Blocaire Invisible

Dies enrere vaig assabentar-me d’una iniciativa molt interessant a la Catosfera: el o la Blocaire Invisible. Vaig fer una primera ullada, em vaig deixar portar per la il·lusió i ja em veieu inscrit en aquest joc...

El funcionament és ben senzill, el proper 5 de gener, coincidint amb la Nit de Reis, cada blocaire inscrit rebrà un regal en forma d’entrada per part d’un/a altre/a blocaire, aquell que gràcies a la sort s’ha convertit en el seu o la seva “Blocaire Invisible”... Així jo he de fer un regal i se me’n farà un altre... Qualsevol regal és bo i benvingut, i si es fa una ullada als regals d’anteriors convocatòries podreu trobar petits tresors...

En aquesta edició s’han inscrit uns seixanta blocaires i ara ve la part més interessant: jugar a endevinar abans del dia cinc quin és el teu...

De moment el meu Blocaire Invisible m’han deixat un parell de missatges i vaig més embolicat que els cordills d’unes bambes, així que aquests dies de vacances començaré a cercar pistes i més pistes per tots els blocs inscrits... qui sap, potser m’enduré alguna sorpresa...

I en l’altre direcció del joc, he gosat fer una primera incursió en el bloc de la persona que m’ha tocat fer-li el regal... i ara, aquí va la seva segona pista... i aquesta és més fàcil:

Primer de tot, dir que mai l’havia visitat i que no el coneixia, i amb això ja m’elimino com amic, familiar, conegut, fan o passavolant... també dir que m’ha agradat, és divertit, irònic i intel·ligent, ehhh que ja estic dient que és un home, no em direu que aquesta no és una bona pista... i per acabar, també confesso que tenim un mateix gust...

Bé, per avui acabo... però els propers dies portaran noves pistes... i qualsevol ajuda per descobrir el meu o la meva Blocaire Invisible serà benvinguda... Bones festes !!!

En una nit tranquil.la

夜思
床前明月光
疑是地上霜
舉頭望明月
低頭思故鄉

Davant el meu llit
hi ha un intens clar de lluna
que sembla talment

com la gebrada sobre la terra:

Si alço el cap

veig la lluna lluent.

Si baixo el cap

somnio que sóc a casa.

"En una nit tranquil.la" de Li Bai

Li Bai (701-762), també conegut per Li Po, va viure a la Xina en ple període Tang, en que la poesia xinesa assolí el més alt nivell i prestigi. Després de la infància a Sichuan, als vint-i-cinc anys, i seguint la tradició daoista, va viatjar durant anys errant pel país.

En contrast amb el confucionisme imperant, va desenvolupar una personalitat lliure i excèntrica que no li va impedir, tanmateix, assolir el càrrec de poeta instructor al Palau Imperial. Caigut en desgràcia, anys després va retornar als camins i a la vida lliure del poeta contemplatiu.

Segons diu la llegenda va morir ofegat quan va saltar per abraçar el reflex de la lluna en la superfície de l’aigua. De ben segur que era una nit tranquil.la...

Aquesta versió és la traducció d'Alexandre Ferrer en el llibre "Poemes selectes de Li Bai" (Aeditors, el Perelló, 2008).

Entrades relacionades:

Li Bai i l'agulla de ferro

Daodejing: el llibre del "dao" i del "de"

Els quatre dracs

La granota del fons del pou

Benazir Bhutto: ja fa més d'un any...

"... No he viscut fins ara per deixar-me intimidar per kamikazes. Una batalla es lliura al Pakistan, una batalla pels cors i els esperits d'una nova generació, una batalla per l'esdevenir del Pakistan en tant que nació democràtica. La nova generació escollirà la moderació o l'extremisme, escollirà l'educació o l'analfabetisme, escollirà la dictadura o la democràcia, la tolerància o la beateria. Escollirà també entre la pau i la guerra. Vaig tornar al Pakistan la setmana passada per tal de conduir aquest combat per la democràcia. Amb la sang dels meus partidaris vessada pels carrers i sobre la nostra roba, reafirmo el nostre compromís al servei d'aquests valors.

Conec les forces que em temem com a una enemiga. Zia ul-Haq, el dictador disposat a tot del Pakistan dels anys 1989, va dir una vegada que l'error més gran de la seva vida va ser no haver-me matat quan en va tenir la possibilitat. La batalla pel futur dels pakistanesos, fa ràbia a cada ciutat, a cada cantonada de carrer. La munió de gent que es va unir a l'aeroport de Karachi venia de tot arreu, fent front a les amenaces, malgrat el risc que corrien. Ella és el veritable rostre del país, el centre moderat. L'esdevenir del Pakistan hauria de ser decidit per eleccions lliures i honestes a finals d'aquest any. Els extremistes utilitzaràn tots els sagnants a la seva disposició per atacar i impedir la causa de la democràcia. Recorreràn a la violència per restringir la llibertat d'associació i d'expressió. Volen fer descarrilar la transició a la democràcia.

L'atac dirigit contra mi era més que un atac contra un individu. Es tractava d'un atac contra totes les forces polítiques pakistaneses que volen la democràcia. Era un atac contra el Pakistan mateix. Un atac contra els drets polítics i humans de tot ciutadà i contra el procés polític. L'objectiu era intimidar i fer cantar tots els partits polítics de la nostra societat. Els extremistes prosperen sota la dictadura. Saben que la moderació i la democràcia signaràn la seva fi. No recularàn davant res per destruir-les a totes dues.

Els assassins que han matat 140 persones a Karachi han traït l'essència del missatge de l'islam. La llei islàmica és absolutament clara sobre aquest punt: atacar, sense haver estat provocat, civils desarmats, innocents, i destruïr la propietat d'altri està prohibit. La seva acció deriva de la Hiraba, és una guerra contra tota la societat. Podem desviar avions, però ningú desviarà el missatge de l'islam.

Els extremistes saben que la democràcia pot salvar el Pakistan de les polítiques de terror encoratjades pels senyors de la guerra. Intenten prendre el control de l'Estat atacant el procés polític i desafiant les forces de l'ordre. Però no podràn assassinar els somnis, assassinar les esperances que els pakistanesos pobres tenen en la democràcia i en un futur millor. La comunitat internacional ha condemnat els atacs terroristes del 18 d'octubre a Karachi, ha plorat amb les families dels morts i ha pregat per la ràpida recuperació dels ferits.

