Ja tenim el video del Nooruz 2010...

I avui podem gaudir amb el video realitzat per en Daniel Rincón en el marc de la celebració de l'any nou, Nooruz, organitzat per Amu Daria, Associació per a la promoció cultural de la Ruta de la Seda, que va tenir lloc el passat 20 de març... ummmm...

Entrades relacionades:
Feliç Nooruz... arriba la primavera...
Barcelistan: Celebrem el nooruz
Aquest 20 de març, Feliç any nou !!!

Feliç Nooruz... arriba la primavera...

El passat dissabte 20 de març a l’Ateneu Popular de La Flor de Maig del barri del Poble Nou de Barcelona va tenir lloc el sopar de celebració del Nooruz (cap d'any) que té lloc en les cultures d'Àsia Central i de l'antiga Persia amb l'arribada de la primavera... aquí teniu unes primeres imatges d'aquesta activitat organitzada per Amu Daria, Associació per a la promoció cultural de la Ruta de la Seda, en el marc de la segona trobada del Barcelistan:

I de nou, com en el primer Barcelistan, estic encantat... i content... vaig tenir la sort de compartir quatre o cinc hores amb un munt de gent (prop de seixanta persones de Catalunya, Uzbekistan, Rússia, Tartaristan, Itàlia...) parlant de mil i un temes: viatges, música, gastronomia, art, cultura...


Moltes gràcies a tothom per l'alegria, il·lusió i bon humor que va acompanyar tota la vetllada... i FELIÇ NOORUZ !!!

Nooruz 2010: Un petit canvi, el sopar comença a les 21.30h !!!

Tal com us vam comentar el sopar tindrà lloc demà dissabte 20 de març a l’Ateneu Popular de La Flor de Maig (c. Doctor Trueta, 195 – entre el c. Llacuna i el Ptge. Bori -) al barri del Poble Nou de Barcelona.

Tanmateix, i degut a l’èxit de la convocatòria (ja som més de 50 persones), ens hem vist obligats a buscar una sala més gran i això ens ha significat un petit canvi en l’hora d’inici del sopar, així

Començarem a les 21.30h.

Per qualsevol consulta no dubteu en escriure’ns a info@larutadelaseda.cat i FELIÇ NOORUZ !!!!

Aquest 20 de març ... Feliç Any Nou !!!!

Ja tenim a punt tots els aspectes bàsics per celebrar l’any nou i l’arribada de la primavera... El sopar tindrà lloc el proper dissabte 20 de març a les 20.30 h a l’Ateneu Popular de La Flor de Maig (c. Doctor Trueta, 195 - entre el c. Llacuna i el Ptge. Bori -) al barri del Poble Nou de Barcelona.

A on, i gràcies a les mans d'un cuiner uzbek i l’experiència culinària d’alguns companys/es de l’associació, disposarem d'una autèntic àpat amb els següents plats de la tradició persa i d’Àsia Central:

Entrants: Kashk-i badenjun (puré d'albergínia), Mast-o-khiar (salsa persa amb iogurt i cogombre) i Navruz (amanida d'Àsia Central).

Primer plat: Shurpa Kaytnama (Sopa de verdures amb anyell).

Segon Plat: Plov (l’arròs amb carn més tradicional d’Orient).

Postres: Baklava (Pastissets elaborats a base de pasta de nous).

Begudes: Te i/o aigua (Nota – Si es desitja consumir qualsevol altra tipus de beguda, es pot comprar en el Bar de l'Ateneu o bé portar des de casa sense cap tipus de problema).

El preu del sopar és de 17 Euros per persona. Les parades de transport públic més properes són: Metro (Estacions Llacuna i Poble Nou, línia 4), Bus (6, 26, 36, 71 i 141) i Bicing (Estació 165 - Carrer del Doctor Trueta).

Si us sembla suggeridora la proposta, us demanem que CONFIRMEU L'ASSISTÈNCIA ABANS DEL DIJOUS, indicant un telèfon de contacte al correu info@larutadelaseda.cat, així com que ens especifiqueu quantes persones vindran al sopar amb vosaltres i ens indiqueu el nom o els noms d'aquestes persones...

Esperem les vostres notícies !!!!

BARCELISTAN: Celebrem el nooruz

Amigues i amics, finalment ja hem fet la suma dels vosts rebuts aquestes dies i ja tenim un munt de propostes per les properes trobades del Barcelistan. A aquesta web www.larutadelaseda.cat podeu veure les 10 propostes més votades...

I seguint aquests resultats us volem proposar la propera activitat del Barcelistan, en concret, i ja que s’acosta l’arribada de la primavera i per tant el Nooruz, FER UN SOPAR EL DISSABTE 20 de MARÇ a Barcelona. com ho veieu…?

