Plaers del viatger

"El viatger cavalca el vent
que el porta a terres llunyanes,
com una au que emprèn el vol
sense deixar rastre en el cel."

"Plaers del viatger" de Li Bai

Aquesta versió és la traducció d'Alexandre Ferrer en el llibre "Poemes selectes de Li Bai" (Aeditors, el Perelló, 2008).

Entrades relacionades:
En una nit tranquil·la

Li Bai i l'agulla de ferro

Daodejing: el llibre del "dao" i del "de"

Els quatre dracs

El camí del 2010...

“Quan hagis d’escollir entre diferents camins, tria sempre el camí del cor. Qui escull el camí del cor mai no s’equivoca”. Proverbi sufí

Entrades relacionades:
El cant del sol de Rûmî
Omar Jayyam: Gaudir de l'instant...
Pugui el teu cos ser guarit
Dur les sabates a les mans
El conte de les sorres

L'home bo

Vet aquí que una vegada hi havia un home molt bo, amb un cor ple de generositat, i era estimat i admirat pel seu procedir per la molta gent que el coneixia. Un bon dia de matí va arribar al poble on vivia un famós lama. I l'home, en saber-ho, va demanar poder parlar-li. El lama el rebé immediatament, i postrat als seus peus, l'home li va dir:

- "Voldria arribar a la il·luminació, omplir-me de saviesa i compassió per a poder ajudar a tots els éssers vius, i dedicar la vida a l'ensenyament de Budha. Digueu-me, si us plau, què em cal fer?"

El lama va veure de seguida que era sincer i pur d'intenció. Li va dir que anés a viure a la muntanya, i què passes la seva vida en oració i meditació. Va donar-li, també, una oració especial per a invocar, dient-li que si ho feia amb prou continuïtat i devoció, que arribaria un dia a l'estat d'il·luminat, disposat i capaç d'ajudar als demès amb les seves saviesa i compassió.

L'home va fer el que el lama li havia aconsellat, i va marxar a les muntanyes properes al poble. Es va instal·lar a una cova, a on passava les hores en fervorosa meditació. Va perseverar al llarg de molts anys amb tossuderia i determinació, amanit amb un fervor pur i clar. Però tot i això, no obtenia la il·luminació.

Quan ja havia passat vint anys a la cova i pels boscos i els cims de les muntanyes del voltant, el lama va tornar a visitar el poble, i assabentat de la seva presència, va baixar amb rapidesa per a què el tornés a rebre.

Va haver d'esperar molts dies, mentre una gentada esperava fent cua per veure al lama, sentir-lo i rebre la seva benedicció. Finalment, quan li va tocar de parlar-li, després de postrar-se als seus peus tres vegades, i oferint-li un mocador de coll blanc, el nostre bon home li va fer cinc cèntims al lama de la seva situació.

- "He estat vint anys fent pregària i meditació com em veu dir, però encara no he arribat a la il·luminació. Potser sigui que estic fent quelcom malament?"

El lama havia adoptat un to solemne.

L'home bo li va explicar el que havia estat fent aquells vint anys.

- "Em temo que això per a tú no et serveix ben bé de res. És erroni el que et vaig dir, i potser ara ja mai no podràs obtenir la il·luminació."

En sentir-ho, l'home bo va quedar destrossat, i llançant-se als seus peus, va plorar amargament.

- "Ho sento de veritat, però ja no puc fer res més per tu."

L'home bo, que ja era molt vell, va sentir com si hagués perdut tots aquells anys de la seva vida. Va tornar a la seva cova, i es preguntava què li calia fer.

Tots aquells anys esperant i creient que la il·luminació arribaria, i ara li semblava què l' abandonava qualsevol esperança d'assolir mai el seu objectiu.
Va seure a sobre la llosa que li feia de llit, de coixí i a l'hora de taula, i tot creuant les cames, va tancar els ulls. I pensava:

"Tot i així, crec que em cal seguir fent el mateix que feia, perquè ara és l'única cosa que sé fer; pregar, i meditar."

I ara ja sense cap esperança i a l'hora sense cap preocupació per a obtenir la il·luminació, va tornar a deixar-se dur pel ritme antic de la seva devoció, tot allò que tan familiar havia devingut en el seu llarg eremitisme. I sense cap dubte ja, es va adonar que l'havia obtinguda.

Va ser capaç de veure el món en tota la seva realitat. Tot era ben clar, transparent. Per fi va comprendre com l'ànsia i el delit per a obtenir-la era precisament el què li impedia d'arribar-hi. Sentia que ara podia ajudar a tots els éssers a trobar la seva pau, mitjançant la seva comprensió i coneixement. Deixaria la cova, estendria les seves noves ales al món, i escamparia els ensenyaments de Budha. Va sortir de la cova, i va veure el poble, avall, lluny. Moltes vegades ja l'havia vist, i tant. Però mai amb tanta claror com ara.

I per un fugaç instant li va semblar sentir la rialla del lama, mentre aixecava l'esguard cap al cel on lluïa un intens arc de Sant Martí sobre el blau sense un sol núvol del cel, i uns cims radiants de blanc polsim de neu escabellats pel vent.

Extret de "Cuentos populares tibetanos" (José J. De Olañeta Editor. Palma de Mallorca, 1986). Traducció de Jordi Quingles i trobat a “Noticies fresques del turó de l’home”

Entrades relacionades:

Lung-ta: els cavalls del vent

El búfal i el iac

No tinc temps
El viatge, un conte tibetà

Pugui el teu cos ser guarit...

ODA 139

"Que la pena del cos s’allunyi de tu, oh tu que ets la pau de les nostres ànimes;

Que el mal d’ull no es posi sobre tu, oh tu que ets els nostres ulls clarividents!

La teva salut és la salut de l’ànima i del món a l’hora, oh amic meu!

Pugui el teu cos ser guarit, oh amic de bell rostre!

Pugui la malaltia deixar-te, oh tu que tens el cos graciós com l’ànima.

Que l’ombra de la teva gràcia no cessi de planar sobre nosaltres.

Que el roserar del teu rostre sigui eternament florit,

Car és un lloc de contemplació pel nostre cor i la joia i la frescor dels nostres ulls.

Que el teu dolor caigui sobre nosaltres, i no pas sobre el teu cos!

A fi que aquest patiment sigui per nosaltres com la raó que abilla la nostra ànima".

ODA 146

"Oh coper! Fes-nos veure el nostre color en la puresa del vi.

Anihila’ns, perquè aquests dos mons siguin lliures de la nostra vergonya.

Que el vent de l’embriaguesa, per la teva gràcia, se’ns emporti.

Enlaire, a fi que la nostra feixugor s’alleugereixi.

Fes cavalcar l’ànima sobre el corser de l’embriaguesa en el camí de l’amor,

I que per nosaltres cent llegües siguin com un sol pas.

Allibera la nostra ànima amb una copa plena de vi.

Els nostres ulls, els nostres rostres, els nostres cors, són ensangonats.

Oh coper! Apressa’t! Que no veus

Els nostres pensaments coixos córrer darrere teu?

En la joia, els pensaments són pedres, encimbellen l’ànima;

Traieu del camí les pedres que ens barren el pas,

En el cant d’amor de Shams al-Din Tabrizí, toca,

Oh ministrer de Tabriz! sobre el nostre llaüt, la melodia d’Oshshâq".

