Osh Bazaar

Menys el sostre, tota la sala era de marbre blanc: el terra, les columnes de l'entrada, les escales que portaven al pis superior o al terrat, les parets, i les estàtues que es trobaven al fons de la sala, enfront de l'entrada. Unes imatges clàssiques d'un home i d'una dona que ens rebien directament en entrar al recinte; ell, vestit d'obrer i ella, de camperola, tots dos amb una posició de força i lleugeresa, aixecant el seu cos i la seva mirada cap al cel.

La mà esquerra de l'home duia un martell, la mà dreta de la dona duia una falç i totes dues mans es trobaven endavant i per sobre dels seus caps en direcció a un cel infinit i a un nou futur. Una imatge plena de plasticitat i de bellesa. Els seus llavis restaven muts com si sabessim que cap dels passavolants tenia esma per escoltar la seva història, la història del Kirguizistan i de la Unió Soviètica.

Em trobava en el mercat de la carn. De nou, vaig perdre la meva mirada en el marbre lluent, amb aquell toc farinós eixamplat per la llum dels fanals, i que reflectia tots els matisos del vermell. Hi havia els vermells foscos, els escarlates, els marrons vermellosos i les tonalitats del carmesí, fins i tot, hi havia un vermell emboirat. Mai no hagués pensat que podien donar-se en un únic espai tantes tonalitats de vermell.

Observava amb curiositat la gent que creuava, una munió de persones recorrien els carrerons que s'havien creat al voltant de les parades, i l'olor a carn omplia tot el palau. Sí, aquell recinte semblava un palau reconvertit en un escorxador, però sabia que no era així, senzillament era un més dels edificis d'arquitectura soviètica creats per a ús públic: un mercat amb una construcció sorprenent per la meva mirada occidental. Un exemple del realisme socialista.

Durant la resta del matí, vaig visitar altres edificis com aquell. A fora, la sensació era diferent, la llum del dia, la barreja d'olors, el meravellós caos dels mercats de fruites i verdures on innombrables parades mostraven apassionadament els seus productes: melons, síndries, préssecs, pomes i peres, fruites seques, llavors de carbassa, arrossos, pastes... Vaig comprar fruita en alguna d'aquestes parades i mentre la tastava passejava seduït pels vius colors i eixamplava la respiració amb la suau i freda brisa de les muntanyes nevades.

Quin contrast en un mateix mercat ! Ordre i caos, llum i foscor, present i passat. A Bishkek, la capital del Kirguizistan, existeixen molts mercats, i el que més em va impressionar, fou aquest: Osh Bazaar.

El llibre imprès més antic del món: El Sutra del Diamant

"... I és així com hauria de mirar un Bodhisattva el món temporal de l'ego:

Aquest món és transitori, és com una estrella que cau, o Venus eclipsada per l'alba, una bombolla en el corrent d'un riu, un llampec en un núvol d'estiu, la flama d'una espelma que parpelleja, un esperit i un somni... i se'n va" .

Aquesta és la darrera oració del Sutra del Diamant, el llibre imprès més antic del món, realitzat en un paper gris imprès amb caràcters xinesos que té una longitud de cinc metres i que està enrotllat en un cilindre de fusta. Els sutres són textos budistes que tenen algun ensenyament religiós el qual sovint troba en Buda la inspiració espiritual.

El seu autor és Wong Jei nascut el "tretzè dia del quart mes del novè any de Xiantong" (11 de maig de 868 del nostre calendari), tal com queda recollit al final del text dedicat als seus pares. El rotllo fou imprès a partir de set blocs de fusta. La tècnica d'aquesta primera "impremta" consistia a pintar els caràcters sobre paper i sobreposar un bloc de fusta on quedava impresa una imatge especular de l'escrit en el paper. Aleshores es rebaixava a mà la fusta perquè aquests caràcters quedessin en relleu i, a partir del bloc de fusta rebaixat, es podien imprimir les còpies desitjades.

L'incunable fou redescobert l'any 1907 per l'orientalista Marc Laurel Stein a les coves de Mogao a Dunhuang al nord-oest de la Xina. Les Coves de Mogao són un gran complex de santuaris excavats en la roca i l'origen del qual es remunta a mitjan segle IV, quan d'acord amb la llegenda, al monjo Lo-Tsun se li van aparèixer milers de Budes simultàniament i li van demanar albergar allí un santuari. Des d'aquell dia van començar a decorar aquestes coves que amb el pas dels anys albergarien tota mena de pintures i escultures. Actualment, el Sutra del Diamant es troba, com molts dels tresors de l'antiguitat, fora del seu país d'origen, en concret a la British Library de Londres.