La idea és trobar-nos, conèixer i celebrar el nooruz (”nouruz” o “no ruz”, nou dia – l’any nou que es celebra en l'equinocci de primavera a Iran, Àsia Central, algunes zones de Turquia, l’Azerbaijan, l’Afganistan i altres zones d’Àsia- ), compartir tradicions: menjar fruites seques, gaudir dels set elements (vida, salut, bellesa, amor, felicitat, fertilitat i prosperitat), estrenar roba, i donar la benvinguda a la primavera…

En aquest moment estem acabant de concretar el lloc (un local o restaurant on per un preu al voltant de 15 € – més o menys-puguem estar la mar de bé) però necessitem saber quanta gent pot estar interessada, per la qual cosa us demanem que ens escriviu a info@larutadelaseda.cat i us apunteu prèviament al sopar, per poder calcular la logística de l’espai.

De moment res més, si us plau feu difussió entre amics/gues i coneguts/des, esperem les vostres inscripcions…. i FELIÇ NOORUZ !!!

El camí del te: Chan Dao

Un bosc espès i tardorenc em dóna la benvinguda i el camí s’endinsa allunyant-se de la civilització envers una muntanya que es fa fonedissa entre les branques dels arbres. És un camí empedrat que m’havien dit que conduïa als pavellons del jardí xinès on hi viu un vell savi ch'an (- 禪 - nom que rep la l'escola xinesa originària del que habitualment coneixem en Occident per budisme zen). L’estructura de la casa és força senzilla i alhora d’una bellesa colpidora, els colors i les formes del bambú i de la fusta embolcallen la seva silueta.

Una lleugera brisa i el cant de les fulles dels roures ancians acompanyen la meva entrada en una cambra modesta: no més de deu o dotze metres quadrats on en camaraderia s’ha asseuen quatre homes de diferents edats. En dues de les parets uns quadres ch'an que mostren unes muntanyes humides, nascudes de la boira i de l’enginy de la natura. En un extrem, un fogó de carbó vegetal i al damunt, el calderó de ferro; desats amb exquisida harmonia el recipient d’aigua, els pots de te, la cullera de bambú i un drap blanc.

La conversa es desenvolupa tranquil·lament, sense cap mot o gest que indiqui malestar, ben al contrari, ja que es parla d’història, de poesia, de música o d’arquitectura. A poc a poc, les veus s’esmorteeixen i el silenci ocupa la cambra. Es respira una pau que acompanya el mestre de te mentre executa els gestos rituals amb lentitud, amb cura i sobretot, amb amor. Molt d’amor. Observar, en els instants que inicia la cerimònia, la seva mirada, els seus ulls lluents, és endinsar-se en velles tradicions i secrets. És el moment de sentir el te. Olorar el perfum. La mà esquerra sosté la tassa mentre la mà dreta, avergonyida, la cobreix. Tres glops. Resten les darreres gotes a la tetera...

La sensació de pau i harmonia ja és absoluta i només s’escolta la suau respiració dels presents, el cant d’un mussol, que em recorda que s’ha fet de nit, i el xiuxiueig del vent. S’encén una llàntia d’oli. El temps resta en suspensió, en silenci, en serenitat, en infinit...

“El te no és res més que això:
Feu bullir l’aigua
Hi poseu el te en infusió
I el beveu...
És tot el que cal saber”

Rikyu (mestre japonès de la cerimònia del te)

Entrades relacionades:

Un te verd a l'ombra del Dao

La fugida del pintor Notxa

Bukhara, la lenta sorra del rellotge

"... Els meus amfitrions, un pare i els seus dos fills que acabaven d'arribar de treballar del camp, em cantussejaven aquests versos de Rudaki (858-941) -el gran geni i fundador de la literatura persa, poeta oficial de la cort de Bukhara que lloava amb els seus cants a la naturalesa, a la noblesa i als ideals del ser humà-, mentre degustàvem amb profund plaure un abundant i saborós plov, el plat nacional d'Uzbekistan. La versió culinària típica en les cases de Bukhara és el Mayizli Plov on trobem arròs, pastanagues grogues, cebes, passes, comí, all, pebre o safrà i al que, ocasionalment, se li pot afegir carn d'anyell o de vaca...."

Amb mots com aquests comença el meu relat "Bukhara, la lenta sorra del rellotge", el tercer i darrer capítol de la sèrie "Uzbekistan: Compta la llegenda", que podeu trobar al número de febrer de la Revista Fronteras de Papel. Espero que us agradi...

Aquesta revista de viatges - de la que ja us he parlat positivament en altres ocasions- és un apassionat i interesant projecte de dos grans viatgers: la Mercè Criado i en Joan Biosca que, mes a mes, ens descobreixen la bellesa d'arreu del món.

Us recomano fer una bona ullada i una bona lectura als seus reportatges. Estic segur que us agradaran...