El Diwan-e Shams-e Tabriz-i, del qual hi ha representats aquí dos poemes, és una de les principals obres de Djalâl-od-Dîm Rûmî, anomenat també Mavlana -"el nostre Mestre"-, el més gran poeta místic de l'Islam (a més de científic, pensador, astrònom, erudit i inspirador de l'ordre sufí "Mevlevi" conegut com dels dervixos giròvags) i és compost de ghazals, breus odes líriques que tenen un nombre de dístics que no depassa generalment la vintena. D’altra banda, el ghazal, en general, és un poema d’amor, sacre o profà, amb, de vegades, una certa ambigüitat de sentiments.

Entrades relacionades:
El cant del sol de Rûmî
Omar Jayyam: Gaudir de l'instant...

Dur les sabates a les mans
El conte de les sorres

Pd. I volia aprofitar per excusar-me ja que per raons familiars no vaig poder donar el passat dia 3 la xerrada sobre "Samarcanda, la pedra precíosa de l'Islam".

Exposició: Els mons de l’Islam a la col·lecció del Museu Agha Khan

Del 9 d’octubre de 2009 al 17 de gener de 2010 al CaixaForum Barcelona. (Av. Marquès de Comillas, 6-8 – 08038 Barcelona) es pot visitar gratuïtament l’exposició “Els mons de l’Islam a la col·lecció del Museu Aga Khan”.

La col·lecció Aga Khan aplega peces valuoses i significatives de pràcticament cadascuna de les dinasties històriques del món musulmà, de les quals l’exposició presenta un conjunt de 180 objectes que inclouen uns 1.400 anys d’història i que resumeixen, en fusta, pedra, or, bronze, ivori, vidre, ceràmica, teixit, pergamí i paper, les millors fites artístiques del món islàmic, en un extens àmbit geogràfic que s’estén des de la península Ibèrica, l’antic al-Àndalus, fins a Àsia Central i l’Índia.

Aquestes obres descriuen la magnificència de les corts dels abbàs-sides, els fatimites, els safàvides o els mogols al mateix temps que demostren la ductilitat de l’art islàmic, capaç de transmetre un missatge, de vegades només religiós, adoptant diversos estils i combinant, en alguns casos de manera capritxosa, elements procedents de tradicions culturals dispars: de Roma a Pèrsia, de Turquia a la Xina, del Magrib a l’Índia o Indoxina, transformant allò que s’imita fins a donar-hi una personalitat pròpia.

Entre les obres exposades destaca un ric grup de manuscrits i miniatures amb representacions figuratives, que es consideren de les millors realitzacions no tan sols de l’àmbit islàmic, sinó de l’art universal. Aquestes representacions rebaten el tòpic tan estès de la prohibició de les imatges en l’art islàmic, ja que si bé l’islam no fa servir cap motiu animal o humà en aquells edificis o objectes que es relacionen amb l’esfera de la religió, en l’àmbit civil, oficial o privat, hi va haver representacions d’éssers vius i, de vegades, en abundància. Va ser només una qüestió de preferències estètiques i de moments històrics.

Durant els dies que l’exposició restarà a Barcelona hi hauran diferents confeències i activitats com per exemple la conferència “Experiència i sensibilitat artístiques: el pelegrinatge i les místiques d’Àsia” del 4 de novembre o la conferència “El món persa i el plaer estètic de la paraula: poesia i cal·ligrafia perses” del dia 10 de novembre.

Podeu consultar altres activitats de Aga Khan Trust for Culture (organitzadors de l’exposició) o de Aga Khan Development Network (AKDN), xarxa d’agències al voltant de la Fundació Aga Khan dedicades a la cooperació internacional, la promoció cultural o el desenvolupament econòmic de zones com el Pamir al Tadjikistan, Samarcanda a l’Uzbekistan o la Vall d’Hunza al Pakistan.

El camí del te: Chan Dao

Un bosc espès i tardorenc em dóna la benvinguda i el camí s’endinsa allunyant-se de la civilització envers una muntanya que es fa fonedissa entre les branques dels arbres. És un camí empedrat que m’havien dit que conduïa als pavellons del jardí xinès on hi viu un vell savi ch'an (- 禪 - nom que rep la l'escola xinesa originària del que habitualment coneixem en Occident per budisme zen). L’estructura de la casa és força senzilla i alhora d’una bellesa colpidora, els colors i les formes del bambú i de la fusta embolcallen la seva silueta.

Una lleugera brisa i el cant de les fulles dels roures ancians acompanyen la meva entrada en una cambra modesta: no més de deu o dotze metres quadrats on en camaraderia s’ha asseuen quatre homes de diferents edats. En dues de les parets uns quadres ch'an que mostren unes muntanyes humides, nascudes de la boira i de l’enginy de la natura. En un extrem, un fogó de carbó vegetal i al damunt, el calderó de ferro; desats amb exquisida harmonia el recipient d’aigua, els pots de te, la cullera de bambú i un drap blanc.

La conversa es desenvolupa tranquil·lament, sense cap mot o gest que indiqui malestar, ben al contrari, ja que es parla d’història, de poesia, de música o d’arquitectura. A poc a poc, les veus s’esmorteeixen i el silenci ocupa la cambra. Es respira una pau que acompanya el mestre de te mentre executa els gestos rituals amb lentitud, amb cura i sobretot, amb amor. Molt d’amor. Observar, en els instants que inicia la cerimònia, la seva mirada, els seus ulls lluents, és endinsar-se en velles tradicions i secrets. És el moment de sentir el te. Olorar el perfum. La mà esquerra sosté la tassa mentre la mà dreta, avergonyida, la cobreix. Tres glops. Resten les darreres gotes a la tetera...

La sensació de pau i harmonia ja és absoluta i només s’escolta la suau respiració dels presents, el cant d’un mussol, que em recorda que s’ha fet de nit, i el xiuxiueig del vent. S’encén una llàntia d’oli. El temps resta en suspensió, en silenci, en serenitat, en infinit...

“El te no és res més que això:
Feu bullir l’aigua
Hi poseu el te en infusió
I el beveu...
És tot el que cal saber”

Rikyu (mestre japonès de la cerimònia del te)

Entrades relacionades:

Un te verd a l'ombra del Dao

La fugida del pintor Notxa

La pràctica mèdica i la concepció de la naturalesa en l'Antiga Xina (i 2)

(Continua...)

Altre concepte fonamental en la MTX (Medicina Tradicional Xinesa) és el “qi”(気), que pren un paper bàsic en la concepció teòrica de teràpies com l’acupuntura, la moxibustió i els massatges. El qi pot definir-se com a força vital o energia. És indispensable per a la vida i responsable de la funció i acció dels òrgans i el cos sencer. La malaltia esdevé quan la circulació del qi és obstruïda o hi ha deficiència del mateix. Si bé el qi no pot ser observat directament, un metge experimentat, pot detectar els canvis del seu flux en un pacient.

Com el qi és dinàmic, actiu i escalfa el cos, cau sota la categoria yang. La sang i els fluids del cos tenen les funcions de nodrir i humitejar, per tant pertanyen a la categoria yin. El qi circula dintre del cos a través de canals que anomenen meridians ( 经络). El sistema de meridians és propi de la MTX i conforma la base per als tractaments mitjançant l’acupuntura i la moxibustió.

