Primeres imatges dels Contes de la Ruta de la Seda

I ja tenim imatges del tercer Barcelistan dedicat als Contes de la Ruta de la Seda...



I podeu trobar més imatges d’aquesta vetllada al facebook o a la web de l'associació: www.larutadelaseda.cat

Entrades relacionades:
L'encanteri del Barcelistan
Feliç Nooruz... arriba la primavera...

El conte de les sorres
El cant del sol de Rûmî

Els tres viatgers

I el dijous 3 de juny vine als "Contes de la Ruta de la Seda"

Avui, us volem convidar a un nou Barcelistan, la trobada dels amants de les cultures d'Àsia Central...

Aquest cop serà el proper dijous 3 de juny a les 21h. al Bar Soho (c. Vallespir, 18, al costat de l’Estació de Sants de Barcelona) i està dedicat a ELS CONTES DE LA RUTA DE LA SEDA...

Estarem acompanyats de la nostra amiga Susana Tornero, una de les millors narradores orals del moment, que ja fa uns anys que es dedica a col·leccionar i contar històries d'arreu del món i que el dia 3 ens seduirà amb les narracions orals del Balutxistan, els contes d'arrel persa del Panjab o les divertides històries del mestre Nasreddín arribades des del cor de la milenària Bukharà a l'Uzbekistan...

Aquestes històries, que narra de meravella la Susana, són històries per a un públic adult... un viatge pel món, aquest cop per Àsia, a través dels seus contes com si fossin espècies que condimenten els secrets dels millors plats i acaben en una deliciosa sessió per assaborir-la en companyia del públic, que és qui dona el toc definitiu a les històries i les fa sempre noves, úniques.

US ESPEREM A TOTES I TOTS !!!

Entrades relacionades:
L'encanteri del Barcelistan
Feliç Nooruz... arriba la primavera...

El conte de les sorres

El cant del sol de Rûmî

Els tres viatgers

Plaers del viatger

"El viatger cavalca el vent
que el porta a terres llunyanes,
com una au que emprèn el vol
sense deixar rastre en el cel."

"Plaers del viatger" de Li Bai

Aquesta versió és la traducció d'Alexandre Ferrer en el llibre "Poemes selectes de Li Bai" (Aeditors, el Perelló, 2008).

Entrades relacionades:
En una nit tranquil·la

Li Bai i l'agulla de ferro

Daodejing: el llibre del "dao" i del "de"

Els quatre dracs

Una obra mestra: Tintín al Tibet

Hi han dos personatges del món del còmic que sempre m'han encantat i que m'acompanyen des de l'infantesa, són l'Astèrix i en Tintín. D'aquest darrer avui us volia presentar un breu resum de l'argument d'una de les seves històries més fascinants, Tintín al Tibet:

"Després de llegir als diaris la notícia d’un accident aeri a l’Himàlaia, Tintín té un somni en el qual el seu jove amic Xang està ferit i mig enterrat a la neu i li demana ajut. A l’endemà s’assabenta pel diari que Xang viatjava a l'avió sinistrat i que no s’han trobat supervivents. Però en meTintín té la certesa que el seu amic és viu i se’n va cap a Katmandú, amb l’objectiu d’organitzar una expedició de rescat..."

Tal com ens comenta l'extracte de l'Editorial Juventud, editora dels còmics a casa nostra, aquesta obra coincideix amb una època de grans turbulències en la vida d’Hergé, i la seva creació va constituir per a ell una veritable teràpia, que el va ajudar a tirar endavant. Segons ens explica el mateix Hergé, per aquella època, travessava una autèntica crisi vital: sofria somnis i malsons gairebé sempre blancs, nevats, que es repetien una i altra vegada, fins el punt que l’autor va haver d’anar a un psiquiatre, el qual va aconsellar-li que deixés aquell treball que no era capaç d’acabar. Per sort, l’Hergé no ho va fer. No tan sols va acabar Tintin al Tibet, sinó que –segons l’opinió de molts i entre aquests la meva– és una de les seves obres mestres.

El color blanc també regna en gairebé tota l’obra, però ara no és com un malson sinó com una depuració. Aquí veiem Tintín en la seva versió més humana, molt preocupat pel seu amic desaparegut i que emprèn un llarg i perillós viatge seguint un somni en el qual l’ha vist amb vida. En aquesta obra, Hergé dóna curs a la seva fascinació per l’Orient i per els fenòmens paranormals, somnis premonitoris, telepaties, levitació, etc.

L’Hergé va documentar-se molt a fons per realitzar aquesta obra. Segons ens informa ell mateix, per a la figura del ieti, tenia la llista de totes les persones dignes de crèdit que l’havien vist, amb una descripció molt precisa de la seva forma de vida, i la fotografia de les seves petjades. Hergé va conèixer el vencedor de l’Anapurna, Maurice Herzog, el qual també havia vist les petjades i les hi va descriure, indicant que no eren les de cap ós sinó les d’algun bípede que s’aturava al peu d’una muntanya rocosa.

Només resta que recomanar-vos la seva lectura... ja em direu...

El camí del 2010...

“Quan hagis d’escollir entre diferents camins, tria sempre el camí del cor. Qui escull el camí del cor mai no s’equivoca”. Proverbi sufí

Entrades relacionades:
El cant del sol de Rûmî
Omar Jayyam: Gaudir de l'instant...
Pugui el teu cos ser guarit
Dur les sabates a les mans
El conte de les sorres

L'astut Aldar Kose, conte kazak

En Roger Corominas és el lladre de guants blancs que durant els mesos de març, d’abril i de maig de l'any 2009 va fer la gravació de 13 contes pel programa Hola nens ! de Barcelona TV que van ésser emesos fins aquest mateix setembre. Amb un plató buit i amb una escenificació molt simple, del seu cos van brollant paraules plenes de màgia i tradicions d'arreu del món: Malàisia, Egipte, Bolívia, Haití, Portugal, Armènia, Moldàvia o Kazakhstan...

I és d'aquest darrer país que us convido a gaudir del conte "L'astut Aldar Kose":

L'home bo

Vet aquí que una vegada hi havia un home molt bo, amb un cor ple de generositat, i era estimat i admirat pel seu procedir per la molta gent que el coneixia. Un bon dia de matí va arribar al poble on vivia un famós lama. I l'home, en saber-ho, va demanar poder parlar-li. El lama el rebé immediatament, i postrat als seus peus, l'home li va dir:

- "Voldria arribar a la il·luminació, omplir-me de saviesa i compassió per a poder ajudar a tots els éssers vius, i dedicar la vida a l'ensenyament de Budha. Digueu-me, si us plau, què em cal fer?"

