Els quatre dracs

"Fa molt i molt, al principi dels temps, no hi havia rius ni llacs sobre la terra; només el mar de l'Est, on vivien quatre dracs: el drac llarg, el drac groc, el drac negre i el drac perlí.

Un dia els quatre dracs van volar des del mar fins al cel, van perseguir els núvols i s'hi van endinsar. De sobte, el drac perlí va rugir i va assenyalar cap a la terra. Els altres tres dracs es van aplegar al seu costat i van mirar entre els núvols en la direcció que el drac perlí assenyalava.

Van veure molta gent fent ofrenes extraordinàries i cremant bastons d'encens. Una vella, agenollada damunt la terra pelada amb un nen prim als braços, cridava: "Déu dels cels, per favor, envia'ns pluja perquè puguin viure els nostres fills".

Els dracs van veure que els camps d'arròs eren secs i els conreus s'havien fets malbé, i que els arbres sense fulles semblaven esquelets. Era evident que no havien tingut pluja durant molt de temps.

- Que prima i feble està la gent - va dir el drac groc -. Si no plou aviat, moriran. Els altres dracs van fer que sí amb el cap.

- Vinga, anem a demanar a l'emperador Jade que plogui - va suggerir el drac llarg i es van enlairar des dels núvols i van volar cap a l'allunyat palau celestial de l'emperador Jade.

Al totpoderós emperador Jade no li va agradar gaire l'arribada poc cerimoniosa dels dracs.

- Com goseu interrompre la meva feina tan important de fer-me càrrec del cel i de la terra i de tota la resta? Torneu al mar i comporteu-vos!.

- Però majestat, els conreus s'estan assecant i la gent s'està morint de gana! - va dir el drac llarg- . Per favor, envieu-hi pluja de seguida!.

L'emperador Jade volia tornar al seu somieig, de manera que va fer veure que s'hi avenia: - Ah, d'acord! - va dir -. Ara torneu-vos-en, que ja hi enviaré pluja demà.
- Gràcies, majestat -van dir a l'uníson els quatre dracs, i van tornar volant, feliços, cap a la terra.

L'emperador Jade va fer un senyal a un miler de fades celestials perquè cantessin la seva tonada preferida, va badallar i es va quedar adormit.

Van passar deu dies i no va caure ni una gota de pluja. La gent estava cada cop més i més afamada. Menjaven l'herba mústia, rossegaven les branques nues dels arbres, xuclaven pedres i mastegaven l'argila seca. Els quatre dracs es van adonar que l'emperador Jade només pensava en el propi plaer i que no es preocupava gens de la gent., aleshores, després de mirar llargament el vast mar de l'Est, el drac llarg va tenir una idea:

- El mar, que no és ple d'aigua? Hem d'absorbir-la tota i escopir-la cap al cel. Caurà com pluja i salvarà els conreus i les gents.

Els altres dracs van convenir que havien de provar de fer alguna cosa, i aquesta idea era l'única que tenien. Van sobrevolar el mar i van xuclar aigua amb la boca. Després es van tornar a enlairar sobre els núvols i van escopir l'aigua pertot arreu. Van volar amunt i avall moltes vegades, xuclant i escopint, xuclant i escopint, fins que l'aigua del mar va caure en forma de pluja.

- Plou! Plou a bots i barrals! - cridava amb alegria la gent, i els nens saltaven els bassals.Van brollar rierols, després van córrer sobre els camps d'arròs fets malbé, i rebrots verds van alçar el cap enlaire mirant la pluja que queia.

L'emperador Jade estava furiós i va ordenar als seus generals celestials que capturessin els quatre dracs.

- Com goseu fer ploure sense el meu permís? - va bramar quan van portar-li els dracs al davant-

- Es l'última vegada que em desobeïu! Va manar al déu Muntanya que li portés quatre muntanyes per posar-les sobre els dracs, de manera que no poguessin fugir mai més. El déu Muntanya va fer que quatre muntanyes llunyanes travessessin l'aire volant i aterressin sobre els quatre dracs. Així doncs, els dracs van haver de quedar-se allà, amb les muntanyes al damunt per sempre més.