Tots els nostres pensaments, totes les nostres pregàries són per aquells que han donat la seva vida o han estat ferits i a les seves famílies. Han fet el sacrifici últim en nom de la democràcia i dels drets fonamentals del poble. Que Déu pugui donar etern repòs a les seves ànimes. L'ofrena més bonica que podem oferir a aquests coratjosos ciutadans és un Pakistan democràtic, fort, viable i moderat..."

Aquest text és una traducció d'un article de Benazir Bhutto aparegut al diari Le Figaro el dia 24 d'Octubre de 2007 i publicat en el bloc de Ferran Cab durant el mes de desembre.

Encanteri gastronòmic

Unes mans petites amb dits petits però llargaruts que em recordaven les ales dels cignes quan comencen el seu vol, fonedisses i fugisseres.

Feia poc més de trenta minuts que en màgica harmonia els condiments anaven a parar al wok i ara en una salsa un xic espessa nedaven en oli de sèsam, el vinagre fosc i el sucre acompanyats per set o vuit tomàquets de raïm, un feix de gingebre tallat finament i una vintena de daus de tofu - cuits amb una salsa de soja amb un punt de salat.

La flaire era deliciosa i un lleuger fum envaïa les parets engalanades amb cartells publicitaris de dones de pel·lícules dels anys 30 i fotografies en blanc i negre dels antics hutongs de Pequín. Un avorrit i jove cambrer observava en el buit les isolades taules mentre l’harmònic ritme de la cuina el convidava a reflexionar silenciosament.

De nou, la meva mirada es va perdre darrere les mans que m’hipnotitzaven i m’allunyaven de qualsevol imatge. No existia cap altre brogit enmig d’aquell poblat carrer de bicicletes i de vianants, només el wok fumejant i uns dits plens de bellesa que s’entrecreuaven mentre tallaven els aliments i en un instant, amb delicadesa uns bastonets remenaven la salsa.

Davant meu, en senzill encanteri, es barrejaven aliments i temps de cocció i naixia la màgia de la cuina xinesa. Agre, dolç i salat es fusionaven lentament i unes mans expertes feien el miracle...

Entrades relacionades:

L'esmolet d'Id Kah

Un te verd a l'ombra del Dao

Al voltant de la piscina

La moneda kirguís: el som

El som (en kirguís: сом) és la moneda oficial del Kirguizistan i aquest mot, com a l'Uzbekistan o el Kazakhstan, vol dir "pur" i fa referència al concepte d'or pur.

Representació de diferents instruments tradicionals del país (komuz, kyl kyyak) i al fons l'edifici de l'Orquestra Filarmònica de Bishkek.

Imatge de la gran ballarina Bubusara Beyshenalieva -en kirguís Бубусара Бейшеналиева- (1926-1973).

Imatge de l'acadèmic, poeta, lingüista (fou un dels creadors de la gramàtica i l'alfabet kirguís) i polític Kasym Tynystanov -en kirguís: Касым Тыныстанов- (1901-1938).

Imatge del manaschi i poeta Togolok Moldo -en kirguís: Тоголок Молдо- (1860-1942).

Imatge de l'arquitectura dels segles XI i XII a Uzgen.

Imatge de la muntanya de Khan Tengri (6.995 metres d'alçada) en la serralada del Tian Shan.

Imatge del llac Issyk-Kol (en kirguís: Ысыккөл)

Imatge del reconegut manaschi Sayakbay Karalaev - en kirguís: Саяакбай Каралаев- (1894-1971).

Imatge de Yusuf Balasaghuni - en kirguís: Жусуп Баласагын- escriptor del segle XI autor d'una de les obres més importants de la cultura d'Àsia Central, el clàssic Kutadgu Bilig.

El canvi actualitzat d'aquesta moneda es pot consultar a Cambio de Divisas

Entrades relacionades:
La moneda tadjika: el somoni
La música celestial: Tengir-Too
Manas, l'èpica d'un poble

Tadjikistan a Passaport Barcelona de BTV

El passat 13 de novembre conjuntament amb en Xavi Tarafa vaig participar en el programa de viatges Passaport Barcelona de Barcelona Televisió conduït per en Toni Arbonès i l'Ana Joven que va estar dedicat al Tadjikistan.

Si voleu conèixer una mica més aquest país us convido a veure aquest programa.

Entrades relacionades:

La música del dilluns

Un tímid somriure

Jelandy, el cor del Pamir

La Pamir Highway, el camí del sostre del món

El viatge: un conte tibetà

"Dos monjos van de viatge. Des de fa tres dies només han trobat una vella al llindar de la seva cabanya. Els ha ofert una mica d’ordi torrat, barrejat amb te i mantega rància. Amb el magre tsampa, aprofitat de la vigília, no n’han tingut per res. Tenen gana i fred. Tot de sobte es posa a ploure. El monjo més jove es protegeix com pot amb un faldó de la seva túnica. El més gran tira endavant en silenci. Cau la nit; a l’horitzó, cap refugi, ni un temple, ni una ermita, ni la cabanya més modesta. El viarany que segueixen es perd al lluny, en la muntanya.

El novici jove ja no pot més. Ignora la meta d’aquest viatge inacabable. 'El temple zen no deu ser gaire lluny', es diu. “Em sembla que ens apropem a Kamakura; però, és aquesta la nostra destinació?”

Trencant les regles estrictes de silenci, gosa interrogar el seu superior, que camina amb pas regular:

—Mestre, on anem?

—Ja hi som —respon el mestre.

—Voleu dir que l’etapa és a prop? —insisteix el monjo jove.

—Aquí, ara. Ja hi som.

El novici, esverat, mira el camí pedregós, que s’endinsa en la boira. Lluny, els cims temibles ja es perden en la nit. Té por, fred, fam. I bruscament, en un llampec, hi comprèn. Recorda unes paraules que es repeteixen sovint en el monestir: 'El Zen és un camí que va...'. Dintre de cada pas per aquest camí s’hi enclou l’eternitat. En el present fa niu la vida, l’oasi, l’infinit. Assaboreixo el present, el futur és un somni, només el present és.