El lama va veure de seguida que era sincer i pur d'intenció. Li va dir que anés a viure a la muntanya, i què passes la seva vida en oració i meditació. Va donar-li, també, una oració especial per a invocar, dient-li que si ho feia amb prou continuïtat i devoció, que arribaria un dia a l'estat d'il·luminat, disposat i capaç d'ajudar als demès amb les seves saviesa i compassió.

L'home va fer el que el lama li havia aconsellat, i va marxar a les muntanyes properes al poble. Es va instal·lar a una cova, a on passava les hores en fervorosa meditació. Va perseverar al llarg de molts anys amb tossuderia i determinació, amanit amb un fervor pur i clar. Però tot i això, no obtenia la il·luminació.

Quan ja havia passat vint anys a la cova i pels boscos i els cims de les muntanyes del voltant, el lama va tornar a visitar el poble, i assabentat de la seva presència, va baixar amb rapidesa per a què el tornés a rebre.

Va haver d'esperar molts dies, mentre una gentada esperava fent cua per veure al lama, sentir-lo i rebre la seva benedicció. Finalment, quan li va tocar de parlar-li, després de postrar-se als seus peus tres vegades, i oferint-li un mocador de coll blanc, el nostre bon home li va fer cinc cèntims al lama de la seva situació.

- "He estat vint anys fent pregària i meditació com em veu dir, però encara no he arribat a la il·luminació. Potser sigui que estic fent quelcom malament?"

El lama havia adoptat un to solemne.

L'home bo li va explicar el que havia estat fent aquells vint anys.

- "Em temo que això per a tú no et serveix ben bé de res. És erroni el que et vaig dir, i potser ara ja mai no podràs obtenir la il·luminació."

En sentir-ho, l'home bo va quedar destrossat, i llançant-se als seus peus, va plorar amargament.

- "Ho sento de veritat, però ja no puc fer res més per tu."

L'home bo, que ja era molt vell, va sentir com si hagués perdut tots aquells anys de la seva vida. Va tornar a la seva cova, i es preguntava què li calia fer.

Tots aquells anys esperant i creient que la il·luminació arribaria, i ara li semblava què l' abandonava qualsevol esperança d'assolir mai el seu objectiu.
Va seure a sobre la llosa que li feia de llit, de coixí i a l'hora de taula, i tot creuant les cames, va tancar els ulls. I pensava:

"Tot i així, crec que em cal seguir fent el mateix que feia, perquè ara és l'única cosa que sé fer; pregar, i meditar."

I ara ja sense cap esperança i a l'hora sense cap preocupació per a obtenir la il·luminació, va tornar a deixar-se dur pel ritme antic de la seva devoció, tot allò que tan familiar havia devingut en el seu llarg eremitisme. I sense cap dubte ja, es va adonar que l'havia obtinguda.

Va ser capaç de veure el món en tota la seva realitat. Tot era ben clar, transparent. Per fi va comprendre com l'ànsia i el delit per a obtenir-la era precisament el què li impedia d'arribar-hi. Sentia que ara podia ajudar a tots els éssers a trobar la seva pau, mitjançant la seva comprensió i coneixement. Deixaria la cova, estendria les seves noves ales al món, i escamparia els ensenyaments de Budha. Va sortir de la cova, i va veure el poble, avall, lluny. Moltes vegades ja l'havia vist, i tant. Però mai amb tanta claror com ara.

I per un fugaç instant li va semblar sentir la rialla del lama, mentre aixecava l'esguard cap al cel on lluïa un intens arc de Sant Martí sobre el blau sense un sol núvol del cel, i uns cims radiants de blanc polsim de neu escabellats pel vent.

Extret de "Cuentos populares tibetanos" (José J. De Olañeta Editor. Palma de Mallorca, 1986). Traducció de Jordi Quingles i trobat a “Noticies fresques del turó de l’home”

Entrades relacionades:

Lung-ta: els cavalls del vent

El búfal i el iac

No tinc temps
El viatge, un conte tibetà

"Kong Yiji" de Lu Xun

“A la vila de Lu, la disposició de les tavernes és diferent que a qualsevol altra contrada. Totes tenen un llarg taulell format per dos braços en angle recte: l’un dóna directament al carrer, l’altre s’endinsa cap al fons de l’establiment. Darrere del taulell sempre hi ha grans recipients d’aigua calenta a punt per poder escalfar el vi d’arròs al bany maria, tal com marca la tradició d’aquelles terres.

Al migdia i al capvespre, els obrers, en plegar de la feina, s’hi solen arribar per fer una tassa de vi, que els costa quatre monedes —bé, fa vint anys els costava quatre monedes; avui una tassa de vi ja en val deu ben bones. Recolzats al taulell, reposen mentre es prenen el vi calent. Si s’avenen a gastar alguna moneda més, poden acompanyar el vi amb una ració de faves al fonoll o de brots de bambú bullits i salats. Si encara en desembutxaquen unes quantes més, fins i tot poden demanar un bon plat de carn.

Però la majoria dels clients que sovintegen els taulells de les tavernes són obrers modestos, vestits amb jaqueta curta, que no es poden permetre una opulència tal. Només els senyors, amb túnica llarga, tenen accés a una estança situada a l’interior de l’establiment, més enllà del final del taulell. Allà, còmodament entaulats, assaboreixen sense presses el menjar i el beure que han encomanat.

Als dotze anys vaig entrar a treballar de mosso a la taverna Cheng Heng, just a l’entrada de la vila. L’amo em va dir que feia cara de babau i, per por que no pogués atendre els túniques llargues com calia, em va posar a treballar darrere del taulell...”

Extracte del conte “Kong Yiji” del llibre “Diari d’un boig” (Barcelona, Edicions de 1984, 2007) de Lu Xun (鲁迅), pare de la literatura xinesa moderna.