Entrades relacionades:

Samarcanda, el rostre més bell
Khiva, un oasi entre deserts
Bukhara: Al voltant de la piscina

Bukhara: Mirades de la Ruta de la Seda

Cicle "Els secrets de la Ruta de la Seda"

Els secrets de la Ruta de la Seda

Durant la segona quinzena del mes de febrer en l'Espai 210 (c/ Padilla, 210 baixos, en el barri de la Sagrada Família a Barcelona) tenen lloc diferents activitats de divulgació de la història, la cultura i les tradicions de la Ruta de Seda: Cinema, xerrades, imatges, gastronomia... Us volia convidar i presentar-vos el seu programa:

Dimarts 17 de febrer a les 19.00h.

Passi d’un capítol de la sèrie “La Ruta de la Seda” (50 minuts, sèrie deTV), 1980.

Aquesta és una sèrie mítica entre els amants dels viatges i de la Ruta de la Seda. Filmada en coproducció entre les televisions públiques xinesa i japonesa de 1980 i que va ser emesa per TVE 2 a principis dels anys 80; era el primer cop que una televisió estrangera entrava a Xina des de la creació de la República Popular.

Es passarà el capítol 1 “Esplendor de la Antigua Changang” dedicat a explicar la Ruta de la Seda, el descobriment dels guerrers de terracota i la que fou un dels extrems de la Ruta, Xi’an, capital històrica de la Xina.

Un cop finalitzada la sessió de cinema hi ha una xerrada amb l’Olivier Soriano, autor del blocs “La Ruta de la Seda”, “De Bukhara a Tashkent en bicicleta” i “Rutas legendarias” que acompanyat pel Behzod Sultanov de l'Uzbekistan ens parlaran de la bellesa de ciutats com Samarcanda i Bukhara.

Posteriorment, podem visitar l’Exposició “Mirades de la Ruta de la Seda” d’Eduard Balsebre (imatges del seu viatge de vuit mesos per l’Àsia Central i la Xina) que hi haurà al vestíbul.

I per acabar, podem prendre un petit refrigeri amb productes del Kirguizistan, acompanyats per l’Asyl Ryskulova que ens descobrirà alguns dels secrets d’aquesta cuina: amanides, arròs, formatge, pastes de mel, te i d’altres...

Divendres 20 de febrer a les 19.00h.

Passi pel·lícula “El Silencio (Sokout)” (76 minuts), 1998.
Iran – Tadjikistan – França / Direcció i guió: Mohsen Makhmalbaf. Premi CinemAvvenire, menció especial Sergio Trasatti i medalla d’or de la Presidència del Senat Italià en el Festival de Venècia 1998.

Per al nen Jorshid, escoltar és vital atès que és cec. El Jorshid no només escolta música sinó que és afinador d’instruments musicals. Per poder subsistir sense la vista, ha après a escoltar la música de tot el que l’envolta.

Un cop finalitzada la sessió de cinema hi ha una xerrada amb el Xavier Tarafa, autor dels blocs TransTadjik (relat de la seva ruta en bicicleta per la Pamir Highway) i Els viatges del Xavi que ens descobrirà la vida a les muntanyes del Pamir, el sostre del món.

Dimarts 24 de febrer a les 19.00h.

Passi pel·lícula “El camino a casa (Wo de fu qin mu qin)” (95 minuts), 1999.
Xina / Direcció: Zhang Yimou / Premiada amb l’Ós de plata i el Premi del jurat del Festival de Berlín 1999.

La pel·lícula Wo de fu qin mu qin de Zhang Yimou és una altra petita mostra de les delícies del cinema asiàtic.

L’inici de la història, filmat en blanc i negre, comença amb el retorn del fill que un dia marxà a la ciutat i que des d’aleshores no havia tingut mai temps per tornar a casa, fins ara, que el seu pare ha mort. El nucli fonamental de la pel·lícula, filmat en color, comença en el moment en què el fill recorda la història d’amor de la seva mare i del seu pare, cosa que el permetrà entendre l’abast i el valor que tenen els records i la tradició per la seva mare i, tot i que no n’era conscient, per ell mateix.

Un cop finalitzada la sessió de cinema es preveu fer una xerrada amb el Kim Herrero que durant l’any 2007 va fer la Ruta de la Seda des d’Istambul a Xi’an i podrà mostrar-nos el rostre més humà d’aquesta mítica Ruta.

Divendres 27 de febrer a les 19.00h.

Passi pel·lícula “La historia del camello que llora” (90 minuts), 2003.
Alemanya – Mongòlia / Direcció; Byambasuren Davaa i Luigi Falorni / Nominada a l’Oscar com a Millor Documental curt 2005, Premi de la Crítica Internacional en el Festival de San Francisco 2004 i Premi del Públic en el Festival de Karlovy Vary 2004.