'Quan us desperteu a la veritat', diu un vell poema, 'el vostre esperit esdevé brillant i lluminós, com un raig de lluna'.

Tot murmurant-ne aquestes coses, el novici avançava en pau".

Entrades relacionades:

Lung-ta: els cavalls del vent

El búfal i el iac

No tinc temps

El naixement dels punxing

Una llegenda xinesa relata que durant la Dinastia Han (en el segle II abans de Crist) un ric emperador va voler crear un paisatge amb tots els detalls al pati de palau. Un paisatge amb els pujols, les valls, els rius, els llacs i els arbres que formaven una representació completa del seu imperi. A cada instant, s’aturava amb un somriure plaent als llavis observant, des de la finestra del seu palau, el seu imperi en miniatura. La representació era exquisida i d’una bellesa inimaginable. Aquesta fórmula artística de paisatge era el bé més preuat que posseïa. Es diu que ningú més posseïa un paisatge en miniatura: havien nascut els “bonsai”.

Tanmateix, més enllà d'aquesta llegenda, sembla ser que la tècnica per al cultiu del bonsai neix a la Xina ja que es troben les primeres referències arqueològiques sobre el cultiu de plantes en recipients al voltant de l'any 2000 aC.

Els primers textos sobre l'art del bonsai es troben durant el regnat de la dinastia Qin (249-206 aC) on podem trobar el mot Pun-sai, descrit amb el mateix caràcter que en japonès "bonsai" i que significa "arbre sense paisatge en un pot". Durant la dinastia Han (206 aC -220 dC) es reben notícies dels Punxing, que significa "arbre amb paisatge en test o safata" i fou llavors quan va néixer aquesta llegenda.

D'acord al seu estil els bonsai es classifiquen de diferents maneres:

Chokkan (en japonès 直幹): És el clàssic estil vertical formal de tronc recte i amb forma triangular.

Moyogui (en japonès 模様木): Estil vertical informal on es reconeix la silueta triangular però el tronc és sinuós.

Shakan (en japonès 斜幹) : Estil de tronc inclinat no més enllà de 45°, on es reconeix la silueta triangular.

Fukinagashi (en japonès 吹流し): "Escombrat pel vent", en aquest estil se simula els arbres que han crescut en el cim d'una muntanya dominada per vents forts que bufen sempre en la mateixa direcció. Tota la massa de l'arbre es troba inclinada cap a a un costat.

Literati o Bunjin (en japonès 文人): Estil lliure d'origen xinès que busca simular la cal·ligrafia oriental. És normalment minimalista i aquest és l'estil que s'associa a la llegenda de la dinastia Han.

També hi han molts d'altres com el Kengai ("Trencada", l'àpex del tronc, que es troba clarament sota la vora del test, és l'equivalent a un estil vertical cap a baix), el Neagari (Arrels exposades, usant qualsevol dels estils de tronc descrits però on les arrels de l'arbre es troben visibles, usualment sobre una roca), o el Han Kengai (Semicascada, amb un àpex del tronc ubicat sota la vora del test i un altre en estil vertical chokkan o moyogui). Podeu trobar molta més informació a qualsevol d'aquestes pàgines web: l'Associació Catalana d'Amics del Bonsai, Bonsai Club International o fer una visita virtual al National Bonsai and Penjing Museum.

Entrades relacionades:

Els quatre dracs

Un te verd a l'ombra del Dao

La maresma de l'est

La noia del vestit verd

"Yu jing tenia el seu estudi al monestir de la font de les aigües saboroses. Un vespre, mentre salmodiava les paraules d’un vell llibre al seu estudi, va sentir una veu de noia que li parlava des de la finestra:

—Quina dedicació a l’estudi, mestre Yu!

El lletrat es va estranyar de sentir una veu de noia en un monestir tan solitari com aquell, perdut enmig de les muntanyes. Encara no s’havia refet de la sorpresa, que la noia va empènyer la porta i va entrar a l’habitació.

—Que estudiós que ets!—va insistir somrient.

Yu jing es va alçar i va poder veure una noia d’una bellesa exquisida amb un vestit verd que li arribava fins als peus. Sospitant que es tractava d’alguna mena de fada o d’immortal, va demanar-li amb insistència on vivia.

—Mira’m bé!—va dir la noia—. ¿Que potser tinc aspecte de menjar-me la gent? ¿Per què m’has d’interrogar d’aquesta manera?

Yu Jing de seguida se sentí atret per ella i al cap de poca estona ja se n’anaven plegats al llit. Quan la noia es va despullar, Yu Jing va poder comprovar que tenia una cintura tan fina que podia encerclar-la amb les dues mans. Van gaudir de l’amor tota la nit. Just abans de l’alba, la noia es va vestir d’una revolada i va marxar. A partir de llavors, la noia passava totes les nits amb Yu Jing.

Una nit, mentre seien al llit bevent i xerrant, Yu Jing es va adonar que la noia hi entenia molt, en música.

—Tens una veu tan bella i delicada—li va dir el lletrat—que estic segur que un sol cant teu podria fer perdre el cap a qualsevol home.

—Justament per això no canto—li va respondre ella rient—, per no fer-te perdre el seny.

Però el lletrat no parava de demanar-li que cantés.

—Saps que mai no et nego res—li va dir ella—, però és que temo que em puguin sentir oïdes indiscretes. Ja que hi insisteixes, no tinc altre remei que exhibir davant teu la meva imperícia. Però et cantaré només una estrofa a mitja veu.

Es va alçar i, marcant el ritme amb el peuet contra la base del llit, es va posar a cantar:

Canta a la branca el passerell
que em guia enmig de la foscor.
No em preocupa gens mullar-me el calçat,
només temo trobar-te amb una altra.

La noia cantava amb una veu tènue com un fil de seda, gairebé imperceptible. Les seves inflexions alhora ardents i suaus enmig del silenci de la nit encisaven l’oda i agitaven el cor. Així que va acabar de cantar, va obrir la porta i va escrutar en totes direccions.

—Tinc por que hi hagi algú a prop de la finestra—va dir després d’haver donat una volta al pavelló mirant amb atenció cap a la foscor.

—Per què estàs tan preocupada?—li va preguntar Yu jing.

—Diu el proverbi: «Els esperits que han nascut en secret de vegades temen els humans.» Doncs això és el que em passa.