Entrades relacionades:
"El sacrifici d'any nou" de Lu Xun

La noia del vestit verd

La fugida del pintor Notxa

La maresma de l'est

"El sacrifici d’any nou" de Lu Xun

“La nit de Cap d’Any del calendari lunar és certament més autèntica que la del calendari solar. A banda de I’aldarull festiu que envolta pobles i ciutats, el cel ja deixa endevinar l’arribada imminent de l’any nou. Enmig deis núvols grisos i pesants del capvespre, van apareixent tot d’esqueixos de llum, acompanyats del soroll esmorteït d’explosions llunyanes que celebren l’ascensió del déu de la Cuina.

El soroll dels petards més propers és força més ensordidor. Mentre les orelles encara xiulen, una suau olor de pólvora envaeix l’ambient. Vaig tornar a Lu, la meva vila natal, en una nit com aquestes. Tot i que en dic vila natal, la meva família més propera ja no hi viu, i per això vaig haver d’allotjar-me a casa del senyor Lu. Jo sempre l’he conegut com “l’oncle Quart”, perquè és el quart fill de la generació familiar que em precedeix. De jove, l’oncle Quart va estudiar a l’Acadèmia Imperial i es va fer un fervent seguidor del neoconfucianisme. No havia canviat gaire des que l’havia vist per última vegada: el vaig trobar només un xic més envellit, tot i que encara no s’havia deixat créixer una barba venerable.

En veure’m va fer els comentaris tradicionals, va observar que m’havia engreixat i de seguida va carregar durament contra els revolucionaris. Jo ja sabia que no es tractava d’un atac personal i que es referia a reformadors de vint anys enrere, a personatges com en Kang Youwei. No obstant això, se’m va fer difícil de mantenir-hi una conversa i al cap d’una estona em vaig trobar sol al seu estudi.

L’endemà em vaig llevar força tard. Havent dinat, em vaig dedicar a visitar parents i coneguts. El tercer dia vaig fer el mateix. Ningú no havia canviat gaire; només havien envellit una mica. Les famílies anaven enfeinades preparant la cerimònia del sacrifici d’any nou.

Es tracta de la cerimònia més important de totes les que se celebren a Lu al final de l’any. La gent dóna una benvinguda respectuosa als déus de la bona sort i els demana prosperitat per a l’any entrant. Es compra carn de porc, es maten ànecs i pollastres, i tota la carn es renta amb tanta força que els braços de les dones queden vermells, perquè hi ha dones que no es treuen els braçalets de plata ni per rentar la carn. Quan la carn ja és cuita s’hi escampen uns quants bastonets a l’atzar: és el que s’anomena l’ofrena ritual, té lloc just abans de l’alba del dia de Cap d’Any...”

Extracte del conte “El sacrifici d’any nou” del llibre “Diari d’un boig” (Barcelona, Edicions de 1984, 2007) de Lu Xun (鲁迅).

Lu Xun (1881–1936), pseudònim de Zhou Shuren, ha estat considerat pràcticament per unanimitat el pare de la literatura xinesa moderna. Escriptor prolífic, la seva obra completa omple més d’una quinzena de volums, I’extensió dels quals probablement es duplicaria o triplicaria si es traduís íntegrament a una llengua occidental. Va conrear diversos gèneres literaris (assaig, narrativa, poesia i crítica) i, a més, fou editor i traductor destacat d’obres de literatura occidental, que solia traduir a partir de versions japoneses. Tot i que es va dedicar majoritàriament a l’assaig, són les seves obres de ficció les que van marcar un punt d’inflexió en l’evolució de la literatura moderna a la Xina, i les que han tingut més ressò internacional.

L’inici de la seva carrera literària és força coneguda: de jove se’n va anar a estudiar al Japó on volia aprendre les bases de la medicina occidental per, posteriorment, tornar a la Xina i col·laborar en la modernització de la ciència mèdica del país. Un cop al Japó, una diapositiva que retratava un grup de xinesos contemplant, passius i palplantats, l’execució d’un compatriota a les mans de soldats japonesos el va fer adonar que la malaltia de la societat xinesa necessitava un remei espiritual, més que no pas físic.

Aquella imatge, es diu, el va marcar profundament i Lu Xun va decidir fer un gir cap a l’humanisme, promoure un nou moviment cultural i, en definitiva, dedicar-se de ple a la literatura. Malgrat alguns fracassos inicials, els articles i els relats que, anys més tard, va publicar en diverses revistes el van convertir en un personatge cèlebre i respectat, sense deixar de ser una figura solitària, iconoclasta i esquerpa.

Tot i que l’anècdota de la diapositiva no ha estat mai verificada, el posicionament que, al capdavall, ens vol transmetre denota una preocupació majúscula per l’educació i la cultura en temps de crisi. En aquest sentit, Lu Xun va participar activament en el Moviment del 4 de Maig del 1919, un moviment renovador que es va estendre al llarg de la primera meitat de la dècada dels anys vint i que criticava amb duresa una societat en ple caos polític i intel·lectual.

Des del punt de vista literari, una de les principals fites del Moviment del 4 de Maig del 1919 fou l’abandonament del xinés literari clàssic (“wényán” 文言) en favor d’una llengua literària moderna (“báihuà” 白話, literalment «llengua blanca») propera a la llengua parlada i col·loquial que fos més transparent i accessible per al poble. Aquesta transició lingüística havia de contribuir al progrés cultural i espiritual cap a una Xina moderna.

Lentament i amb fortes dificultats es va acceptar aquest ideal lingüístic (no així les seves característiques) i finalment l’any 1949 amb l’arribada del partit comunista al govern i la proclamació de la República Popular de la Xina, l'esperit del “báihuà” es va convertir en la base de la llengua xinesa estàndard moderna (coneguda com “putonghua” 普通话).

En aquest temps també la figura literària i l’esperit “modernitzador” de Lu Xun es van incorporar de ple dret a la reforma nacional i a la construcció de la nova Xina.

Pd. Per cert, acabo de trobar publicat a l'interessant bloc "Paraules i mots" de la Teresa aquesta interessant entrada: Lu Xun i el valor de la literatura. Us recomano la seva lectura...

Entrades relacionades:

La maresma de l'est

La noia del vestit verd
La fugida del pintor Notxa

Allò que es doblega romandrà íntegre

“Allò que es doblega romandrà íntegre. Allò que és tort esdevindrà recte. Allò que és buit esdevindrà ple. Allò que és usat esdevindrà nou. Qui té poc tindrà molt. Qui té molt serà perplex.