En el desert del Gobi (es troba entre Xina i Mongòlia) encara es conserven tradicions ancestrals. Aquesta pel·lícula és un meravellós documental d’un d’aquests esdeveniments: el naixement d’una cria de camell, el rebuig per part de la mare del nounat i la solució que aquesta cultura mil·lenària ofereix a aquesta situació.

En finalitzar la sessió de cinema, tindrà lloc una xerrada amb els viatgers i autors de la web Més Enllà i el bloc Literatura viatgera, el Lluís Bono i la Núria Borràs (també autora del bloc Pels camins del món) que ens relataran la seva ruta per l’hospitalitat del Kirguizistan, els basars de Xinjiang i l'ànima de la Xina.

I per tancar el cicle “Els secrets de la Ruta de la Seda” realitzarem un petit àpat (pica-pica) amb productes de la Ruta de la Seda acompanyats per l’Asyl Ryskulova que ens oferirà un bon grapat d’anècdotes i comentaris sobre la gastronomia d’aquestes terres.

Espero que us agradi la proposta i ens veiem aquests dies...

Entrades relacionades:

Mirades de la Ruta de la Seda

Una nit a Tash Rabat

L'esmolet d'Id Kah

Encanteri gastronòmic

Unes mans petites amb dits petits però llargaruts que em recordaven les ales dels cignes quan comencen el seu vol, fonedisses i fugisseres.

Feia poc més de trenta minuts que en màgica harmonia els condiments anaven a parar al wok i ara en una salsa un xic espessa nedaven en oli de sèsam, el vinagre fosc i el sucre acompanyats per set o vuit tomàquets de raïm, un feix de gingebre tallat finament i una vintena de daus de tofu - cuits amb una salsa de soja amb un punt de salat.

La flaire era deliciosa i un lleuger fum envaïa les parets engalanades amb cartells publicitaris de dones de pel·lícules dels anys 30 i fotografies en blanc i negre dels antics hutongs de Pequín. Un avorrit i jove cambrer observava en el buit les isolades taules mentre l’harmònic ritme de la cuina el convidava a reflexionar silenciosament.

De nou, la meva mirada es va perdre darrere les mans que m’hipnotitzaven i m’allunyaven de qualsevol imatge. No existia cap altre brogit enmig d’aquell poblat carrer de bicicletes i de vianants, només el wok fumejant i uns dits plens de bellesa que s’entrecreuaven mentre tallaven els aliments i en un instant, amb delicadesa uns bastonets remenaven la salsa.

Davant meu, en senzill encanteri, es barrejaven aliments i temps de cocció i naixia la màgia de la cuina xinesa. Agre, dolç i salat es fusionaven lentament i unes mans expertes feien el miracle...

Entrades relacionades:

L'esmolet d'Id Kah

Un te verd a l'ombra del Dao

Al voltant de la piscina

El viatge: un conte tibetà

"Dos monjos van de viatge. Des de fa tres dies només han trobat una vella al llindar de la seva cabanya. Els ha ofert una mica d’ordi torrat, barrejat amb te i mantega rància. Amb el magre tsampa, aprofitat de la vigília, no n’han tingut per res. Tenen gana i fred. Tot de sobte es posa a ploure. El monjo més jove es protegeix com pot amb un faldó de la seva túnica. El més gran tira endavant en silenci. Cau la nit; a l’horitzó, cap refugi, ni un temple, ni una ermita, ni la cabanya més modesta. El viarany que segueixen es perd al lluny, en la muntanya.

El novici jove ja no pot més. Ignora la meta d’aquest viatge inacabable. 'El temple zen no deu ser gaire lluny', es diu. “Em sembla que ens apropem a Kamakura; però, és aquesta la nostra destinació?”

Trencant les regles estrictes de silenci, gosa interrogar el seu superior, que camina amb pas regular:

—Mestre, on anem?

—Ja hi som —respon el mestre.

—Voleu dir que l’etapa és a prop? —insisteix el monjo jove.

—Aquí, ara. Ja hi som.

El novici, esverat, mira el camí pedregós, que s’endinsa en la boira. Lluny, els cims temibles ja es perden en la nit. Té por, fred, fam. I bruscament, en un llampec, hi comprèn. Recorda unes paraules que es repeteixen sovint en el monestir: 'El Zen és un camí que va...'. Dintre de cada pas per aquest camí s’hi enclou l’eternitat. En el present fa niu la vida, l’oasi, l’infinit. Assaboreixo el present, el futur és un somni, només el present és.

'Quan us desperteu a la veritat', diu un vell poema, 'el vostre esperit esdevé brillant i lluminós, com un raig de lluna'.

Tot murmurant-ne aquestes coses, el novici avançava en pau".

