Imatges de DESCOBREIX LA RUTA DE LA SEDA

I el passat divendres 18 de Juny va tenir lloc la xerrada “DESCOBREIX LA RUTA DE LA SEDA, un viatge a través dels camins del coneixement“, a càrrec de Germán Aguilar, autor del bloc El último bazar (podeu veure aquest resum de la seva ruta en aquest vídeo) i de Victor Molero, autor de l’exposició Sensacions de Seda, organitzada per de Coneguem el Món i amb el suport d’Amu Daria, Associació per a la promoció cultural de la Ruta de la Seda i del Barcelistan...

Una xerrada molt i molt interessant on van assistir prop de setanta persones que vam gaudir dels records, les informacions, els comentaris i les anècdotes del Victor i el Germán i de la qual podeu veure unes primeres imatges (també en el facebook d'Amu Daria Associació podeu trobar un àlbum de fotos):



Entrades relacionades:
Xerrada "Descobreix la Ruta de la Seda"
Xerrada "Descobreix el Kirguizistan"
Xerrada "Descobreix Mongòlia"
L'encanteri del Barcelistan

Feliç Nooruz... arriba la primavera...

El passat dissabte 20 de març a l’Ateneu Popular de La Flor de Maig del barri del Poble Nou de Barcelona va tenir lloc el sopar de celebració del Nooruz (cap d'any) que té lloc en les cultures d'Àsia Central i de l'antiga Persia amb l'arribada de la primavera... aquí teniu unes primeres imatges d'aquesta activitat organitzada per Amu Daria, Associació per a la promoció cultural de la Ruta de la Seda, en el marc de la segona trobada del Barcelistan:

I de nou, com en el primer Barcelistan, estic encantat... i content... vaig tenir la sort de compartir quatre o cinc hores amb un munt de gent (prop de seixanta persones de Catalunya, Uzbekistan, Rússia, Tartaristan, Itàlia...) parlant de mil i un temes: viatges, música, gastronomia, art, cultura...


Moltes gràcies a tothom per l'alegria, il·lusió i bon humor que va acompanyar tota la vetllada... i FELIÇ NOORUZ !!!

A punt pel BARCELISTAN...

I per començar a escoltar una mica de música a l'espera del BARCELISTAN del dijous, us convido a gaudir d'aquesta canço, que particularment m'agrada molt... i per cert, si alguna persona em pot donar informació sobre el tema de la lletra estaré molt agraït...

Fins dijous !!!!

Entrades relacionades:
Barcelistan, l'ànima d'Àsia Central a Barcelona
Shabnam Surayo i la música afganesa
Erkin Abdulla, ritmes flamencs des de Xinjiang
Rayhon, romanticisme des de l'Uzbekistan
La música celestial: Tengir-Too

Acte "Khotan, un oasis de seda y jade"

En el marc de les activitats que desenvolupem periòdicament per donar a conèixer la història de la Ruta de la Seda, AMU DARIA, associació per a la promoció cultural de la Ruta de la Seda, té el plaer de convidar-vos a l’acte que se celebrarà el proper dijous 17 de desembre a les 19.15h. a l’Hotel d’Entitats Can Guardiola (c/ Cuba, 2) del barri de Sant Andreu a la ciutat de Barcelona on podreu assistir al passi del capítol “KHOTAN, UN OASIS DE SEDA Y JADE” de la sèrie de televisió dels anys 80 “La Ruta de la Seda”, coproducció de les televisions xinesa i japonesa (NHK) i considerada un clàssic dels documentals de viatges de tots els temps. De ben segur, que molts de vosaltres recordareu la banda sonora de la mateixa realitzada pel gran compositor japonès Kitaro.

Amb el passi d'aquest documental volem fer un petit homenatge a aquesta sèrie de televisió així com compartir la notícia que la NHK torna a recórrer aquests camins amb càmeres d'alta definició. La primera meitat del viatge se centra en Loolan, el Tibet, el desert de Taklamakan i Xian. Després continuarà des de l'antiga Àsia Central soviètica fins a l'Orient Mitjà i Turquia. Aquesta regió, llar d'un reguitzell d'identitats ètniques, està escrivint un nou capítol a la història com a conseqüència del ressorgiment de l'Islam. Així, 25 anys després, la televisió japonesa ens oferirà una visió renovada de la ruta de la seda en l'època actual i il·lustrarà els canvis més transcendentals que ha experimentat aquesta regió.

Viatge a l'orient de la Ruta de la Seda

Ja fa un temps que molta gent em comenta de fer un mapa amb els viatges per l'orient de la Ruta de la Seda que vaig fer fa uns anys a la recerca de les mítiques ciutats de Shangri-La, Xanadu i Samarcanda i que són el motiu central d'aquest bloc i dels seus relats, anècdotes, imatges i comentaris... avui m'he animat i us presento finalment aquest mapa:


Mostra Viatge per l'orient de la Ruta de la Seda en un mapa més gran

Pd. Amb el temps enllaçaré fotos i comentaris...

Entrades relacionades:
Basta con mirar
Mirades de la Ruta de la Seda
Kashgar: L'esmolet d'Id Kah
Osh: L'obertura Larsen
Karimabad: Els albercocs de la llarga vida
Pequín: Encanteri gastronòmic

Parlem del Pamir...

