Una obra mestra: Tintín al Tibet

Hi han dos personatges del món del còmic que sempre m'han encantat i que m'acompanyen des de l'infantesa, són l'Astèrix i en Tintín. D'aquest darrer avui us volia presentar un breu resum de l'argument d'una de les seves històries més fascinants, Tintín al Tibet:

"Després de llegir als diaris la notícia d’un accident aeri a l’Himàlaia, Tintín té un somni en el qual el seu jove amic Xang està ferit i mig enterrat a la neu i li demana ajut. A l’endemà s’assabenta pel diari que Xang viatjava a l'avió sinistrat i que no s’han trobat supervivents. Però en meTintín té la certesa que el seu amic és viu i se’n va cap a Katmandú, amb l’objectiu d’organitzar una expedició de rescat..."

Tal com ens comenta l'extracte de l'Editorial Juventud, editora dels còmics a casa nostra, aquesta obra coincideix amb una època de grans turbulències en la vida d’Hergé, i la seva creació va constituir per a ell una veritable teràpia, que el va ajudar a tirar endavant. Segons ens explica el mateix Hergé, per aquella època, travessava una autèntica crisi vital: sofria somnis i malsons gairebé sempre blancs, nevats, que es repetien una i altra vegada, fins el punt que l’autor va haver d’anar a un psiquiatre, el qual va aconsellar-li que deixés aquell treball que no era capaç d’acabar. Per sort, l’Hergé no ho va fer. No tan sols va acabar Tintin al Tibet, sinó que –segons l’opinió de molts i entre aquests la meva– és una de les seves obres mestres.

El color blanc també regna en gairebé tota l’obra, però ara no és com un malson sinó com una depuració. Aquí veiem Tintín en la seva versió més humana, molt preocupat pel seu amic desaparegut i que emprèn un llarg i perillós viatge seguint un somni en el qual l’ha vist amb vida. En aquesta obra, Hergé dóna curs a la seva fascinació per l’Orient i per els fenòmens paranormals, somnis premonitoris, telepaties, levitació, etc.

L’Hergé va documentar-se molt a fons per realitzar aquesta obra. Segons ens informa ell mateix, per a la figura del ieti, tenia la llista de totes les persones dignes de crèdit que l’havien vist, amb una descripció molt precisa de la seva forma de vida, i la fotografia de les seves petjades. Hergé va conèixer el vencedor de l’Anapurna, Maurice Herzog, el qual també havia vist les petjades i les hi va descriure, indicant que no eren les de cap ós sinó les d’algun bípede que s’aturava al peu d’una muntanya rocosa.

Només resta que recomanar-vos la seva lectura... ja em direu...

El viatge de Ruy González de Clavijo

La idea que imperava a l'Europa de principis del segle XV era detenir l'avenç dels otomans, i amb aquesta finalitat es considerava necessari entaular relacions amb l'imperi turcomongol d'Amir Timur (Tamerlà) que estenia les seves fronteres pels actuals Iran, Àsia Central, l’extrem de l’Índia, Síria, Anatòlia, Geòrgia, Iraq, Afganistan, Pakistan i el Xinjiang xinès. Al 1402 la derrota otomana de Cubukovasi (a prop d’Ankara) a mans de les tropes d'Amir Timur va semblar confirmar aquestes esperances.

Així, el diplomàtic Ruy González de Clavijo emprengué, entre 1403 i 1406 per ordre del rei Enric III de Castella, un llarg viatge amb l'objectiu d'estrènyer relacions entre la corona castellana i l'emirat tamerlà contra l'enemic comú, l'imperi otomà.

El relat d'aquesta ambaixada a la cort de Tamerlà a Samarcanda va fer néixer un text de riquíssim contingut, una joia de la literatura medieval castellana, amb el títol de "Embajada a Tamorlán".

Fa pocs dies l’Olivier Soriano, autor del bloc La Ruta de la Seda, em va alegrar la vista i els altres sentits amb un breu documental sobre aquesta història i ara us volia convidar a compartir aquesta bona estona:

Entrades relacionades:
Ambaixada a Tamerlà
El príncep astrònom de Samarcanda
Sharh-i-zinda, la tomba del Rei Vivent

I, sense dir res, es posà a fumar...

"De sobte els cavalls van alçar el cap i van redreçar les orelles. Després es van calmar i van tornar a dormitar. Primerament, no vam parar-hi atenció i vam continuar parlant. Van passar uns quants minuts. Vaig fer una pregunta a Oléntiev i, com que no em va respondre, vaig tombar-me cap a seva banda. Estava dret, a l’aguait, i mirava a una banda mentre es tapava amb les mans la llum de la foguera.

—Què passa? —vaig preguntar-li.

—Algú baixa de la muntanya —va respondre, xiuxiuejant.

Tots dos vam parar bé l'orella, però hi havia silenci, un silenci com el que només hi ha a les fredes nits de tardor al bosc. De cop van rodolar unes pedretes.

—Deu ser un ós —va dir Oléntiev, i va agafar el fusell.

—Dispari no cal! Meu sigui persona! se sentí una veu des de la foscúria i, al cap d’uns instants, arribà un home al costat del nostre foc.

Portava una jaqueta i uns pantalons fets de pell de cérvol. Al cap hi duia una mena de bena i, als peus, calçava mocassins siberians. Carregava una motxilla molt grossa a l'esquena i a les mans duia un suport i una carrabina vella i llargaruda.

