Gràcies !!!

Avui tinc els peus ben escalfats: porto els meus mitjons més estimats. Malgrat que s’acosta l’estiu casa meva és un pèl humida i al vespre els peus es van refredant i la suau sensació de calor és d’agrair... i aquesta escalforeta em trasllada ben lluny de Catalunya, em trasllada a les muntanyes del Tadjikistan.

La vaig conèixer un matí. Es trobava asseguda a la vora d’un camí de sorra groguenca mentre el sol li acaronava un rostre ple d’arrugues que segurament l’envellia més enllà de la seva edat real. Una bata d’estar per casa, un barret pamiri i un mocador de vius colors rosats, blaus, verds i vermells que dibuixaven unes flors acompanyaven els ulls petits, el gran somriure i la mirada relaxada. Molts arbres, un lluent cel blau, la remor llunyana del riu i cap ànima més a la vora. Un paisatge de solitud i tranquil·litat. Senzillament la bellesa de la natura.

Ens vam mirar. Va tenir lloc una primera i cordial salutació i com era habitual la conversa es va extingir després de tres o quatre mots. Va continuar la seva tasca. Vaig somriure mirant el que feia. Ella em va tornar el somriure i em va indicar el terra. Em vaig seure al seu costat resseguint-li els dits amb la mirada mentre, amb unes agulles, s'entrellaçaven els fils. Al costat un gavadal de troques de llana de camell, de iac o potser d’ovella, qui sap. Els fils s’obrien a les gammes del blanc, del negre, del marró. Semblava que la llana fos ben rentada però no pas tintada. Dues agulles i unes mans expertes. Va continuar una bona estona i una mica avorrit em vaig acomiadar fins un altre dia i la vaig deixar amb la seva ocupació.

Una setmana després vaig tornar a vagarejar pel mateix camí; a uns tres quilòmetres hi havia una font d’aigua molt preuada per les seves condicions guaridores i era una bona excusa per fer aquella passejada plena de bellesa. De nou, era allà, es trobava asseguda a la vora del camí gaudint de la brisa i del sol mentre curosament continuava teixint. Fou llavors quan em vaig adonar de com es descobria la saviesa en els seus vells ulls.

En veure’m arribar, va regirà l’interior de la seva bossa i tragué un parell de mitjons. Vam saludar-nos amb un sincer somriure i em va acostar els mitjons. No vaig saber dir res més que gràcies !!!

Entrades relacionades:

Mirades de la Ruta de la Seda

La Pamir Highway, el camí del sostre del món
La mirada riallera de Garm Chashma

Jelandy, el cor del Pamir

Mirades de la Ruta de la Seda

"Em trobava assegut en una petita placeta al costat del Basar Taqi-Sarrafon de Bukhara i tres nois joves es van acostar per a practicar l’anglès. Parlàvem de tot una mica: del temps, de futbol, del que estava llegint, del que deia la guia, de música, del meu viatge, dels seus estudis, de les nostres famílies... I en una estona, ja rèiem i ens havíem agafat confiança.

Fou llavors, quan en Firuz, d'uns quinze anys i el més xerraire dels tres, em va preguntar: «Tu creus que els agradarà als americans el meu rostre...? Em sembla que odien els musulmans... oi ? El meu somni és marxar a treballar als Estats Units tan bon punt acabi d'estudiar... com ho veus...? No sóc pas gaire blanc, els agradaré...?»

El seu rostre tenia el color del coure, la pell d’un lluent color oliva, els ulls em miraven des del negre més brillant, amb penetrant bellesa, mentre les blanquíssimes dents il·luminaven les faccions anguloses que revelaven la seva ètnia tadjika.

La meva resposta fou sincera, però massa plena de frases diplomàtiques del tipus: «l’hospitalitat d’occident és molt diferent de la d’orient», «emigrar no deu ser gens fàcil» o «no hi ha tantes bones feines» i la conversa va continuar girant al voltant de les esperances i de les oportunitats. Més tard, mentre despreocupadament xerràvem tot rient, dintre meu un núvol de tristor es feia lloc... Les tasses de te continuaven acompanyant-nos i la brisa ens xiuxiuejava l'esperança d'un capvespre menys càlid.

Aquella calorosa nit d’agost a l’Uzbekistan, mentre escrivia el meu quadern de viatge, les il·lusions d’en Firuz van fer néixer aquesta exposició "Mirades de la Ruta de la Seda". Unes imatges que volen mostrar expressions, sentiments i emocions de persones d'altres cultures, identitats i religions. Persones tadjiks, uigurs, kirguises, han, uzbeks, de la vall d’Hunza o del Pamir es barregen en aquesta exposició amb la voluntat de crear un pont de coneixement i respecte envers la diferència.