En totes aquestes teories trobem implícita la idea de la naturalesa cíclica del món. L'ésser humà forma part de la natura i per tant pertany a la seva dinàmica constant. Aquest sentiment de caràcter filosòfic-religiós va néixer en els inicis de la civilització xinesa i va formar part de la seva tradició. Aquestes idees van ser represes per Laozi (540-480 a. de C.), fundador del daoisme, qui va escriure un llibre en el qual s'establia quin era la manera de vida més adequada: el Daodejing.

Els daoistes usaven el terme dao per a representar la gran realitat que conforme l'univers. En general els filòsofs occidentals ho associen amb el concepte de l'Absolut. Afirmaven que al coneixement del dao no s'arriba amb la raó i l'estudi, sinó mitjançant les maneres místiques de la contemplació i la il·luminació interior. La naturalesa quedava idealitzada i els daoistes tractaven de fondre's amb ella. Al·legaven que la conducta de l'home havia de conformar-se al dao i que aquest estat no s'assoliria dintre de la societat feudal, sinó tornant a viure segons les antigues normes naturals.

La tasca del metge era restituir al malalt al camí correcte del dao. Ja que es podia considerar que determinats estats mentals provocaven canvis específics en certs òrgans, el metge tractava de relacionar els comportaments i factors constitucionals amb les malalties, i procurava que els seus pacients els modifiquessin. La medicina xinesa, associada al daoisme, es fonamenta també en la prevenció de les malalties.

El dao va ser important en el confucianisme com a model de conducta virtuosa i, durant segles, els preceptes de Confuci (550-479 a. de C.) van establir-se com els patrons de conducta vigents. El confucianisme, fundat abans que el daoisme, no tenia ni la mística ni les tendències antisocials d'aquest. Des dels seus orígens va propugnar el pragmatisme i la consciència social. Confuci va lluitar per assolir la justícia social en el marc d'una societat feudal i burocratitzada. La seva filosofia proposava relacions socials basades en l'ordre i la justícia. El confucianisme és més aviat, una filosofia moral. Les conductes socials i morals podien influir en l'estat de salut dels individus: les idees llibertines i la disbauxa conduïen a malalties pulmonars; en canvi, dur a la pràctica aquests pensaments afectava al cor. El metge havia de determinar les causes de la manca d’harmonia del cos i actuar en conseqüència.

En la MTX es té en compte en conjunt el cos, la ment i el seu entorn. Es tracta a la persona com "individu", i per tant, això fa que davant dues persones amb la mateixa malaltia, no es faci el mateix tractament. Són dos cossos diferents, dues vivències diferents, dos tractaments diferents.

Conclusions

La MTX compren en tots els seus aspectes la idea de la naturalesa cíclica del món. La natura és un únic organisme, complexament equilibrat, en constant transformació i on l’ésser humà ha d'aprendre a reaccionar adequadament davant dels seus canvis. L'harmonia és vital.

La medicina, com la resta de les ciències a Xina té un important component daoista. S'ha dit que les observacions i els experiments dels daoistes en el camp de l’alquímia representen els obscurs començaments del mètode científic.

Tots sabem que els preceptes filosòfics tenen un paper clau en el desenvolupament de la ciència. Segons Benett, la millor caracterització de les ciències xineses és com un sistema de cosmologies aplicades, ja que les construccions teòriques compartides per elles deriven d'una cosmologia general. Hi ha dues idees cosmològiques en la filosofia xinesa: la d'unitat i la de retorn. La idea d'unitat fa referència a la unitat ecològica i psicològica del ser humà amb l'entorn, de manera que assoleixi una major perfecció tant l'individu com el món. Implica una concepció del món holística, integral i orgànica. La idea de retorn està relacionada amb el caràcter cíclic de la naturalesa. Els moviments caòtics estan ordenats cap a una repetició contínua de tot fenomen.

Amb aquestes dues idees avança la ciència i la filosofia xinesa, però no en el sentit occidental del terme. L'avançament que cerca el xinès és en profunditat, en un major coneixement de les coses naturals, en una més gran simbiosi amb la natura. En contraposició a la civilització occidental que “avança” deslligant-se de la natura, dominant-la.

Aquesta idea que la naturalesa pot ser sotmesa per en treure profit, neix, segons diversos autors, en el segle XVII europeu. Així, la substitució d'una visió del món hermètic i organicista per altra mecanicista, fou la raó fonamental perquè pogués sorgir la ciència moderna.El paradigma mecanicista compren també l'analogia dels éssers vius amb una màquina, governada per les lleis universals de la mecànica newtoniana. Aquesta manera de pensar, juntament amb la posterior fragmentació del coneixement en diferents disciplines és el que caracteritza a la pràctica mèdica occidental.

La medicina occidental moderna amb freqüència qüestiona les modalitats sanadores de la MTX per no tenir un caràcter científic. Però, no té en compte que la MTX constitueix un sistema de coneixements mèdics estructurat coherent i consistentment amb principis, forma i continguts del pensament mèdic, completament diferents del pensament mèdic occidental modern. Són, per tant, dos cossos de coneixements diferents. Això es deu principalment que van ser originades en contextos socials i històrics diferents. En l'actualitat, no obstant això, moltes de les pràctiques de la MTX han estat introduïdes i acceptades en occident com teràpies complementàries.

La societat xinesa ha entrat en la modernitat sense perdre la seva tradició. Allà, la medicina occidental és acceptada i funciona normalment al costat de la MTX. Estudiada en la Universitat, posseeix avui igual rang i consideració que l'occidental a l'hora de ser triada per a ajudar a solucionar els problemes de salut. És més, la MTX s'ha convertit a nivell mundial en una medicina intercultural pel seu contacte amb altres cultures distintes de la del seu origen, sent utilitzada avui en tots els continents.

Per més informació i bibliografia podeu consultar l’article original a la Revista Seda.

Entrades relacionades:
Daodejing, el llibre del "dao" i del "de"
Les paraules rectes semblen tortes
El savi mai no fa coses grans

La pràctica mèdica i la concepció de la naturalesa en l'Antiga Xina (1)

En el marc de l'acord establert amb la Revista Seda de Estudios Asiaticos iniciem aquesta col.laboració amb l'article "La pràctica mèdica i la concepció de la naturalesa en l'antiga Xina" d'Hernán Groba, Beatriz Nobúa Behrmann i Natalia Vespa publicat a l'agost de l'any 2007 en el número 10 de la revista, per la seva extensió dividim l'article en dues parts presentant en aquesta entrada la primera:

"Els sistemes de creences determinen el nostre accionar. Anàlogament, la concepció que l'home posseeix del seu rol en l'Univers, de la seva relació amb la naturalesa, explica les arts i ciències per aquest desenvolupades. El present treball, ofereix al lector una primera aproximació, entretinguda i interessant, a la medicina xinesa. Ho fa, a més, des de l’abordatge correcte: prenent com punt de partida el paradigma - bressol, la cosmovisió que li va donar origen. Va Ser realitzat per un grup d'estudiants de la Facultat de Ciències Exactes de l'U.B.A (Universidad de Buenos Aires – Argentina). per a la càtedra “Historia de les Ciències”. Provenint d'una carrera d'esperit netament occidental, van decidir no obstant això indagar respecte de la forma xinesa d'exercir la medicina. Sota quina motivació? Aquella que, en la humil opinió de qui realitzem la Revista Seda, hauria d'existir en tot intent de comprensió de pobles diferents i antagònics: la necessitat i sentit de realitzar un moviment especular".