—Hola, capità va dir el nouvingut. adreçant-se a mi. Després va recolzar el fusell a l'arbre, es va treure la motxilla de l'esquena, es va eixugar la suor de la cara amb la màniga i es va asseure prop del foc. Ara podia examinar—lo bé. Devia tenir uns quaranta-cinc anys. Era més aviat baixet i rabassut i semblava que havia de tenir molta força física. Tenia el pit prominent, les mans fortes i musculades i les cames una mica garrelles. La seva cara morena era típica d'un indígena: els pòmuls prominents. el nas petit, els ulls amb el plec mongol a les parpelles i la boca ampla, amb les dents fortes. Un petit bigoti rossenc li ribetejava el llavi superior i una barbeta mig pèl-roja li decorava el barbó. Però el més remarcable de tot eren els seus ulls. De color gris fosc, no castanys, miraven amb tranquillitat i un punt d'ingenuïtat. Traspuaven decisió, rectitud i bondat de caràcter.

El desconegut no ens mirava de la mateixa manera que nosaltres ens el miràvem a ell. Va treure's del pit una petaca de tabac, va omplir-se'n la pipa i. sense dir res, es posà a fumar..."

Extracte del llibre "Dersú Uzalà" de Vladímir Arséniev de la col.lecció Viatges i viatgers de Símbol Editors (2007)

Els grans viatges de Zheng He

Aquest passat mes de gener es va publicar l’entrada 505 d'El Bloc dels Viatges, el germà petit d'aquest bloc Amu Daria, i volia celebrar-ho d’una manera ben especial: fent un regal als lectors i lectores d’aquest bloc.

Gràcies al suport i l’amabilitat del Museu Marítim de Barcelona les primeres 50 persones que escriguin durant el mes de febrer a l'adreça electrònica amudaria07@yahoo.es indicant les seves dades bàsiques (nom i cognoms, adreça, població i codi postal*) rebran de franc dues invitacions per visitar l’Exposició ELS GRANS VIATGES DE ZHENG HE.

Aquesta exposició, que restarà oberta fins el 31 de maig d’aquest any, ens mostra la cultura marítima de la Xina entre els segles X i XV fent especial menció a les grans expedicions marítimes xineses per l’Oceà Índic i els Mars del Sud entre el 1405 i el 1433. Aquests viatges van ser dirigits per Zheng He (鄭和) nascut a Kunming, la capital de la província de Yunnan, eunuc de la cort de l’emperador Yongle, musulmà, i un dels navegants més importants d’aquell país. La Xina es va convertir en la primera potència marítima mundial arribant a mobilitzar fins a 300 vaixells i 27.000 homes en una sola expedició.

Durant els seus set viatges, Zheng He va explorar el sud-est asiàtic, Sumatra, Java, Sri Lanka, Índia, Pèrsia i el golf pèrsic, la península d'Aràbia, el mar Roig fins a Egipte i la costa del sud d'Àfrica fins arribar al canal de Moçambic.

En el moment històric que recull l'exposició, la Xina governava la mar. Mentre que els europeus començaven a treure el cap a l'Atlàntic en petits vaixells, Zheng He recorria l'Índic amb els que potser van ser els vaixells de vela més grans de la història, amb 1.000 tripulants i innovacions tecnològiques com compartiments estancs, brúixola, timó central, nou pals i unes dimensions descomunals: 180 metres d'eslora i 54 de mànega.

L'exposició mostra peces del British Museum, el Victoria & Albert i el museu marítim de Quanzhou on es reflecteix el "cosmopolisme" de la Xina del segle XV. Des de la porcellana que els xinesos exportaven fins a Somàlia (plats Ming decoren les parets de tombes de reis locals) fins a làpides que demostren que al port d'on partien les flotes hi vivien bisbes italians, cristians nestorians que escrivien amb alfabet tibetà, els últims maniqueus i musulmans arribats de llocs com Bukhara, com els ancestres de Zheng He. Un personatge avui adorat com una deïtat a les comunitats xineses de gran part de l'Àsia que descendeixen de les seves mítiques expedicions.

Estic convençut que a tots els i les amants dels viatges i de les cultures d'Orient us encantarà... per cert, hom diu que Zheng He va arribar al continent americà i també que va inspirar el personatge de Simbad... qui sap...

Moltes gràcies a tothom que segueix i col•labora amb El Bloc dels Viatges, bona lectura, bons viatges i fins aviat !!!

(*) Un cop feta la tramesa les dades facilitades seran eliminades.

Entrades relacionades:

El viatge de Zhang Qian

Els viatges d'Ibn Batuta

L'Atles Català i la Ruta de la Seda

Rudyard Kipling: If-

Joseph Rudyard Kipling (1865-1936) ha estat un dels escriptors en llengua anglesa més populars, tant en prosa com en vers, a les acaballes del segle XIX i a principis del segle XX.

Nascut a l'Índia, Kipling es coneix avui dia fonamentalment pels seus llibres com El llibre de la Selva (1894), Kim (1901), L'home que va poder regnar (1888) o els seus poemes com Mandalay (1890), Gunga Din (1890) o If- (1895):

Si pots mantenir el cap assenyat quan al voltant
tothom el perd, fent que en siguis el responsable;
si pots confiar en tu quan tots dubten de tu,
deixant un lloc, també, per als seus dubtes;
si pots esperar i no cansar-te de l’espera,
o no mentir encara que et menteixin,
o no odiar encara que t’odiïn,
sense donar-te fums, ni parlar en to sapiencial;

si pots somiar —sense fer que els somnis et dominin,
si pots pensar —sense fer una fi dels pensaments;
si pots enfrontar-te al Triomf i a la Catàstrofe
i tractar igual aquests dos impostors;
si pots suportar de sentir la veritat que has dit,
tergiversada per bergants per enxampar-hi els necis,
o pots contemplar, trencat, allò a què has dedicat la vida,
i ajupir-te i bastir-ho de bell nou amb eines velles:

si pots fer una pila de tots els guanys
i jugar-te-la tota a una sola carta,
i perdre, i recomençar de zero un altre cop
sense dir mai res del que has perdut;
si pots forçar el cor, els nervis, els tendons
a servir-te quan ja no són, com eren, forts,
per resistir quan en tu ja no hi ha res
llevat la Voluntat que els diu: «Seguiu!»