Imatges de dones, homes i infants que formen part de la meva vida i que m’han fet aprendre a viure-la, a estimar-la, a estimar-los. Persones llunyanes en la distància, però pròximes en la Humanitat. Vull creure que és així..."

A partir d'aquest proper dimarts 17 de febrer podeu veure totes aquestes "mirades" a l'Espai 210 (c/ Padilla 210, baixos, en el barri de la Sagrada Família a Barcelona) en el marc del Cicle "Els secrets de la Ruta de la Seda" que ens portarà a descobrir pel.licules, relats, imatges, experiències, tradicions i aliments d'aquesta mítica Ruta i d'Àsia Central.

Us hi esperem !!!!

Entrades relacionades:

Una nit a Tash Rabat

L'esmolet d'Id Kah

El valor dels gestos

La mirada riallera de Garm Chashma

Mirades de la Ruta de la Seda

La mirada riallera de Garm Chashma

La veritat és que no me’n recordo del seu nom, fins i tot, crec que no vaig saber ben bé mai com es deia. A casa, tres anys després, li diem amb afecte: “la nena de les dents de conill” i la seva foto ocupa una part destacada de la paret blanca del menjador.

Era setembre quan va aparèixer sobtadament en un polsós camí a la vora de la “Sanatoria” de Garm Chashma al Pamir. Les “sanatories” són balnearis entesos des de la filosofia de l'Àsia Central soviètica, un complex, més o menys gran, en una zona d’aigües termals i curatives on el poble gaudia de les seves vacances o de cures temporals. Així, seguint aquesta concepció, Garm Chashma és un petit poble de no més de 40 cases que disposa d’un rudimentari establiment termal i hoteler que acull a famílies de vacances o a malalts de reuma, artritis o asma. A la vora de l’única carretera de sorra que creua el poble es troben dues piscines, una d’elles a cel obert envoltada per les figures irreals que la natura ha esculpit a través de l’aigua sulfurosa que brolla de l’interior de la terra. Tot plegat, enmig d’una vall i d’un riu que tenen alguna cosa de màgics.

Tant em va arribar a fascinar aquest indret que durant deu dies vaig restar en absoluta inactivitat, només trencat per esporàdiques excursions pels caminets de muntanya a perduts indrets de bellesa crepuscular. I fou en una d’aquestes ocasions, mentre observava distret ocells i plantes i em deixava escalfar per la puresa del sol de la vall, quan aquesta nena va aturar-me enmig del camí. Cap paraula, només el somriure innocent i la mirada inquieta i escrutadora. Érem quiets l’un davant de l’altre i els meus mots de salutació no feien cap efecte més enllà de mantenir la seva mirada en el meu rostre. Lentament es va apartar i jo, encara amatent a alguna paraula o senyal, vaig continuar el meu camí després d’allunyar-me amb una cordial salutació i un bon somriure.

A les moltes passes, quan ja no hi pensava, em vaig adonar que, a uns quatre o cinc metres, la nena caminava darrera. No era capaç de saber d’on havia sortit, si senzillament compartíem el mateix camí o si em seguia per saber on anava. Durant uns minuts vam continuar distanciats en silenci. I, de sobte, en tornar-la a mirar ella va fer una expressió entremaliada mentre mirava d’amagar-se. I així fou com vam començar a jugar a fet i amagar mentre, sense gaire traça, corríem entre arbres i matolls i ens amagàvem darrera de roques i plantes.

Així va començar una relació que em va fer conèixer la seva família, gaudir de la seva hospitalitat i dels seus aliments, gesticular moltes bones estones, gaudir dels seus riures... però això són altres històries.

Algunes tardes de pluja, amb melangia, m’agrada pensar que, en aquella gastada caixa metàl·lica que em va ensenyar on guarden els records familiars, ella està mirant la foto i observa amb tendresa la mirada riallera i els llaços de color blanc que l’embellien en aquell instant, com ara mateix faig jo...

(veure mapa de la zona)

Un tímid somriure

Ishkashim és una població del Tadjikistan, un oasi a tocar del cel, o potser també és una població de l'Afganistan, o són dos pobles amb el mateix nom, tant se val, Ishkashim és on vaig conèixer la família Sanavbar, els meus hostalers: el pare es diu Usmon, un home de somriure tímid, ulls d'infant entremaliat, amples espatlles i mans de gegant.