Introducció

La medicina actual occidental sol prendre a l'individu com un conjunt de símptomes. A l'estar dividida en nombroses disciplines especialitzades, separa cada òrgan o conjunt d'òrgans i els analitza en forma independent. Més que prendre a l'individu (al pacient) com una unitat en si, el considera com un conjunt de sistemes que han de ser tractats independentment (“el tot com la suma de les parts”). Aquesta concepció reduccionista de l'individu és llegat de la visió mecanicista nascuda i desenvolupada en el segle XVII.

Contràriament, la Medicina Tradicional Xinesa (中醫學 MTX) acostuma a tractar al pacient com un tot en si mateix. El cos, la ment i l'entorn estan íntimament relacionats, i han de ser tinguts en compte en el seu conjunt a l'hora de tractar una malaltia. Aquesta concepció més holística considera l'home immers en la natura i fent-hi un tot. Es considera al cos humà com un microcosmos que ha de vibrar harmònicament amb el macrocosmos on viu. Un desgavell energètic, o una manca d’harmonia, deriva en una malaltia. Quan el cos està harmònic amb l'interior i l'exterior, és quan està en la freqüència que anomenem habitualment com a salut.

La medicina (igual que la resta de les ciències) manté una estreta relació amb les creences filosòfiques i religioses de cada societat, en correspondència amb el propi moment històric. Així, és necessari conèixer la forma de concebre al progrés científic en la Xina antiga, per a comprendre el desenvolupament de la seva medicina. De la mateixa manera, també és important tenir present quina era la comprensió de la natura i llur relació amb l'home i el seu paper a la societat.

Ens proposem com objectiu caracteritzar a la pràctica mèdica en la Xinesa antiga relacionant-la amb els sistemes filosòfics predominants en aquesta cultura. En particular, ens interessa mostrar com influeix en la medicina la interpretació que tenen els xinesos sobre la relació entre l'home i la naturalesa.

Context social i filosòfic

La civilització xinesa sorgeix en el curs mig del riu Groc -Huang He- (a l'est del desert de Mongòlia) fa més de 5.000 anys. Aquest riu és anomenat de vegades “El dolor de Xina” a causa de la seva tendència a canviar de curs en les grans planes costaneres. Si bé el seu sòl és molt fèrtil quan es donen les condicions per un bon reg, aquesta conca presenta un clima molt desfavorable per a l'agricultura. Té hiverns llargs, freds i secs, i pluges d'estiu escasses i irregulars.

Els xinesos primitius van haver d'adaptar-se a les condicions del mitjà per a poder sobreviure. Els habitants de la vall del riu Groc es veien a si mateixos com part d'un gran ordre d'éssers vivents, amb els processos dels quals havien de buscar una relació harmoniosa. Aquest profund sentit de la reciprocitat es posa de manifest en l'antiga teoria del yin-yang, un concepte bàsic de la mentalitat xinesa. La pau i la prosperitat de la humanitat depenen del delicat equilibri entre aquestes dues forces complementàries i amb mútua dependència. Yin (阴) i yang (阳) es refereixen a les dues categories bàsiques de l'univers: normalment, el yin s'associa a característiques estàtiques, negatives, fosques, fredes i femenines, mentre que el yang es relaciona amb característiques dinàmiques, positives, brillants, càlides i masculines. A més, ying-yang es refereix a la forma en que aquestes característiques es transformen en el temps i l'espai. El yin i el yang de cada element individual es troba constantment en un equilibri dinàmic condicionat per aquest ambient fluctuant.

Com veiem, aquesta relació entre l'home i la natura és un factor important que influeix en la seva filosofia i per tant, en la seva pràctica mèdica. El cos humà i les seves funcions també estan governats pel principi del yin i del yang. Mantenir-se saludable requereix conservar el balanç entre el yin i el yang en el cos. Quan hi ha desequilibri l'individu cau malalt. Aquest és el principi bàsic de la Medicina Tradicional Xinesa i la seva aplicació determina la diagnosi, el tractament i l'explicació de les malalties. Per exemple: un pacient amb febre alta, encesor a les galtes, llavis secs, inquiet i amb un pols ràpid, presenta símptomes yang. La diagnosi seria una deficiència del yin o un desequilibri produït per un excés de yang. El desajust entre el yin i el yang pot ser causat tant per factors exògens (clima, ferides traumàtiques, paràsits, etc.), com per factors endògens (canvis emocionals extrems, dieta anormal, fatiga, etc.). Així, per restablir l’harmonia perduda el tractament seria, per exemple, usar herbes yin per esvair la calor interna i la resta de símptomes yang.

La idea de forces o aspectes complementaris es veu reflectida també en la teoria dels cinc elements (Wu xing 五行), que defineix un sistema de cinc fases per a descriure el canvi. Cada fase correspon a un dels cinc elements: terra (土), aigua (水), fusta(木), metall (金) i foc (火), i són emprades per a classificar els elements d'acord a les seves propietats i relacions amb altres elements.

Els Wu xing no són independents entre ells ja que tenen lleis i relacions de mútua transformació. Hi ha dues relacions bàsiques: el “foment mutu” i la “submissió mútua”. El principi del foment mutu diu que els Wu xing poden generar-se, activar-se i mantenir-se entre ells. La seqüència de foment és la següent:

fusta – foc – terra - metall – aigua - fusta

Aquesta seqüència neix de l'observació de la natura: el foc es crea quan la fusta s'encén; després de cremar-se, queden les cendres (terra); el metall surt de la terra i es fon (aigua) amb la calor; mentre que l'aigua és indispensable per al creixement dels arbres i la vegetació (fusta). El principi de submissió mútua implica relacions de restricció, control i subordinació que mantenen el balanç entre els Wu xing. La seqüència en aquest cas seria:

fusta - terra – aigua – foc – metall - fusta

I també fou observat pels antics xinesos en la natura: els arbres creixen en la terra, empobrint el sòl; per a prevenir inundacions es construeixen canals i dics amb terra; l'aigua apaga el foc; els metalls s'ablaneixen i fonen amb el foc; i l'espasa i el destral, fetes de metall, són usades per a talar els arbres.

La classificació en les cinc categories és usada en la diagnosi i tractament de malalties. Així, aquells elements que pertanyen a la mateixa categoria (més informació en l'escrit original) estan relacionades entre ells i tenen la mateixa relació mútua amb els objectes de les categories veïnes. Per exemple: una malaltia en el fetge pot reflectir-se en els ulls, els tendons, i en un sentiment d'enuig. Un gran enuig és considerat molt perjudicial per al fetge. Com el fetge pertany a la fusta, i la fusta brolla a la primavera, llavors les malalties en aquest òrgan tendeixen a manifestar-se a la primavera. Segons els principis de foment mutu i submissió mútua, la malaltia en un òrgan no està aïllada dels altres òrgans. Una malaltia en el fetge (fusta) probablement es producte a una deficiència en el funcionament del ronyó (aigua), per la qual cosa el tractament no únicament ha d'estar dirigit al fetge, sinó també a afavorir les funcions dels altres òrgans. (Continuarà...)