Entrades relacionades:

Lung-ta: els cavalls del vent

El búfal i el iac

No tinc temps

Els albercocs de la llarga vida

Diuen que els habitants de la Vall d’Hunza són els més longeus del món. És habitual, com demostren alguns estudis internacionals, trobar-hi un nombre elevat de persones que arriben als cents anys i més, i és així com es creu que en aquesta vall (igual que succeeix en d’altres de l’Himàlaia) han nascut les llegendes sobre Shangri-La i el paradís de l’eterna joventut.

No sé si serà veritat, però el que és absolutament cert és que aquesta vall d’inexplicable bellesa roman aïllada entre set i vuit mesos l’any i aquesta és l'època en què els hunzakuts redueixen la seva activitat a les tasques de la llar i a la cura del bestiar a les bordes.

Tanmateix, en les setmanes en què el sol escalfa els seus rostres i la primavera els somriu l’activitat es torna frenètica i les feines del camp, de la llar i l’atenció al nou turisme de muntanya, delerós d’escalar, ocupen totes les hores del dia.

Som a mitjan maig, tot just quan comença aquesta època i quan em trobo fent una volta pels carrers costeruts de Karimabad. Se’m fa habitual descobrir a les teulades de les cases, o enmig dels camins, esteses de desenes d’albercocs espinyolats i deixats per a què s'assequin - a Hunza, també, és l’únic indret conegut on els albercoquers viuen cent anys, més del doble que a la resta del món. Una imprescindible reserva de menjar per passar els mesos més durs de l’hivern.

En observar els rostres d’una parella d’ancianes mentre els estenen al terra em pregunto, distret, assaborint la flaire dels albercocs: i no seran aquests fruits el secret de l’eterna joventut...?

(veure mapa de la zona)

Entrades relacionades:

Baltit Fort: Un palau a tocar del cel

Rawalpindi: Art sobre rodes

Marco Polo a Badascan

Marco Polo va néixer a Venècia el 1254, fill d’una important família de comerciants. Amb 17 anys d’edat, acompanyà a son pare i el seu oncle en un viatge que sortint de Laiazzo el 1271, va travessar Armènia i, per Acre, arribaren al Golf Pèrsic. Des de Pèrsia passaren pel Pamir i el desert del Gobi - regions ignorades pels europeus - i arribaren, a través de les vastes estepes asiàtiques, als confins de Catai (Xina) i, finalment, a Pequín (1275).

Convertits en homes de confiança de Kublai Khan, els foren confiades missions importants com a ambaixadors al llarg i ample del gran territori xinès. Amb l’encàrrec imperial d’acompanyar una princesa fins a Pèrsia, emprengueren el retorn (1291) per Sumatra, costes meridionals de Malàisia i l'Índia. Després de viure nou mesos a la cort persa va continuar, per Trebisonda i Constantinoble fins arribar a Venècia al cap de vint-i-cinc anys d’absència.

Durant un empresonament a Gènova, Marco Polo dictà les memòries dels seus viatges a Rustichello de Pisa, qui les va transcriure al francès amb el títol de “Livre des merveilles du monde”. A més a més de conèixer de ben a prop l'el.laboració de la seda, Marco Polo va poder "descobrir" molts altres invents xinesos, com ara la impremta o el paper, la pólvora, les fines porcellanes i els espaguetis que els xinesos ja feien des de feia segles amb farina d'arròs.

El seu relat ens descriu les seves primeres impressions - i com es van transmetre als europeus- sobre les llunyanes terres afganes o tadjiks, aquelles que ell va denominar Badascan o Balacian, a les muntanyes del Pamir i a la vall de l’antic Oxus - l’actual riu Amu Daria -:

XLVI. De Badascan

“Badascan és una gran província on la gent parla la seva pròpia llengua i són musulmans. És un gran reialme i el rei és descendent d’Alexandre i de la seva dona nascuda del rei Dario, el gran senyor de Pèrsia. I tots els reis d’aquesta província es diuen Culcarnein, que en les seves llengües sarraïnes vol dir rei Alexandre, per amor a Alexandre el Gran.

En aquesta província es produeixen les pedres precioses que es diuen balasci, que són molt boniques i de gran valor. Se les anomena balasci per Badascan, la província on les troben. Neixen en les roques de les muntanyes, i per trobar-les han de fer grans excavacions i túnels a les muntanyes, i avancen molt per sota terra, tal com amb les vetes d’or i d’argent. I en aquesta província hi fa molt fred i hi neixen en ella bons cavalls, grans i famosos corredors, i no porten ferradures, encara que hi hagin moltes pedres en aquest país.

