El Kirguizistan viu aquests dies un dels episodis més crítics des de la seva independència. Per tal de fer conèixer el Kirguizistan i la naturalesa del conflicte que actualment desestabilitza no només el país sinó tota la regió centreasiàtica l'Observatori d'Àsia Central ha organitzat la conferència "El Kirguizistan 2010" que comptarà amb la presència de dos experts que ens faran una presentació general del país i ens donaran la seva opinió sobre el present i el futur del país centreasiàtic. Aquesta conferència tindrà lloc el proper dilluns 12 de juliol de 2010, de 19.30 h a 21.00 h a la Casa Àsia · Sala Samarcanda (Av. Diagonal, 373 · Barcelona) i amb la presència de:
Us volia convidar a la lectura dels diferents articles i noticies aparegudes sobre el Kirguizistan en aquestes darreres setmanes. Podeu trobar molta informació a a la web de l'associació hispano-kirguís Sumalak, ala pàgina d'actualitat de la web www.larutadelaseda.cat o a la pàgina de noticíes de l'Observatori d'Àsia Central (OAC).
"Por la mañana, Bakíev se resistía aún a ceder ante el gobierno provisional dirigido por Rosa Otunbáyeva e intentó en vano reforzar su posición en un mitin en la localidad de Osh [...] donde sus simpatizantes, contrariamente a lo que esperaba, estaban en minoría en relación a los partidarios del gobierno provisional dispuestos a boicotear el mitin a bastonazos. La escolta presidencial tuvo que intervenir disparando al aire y el presidente huyó en un jeep, perseguido por las piedras que le lanzaban los manifestantes [...]
Por la tarde, tras negociar con los funcionarios amotinados y firmar un documento con ellos por el que cede el poder, Bakíev abandonó Kirguizistán desde el aeropuerto de Dzhalal-Abad con destino a Taraz, en Kazajistán." En aquest video podem veure les imatges d'Osh:
I per últim, i especialment, podeu llegir aquest article publicat el passat 9 d'abril perNicolás de Pedro, investigador del CIDOB, que ens fa interessants reflexions sociopolítiques sobre el present i futur del país:
"Kirguizistán, segundo asalto: ¿una esperanza democrática?"
Por segunda vez, una revuelta popular violenta ha derrocado el Gobierno en Kirguizstán. Con el paso de las horas el espectro de una guerra civil se disipa, pero la evolución de los acontecimientos en las principales zonas del sur, tradicional feudo del huido presidente Bakíyev y desde donde amenaza con volver, sigue incierta. De momento, informaciones de primera mano indican que la situación en Osh y Jalalabad permanece en calma, pero aún deben tomar posesión de sus cargos las nuevas autoridades provinciales nombradas por el Gobierno provisional. La respuesta de los gobernadores dimitidos y otros hombres fuertes de la zona así como la incógnita del apoyo real que tiene Bakíyev en la región podrían todavía cambiar la correlación de fuerzas en los próximos días. La situación pues permanece abierta.
El nuevo Gobierno provisional está encabezado por una conocida opositora, Roza Otunbáyeva, que como el presidente depuesto proviene también del Sur del país. Otunbáyeva, una personalidad de reconocido prestigio en su país y con buenos contactos internacionales, fue a principios de los noventa embajadora en varios países occidentales, entre ellos Estados Unidos. La nueva líder ha prometido la implementación de reformas democráticas y la convocatoria de elecciones para dentro de seis meses. Sin embargo, los últimos años de promesas de democratización reiteradamente incumplidas en Kirguizstán obligan a la cautela también ahora. En esto precisamente radica el origen de los disturbios de esta semana: el ahora ex presidente Bakíyev defraudó muy pronto las esperanzas de democratización y regeneración del país que encarnó brevemente cuando accedió al poder tras la revuelta de marzo de 2005, conocida como la “revolución de los tulipanes”. Y lo cierto es que los cinco años transcurridos desde entonces sólo han significado un empeoramiento de la situación política y económica del país. De las promesas de establecer un sistema parlamentario democrático se ha pasado al intento de consolidación de un régimen presidencialista autoritario, a través de ingenierías constitucionales y políticas, como el establecimiento de un Parlamento a medida del presidente, por medio de varias elecciones fraudulentas y graves restricciones a las libertades públicas.