Entrades relacionades:
Daodejing: El llibre del "dao" i del "de"
El savi mai no fa coses grans
Els quatre dracs

Allò que es doblega romandrà íntegre

“Allò que es doblega romandrà íntegre. Allò que és tort esdevindrà recte. Allò que és buit esdevindrà ple. Allò que és usat esdevindrà nou. Qui té poc tindrà molt. Qui té molt serà perplex.

Per això el savi abraça l'u i d’aquesta manera esdevé un model per al món. No es deixa veure i per això llueix; no sobergueja i per això és il.lustre; no lluita i per això obté mèrit; no es glorieja i per això es converteix en cabdill. Perquè no mou brega, no hi ha ningú al món que pugui lluitar contra ell.

L’antiga sentència que diu que allò que es doblega romandrà íntegre no són paraules vanes; certament, el qui la segueix es preservarà fins al final."

Fragment 22 del Daodejing (道德經) de Laozi (老子)

(traducció de Seán Golden & Marisa Presas, UAB/Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2000).

Entrades relacionades:

Daodejing: El llibre del "dao" i del "de"

Les paraules rectes semblen tortes

Un te verd a l'ombra del Dao

El savi mai no fa coses grans

Bukhara, la lenta sorra del rellotge

"... Els meus amfitrions, un pare i els seus dos fills que acabaven d'arribar de treballar del camp, em cantussejaven aquests versos de Rudaki (858-941) -el gran geni i fundador de la literatura persa, poeta oficial de la cort de Bukhara que lloava amb els seus cants a la naturalesa, a la noblesa i als ideals del ser humà-, mentre degustàvem amb profund plaure un abundant i saborós plov, el plat nacional d'Uzbekistan. La versió culinària típica en les cases de Bukhara és el Mayizli Plov on trobem arròs, pastanagues grogues, cebes, passes, comí, all, pebre o safrà i al que, ocasionalment, se li pot afegir carn d'anyell o de vaca...."

Amb mots com aquests comença el meu relat "Bukhara, la lenta sorra del rellotge", el tercer i darrer capítol de la sèrie "Uzbekistan: Compta la llegenda", que podeu trobar al número de febrer de la Revista Fronteras de Papel. Espero que us agradi...

Aquesta revista de viatges - de la que ja us he parlat positivament en altres ocasions- és un apassionat i interesant projecte de dos grans viatgers: la Mercè Criado i en Joan Biosca que, mes a mes, ens descobreixen la bellesa d'arreu del món.

Us recomano fer una bona ullada i una bona lectura als seus reportatges. Estic segur que us agradaran...

Entrades relacionades:

Samarcanda, el rostre més bell
Khiva, un oasi entre deserts
Bukhara: Al voltant de la piscina

Bukhara: Mirades de la Ruta de la Seda

Cicle "Els secrets de la Ruta de la Seda"

Els grans viatges de Zheng He

Aquest passat mes de gener es va publicar l’entrada 505 d'El Bloc dels Viatges, el germà petit d'aquest bloc Amu Daria, i volia celebrar-ho d’una manera ben especial: fent un regal als lectors i lectores d’aquest bloc.

Gràcies al suport i l’amabilitat del Museu Marítim de Barcelona les primeres 50 persones que escriguin durant el mes de febrer a l'adreça electrònica amudaria07@yahoo.es indicant les seves dades bàsiques (nom i cognoms, adreça, població i codi postal*) rebran de franc dues invitacions per visitar l’Exposició ELS GRANS VIATGES DE ZHENG HE.

Aquesta exposició, que restarà oberta fins el 31 de maig d’aquest any, ens mostra la cultura marítima de la Xina entre els segles X i XV fent especial menció a les grans expedicions marítimes xineses per l’Oceà Índic i els Mars del Sud entre el 1405 i el 1433. Aquests viatges van ser dirigits per Zheng He (鄭和) nascut a Kunming, la capital de la província de Yunnan, eunuc de la cort de l’emperador Yongle, musulmà, i un dels navegants més importants d’aquell país. La Xina es va convertir en la primera potència marítima mundial arribant a mobilitzar fins a 300 vaixells i 27.000 homes en una sola expedició.

Durant els seus set viatges, Zheng He va explorar el sud-est asiàtic, Sumatra, Java, Sri Lanka, Índia, Pèrsia i el golf pèrsic, la península d'Aràbia, el mar Roig fins a Egipte i la costa del sud d'Àfrica fins arribar al canal de Moçambic.

En el moment històric que recull l'exposició, la Xina governava la mar. Mentre que els europeus començaven a treure el cap a l'Atlàntic en petits vaixells, Zheng He recorria l'Índic amb els que potser van ser els vaixells de vela més grans de la història, amb 1.000 tripulants i innovacions tecnològiques com compartiments estancs, brúixola, timó central, nou pals i unes dimensions descomunals: 180 metres d'eslora i 54 de mànega.

L'exposició mostra peces del British Museum, el Victoria & Albert i el museu marítim de Quanzhou on es reflecteix el "cosmopolisme" de la Xina del segle XV. Des de la porcellana que els xinesos exportaven fins a Somàlia (plats Ming decoren les parets de tombes de reis locals) fins a làpides que demostren que al port d'on partien les flotes hi vivien bisbes italians, cristians nestorians que escrivien amb alfabet tibetà, els últims maniqueus i musulmans arribats de llocs com Bukhara, com els ancestres de Zheng He. Un personatge avui adorat com una deïtat a les comunitats xineses de gran part de l'Àsia que descendeixen de les seves mítiques expedicions.

Estic convençut que a tots els i les amants dels viatges i de les cultures d'Orient us encantarà... per cert, hom diu que Zheng He va arribar al continent americà i també que va inspirar el personatge de Simbad... qui sap...

Moltes gràcies a tothom que segueix i col•labora amb El Bloc dels Viatges, bona lectura, bons viatges i fins aviat !!!

(*) Un cop feta la tramesa les dades facilitades seran eliminades.

Entrades relacionades:

El viatge de Zhang Qian

Els viatges d'Ibn Batuta

L'Atles Català i la Ruta de la Seda

La cova 465 de Mogao

Des de les muntanyes de sorra que envolten el verd oasi de Dunhuang la mirada no arriba a distingir les formes en la immensitat d’un dels deserts més mítics del món, el desert del Gobi. La ciutat de Dunhuang, sempre limitada per la frontera natural d'aquestes dunes, és l’agradable etapa que ens reserva interessants sorpreses: Yueyaquan (el llac de la mitja lluna) i la pagoda xinesa, Mingsha Shan i, especialment, les Coves del Mogao.

Les Coves de Mogao (莫高窟) conegudes també amb el nom de Coves dels 1.000 Budes o Coves de Dunhuang, es troben a menys de 25 km d’aquesta ciutat i destaquen per la increïble bellesa del seu entorn natural i de la seva ubicació.