Portava poques hores a Ishkashim (el del Tadjikistan) i acabava de fer una breu incursió a l'altre Ishkashim (el de l'Afganistan) en creuar el pont sobre el riu Panj, un dels afluents de l'Amu Daria, frontera irreal entre muntanyes nevades i valls isolades, per visitar un petit mercat de fruites i verdures on famílies de la zona es reunien més enllà de geografies i conflictes. Una desena de parades no gaire plenes: teles i robes colorides, algun recanvi mecànic, llavors i fruites seques, pots i estris de cuina, algunes llaunes de carn, bosses d'arròs i pasta, ampolles de gasoses i, sobretot, pomes, cebes, pastanagues i patates. Acabada la visita al mercat, Usmon em va insistir perquè l'acompanyés muntanya amunt. Em feia un pèl de mandra ja que em trobava cansat pels dies de viatge, però les seves ininteligibles paraules i el seu somriure em van convèncer, i allà em trobava fent un improvisat trekking al desconegut.

Tres quarts d'hora més tard i quan la suor ja havia aparegut, n'Usmon em va fer girar la mirada, fins aquell moment centrada en combinar botes i roques amb harmonia, en el paisatge que es trobava a la meva esquena i... allà a la llunyania es trobava l'Ìndia, el Pakistan i l'Afganistan, els pics de l'Hindu Kush i el corredor de Wajan.

Els meus ulls no es creien el que veien, el cor em va bategar més a poc a poc i el cansament desaparegué. Allà, davant meu, es trobava la bellesa en estat pur, la natura en viu. Muntanyes i serralades, una terra plena de dolor m'oferia el seu rostre més dolç: una dansa de colors blancs, verds, marrons, grocs i taronges s'estenien quilòmetres i quilòmetres en poètica llibertat.

Més tard, a casa dels seus pares a la falda de la muntanya, Usmon, l'home que amb el seu tímid somriure m'havia regalat aquell instant que hom no pot oblidar en tota la vida, em delectava amb la música d'un setar i em cantava un Al-falaq (un vers o capítol del Corà) típic de la música del Badakhshan. Em deixava acaronar per la seva veu i encara sentia la mirada perduda en la immensitat i la bellesa del paisatge. Era nit fosca, la terra nedava en la llum de la lluna.

(Veure el mapa de la zona)

Entrades relacionades:

La música del dilluns

La Pamir Highway, el camí del sostre del món

La mirada riallera de Garm Chashma

La Pamir Highway, el camí del sostre del món

Khorog a principis de setembre es llevà frenètica: els infants marxaven cap a les escoles, les botigues de queviures s'omplien de grupets de clients, el basar estava en plena activitat i en poca estona em trobava embarcat en un minibús en direcció desconeguda en ruta per la Pamir Highway. Érem una quinzena de persones, una saca de correus i un munt de caixes i bosses que lentament avançàvem per una carretera cada cop en més mal estat.

Havia estat incapaç de poder entendre cap a on ens dirigíem o de poder explicar on volia anar, però podia respirar tranquil ja que només hi havia una única carretera i únic sentit.

La proximitat entre els passatgers era força intensa i això afavoria les mirades d'interès, mútues, el contacte a cada sot del terra, i l'incipient intent de qualsevol conversa destinada al fracàs...

Poc després de quatre o cinc hores de somriures i frases inacabades ens vam aturar a un petit llogaret format per una vintena de cases; en arribar, un modest establiment de queviures ens va proveir de galetes i d'alguna desconeguda beguda gasificada. Aquest fou el moment en el qual vam començar decididament a demostrar interès i a crear el clima adient per fer-nos fotos i incrementar la confiança.

La Pamir Highway de 311 km va des de Khorog fins a Murghab, i des d'allà es considera que fent els 227 km que resten fins arribar a Sary Tash (Kirguizistan) s'ha fet la ruta sencera.

Poc podia pensar en els plaers, en els aprenentatges que descobriria en les properes setmanes: m'esperaven muntanyes com el Pathkor de 6.803 metres, pics nevats com el Lenin de 7.134 metres o com el Somoni (abans anomenat Comunisme) de 7.495 metres, glaceres com la Fedchenko, llacs alpins com el Karakul o el Kyzylgorum, fortaleses com Zulkhomor, planes i prats com les d'Alichur, rius com el Akbaital o el Ghunt, passos de muntanya i serralades.

