Els albercocs de la llarga vida

Diuen que els habitants de la Vall d’Hunza són els més longeus del món. És habitual, com demostren alguns estudis internacionals, trobar-hi un nombre elevat de persones que arriben als cents anys i més, i és així com es creu que en aquesta vall (igual que succeeix en d’altres de l’Himàlaia) han nascut les llegendes sobre Shangri-La i el paradís de l’eterna joventut.

No sé si serà veritat, però el que és absolutament cert és que aquesta vall d’inexplicable bellesa roman aïllada entre set i vuit mesos l’any i aquesta és l'època en què els hunzakuts redueixen la seva activitat a les tasques de la llar i a la cura del bestiar a les bordes.

Tanmateix, en les setmanes en què el sol escalfa els seus rostres i la primavera els somriu l’activitat es torna frenètica i les feines del camp, de la llar i l’atenció al nou turisme de muntanya, delerós d’escalar, ocupen totes les hores del dia.

Som a mitjan maig, tot just quan comença aquesta època i quan em trobo fent una volta pels carrers costeruts de Karimabad. Se’m fa habitual descobrir a les teulades de les cases, o enmig dels camins, esteses de desenes d’albercocs espinyolats i deixats per a què s'assequin - a Hunza, també, és l’únic indret conegut on els albercoquers viuen cent anys, més del doble que a la resta del món. Una imprescindible reserva de menjar per passar els mesos més durs de l’hivern.

En observar els rostres d’una parella d’ancianes mentre els estenen al terra em pregunto, distret, assaborint la flaire dels albercocs: i no seran aquests fruits el secret de l’eterna joventut...?

(veure mapa de la zona)

Entrades relacionades:

Baltit Fort: Un palau a tocar del cel

Rawalpindi: Art sobre rodes

Baltit Fort. Un palau a tocar del cel (Hunza / Pakistan)

Al nord del Pakistan es troben les muntanyes gelades del Karakorum i, unint aquest país amb la Xina, es dibuixa una irreal ruta, la Karakorum Highway (KKH) que ressegueix desordenadament el curs dels rius Kunjerab i Hunza, travessa petites terrasses que han esdevingut plantacions i ens acosta a pics de més de 7.000 metres com el Rakaposhi o l'Ultar Sar.

Al cor d'aquesta ruta trobem la Vall d'Hunza, un verd oasi amb petits horts de patates, pastanagues i cebes, i camps de blat, pomes, cireres i, sobretot, albercocs.

Un verger que gaudeix de tres mesos d'estiu en alçades sempre per sobre dels 2.500 metres, i un hivern dur, on aquestes terres queden pràcticament aïllades de la resta del món.

Estem a la terra dels hunzakuts, un poble acollidor conegut per la defensa de les seves identitat, llengua (el burushaski), cultura i religió (l'ismailisme - essent el seu lider Aga Khan-). Sense oblidar la seva mítica longetivitat, que ens recorda les llegendes del Shangri-Là.

També, són coneguts per la seva suposada herència genètica de les tropes d'Alexandre el Gran, que van creuar per aquestes terres en la seva campanya per Àsia, i que es pot veure avui en la pell clara i rosada, els cabells rossos i pèl-rojos i en els ulls blaus o verds dels seus habitants.

La seva capital és la petita població de Karim Abad, també anomenada Baltit, on, malgrat avui en dia es troben les botigues i "comoditats" necessàries per a preparar qualsevol excursió als pics dels voltants, encara conserva l'esperit que va trobar-se la fotògrafa i periodista suïssa Ella Maillart i va relatar l'any 1936 a la seva obra "Oasi prohibits":

"Quan cau la nit, la muntanya es guarneix amb mil llums. Els indígenes, després d'haver ascendit tres o quatre hores per sobre del llogaret, han encès en totes les arestes rocoses, centenars de fanals d'oli. L'efecte és fascinant, sota el cel, on brillen els astres amb gèlid fulgor, totes aquestes llums vermelloses tenen una mica d'infernal, enfilades en les negres parets del nostre circ tancat, al lluny, pel pàl·lid i irreal Rakaposhi."

Aquesta màgica visió fou des de les finestres del Baltit Fort, residència fortificada d'influències arquitectòniques tibetanes i amb més de 700 anys d'antiguitat. El palau on habitava el Mir d'Hunza (en burushaski, anomenat Thum), la màxima autoritat de la zona durant més de 950 anys.

Expliquen les llegendes, que aquest fort es va construir quan 300 treballadors (paletes, fusters i artesans) foren el dot de matrimoni d'una princesa del Baltistan en casar-se amb el Thum local.

La fortalesa es troba en una ciutadella natural a una alçada de 2.440 metres amb una visió general de la Vall i dels pics que l'envolten. No només des de la balconada i des de la terrassa hi ha una excel.lent visió, sinó també des de les habitacions principals com el saló de ball o la sala noble. La fusta és l'element clau en la construcció, i les finestres, les portes, les columnes i els passamans treballats artesanalment són el testimoni del mestratge artístic d'aquells qui van construir el palau.

Passejant per les seves 53 cambres (salons, magatzems, cuina, dormitoris, presó, sala d'armes, etc.) anem descobrint els secrets del passat de la fortalesa.

Trobem les insígnies i banderes d'aquest poble, els mobles i les catifes, diferents instruments musicals, els barrets que es feien servir en les grans ocasions, els khalats, les fotografies de família dels Mirs o de les diferents celebracions que van tenir lloc entre les seves parets, i finalment arribem a la terrassa on podem gaudir de tota la vall, de les muntanyes nevades i la visió a uns tres quilòmetres d'una altra fortalesa, l'Altit Fort.

Durant la visita a aquest palau a tocar del cel, m'acompanya un dels hereus dels antics guardians d'aquest fort. De les seves paraules, plenes de passió i dignitat, sorgeixen les emocions d'Ella Maillart en comentar la seva festa de benvinguda:

"... La balconada de la terrassa domina la vall, cada pilar de la terrassa té banyes d'isard, i l'escut d'armes del Mir: un arc i una fletxa destacant sobre el fons blanc... El Mir és vestit de gal·la, duu un superb capell de llúdria i un khalat de llana de burdeus obsequiat per Yakug Beg, el conqueridor de Sinkiang, al seu pare. El seu fill primogènit té el rostre vermell i el bigoti pèl-roig que li fan semblar un granger anglosaxó. S'ha engalanat amb una levita negra... Després ens ofereixen unes danses... quatre noiets vestits amb khalats es mouen graciosament, al compàs, amb aquests moviments de coll tan peculiars de les danses turques, duen perruques fetes amb llargs cabells negres, de dones de Kashgar..."