Per això el savi abraça l'u i d’aquesta manera esdevé un model per al món. No es deixa veure i per això llueix; no sobergueja i per això és il.lustre; no lluita i per això obté mèrit; no es glorieja i per això es converteix en cabdill. Perquè no mou brega, no hi ha ningú al món que pugui lluitar contra ell.

L’antiga sentència que diu que allò que es doblega romandrà íntegre no són paraules vanes; certament, el qui la segueix es preservarà fins al final."

Fragment 22 del Daodejing (道德經) de Laozi (老子)

(traducció de Seán Golden & Marisa Presas, UAB/Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2000).

Entrades relacionades:

Daodejing: El llibre del "dao" i del "de"

Les paraules rectes semblen tortes

Un te verd a l'ombra del Dao

El savi mai no fa coses grans

Bukhara, la lenta sorra del rellotge

"... Els meus amfitrions, un pare i els seus dos fills que acabaven d'arribar de treballar del camp, em cantussejaven aquests versos de Rudaki (858-941) -el gran geni i fundador de la literatura persa, poeta oficial de la cort de Bukhara que lloava amb els seus cants a la naturalesa, a la noblesa i als ideals del ser humà-, mentre degustàvem amb profund plaure un abundant i saborós plov, el plat nacional d'Uzbekistan. La versió culinària típica en les cases de Bukhara és el Mayizli Plov on trobem arròs, pastanagues grogues, cebes, passes, comí, all, pebre o safrà i al que, ocasionalment, se li pot afegir carn d'anyell o de vaca...."

Amb mots com aquests comença el meu relat "Bukhara, la lenta sorra del rellotge", el tercer i darrer capítol de la sèrie "Uzbekistan: Compta la llegenda", que podeu trobar al número de febrer de la Revista Fronteras de Papel. Espero que us agradi...

Aquesta revista de viatges - de la que ja us he parlat positivament en altres ocasions- és un apassionat i interesant projecte de dos grans viatgers: la Mercè Criado i en Joan Biosca que, mes a mes, ens descobreixen la bellesa d'arreu del món.

Us recomano fer una bona ullada i una bona lectura als seus reportatges. Estic segur que us agradaran...

Entrades relacionades:

Samarcanda, el rostre més bell
Khiva, un oasi entre deserts
Bukhara: Al voltant de la piscina

Bukhara: Mirades de la Ruta de la Seda

Cicle "Els secrets de la Ruta de la Seda"

La historia del camello que llora

Després de gaudir ahir amb la calidesa de la mirada de Zhang Ziyi, la narració de Sun Hong-Lei, els paisatges del nord de la Xina, les aventures i desventures d'en Kim Herrero per la Ruta de la Seda, les seves impactants imatges de Mongòlia, Àsia Central, Tibet o Nepal i compartir amb una trentena de persones aquest esdeveniment, Amu Daria (Associació per a la promoció cultural de la Ruta de la Seda) us vol convidar a la quarta i darrera activitat del cicle "Els secrets de la Ruta de la Seda" que té lloc a l'Espai 210 (c/ Padilla, 210 baixos, en el barri de la Sagrada Família a Barcelona):

Divendres 27 de febrer a les 19.00h.

Passi pel·lícula “La historia del camello que llora” (90 minuts), 2003. Alemanya – Mongòlia / Direcció: Byambasuren Davaa i Luigi Falorni / Nominada a l’Oscar com a Millor Documental curt 2005, Premi de la Crítica Internacional en el Festival de San Francisco 2004 i Premi del Públic en el Festival de Karlovy Vary 2004.

En el desert del Gobi (entre Xina i Mongòlia) encara es conserven tradicions ancestrals. A l'inici de "La historia del camello que llora", un vell mongol explica una llegenda: un cérvol va demanar les banyes a un camell bonhomiós per assistir a una festa i, des d'aleshores, els camells ploren la pèrdua de la seva cornamenta, mai més retornada.

Aquesta llegenda és la benvinguda a un meravellós documental que mostra la vida d'una comunitat nòmada i la seva relació amb els camells, de qui extreuen llana, llet i altres productes que permeten la seva subsistència. Per això, és un fet dramàtic per aquesta comunitat que una camella rebutgi el seu fill acabat de néixer i que no vulgui alletar-lo. Tanmateix, aquesta cultura mil·lenària ofereix una sorprenent solució a aquesta situació...

Per saber més sobre la pel·lícula podeu llegir la crònica d'en Jaume Cela a Senderi, la de José Manuel García a La Ciencia en el Cine o a la publicació CHC.

En finalitzar la sessió de cinema tindrà lloc la projecció de fotografies i la xerrada amb els viatgers i autors de la web Més Enllà i el bloc Literatura viatgera, el Lluís Bono i la Núria Borràs (també, autora de Pels camins del món) que ens relataran la seva ruta durant l'any 2007 per l’hospitalitat del Kirguizistan, pels basars de la província xinesa d'ètnia uigur Xinjiang i per l'ànima mil·lenària de la Xina.

I per acabar el primer cicle “Els secrets de la Ruta de la Seda” realitzarem un petit àpat amb te i pastes dolces de la Ruta de la Seda acompanyats per l’Asyl Ryskulova que ens oferirà un bon grapat d’anècdotes i comentaris sobre la gastronomia d’Àsia Central.

Espero que us agradi la proposta i ens veiem aquest divendres...

Entrades relacionades:
El Silenci (Sokout)
我的父親母親 (El camino a casa)
Els secrets de la Ruta de la Seda
Horitzons perduts
L'home que va poder regnar

Els grans viatges de Zheng He

Aquest passat mes de gener es va publicar l’entrada 505 d'El Bloc dels Viatges, el germà petit d'aquest bloc Amu Daria, i volia celebrar-ho d’una manera ben especial: fent un regal als lectors i lectores d’aquest bloc.

Gràcies al suport i l’amabilitat del Museu Marítim de Barcelona les primeres 50 persones que escriguin durant el mes de febrer a l'adreça electrònica amudaria07@yahoo.es indicant les seves dades bàsiques (nom i cognoms, adreça, població i codi postal*) rebran de franc dues invitacions per visitar l’Exposició ELS GRANS VIATGES DE ZHENG HE.