Tanmateix, no se'n penedien i estaven més decidits que mai a ajudar sempre la gent d'aquell lloc. Es van convertir en rius, fluint des de les muntanyes, travessant la terra ara fèrtil i morint al mar.

I així es van formar els quatre grans rius de la Xina: el Heilong Jiang (el drac negre, també conegut a Rússia com a riu Amur) al nord, llunyà i fred; el Huang He (el drac groc) al centre; el Cháng Jiāng (Iang-Tsé, riu llarg) al sud remot i el Xi Jiang (el drac perlí) al sud, llunyà i tropical".

Les imatges dels dracs d'aquesta entrada son una representació del "Mur dels nou dracs" que es troben al parc de Beihai a Pequín.

Entrades relacionades:
La granota del fons del pou

La fugida del pintor Notxa

Li Bai i l'agulla de ferro

L'Atles Català i la Ruta de la Seda

L'Atles Català és el mapa cartogràfic català més important de l'edat mitjana, atribuït al jueu mallorquí Cresques Abraham. No està signat ni datat, però gràcies al registre que figura al calendari que l'acompanya es pot situar la data de producció a l'any 1375. Es considera el primer atles conegut que incorpora una rosa dels vents, i és una de les joies de la col·lecció de la Biblioteca Nacional de França a París.

Es tracta d'un mapamundi de finals del segle XIV que permet una visió sinòptica, ple de detallada bellesa, del llavors món conegut. Una visió, obviament, des d'una òptica centrada en la Mediterrània. Les característiques aproximades de l'atles són: 6 fulls doblegats per la meitat, cadascun enganxat sobre taules de fusta. Cada full té unes dimensions de 65 x 50 cm, la qual cosa dóna una envergadura total de 65 x 300 cm.

El primer full és dedicat a la Cosmografia, el segon a Calendari (es troben dos grans calendaris, un solar i l'altre lunar, a més d'altres dades astronòmiques), i el tercer i quart fulls són dedicats al món conegut (des dels 10º als 60º de latitud nord, Finisterre i la Mediterrània).

El cinquè full és conegut com el Mapa de Delli i en ell apareixen algunes informacions i imatges fascinants que ens dibueixen la Ruta de la Seda i Àsia Central des de l'òptica europea de finals del segle XIV.

Així, tenim una representació del riu Amu Daria que neix a les muntanyes del Pamir i flueix envers la Mar d'Aral, i de la serralada que destaca més al nord, que correspon a les muntanyes asiàtiques del Tian Shan, on es pot apreciar una caravana que ens indica la Ruta de la Seda de camí a Catai. Cap el sud, Delhi crida l'atenció així com altres ciutats i indrets que destaquen amb força per les seves explicacions com La Meca, Bagdad, Samarkanda i Àstrakhan.

La majoria dels noms d'aquesta regió provenen del viatge de Marco Polo, de les informacions de Benjamí de Tudela (un rabí espanyol famós per les cròniques del seu viatge de catorze anys per la Mediterrània, Pròxim Orient i Persia i recollides en el seu llibre "Sefer Maasaot" ) o de la crònica de viatge del missioner catòlic francès Jordan Catalani (primer bisbe de la diocesi de Quilon, que enmarcava el territori dels actuals estats de l'Índia, Pakistan, Afghanistan, Sri Lanka, Bangladesh i Birmània).

Per acabar, el sisè full és conegut com el Mapa de Catai i és el que va alimentar més la curiositat dels europeus de l'època. La seva manca d'informació geogràfica detallada queda compensada per una rica ornamentació, on destaca per sobre d'altres referències Chanbalech, la ciutat del Gran Khan, actual Pequín. El riu Indus marca el límit de Catai, i tal i com recollia la tradició, neix en una vall de muntanyes de gran magnitud, en una possible al·lusió a l'Himàlaia.