Fa pocs dies us convidava a visitar la web www.larutadelaseda.cat d'Amu Daria, Associació per a la promoció cultural de la Ruta de la Seda, i avui us volia presentar una de les seves pàgines, la dedicada a les muntanyes del Pamir, el sostre del món, on trobar informació de geografia, cultura, llengua, música, religions, història, política, tràmits i visats, turisme responsable, cooperació internacional, enllaços d'interès, imatges, etc.:

"Les muntanyes el Pamir, conegudes com "El sostre del món", es troben situades a l'Àsia Central, formant una altiplà de prop de 100.000 km² i d'uns 3.000 a 4.000 m de mitjana sobre el nivell del mar. Estan formades per la unió de les imponents serralades del Tian Shan, Karakorum, Kunlun, i Hindu Kush. La regió del Pamir està principalment situada en el Tadjikistan, a la regió que actualment reb el nom de Gorno-Badakhshan, tanmateix aquest altiplà es troba també en zones del Kirguizistan, la Xina, el Pakistan i l'Afganistan.

cliqueu a sobre del mapa per ampliar la imatge

cliqueu a sobre del mapa per ampliar la imatge

Les muntanyes més altes són el Pic Ismail Samani (conegut des del 1932 al 1962 com a pic Stalin, i del 1962 al 1998 com a Pic Comunisme), de 7.495 m sobre el nivell del mar, el Pic Ibn Sina (conegut fins l'any 2006 com a Pic Lenin) de 7.134 m i el Pic Korzhenevskaya de 7.105 m tots tres al Tadjikistan, mentre que a la província xinesa de Xinjiang podem trobar el Pic Kongur Tagh de 7.649 m i el Pic Muztagh Ata de 7.546 m. Existeixen forces glaceres a les muntanyes del Pamir, incloent-hi la glacera Fedchenko, de 72 km de longitud, la més llarga de l'antiga URSS i la més llarga fora de la regió polar.

El llac més alt dels Pamir, i el segon més alt del món, és el Kara-Kul que es troba situat a 3900 m. sobre el nivell del mar (al Tadjikistan), rodejat de muntanyes de neu permanent, i que té 25 Km. de diàmetre. S'ha pogut deduir a partir d'imatges fetes des de l'espai que aquest llac es troba assentat dins un forat creat per l'impacte d'un meteorit fa 5 milions d'anys.

Al límit sud-est de la regió del Pamir, en la frontera dels territoris xinès i pakistanès, es troba la carretera més alta del món: la Karakorum Highway, que connecta aquests dos països. La Pamir Highway, la segona més alta del món, va des de Duixanbe, capital del Tadjikistan, a Sary Tash o a Osh (Kirguizistan) a través de la Regió o Província Autònoma de Gorno-Badakhshan, essent la principal via d'aprovisionament d'aquesta aïllada regió.

Les principals poblacions de la Província Autònoma de Gorno-Badakhshan (GBAO – Gorno-Badakhshan Autonomous Oblast) del Tadjikistan són Khorog (28 mil habitants), la seva capital administrativa que disposa d'aeroport, universitat i centre de salut (essent un dels extrems de la Pamir Highway), Murghab (4 mil habitants. al nord en direcció a Kirguizistan) i Ishkashim (6 mil habitants, pas fronterer a l'Afganistan).

HISTÒRIA I POLÍTICA:

El Badakhxan fou un antic país muntanyós situat a la riba esquerra de l'Amu Daria, on neix el riu Pandj. Modernament està dividit entre el Tadjikistan (el Pamir que forma la província autònoma de Gorno-Badakhshan -GBAO-) i l'Afganistan (Província de Badakhshan i districte annexe de Wakhan).

El 1876 va començar la penetració russa al Badakhshan i el 1885 es va fundar Fort Pamirskii a la riba del Murghab; el 1891-92 després d'un xoc armat amb els afganesos a Yeshil-Kul, els russos es van apoderar del Pamir oriental que va esdevenir un districte de l'oblast de Fergana sota administració del comandant del destacament militar. El 11 de març del 1895 un intercanvi de notes amb els britànics va determinar les fronteres al Pamir entre l'Afganistan, quasi protectorat britànic, i el khanat de Bukharà, protectorat rus. El Badakhshan propi va quedar en mans dels afganesos mentre la resta del Pamir (la part occidental) va passar a Bukharà. A partir del 1917 no va tardar a establir-se el poder soviètic a Bukharà, i la regió del Pamir va ser objecte de lluites contra els basmatxis que van resistir fins el 1925..."

Per continuar llegint...

Entrades relacionades:

La Pamir Highway, el camí del sostre del món
La mirada riallera de Garm Chashma
Gràcies !!!

Jelandy, el cor del Pamir

De Kashgar a Xi'an per la Ruta de la Seda

“China es superlativa. Con un territorio de más de 9,5 millones de kilómetros cuadrados, 14 países vecinos, unas 50 minorías étnicas y más de 1.330 millones de bocas que alimentar, China crece en cifras a una velocidad de vértigo. Ahora que está de moda y que las aerolineas ofertan precios interesantes -un billete a Beijing puede salir por 540 euros- ¡Nos vamos a China!

Decidir qué parte del país visitar, ante un mapa casero compuesto por tres fotocopias Din A-3 pegadas con celo, no fue tan fácil: desde las frías estepas de la Baja Mongolia hasta la subtropical y exótica Yunnán, pasando por el modernizado este, con la Gran Muralla y un Beijing Olímpico, la popular Yangshuo, las megalópolis futuristas de Shanghai y Hong Kong, la siempre ansiada altiplanície del Tíbet…

'Te propongo un viaje diferente' –me dijo mi compañero- 'Un viaje a una de las regiones menos visitadas de China, donde las costumbres no se han alterado con el paso de los siglos y el turismo aún no ha llegado'. Se incorporó de un salto, buscó en la librería, volvió con Patrimonios de la Humanidad, Bernard Ollivier, el Atlas Mundial y Marco Polo; buscó el mapa y señaló una línea que atravesaba toda China. 'Te propongo un viaje a través de la Ruta de la Seda, desde Kashgar hasta Xi’an, siguiendo los pasos de las antiguas caravanas, de mercaderes, guerreros, exploradores, peregrinos, filósofos, bandidos…”.