Si pots parlar amb les gents i ser virtuós,
o passejar amb Reis i tocar de peus a terra,
si tots compten amb tu, i ningú no hi compta massa;
si pots omplir el minut que no perdona
amb seixanta segons que valguin el camí recorregut,
teva és la Terra i tot el que ella té
i, encara més, arribaràs, fill meu, a ser un Home.

Aquesta versió és la traducció de Francesc Parcerisas en el llibre "Poesia anglesa i nord-americana" (Ed. 62 i «la Caixa», Barcelona, 1985).

Entrades relacionades:

L'Home que va poder regnar

Els viatges d'Ibn Batuta

Amb el naixement de l’Islam, al segle VII, els viatgers són respectats i mantinguts per mecenes i per la resta de la població, en una incipient civilització que anhela el coneixement i on el viatge és la forma més eficaç d’obtenir-lo. La llegendària hospitalitat del món islàmic té el seu origen a l’Edat Mitjana. Una coneguda tradició del profeta Mahoma obliga a acollir el viatger durant tres dies i tres nits consecutives i aquesta generositat traspassarà tot el relat del tangerí Ibn Batuta.

Al segle XII apareix la “rihla”, el relat de viatges com a gènere, conreat per àrabs occidentals: andalusins i marroquins i que és conseqüència del viatge preceptiu que tot musulmà ha de fer, almenys, un cop a la vida, a la Meca.

És per aixó que Ibn Batuta (Shams ad-Din Abu Abd Allah Muhammad ibn Muhammad ibn Ibrahim al-Luwati at-Tanyi), conegut com el Marco Polo àrab, va recórrer l’Orient musulmà, Crimea, va seguir la Ruta de la Seda, l’índia, la Xina, i de tornada Granada i Tombuctú. Són vint-i-nou anys, 44 països i 117.000 quilòmetres de dades històriques, geogràfiques, folklòriques i etnogràfiques, de costums llunyans, successos meravellosos i esdeveniments heroics (una mena de cosmografia popular, precursora del conte fantàstic), impregnats tots ells de I’Islam omnipresent com a forma d’entendre el món com podem consultar en aquest mapa interactiu.

La vida i viatges d’Ibn Batuta es desenvolupen en un moment greu de la Baixa Edat Mitjana a l’àrea mediterrània: Al-Andalus, reduïda a les actuals províncies de Málaga i Granada i a part de Cadis, Almeria i Jaén, pateix constantment la pressió dels cristians i dels corsaris, la Pesta Negra de 1348 arriba fins a Síria i n’explica els estralls, l’hegemonia comercial i l’expansió econòmica són en mans dels europeus (catalans, venecians i genovesos); i més enllà l'Iraq cau en una gran decadència, especialment Bagdad, i a l’Índia, el nord i el centre, és sota domini de conqueridors musulmans (lbn Batuta ens explicarà com ell és nomenat cadi de Delhi i com a les illes Maldives s’enamora del seu clima i de la sensualitat de les dones, maridant-ne quatre).

Té 21 anys quan decideix pelegrinar a la Meca i es relacionarà amb reis poderosos i soldans. Exerceix de pelegrí, jurista, cortesà, místic, vagabund, diplomàtic i explorador i al seu país se’l coneix com el Príncep dels Viatges.

A l’any 1325 parteix de Tànger almenys amb la intenció de pelegrinar com a bon musulmà cap a la Meca. La seva primera escala es va produir a Alexandria, el gran port d’Egipte i des d’allà va anar a El Caire. Fascinat pel Nil, va decidir quedar-s’hi un temps per explorar-lo, però els enfrontaments entre egipcis i nubis fan que es decideixi a marxar cap a l’Àsia Menor. Un cop allí visita Gaza, Jerusalem i Beirut.

Arriba a Damasc al 1325. Després es dirigí cap a Basora a l'Iraq i a Meshed i es va endinsar al regne de Isfahan en direcció a Tabriz, després a Medina i finalment a la Meca, ciutat que visitaria en tres ocasions més. Va estar-se tres anys a la ciutat santa i després es va dirigir al Iemen a on va visitar totes les ciutats.

Es va embarcar al Mar Roig en direcció al regne d’Abissínia a les costes orientals de l’Àfrica, lloc a on va tenir l’oportunitat d’explorar i estudiar les tribus africanes i les cultures del lloc.

Al 1332 visita la Meca per segon cop, lloc des d’on va partir cap a les regions poc conegudes de l’Alt Egipte per tornar a El Caire. Va continuar per Síria i Jerusalem posant rumb a la península d’Anatòlia (Turquia), que un cop explorada, abandona per dirigir-se a la Mar Negra.

Al delta del Volga, coneix la ciutat de Astrakàn, lloc a on Ibn Batuta, va tenir l’honor d’acompanyar la dona del Khan i filla de l’emperador de Constantinoble, la princesa Bailún, qui “...viatjava amb una escolta de 5.000 homes i una mesquita portàtil que aixecaven a cada etapa”.

Després de travessar els deserts del Turquestà, Jwarizm i Herat a l'Iran i l'Afganistan, a més dels massissos de l’Àsia central, inicia l’etapa més sorprenent del seu viatge, que el conduiria a l’Extrem Orient. La seva oportunitat arribà en trepitjar Delhi a la Índia. Allí coneix al sultà, un cabdill tirà i dèspota, però que sembla que es va entendre amb Batuta, ja que el va nomenar ambaixador a la Xina. S’hi dirigir amb una escolta de 2.000 homes que van ser atacats per rebels de la zona, caient presoner.