Més enllà de la seva bellesa, l'Atles Català representa un punt d’inflexió entre dues maneres de representar la Terra, una nova, apareguda a finals del segle XII i principis del segle XIII, centrada en la Mediterrània, de la qual intenta delimitar amb precisió les seves línies costaneres, i una altra, més antiga, hereva de la concepció medieval, que veu la Terra com a una gran enciclopèdia visual, com un recipient que conté fragments de textos i imatges destinats a copsar el món en la seva totalitat històrica, cosmogràfica i humana.

La fugida del pintor Notxa

"Notxa havia nascut en un lloc sempre humit i verd. De petit havia jugat i corregut alegre i feliç per prats i camps plens de blancs arbres florits. El poble, el seu estimat poble, els seus vells pares, el rierol que corre transparent entre canyars de bambú...! Tot allò era el seu goig i la seva vida. Fins i tot quan dormia somreia somiant la clara llum de cristall dels camps del seu poble.

Des de molt petit dibuixava peixos i ocells a les pedres polides del riu, i ramats i pastors a les fustes dels estables. El guix i el carbó eren com llapis màgics a les seves mans. Notxa va créixer i tothom als pobles del voltant parlava d'ell. Gent d'altres llocs venien per contemplar les meravelles que pintava i se'n tornaven explicant-ho per tot el país, fins que la seva fama va arribar al palau de l'emperador.

L 'emperador va manar que Notxa es presentés a palau. Notxa va arribar i es va agenollar tres vegades davant l'emperador i va tocar tres vegades a terra amb el front. L 'emperador va dir: -Notxa, des d'ara et quedaràs aquí a palau i només treballaràs per a mi. Vull que pintis totes les parets dels passadissos í dels salons. Ja he manat que et preparin una habitació perquè et serveixi de taller i que et donin tota mena de pintures, laques i les millors fustes. Des d'ara la teva vida serà aquesta i mai més no tornaràs al teu poble.

Notxa es va posar molt trist. Ja no podria veure casa seva, el poble voltat d'arbres blancs florits ni el rierol que corria alegre entre els canyars gronxats pel vent. Ara només podria somiar l’alegria dels camps, allí tancat dins les grans parets plenes de grossos dracs de pedra. Notxa treballava dia i nit perquè l'emperador estigués content. Les seves pintures omplien els paravents lacats, les portes de fusta, les parets dels temples i habitacions imperials. Però el seu pensament volava lluny cap al verd país humit on havia nascut.

Un dia Notxa va pintar un gran quadre: el cel transparent que ell estimava des de petit, els verds prats d'herba molla, el riu vorejat de bambús i arbres florits, el blanc poblet on havia viscut i allà al lluny, entre un vol d'ànecs salvatges, el sol vermell de la posta. Era un quadre meravellós. Tothom, prínceps i mandarins, l'anaven a veure. Penjat a la paret d'un majestuós saló de palau, semblava una gran finestra oberta de bat a bat al més suau i bonic paisatge de pagès.

Notxa havia pintat el seu millor quadre, el que duia sempre al pensament i veia sempre quan somiava. Per a ell, aquell quadre no era tan sols una bonica pintura, sinó que quan se'l mirava li semblava com si es trobés allà al seu país. Per això li hauria agradat passar-se hores i hores davant la pintura, respirant l'aire net i fresc dels camps florits. Però l'emperador havia prohibit que Notxa s'acostés al gran saló; aquell saló era només per a les festes i convits que ell donava als prínceps i nobles de la seva cort. Notxa havia de quedar-se tancat, allà al seu taller, sense poder sortir i treballant, treballant tot el dia per fer content l'emperador.

Notxa no feia més que pensar a tota hora en el seu quadre i volia tornar-lo a veure ni que fos un sol moment. Un dia, aprofitant un descuit dels guàrdies i criats, es va escapar del seu taller i va entrar sense fer soroll al gran saló, va despenjar el meravellós paisatge i se'l va endur corrents pels passadissos cap al seu taller. Aviat els guardes se'n van adonar, que el quadre no hi era i van donar la veu d'alarma: La pintura meravellosa havia desaparegut!