Amb aquestes paraules comença el meravellós relat “De Kashgar a Xi’an per la Ruta de la Seda” de la Núria Borràs publicat a l’últim número de la revista de viatges digital Dviag dedicat a la Xina i amb el suggerent títol de “El despertar de la Gran China“. La Núria Borràs és, a més, col·laboradora de la revista de viatges Altaïr, de la revista de viatges Fronteras de Papel, autora del bloc “Pels camins del món” i autora (amb en Lluís Bono) de la web “Més Enllà” on trobar moltes i interessants recomanacions i informacions sobre països i cultures d’arreu del món. Avui volia compartir la màgia de les seves paraules...

I per cert també us volia convidar a llegir sobre el seu proper viatge que comença en tres setmanes des d'Istanbul a Mashad, seguint les passes de les caravanes a través de l'Anatòlia Central, Dogubeyazid, el Mar Caspi i Mashad i continuant per la ruta sud d'Iran, visitant les ciutats del desert, Persèpolis i Isfahan, de qui diuen que és "la meitat del món".

Erkin Abdulla, ritmes flamencs des de Xinjiang

En el marc de l'acord establert amb el bloc Turkestania Club (Música e intérpretes del Asia Central) iniciem aquesta col.laboració amb l'article "Erkin Abdulla, ritmes flamencs des de Xinjiang" publicat originalment al febrer de l'any 2008:

Xinjiang, també coneguda com el Turquestan Oriental o el Uiguristan, és una regió autònoma de la República Popular de la Xina habitada en la seva major part per diversos pobles túrquics. De tots ells, el més nombrós està constituït pels uigurs. El poble uigur té una rica tradició cultural i artística; l'idioma uigur, pertanyent a la família de llengües turqueses o túrquiques, és molt similar a l’uzbek i s'escriu utilitzant una versió modificada de l'alfabet àrab.

Erkin Abdulla (en uigur: ئەركىن ئابدۇللا, i en xinès: 艾尔肯·阿布杜拉) és un músic d’aquesta ètnia nascut a la ciutat de Qarghiliq (Ruoqiang). La seva passió per la música es va iniciar als onze anys quan el seu pare va dur una guitarra a casa. Va començar tocant-la d'oïda, escoltant melodies de diversos països. Tot i estudiant en la universitat de Beijing es va unir a un club de guitarra i poc després va formar un grup musical. Després de graduar-se, va retornar a Xinjiang on, després de treballar un temps com funcionari, va resoldre dedicar-se professionalment a la música.

El treball d’Abdulla es nodreix de la tradició musical uigur; no obstant això incorpora en les seves composicions elements provinents d'altres grups ètnics de la regió, així com de l'estranger. Una particular fascinació pel flamenc li ha donat un estil especial a moltes de les seves composicions. En aquest videoclip, on Abdulla interpreta la cançó "Salam Dostlar", es pot apreciar clarament la influència flamenca:

En aquesta composició instrumental, "La cova dels mil Budes", podem gaudir d’un interessant i molt assolit treball de fusió:

I per acabar, la balada "Abide" d'aquest mateix autor:

Entrades relacionades:

L'esmolet d'Id Kah a Kashgar

Un poble a tocar de la pagoda Mor

La música celestial: Tengir-Too

La música del dilluns

Els secrets de la Ruta de la Seda

Durant la segona quinzena del mes de febrer en l'Espai 210 (c/ Padilla, 210 baixos, en el barri de la Sagrada Família a Barcelona) tenen lloc diferents activitats de divulgació de la història, la cultura i les tradicions de la Ruta de Seda: Cinema, xerrades, imatges, gastronomia... Us volia convidar i presentar-vos el seu programa:

Dimarts 17 de febrer a les 19.00h.

Passi d’un capítol de la sèrie “La Ruta de la Seda” (50 minuts, sèrie deTV), 1980.

Aquesta és una sèrie mítica entre els amants dels viatges i de la Ruta de la Seda. Filmada en coproducció entre les televisions públiques xinesa i japonesa de 1980 i que va ser emesa per TVE 2 a principis dels anys 80; era el primer cop que una televisió estrangera entrava a Xina des de la creació de la República Popular.

Es passarà el capítol 1 “Esplendor de la Antigua Changang” dedicat a explicar la Ruta de la Seda, el descobriment dels guerrers de terracota i la que fou un dels extrems de la Ruta, Xi’an, capital històrica de la Xina.

Un cop finalitzada la sessió de cinema hi ha una xerrada amb l’Olivier Soriano, autor del blocs “La Ruta de la Seda”, “De Bukhara a Tashkent en bicicleta” i “Rutas legendarias” que acompanyat pel Behzod Sultanov de l'Uzbekistan ens parlaran de la bellesa de ciutats com Samarcanda i Bukhara.

Posteriorment, podem visitar l’Exposició “Mirades de la Ruta de la Seda” d’Eduard Balsebre (imatges del seu viatge de vuit mesos per l’Àsia Central i la Xina) que hi haurà al vestíbul.

I per acabar, podem prendre un petit refrigeri amb productes del Kirguizistan, acompanyats per l’Asyl Ryskulova que ens descobrirà alguns dels secrets d’aquesta cuina: amanides, arròs, formatge, pastes de mel, te i d’altres...

Divendres 20 de febrer a les 19.00h.

Passi pel·lícula “El Silencio (Sokout)” (76 minuts), 1998.
Iran – Tadjikistan – França / Direcció i guió: Mohsen Makhmalbaf. Premi CinemAvvenire, menció especial Sergio Trasatti i medalla d’or de la Presidència del Senat Italià en el Festival de Venècia 1998.