Estan formades per un sistema de 492 coves on els pelegrins budistes de la Ruta de la Seda van entallar més de tres mil escultures, van pintar més de vint-i-cinc mil metres quadrats de mosaics i van deixar escrits desenes de milers de documents entre els segles IV i XIV dC. Les coves tenen tota mena de mides i característiques i es troben excavades en un increïble penya-segat de gres. Normalment es començava a excavar per dalt i es feia la cavitat desitjada, després es cobria amb una teulada de fusta i es recobria tot amb estuc i palla. Era llavors quan els pintors i els artistes feien la tasca més delicada de pintar o esculpir les figures dels budes, de representar les principals escenes de la seva tradició religiosa, de recollir altres imatges provinents de cultures orientals properes (hinduistes, tibetanes, etc.) i de mostrar la vida de fa més de mil anys.

Les diferents dinasties xineses van condicionar l’estil artístic de les coves i així, les coves excavades i pintades durant la dinastia Wei destaquen per la influència hinduista, les construïdes durant la dinastia Sui són les que conserven obres més realistes i les de la dinastia Tang destaquen pels seus paisatges i per la quantitat abundant de personatges.

Entre les diferents coves que es poden visitar (la majoria no estan obertes al públic) en destaca una, la qual resta habitualment tancada, però que amb certa insistència es pot arribar a visitar: la cova 465.

Durant la dinastia mongol dels Yuan (1271-1368) i poc abans que les coves fossin abandonades les figures de l’art esotèric tibetà tingueren gran influència, així diferents coves com les número 2, 3, 462, 463 o 477 disposen, a més d’un altar central, d’una gran riquesa gràfica en les seves parets, sostres i passadissos amb representacions de mandales, lames o imatges tàntriques.

És en aquest darrer estil on destaca la cova 465 (datada entre els anys 1308 i 1311). A l’entrada en direcció oest trobem la imatge d’un bodhisattva, envoltat per representacions pictòriques de pagodes, núvols i de flors de peònia amb què s’embelleixen les parets i el sostre.

En l’espai principal, descobrim la representació de les Cinc qualitats de Buda amb la imatge central de Vairocana (la personificació de la saviesa, del sol, de la llum), anomenat en tibetà “Nammang” (l’il·luminador) que resta acompanyat a l’est per Akṣobhya, al sud per Ratnasambhava, a l’oest per Amitābha (en tibetà “Ö-pa-me”) i al nord per Amoghasiddhi.

A més, aquesta cova destaca per unes figures proporcionades de línies refinades, d’un realista efecte tridimensional, i de colors vius que representen un grup de "devas" (deïtats) en apassionades i alegres posicions clarament sexuals mentre que al seu voltant els Vidyarajas, sense amagar unes mirades ferotges i seductores, mostren els seus cossos nus a la recerca de la reintegració en la consciència pura (Sivá, la font original), i en accions sexuals que, malgrat allò que des d’Occident puguem interpretar, són exemples d’autocontrol del desig segons la doctrina clàssica del tantrisme. És a través de les tècniques iòguiques i de les pràctiques sexuals que utilitza el sadhaka o adepte que podrà transcendir la seva pròpia naturalesa i assolir l’alliberació a través de la via de l’èxtasi.

Ateses aquestes representacions tàntriques la cova 465 es considera com a un cas únic entre totes les expressions artístiques de la Xina.

(veure mapa de la zona)

Entrades relacionades:
El llibre imprès més antic del món: El Sutra del Diamant
Yueyaquan, el llac de la mitja lluna
Islam Akhun, el buscador de tresors de Khotan

En una nit tranquil.la

夜思
床前明月光
疑是地上霜
舉頭望明月
低頭思故鄉

Davant el meu llit
hi ha un intens clar de lluna
que sembla talment

com la gebrada sobre la terra:

Si alço el cap

veig la lluna lluent.

Si baixo el cap

somnio que sóc a casa.

"En una nit tranquil.la" de Li Bai

Li Bai (701-762), també conegut per Li Po, va viure a la Xina en ple període Tang, en que la poesia xinesa assolí el més alt nivell i prestigi. Després de la infància a Sichuan, als vint-i-cinc anys, i seguint la tradició daoista, va viatjar durant anys errant pel país.

En contrast amb el confucionisme imperant, va desenvolupar una personalitat lliure i excèntrica que no li va impedir, tanmateix, assolir el càrrec de poeta instructor al Palau Imperial. Caigut en desgràcia, anys després va retornar als camins i a la vida lliure del poeta contemplatiu.

Segons diu la llegenda va morir ofegat quan va saltar per abraçar el reflex de la lluna en la superfície de l’aigua. De ben segur que era una nit tranquil.la...

Aquesta versió és la traducció d'Alexandre Ferrer en el llibre "Poemes selectes de Li Bai" (Aeditors, el Perelló, 2008).

Entrades relacionades:

Li Bai i l'agulla de ferro

Daodejing: el llibre del "dao" i del "de"

Els quatre dracs

La granota del fons del pou

Benazir Bhutto: ja fa més d'un any...

"... No he viscut fins ara per deixar-me intimidar per kamikazes. Una batalla es lliura al Pakistan, una batalla pels cors i els esperits d'una nova generació, una batalla per l'esdevenir del Pakistan en tant que nació democràtica. La nova generació escollirà la moderació o l'extremisme, escollirà l'educació o l'analfabetisme, escollirà la dictadura o la democràcia, la tolerància o la beateria. Escollirà també entre la pau i la guerra. Vaig tornar al Pakistan la setmana passada per tal de conduir aquest combat per la democràcia. Amb la sang dels meus partidaris vessada pels carrers i sobre la nostra roba, reafirmo el nostre compromís al servei d'aquests valors.

Conec les forces que em temem com a una enemiga. Zia ul-Haq, el dictador disposat a tot del Pakistan dels anys 1989, va dir una vegada que l'error més gran de la seva vida va ser no haver-me matat quan en va tenir la possibilitat. La batalla pel futur dels pakistanesos, fa ràbia a cada ciutat, a cada cantonada de carrer. La munió de gent que es va unir a l'aeroport de Karachi venia de tot arreu, fent front a les amenaces, malgrat el risc que corrien. Ella és el veritable rostre del país, el centre moderat. L'esdevenir del Pakistan hauria de ser decidit per eleccions lliures i honestes a finals d'aquest any. Els extremistes utilitzaràn tots els sagnants a la seva disposició per atacar i impedir la causa de la democràcia. Recorreràn a la violència per restringir la llibertat d'associació i d'expressió. Volen fer descarrilar la transició a la democràcia.

L'atac dirigit contra mi era més que un atac contra un individu. Es tractava d'un atac contra totes les forces polítiques pakistaneses que volen la democràcia. Era un atac contra el Pakistan mateix. Un atac contra els drets polítics i humans de tot ciutadà i contra el procés polític. L'objectiu era intimidar i fer cantar tots els partits polítics de la nostra societat. Els extremistes prosperen sota la dictadura. Saben que la moderació i la democràcia signaràn la seva fi. No recularàn davant res per destruir-les a totes dues.

Els assassins que han matat 140 persones a Karachi han traït l'essència del missatge de l'islam. La llei islàmica és absolutament clara sobre aquest punt: atacar, sense haver estat provocat, civils desarmats, innocents, i destruïr la propietat d'altri està prohibit. La seva acció deriva de la Hiraba, és una guerra contra tota la societat. Podem desviar avions, però ningú desviarà el missatge de l'islam.