L'emperador es va posar furiós i milers de soldats van anar pertot arreu regirant totes les cases i tots els racons. Per fi van trobar el quadre al taller de Notxa. L 'emperador va manar que fos tancat a la presó més fosca i que continués allí pintant. Notxa, però, no podia pintar. Tancat allí dins li faltava, més que llum per als ulls, alegria en el seu cor. L 'emperador el va enviar a buscar i li va dir: - Sortiràs de la presó però tornaràs a pintar per a mi al taller de palau i no intentis de tornar a sortir d'allí. Si ho fessis, et castigaria per sempre més a la presó i no veuries mai més la claror. Mira, perquè no estiguis tan trist, et deixaré veure un moment cada dia el teu quadre.

Notxa va continuar treballant, només respirava un moment cada dia quan veia els amples i verds camps del seu país, però després tornava a quedar-se trist, tancat en el fred taller. Un dia no va poder resistir-ho més. L'havien deixat sol davant del seu paisatge i es va quedar mirant-lo fixament amb els ulls ben oberts. El poble, el seu poble verd i ple de llum amb els camps amples per poder córrer sense mai parar, aquell cel fresc i net, el vent suau que gronxant els arbres cantava dolçament tot passant entre les canyes de bambú i s'enduia els núvols cel enllà, aquell vent que podria endur-se'l a ell lluny d'aquell palau, d'aquell taller pesant i trist com la presó.

Notxa va continuar mirant, mirant els verds prats flonjos d'herba tendra per on es podia córrer amb els braços oberts com ales. I... Notxa s'hi va acostar, s'hi va acostar, va fer un salt i es va ficar a dins la pintura, per dins dels prats i, sense seguir camins començà a córrer, allunyant-se cada vegada més, fins que es va fer petit, petit i va desaparèixer en el blau horitzó.

Quan els guardes van entrar a la sala per tornar-lo a tancar, no el van trobar. L'emperador es posà fet una fúria. No podia ser que hagués fugit, era impossible escapar-se del palau sense que el veiessin. Un savi mandarí va endevinar el que havia passat: Notxa havia fugit dins del quadre, ficant-se i corrent pel paisatge que havia pintat. Encara es veien les seves petjades en l’herba molla dels prats".

Adaptació de M. Eulàlia Valeri d'un conte popular xinès. Ed. La Galera, Barcelona (1977)

Entrades relacionades:

La granota del fons del pou

Li Bai i l'agulla de ferro

La maresma de l'est

El basar Rajah a Rawalpindi

Visc a l'Hotel United a pocs metres del basar Rajah, el cor de Rawalpindi. Totes les aromes de les espècies i els perfums orientals es troben en una lleugera brisa de l’hotel, enmig del soroll caòtic dels crits dels venedors, del regateig entre els homes, dels cops de martell dels artesans o de les crides a l’oració del migdia.

I tot just arribo a aquest basar a l’hora en punt, trobant-me una munió d’homes estesos al terra i pregant devotament en direcció a la Meca, mentre els versicles volen per l’aire des del megàfon d’un minaret ancià i estret. Camino curosament al costat dels creients i em perdo per carrers coberts i ombrívols a la recerca de colors, sabors i olors d'Orient deixant-me embriagar per l’atmosfera.

Aquest basar és la suma de diversos mercats en un barri vell (més que vell, descurat i abandonat) amb algunes cases que llueixen tradicionals balconades de fusta que recorden un passat més gloriós ara amagat darrera d’infinitat de cables elèctrics o de telèfon, cartells comercials i tota mena de caòtic mobiliari urbà. I tot acompanyat de moltíssims homes (i les dones...?) i de multitud de parades de queviures.

Les balances de segles passats estan envoltades de síndries, de mandarines, d'ametlles, de pastanagues, de bitxo venut a pes. Les verdures s'exposen sobre teles esteses al terra: alls i cebes, gingebre, tomàquets i patates, coliflors. I al costat dels creients orant, gàbies amb gallines i modestes parades de carn on es barregen potes d'anyell amb vísceres de vedella penjant de ganxos. A l’acaball de la pregària, una suma de veus i crits dels venedors inunda l’ambient i la gentada i, jo entre ells, ens perdem en un mercat on s'hi venen baguls d'alumini i de xapa, i veig, més enllà, restes d’aparells elèctrics desconeguts, peces incertes, aparells de ràdio i televisors en blanc i negre.