Per al nen Jorshid, escoltar és vital atès que és cec. El Jorshid no només escolta música sinó que és afinador d’instruments musicals. Per poder subsistir sense la vista, ha après a escoltar la música de tot el que l’envolta.

Un cop finalitzada la sessió de cinema hi ha una xerrada amb el Xavier Tarafa, autor dels blocs TransTadjik (relat de la seva ruta en bicicleta per la Pamir Highway) i Els viatges del Xavi que ens descobrirà la vida a les muntanyes del Pamir, el sostre del món.

Dimarts 24 de febrer a les 19.00h.

Passi pel·lícula “El camino a casa (Wo de fu qin mu qin)” (95 minuts), 1999.
Xina / Direcció: Zhang Yimou / Premiada amb l’Ós de plata i el Premi del jurat del Festival de Berlín 1999.

La pel·lícula Wo de fu qin mu qin de Zhang Yimou és una altra petita mostra de les delícies del cinema asiàtic.

L’inici de la història, filmat en blanc i negre, comença amb el retorn del fill que un dia marxà a la ciutat i que des d’aleshores no havia tingut mai temps per tornar a casa, fins ara, que el seu pare ha mort. El nucli fonamental de la pel·lícula, filmat en color, comença en el moment en què el fill recorda la història d’amor de la seva mare i del seu pare, cosa que el permetrà entendre l’abast i el valor que tenen els records i la tradició per la seva mare i, tot i que no n’era conscient, per ell mateix.

Un cop finalitzada la sessió de cinema es preveu fer una xerrada amb el Kim Herrero que durant l’any 2007 va fer la Ruta de la Seda des d’Istambul a Xi’an i podrà mostrar-nos el rostre més humà d’aquesta mítica Ruta.

Divendres 27 de febrer a les 19.00h.

Passi pel·lícula “La historia del camello que llora” (90 minuts), 2003.
Alemanya – Mongòlia / Direcció; Byambasuren Davaa i Luigi Falorni / Nominada a l’Oscar com a Millor Documental curt 2005, Premi de la Crítica Internacional en el Festival de San Francisco 2004 i Premi del Públic en el Festival de Karlovy Vary 2004.

En el desert del Gobi (es troba entre Xina i Mongòlia) encara es conserven tradicions ancestrals. Aquesta pel·lícula és un meravellós documental d’un d’aquests esdeveniments: el naixement d’una cria de camell, el rebuig per part de la mare del nounat i la solució que aquesta cultura mil·lenària ofereix a aquesta situació.

En finalitzar la sessió de cinema, tindrà lloc una xerrada amb els viatgers i autors de la web Més Enllà i el bloc Literatura viatgera, el Lluís Bono i la Núria Borràs (també autora del bloc Pels camins del món) que ens relataran la seva ruta per l’hospitalitat del Kirguizistan, els basars de Xinjiang i l'ànima de la Xina.

I per tancar el cicle “Els secrets de la Ruta de la Seda” realitzarem un petit àpat (pica-pica) amb productes de la Ruta de la Seda acompanyats per l’Asyl Ryskulova que ens oferirà un bon grapat d’anècdotes i comentaris sobre la gastronomia d’aquestes terres.

Espero que us agradi la proposta i ens veiem aquests dies...

Entrades relacionades:

Mirades de la Ruta de la Seda

Una nit a Tash Rabat

L'esmolet d'Id Kah

Noves caravanes de paraules...

En aquell temps, segons que explica una antiga llegenda xinesa, un deixeble va preguntar al profeta: «Mestre, quina diferència hi ha entre el cel i l’infern?» I el profeta va respondre:

«És molt petita, tot i que de grans conseqüències. Hi havia un munt d’arròs cuit i preparat per ser un bon aliment. Al seu voltant hi havia molts homes afamats, gairebé a punt de morir. No podien acostar-se a l’arròs, però tenien a les mans uns palets de dos i, fins i tot, tres metres de llargària. És veritat que, gràcies als palets, podien agafar l’arròs, però no aconseguien fer-se’l arribar a la boca perquè eren massa llargs. D‘aquesta manera, afamats i moribunds, junts però solitaris, estaven patint una fam eterna davant d’una abundància inesgotable. I això és l’infern.

També hi havia un altre munt d’arròs cuit i preparat per ser un bon aliment. Al seu voltant hi havia molts homes, afamats però plens de vitalitat. No podien apropar-s’hi però tenien a les mans palets de dos i tres metres de llargària. Arribaven a l‘arròs però no aconseguien fer-se‘l arribar a la pròpia boca perquè els palets eren massa llargs. Però amb els seus palets llargs, en lloc de dirigir-los a la pròpia boca, es peixien l’arròs els uns als altres. I així esmorteïen la fam insaciable en una gran comunió fraterna, junts i solidaris; gaudint a mans plenes dels homes i de les coses, amb el Tao. I així era el cel. »

Anònim

Unes noves caravanes de paraules comencen amb el nou any i us presento algunes novetats i algunes alegries (tanmateix, les novetats també son alegres) que fan referència a aquest bloc.

La primera novetat té relació amb la proposta, acceptada amablement, que vaig fer fa unes setmanes a la “Revista Seda de Estudios Asiáticos” per tal de poder publicar alguns dels seus articles traduïts al català.

Aprofitant aquest suport us la volia presentar: La revista va néixer l’octubre de l’any 2006 a l’Argentina i el seu descobriment a la xarxa internauta és una petita joia per tots els amants i curiosos d’Àsia. Amb cada número, mensual o bimensual, fan bullir una poció màgica que ens alimenta d’història, cultura, literatura, tradicions i espiritualitat. Tant el seu director, Damián Blas, com els equips de redacció i disseny i els col·laboradors com en Martín Lo Coco, en Darío Seb, na Irene Lo Coco, na Candelaria Quesada, en Jeremías Lynch i d’altres, dediquen inspiracions literàries, reflexions i il·lusions per fer una revista molt interessant i de gran qualitat la lectura de la qual voldria compartir amb tots vosaltres.