Va aconseguir escapar-se i un cop a Delhi, el sultà organitza una segona expedició, aquest cop naval, que passà pel sud de la Índia, Ceilà (Sri Lanka), pujaren pel golf de Bengala per tornar cap al sud per la península Malaia. Finalment arriba a la Xina a la ciutat de Hangzhou i es probable que visités Pequín.

Al 1347 torna a l’Índia i després a Egipte, per tornar a la seva terra natal, a on va arribar un any més tard. Al 1349 després d’una breu visita a Granada, va creuar el Sàhara i va visitar Mali. En arribar a Tombuctú, ciutat en la que s’hi havien establert persones de llocs tant remots com la Península Ibèrica o Alexandria, hi resta un temps. Utilitza el riu Níger fins l’actual Gao, com a via de comunicació.

A la seva tornada, després de vint-i-nou anys de viatges, s’instal.la a la ciutat de Fes al 1353 on dicta el seu relat a un granadí culte, emigrat, Ibn Juzayy, per a respondre a l’encàrrec del soldà meriní d’aquesta població. Aquesta obra coneguda com “A través de l’Islam” i que Ibn Batuta titula “Regal de curiosos sobre peregrines coses de ciutats i viatges meravellosos” és potser l’obra més important del segle XIV en informació geogràfica i etnogràfica.

I cal recordar que totes aquestes aventures i viatges tenen el seu origen en un somni que va tenir a Alexandria, camí de la Meca, i que, en fer-li la interpretació un místic sufí, el va empenyar a viatjar per tal de trobar tres santons, dos a l’Índia i un a la Xina, que en desentrellaran el significat:

«He somiat que viatjava sobre un immens ocell que volava en direcció a la Meca, llavors canvià de rumb cap al Iemen i, finalment, féu un llarg vol cap a l’est i es posà en un camp verd i obscur. Allà em deixà.»

Alguns paràgrafs d’aquesta entrada són un extracte del llibre “Profetes, califes i princeses. Antologia de textos arabigomusulmans” (Ed. Proa, 2004) de Gemma Astasud.

Entrades relacionades:

El cant del sol de Rûmî

Marco Polo a Badascan

L'Atles Català i la Ruta de la Seda

La Ruta de la Seda

I per què la Ruta de la Seda...?
Per moltes coses... i per una música i unes imatges:

Marco Polo a Badascan

Marco Polo va néixer a Venècia el 1254, fill d’una important família de comerciants. Amb 17 anys d’edat, acompanyà a son pare i el seu oncle en un viatge que sortint de Laiazzo el 1271, va travessar Armènia i, per Acre, arribaren al Golf Pèrsic. Des de Pèrsia passaren pel Pamir i el desert del Gobi - regions ignorades pels europeus - i arribaren, a través de les vastes estepes asiàtiques, als confins de Catai (Xina) i, finalment, a Pequín (1275).

Convertits en homes de confiança de Kublai Khan, els foren confiades missions importants com a ambaixadors al llarg i ample del gran territori xinès. Amb l’encàrrec imperial d’acompanyar una princesa fins a Pèrsia, emprengueren el retorn (1291) per Sumatra, costes meridionals de Malàisia i l'Índia. Després de viure nou mesos a la cort persa va continuar, per Trebisonda i Constantinoble fins arribar a Venècia al cap de vint-i-cinc anys d’absència.

Durant un empresonament a Gènova, Marco Polo dictà les memòries dels seus viatges a Rustichello de Pisa, qui les va transcriure al francès amb el títol de “Livre des merveilles du monde”. A més a més de conèixer de ben a prop l'el.laboració de la seda, Marco Polo va poder "descobrir" molts altres invents xinesos, com ara la impremta o el paper, la pólvora, les fines porcellanes i els espaguetis que els xinesos ja feien des de feia segles amb farina d'arròs.

El seu relat ens descriu les seves primeres impressions - i com es van transmetre als europeus- sobre les llunyanes terres afganes o tadjiks, aquelles que ell va denominar Badascan o Balacian, a les muntanyes del Pamir i a la vall de l’antic Oxus - l’actual riu Amu Daria -:

XLVI. De Badascan

“Badascan és una gran província on la gent parla la seva pròpia llengua i són musulmans. És un gran reialme i el rei és descendent d’Alexandre i de la seva dona nascuda del rei Dario, el gran senyor de Pèrsia. I tots els reis d’aquesta província es diuen Culcarnein, que en les seves llengües sarraïnes vol dir rei Alexandre, per amor a Alexandre el Gran.

En aquesta província es produeixen les pedres precioses que es diuen balasci, que són molt boniques i de gran valor. Se les anomena balasci per Badascan, la província on les troben. Neixen en les roques de les muntanyes, i per trobar-les han de fer grans excavacions i túnels a les muntanyes, i avancen molt per sota terra, tal com amb les vetes d’or i d’argent. I en aquesta província hi fa molt fred i hi neixen en ella bons cavalls, grans i famosos corredors, i no porten ferradures, encara que hi hagin moltes pedres en aquest país.