Van tornar a entrar i van tornar a abraçar-se al llit.

—Pot ser que la sort que ens ha unit arribi ja a la seva fi?—va dir ella encara espantada al cap d’una estona.

Yu Jing li va preguntar per què deia aquelles coses.

—El meu cor bat massa de pressa—va respondre ella—. Si el meu cor fremeix, senyal que la meva sort ha acabat.

—Un cor que tremola, uns ulls emboirats... Això li passa a tothom—va intentar consolar-la Yu Jing.

Finalment la noia es va tranquil·litzar i va somriure feliç entre els seus braços. Van estimar-se tota la nit, fins que, just abans de l’alba, la noia es va posar el seu llarg vestit verd i va baixar del llit.

Just abans d’obrir la porta, va tornar enrere amb passos vacil·lants.

—No sé per què—li va dir—, però estic intranquil·la. Sisplau, acompanya’m a fora.

Yu Jing es va llevar i la va acompanyar fins a la porta.

—Queda’t aquí i segueix-me amb la mirada. No tornis a entrar fins que em vegis desaparèixer rere la tanca del jardí—li va dir la noia.

Així ho va fer. Quan va veure que desapareixia rere la tanca, es va tombar per entrar a casa i continuar dormint, però llavors va sentir la veu de la noia, molt tènue, gairebé imperceptible, que cridava socors molt angoixada. Yu Jing va córrer pels voltants intentant localitzar d’on sortia la veu. Finalment va descobrir que provenia de la teulada. Va alçar la mirada i va veure una aranya gran com una pilota que s’aproximava a un petit insecte que estava atrapat a la teranyina i que cridava desesperat. Yu Jing va trencar la xarxa i va alliberar l’insecte. Era una petita vespa verda, que es trobava a les portes de la mort.

Yu Jing va entrar a casa amb la vespa a la mà i la va deixar amb cura sobre la taula. L’insecte va restar immòbil una estona fins que al final va començar a reviscolar i per fi va poder començar a moure’s. A poc a poc es va enfilar a la pedra plana on es mol la barra de tinta, es va remullar al petit bassal de tinta i, arrossegant-se per damunt la taula i reprenent el vol diverses vegades, va dibuixar sobre la taula els traços del caràcter «gràcies». Després va batre les ales i va sortir estripant el paper de la finestra i va desaparèixer pel cel.

Des de llavors, Yu Jing ja no la va tornar a veure mai més".

Aquest relat és obra de Pu Songling 蒲松齡 (1640-1715) i es pot trobar a "Contes estranys del pavelló dels lleures" (Quaderns Crema, 2001), una selecció de catorze relats curts de la seva obra original "Liaozhai Zhiyi", que de la mà de la il.lusió ens endinsa en móns fantàstics i misteriosos plens d'esperits i humans, amors i transformacions, sortilegis i màgia...

Entrades relacionades:
La fugida del pintor Notxa

La granota del fons del pou

Li Bai i l'agulla de ferro

El Bloc dels Viatges està de celebració...

A finals del passat mes de setembre El Bloc dels Viatges (germà petit o gran, qui sap, de l'Amu Daria) va publicar la seva entrada 404 i ho celebra de dues maneres:

- Primera, regalant un exemplar en català del llibre “El Salvador, entre la naturalesa i la mà de l'home” de la col·lecció de cooperació internacional "Camino del Sur" de l'ong REDS (Red Europea de Diálogo Social)

- I segona, fent-vos partícips i encoratjant-vos a col.laborar amb el projecte "Educació és futur" de Huacal (ong de solidaritat amb El Salvador).

El llibre “El Salvador, entre la naturalesa i la mà de l’home” és una visió d’aquest país, després dels terratrèmols de l’any 2001 per part d’un equip de periodistes i reporters gràfics de mitjans de comunicació salvadorencs i catalans que comparteixen amb tot un poble, no tan sols els efectes dels sismes, sinó que també la responsabilitat dels governs en aquesta tragèdia. Per aquelles persones que no coneixen gaire aquest petit país d’Amèrica Central és una bona aproximació a la gent, a la seva vida i als seus valors.

Si voleu saber com rebre aquest llibre podeu llegir-ho a "I ja portem 404 relats de viatges..." Ara és el moment que ja s'acaben !!!

Daodejing: El llibre del "dao" i del "de"

“Tothom reconeix allò que és bell com a bell, i per tant allò que és lleig. Tothom reconeix allò que és bo com a bo, i per tant allò que no és bo. Ser i no ser s’engendren mútuament. Difícil i fàcil es complementen mútuament. Llarg i curt es defineixen mútuament. Alt i baix es determinen mútuament. So i to s’harmonitzen mútuament. Davant i darrere se segueixen mútuament.

Per això el savi no intervé en el curs de les coses i ensenya sense paraules. Les coses sorgeixen, però ell no n’és l’origen; les coses creixen, però ell no se les apropia; actua en favor d’elles, però no demana res a canvi. Acompleix la seva obra, però no en reclama el mèrit; precisament perquè no reclama el mèrit, ningú no l’hi pot prendre”.

Fragment 2 del Daodejing (道德經) de Laozi (老子)

(traducció de Seán Golden & Marisa Presas, UAB/Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2000).

El Daodejing, atribuït històricament a Laozi (malgrat que els actuals historiadors xinesos el consideren una recopilació de diverses fonts) és un text relativament breu, de poc més de cinc mil paraules, que destaca per la seva actitud d’observació del món natural que ha marcat decisivament les arts plàstiques i la poesia xineses i cosa que ha fet que sigui un dels textos més estimats per la cultura xinesa.

La paraula “dao” (道) vol dir camí. Un dels sentits figurats més antics és el de “camins del cel”, és a dir, el curs dels astres per uns camins fixos i la successió de les estacions. En una societat agrícola com la xinesa, el benestar i la supervivència depenien de la capacitat d’harmonitzar les feines del camp amb les estacions de l’any. Un cop aquesta societat va acceptar les normes del “cel” es va passar a la idea que també la vida social estava regida per unes normes “superiors”, i així el mot “dao” va adquirir també una connotació ètica i moral.

Durant segles, es va anar definint aquest mot com a “conducta recta”, “discurs”, “manera de fer” o “mètode”. Totes les escoles de pensament xinès, i especialment el confucianisme, es centren en la idea de dao com a “dictat”, com a normes de conducta cívica, social i política.