Així a partir de març començaré a publicar periòdicament alguns dels seus articles i, en concret, el primer serà “La pràctica mèdica i la concepció de la naturalesa en l'Antiga Xina” d’Hernán Groba, Beatriz Nobúa Behrmann i Natalia Vespa publicat l'agost de l'any 2007 en el número 10 de la revista.

La segona novetat, fa referència amb un bloc del qual ja us vaig parlar fa mesos: “Turkestania Club”, un dels millors espais que es poden trobar dedicat a les músiques d’Àsia Central on amb cada nova entrada se’ns presenten grups i cantants uigurs, uzbeks, afgans o kirguís tant de música tradicional com moderna. Seguint el model anterior, li he proposat a l’Oscar Carrasco -el seu apassionat autor, a més d’un actiu blocaire peruà com podeu comprovar amb la lectura dels seus altres blocs: La Plazuela o Lengua de Oc- poder publicar traduïdes al català algunes de les seves entrades, cosa que ha acceptat amablement.

A partir del mes d’abril, iniciarem aquesta col.laboració amb l’article dedicat a “Erkin Abdulla, ritmes flamencs des de Xinjiang” publicat el mes de febrer de l’any passat i, de moment, us deixo amb un vídeo de la cançó Abide del músic esmentat.

I de les alegries, encara que amb una mica de retard, vull agrair el premi “Blog Dorado” que el mes de desembre passat em va atorgar una de les blocaires que llegeixo habitualment i que em fa gaudir de grans estones, Mar Romera i el seu bloc “Mar Nahar. La búsqueda constante de la esencia”. En aquest espai he descobert la Deessa de l’amor Inanna, he tastat la millor adafina i m’he adormit amb els bons pensaments, les bones paraules i els bons fets del zoroastrisme... us el recomano de tot cor...

Continuant amb les celebracions, volia compartir una bona notícia, la Núria Borràs, - coautora amb en Lluís Bono de la web viatgera Més enllà, on es poden trobar informacions, consells, anècdotes i bons relats sobre les seves experiències al Nepal, Xina, Marroc, Turquia, Vietnam, Sikkim o Nyanmar-, ha publicat un interessant article "La generosidad de los kirguises" a la revista Altaïr. Podeu gaudir de la seva lectura així com del relat del viatge pel Kirguizistan i la Xina al seu vital i apassionat bloc “Pels camins del món”.

I per acabar, El Blocs dels Viatges celebra el seu relat número 505 i com en anteriors ocasions hi ha una sorpresa... espero que us agradi...

Entrades relacionades:

Caravanes de paraules

Dur les sabates a les mans

"Dos homes pietosos i respectables entraren en una mesquita junts.

El primer es va treure les sabates i les va col•locar amb cura, l’una al costat de l’altra, fora de la porta. El segon home es va treure les sabates, les posà juntes per la sola i se les endugué dins la mesquita.

Entre un grup d’uns altres homes pietosos i respectables que seien a la porta es va encetar una discussió sobre quin d’aquells homes era el millor.

— Si un entra descalç a la mesquita, no és millor deixar les sabates a fora ? —preguntava un d’ells.

— Però no hauríem de considerar — digué un altre home — que l’home que s’ha endut les sabates a dins la mesquita les portava per a recordar-se a si mateix amb la seva presència que està en un estat de vertadera humilitat ?

Quan els dos homes van sortir després de fer les pregàries, es donà la casualitat que els van preguntar a part, diferents grups dels qui miraven.

El primer home digué: — He deixat les sabates fora per la raó de costum. La raó és que si qualsevol vol robar-les tindrà una oportunitat de resistir-se a la temptació, i així guanyar mèrit davant si mateix.

Els oients quedaren molt impressionats per la noblesa de pensaments d’un home per a qui les seves possessions comptaven tan poc que de bon grat les confiava a qualsevol que pogués ser el seu destí.

El segon home, al mateix temps deia: — He entrat les sabates a la mesquita perquè si les hagués deixades fora, haurien pogut constituir una temptació de robar-les. Qualsevol que hagués sentit aquesta temptació, m’hauria fet còmplice en el pecat.

Els oients quedaren molt impressionats per aquest sentiment pietós, i admiraven la noblesa de pensaments del savi.

Tanmateix, un altre home savi que hi era present exclamà: — Mentre vosaltres dos i els vostres seguidors us heu estat complaent en el vostre admirable sentiment, ensenyant-vos l’un a l’altre amb el joc deIs exemples hipotètics, han passat algunes coses de veritat.

— Quines coses? —exclamà la multitud.

— Ningú no ha estat temptat per les sabates. El teòric pecador no ha passat per aquí. En canvi, un altre home, que no tenia sabates per endur-se a dintre o per deixar a fora ha entrat a la mesquita. Ningú no s’ha adonat de la seva conducta. No era conscient de l’efecte que podia tenir en persones que el veiessin o que no el veiessin. Tanmateix, a causa de la seva sinceritat real, les seves pregàries en aquesta mesquita avui han ajudat, de la manera més directa possible, a tots els lladres en potència que podien o podien no robar sabates o reformar-se tot exposant-se a la temptació.

¿Que no veieu que la simple pràctica de la conducta conscient, per molt excel•lent que sigui en el seu propi àmbit, és una cosa realment insignificant quan es mesura al costat del coneixement que existeixen homes reals de gran saviesa? "

Aquest relat es pot trobar a "Contes dervixos" (Pagès Editors, 2005) i és extret de l'ensenyament de l'orde Khilwati ("Reclusos") fundada per Omar Khilwati.