En aquestes muntanyes hi neixen falcons sacres, volen molt bé i fan bona caça. No tenen oli d’oliva, però el fan de sèsam, que és un gra semblant al lli, i també fan un oli de nous. Els habitants són bons arquers i caçadors i la majoria van vestits amb pells d’animals, ja que tenen gran mancança d’altres robes. Les grans dames i nobles del país porten calces fins als peus, com els homes, i les fan de cotó i de seda molt fina, amb almesc dins. I llavors emboteixen infinitat de coses dins les calces. Hi ha dames que posen més de cent braces de fins teixits de lli i de cotó, enrotllats al voltant del cos com mantellines, algunes es posen vuitanta, d’altres seixanta, segons els seus mitjans, que les fan inflar. Això ho fan perquè als homes els agraden les dones grasses, i la que està més inflada per sota de la cintura sembla més bella que les altres. Ja us he explicat moltes històries d’aquest regne, ara us parlaré d’una altra província que es troba a deu dies de viatge”.

Aquest darrer text és un extracte del llibre "Viatges de Marco Polo" (Ed. Llibres de l'Índex, 2005).

Un te verd a l'ombra del Dao

En Pere i jo descansàvem d'un llarg dia de visites i caminades en un santuari daoista: el Temple dels vuit Immortals a Xi'an, l'antiga capital xinesa de la Ruta de la Seda, i preníem tranquil.lament un te verd acompanyats per la brisa que portava el jardí i per les mans expertes d'un home que dibuixava les seves cal.ligrafies davant d'un parell de curiosos com nosaltres.

L'escalfor de la tassa i el seu suau flaire ens va transportar cinc mil anys enrere: Diu la llegenda xinesa, que l’emperador i erudit Shen Nung va descobrir les propietats beneficioses del te. Durant el seu regnat, una de les sàvies normes en vigor obligava a què tota l’aigua destinada al consum humà fos bullida prèviament per tal d'evitar així moltes malalties i desgràcies.

Un dia de l’any 2737 aC quan Shen Nung descansava al costat d’un arbret de te silvestre, una lleugera brisa va agitar les rames amb tanta bona fortuna que algunes fulles van parar a l’aigua acabada de bullir. La tissana que em va resultà li va semblar deliciosament refrescant i reconstituent.

Així és com va descobrir la infusió i va néixer la cultura del te, un dels elements indissolubles de la filosofia i les tradicions d'aquesta civilització com comprovem en saber que es considera una de les set necessitats bàsiques de l'ésser humà conjuntament amb la llenya, l’arròs, l’oli, la sal, la salsa de soja i el vinagre.

Deixem passar els darrers instants del dia i marxem tot comentant una dita: "Quan es fullegen els cinc mil anys d’història de la nació xinesa es nota en gairebé cada pàgina el perfum del te..."

Entrades relacionades:

El savi mai fa coses grans

Les paraules rectes semblen tortes

Osh Bazaar

Menys el sostre, tota la sala era de marbre blanc: el terra, les columnes de l'entrada, les escales que portaven al pis superior o al terrat, les parets, i les estàtues que es trobaven al fons de la sala, enfront de l'entrada. Unes imatges clàssiques d'un home i d'una dona que ens rebien directament en entrar al recinte; ell, vestit d'obrer i ella, de camperola, tots dos amb una posició de força i lleugeresa, aixecant el seu cos i la seva mirada cap al cel.

La mà esquerra de l'home duia un martell, la mà dreta de la dona duia una falç i totes dues mans es trobaven endavant i per sobre dels seus caps en direcció a un cel infinit i a un nou futur. Una imatge plena de plasticitat i de bellesa. Els seus llavis restaven muts com si sabessim que cap dels passavolants tenia esma per escoltar la seva història, la història del Kirguizistan i de la Unió Soviètica.

Em trobava en el mercat de la carn. De nou, vaig perdre la meva mirada en el marbre lluent, amb aquell toc farinós eixamplat per la llum dels fanals, i que reflectia tots els matisos del vermell. Hi havia els vermells foscos, els escarlates, els marrons vermellosos i les tonalitats del carmesí, fins i tot, hi havia un vermell emboirat. Mai no hagués pensat que podien donar-se en un únic espai tantes tonalitats de vermell.

Observava amb curiositat la gent que creuava, una munió de persones recorrien els carrerons que s'havien creat al voltant de les parades, i l'olor a carn omplia tot el palau. Sí, aquell recinte semblava un palau reconvertit en un escorxador, però sabia que no era així, senzillament era un més dels edificis d'arquitectura soviètica creats per a ús públic: un mercat amb una construcció sorprenent per la meva mirada occidental. Un exemple del realisme socialista.