En contraposició, Laozi situa el “dao” al centre del seu pensament. El dao és la font que es troba a l’origen de totes les coses canviants i el sentit i objectiu del filòsof és comprendre la naturalesa d’aquesta font. Si hom conforma la pròpia actitud a aquesta naturalesa, al dao, obtindrà la força que s’assoleix en fer les coses en harmonia amb la natura. Aquesta força es diu “de” (德). A més, totes les coses del món tenen la seva pròpia naturalesa, que ha de ser l’element més respectat i qualsevol intent d’actuar contra aquesta “essència” està abocat al fracàs. Per tant, quan l’ésser humà intenta imposar la seva voluntat a la natura mitjançant institucions, jerarquies i dictats erra el veritable sentit del dao.

Laozi considera que cal deixar que les coses segueixin el seu curs natural, aconsella al sobirà que s’abstingui d’interferir en la naturalesa de les coses i confia en el savi que viu apartat de la societat, que coneix el dao i viu en harmonia.

Així mentre el confucianisme, la corrent filosòfica més important i estesa a la Xina, predica l’autocontrol, l’autolimitació i el respecte a les jerarquies i els valors tradicionals, tot subordinant l’individu a l’interès col·lectiu, el daoisme apel·la a l’espontaneïtat, a la despreocupació i a la vida natural.

Entrades relacionades:

Les paraules rectes semblen tortes

Un te verd a l'ombra del Dao

El savi mai no fa coses grans

Ja tenim premiats i premiades !!!

El passat divendres 10 d'octubre va tenir lloc a Girona el lliurament de la primera edició dels Premis Blocs Catalunya. Abans de res, dono les gràcies a tots aquells i aquelles que em vau votar !!! Cal felicitar STIC.CAT per la seva organització i convocatòria i cal felicitar amb tota l’efusió del cor als guanyadors i a les guanyadores en les diferents modalitats:

- Premi al millor bloc de Cultura: El bloc de Jordi Cervera.
- Premi al millor bloc de Societat: El bloc de Joan Puig, Gazylophacium.
- Premi al millor bloc d'Actualitat: El bloc d’Albert Medran, e-Campany@ .
- Premi al millor bloc d'Educació: El bloc de Margarida Capellà, El fil de les clàssiques .
- Premi al millor bloc de TIC: El bloc de la Núria Masdéu.
- Premi especial STIC.CAT a l'acció solidària i la cohesió social: Fundació Plataforma Educativa.
- Premi especial STIC.CAT al foment del català: La Llumenera de Nova York d'en Miquel Tusón .
- Premi especial STIC.CAT a l'ús pioner dels blocs: Saül Gordillo, Bloc sense fulls.

Realment, tots són uns blocs molt i molt interessants, i a més hi ha un dels que segueixo habitualment i que era dels meus favorits: "La Llumenera de Nova York", fet que ha estat una gran alegria...

A banda de tot això, no tan sols em sumo a la proposta de l'Eduard en el seu bloc "Com gotes a l'oceà" -en el qual proposa la creació per properes edicions dels Premis Blocs Catalunya d'una categoria dedicada a la Solidaritat i l'Activisme- sinó també voldria proposar la creació d'una categoria que premiés els blocs dedicats als Viatges i a la Literatura de Viatges; qui es suma a la iniciativa...?.

Enhorabona als participants, als premiats i premiades i a l'organització i fins a la propera convocatòria...

Samarcanda: el rostre més bell...

“De vegades, a Samarcanda, al capvespre d'un dia lent i trist, els ciutadans ociosos van a passejar per l'atzucac de les dues tavernes, prop del mercat dels pebres, no per a degustar el vi d’herbes de Sogdián, sinó per espiar anades i vingudes o fer la guitza a algun bevedor un xic alegre, al que arrossegaran per la pols, cobriran d'insults i condemnaran a un infern el foc del qual li recordarà fins a la fi dels segles el reflex vermell del temptador vi.

D'un incident semblant naixerà el manuscrit de les Rubaiyyat a l'estiu de 1072. Omar Jayyam té vint-i-quatre anys i fa poc temps que va arribar a Samarcanda...

Aquest sublim relat de l'escriptor libanès Amin Maalouf m'havia portat fins a Samarcanda. Feia poques hores de la meva arribada, i la primera impressió era propera a la decepció al no trobar ni un laberint de foscos carrerons ni tavernes plenes de vida..."

Amb aquests mots comença el meu relat "Samarcanda: el rostre més bell", el segon capítol de la sèrie "Uzbekistan: Compta la llegenda", que podeu trobar al número d'octubre de la Revista Fronteras de Papel. Espero que us agradi...

Aquesta revista de viatges - de ben segur, la millor de les que es troben a la xarxa - és un apassionat projecte de dos grans viatgers: la Mercè Criado i en Joan Biosca que, mes a mes, ens descobreixen la bellesa d'arreu del món. Us recomano fer una bona ullada (quines grans imatges !!!) i una bona lectura als més de quaranta reportatges publicats des del seu primer número. Ja em direu que us ha semblat...

Entrades relacionades:

Khiva, un oasi entre deserts

Shahr-i-Zinda, la tomba del Rei Vivent

El príncep astrònom de Samarcanda

Marco Polo a Samarcanda

La moneda tadjika: el somoni

El somoni (cомонӣ) és la moneda tadjika i rep aquest nom en homenatge al pare de la nació Ismail Samani (Ismail I ben Ahmad), nét del fundador de la dinastia samànida (819–1005) Saman-Khuda. Ismail Samani, un dels personatges centrals de la història del Tadjikistan, va viure durant el segle IX dc. on va destacar per la seva tasca de reconeixement i suport a les ciències, a les arts i a la literatura.

Imatge del poeta i polític Mirzo Tursunzoda -en tadjik: Мирзо Турсунзода - (1911-1977).

Imatge del mausoleu del poeta persa Abdullah Jafar Ibn Mohammad Rudaki (en tadjik: Рӯдакӣ, en persa: آدم رودکی ) nascut l'any 859 a Penjikent.

Imatge del poeta i mestre sufí Mir Sayyid Ali Hamadani (1314-1384).