Els extremistes saben que la democràcia pot salvar el Pakistan de les polítiques de terror encoratjades pels senyors de la guerra. Intenten prendre el control de l'Estat atacant el procés polític i desafiant les forces de l'ordre. Però no podràn assassinar els somnis, assassinar les esperances que els pakistanesos pobres tenen en la democràcia i en un futur millor. La comunitat internacional ha condemnat els atacs terroristes del 18 d'octubre a Karachi, ha plorat amb les families dels morts i ha pregat per la ràpida recuperació dels ferits.

Tots els nostres pensaments, totes les nostres pregàries són per aquells que han donat la seva vida o han estat ferits i a les seves famílies. Han fet el sacrifici últim en nom de la democràcia i dels drets fonamentals del poble. Que Déu pugui donar etern repòs a les seves ànimes. L'ofrena més bonica que podem oferir a aquests coratjosos ciutadans és un Pakistan democràtic, fort, viable i moderat..."

Aquest text és una traducció d'un article de Benazir Bhutto aparegut al diari Le Figaro el dia 24 d'Octubre de 2007 i publicat en el bloc de Ferran Cab durant el mes de desembre.

Tadjikistan a Passaport Barcelona de BTV

El passat 13 de novembre conjuntament amb en Xavi Tarafa vaig participar en el programa de viatges Passaport Barcelona de Barcelona Televisió conduït per en Toni Arbonès i l'Ana Joven que va estar dedicat al Tadjikistan.

Si voleu conèixer una mica més aquest país us convido a veure aquest programa.

Entrades relacionades:

La música del dilluns

Un tímid somriure

Jelandy, el cor del Pamir

La Pamir Highway, el camí del sostre del món

El viatge: un conte tibetà

"Dos monjos van de viatge. Des de fa tres dies només han trobat una vella al llindar de la seva cabanya. Els ha ofert una mica d’ordi torrat, barrejat amb te i mantega rància. Amb el magre tsampa, aprofitat de la vigília, no n’han tingut per res. Tenen gana i fred. Tot de sobte es posa a ploure. El monjo més jove es protegeix com pot amb un faldó de la seva túnica. El més gran tira endavant en silenci. Cau la nit; a l’horitzó, cap refugi, ni un temple, ni una ermita, ni la cabanya més modesta. El viarany que segueixen es perd al lluny, en la muntanya.

El novici jove ja no pot més. Ignora la meta d’aquest viatge inacabable. 'El temple zen no deu ser gaire lluny', es diu. “Em sembla que ens apropem a Kamakura; però, és aquesta la nostra destinació?”

Trencant les regles estrictes de silenci, gosa interrogar el seu superior, que camina amb pas regular:

—Mestre, on anem?

—Ja hi som —respon el mestre.

—Voleu dir que l’etapa és a prop? —insisteix el monjo jove.

—Aquí, ara. Ja hi som.

El novici, esverat, mira el camí pedregós, que s’endinsa en la boira. Lluny, els cims temibles ja es perden en la nit. Té por, fred, fam. I bruscament, en un llampec, hi comprèn. Recorda unes paraules que es repeteixen sovint en el monestir: 'El Zen és un camí que va...'. Dintre de cada pas per aquest camí s’hi enclou l’eternitat. En el present fa niu la vida, l’oasi, l’infinit. Assaboreixo el present, el futur és un somni, només el present és.

'Quan us desperteu a la veritat', diu un vell poema, 'el vostre esperit esdevé brillant i lluminós, com un raig de lluna'.

Tot murmurant-ne aquestes coses, el novici avançava en pau".

Entrades relacionades:

Lung-ta: els cavalls del vent

El búfal i el iac

No tinc temps

Daodejing: El llibre del "dao" i del "de"

“Tothom reconeix allò que és bell com a bell, i per tant allò que és lleig. Tothom reconeix allò que és bo com a bo, i per tant allò que no és bo. Ser i no ser s’engendren mútuament. Difícil i fàcil es complementen mútuament. Llarg i curt es defineixen mútuament. Alt i baix es determinen mútuament. So i to s’harmonitzen mútuament. Davant i darrere se segueixen mútuament.

Per això el savi no intervé en el curs de les coses i ensenya sense paraules. Les coses sorgeixen, però ell no n’és l’origen; les coses creixen, però ell no se les apropia; actua en favor d’elles, però no demana res a canvi. Acompleix la seva obra, però no en reclama el mèrit; precisament perquè no reclama el mèrit, ningú no l’hi pot prendre”.

Fragment 2 del Daodejing (道德經) de Laozi (老子)

(traducció de Seán Golden & Marisa Presas, UAB/Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2000).

El Daodejing, atribuït històricament a Laozi (malgrat que els actuals historiadors xinesos el consideren una recopilació de diverses fonts) és un text relativament breu, de poc més de cinc mil paraules, que destaca per la seva actitud d’observació del món natural que ha marcat decisivament les arts plàstiques i la poesia xineses i cosa que ha fet que sigui un dels textos més estimats per la cultura xinesa.

La paraula “dao” (道) vol dir camí. Un dels sentits figurats més antics és el de “camins del cel”, és a dir, el curs dels astres per uns camins fixos i la successió de les estacions. En una societat agrícola com la xinesa, el benestar i la supervivència depenien de la capacitat d’harmonitzar les feines del camp amb les estacions de l’any. Un cop aquesta societat va acceptar les normes del “cel” es va passar a la idea que també la vida social estava regida per unes normes “superiors”, i així el mot “dao” va adquirir també una connotació ètica i moral.

Durant segles, es va anar definint aquest mot com a “conducta recta”, “discurs”, “manera de fer” o “mètode”. Totes les escoles de pensament xinès, i especialment el confucianisme, es centren en la idea de dao com a “dictat”, com a normes de conducta cívica, social i política.

En contraposició, Laozi situa el “dao” al centre del seu pensament. El dao és la font que es troba a l’origen de totes les coses canviants i el sentit i objectiu del filòsof és comprendre la naturalesa d’aquesta font. Si hom conforma la pròpia actitud a aquesta naturalesa, al dao, obtindrà la força que s’assoleix en fer les coses en harmonia amb la natura. Aquesta força es diu “de” (德). A més, totes les coses del món tenen la seva pròpia naturalesa, que ha de ser l’element més respectat i qualsevol intent d’actuar contra aquesta “essència” està abocat al fracàs. Per tant, quan l’ésser humà intenta imposar la seva voluntat a la natura mitjançant institucions, jerarquies i dictats erra el veritable sentit del dao.

Laozi considera que cal deixar que les coses segueixin el seu curs natural, aconsella al sobirà que s’abstingui d’interferir en la naturalesa de les coses i confia en el savi que viu apartat de la societat, que coneix el dao i viu en harmonia.

Així mentre el confucianisme, la corrent filosòfica més important i estesa a la Xina, predica l’autocontrol, l’autolimitació i el respecte a les jerarquies i els valors tradicionals, tot subordinant l’individu a l’interès col·lectiu, el daoisme apel·la a l’espontaneïtat, a la despreocupació i a la vida natural.