Continuo caminant entre els carrerons coberts i em trobo en una zona de tendes de roba, amb teixits de colors sobris i amb teles de vius colors, calçat, joguines, joies i pedreria. En aquest basar ja es troben més dones, encara que no en són majoria... La calor és esgotadora i un acaba per seure en una botiga dedicada a la venda de garlandes de plàstic o paper d'alumini de colors brillants per a la decoració de festes de natalicis. Sense adonarme’n, ja m’han ofert educadament una tassa de te que vaig xarrupant amb cura.

I allà, acompanyada d’un home, apareix com un esperit: una dona amb burka, aquella roba que la cobreix de cap a peus, amb una petita reixa opaca per ocultar els ulls, que l’amaga, que la fa invisible, que la fa presonera... La calor és asfixiant i la seva presència és colpidora.

Agreixo el te, m’aixeco i sense deixar de mirar-la, ressegueixo la seva esquena al caminar, marxo atabalat cap a l’hotel. En mitja hora estic sota l’aigua de la dutxa traient-me aquest regust amarg. És senzill, puc recuperar un neutral paper d’observador però, no puc deixar de pensar: i ella, pot treure’s la sensació d’asfíxia amb unes miserables gotes d’aigua...?

(veure el mapa de la zona)

Entrades relacionades:

Rawalpindi: Art sobre rodes

Els artistes de Chiniot

Baltit Fort: un palau a tocar del cel

Lung-ta: els cavalls del vent

"... Deixeu que el vent s'endugui les vostres oracions. Que els cinc elements sobrevolin tot l'univers i la seva llavor es depositi al cor de tota la humanitat..."

Litang és una petita ciutat a més de 4.000 metres d'alçària a la província xinesa de Sichuan, envoltada de muntanyes nevades i de pastures plenes de ramats de nors (el nom genèric del iac - mascle- i de la dri - femella) que formava part de l'antic regne del Tibet. Aquí, la cultura tibetana gaudeix de bona salut com es pot veure pels rostres de la gent i l'idioma emprat.

Malgrat anar ben equipat som a la darreria d'octubre i tinc molt de fred, les nits són gelides i quan cada dia, en llevar-me, ho comento al meu amfitrió Tenzin el seu rostre s'omple d'incontrolables riallades: per ell, encara fa calor...

Ahir, a la tarda, vam anar tots dos fins a un dels "chorten" (estupes) que envolten la vila on em mostrà els cavalls del vent: "Lung-ta", les oracions budistes en forma de bandereta penjades a tota la serralada de l'Himalàia. Una de les més valuoses és la que té, en el centre, una imatge d’un cavall blanc muntat per tres joies en flames que representen a Budha (l'Il.luminació), el Dharma (els ensenyaments budistes) i la Sangha (la Comunitat budista) i per això, s'ha adoptat aquest nom: "cavalls del vent" per anomenar el conjunt d'aquestes oracions.

En aquestes imatges, al voltant del cavall hi ha uns “mantres” o oracions escrites en sànscrit. La tradició diu que els "cavalls del vent" s’han de penjar de manera que el vent passi per sobre de la superfície de la bandereta. D’aquesta manera l’aire es purifica i s’endú les oracions i els desitjos escampant-los per tot arreu. Els "cavalls del vent" estan fets en roba de cotó de cinc colors diferents que identifiquen als cinc elements que formen la vida: el blanc correspon a l’aire, el vermell al foc, el groc a la terra, el verd a l'aigua, i el blau a l'espai.

Les banderetes no poden tocar el terra ni es poden despenjar abans que no es desintegrin amb el vent, la pluja i el sol. Ahir, Tenzin em va mostrar unes que havia penjat i em parlava sobre els seus desitjos escampats al vent: tenir una llarga vida i força fortuna... Poca estona després, mentre es continua rient de mi, marxem ràpid cap a la seva llar ja que necessito l'escalfor del vermell on hi viu el foc...