Entrades relacionades:

El conte de les sorres

El cant del sol de Rûmî

Els tres viatgers

Marco Polo a Badascan

Marco Polo va néixer a Venècia el 1254, fill d’una important família de comerciants. Amb 17 anys d’edat, acompanyà a son pare i el seu oncle en un viatge que sortint de Laiazzo el 1271, va travessar Armènia i, per Acre, arribaren al Golf Pèrsic. Des de Pèrsia passaren pel Pamir i el desert del Gobi - regions ignorades pels europeus - i arribaren, a través de les vastes estepes asiàtiques, als confins de Catai (Xina) i, finalment, a Pequín (1275).

Convertits en homes de confiança de Kublai Khan, els foren confiades missions importants com a ambaixadors al llarg i ample del gran territori xinès. Amb l’encàrrec imperial d’acompanyar una princesa fins a Pèrsia, emprengueren el retorn (1291) per Sumatra, costes meridionals de Malàisia i l'Índia. Després de viure nou mesos a la cort persa va continuar, per Trebisonda i Constantinoble fins arribar a Venècia al cap de vint-i-cinc anys d’absència.

Durant un empresonament a Gènova, Marco Polo dictà les memòries dels seus viatges a Rustichello de Pisa, qui les va transcriure al francès amb el títol de “Livre des merveilles du monde”. A més a més de conèixer de ben a prop l'el.laboració de la seda, Marco Polo va poder "descobrir" molts altres invents xinesos, com ara la impremta o el paper, la pólvora, les fines porcellanes i els espaguetis que els xinesos ja feien des de feia segles amb farina d'arròs.

El seu relat ens descriu les seves primeres impressions - i com es van transmetre als europeus- sobre les llunyanes terres afganes o tadjiks, aquelles que ell va denominar Badascan o Balacian, a les muntanyes del Pamir i a la vall de l’antic Oxus - l’actual riu Amu Daria -:

XLVI. De Badascan

“Badascan és una gran província on la gent parla la seva pròpia llengua i són musulmans. És un gran reialme i el rei és descendent d’Alexandre i de la seva dona nascuda del rei Dario, el gran senyor de Pèrsia. I tots els reis d’aquesta província es diuen Culcarnein, que en les seves llengües sarraïnes vol dir rei Alexandre, per amor a Alexandre el Gran.

En aquesta província es produeixen les pedres precioses que es diuen balasci, que són molt boniques i de gran valor. Se les anomena balasci per Badascan, la província on les troben. Neixen en les roques de les muntanyes, i per trobar-les han de fer grans excavacions i túnels a les muntanyes, i avancen molt per sota terra, tal com amb les vetes d’or i d’argent. I en aquesta província hi fa molt fred i hi neixen en ella bons cavalls, grans i famosos corredors, i no porten ferradures, encara que hi hagin moltes pedres en aquest país.

En aquestes muntanyes hi neixen falcons sacres, volen molt bé i fan bona caça. No tenen oli d’oliva, però el fan de sèsam, que és un gra semblant al lli, i també fan un oli de nous. Els habitants són bons arquers i caçadors i la majoria van vestits amb pells d’animals, ja que tenen gran mancança d’altres robes. Les grans dames i nobles del país porten calces fins als peus, com els homes, i les fan de cotó i de seda molt fina, amb almesc dins. I llavors emboteixen infinitat de coses dins les calces. Hi ha dames que posen més de cent braces de fins teixits de lli i de cotó, enrotllats al voltant del cos com mantellines, algunes es posen vuitanta, d’altres seixanta, segons els seus mitjans, que les fan inflar. Això ho fan perquè als homes els agraden les dones grasses, i la que està més inflada per sota de la cintura sembla més bella que les altres. Ja us he explicat moltes històries d’aquest regne, ara us parlaré d’una altra província que es troba a deu dies de viatge”.

Aquest darrer text és un extracte del llibre "Viatges de Marco Polo" (Ed. Llibres de l'Índex, 2005).

El conte de les sorres

"Un riu, des de la seva font en unes muntanyes remotes, després de passar per tota mena de paisatges, finalment arribà a les sorres del desert. Just quan havia travessat totes les altres barreres, el riu intentà creuar aquesta, però s'adonà que, tan bon punt topava amb la sorra, les seves aigües desapareixien.

No obstant això, estava convençut que el seu destí era travessar aquest desert, però no hi havia manera. Aleshores, una veu amagada, procendent del mateix desert, xiuxiuejà:

- El vent travessa el desert, per tant, el riu també pot.

El torrent hi objectà que ja es llançava contra la sorra, però així sols era absorbit; el vent podia volar, per això podia travessar el desert.

- Llançant-te amb força tal com ho sols fer, no podràs travessar-lo. O bé desapareixeràs o bé et convertiràs en una maresma. Has de deixar que el vent et porti per sobre fins a la teva destinació.

.- Però com podria passar, això ?

- Deixant que t'absorbis el vent.

- Aquesta idea, el riu no la podia acceptar. Al capdavall, mai no havia estat absorbit abans. No volia perdre la seva individualitat. I una vegada perduda, com podia saber que la tornaria a recuperar algun dia ?

- El vent - digué la sorra-, du a terme la seva funció. S'endú l'aigua, la porta per damunt del desert i la deixa caure una altre vegada. En caure en forma de pluja, l'aigua es converteix de nou en un riu.

- Com puc saber que això és veritat ?

- És així i, si no ho creus, no arribaràs a ser més que un aiguamoll, un estat que trigarà molts, molts anys a donar-se; i sens dubte no és el mateix que un riu.

- Però és possible que no sigui el mateix riu que sóc avui ?