Entrades relacionades:

Les paraules rectes semblen tortes

Un te verd a l'ombra del Dao

El savi mai no fa coses grans

Els viatges d'Ibn Batuta

Amb el naixement de l’Islam, al segle VII, els viatgers són respectats i mantinguts per mecenes i per la resta de la població, en una incipient civilització que anhela el coneixement i on el viatge és la forma més eficaç d’obtenir-lo. La llegendària hospitalitat del món islàmic té el seu origen a l’Edat Mitjana. Una coneguda tradició del profeta Mahoma obliga a acollir el viatger durant tres dies i tres nits consecutives i aquesta generositat traspassarà tot el relat del tangerí Ibn Batuta.

Al segle XII apareix la “rihla”, el relat de viatges com a gènere, conreat per àrabs occidentals: andalusins i marroquins i que és conseqüència del viatge preceptiu que tot musulmà ha de fer, almenys, un cop a la vida, a la Meca.

És per aixó que Ibn Batuta (Shams ad-Din Abu Abd Allah Muhammad ibn Muhammad ibn Ibrahim al-Luwati at-Tanyi), conegut com el Marco Polo àrab, va recórrer l’Orient musulmà, Crimea, va seguir la Ruta de la Seda, l’índia, la Xina, i de tornada Granada i Tombuctú. Són vint-i-nou anys, 44 països i 117.000 quilòmetres de dades històriques, geogràfiques, folklòriques i etnogràfiques, de costums llunyans, successos meravellosos i esdeveniments heroics (una mena de cosmografia popular, precursora del conte fantàstic), impregnats tots ells de I’Islam omnipresent com a forma d’entendre el món com podem consultar en aquest mapa interactiu.

La vida i viatges d’Ibn Batuta es desenvolupen en un moment greu de la Baixa Edat Mitjana a l’àrea mediterrània: Al-Andalus, reduïda a les actuals províncies de Málaga i Granada i a part de Cadis, Almeria i Jaén, pateix constantment la pressió dels cristians i dels corsaris, la Pesta Negra de 1348 arriba fins a Síria i n’explica els estralls, l’hegemonia comercial i l’expansió econòmica són en mans dels europeus (catalans, venecians i genovesos); i més enllà l'Iraq cau en una gran decadència, especialment Bagdad, i a l’Índia, el nord i el centre, és sota domini de conqueridors musulmans (lbn Batuta ens explicarà com ell és nomenat cadi de Delhi i com a les illes Maldives s’enamora del seu clima i de la sensualitat de les dones, maridant-ne quatre).

Té 21 anys quan decideix pelegrinar a la Meca i es relacionarà amb reis poderosos i soldans. Exerceix de pelegrí, jurista, cortesà, místic, vagabund, diplomàtic i explorador i al seu país se’l coneix com el Príncep dels Viatges.

A l’any 1325 parteix de Tànger almenys amb la intenció de pelegrinar com a bon musulmà cap a la Meca. La seva primera escala es va produir a Alexandria, el gran port d’Egipte i des d’allà va anar a El Caire. Fascinat pel Nil, va decidir quedar-s’hi un temps per explorar-lo, però els enfrontaments entre egipcis i nubis fan que es decideixi a marxar cap a l’Àsia Menor. Un cop allí visita Gaza, Jerusalem i Beirut.

Arriba a Damasc al 1325. Després es dirigí cap a Basora a l'Iraq i a Meshed i es va endinsar al regne de Isfahan en direcció a Tabriz, després a Medina i finalment a la Meca, ciutat que visitaria en tres ocasions més. Va estar-se tres anys a la ciutat santa i després es va dirigir al Iemen a on va visitar totes les ciutats.

Es va embarcar al Mar Roig en direcció al regne d’Abissínia a les costes orientals de l’Àfrica, lloc a on va tenir l’oportunitat d’explorar i estudiar les tribus africanes i les cultures del lloc.

Al 1332 visita la Meca per segon cop, lloc des d’on va partir cap a les regions poc conegudes de l’Alt Egipte per tornar a El Caire. Va continuar per Síria i Jerusalem posant rumb a la península d’Anatòlia (Turquia), que un cop explorada, abandona per dirigir-se a la Mar Negra.

Al delta del Volga, coneix la ciutat de Astrakàn, lloc a on Ibn Batuta, va tenir l’honor d’acompanyar la dona del Khan i filla de l’emperador de Constantinoble, la princesa Bailún, qui “...viatjava amb una escolta de 5.000 homes i una mesquita portàtil que aixecaven a cada etapa”.

Després de travessar els deserts del Turquestà, Jwarizm i Herat a l'Iran i l'Afganistan, a més dels massissos de l’Àsia central, inicia l’etapa més sorprenent del seu viatge, que el conduiria a l’Extrem Orient. La seva oportunitat arribà en trepitjar Delhi a la Índia. Allí coneix al sultà, un cabdill tirà i dèspota, però que sembla que es va entendre amb Batuta, ja que el va nomenar ambaixador a la Xina. S’hi dirigir amb una escolta de 2.000 homes que van ser atacats per rebels de la zona, caient presoner.

Va aconseguir escapar-se i un cop a Delhi, el sultà organitza una segona expedició, aquest cop naval, que passà pel sud de la Índia, Ceilà (Sri Lanka), pujaren pel golf de Bengala per tornar cap al sud per la península Malaia. Finalment arriba a la Xina a la ciutat de Hangzhou i es probable que visités Pequín.

Al 1347 torna a l’Índia i després a Egipte, per tornar a la seva terra natal, a on va arribar un any més tard. Al 1349 després d’una breu visita a Granada, va creuar el Sàhara i va visitar Mali. En arribar a Tombuctú, ciutat en la que s’hi havien establert persones de llocs tant remots com la Península Ibèrica o Alexandria, hi resta un temps. Utilitza el riu Níger fins l’actual Gao, com a via de comunicació.

A la seva tornada, després de vint-i-nou anys de viatges, s’instal.la a la ciutat de Fes al 1353 on dicta el seu relat a un granadí culte, emigrat, Ibn Juzayy, per a respondre a l’encàrrec del soldà meriní d’aquesta població. Aquesta obra coneguda com “A través de l’Islam” i que Ibn Batuta titula “Regal de curiosos sobre peregrines coses de ciutats i viatges meravellosos” és potser l’obra més important del segle XIV en informació geogràfica i etnogràfica.

I cal recordar que totes aquestes aventures i viatges tenen el seu origen en un somni que va tenir a Alexandria, camí de la Meca, i que, en fer-li la interpretació un místic sufí, el va empenyar a viatjar per tal de trobar tres santons, dos a l’Índia i un a la Xina, que en desentrellaran el significat:

«He somiat que viatjava sobre un immens ocell que volava en direcció a la Meca, llavors canvià de rumb cap al Iemen i, finalment, féu un llarg vol cap a l’est i es posà en un camp verd i obscur. Allà em deixà.»

Alguns paràgrafs d’aquesta entrada són un extracte del llibre “Profetes, califes i princeses. Antologia de textos arabigomusulmans” (Ed. Proa, 2004) de Gemma Astasud.

Entrades relacionades:

El cant del sol de Rûmî

Marco Polo a Badascan

L'Atles Català i la Ruta de la Seda