La situación económica será sin lugar a duda una de las cuestiones prioritarias que deberá afrontar el Gobierno interino si consigue mantenerse en el poder y si aspira a tener alguna oportunidad en los comicios anunciados. No en vano, es el deterioro de las condiciones de vida, asociado en buena medida a la corrupción de Bakíyev y su camarilla, lo que ha generalizado el hartazgo y detonado la violenta respuesta de estos días. En las últimas semanas, Bakíyev trató de hacerse con el control de algunos de los escasos activos económicos estratégicos de los que dispone el país como son las centrales hidroeléctricas y térmicas por medio de privatizaciones en favor de alguno de sus familiares. Esto se sumaba a un aumento desproporcionado de las tarifas de gas y electricidad que han duplicado y cuadriplicado su precio, generando malestar e indignación entre la población. No obstante, el temor a los saqueadores y criminales que pululan estos días por las calles, junto con la desconfianza existente con respecto a la clase política, oposición incluida, impulsa a muchos ciudadanos a permanecer en sus casas y a albergar expectativas moderadas sobre las posibles mejoras.
Si bien los sucesos en Kirguizstán se explican y desarrollan en clave interna, las repercusiones geopolíticas pueden ser importantes también a nivel regional. La república kirguiza es objeto de rivalidad entre Rusia y EEUU desde hace varios años. Ambos utilizan sendas bases próximas a Bishkek. Moscú, con la connivencia de Beijing, ha dado reiteradas muestras de su deseo de que las autoridades kirguizas pongan fin a la presencia estadounidense en su territorio. De hecho, el depuesto Bakíyev accedió a proceder a su expulsión ante la oferta rusa de inversiones y créditos blandos durante su visita a Moscú en febrero de 2009. Pero, a pesar del desagrado ruso, no pudo resistirse al cheque que acabó extendiendo Estado Unidos y que triplicaba el monto del alquiler anual de las instalaciones.
El jueves 8 de abril, el primer ministro ruso Vladimir Putin contactó telefónicamente con Roza Otunbáyeva en su calidad de presidenta en funciones, lo cual puede interpretarse como un primer signo de un potencial reconocimiento. A esto se une el rápido desplazamiento del vicepresidente en funciones, Almazbek Atambáyev, a Moscú para entablar conversaciones sobre posibles ayudas económicas rusas. Todo ello, además de alimentar teorías conspirativas entre los partidarios de Bakíyev acerca de la intervención de una potencia extranjera en los acontecimientos, ha situado de nuevo en un primer lugar de la agenda el destino de la presencia estadounidense en el país, que forma parte del despliegue en Afganistán. Lo cierto es que los nuevos dirigentes kirguizos han enviado mensajes contradictorios. Por un lado, Otunbáyeva ha afirmado que el Gobierno interino no prevé ningún cambio respecto al uso de la base de Manas por parte de EEUU. Pero, por otro lado, en unas declaraciones recogidas por la agencia Reuters, Omurbek Tekeváyev, el líder opositor más activo en las protestas del último mes que desembocaron en la caída del Gobierno, ha indicado que una reducción de la duración de la presencia estadounidense es “altamente probable”.
Pero la onda expansiva de mayor calado que podrían gestar los acontecimientos de Kirguizstán en el contexto regional está en el hecho que se vuelve a abrir la tenue esperanza de una perspectiva de futuro democrático para el país. La fragilidad y dificultad de este horizonte -como lo demuestra la experiencia ucraniana- no disminuyen la fuerza del aviso que se manda a los dirigentes tanto de Asia central como de todo el espacio postsoviético: tarde o temprano, llega el momento en que la falta de responsabilidad ante los ciudadanos sí pasa factura.
Avui és el Blog Action Day 2009, un dia on molts blocaires d'arreu del món ens coordinem per fer una entrada amb el mateix tema, aquest any el CANVI CLIMÀTIC, us convidem a participar !!!
«Tinc molt clar que cap acció bona no es perd en aquest món. Sempre quedarà en algun lloc.»
«Ha arribat el moment de continuar la gran tasca que Vicente va començar i de continuar difonent els seus ideals de compromís amb els més desafavorits, així com l'acció per posar remei al patiment al món.» Anna Ferrer
Una vida impressionat i una feina impressionant que cal continuar... De tot cor, gràcies...
Us convido a visitar la web de la Fundació Vicente Ferrer, l'entrevista a Vicente Ferrer del programa (S)avis de TV3 i el bloc de l'Eduard Muntaner, Com gotes a l'oceà (on he trobat la imatge que encapçala aquesta entrada).