Aquesta exposició, que restarà oberta fins el 31 de maig d’aquest any, ens mostra la cultura marítima de la Xina entre els segles X i XV fent especial menció a les grans expedicions marítimes xineses per l’Oceà Índic i els Mars del Sud entre el 1405 i el 1433. Aquests viatges van ser dirigits per Zheng He (鄭和) nascut a Kunming, la capital de la província de Yunnan, eunuc de la cort de l’emperador Yongle, musulmà, i un dels navegants més importants d’aquell país. La Xina es va convertir en la primera potència marítima mundial arribant a mobilitzar fins a 300 vaixells i 27.000 homes en una sola expedició.

Durant els seus set viatges, Zheng He va explorar el sud-est asiàtic, Sumatra, Java, Sri Lanka, Índia, Pèrsia i el golf pèrsic, la península d'Aràbia, el mar Roig fins a Egipte i la costa del sud d'Àfrica fins arribar al canal de Moçambic.

En el moment històric que recull l'exposició, la Xina governava la mar. Mentre que els europeus començaven a treure el cap a l'Atlàntic en petits vaixells, Zheng He recorria l'Índic amb els que potser van ser els vaixells de vela més grans de la història, amb 1.000 tripulants i innovacions tecnològiques com compartiments estancs, brúixola, timó central, nou pals i unes dimensions descomunals: 180 metres d'eslora i 54 de mànega.

L'exposició mostra peces del British Museum, el Victoria & Albert i el museu marítim de Quanzhou on es reflecteix el "cosmopolisme" de la Xina del segle XV. Des de la porcellana que els xinesos exportaven fins a Somàlia (plats Ming decoren les parets de tombes de reis locals) fins a làpides que demostren que al port d'on partien les flotes hi vivien bisbes italians, cristians nestorians que escrivien amb alfabet tibetà, els últims maniqueus i musulmans arribats de llocs com Bukhara, com els ancestres de Zheng He. Un personatge avui adorat com una deïtat a les comunitats xineses de gran part de l'Àsia que descendeixen de les seves mítiques expedicions.

Estic convençut que a tots els i les amants dels viatges i de les cultures d'Orient us encantarà... per cert, hom diu que Zheng He va arribar al continent americà i també que va inspirar el personatge de Simbad... qui sap...

Moltes gràcies a tothom que segueix i col•labora amb El Bloc dels Viatges, bona lectura, bons viatges i fins aviat !!!

(*) Un cop feta la tramesa les dades facilitades seran eliminades.

Entrades relacionades:

El viatge de Zhang Qian

Els viatges d'Ibn Batuta

L'Atles Català i la Ruta de la Seda

En una nit tranquil.la

夜思
床前明月光
疑是地上霜
舉頭望明月
低頭思故鄉

Davant el meu llit
hi ha un intens clar de lluna
que sembla talment

com la gebrada sobre la terra:

Si alço el cap

veig la lluna lluent.

Si baixo el cap

somnio que sóc a casa.

"En una nit tranquil.la" de Li Bai

Li Bai (701-762), també conegut per Li Po, va viure a la Xina en ple període Tang, en que la poesia xinesa assolí el més alt nivell i prestigi. Després de la infància a Sichuan, als vint-i-cinc anys, i seguint la tradició daoista, va viatjar durant anys errant pel país.

En contrast amb el confucionisme imperant, va desenvolupar una personalitat lliure i excèntrica que no li va impedir, tanmateix, assolir el càrrec de poeta instructor al Palau Imperial. Caigut en desgràcia, anys després va retornar als camins i a la vida lliure del poeta contemplatiu.

Segons diu la llegenda va morir ofegat quan va saltar per abraçar el reflex de la lluna en la superfície de l’aigua. De ben segur que era una nit tranquil.la...

Aquesta versió és la traducció d'Alexandre Ferrer en el llibre "Poemes selectes de Li Bai" (Aeditors, el Perelló, 2008).

Entrades relacionades:

Li Bai i l'agulla de ferro

Daodejing: el llibre del "dao" i del "de"

Els quatre dracs

La granota del fons del pou

El viatge: un conte tibetà

"Dos monjos van de viatge. Des de fa tres dies només han trobat una vella al llindar de la seva cabanya. Els ha ofert una mica d’ordi torrat, barrejat amb te i mantega rància. Amb el magre tsampa, aprofitat de la vigília, no n’han tingut per res. Tenen gana i fred. Tot de sobte es posa a ploure. El monjo més jove es protegeix com pot amb un faldó de la seva túnica. El més gran tira endavant en silenci. Cau la nit; a l’horitzó, cap refugi, ni un temple, ni una ermita, ni la cabanya més modesta. El viarany que segueixen es perd al lluny, en la muntanya.

El novici jove ja no pot més. Ignora la meta d’aquest viatge inacabable. 'El temple zen no deu ser gaire lluny', es diu. “Em sembla que ens apropem a Kamakura; però, és aquesta la nostra destinació?”

Trencant les regles estrictes de silenci, gosa interrogar el seu superior, que camina amb pas regular:

—Mestre, on anem?

—Ja hi som —respon el mestre.

—Voleu dir que l’etapa és a prop? —insisteix el monjo jove.

—Aquí, ara. Ja hi som.

El novici, esverat, mira el camí pedregós, que s’endinsa en la boira. Lluny, els cims temibles ja es perden en la nit. Té por, fred, fam. I bruscament, en un llampec, hi comprèn. Recorda unes paraules que es repeteixen sovint en el monestir: 'El Zen és un camí que va...'. Dintre de cada pas per aquest camí s’hi enclou l’eternitat. En el present fa niu la vida, l’oasi, l’infinit. Assaboreixo el present, el futur és un somni, només el present és.

'Quan us desperteu a la veritat', diu un vell poema, 'el vostre esperit esdevé brillant i lluminós, com un raig de lluna'.

Tot murmurant-ne aquestes coses, el novici avançava en pau".

Entrades relacionades:

Lung-ta: els cavalls del vent

El búfal i el iac

No tinc temps

El naixement dels punxing

Una llegenda xinesa relata que durant la Dinastia Han (en el segle II abans de Crist) un ric emperador va voler crear un paisatge amb tots els detalls al pati de palau. Un paisatge amb els pujols, les valls, els rius, els llacs i els arbres que formaven una representació completa del seu imperi. A cada instant, s’aturava amb un somriure plaent als llavis observant, des de la finestra del seu palau, el seu imperi en miniatura. La representació era exquisida i d’una bellesa inimaginable. Aquesta fórmula artística de paisatge era el bé més preuat que posseïa. Es diu que ningú més posseïa un paisatge en miniatura: havien nascut els “bonsai”.