Durant la resta del matí, vaig visitar altres edificis com aquell. A fora, la sensació era diferent, la llum del dia, la barreja d'olors, el meravellós caos dels mercats de fruites i verdures on innombrables parades mostraven apassionadament els seus productes: melons, síndries, préssecs, pomes i peres, fruites seques, llavors de carbassa, arrossos, pastes... Vaig comprar fruita en alguna d'aquestes parades i mentre la tastava passejava seduït pels vius colors i eixamplava la respiració amb la suau i freda brisa de les muntanyes nevades.

Quin contrast en un mateix mercat ! Ordre i caos, llum i foscor, present i passat. A Bishkek, la capital del Kirguizistan, existeixen molts mercats, i el que més em va impressionar, fou aquest: Osh Bazaar.

Osh: L'obertura Larsen...

Un passeig per la ciutat d’Osh, la segona ciutat del Kirguizistan i la capital de la vall de Fergana és força interessant. Una ciutat on es barregen el caos asiàtic i les restes de l’ordre soviètic, on l’islam ha substituït el comunisme en les oracions i consignes, i on es pot visitar un dels mercats més importants d’Àsia Central, el basar "Jayma", on podem trobar tant els barrets blancs típics del país anomenats "ak kalpak", com ganivets tadjiks, teixits xinesos, fruites i verdures conreades a l’Uzbekistan, ferradures pels cavalls, mobles artesans, cd’s piratejats de música tradicional i moderna, o sofàs i cadires de llana. Osh és la ciutat més uzbeka del Kirguizistan.

Després de tot el matí vagarejant entre les parades i la gent, i de prendre'm una bozo -la cervesa kirguisa feta de panís- un es pot acostar al parc que es troba a la riba del riu Ak-Buura, i passejar a l’ombra dels plataners fins arribar a una curiosa atracció, un avió Yak-40.

A la vora, una gentada es troba dempeus seguint amb interès un grup assegut de jugadors d’escacs que disposen d’una ampla filera de taules i taulers. Fa temps, potser des dels set o vuit anys i fins els tretze, em va fascinar jugar a escacs. Em passava els dissabtes pel matí a l’escola amb altres companys jugant i jugant, i els moviments de les peces eren un màgic ball en la meva ment, una música deliciosa plena de vida... Amb el pas del temps altres interessos van fer-me oblidar aquesta passió; una passió que vaig heretar del meu pare, el qual amb paciència em va mostrar.

Aquella tarda a Osh recordava la meva infantesa, gaudia de l’estratègia de la vintena de jugadors entregats a les seves partides, i descobria les apostes que es feien de cinc soms entre el públic que observava.

Una brisa ens alleujava de la suor i la calor sufocant. Fou en aquell precís instant, quan el vent em va acaronar, que la meva vista es va fixar en un dels taulers. Allà vaig descobrir una jugada coneguda.

Tot just quan començava a jugar amb el meu pare, i les derrotes es succeïen a causa de la meva inexperiència i ansietat, va haver-hi un dia que fou diferent. Un dia en el qual em sentia especialment animat ja que veia que cada cop jugava millor; feia poc que havia après l'obertura Larsen i estava delerós per tornar a fer-la servir. Així, per la tarda, el meu pare i jo vàrem començar una nova partida, com sempre, amb uns riures i alguna broma.

El joc es va començar a posar interessant des del principi, vaig obrir amb b3, i en pocs instants, peons, cavalls i alfils ocupaven el centre del taulell i els enrocs ja ocupaven la reraguarda. Ell, de ben segur, sentia la meva emoció i les seves jugades anaven acompanyades d’un somriure.

Tanmateix, els dos posàvem més obstinació i concentració de l'acostumada; els minuts passaven i les peces anaven abandonant el taulell en trista processó. Al final, jo tenia una bona defensa i vaig poder concentrar l'atac de tal manera que semblava que realment la partida era meva. Tot va acabar quan el meu pare, després d'analitzar la situació del joc, - encara recordo com arrugava el front -, va prendre el seu rei i el va deixar caure sobre el tauler en senyal d'acceptació de la derrota.

Em sentia a punt d’esclatar, i ell em va felicitar amb dignitat i tendresa mentre m’acaronava el cap: - Moltes felicitats, has guanyat !!! Quan vulguis juguem la següent -. Il·lusionat com estava vaig col·locar de nou les peces. I la partida següent, i l’altra i moltes altres més les vaig tornar a perdre fins que, amb el pas dels anys, ens vàrem anar igualant i jugar els escacs esdevingué un íntim i mutu plaer. Crec que aquell dia fou l’inici del meu amor pels escacs.

Així ara, enmig d’Osh, més de vint-i-cinc anys després, aquella mateixa jugada es trobava en aquell gastat tauler d’escacs. Davant meu, un noi d’uns vuit anys i un home de poc més de cinquanta, eren la representació del meu pare i meva. Increïble....