(veure el mapa de la zona)

Pd. Aquest cap de setmana vaig assistir a les Primeres Jornades de la Catosfera a Granollers i us recomenaria la consulta del video de la taula "Blocs i Literatura" coordinada pel Toni Ibañez ja que fou molt interessant...

Entrades relacionades:

No tinc temps...

El búfal i el iac

Els artistes de Chiniot

La decoració dels autobusos amb colors i imatges d’indrets del país o referències religioses és una tradició que troba els seus inicis quan la classe dirigent del Raj, l’administració britànica colonial del subcontinent de l’Índia, va voler decorar els seus carruatges de cavalls amb motius vius per tal de mostrar la seva superioritat econòmica i cultural enfront la població local.
Més tard, als anys 20 del segle passat, la companyia d’autobusos de Kohistan cercava una manera d’aconseguir més passatgers i foren els dibuixos d’un artista local reconegut, en Ustad Elahi Buksh, qui amb l’ajuda de la comunitat artística d’una població veïna, Chiniot al Punjab, van decorar la flota d’autobusos d’aquesta província.

Cal tenir present que la comunitat artística de Chiniot era la més reconeguda al sud d'Àsia des de feia segles ja que havien format part dels equips d'arquitectes i artistes que van crear les més impressionants obres d’art de l’època de l’Imperi Mogol (entre els anys 1526 i 1707 dc.). Palaus com el Taj Mahal d’Agra, conegut arreu, la tomba d’Humayun (un dels emperadors mogols) a Delhi, la mesquita i el palau imperial de Fatehpur Sikri a prop d’Agra, o el mateix palau d’Omar Hayat a Chiniot són alguns exemples de constrcuccions arquitectòniques de bellesa i delicadesa extraordinàries.

Posteriorment, les decoracions dels autobusos de passatgers o dels camions de transports de mercaderies es va estendre per tot el Pakistan, l’Índia i d'altres indrets d’Àsia i van començar a esdevenir un element distintiu de l’art d’aquestes zones ampliant els motius pictòrics i la complexitat de l’obra.

Amb els pas dels anys, els materials emprats inicialment, la fusta i la pintura, no han estat substituïts sinó complementats amb el metall, el plàstic, les teles i teixits, i darrerament, per les llums de colors en increïbles i complexes sistemes d’il·luminació que fan cada cop més espectaculars i plens de bellesa aquests vehicles.

Pd. Estimat Pakistan: "... Una batalla es lliura al Pakistan, una batalla pels cors i els esperits d'una nova generació, una batalla per l'esdevenir del Pakistan en tant que nació democràtica. La nova generació escollirà la moderació o l'extremisme, escollirà l'educació o l'analfabetisme, escollirà la dictadura o la democràcia, la tolerància o la beateria. Escollirà també entre la pau i la guerra..." Benazir Bhutto.

Rawalpindi: Art sobre rodes

Un tigre que persegueix una gasela , uns versicles del Corà, una treballada representació a escala de la gran mesquita de Faysal d'Islamabad. A tocar, i resseguint un preciós fons verd poma trobem una desena de flors i fulles d’estridents colors que es troben encerclades per uns llaços platejats. Penjant a banda i banda, banderetes del Pakistan i uns picarols decorats com a flors de pètals grocs, vermells i blancs.

Una barreja explosiva i seductora de vius colors, de simbologia islàmica i d’imatges quotidianes és l’art sobre rodes dels autobusos de passatgers, dels camions que transporten mercaderies, i dels petits "auto-rickshaws" que fan de taxi pels caòtics carrers de Rawalpindi, “Pindi” pels locals.

Aquests autobusos s’omplen de passatgers encabits en qualsevol racó del seu interior o del seu sostre, acompanyats de caixes, embalums i paquets de tot tamany i pes. Les rutes, algunes de més de vint hores, comencen al centre del país i arriben fins a Lahore, Peshawar o Gilgit. Una experiència que recomanaria fer un cop a la vida per deixar-se seduir per l’ambient de l’estació d’autobusos, pels colors dels transports i per paisatges d’extraordinària bellesa.