En aquestes muntanyes hi neixen falcons sacres, volen molt bé i fan bona caça. No tenen oli d’oliva, però el fan de sèsam, que és un gra semblant al lli, i també fan un oli de nous. Els habitants són bons arquers i caçadors i la majoria van vestits amb pells d’animals, ja que tenen gran mancança d’altres robes. Les grans dames i nobles del país porten calces fins als peus, com els homes, i les fan de cotó i de seda molt fina, amb almesc dins. I llavors emboteixen infinitat de coses dins les calces. Hi ha dames que posen més de cent braces de fins teixits de lli i de cotó, enrotllats al voltant del cos com mantellines, algunes es posen vuitanta, d’altres seixanta, segons els seus mitjans, que les fan inflar. Això ho fan perquè als homes els agraden les dones grasses, i la que està més inflada per sota de la cintura sembla més bella que les altres. Ja us he explicat moltes històries d’aquest regne, ara us parlaré d’una altra província que es troba a deu dies de viatge”.

Aquest darrer text és un extracte del llibre "Viatges de Marco Polo" (Ed. Llibres de l'Índex, 2005).

L'Atles Català i la Ruta de la Seda

L'Atles Català és el mapa cartogràfic català més important de l'edat mitjana, atribuït al jueu mallorquí Cresques Abraham. No està signat ni datat, però gràcies al registre que figura al calendari que l'acompanya es pot situar la data de producció a l'any 1375. Es considera el primer atles conegut que incorpora una rosa dels vents, i és una de les joies de la col·lecció de la Biblioteca Nacional de França a París.

Es tracta d'un mapamundi de finals del segle XIV que permet una visió sinòptica, ple de detallada bellesa, del llavors món conegut. Una visió, obviament, des d'una òptica centrada en la Mediterrània. Les característiques aproximades de l'atles són: 6 fulls doblegats per la meitat, cadascun enganxat sobre taules de fusta. Cada full té unes dimensions de 65 x 50 cm, la qual cosa dóna una envergadura total de 65 x 300 cm.

El primer full és dedicat a la Cosmografia, el segon a Calendari (es troben dos grans calendaris, un solar i l'altre lunar, a més d'altres dades astronòmiques), i el tercer i quart fulls són dedicats al món conegut (des dels 10º als 60º de latitud nord, Finisterre i la Mediterrània).

El cinquè full és conegut com el Mapa de Delli i en ell apareixen algunes informacions i imatges fascinants que ens dibueixen la Ruta de la Seda i Àsia Central des de l'òptica europea de finals del segle XIV.

Així, tenim una representació del riu Amu Daria que neix a les muntanyes del Pamir i flueix envers la Mar d'Aral, i de la serralada que destaca més al nord, que correspon a les muntanyes asiàtiques del Tian Shan, on es pot apreciar una caravana que ens indica la Ruta de la Seda de camí a Catai. Cap el sud, Delhi crida l'atenció així com altres ciutats i indrets que destaquen amb força per les seves explicacions com La Meca, Bagdad, Samarkanda i Àstrakhan.

La majoria dels noms d'aquesta regió provenen del viatge de Marco Polo, de les informacions de Benjamí de Tudela (un rabí espanyol famós per les cròniques del seu viatge de catorze anys per la Mediterrània, Pròxim Orient i Persia i recollides en el seu llibre "Sefer Maasaot" ) o de la crònica de viatge del missioner catòlic francès Jordan Catalani (primer bisbe de la diocesi de Quilon, que enmarcava el territori dels actuals estats de l'Índia, Pakistan, Afghanistan, Sri Lanka, Bangladesh i Birmània).

Per acabar, el sisè full és conegut com el Mapa de Catai i és el que va alimentar més la curiositat dels europeus de l'època. La seva manca d'informació geogràfica detallada queda compensada per una rica ornamentació, on destaca per sobre d'altres referències Chanbalech, la ciutat del Gran Khan, actual Pequín. El riu Indus marca el límit de Catai, i tal i com recollia la tradició, neix en una vall de muntanyes de gran magnitud, en una possible al·lusió a l'Himàlaia.

Més enllà de la seva bellesa, l'Atles Català representa un punt d’inflexió entre dues maneres de representar la Terra, una nova, apareguda a finals del segle XII i principis del segle XIII, centrada en la Mediterrània, de la qual intenta delimitar amb precisió les seves línies costaneres, i una altra, més antiga, hereva de la concepció medieval, que veu la Terra com a una gran enciclopèdia visual, com un recipient que conté fragments de textos i imatges destinats a copsar el món en la seva totalitat històrica, cosmogràfica i humana.

Caravanes de paraules

Avui, el bloc Amu Daria està de celebració...

Primer de tot, per l’aparició, fa unes setmanes, del llibre “Rutas perdidas, oasis de seda. El gran bazar de Asia a lomos de Silkroadologist” (Ed. Flor del Viento, 2007) d’en Fernando M. Romero Pecourt, un relat del seu viatge en solitari de 25.000 quilòmetres a cavall de la seva bicicleta per la Ruta de la Seda, des d’Istanbul i fins a Pequín per continuar per l’Índia, altres zones de la Xina, Vietnam o Pakistan. Vaig tenir la sort de compartir quatre moments del seu viatge i llavors va néixer una bona amistat que encara conservem.

És un relat emotiu, tendre, sincer, viu, honest, barreja de coneixements i de bellesa, que amb les seves paraules, plenes de sentiments i escrites des del respecte, ens porta a compartir l’amabilitat de la gent que ha conegut en els dotze països recorreguts. Una petita obra mestra dels relats viatgers d’aquest principi de segle. Imprescindible...

El segon motiu és la presentació del llibre “La Catosfera Literària” (Ed. Cossetània, 2008), una primera antologia amb cent textos procedents de blocs literaris (en sentit ampli), amb pròleg de Biel Mesquida. Fa uns mesos, en el marc de les Primeres Jornades de la Catosfera a Granollers es va fer una crida als blocaires per tal de fer un llibre pioner: un llibre coral en català amb una selecció (entre tots aquells qui es van presentar) de les cent millors entrades (posts) relacionades amb la literatura.