I de cop i volta, com en una revelació, ho vaig veure, el noi va moure la mateixa peça que jo en el passat, ho recordo com si fos ara, un cavall. Ara m'adono que era la peça clau a la defensa; sense aquell cavall, es permetia a l’altre jugador entrar amb la dama i prendre una torre al mateix temps que et donava escac i, sense cap mena d’escapatòria, en una jugada més et donava un contundent mat. I així fou en aquell parc.

Entenc ara el discret riure del meu pare. Tenia la partida guanyada ja que havia creat una jugada impecable. En aquell moment ni em vaig adonar i ell va optar per valorar el meu esforç i no desil·lusionar-me.

A Osh, enmig d’aquells desconeguts, vaig desitjar amb tot el meu cor seure al costat del meu pare i tornar a començar una partida, gaudir de nou del seu somriure i de la complicitat del suau moviment de les peces...

Al voltant de la piscina...

Una vintena de nens i nenes neden, es llencen aigua els uns als altres, xipollegen i juguen a la piscina. Em trobo al cor de l'antiga Bukhara, el paradís al món, assegut en un dels petits restaurants que envolten la piscina que dóna nom a aquest espai, Labi-Hauz (traduït seria "al voltant de la piscina"). És el lloc de reunió tradicional de tot el poble, on les converses i reflexions sobre l'actualitat es multipliquen igual que el repòs dels vianants.

Com és tradició en altres restaurants o salons de te ("tchaï-khana"), estic ajagut en un dostarkhan: una taula alçada a un metre del terra decorada amb acolorides catifes, on hi poden estirar-se entre sis i vuit persones. Un dens emparrat em cobreix i amb la frescor de l'aigua és el lloc ideal per estar-s'hi al migdia, les hores més dures de sol.

Porto una bona estona, i el temps s'escola entre la distreta lectura i l'observació del voltant. La tassa de te verd es va omplint periòdicament, però ja començo a tenir gana, així que demano un plat de plov. És el plat nacional uzbek que porta carn de vedella, arròs, ceba, pastanagues (de color groc a l'Uzbekistan), safrà, panses, comí, alls i pebre. Tanmateix, hi han tantes receptes de plov com cuiners o cuineres; així, l'ordre de l'elaboració canvia, s'afegeixen cigrons, i fins i tot, alguns gastrònoms experts ens diran que ha d'haver-hi tanta carn com ceba. La cuina uzbeka és rica en plats, condiments i diferents rituals.

M'acosto a la cuina per a veure la seva elaboració, la cocció sempre es fa en una cassola de terra o greala, i es remena amb l'escumadora ("shumovka"), tot el procés porta poc més d'una hora i es serveix en un gran plat de fang anomenat "kazanchik" acompanyat pel pa, obi-non.

Els pans (obi-non, en uzbek, o lipioshka, en rus) són brillants, circulars, cruixents i d'un excel·lent sabor, tots ells porten un dibuix elaborat amb un instrument anomenat "nontak". El pa es fa amb farina de blat, algunes espècies i duu llavors de rosella espargides per la seva superfície. Es cou en un forn (tandyr) en forma de con amb un petit orifici en la part superior situant-se la massa crua en les parets interiors fins que queda al punt.

Un bon plov és una delícia... la tarda porta al vespre i s'encenen les bombetes de colors que acaronen les branques de l'arbrat, és l'instant que els banyistes tornen a casa, mentre el Labi-Hauz s'omple de nous visitants...

L'esmolet d'Id Kah (Kashgar)

Aquest home, des de la seva infantesa, s'asseu al costat de la mesquita d’Id Kah esmolant ganivets, dagues, espases o estranys estris de cuina. El seu rostre es fa tan familiar com els racons de cadascun dels carrerons o com les cinc “crides” diàries a l’oració.

Davant la mirada curiosa del viatger, intueix un somriure i fixa la seva ànima en assolir la perfecció i la bellesa en la metòdica tasca.

En aquell moment, comencen a sortir, en petits grups, els fidels; alguns marxen pausadament entre els carrerons ombrívols dels voltants, d'altres s’acosten a ell per a fer alguna compra o mirar la mercaderia, els darrers s'aturen a la porta de la mesquita i gaudeixen en passar l'estona mentre parlen de la vida.

Ens arriba un reconegut flaire, una parada de menjar plena de kebabs i samsas (pans farcits de carn de xai), i més enllà s'intueix el fum d'una cuina on preparen dapanji, un pollastre sencer esquarterat i fregit acompanyat de tomàquet, pebre picant, all, patates i verdures... els petits grups comencen a desfer-se.

És l'hora de dinar, i ben aviat, el brogit del carrer desapareix pausadament, a molts dels creients els espera un plat de laghman (fideus d'arròs amb llegums picants) a taula, se senten els últims riures i adéus. L'escalfor asfixiant del sol pren la ciutat i ens recorda que estem a la vora del desert de Taklamakan.