Osh Bazaar

Menys el sostre, tota la sala era de marbre blanc: el terra, les columnes de l'entrada, les escales que portaven al pis superior o al terrat, les parets, i les estàtues que es trobaven al fons de la sala, enfront de l'entrada. Unes imatges clàssiques d'un home i d'una dona que ens rebien directament en entrar al recinte; ell, vestit d'obrer i ella, de camperola, tots dos amb una posició de força i lleugeresa, aixecant el seu cos i la seva mirada cap al cel.

La mà esquerra de l'home duia un martell, la mà dreta de la dona duia una falç i totes dues mans es trobaven endavant i per sobre dels seus caps en direcció a un cel infinit i a un nou futur. Una imatge plena de plasticitat i de bellesa. Els seus llavis restaven muts com si sabessim que cap dels passavolants tenia esma per escoltar la seva història, la història del Kirguizistan i de la Unió Soviètica.

Em trobava en el mercat de la carn. De nou, vaig perdre la meva mirada en el marbre lluent, amb aquell toc farinós eixamplat per la llum dels fanals, i que reflectia tots els matisos del vermell. Hi havia els vermells foscos, els escarlates, els marrons vermellosos i les tonalitats del carmesí, fins i tot, hi havia un vermell emboirat. Mai no hagués pensat que podien donar-se en un únic espai tantes tonalitats de vermell.

Observava amb curiositat la gent que creuava, una munió de persones recorrien els carrerons que s'havien creat al voltant de les parades, i l'olor a carn omplia tot el palau. Sí, aquell recinte semblava un palau reconvertit en un escorxador, però sabia que no era així, senzillament era un més dels edificis d'arquitectura soviètica creats per a ús públic: un mercat amb una construcció sorprenent per la meva mirada occidental. Un exemple del realisme socialista.

Durant la resta del matí, vaig visitar altres edificis com aquell. A fora, la sensació era diferent, la llum del dia, la barreja d'olors, el meravellós caos dels mercats de fruites i verdures on innombrables parades mostraven apassionadament els seus productes: melons, síndries, préssecs, pomes i peres, fruites seques, llavors de carbassa, arrossos, pastes... Vaig comprar fruita en alguna d'aquestes parades i mentre la tastava passejava seduït pels vius colors i eixamplava la respiració amb la suau i freda brisa de les muntanyes nevades.

Quin contrast en un mateix mercat ! Ordre i caos, llum i foscor, present i passat. A Bishkek, la capital del Kirguizistan, existeixen molts mercats, i el que més em va impressionar, fou aquest: Osh Bazaar.

Shahr-i-Zindah, la tomba del Rei Vivent

A Samarkanda es troba un dels monuments que més em varen impactar de tot el meu viatge per la Ruta de la Seda, el mausoleu Shahr-i-Zindah, o la "tomba del rei vivent".

Aquest mausoleu és un interessant complex funerari, unit des de la seva entrada per un passadís i a banda i banda, s'hi troben d'altres mausoleus. Tot plegat resta envoltat per un extens cementiri musulmà.

Shahr-i-Zindah deu el seu nom a un cosí del profeta Mahoma, Qusam ibn-Abbas, el qual va ser decapitat per un infidel mentre es trobava pregant , i en lloc de morir es va resguardar en un nínxol on, diuen, encara es troba i continua vivint. Més enllà de la llegenda, Qusam ibn-Abbas fou l'introductor de l'islamisme en aquesta zona d'Àsia Central.

Tot creient uzbek sap que anar tres cops en pelegrinatge a Shahr-i-Zindah és com anar un cop a La Meca, per la qual cosa, aquest és un dels llocs més importants pel que fa l'àmbit religiós del país, i en el seu ambient es respira cert recolliment i espiritualitat.

Aquest conjunt funerari es va crear durant el pas de nou-cents anys, des del segle XI fins al segle XIX, i inclou més de trenta edificis. La part més elevada és la principal i mitjançant arcades, anomenades chartak, i passadissos es conenecten les diferents estances.