“La nit de Cap d’Any del calendari lunar és certament més autèntica que la del calendari solar. A banda de I’aldarull festiu que envolta pobles i ciutats, el cel ja deixa endevinar l’arribada imminent de l’any nou. Enmig deis núvols grisos i pesants del capvespre, van apareixent tot d’esqueixos de llum, acompanyats del soroll esmorteït d’explosions llunyanes que celebren l’ascensió del déu de la Cuina.
El soroll dels petards més propers és força més ensordidor. Mentre les orelles encara xiulen, una suau olor de pólvora envaeix l’ambient. Vaig tornar a Lu, la meva vila natal, en una nit com aquestes. Tot i que en dic vila natal, la meva família més propera ja no hi viu, i per això vaig haver d’allotjar-me a casa del senyor Lu. Jo sempre l’he conegut com “l’oncle Quart”, perquè és el quart fill de la generació familiar que em precedeix. De jove, l’oncle Quart va estudiar a l’Acadèmia Imperial i es va fer un fervent seguidor del neoconfucianisme. No havia canviat gaire des que l’havia vist per última vegada: el vaig trobar només un xic més envellit, tot i que encara no s’havia deixat créixer una barba venerable.
En veure’m va fer els comentaris tradicionals, va observar que m’havia engreixat i de seguida va carregar durament contra els revolucionaris. Jo ja sabia que no es tractava d’un atac personal i que es referia a reformadors de vint anys enrere, a personatges com en Kang Youwei. No obstant això, se’m va fer difícil de mantenir-hi una conversa i al cap d’una estona em vaig trobar sol al seu estudi.
L’endemà em vaig llevar força tard. Havent dinat, em vaig dedicar a visitar parents i coneguts. El tercer dia vaig fer el mateix. Ningú no havia canviat gaire; només havien envellit una mica. Les famílies anaven enfeinades preparant la cerimònia del sacrifici d’any nou.
Es tracta de la cerimònia més important de totes les que se celebren a Lu al final de l’any. La gent dóna una benvinguda respectuosa als déus de la bona sort i els demana prosperitat per a l’any entrant. Es compra carn de porc, es maten ànecs i pollastres, i tota la carn es renta amb tanta força que els braços de les dones queden vermells, perquè hi ha dones que no es treuen els braçalets de plata ni per rentar la carn. Quan la carn ja és cuita s’hi escampen uns quants bastonets a l’atzar: és el que s’anomena l’ofrena ritual, té lloc just abans de l’alba del dia de Cap d’Any...”
Extracte del conte “El sacrifici d’any nou” del llibre “Diari d’un boig” (Barcelona, Edicions de 1984, 2007) de Lu Xun (鲁迅).
Lu Xun (1881–1936), pseudònim de Zhou Shuren, ha estat considerat pràcticament per unanimitat el pare de la literatura xinesa moderna. Escriptor prolífic, la seva obra completa omple més d’una quinzena de volums, I’extensió dels quals probablement es duplicaria o triplicaria si es traduís íntegrament a una llengua occidental. Va conrear diversos gèneres literaris (assaig, narrativa, poesia i crítica) i, a més, fou editor i traductor destacat d’obres de literatura occidental, que solia traduir a partir de versions japoneses. Tot i que es va dedicar majoritàriament a l’assaig, són les seves obres de ficció les que van marcar un punt d’inflexió en l’evolució de la literatura moderna a la Xina, i les que han tingut més ressò internacional.
L’inici de la seva carrera literària és força coneguda: de jove se’n va anar a estudiar al Japó on volia aprendre les bases de la medicina occidental per, posteriorment, tornar a la Xina i col·laborar en la modernització de la ciència mèdica del país. Un cop al Japó, una diapositiva que retratava un grup de xinesos contemplant, passius i palplantats, l’execució d’un compatriota a les mans de soldats japonesos el va fer adonar que la malaltia de la societat xinesa necessitava un remei espiritual, més que no pas físic.
Aquella imatge, es diu, el va marcar profundament i Lu Xun va decidir fer un gir cap a l’humanisme, promoure un nou moviment cultural i, en definitiva, dedicar-se de ple a la literatura. Malgrat alguns fracassos inicials, els articles i els relats que, anys més tard, va publicar en diverses revistes el van convertir en un personatge cèlebre i respectat, sense deixar de ser una figura solitària, iconoclasta i esquerpa.