El búfal i el iac

El búfal i el iac són dos animals molt singulars. Tenen en comú la seva capacitat de resistència, la seva solidesa, la seva mansuetud, la seva bellesa i la seva simpatia. Ambdós són bòvids, però el búfal habita a les planes i a les muntanyes d’alçària mitjana, mentre que el iac s’està als altiplans i, per tant, en llocs de molta alçada. I heus aquí, perquè així és el joc capritxós de la vida, que un búfal i un iac es van fer amics.

Llavors va començar el problema per a ambdós. Per què? Doncs perquè quan el búfal acudia a visitar el iac als seus estatges, se sentia marejat, cansat i, en suma, patint el desagradable mal de muntanya; i quan el iac anava a visitar el búfal a les seves terres es notava alacaigut, víctima d'una insuportable calor i d'un aire irrespirable. El búfal i el iac es queixaven. Els unien estrets llaços d'amistat, però cada vegada que un visitava l'altre en veritat que la cosa es complicava. Estava en joc, fins i tot, la salut d'ambdós.

- Però jo, germà iac, no vull deixar de veure't -va dir tristament el búfal.

- Amic búfal, tampoc jo voldria mai deixar de veure't.

Què fer? Com resoldre el problema? El búfal i el iac van consultar un ermità. Estaven molt apesarats. L'ermità era un home de ment clara. Va escoltar amb paciència els animals. Fins i tot va veure alguna llàgrima en els ulls del búfal. I digué:

- No us preocupeu, amics meus. L'important és sempre trobar el punt d'equilibri.

- El punt d'equilibri? -van preguntar estranyats tots dos alhora.

- Així és -va dir l'ermità-. Per què creieu que m'he dedicat a la meditació i a les privacions durant tants anys? Per trobar el punt d'equilibri.

- En què ens pot ajudar això? -va preguntar el iac.

- Com soluciona això el nostre problema? -va preguntar el búfal.

- En el punt d'equilibri sempre està la resposta. Us diré el que heu de fer. Cerqueu conjuntament el terreny del mig en el qual pugueu reunir-vos, cedint cadascun una mica, però sense exagerar. Que el iac baixi fins on li sigui possible sense perjudicar-se i que el búfal pugi fins on pugui sense danyar-se. En aquesta franja de terra us trobareu.

El búfal i el iac van trobar la solució gràcies al bon consell del savi ermità. Han fixat el seu lloc de trobada i han descobert dues coses molt importants: el valor de l'amistat i la doctrina de l'equilibri.

Taklamakan, el desconegut...

"... Allà, en el límit de l'horitzó, on s'alçaven les formes nobles i arrodonides de les dunes de sorra que mai em cansava de mirar, més enllà, en un silenci sepulcral, s'estenia el desconegut..."

Sven Hedin (Taklamakan,1895)

L'home que va poder regnar...

Com deia fa mesos, en començar a escriure en aquest bloc, no recordo quin va estar el primer cop que em vaig deixar seduir per l'atracció d'imatges i de mots desconeguts i exòtics; tanmateix, sí que recordo llegendes, novel·les o pel·lícules que em van fer néixer la passió pels viatges, i una va ser "L'home que va poder regnar".

És una pel·lícula d'aventures perfecta ! Té acció, emocions, ironia, bona música, excel·lent muntatge, un atractiu ritme, una gran direcció i els dos protagonistes principals (Sean Connery i Michael Caine) fan una exquisida interpretació. I al mateix temps, se'ns ofereix una mirada crítica de l'imperialisme i de la cobdícia humana.

L'argument està basat en una obra autobiogràfica de Rudyard Kipling i la pel·lícula, dirigida per John Huston, es situa a l'Índia Britànica de l'any 1880: Un dia, arriba a la porta de Kipling (un jove reporter d'un diari britànic a Lahore) un pobre home, Peachy Carnahan, i li fa saber les increïbles aventures que ell i el seu company, Daniel Dravot, han viscut en els últims mesos.

Trobant-se de servei a l'Índia, Carnahan i Dravot, dos militars britànics que busquen qualsevol manera per fer-se rics, planegen viatjar a la desconeguda terra de Kafiristan, i es comprometen a ser reis de tan remot lloc. Una vegada allí, ensinistren a les poblacions en l'art militar, aconseguint un enorme exèrcit. Aprofitant un fet casual, Dravot es fa passar pel fill d'Alexandre el Gran, amb la finalitat de robar totes les riqueses de la ciutat, i comença a regnar al Kafiristan, casant-se amb una jove anomenada Roxana.

En resum, un relat èpic, a vegades tràgic, a vegades gloriós, que ens ensenya que: "altres pobles, altres costums...", com ens recorden, amb flema britànica, els protagonistes en dues de les millors escenes de la pel.lícula.