El cos principal, el complex de Qusam ibn-Abbas, es situa en la part nord-est del conjunt i consta de diferents edificis, entre ells el seu mausoleu (l'edifici més antic) i la mesquita (segle XVI).

El grup superior d'edificis destaca pel mausoleu de Khodja-Akhmad (segle XIV) que es situa al nord i un segon mausoleu (anomenat pel seu any de construcció, 1361), que es troba a l'est.

La part del mig, correspon a la família d'Amir Timur ("Tamerlán") i a l'època d'expansió del seu imperi (finals del segle XIV i principis del segle XV), quan Samarkanda era la seva capital. Destaquen dos mausoleus: el de Shadi Mulk Aga, la seva neboda, i el de Shirin Bika Aga, la seva germana.

Al costat d'aquest darrer, es troba l'anomenat "Octàedre", una cripta inusual de la primera meitat del segle XV. A mesura que anem baixant, trobem un mausoleu amb doble cúpula, que, particularment, el trobo d'extraordinària bellesa, és el de Kazi Zade Rumi, científic i astrònom.

La meva fascinació per aquest complex ve donada, no només per la seva història, sinó també per la qualitat del treball artesanal de gran part dels seus edificis. La seva arquitectura timúrida i la seva ornamentació combinen la decoració policromada amb sanefes caligràfiques, temes vegetals, inscripcions i polígons simples.

És en aquest racó de la ciutat, on trobo el sentit de les paraules del poeta Omar Jayyam: "Samarkanda , el rostre més bell que la terra li ha tornat mai al sol".

Una visita imprescindible: Nuqus a l'Uzbekistan

El Museu d’art de Karakalpak (col·lecció Savitsky) que es troba Nuqus és una petita joia entre deserts i a l’extrem de l’Uzbekistan...

Igor Savitsky (1915-1984), artista de Moscou, va arribar a la regió autònoma del Karakalpakstan (ètnia, cultura i llengua diferent a la resta del país) com a membre d’una expedició etnogràfica i arqueològica, i durant els anys que es dedicava als seus estudis va trobar tresors oblidats, des de la Bactria i la Sogdiana antigues, a les restes del pas de les legions d’Alexandre, el Gran per aquestes terres.

En els anys 50 del segle XX, va establir una llar per a la seva col·lecció en el museu de l'art de Karakalpakstan. Però, a més de les antiguitats va començar una feixuga tasca de coneixement i recollida de l’art de la regió, de l’art tradicional uzbek, i dels artistes russos entre el 1900 i els anys 30, i fins i tot, posteriors, però fora de l’ortodòxia del règim.

Aquest va ésser l’element que em va fascinar al descobrir els seu museu, davant dels meus ulls apareixien obres d’art d’una qualitat extraordinària enmig d’una petita població envoltada pel Mar d’Aral i la sorra.

Molts d’aquests artistes eren desconeguts o les pressions polítiques del sistema soviètic els van silenciar o destruir. Va ésser gràcies a Savitsky, que va acollir als artistes i salvar les seves obres, que ara hi ha un fons de 81.500 articles de la primera meitat del segle.

Així, tenim una col·lecció congelada en el temps, oblidada de les rutes museístiques, i de ben segur, és un bon motiu per fer-ne uns quants quilòmetres de viatge...

Cinc artistes em varen fascinar especialment: Grigoriyev N. M (1890-1943), Kurzin M.I. (1898-1957), Luppov S.M. (1893-1977), M. Ishanov (1950-1984) i per últim, Ufimtsev V.I. (1899-1964). Aquests, com d'altres, es poden consultar a la pàgina web del museu - en rus-: http://museum.setglobal.net/ru/

Si voleu més informació sobre que es pot trobar al Museu (hi ha altres seccions d'escultura, arqueologia, música tradicional, teixit, etc...) a la web també es disposa d’un llistat d’articles i reportatges sobre ell mateix: http://museum.setglobal.net/ru/press/massmedia