Tot i que l’anècdota de la diapositiva no ha estat mai verificada, el posicionament que, al capdavall, ens vol transmetre denota una preocupació majúscula per l’educació i la cultura en temps de crisi. En aquest sentit, Lu Xun va participar activament en el Moviment del 4 de Maig del 1919, un moviment renovador que es va estendre al llarg de la primera meitat de la dècada dels anys vint i que criticava amb duresa una societat en ple caos polític i intel·lectual.
Des del punt de vista literari, una de les principals fites del Moviment del 4 de Maig del 1919 fou l’abandonament del xinés literari clàssic (“wényán” 文言) en favor d’una llengua literària moderna (“báihuà” 白話, literalment «llengua blanca») propera a la llengua parlada i col·loquial que fos més transparent i accessible per al poble. Aquesta transició lingüística havia de contribuir al progrés cultural i espiritual cap a una Xina moderna.
Lentament i amb fortes dificultats es va acceptar aquest ideal lingüístic (no així les seves característiques) i finalment l’any 1949 amb l’arribada del partit comunista al govern i la proclamació de la República Popular de la Xina, l'esperit del “báihuà” es va convertir en la base de la llengua xinesa estàndard moderna (coneguda com “putonghua” 普通话).
En aquest temps també la figura literària i l’esperit “modernitzador” de Lu Xun es van incorporar de ple dret a la reforma nacional i a la construcció de la nova Xina.
"Em trobava assegut en una petita placeta al costat del Basar Taqi-Sarrafon de Bukhara i tres nois joves es van acostar per a practicar l’anglès. Parlàvem de tot una mica: del temps, de futbol, del que estava llegint, del que deia la guia, de música, del meu viatge, dels seus estudis, de les nostres famílies... I en una estona, ja rèiem i ens havíem agafat confiança.
Fou llavors, quan en Firuz, d'uns quinze anys i el més xerraire dels tres, em va preguntar: «Tu creus que els agradarà als americans el meu rostre...? Em sembla que odien els musulmans... oi ? El meu somni és marxar a treballar als Estats Units tan bon punt acabi d'estudiar... com ho veus...? No sóc pas gaire blanc, els agradaré...?»
El seu rostre tenia el color del coure, la pell d’un lluent color oliva, els ulls em miraven des del negre més brillant, amb penetrant bellesa, mentre les blanquíssimes dents il·luminaven les faccions anguloses que revelaven la seva ètnia tadjika.
La meva resposta fou sincera, però massa plena de frases diplomàtiques del tipus: «l’hospitalitat d’occident és molt diferent de la d’orient», «emigrar no deu ser gens fàcil» o «no hi ha tantes bones feines» i la conversa va continuar girant al voltant de les esperances i de les oportunitats. Més tard, mentre despreocupadament xerràvem tot rient, dintre meu un núvol de tristor es feia lloc... Les tasses de te continuaven acompanyant-nos i la brisa ens xiuxiuejava l'esperança d'un capvespre menys càlid.
Aquella calorosa nit d’agost a l’Uzbekistan, mentre escrivia el meu quadern de viatge, les il·lusions d’en Firuz van fer néixer aquesta exposició "Mirades de la Ruta de la Seda". Unes imatges que volen mostrar expressions, sentiments i emocions de persones d'altres cultures, identitats i religions. Persones tadjiks, uigurs, kirguises, han, uzbeks, de la vall d’Hunza o del Pamir es barregen en aquesta exposició amb la voluntat de crear un pont de coneixement i respecte envers la diferència.
Imatges de dones, homes i infants que formen part de la meva vida i que m’han fet aprendre a viure-la, a estimar-la, a estimar-los. Persones llunyanes en la distància, però pròximes en la Humanitat. Vull creure que és així..."
A partir d'aquest proper dimarts 17 de febrer podeu veure totes aquestes "mirades" a l'Espai 210(c/ Padilla 210, baixos, en el barri de la Sagrada Família a Barcelona) en el marc del Cicle "Els secrets de la Ruta de la Seda" que ens portarà a descobrir pel.licules, relats, imatges, experiències, tradicions i aliments d'aquesta mítica Ruta i d'Àsia Central.
"... No he viscut fins ara per deixar-me intimidar per kamikazes. Una batalla es lliura al Pakistan, una batalla pels cors i els esperits d'una nova generació, una batalla per l'esdevenir del Pakistan en tant que nació democràtica. La nova generació escollirà la moderació o l'extremisme, escollirà l'educació o l'analfabetisme, escollirà la dictadura o la democràcia, la tolerància o la beateria. Escollirà també entre la pau i la guerra. Vaig tornar al Pakistan la setmana passada per tal de conduir aquest combat per la democràcia. Amb la sang dels meus partidaris vessada pels carrers i sobre la nostra roba, reafirmo el nostre compromís al servei d'aquests valors.