Tanmateix, més enllà d'aquesta llegenda, sembla ser que la tècnica per al cultiu del bonsai neix a la Xina ja que es troben les primeres referències arqueològiques sobre el cultiu de plantes en recipients al voltant de l'any 2000 aC.

Els primers textos sobre l'art del bonsai es troben durant el regnat de la dinastia Qin (249-206 aC) on podem trobar el mot Pun-sai, descrit amb el mateix caràcter que en japonès "bonsai" i que significa "arbre sense paisatge en un pot". Durant la dinastia Han (206 aC -220 dC) es reben notícies dels Punxing, que significa "arbre amb paisatge en test o safata" i fou llavors quan va néixer aquesta llegenda.

D'acord al seu estil els bonsai es classifiquen de diferents maneres:

Chokkan (en japonès 直幹): És el clàssic estil vertical formal de tronc recte i amb forma triangular.

Moyogui (en japonès 模様木): Estil vertical informal on es reconeix la silueta triangular però el tronc és sinuós.

Shakan (en japonès 斜幹) : Estil de tronc inclinat no més enllà de 45°, on es reconeix la silueta triangular.

Fukinagashi (en japonès 吹流し): "Escombrat pel vent", en aquest estil se simula els arbres que han crescut en el cim d'una muntanya dominada per vents forts que bufen sempre en la mateixa direcció. Tota la massa de l'arbre es troba inclinada cap a a un costat.

Literati o Bunjin (en japonès 文人): Estil lliure d'origen xinès que busca simular la cal·ligrafia oriental. És normalment minimalista i aquest és l'estil que s'associa a la llegenda de la dinastia Han.

També hi han molts d'altres com el Kengai ("Trencada", l'àpex del tronc, que es troba clarament sota la vora del test, és l'equivalent a un estil vertical cap a baix), el Neagari (Arrels exposades, usant qualsevol dels estils de tronc descrits però on les arrels de l'arbre es troben visibles, usualment sobre una roca), o el Han Kengai (Semicascada, amb un àpex del tronc ubicat sota la vora del test i un altre en estil vertical chokkan o moyogui). Podeu trobar molta més informació a qualsevol d'aquestes pàgines web: l'Associació Catalana d'Amics del Bonsai, Bonsai Club International o fer una visita virtual al National Bonsai and Penjing Museum.

Entrades relacionades:

Els quatre dracs

Un te verd a l'ombra del Dao

La maresma de l'est

La noia del vestit verd

"Yu jing tenia el seu estudi al monestir de la font de les aigües saboroses. Un vespre, mentre salmodiava les paraules d’un vell llibre al seu estudi, va sentir una veu de noia que li parlava des de la finestra:

—Quina dedicació a l’estudi, mestre Yu!

El lletrat es va estranyar de sentir una veu de noia en un monestir tan solitari com aquell, perdut enmig de les muntanyes. Encara no s’havia refet de la sorpresa, que la noia va empènyer la porta i va entrar a l’habitació.

—Que estudiós que ets!—va insistir somrient.

Yu jing es va alçar i va poder veure una noia d’una bellesa exquisida amb un vestit verd que li arribava fins als peus. Sospitant que es tractava d’alguna mena de fada o d’immortal, va demanar-li amb insistència on vivia.

—Mira’m bé!—va dir la noia—. ¿Que potser tinc aspecte de menjar-me la gent? ¿Per què m’has d’interrogar d’aquesta manera?

Yu Jing de seguida se sentí atret per ella i al cap de poca estona ja se n’anaven plegats al llit. Quan la noia es va despullar, Yu Jing va poder comprovar que tenia una cintura tan fina que podia encerclar-la amb les dues mans. Van gaudir de l’amor tota la nit. Just abans de l’alba, la noia es va vestir d’una revolada i va marxar. A partir de llavors, la noia passava totes les nits amb Yu Jing.

Una nit, mentre seien al llit bevent i xerrant, Yu Jing es va adonar que la noia hi entenia molt, en música.

—Tens una veu tan bella i delicada—li va dir el lletrat—que estic segur que un sol cant teu podria fer perdre el cap a qualsevol home.

—Justament per això no canto—li va respondre ella rient—, per no fer-te perdre el seny.

Però el lletrat no parava de demanar-li que cantés.

—Saps que mai no et nego res—li va dir ella—, però és que temo que em puguin sentir oïdes indiscretes. Ja que hi insisteixes, no tinc altre remei que exhibir davant teu la meva imperícia. Però et cantaré només una estrofa a mitja veu.

Es va alçar i, marcant el ritme amb el peuet contra la base del llit, es va posar a cantar:

Canta a la branca el passerell
que em guia enmig de la foscor.
No em preocupa gens mullar-me el calçat,
només temo trobar-te amb una altra.

La noia cantava amb una veu tènue com un fil de seda, gairebé imperceptible. Les seves inflexions alhora ardents i suaus enmig del silenci de la nit encisaven l’oda i agitaven el cor. Així que va acabar de cantar, va obrir la porta i va escrutar en totes direccions.

—Tinc por que hi hagi algú a prop de la finestra—va dir després d’haver donat una volta al pavelló mirant amb atenció cap a la foscor.

—Per què estàs tan preocupada?—li va preguntar Yu jing.

—Diu el proverbi: «Els esperits que han nascut en secret de vegades temen els humans.» Doncs això és el que em passa.

Van tornar a entrar i van tornar a abraçar-se al llit.

—Pot ser que la sort que ens ha unit arribi ja a la seva fi?—va dir ella encara espantada al cap d’una estona.

Yu Jing li va preguntar per què deia aquelles coses.

—El meu cor bat massa de pressa—va respondre ella—. Si el meu cor fremeix, senyal que la meva sort ha acabat.

—Un cor que tremola, uns ulls emboirats... Això li passa a tothom—va intentar consolar-la Yu Jing.

Finalment la noia es va tranquil·litzar i va somriure feliç entre els seus braços. Van estimar-se tota la nit, fins que, just abans de l’alba, la noia es va posar el seu llarg vestit verd i va baixar del llit.