Tots els blocs seleccionats són ben diversos tant en temes com en procedències: pura literatura, poesia, assaig, crítica literària, activisme cultural, grans lectors i lectores, o persones que utilitzen el bloc com a espai literari, ja sigui de ficció ja sigui com a dietari.

I entre aquestes cent entrades es troba “Osh: L’obertura Larsen”, un dels meus mini-relats viatgers més estimats publicats l’octubre passat a l’Amu Daria, i és clar, em fa il·lusió.... Tinc el plaer de compartir les pàgines de “La Catosfera Literària” amb alguns/es dels meus blocaires preferits/des com El llibreter, Verba Volant Scripta Manent, Centpeus, Llum de dona i d’altres que, gràcies a aquesta iniciativa, he anat descobriment aquestes darreres setmanes. Us recomano la seva lectura... Per cert, el proper dissabte 17 es fa la presentació. Esteu convidats !!!

I el tercer motiu d’alegria és que amb aquesta entrada Amu Daria arriba a la número cinquanta. Potser no semblarà massa, però compartir el relat dels aprenentatges que vaig tenir la sort de viure a la Ruta de la Seda i a Àsia Central fa uns anys ha estat un apassionant, senzill i difícil alhora, camí viscut en aquests darrers mesos. Escriure per estimar, escriure per viure...

I a més, he tingut el plaer de descobrir blocs i blocaires amb qui compartir l’interès i l’estimació per les terres d’Orient com en Lluís i la Núria de Més enllà, com l’Olivier de Bukhara a Tashkent en bicicleta, com l’ Anne-Laure Py de La vida dels artesans d’Àsia Central, com en Carlos de La Ruta de la Seda online, com en Dan i el seu Viatge en Trabant, com en Xavi de Trans-Tadji, com en Jordi i la Sheila de Lluny.net, com el Fonamental de La gran Travessa, com la Laura de El Transsiberià, com en Joan i la Mercè de la revista Fronteras de Papel, com en Xavi de Soviet Russia, com l’Oscar de Turkestania Club, o tants d’altres que de ben segur m’oblido... Us recomano la seva lectura, imprescindibles per preparar i gaudir del viatge: són una meravella...

També el món blocaire m’ha permès gaudir i compartir les emocions o esperar delerosament les noves entrades de persones poc o molt conegudes (malgrat sentir-les properes) com l'Eva, com la Miranda, com l’Eduard, com la Teresa, com en Francesc, com l’Oriol, com l’Humbert o com en Guillem. En resum, opinions, reflexions i emocions molt i molt interessants.

Ufff... i ja acabo per avui aquesta celebració: fa uns anys un bon amic, el millor, em va descobrir una nova màgia. El secret més ben guardat. Aquell que en somnis tothom vetlla, com guardians acovardits a l’espera de la llum que ens aboqui al dia. Em va descobrir la màgia de les caravanes de paraules. Mot rere mot s’encadenen l’un rere l’altre, amb sensual harmonia, deixant-se acaronar suaument pels tons i pels ritmes... Caravanes de paraules, de camells i de tresors creuant els deserts oblidats a la recerca del desconegut. Intercanvi de colors, de somnis, de poemes, de revolucions, de riures... Avui, anys després, quan escric i recordo els viatges, recordo les seves caravanes de paraules... Celebrem-ho...

Marco Polo a Samarcanda

Capítol LI. Di Samarcan.

"Samarcan è una nobile cittade, e sonvi cristiani e saracini. E' sono al Grande Cane, e sono verso maestro. E diròvi una maraviglia ch'avenne in questa terra.

E' fu vero, né no è grande tempo, che Gigata, fratello del Grande Cane, si fece cristiano, e era signore di questa contrada. Quando li cristiani della cittade videro che lo signore era fatto cristiano, ebbero grande alegrezza; e allora fecero in quella cittade una grande chiesa a l'onore di san Giovanni Batista, e cosí si chiama. E' tolsero una molto bella pietra ch'era dei saracini e poserla in quella chiesa e miserla sotto una colonna in mezzo la chiesa, che sostenea tutta la chiesa. Or venne che Gigatai fu morto e gli saracini, vedendo morto 'l segnore, abiendo ira di quella pietra, la volloro tòrre per forza; e poteallo fare, ch'erano 10 cotanti che gli cristiani. E mossorsi alquanti saracini e andarono a li cristiani, e dissero che voleano questa pietra. Li cristiani la voleano comperare ciò che ne voleano; li saracini dissero che no voleano se non la pietra. E alott[a] l[i] signoregiava lo Grande Cane, e comandò a li cristiani che 'nfra 2 die Ii rendessero la loro pietra. Li cristiani, udendo lo comandamento, funno molto tristi e non sapeano che si fare. La mattina che la pietra si dovea cavare di sotto dalla colonna, la colonna si trovò alta di sopra a la pietra bene 4 palmi; e non toccava la pietra per lo volere del Nostro Signore. E questa fue tenuta grande meraviglia e è ancora; e tuttavia v(i) stette poscia la prieta.

Or lasciamo qui, e diròvi di un'altra provincia ch'à nome Carcam."

Extracte de la versió italiana del Llibre de les Meravelles (1271-1295) de Marco Polo, que fa referència a la seva visita a la ciutat de Samarcanda.

