l’aire es purifica i s’endú les oracions i els desitjos escampant-los per tot arreu. Els "cavalls del vent" estan fets en roba de cotó de cinc colors diferents que identifiquen als cinc elements que formen la vida: el blanc correspon a l’aire, el vermell al foc, el groc a la terra, el verd a l'aigua, i el blau a l'espai.
Les banderetes no poden tocar el terra ni es poden despenjar abans que no es desintegrin amb el vent, la pluja i el sol. Ahir, Tenzin em va mostrar unes que havia penjat i em parlava sobre els seus desitjos escampats al vent: tenir una llarga vida i força fortuna... Poca estona després, mentre es continua rient de mi, marxem ràpid cap a la seva llar ja que necessito l'escalfor del vermell on hi viu el foc...
(veure el mapa de la zona)
Pd. Aquest cap de setmana vaig assistir a les Primeres Jornades de la Catosfera a Granollers i us recomenaria la consulta del video de la taula "Blocs i Literatura" coordinada pel Toni Ibañez ja que fou molt interessant...
Entrades relacionades:
26.10.07
Yueyaquan, el llac de la mitja lluna
El desert del Gobi es troba a només sis km del centre de Dunghuang, i agafant un autobús públic des d'aquesta població es pot fàcilment arribar. Allà, al final d'una avinguda coronada per un clàssic arc xinès, el desert ens dóna la benvinguda.
La sorra s'enxarxa amb plàstica bellesa amb les darreres cases de Dunhuang, el reparador oasi on he pogut descansar uns dies tal com feien les caravanes i els viatgers des de fa segles.
Aquestes primeres serralades de sorra són conegudes arreu del país pel nom de Mingsha Shan que traduït seria "les muntanyes de la sorra cantant", pel so del vent quan les agita de dia i de nit.
Assegut al llom de la duna, la vista es perd a l'horitzó i les converses amb Bertrand, l'amic belga que m'acompanya, es van fent més transcendents. Els pensaments vaguen lliurement al ritme de la música nascuda d'aquest màgic ball de lluent sorra i coent vent.
A poca distància, es troba una de les meravelles de la naturalesa, el llac de la mitja lluna, Yueyaquan. Enmig d'aquest àrid oceà sorgeix, com si es tractés d'un miratge, un petit llac envoltat per muntanyes de sorra pels quatre punts cardinals. Un riu subterrani l'abasteix i a la seva riba es troba una pagoda xinesa d'arquitectura tradicional han, un lloc habitual de visita pels habitants de la zona.
Aquestes primeres serralades de sorra són conegudes arreu del país pel nom de Mingsha Shan que traduït seria "les muntanyes de la sorra cantant", pel so del vent quan les agita de dia i de nit.
Assegut al llom de la duna, la vista es perd a l'horitzó i les converses amb Bertrand, l'amic belga que m'acompanya, es van fent més transcendents. Els pensaments vaguen lliurement al ritme de la música nascuda d'aquest màgic ball de lluent sorra i coent vent.
A poca distància, es troba una de les meravelles de la naturalesa, el llac de la mitja lluna, Yueyaquan. Enmig d'aquest àrid oceà sorgeix, com si es tractés d'un miratge, un petit llac envoltat per muntanyes de sorra pels quatre punts cardinals. Un riu subterrani l'abasteix i a la seva riba es troba una pagoda xinesa d'arquitectura tradicional han, un lloc habitual de visita pels habitants de la zona.
Tornem a girar la vista a l'horitzó, i allà descobrim l'entrada al desert infinit...
(veure mapa de la zona)
15.10.07
Jelandy: el cor del Pamir
.jpg)
Jelandy: poc més de deu cases , una benzinera abandonada fa anys, les restes d'un monument a les conquestes de les dones treballadores, i un petit bany cobert d'aigua calenta, bullint. Més enllà, una "sanatoria" a uns tres o quatre km enmig de la vall.
Quan comença a apagar-se el sol, el fred és gèlid i només resta amagar-se en alguna de les llars. Una d'elles m'acull aquella nit. Passem una bona estona acompanyats del vodka tajik en animada conversa, sopem i riem, parlem de la seva vida i de la meva ruta, de les èpoques anteriors, de la bellesa de les muntanyes i dels durs hiverns. Passen les hores i ningú no vol anar a dormir, ens anem coneixent i renovem la confiança, de ben segur que l'alcohol ajuda i, ben aviat, les mirades es van esmorteint. Ha arribat el moment d'anar al llit compartit amb un dels homes de la casa.
A fora, xiula el vent i realment fa fred, és l'estiu al Pamir. Se'm fa inimaginable pensar en les condicions de l'hivern, i poc després, arrecerat darrera de la finestra de l'habitació, observo un preciós cel estrellat, i deixo anar el pensament en el record de la sensació de familiaritat que he tingut en el transcurs de tota la vetllada.
Em sento agraït i tranquil... em sento feliç... i, suaument, m'adormo.
Quan comença a apagar-se el sol, el fred és gèlid i només resta amagar-se en alguna de les llars. Una d'elles m'acull aquella nit. Passem una bona estona acompanyats del vodka tajik en animada conversa, sopem i riem, parlem de la seva vida i de la meva ruta, de les èpoques anteriors, de la bellesa de les muntanyes i dels durs hiverns. Passen les hores i ningú no vol anar a dormir, ens anem coneixent i renovem la confiança, de ben segur que l'alcohol ajuda i, ben aviat, les mirades es van esmorteint. Ha arribat el moment d'anar al llit compartit amb un dels homes de la casa.
A fora, xiula el vent i realment fa fred, és l'estiu al Pamir. Se'm fa inimaginable pensar en les condicions de l'hivern, i poc després, arrecerat darrera de la finestra de l'habitació, observo un preciós cel estrellat, i deixo anar el pensament en el record de la sensació de familiaritat que he tingut en el transcurs de tota la vetllada.
Em sento agraït i tranquil... em sento feliç... i, suaument, m'adormo.
(veure mapa de la zona)
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
.jpg)
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](https://lh3.googleusercontent.com/blogger_img_proxy/AEn0k_tNPTcpBw2v9iP5Zx6eIlxxe13ocBn3xVwCkgsHixwu4fco-Opmq7jrn6Gq_Qz7wzQW2XcQlJQoLIQ-x7GaCQgLNTAD7UXTOdBzElTueaU=s0-d "Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]")
.jpg){kind=link}