Imatge del Castell de Hissar (Ҳисор) a 15 km de Dushanbe.

Imatge de l'historiador Bobojon Ghafurov - en tadjik: Бобоҷон Ғафуров- (1909-1977).

Imatge del pare de la nació tadjika Ismail Samani.

El canvi actualitzat d'aquesta moneda es pot consultar a Cambio de Divisas

La melangia dels maqâm

Àsia Central ha estat durant mil·lennis un gresol de cultures en el qual s'han aplegat diversos pobles per tal de crear importants civilitzacions. Totes les èpoques i totes les dinasties han deixat proves d'una vida artística refinada, particularment pel que fa a la música i a la dansa.

És en aquesta rica tradició on s'ha format la música de l'Uzbekistan. En totes les cultures de l'Àsia Central la música clàssica i religiosa no s'ha transmès per mitjà de partitures escrites sinó que s'ha heretat per transmissió oral de pares a fills, de mestres a alumnes. Durant més de cinc segles, fins a la revolució soviètica, les corts de Bukhara i de Khiva van brillar per la seva activitat musical, i aquesta música s'ha conservat durant segles perquè mai no s'ha deixat de tocar: a través de les generacions, ha estat una música viva que no ha calgut rescatar de l'oblit.

L'herència clàssica d'aquestes tradicions musicals consisteix en un conjunt de col·leccions, denominades "maqâm", que són cançons i peces instrumentals que els intèrprets (coneguts com bastekâr) poden reproduir tot afegint-hi el seu toc personal. No obstant això, també es pot construir, sobre aquestes peces, noves composicions que, si tenen èxit, esdevindran part d'una "nova" tradició.

Travessant la Vall de Fergana, un oasi fèrtil a l'est de l'Uzbekistan, hom escolta música pertot arreu, les cançons i la tradició han conservat els seus maqâm autòctons. I en aquestes terres va néixer l'any 1960 en una granja col.lectivitzada de cotó (les granges creades amb l'aigua dels rius Amu Daria i Syr Daria que s'abocava al Mar d'Aral) una de les intèrprets més reconegudes de tot el país: Munadjat Yulchieva.

Als seus inicis cantava tot escoltant la ràdio i la televisió i aviat es van evidenciar les seves extraordinàries qualitats. Avui en dia pertany a la gran tradició clàssica d'Uzbekistan, amb un repertori centrat en el maqâm uzbek, poemes i cançons dels segles XIII, XIV i XV, als que ha incorporat les bases d’un nou estil. La seva reputació, avui en dia sòlidament establerta, es basa en un timbre i una tessitura d’entonació àmplia i potent que utilitza els colors i ombres, les cadències de la seva veu per a expressar un subtil dolor íntim. Els seus alts vellutats, plens de matisos, acompanyen el to malenconiós dels seus poemes.

Escoltar a Munadjat Yulchieva és embriagar-se d'una melangia plena de bellesa...

Entrades relacionades:
La música del dilluns
Una nit a la disco...
La música celestial: Tengir-Too

Premis Blocs Catalunya: us convido a votar tant El Bloc dels Viatges en la categoria de Literatura (a aquest enllaç) com el bloc Amu Daria en la categoria de Personals (a aquest enllaç).

Premis Blocs Catalunya

Avui us volia comentar un nou esdeveniment a la Catosfera: fins el proper 30 de setembre té lloc el procés de votació dels Premis Blocs Catalunya, un projecte que vol reconèixer, divulgar i fomentar els blocs en català a la xarxa tot i donant més visibilitat a aquesta llengua a Internet.

Una iniciativa que m’ha encoratjat a presentar a aquesta votació dos dels blocs als quals dedico sentiments i il·lusions:

- El bloc Amu Daria, un espai personal dedicat a una passió: l’Àsia Central i la Ruta de la Seda, on el record de les experiències viscudes i l’agraïment per l’hospitalitat, l’estima i els ensenyaments gaudits en un viatge de vuit mesos per aquestes terres es combinen amb els contes, les llegendes, la història, la llengua o la música.

- El Bloc dels Viatges, un espai col·lectiu de literatura (i d'imatges) de viatges en català on cada dia des de fa més d’un any (la setmana vinent celebrarem l’entrada 400 amb una sorpresa...) es donen a conèixer les rutes, aventures i descobriments de viatgeres i viatgers d’arreu dels cinc continents.

En aquest sentit, si us ve de gust, us convido a votar tant el bloc Amu Daria en la categoria de Personals (a aquest enllaç) com El Bloc dels Viatges en la categoria de Literatura (a aquest enllaç) .

Per acabar, val la pena aprofitar aquests Premis per llegir altres blocs i blocaires que ens mostren i comparteixen la seva creativitat, reflexió i sentiment dia rere dia. Entre ells i elles podeu trobar algun dels que m’agraden i que us convido a votar: Núria Borràs (“Pels camins del món”), Eduard Muntaner (“Com gotes a l’oceà”), Ferran Canet (“Coses de Beirut”), Miquel Tuson (“La llumenera de Nova York”), Isabel Barriel (“PoesiaAula”), David Madueño (“Llunàtic”), Javier del Campo (“La Gran Travessa”), Guillem Espriu (“Roig i gracienc”), Daniel Closa (“Centpeus”), Xavier Peytibi (“eXaps. Partits polítics i internet”), Salvador Sorrosal (“Sorrobloc”), Judith Vives (“Espai Isidor”), Jesús M. Tibau (“Tens un racó dalt del món”), Antònia Pons (“El Sàhara, trenta anys d’exili, trenta anys d’ocupació”) o Josep M. Bové (“Té la mà Maria”).

De ben segur gaudireu de bones estones i descobrireu relats de gran qualitat... Moltes gràcies !!!

Els quatre dracs

"Fa molt i molt, al principi dels temps, no hi havia rius ni llacs sobre la terra; només el mar de l'Est, on vivien quatre dracs: el drac llarg, el drac groc, el drac negre i el drac perlí.

Un dia els quatre dracs van volar des del mar fins al cel, van perseguir els núvols i s'hi van endinsar. De sobte, el drac perlí va rugir i va assenyalar cap a la terra. Els altres tres dracs es van aplegar al seu costat i van mirar entre els núvols en la direcció que el drac perlí assenyalava.