Ambaixada a Tamerlà

"VIII. 18: La mezquita qu'el Señor mandó fazer por onor de la madre de Cano, era la más onrada que en la ciudat avía. E desque fue acavada, no se pagó de la portada, que era baxa, e mandola derrocar. E fizieron dos foyos ante alla para do pasasen los cimientos; e porque fuese más aína fecha, dixo qu'el mismo quería tomar carga de acuciar la meatad de la una parte, e mandó a dos privados suyos que tomasen carga de la otra meatad; e que vería quien pornía su obra mas aína en salvo. E el señor era ya flaco e no podía andar por su pie ni a cavallo, salvo en andas; e fazíase cada día llevar en unas andas, e estava ende una pieça del día acuciando; e desí mandava traher mucha carne cozida, e echávangela a los que andaban en el foyo desde arriba, como quien la dava a los perros. E aun él mesmo con su mano les echava d'ello. E con esto andava tanta acucia que era maravilla. E aun el señor les fazia a las veces echar dineros en aquel foyo. E en esta obra labravan así de dia como de noche. E esta obra e la de la calle cesó por las niebes, que venían ya."

Text del llibre "Ambaixada a Tamerlà" (1403-1406) de Rui González de Clavijo que fa referència a la construcció de la mesquita de Bibi Khanum a Samarkanda.

El llibre imprès més antic del món: El Sutra del Diamant

"... I és així com hauria de mirar un Bodhisattva el món temporal de l'ego:

Aquest món és transitori, és com una estrella que cau, o Venus eclipsada per l'alba, una bombolla en el corrent d'un riu, un llampec en un núvol d'estiu, la flama d'una espelma que parpelleja, un esperit i un somni... i se'n va" .

Aquesta és la darrera oració del Sutra del Diamant, el llibre imprès més antic del món, realitzat en un paper gris imprès amb caràcters xinesos que té una longitud de cinc metres i que està enrotllat en un cilindre de fusta. Els sutres són textos budistes que tenen algun ensenyament religiós el qual sovint troba en Buda la inspiració espiritual.

El seu autor és Wong Jei nascut el "tretzè dia del quart mes del novè any de Xiantong" (11 de maig de 868 del nostre calendari), tal com queda recollit al final del text dedicat als seus pares. El rotllo fou imprès a partir de set blocs de fusta. La tècnica d'aquesta primera "impremta" consistia a pintar els caràcters sobre paper i sobreposar un bloc de fusta on quedava impresa una imatge especular de l'escrit en el paper. Aleshores es rebaixava a mà la fusta perquè aquests caràcters quedessin en relleu i, a partir del bloc de fusta rebaixat, es podien imprimir les còpies desitjades.

L'incunable fou redescobert l'any 1907 per l'orientalista Marc Laurel Stein a les coves de Mogao a Dunhuang al nord-oest de la Xina. Les Coves de Mogao són un gran complex de santuaris excavats en la roca i l'origen del qual es remunta a mitjan segle IV, quan d'acord amb la llegenda, al monjo Lo-Tsun se li van aparèixer milers de Budes simultàniament i li van demanar albergar allí un santuari. Des d'aquell dia van començar a decorar aquestes coves que amb el pas dels anys albergarien tota mena de pintures i escultures. Actualment, el Sutra del Diamant es troba, com molts dels tresors de l'antiguitat, fora del seu país d'origen, en concret a la British Library de Londres.

La casa daurada de Samarkanda

Rasputin resta descansant en un catre a l'interior de la iurta. És pel matí. Al seu costat es troba en Corto Maltés que, en veure com obre els ulls, li comenta: - Vaja, tens un aspecte magnífic !

- De veritat?, l’interroga Rasputin.

- Sí - respon

- Em portes alguna bona notícia?

- El tresor de Samarkanda!!!, respon en Corto.

- De debò? Sóc ric?

- Sí, molt ric !

- Molt ric? Torna-m'ho a dir. Sí, digues-m'ho altra vegada, jove encantador!

- El tresor està a prop, quan el teu amic Chevket em va citar aquí, en Kafirnigan gairebé ho havia endevinat. – explica Corto. Les instruccions de Trelawny coincideixen amb les posicions marcades en aquests plànols, un poc imprecisos per a ser sincers, aquest és un territori reclamat per Rússia, el govern imperial anglès de l'Índia, Xina, Afganistan, el khanat de Bukhara i el Yagestán, regne de la insolència.

- És la zona fronterera on xoquen els interessos de Rússia i d'Anglaterra. “El gran joc", com ho va anomenar Kipling... Hem de donar-nos pressa, pot passar qualsevol cosa... - va dir en Corto, per acabar.

Tot just, en aquell instant entra per la porta de la tenda un soldat muntanyès i exclama:- Hem trobat l'entrada de la cova !!!!

PD. A Hugo Pratt per "La Casa daurada de Samarkanda" i per la seva gran obra.

El viatge de Zhang Qian (Xina)

L'any 138 a.C. sortia des del cor de la Xina imperial de Wu dels Han o Wu Di (140-87 a.C.) un emissari anomenat Zhang Qian, acompanyat per una caravana de cent homes, amb l'encàrrec d'arribar fins a les llunyanes i desconegudes terres de Yuezhi (l'actual Tadjikistan) i acordar una aliança amb aquest poble per enfrontar-se als xiongnu (una branca dels quals fou coneguda a Europa segles després com els huns), enemics de tots dos pobles.

Aquest emissari, oficial de la casa imperial, és conegut com "el pare de la Ruta de la Seda". Durant el seu llarg periple , Zhang Qian va patir tota mena de perills i dificultats. Ben aviat, fou fet presoner pels xiognu i va restar en captivitat deu anys, fins que es va casar amb una dona d'aquest poble i es va guanyar la confiança del cap.

Després d'aquest temps va poder continuar la ruta i va visitar terres desconegudes pel poble xinès, com eren Dayuan a Ferghana (Uzbekistan), Yuehzhi (Transoxonia), Daxia (Bactria), Kangju (Sogdiana) i Yancai (nord d'Aral) o va poder conèixer relats, sense arribar a visitar-les, d'altres terres com p. ex. Anxi (Parthia), Tiaozhi (Mesopotàmia), Shendu (India) o Wusun (Kirguizistan).