I també, m'esperaven nits fredes sota milers d'estels, compartir l'àpat amb els nòmades de l'espai i el temps, descobrir la cosmologia del sostre del món... el trajecte va continuar i, unes hores més tard, vam arribar a Jelandy, l'indret on vaig adonar-me que acabava aquell viatge en minibús. Era el seu final, i durant els següents dies vaig descobrir que no hi havia cap més transport a excepció de l'autoestop.

Jelandy: el cor del Pamir

Jelandy: poc més de deu cases , una benzinera abandonada fa anys, les restes d'un monument a les conquestes de les dones treballadores, i un petit bany cobert d'aigua calenta, bullint. Més enllà, una "sanatoria" a uns tres o quatre km enmig de la vall.

Quan comença a apagar-se el sol, el fred és gèlid i només resta amagar-se en alguna de les llars. Una d'elles m'acull aquella nit. Passem una bona estona acompanyats del vodka tajik en animada conversa, sopem i riem, parlem de la seva vida i de la meva ruta, de les èpoques anteriors, de la bellesa de les muntanyes i dels durs hiverns. Passen les hores i ningú no vol anar a dormir, ens anem coneixent i renovem la confiança, de ben segur que l'alcohol ajuda i, ben aviat, les mirades es van esmorteint. Ha arribat el moment d'anar al llit compartit amb un dels homes de la casa.

A fora, xiula el vent i realment fa fred, és l'estiu al Pamir. Se'm fa inimaginable pensar en les condicions de l'hivern, i poc després, arrecerat darrera de la finestra de l'habitació, observo un preciós cel estrellat, i deixo anar el pensament en el record de la sensació de familiaritat que he tingut en el transcurs de tota la vetllada.

Em sento agraït i tranquil... em sento feliç... i, suaument, m'adormo.

(veure mapa de la zona)

Un poble a tocar de la pagoda Mor

Malgrat que el dia s'havia llevat boirós, prop de les dotze del migdia, el desert de Taklamakan ens recordava la seva presència. El petit grup que havíem llogat una furgoneta per a visitar les ruïnes de la Pagoda Mor, l'últim lloc d'influència budista fins que va arribar l'islam a Xinjiang, ja ens allunyàvem amb certa pressa a la recerca d'un oasi que ens acollís amb una refrescant dosi d'aigua, d'ombra i de vegetació.

Sense saber com, vam arribar a un petit poble pròxim a aquestes ruïnes.

Allà, un recargolat laberint de carrers coberts amb parres ens varen donar la desitjada frescor i ens portaren a una placeta on ens va aparèixer el mercat del dissabte. No més de vint o trenta paradetes esteses al terra on trobar patates, cebes i alls, pebrots verds i vermells, enciams, síndries, i a l'extrem nord de l'espai, una filera on s'amuntegaven gallines i alguna cabra. A prop seu, un barber feia la seva feina rasurant curosament la closca d'un home. També hi havia algunes minses parades de roba, teixits i mocadors. No era pas un mercat ric.

Els vianants ens miraven entre sorpresos i atents, i feien esforços per iniciar una conversa o oferir-nos algun producte. Després de comprar una síndria i obrir-la, repartint-la entre nosaltres i les persones que ens envoltaven, ens vàrem deixar descansar entre les bancs de pedra de l'indret on parlàvem tots plegats. També vam fer, distrets, algunes fotografies.

Una dona es va creuar davant nostre i, en aquell instant, vaig captar la seva imatge; ella, sense adonar-se'n, va continuar caminant pausadament. El seu rostre em va transmetre una nítida pau. Poc després, un parell de vilatans miraven les fotos que acabava de fer i enmig d'expressions d'alegria i riures van buscar i trobar en el mercat aquella senyora. Finalment, s'acostà, observà la fotografia, i es va posar a plorar. Malgrat que tothom estava alegre, la situació era incòmode, i no sabíem com calmar el plor d'aquella dona.

Per sort, en uns segons ja no plorava; les nostres mirades es van creuar, em va somriure amb una bellesa que mai no oblidaré i la resta de gent ens va abraçar. Era la seva primera fotografia... Poc després, estàvem en una llar gaudint de l'hospitalitat del poble uigur.

L'esmolet d'Id Kah (Kashgar)

Aquest home, des de la seva infantesa, s'asseu al costat de la mesquita d’Id Kah esmolant ganivets, dagues, espases o estranys estris de cuina. El seu rostre es fa tan familiar com els racons de cadascun dels carrerons o com les cinc “crides” diàries a l’oració.