Van veure molta gent fent ofrenes extraordinàries i cremant bastons d'encens. Una vella, agenollada damunt la terra pelada amb un nen prim als braços, cridava: "Déu dels cels, per favor, envia'ns pluja perquè puguin viure els nostres fills".

Els dracs van veure que els camps d'arròs eren secs i els conreus s'havien fets malbé, i que els arbres sense fulles semblaven esquelets. Era evident que no havien tingut pluja durant molt de temps.

- Que prima i feble està la gent - va dir el drac groc -. Si no plou aviat, moriran. Els altres dracs van fer que sí amb el cap.

- Vinga, anem a demanar a l'emperador Jade que plogui - va suggerir el drac llarg i es van enlairar des dels núvols i van volar cap a l'allunyat palau celestial de l'emperador Jade.

Al totpoderós emperador Jade no li va agradar gaire l'arribada poc cerimoniosa dels dracs.

- Com goseu interrompre la meva feina tan important de fer-me càrrec del cel i de la terra i de tota la resta? Torneu al mar i comporteu-vos!.

- Però majestat, els conreus s'estan assecant i la gent s'està morint de gana! - va dir el drac llarg- . Per favor, envieu-hi pluja de seguida!.

L'emperador Jade volia tornar al seu somieig, de manera que va fer veure que s'hi avenia: - Ah, d'acord! - va dir -. Ara torneu-vos-en, que ja hi enviaré pluja demà.
- Gràcies, majestat -van dir a l'uníson els quatre dracs, i van tornar volant, feliços, cap a la terra.

L'emperador Jade va fer un senyal a un miler de fades celestials perquè cantessin la seva tonada preferida, va badallar i es va quedar adormit.

Van passar deu dies i no va caure ni una gota de pluja. La gent estava cada cop més i més afamada. Menjaven l'herba mústia, rossegaven les branques nues dels arbres, xuclaven pedres i mastegaven l'argila seca. Els quatre dracs es van adonar que l'emperador Jade només pensava en el propi plaer i que no es preocupava gens de la gent., aleshores, després de mirar llargament el vast mar de l'Est, el drac llarg va tenir una idea:

- El mar, que no és ple d'aigua? Hem d'absorbir-la tota i escopir-la cap al cel. Caurà com pluja i salvarà els conreus i les gents.

Els altres dracs van convenir que havien de provar de fer alguna cosa, i aquesta idea era l'única que tenien. Van sobrevolar el mar i van xuclar aigua amb la boca. Després es van tornar a enlairar sobre els núvols i van escopir l'aigua pertot arreu. Van volar amunt i avall moltes vegades, xuclant i escopint, xuclant i escopint, fins que l'aigua del mar va caure en forma de pluja.

- Plou! Plou a bots i barrals! - cridava amb alegria la gent, i els nens saltaven els bassals.Van brollar rierols, després van córrer sobre els camps d'arròs fets malbé, i rebrots verds van alçar el cap enlaire mirant la pluja que queia.

L'emperador Jade estava furiós i va ordenar als seus generals celestials que capturessin els quatre dracs.

- Com goseu fer ploure sense el meu permís? - va bramar quan van portar-li els dracs al davant-

- Es l'última vegada que em desobeïu! Va manar al déu Muntanya que li portés quatre muntanyes per posar-les sobre els dracs, de manera que no poguessin fugir mai més. El déu Muntanya va fer que quatre muntanyes llunyanes travessessin l'aire volant i aterressin sobre els quatre dracs. Així doncs, els dracs van haver de quedar-se allà, amb les muntanyes al damunt per sempre més.

Tanmateix, no se'n penedien i estaven més decidits que mai a ajudar sempre la gent d'aquell lloc. Es van convertir en rius, fluint des de les muntanyes, travessant la terra ara fèrtil i morint al mar.

I així es van formar els quatre grans rius de la Xina: el Heilong Jiang (el drac negre, també conegut a Rússia com a riu Amur) al nord, llunyà i fred; el Huang He (el drac groc) al centre; el Cháng Jiāng (Iang-Tsé, riu llarg) al sud remot i el Xi Jiang (el drac perlí) al sud, llunyà i tropical".

Les imatges dels dracs d'aquesta entrada son una representació del "Mur dels nou dracs" que es troben al parc de Beihai a Pequín.

Entrades relacionades:
La granota del fons del pou

La fugida del pintor Notxa

Li Bai i l'agulla de ferro

Horitzons perduts: més que una pel.licula...

Quan el sr. Chang (H. B. Warner), un dels habitants de Shangri-La, comenta: “...el sorprendria descobrir que una mica d’educació, de cortesia, ajuda a resoldre els problemes més delicats...” hom s’adona que l’ànima d’aquesta pel·lícula es concentra en aquestes senzilles paraules... I aquests van ser alguns dels mots i de les imatges que van despertar la meva passió pels viatges i per la recerca dels paradisos perduts...

Frank Capra, l’any 1937, va portar al cinema una novel·la de l’any 1932 que el va impactar poderosament titulada “Horitzons Perduts”. En aquesta obra l'escriptor anglès James Hilton va construir un món ideal, que va anomenar “Shangri-La” (un nom fruit de la seva invenció i que sembla ser que es va inspirar en el “Shambhala” de la tradició budista tibetana), situat enmig de muntanyes gelades i poblat per habitants de l’Himalàia i estrangers que arriben després de moltes dificultats.

Un lloc ple de bellesa, cultura i pau on Hugh Conway (Ronald Colman), jove cònsol anglès a l'Índia, i quatre britànics més (tots ells estereotips de la cultura – o incultura- occidental) arriben després d'un accidentat viatge en avió.

Quan els protagonistes veuen per primer cop Shangri-La s’enfronten amb una estranya i gairebé irreal aparició: un grup de colorits pavellons que s'agrupen en el vessant de les muntanyes nevades i envoltats per planes verdes, jardins, boscos i una fauna exuberant, un paradís amagat a la resta del món.