Conec les forces que em temem com a una enemiga. Zia ul-Haq, el dictador disposat a tot del Pakistan dels anys 1989, va dir una vegada que l'error més gran de la seva vida va ser no haver-me matat quan en va tenir la possibilitat. La batalla pel futur dels pakistanesos, fa ràbia a cada ciutat, a cada cantonada de carrer. La munió de gent que es va unir a l'aeroport de Karachi venia de tot arreu, fent front a les amenaces, malgrat el risc que corrien. Ella és el veritable rostre del país, el centre moderat. L'esdevenir del Pakistan hauria de ser decidit per eleccions lliures i honestes a finals d'aquest any. Els extremistes utilitzaràn tots els sagnants a la seva disposició per atacar i impedir la causa de la democràcia. Recorreràn a la violència per restringir la llibertat d'associació i d'expressió. Volen fer descarrilar la transició a la democràcia.
L'atac dirigit contra mi era més que un atac contra un individu. Es tractava d'un atac contra totes les forces polítiques pakistaneses que volen la democràcia. Era un atac contra el Pakistan mateix. Un atac contra els drets polítics i humans de tot ciutadà i contra el procés polític. L'objectiu era intimidar i fer cantar tots els partits polítics de la nostra societat. Els extremistes prosperen sota la dictadura. Saben que la moderació i la democràcia signaràn la seva fi. No recularàn davant res per destruir-les a totes dues.
Els assassins que han matat 140 persones a Karachi han traït l'essència del missatge de l'islam. La llei islàmica és absolutament clara sobre aquest punt: atacar, sense haver estat provocat, civils desarmats, innocents, i destruïr la propietat d'altri està prohibit. La seva acció deriva de la Hiraba, és una guerra contra tota la societat. Podem desviar avions, però ningú desviarà el missatge de l'islam.
Els extremistes saben que la democràcia pot salvar el Pakistan de les polítiques de terror encoratjades pels senyors de la guerra. Intenten prendre el control de l'Estat atacant el procés polític i desafiant les forces de l'ordre. Però no podràn assassinar els somnis, assassinar les esperances que els pakistanesos pobres tenen en la democràcia i en un futur millor. La comunitat internacional ha condemnat els atacs terroristes del 18 d'octubre a Karachi, ha plorat amb les families dels morts i ha pregat per la ràpida recuperació dels ferits.
Tots els nostres pensaments, totes les nostres pregàries són per aquells que han donat la seva vida o han estat ferits i a les seves famílies. Han fet el sacrifici últim en nom de la democràcia i dels drets fonamentals del poble. Que Déu pugui donar etern repòs a les seves ànimes. L'ofrena més bonica que podem oferir a aquests coratjosos ciutadans és un Pakistan democràtic, fort, viable i moderat..."
Aquest text és una traducció d'un articledeBenazir Bhuttoaparegut al diari Le Figaro el dia 24 d'Octubre de 2007 i publicat en el bloc de Ferran Cab durant el mes de desembre.
Des de l'any 2007 i fins el 2020 he estat l'autor de El Bloc dels Viatges, la "Catosfera viatgera", on he publicat 1.683 diaris, blocs, webs, activitats i llibres de viatge en català i he rebut 1.100.000 visites...
M'encanten els contes i les llegendes, viatjar, gaudir d'un te verd a l'ombra dels arbres i somriure en veure l'horitzó.
Als anys vuitanta i noranta, vaig viatjar per tota Europa, el nord d'Àfrica i el continent americà. Posteriorment, vaig visitar per primer cop la Xina, i els anys 2004 i 2005, vaig viatjar durant deu mesos per la Ruta de la Seda, Àsia Central i Mongòlia.
Podeu saber més de mi al bloc "Viatge a l'Orient" on trobareu els meus quaderns i escrits de viatges i els contes i llegendes que m'apassionen de l'Orient.
.jpg)
jpg.jpg)
.jpg)
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](https://lh3.googleusercontent.com/blogger_img_proxy/AEn0k_tNPTcpBw2v9iP5Zx6eIlxxe13ocBn3xVwCkgsHixwu4fco-Opmq7jrn6Gq_Qz7wzQW2XcQlJQoLIQ-x7GaCQgLNTAD7UXTOdBzElTueaU=s0-d "Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]")