- En cap cas no pots continuar sent-ho - digué el xiuxiueig-. La teva part principal és emportada i torna a formar un riu. Portes el nom del que ets fins i tot avui perquè no saps quina part de tu és l'essencial.

Quan va sentir això, en els pensaments del riu van començar a sorgir certs ecos. De manera confusa, va començar a recordar un estat en el qual ell -o una part d'ell, oi ?- havia estat als braços del vent. També va recordar - o potser no ?- que allò era el que de veritat calia fer, encara que no fos obvi.

I el riu va elevar el seu vapor cap als braços acollidors del vent, que suaument i fàcilment el traslladà amunt i enllà, deixant-lo caure suaument tan bon punt van arribar al sostre d'una muntanya, a molts, molts quilòmetres de distància. I com que havia tingut dubtes, el riu podia recordar i registrar amb més fermesa en la seva ment els detalls de l'experiència. Va reflexionar: "Si, ara sé quina és la meva identitat vertadera".

El riu aprenia. Però les sorres xiuxiuejaven: "nosaltres ho sabem perquè veiem com passa dia rere dia; i perquè nosaltres, le sorres, ens estenem al costat del riu en tota la seva llargada fins a la muntanya".

I justament per això es diu que la manera com el Riu de la Vida ha de continuar el seu viatge és escrita a les Sorres".

Aquest relat es pot trobar a "Contes dervixos" (Pagès Editors, 2005) i és la versió d'Awas Afifi el Tunisià.

Taklamakan, el desconegut...

"... Allà, en el límit de l'horitzó, on s'alçaven les formes nobles i arrodonides de les dunes de sorra que mai em cansava de mirar, més enllà, en un silenci sepulcral, s'estenia el desconegut..."

Sven Hedin (Taklamakan,1895)

Islam Akhun, el buscador de tresors de Khotan

En la història de les incursions arqueològiques de finals del segle XIX i de principis del segle XX que van tenir lloc a Àsia Central, sempre destaquen alguns noms. Primer de tot, els dos omnipresents cònsols a Kashgar, el britànic, George Macartney i el rus, Nikolay Petrovsky, que foren les referències occidentals dels exploradors, arqueòlegs i espies que van transitar per aquesta zona.

Segon, els grans buscadors de tresors, com: el suec Sven Hedin, el magiar-britànic Aurel Stein, el francès Paul Pelliot, el japonès comte Kozui Otani, l'alemany Albert von Le Coq i el nord-americà Langdon Warner. Tots sis van ser els re-descobridors entre les sorres del desert d'escultures, murals, textos i manuscrits d'un valor incalculable, i tots ells van ser els protagonistes d'un dels espolis més importants de la història, comparable a robatoris com els de Grècia o Egipte, que puntualment, surten als mitjans de comunicació.

Moltes de les obres que es van apropiar es troben en els museus i institucions d'un mínim de tretze països, i algunes d'elles, d'un gran valor van desaparèixer definitivament en les nits fosques de l'Alemanya i del Japó de la Segona Guerra Mundial. És molt millor no recordar aquests esdeveniments entre els nostres amfitrions xinesos, que encara, avui en dia, al mostrar les parets buides de les coves de Mogao a Dunhuang expressen la seva ràbia i tristor amb un contundent: "robat".

Però, d'entre tots els personatges de llegenda que varen viure a la Ruta de la Seda en l'època del Great Game (la lluita entre els imperis colonials pel control d'Àsia Central), hi ha un poc conegut i per allò més fascinant, el buscador de tresors, Islam Akhun.

Entre els anys 1895 i 1898, aquest home, uigur, nascut a Khotan, fou el més gran distribuïdor de manuscrits antics a les col·leccions públiques de Sant Petersburg, París i Londres. Per les seves mans, apareixien llibres i manuscrits escrits amb estranys caràcters (alguns d'ells recordaven l'escriptura cursiva brahmi, d'altres eren absolutament desconeguts), que provenien d'amagades ciutats perdudes entre la sorra del desert i amb noms, fins aquell moment, desconeguts pels orientalistes com ara Ybu Qum o Qara Yantaq.

Els seus principals compradors eren Macartney i Petrovsky, els dos cònsols occidentals, entestats a portar la glòria als seus respectius imperis, i. el més important sinòleg de l'època, Hoernle, validava l'autenticitat de les obres, empès per gaudir d'un ràpid reconeixement social. Ja es parlava de noves, i fins llavors, ignorades llengües i del descobriment del segle.

Tanmateix, pocs anys desprès, quan els primers exploradors van realitzar directament les excavacions, es varen adonar que no apareixia cap document similar o cap indici de la seva existència. Mentre, als museus d'Europa ja disposaven de desenes de documents amb una dotzena de llengües desconegudes que els estudiosos s'afanyaven a intentar desxifrar.

Fou Aurel Stein qui va descobrir l'engany. Islam Akhun, es dedicava a la última dècada del segle a la recerca de monedes, ceràmica o qualsevol altre resta arqueològica que estigués pagada pels governs europeus, però, aquestes demandes anaven cada cop més en augment degut a la competència i a l'avarícia dels colonialistes. En aquell moment es va idear l'estafa. Al adonar-se que els museus i els experts del món estaven disposats a pagar importants sumes pels manuscrits, va crear una fruitosa indústria de falsificació de documents, on cadascun dels seus socis compraven paper de la regió, el tenyien de groc o de marró, escrivien durant hores, en caràcters inventats, i posteriorment el posaven a fumar al foc. El resultat eren els manuscrits que desprès omplien seccions senceres del British Museum o d'altres.

Islam Akhun, un senzill home de poble, va enganyar a experts, museus i a la cobdícia d'Europa. Com diu Peter Hopkirk a la seva obra "Demonios extranjeros en la Ruta de la Seda": "Aquest astut falsificador que va enganyar per complert als especialistes més destacats, pot ser qualificat de geni".