En l'antic monestir budista, Conway i els seus companys de viatge troben un lloc on la reduïda comunitat de monjos intenta conservar els tresors de la civilització, tant els materials com els espirituals, amenaçats per la violència d'una època terrible de la història. Tot just el món acabava de sortir de la Primera Guerra Mundial i advertia la proximitat de noves tragèdies que ja tenien lloc: les guerres a Espanya o Xina, l’ascens dels feixismes a Alemanya, Japó i Itàlia, la pobresa i el colonialisme s’estenien per tots el països del sud, etc. i tant l’autor del llibre, Hilton, com el director de la pel.licula Capra, ens dibuixen un idíl·lic univers tibetà que no és una promesa de futur o un rescat del passat idealitzat, sinó un present pel qual lluitar davant dels tràgics temps que la societat economicista i industrialitzada han creat.

Un indret on és possible una altra societat basada en els principis col·lectius de justícia i llibertat que de ben segur formen part dels sentiments més profunds i íntims de cada individu, o com ho definiria Sondra (Jane Wyatt), un personatge principal: “...Estic segura que en tot cor hi ha un desig de Shangri-La...”

En resum, una molt recomanable pel·lícula mítica que amb el pas dels anys guanya i que ens recorda que: “Potser sempre hem estat part de Shangri-La sense adonar-nos-en...”

Entrades relacionades:
L'home que va poder regnar

La música celestial: Tengir-Too

Tengir-Too és el nom en kirguís de la serralada que en mandarí diem Tian-Shan - que traduïm per "Muntanyes celestials"- que uneix el Kirguizistan i la Xina i dóna nom a un dels grups de música més interessants del Kirguizistan.

Els músics de Tengir-Too recuperen l’antiga tradició musical dels nòmades encapçalats per les investigacions del seu líder Nurlanbek Nyshavnov que ha recorregut el Kirguizistan a la recerca de les melodies, els testimoniatges i els manaschis (els narradors orals de l’epopeia de Manas, el gran heroi nacional) per tal de donar vida a la música que parla de les muntanyes, dels déus, de les tempestes, dels herois o dels llacs.

En una barreja de virtuosisme tècnic (amb l’ús d’instruments tradicionals com el dombra, el komuz -paraula que es tradueix senzillament per "instrument"-, el kil-kiyak i el temir-komuz entre d’altres), d’expressió narrativa i d’implicació mística se’ns expliquen històries mil.lenàries.

Potser, els primers minuts de les seves actuacions no ens copsaran i tindrem una barreja de sorpresa i estranyesa... Tanmateix, l'execució de les seves melodies ens crearan paisatges sonors de diàfans ecos i ressonàncies que de ben segur no oblidarem amb facilitat i que ens transportaran al verd de les muntanyes, al blanc de les neus eternes i al blau dels llacs alpins.

Entrades relacionades:

Manas, l'èpica d'un poble: El Kirguizistan

Els dos amics

“Diu una llegenda àrab que dos amics que viatjaven pel desert van discutir en un moment donat del viatge. Un va acabar donant una forta bufetada a l'altre. L'ofès, sense dir res, es va ajupir i va escriure amb el dit a la sorra:

"Avui el meu millor amic m'ha donat una forta bufetada"

Van continuar el trajecte i van arribar a un oasi on van decidir banyar-se. El que havia estat bufetejat i ofès va començar a ofegar-se. L'altre es va tirar a l'aigua per salvar-lo i va evitar que perdés la vida.

Un cop recuperat de l'ofec, l'home va agafar un daga i va començar a gravar unes paraules en una enorme pedra. En acabar s'hi podia llegir:

"Avui el meu millor amic m'ha salvat la vida"

Intrigat, el seu amic li va preguntar:

-Per què quan et vaig fer mal vas escriure a la sorra i ara escrius en una roca?

Somrient l'altre va respondre:

-Quan un gran amic ens ofèn hem d'escriure l'ofensa a la sorra on el vent de l'oblit i el perdó s'encarregarà d'esborrar-la i oblidar-la. En canvi, quan un gran amic ens ajuda o ens succeeix quelcom grandiós, cal gravar-ho a la pedra de la memòria del cor, on mai cap vent de cap part del món pugui esborrar-ho.”

Entrades relacionades:
El búfal i el iac
El conte de les sorres
La fugida del pintor Notxa

Rudyard Kipling: If-

Joseph Rudyard Kipling (1865-1936) ha estat un dels escriptors en llengua anglesa més populars, tant en prosa com en vers, a les acaballes del segle XIX i a principis del segle XX.

Nascut a l'Índia, Kipling es coneix avui dia fonamentalment pels seus llibres com El llibre de la Selva (1894), Kim (1901), L'home que va poder regnar (1888) o els seus poemes com Mandalay (1890), Gunga Din (1890) o If- (1895):

Si pots mantenir el cap assenyat quan al voltant
tothom el perd, fent que en siguis el responsable;
si pots confiar en tu quan tots dubten de tu,
deixant un lloc, també, per als seus dubtes;
si pots esperar i no cansar-te de l’espera,
o no mentir encara que et menteixin,
o no odiar encara que t’odiïn,
sense donar-te fums, ni parlar en to sapiencial;

si pots somiar —sense fer que els somnis et dominin,
si pots pensar —sense fer una fi dels pensaments;
si pots enfrontar-te al Triomf i a la Catàstrofe
i tractar igual aquests dos impostors;
si pots suportar de sentir la veritat que has dit,
tergiversada per bergants per enxampar-hi els necis,
o pots contemplar, trencat, allò a què has dedicat la vida,
i ajupir-te i bastir-ho de bell nou amb eines velles:

si pots fer una pila de tots els guanys
i jugar-te-la tota a una sola carta,
i perdre, i recomençar de zero un altre cop
sense dir mai res del que has perdut;
si pots forçar el cor, els nervis, els tendons
a servir-te quan ja no són, com eren, forts,
per resistir quan en tu ja no hi ha res
llevat la Voluntat que els diu: «Seguiu!»

Si pots parlar amb les gents i ser virtuós,
o passejar amb Reis i tocar de peus a terra,
si tots compten amb tu, i ningú no hi compta massa;
si pots omplir el minut que no perdona
amb seixanta segons que valguin el camí recorregut,
teva és la Terra i tot el que ella té
i, encara més, arribaràs, fill meu, a ser un Home.

Aquesta versió és la traducció de Francesc Parcerisas en el llibre "Poesia anglesa i nord-americana" (Ed. 62 i «la Caixa», Barcelona, 1985).

Entrades relacionades:

L'Home que va poder regnar