Davant la mirada curiosa del viatger, intueix un somriure i fixa la seva ànima en assolir la perfecció i la bellesa en la metòdica tasca.

En aquell moment, comencen a sortir, en petits grups, els fidels; alguns marxen pausadament entre els carrerons ombrívols dels voltants, d'altres s’acosten a ell per a fer alguna compra o mirar la mercaderia, els darrers s'aturen a la porta de la mesquita i gaudeixen en passar l'estona mentre parlen de la vida.

Ens arriba un reconegut flaire, una parada de menjar plena de kebabs i samsas (pans farcits de carn de xai), i més enllà s'intueix el fum d'una cuina on preparen dapanji, un pollastre sencer esquarterat i fregit acompanyat de tomàquet, pebre picant, all, patates i verdures... els petits grups comencen a desfer-se.

És l'hora de dinar, i ben aviat, el brogit del carrer desapareix pausadament, a molts dels creients els espera un plat de laghman (fideus d'arròs amb llegums picants) a taula, se senten els últims riures i adéus. L'escalfor asfixiant del sol pren la ciutat i ens recorda que estem a la vora del desert de Taklamakan.

Una nit a Tash Rabat (Kirguizistan)

En els mesos previs al meu viatge per la Ruta de la Seda, hi havia alguns indrets que m'eren imprescindibles, entre ells Tash Rabat, un caravanserai proper a la frontera xinesa, que resulta una imatge “màgica” per la seva història, situació geogràfica i bellesa del paisatge.

Aquest “motel de caravanes”, mil·lenària barreja de cultures, idiomes, religions, mercaderies i olors, es troba a l’actual Kirguizistan, en la ruta que va des de Naryn a Kashgar, i és gairebé una parada nocturna obligatòria per a poder continuar camí cap a l'est.

Entre els seus murs encara es respira l'olor a fusta cremada de la foguera que hi havia en el pati central abovedat i al voltant de la qual els mercaders es seien a explicar les seves darreres aventures i negocis. Mentre, els animals estaven arrecerats en petites bordes on podien descansar i alimentar-se tranquil.lament per primera vegada en dies o setmanes. Els dormitoris es trobaven al costat d'un estret carreró on s'estenien minses parades amb mercaderies de tota Àsia (teles, espècies, joies, etc.) i creaven un boirós basar cobert. Al final del passadís-carrer central una gran porta de fusta garantia la pau.

A la vora del caravanserai de Tash Rabat, una nit de fa un parell d'anys, ens acollí una família nòmada a la seva iurta, com han fet durant segles amb els viatgers que arriben a aquestes terres.

Mentre la nit queia, un dels infants, il·luminat tènuement per un fanal de petroli, ens explicava relats del passat, i ens observava interessat mentre nosaltres ens deixàvem sentir per les paraules de llegenda. Ben aviat, ens vam adormir un al costat de l’altre, en aquella harmonia que només podem trobar a tocar del cel...

"El valor dels gestos..."

Arribar finalment a Kashgar, va ésser una delícia, una ciutat en plena activitat, dividida en carrerons que amaguen records dels segles passats en llengues mil.lenàries i en noves avingudes que dibuixen el model "han" de prosperitat...

La província autonòma de Xinjiang, també coneguda com el Turquestan Xinès, es troba a l'extrem d'aquest país, conformant un dels eixos bàsics de la Ruta de la Seda, on encara es poden trobar la barreja de cultures, idiomes, religions, queviures, olors i llegendes que el viatger espera gaudir.

Kashgar és reconeguda com el gran basar de la Ruta de la Seda, pel seu mercat dels diumenges on més de cent mil persones, vingudes de les poblacions i muntanyes veïnes, compren, regategen, mouen i intercanvien tota mena de mercaderies (roba, viandes, animals, eines, etc.) amb les paraules i gestos que ho han fet sempre. Tanmateix, abans de perdre'm pel mercat, vaig passejar lentament per carrers estrets de cases antigues i vaig adonar-me que una petita botiga de queviures era absolutament ocupada per una trentena de joves, i no tant joves, uigurs, que observaven atònits els dibuixos animats en un televisor. Ben aviat, la noia de la foto va començar a canviar de distracció.

Cada cop es fixava més en la meva roba, en la barba o en el meu nas, i finalment em va agafar de la mà i em va incorporar al públic televident.

Cap paraula, només el gest, i mai havia estat tanta estona gaudint d’unes sèries infantils japoneses. Aquesta va ésser la meva primera impressió de Kashgar...