En el viatge de tornada fou de nou fet captiu durant dos anys pels xiaognu, fins que l'any 125 aC va poder arribar a l'antiga capital imperial Chang'an (Xi'an) i presentar un informe a la cort dels Han.

Aquesta informació (militar, política, econòmica i geogràfica) va significar un canvi en l'orientació de l'imperi i va causar sensació en tots els seus estaments. Un esdeveniment històric que va significar l'inici en els anys posteriors d'un gran interès per aquells territoris, per les seves riqueses i per les seves peculiaritats, i el naixement del que segles més tard s'anomenaria la Ruta de la Seda.

Baltit Fort. Un palau a tocar del cel (Hunza / Pakistan)

Al nord del Pakistan es troben les muntanyes gelades del Karakorum i, unint aquest país amb la Xina, es dibuixa una irreal ruta, la Karakorum Highway (KKH) que ressegueix desordenadament el curs dels rius Kunjerab i Hunza, travessa petites terrasses que han esdevingut plantacions i ens acosta a pics de més de 7.000 metres com el Rakaposhi o l'Ultar Sar.

Al cor d'aquesta ruta trobem la Vall d'Hunza, un verd oasi amb petits horts de patates, pastanagues i cebes, i camps de blat, pomes, cireres i, sobretot, albercocs.

Un verger que gaudeix de tres mesos d'estiu en alçades sempre per sobre dels 2.500 metres, i un hivern dur, on aquestes terres queden pràcticament aïllades de la resta del món.

Estem a la terra dels hunzakuts, un poble acollidor conegut per la defensa de les seves identitat, llengua (el burushaski), cultura i religió (l'ismailisme - essent el seu lider Aga Khan-). Sense oblidar la seva mítica longetivitat, que ens recorda les llegendes del Shangri-Là.

També, són coneguts per la seva suposada herència genètica de les tropes d'Alexandre el Gran, que van creuar per aquestes terres en la seva campanya per Àsia, i que es pot veure avui en la pell clara i rosada, els cabells rossos i pèl-rojos i en els ulls blaus o verds dels seus habitants.

La seva capital és la petita població de Karim Abad, també anomenada Baltit, on, malgrat avui en dia es troben les botigues i "comoditats" necessàries per a preparar qualsevol excursió als pics dels voltants, encara conserva l'esperit que va trobar-se la fotògrafa i periodista suïssa Ella Maillart i va relatar l'any 1936 a la seva obra "Oasi prohibits":

"Quan cau la nit, la muntanya es guarneix amb mil llums. Els indígenes, després d'haver ascendit tres o quatre hores per sobre del llogaret, han encès en totes les arestes rocoses, centenars de fanals d'oli. L'efecte és fascinant, sota el cel, on brillen els astres amb gèlid fulgor, totes aquestes llums vermelloses tenen una mica d'infernal, enfilades en les negres parets del nostre circ tancat, al lluny, pel pàl·lid i irreal Rakaposhi."

Aquesta màgica visió fou des de les finestres del Baltit Fort, residència fortificada d'influències arquitectòniques tibetanes i amb més de 700 anys d'antiguitat. El palau on habitava el Mir d'Hunza (en burushaski, anomenat Thum), la màxima autoritat de la zona durant més de 950 anys.

Expliquen les llegendes, que aquest fort es va construir quan 300 treballadors (paletes, fusters i artesans) foren el dot de matrimoni d'una princesa del Baltistan en casar-se amb el Thum local.

La fortalesa es troba en una ciutadella natural a una alçada de 2.440 metres amb una visió general de la Vall i dels pics que l'envolten. No només des de la balconada i des de la terrassa hi ha una excel.lent visió, sinó també des de les habitacions principals com el saló de ball o la sala noble. La fusta és l'element clau en la construcció, i les finestres, les portes, les columnes i els passamans treballats artesanalment són el testimoni del mestratge artístic d'aquells qui van construir el palau.

Passejant per les seves 53 cambres (salons, magatzems, cuina, dormitoris, presó, sala d'armes, etc.) anem descobrint els secrets del passat de la fortalesa.

Trobem les insígnies i banderes d'aquest poble, els mobles i les catifes, diferents instruments musicals, els barrets que es feien servir en les grans ocasions, els khalats, les fotografies de família dels Mirs o de les diferents celebracions que van tenir lloc entre les seves parets, i finalment arribem a la terrassa on podem gaudir de tota la vall, de les muntanyes nevades i la visió a uns tres quilòmetres d'una altra fortalesa, l'Altit Fort.

Durant la visita a aquest palau a tocar del cel, m'acompanya un dels hereus dels antics guardians d'aquest fort. De les seves paraules, plenes de passió i dignitat, sorgeixen les emocions d'Ella Maillart en comentar la seva festa de benvinguda:

"... La balconada de la terrassa domina la vall, cada pilar de la terrassa té banyes d'isard, i l'escut d'armes del Mir: un arc i una fletxa destacant sobre el fons blanc... El Mir és vestit de gal·la, duu un superb capell de llúdria i un khalat de llana de burdeus obsequiat per Yakug Beg, el conqueridor de Sinkiang, al seu pare. El seu fill primogènit té el rostre vermell i el bigoti pèl-roig que li fan semblar un granger anglosaxó. S'ha engalanat amb una levita negra... Després ens ofereixen unes danses... quatre noiets vestits amb khalats es mouen graciosament, al compàs, amb aquests moviments de coll tan peculiars de les danses turques, duen perruques fetes amb llargs cabells negres, de dones de Kashgar..."