Avui en dia, desprès de ser trobats l'any 1979 en un soterrani del British Museum (on s'havien retirat en dues arques de fusta amb l'etiqueta de "falsificacions d'Àsia Central") resten 90 llibres i manuscrits d'Islam Akhun catalogats a la British Library.

Un poble a tocar de la pagoda Mor

Malgrat que el dia s'havia llevat boirós, prop de les dotze del migdia, el desert de Taklamakan ens recordava la seva presència. El petit grup que havíem llogat una furgoneta per a visitar les ruïnes de la Pagoda Mor, l'últim lloc d'influència budista fins que va arribar l'islam a Xinjiang, ja ens allunyàvem amb certa pressa a la recerca d'un oasi que ens acollís amb una refrescant dosi d'aigua, d'ombra i de vegetació.

Sense saber com, vam arribar a un petit poble pròxim a aquestes ruïnes.

Allà, un recargolat laberint de carrers coberts amb parres ens varen donar la desitjada frescor i ens portaren a una placeta on ens va aparèixer el mercat del dissabte. No més de vint o trenta paradetes esteses al terra on trobar patates, cebes i alls, pebrots verds i vermells, enciams, síndries, i a l'extrem nord de l'espai, una filera on s'amuntegaven gallines i alguna cabra. A prop seu, un barber feia la seva feina rasurant curosament la closca d'un home. També hi havia algunes minses parades de roba, teixits i mocadors. No era pas un mercat ric.

Els vianants ens miraven entre sorpresos i atents, i feien esforços per iniciar una conversa o oferir-nos algun producte. Després de comprar una síndria i obrir-la, repartint-la entre nosaltres i les persones que ens envoltaven, ens vàrem deixar descansar entre les bancs de pedra de l'indret on parlàvem tots plegats. També vam fer, distrets, algunes fotografies.

Una dona es va creuar davant nostre i, en aquell instant, vaig captar la seva imatge; ella, sense adonar-se'n, va continuar caminant pausadament. El seu rostre em va transmetre una nítida pau. Poc després, un parell de vilatans miraven les fotos que acabava de fer i enmig d'expressions d'alegria i riures van buscar i trobar en el mercat aquella senyora. Finalment, s'acostà, observà la fotografia, i es va posar a plorar. Malgrat que tothom estava alegre, la situació era incòmode, i no sabíem com calmar el plor d'aquella dona.

Per sort, en uns segons ja no plorava; les nostres mirades es van creuar, em va somriure amb una bellesa que mai no oblidaré i la resta de gent ens va abraçar. Era la seva primera fotografia... Poc després, estàvem en una llar gaudint de l'hospitalitat del poble uigur.

L'esmolet d'Id Kah (Kashgar)

Aquest home, des de la seva infantesa, s'asseu al costat de la mesquita d’Id Kah esmolant ganivets, dagues, espases o estranys estris de cuina. El seu rostre es fa tan familiar com els racons de cadascun dels carrerons o com les cinc “crides” diàries a l’oració.

Davant la mirada curiosa del viatger, intueix un somriure i fixa la seva ànima en assolir la perfecció i la bellesa en la metòdica tasca.

En aquell moment, comencen a sortir, en petits grups, els fidels; alguns marxen pausadament entre els carrerons ombrívols dels voltants, d'altres s’acosten a ell per a fer alguna compra o mirar la mercaderia, els darrers s'aturen a la porta de la mesquita i gaudeixen en passar l'estona mentre parlen de la vida.

Ens arriba un reconegut flaire, una parada de menjar plena de kebabs i samsas (pans farcits de carn de xai), i més enllà s'intueix el fum d'una cuina on preparen dapanji, un pollastre sencer esquarterat i fregit acompanyat de tomàquet, pebre picant, all, patates i verdures... els petits grups comencen a desfer-se.

És l'hora de dinar, i ben aviat, el brogit del carrer desapareix pausadament, a molts dels creients els espera un plat de laghman (fideus d'arròs amb llegums picants) a taula, se senten els últims riures i adéus. L'escalfor asfixiant del sol pren la ciutat i ens recorda que estem a la vora del desert de Taklamakan.

"El valor dels gestos..."

Arribar finalment a Kashgar, va ésser una delícia, una ciutat en plena activitat, dividida en carrerons que amaguen records dels segles passats en llengues mil.lenàries i en noves avingudes que dibuixen el model "han" de prosperitat...

La província autonòma de Xinjiang, també coneguda com el Turquestan Xinès, es troba a l'extrem d'aquest país, conformant un dels eixos bàsics de la Ruta de la Seda, on encara es poden trobar la barreja de cultures, idiomes, religions, queviures, olors i llegendes que el viatger espera gaudir.

Kashgar és reconeguda com el gran basar de la Ruta de la Seda, pel seu mercat dels diumenges on més de cent mil persones, vingudes de les poblacions i muntanyes veïnes, compren, regategen, mouen i intercanvien tota mena de mercaderies (roba, viandes, animals, eines, etc.) amb les paraules i gestos que ho han fet sempre. Tanmateix, abans de perdre'm pel mercat, vaig passejar lentament per carrers estrets de cases antigues i vaig adonar-me que una petita botiga de queviures era absolutament ocupada per una trentena de joves, i no tant joves, uigurs, que observaven atònits els dibuixos animats en un televisor. Ben aviat, la noia de la foto va començar a canviar de distracció.

Cada cop es fixava més en la meva roba, en la barba o en el meu nas, i finalment em va agafar de la mà i em va incorporar al públic televident.

Cap paraula, només el gest, i mai havia estat tanta estona gaudint d’unes sèries infantils japoneses. Aquesta va ésser la meva primera impressió de Kashgar...