Just abans d’obrir la porta, va tornar enrere amb passos vacil·lants.

—No sé per què—li va dir—, però estic intranquil·la. Sisplau, acompanya’m a fora.

Yu Jing es va llevar i la va acompanyar fins a la porta.

—Queda’t aquí i segueix-me amb la mirada. No tornis a entrar fins que em vegis desaparèixer rere la tanca del jardí—li va dir la noia.

Així ho va fer. Quan va veure que desapareixia rere la tanca, es va tombar per entrar a casa i continuar dormint, però llavors va sentir la veu de la noia, molt tènue, gairebé imperceptible, que cridava socors molt angoixada. Yu Jing va córrer pels voltants intentant localitzar d’on sortia la veu. Finalment va descobrir que provenia de la teulada. Va alçar la mirada i va veure una aranya gran com una pilota que s’aproximava a un petit insecte que estava atrapat a la teranyina i que cridava desesperat. Yu Jing va trencar la xarxa i va alliberar l’insecte. Era una petita vespa verda, que es trobava a les portes de la mort.

Yu Jing va entrar a casa amb la vespa a la mà i la va deixar amb cura sobre la taula. L’insecte va restar immòbil una estona fins que al final va començar a reviscolar i per fi va poder començar a moure’s. A poc a poc es va enfilar a la pedra plana on es mol la barra de tinta, es va remullar al petit bassal de tinta i, arrossegant-se per damunt la taula i reprenent el vol diverses vegades, va dibuixar sobre la taula els traços del caràcter «gràcies». Després va batre les ales i va sortir estripant el paper de la finestra i va desaparèixer pel cel.

Des de llavors, Yu Jing ja no la va tornar a veure mai més".

Aquest relat és obra de Pu Songling 蒲松齡 (1640-1715) i es pot trobar a "Contes estranys del pavelló dels lleures" (Quaderns Crema, 2001), una selecció de catorze relats curts de la seva obra original "Liaozhai Zhiyi", que de la mà de la il.lusió ens endinsa en móns fantàstics i misteriosos plens d'esperits i humans, amors i transformacions, sortilegis i màgia...

Entrades relacionades:
La fugida del pintor Notxa

La granota del fons del pou

Li Bai i l'agulla de ferro

Daodejing: El llibre del "dao" i del "de"

“Tothom reconeix allò que és bell com a bell, i per tant allò que és lleig. Tothom reconeix allò que és bo com a bo, i per tant allò que no és bo. Ser i no ser s’engendren mútuament. Difícil i fàcil es complementen mútuament. Llarg i curt es defineixen mútuament. Alt i baix es determinen mútuament. So i to s’harmonitzen mútuament. Davant i darrere se segueixen mútuament.

Per això el savi no intervé en el curs de les coses i ensenya sense paraules. Les coses sorgeixen, però ell no n’és l’origen; les coses creixen, però ell no se les apropia; actua en favor d’elles, però no demana res a canvi. Acompleix la seva obra, però no en reclama el mèrit; precisament perquè no reclama el mèrit, ningú no l’hi pot prendre”.

Fragment 2 del Daodejing (道德經) de Laozi (老子)

(traducció de Seán Golden & Marisa Presas, UAB/Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2000).

El Daodejing, atribuït històricament a Laozi (malgrat que els actuals historiadors xinesos el consideren una recopilació de diverses fonts) és un text relativament breu, de poc més de cinc mil paraules, que destaca per la seva actitud d’observació del món natural que ha marcat decisivament les arts plàstiques i la poesia xineses i cosa que ha fet que sigui un dels textos més estimats per la cultura xinesa.

La paraula “dao” (道) vol dir camí. Un dels sentits figurats més antics és el de “camins del cel”, és a dir, el curs dels astres per uns camins fixos i la successió de les estacions. En una societat agrícola com la xinesa, el benestar i la supervivència depenien de la capacitat d’harmonitzar les feines del camp amb les estacions de l’any. Un cop aquesta societat va acceptar les normes del “cel” es va passar a la idea que també la vida social estava regida per unes normes “superiors”, i així el mot “dao” va adquirir també una connotació ètica i moral.

Durant segles, es va anar definint aquest mot com a “conducta recta”, “discurs”, “manera de fer” o “mètode”. Totes les escoles de pensament xinès, i especialment el confucianisme, es centren en la idea de dao com a “dictat”, com a normes de conducta cívica, social i política.

En contraposició, Laozi situa el “dao” al centre del seu pensament. El dao és la font que es troba a l’origen de totes les coses canviants i el sentit i objectiu del filòsof és comprendre la naturalesa d’aquesta font. Si hom conforma la pròpia actitud a aquesta naturalesa, al dao, obtindrà la força que s’assoleix en fer les coses en harmonia amb la natura. Aquesta força es diu “de” (德). A més, totes les coses del món tenen la seva pròpia naturalesa, que ha de ser l’element més respectat i qualsevol intent d’actuar contra aquesta “essència” està abocat al fracàs. Per tant, quan l’ésser humà intenta imposar la seva voluntat a la natura mitjançant institucions, jerarquies i dictats erra el veritable sentit del dao.

Laozi considera que cal deixar que les coses segueixin el seu curs natural, aconsella al sobirà que s’abstingui d’interferir en la naturalesa de les coses i confia en el savi que viu apartat de la societat, que coneix el dao i viu en harmonia.

Així mentre el confucianisme, la corrent filosòfica més important i estesa a la Xina, predica l’autocontrol, l’autolimitació i el respecte a les jerarquies i els valors tradicionals, tot subordinant l’individu a l’interès col·lectiu, el daoisme apel·la a l’espontaneïtat, a la despreocupació i a la vida natural.

Entrades relacionades:

Les paraules rectes semblen tortes

Un te verd a l'ombra del Dao

El savi mai no fa coses grans

Samarcanda: el rostre més bell...

“De vegades, a Samarcanda, al capvespre d'un dia lent i trist, els ciutadans ociosos van a passejar per l'atzucac de les dues tavernes, prop del mercat dels pebres, no per a degustar el vi d’herbes de Sogdián, sinó per espiar anades i vingudes o fer la guitza a algun bevedor un xic alegre, al que arrossegaran per la pols, cobriran d'insults i condemnaran a un infern el foc del qual li recordarà fins a la fi dels segles el reflex vermell del temptador vi.

D'un incident semblant naixerà el manuscrit de les Rubaiyyat a l'estiu de 1072. Omar Jayyam té vint-i-quatre anys i fa poc temps que va arribar a Samarcanda...

Aquest sublim relat de l'escriptor libanès Amin Maalouf m'havia portat fins a Samarcanda. Feia poques hores de la meva arribada, i la primera impressió era propera a la decepció al no trobar ni un laberint de foscos carrerons ni tavernes plenes de vida..."

Amb aquests mots comença el meu relat "Samarcanda: el rostre més bell", el segon capítol de la sèrie "Uzbekistan: Compta la llegenda", que podeu trobar al número d'octubre de la Revista Fronteras de Papel. Espero que us agradi...

Aquesta revista de viatges - de ben segur, la millor de les que es troben a la xarxa - és un apassionat projecte de dos grans viatgers: la Mercè Criado i en Joan Biosca que, mes a mes, ens descobreixen la bellesa d'arreu del món. Us recomano fer una bona ullada (quines grans imatges !!!) i una bona lectura als més de quaranta reportatges publicats des del seu primer número. Ja em direu que us ha semblat...

Entrades relacionades:

Khiva, un oasi entre deserts

Shahr-i-Zinda, la tomba del Rei Vivent

El príncep astrònom de Samarcanda

Marco Polo a Samarcanda

Els quatre dracs

"Fa molt i molt, al principi dels temps, no hi havia rius ni llacs sobre la terra; només el mar de l'Est, on vivien quatre dracs: el drac llarg, el drac groc, el drac negre i el drac perlí.

Un dia els quatre dracs van volar des del mar fins al cel, van perseguir els núvols i s'hi van endinsar. De sobte, el drac perlí va rugir i va assenyalar cap a la terra. Els altres tres dracs es van aplegar al seu costat i van mirar entre els núvols en la direcció que el drac perlí assenyalava.

Van veure molta gent fent ofrenes extraordinàries i cremant bastons d'encens. Una vella, agenollada damunt la terra pelada amb un nen prim als braços, cridava: "Déu dels cels, per favor, envia'ns pluja perquè puguin viure els nostres fills".

Els dracs van veure que els camps d'arròs eren secs i els conreus s'havien fets malbé, i que els arbres sense fulles semblaven esquelets. Era evident que no havien tingut pluja durant molt de temps.

- Que prima i feble està la gent - va dir el drac groc -. Si no plou aviat, moriran. Els altres dracs van fer que sí amb el cap.

- Vinga, anem a demanar a l'emperador Jade que plogui - va suggerir el drac llarg i es van enlairar des dels núvols i van volar cap a l'allunyat palau celestial de l'emperador Jade.

Al totpoderós emperador Jade no li va agradar gaire l'arribada poc cerimoniosa dels dracs.

- Com goseu interrompre la meva feina tan important de fer-me càrrec del cel i de la terra i de tota la resta? Torneu al mar i comporteu-vos!.

- Però majestat, els conreus s'estan assecant i la gent s'està morint de gana! - va dir el drac llarg- . Per favor, envieu-hi pluja de seguida!.

L'emperador Jade volia tornar al seu somieig, de manera que va fer veure que s'hi avenia: - Ah, d'acord! - va dir -. Ara torneu-vos-en, que ja hi enviaré pluja demà.
- Gràcies, majestat -van dir a l'uníson els quatre dracs, i van tornar volant, feliços, cap a la terra.

L'emperador Jade va fer un senyal a un miler de fades celestials perquè cantessin la seva tonada preferida, va badallar i es va quedar adormit.

Van passar deu dies i no va caure ni una gota de pluja. La gent estava cada cop més i més afamada. Menjaven l'herba mústia, rossegaven les branques nues dels arbres, xuclaven pedres i mastegaven l'argila seca. Els quatre dracs es van adonar que l'emperador Jade només pensava en el propi plaer i que no es preocupava gens de la gent., aleshores, després de mirar llargament el vast mar de l'Est, el drac llarg va tenir una idea:

- El mar, que no és ple d'aigua? Hem d'absorbir-la tota i escopir-la cap al cel. Caurà com pluja i salvarà els conreus i les gents.

Els altres dracs van convenir que havien de provar de fer alguna cosa, i aquesta idea era l'única que tenien. Van sobrevolar el mar i van xuclar aigua amb la boca. Després es van tornar a enlairar sobre els núvols i van escopir l'aigua pertot arreu. Van volar amunt i avall moltes vegades, xuclant i escopint, xuclant i escopint, fins que l'aigua del mar va caure en forma de pluja.

- Plou! Plou a bots i barrals! - cridava amb alegria la gent, i els nens saltaven els bassals.Van brollar rierols, després van córrer sobre els camps d'arròs fets malbé, i rebrots verds van alçar el cap enlaire mirant la pluja que queia.

L'emperador Jade estava furiós i va ordenar als seus generals celestials que capturessin els quatre dracs.

- Com goseu fer ploure sense el meu permís? - va bramar quan van portar-li els dracs al davant-

- Es l'última vegada que em desobeïu! Va manar al déu Muntanya que li portés quatre muntanyes per posar-les sobre els dracs, de manera que no poguessin fugir mai més. El déu Muntanya va fer que quatre muntanyes llunyanes travessessin l'aire volant i aterressin sobre els quatre dracs. Així doncs, els dracs van haver de quedar-se allà, amb les muntanyes al damunt per sempre més.

Tanmateix, no se'n penedien i estaven més decidits que mai a ajudar sempre la gent d'aquell lloc. Es van convertir en rius, fluint des de les muntanyes, travessant la terra ara fèrtil i morint al mar.

I així es van formar els quatre grans rius de la Xina: el Heilong Jiang (el drac negre, també conegut a Rússia com a riu Amur) al nord, llunyà i fred; el Huang He (el drac groc) al centre; el Cháng Jiāng (Iang-Tsé, riu llarg) al sud remot i el Xi Jiang (el drac perlí) al sud, llunyà i tropical".

Les imatges dels dracs d'aquesta entrada son una representació del "Mur dels nou dracs" que es troben al parc de Beihai a Pequín.

Entrades relacionades:
La granota del fons del pou

La fugida del pintor Notxa

Li Bai i l'agulla de ferro