“Quan hagis d’escollir entre diferents camins, tria sempre el camí del cor. Qui escull el camí del cor mai no s’equivoca”. Proverbi sufí
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Emocions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Emocions. Mostrar tots els missatges
31.12.09
26.8.09
Shabnam Surayo i la música afganesa
Com en altres ocasions i en el marc de l'acord establert amb el Óscar Carrasco autor del bloc Turkestania Club (Música e intérpretes del Asia Central) us oferim aquest nou article publicat originalment al març de l'any 2008:
Poc després d'inaugurar el seu bloc Turkestania Club va dedicar una interessant entrada a Shabnam (o Shabnami) Surayo (Шабнами Сурайё / شبنم ثریا), cantant nascuda a Tadjikistan. L'Oscar ens explicava en aquell moment que Shabnam Surayo era molt popular no només a la seva terra natal, sinó també a l'Afganistan.
L'Afganistan és un Estat multiètnic, on més de la quarta part de la població està composta per tadjiks (Font: CIA Worldfactbook 2008). Ara bé, a diferència d'altres pobles d'Àsia Central, que parlen llengües turqueses (uzbek, kazakh, kirguís, uigur o turcman), els tadjiks parlen persa, en distintes variants, segons el país.
A la variant parlada a Tadjikistan se l'anomena tadjik, mentre que la variant feta servir a l'Afganistan rep el nom de dari (llengua oficial del país juntament amb el paixtu). De fet, la presència, des de fa segles, de la cultura persa en la regió va deixar establert un important llaç cultural entre ambdós països.
Al llarg de la seva carrera, la cantant Shabnam Surayo ha realitzat "versions" d'algunes cançons composades i interpretades per cantautors afganesos. Aquí tenim la primera, "Az kudumi safar", composta i cantada originalment per Amir Jan Sabori:
La següent canço es diu "To turo didam":
Per acabar, un duet amb el cantant tadjik Jonibek, que ens canten "Shishta bosham", original de Farhad Darya:
Poc després d'inaugurar el seu bloc Turkestania Club va dedicar una interessant entrada a Shabnam (o Shabnami) Surayo (Шабнами Сурайё / شبنم ثریا), cantant nascuda a Tadjikistan. L'Oscar ens explicava en aquell moment que Shabnam Surayo era molt popular no només a la seva terra natal, sinó també a l'Afganistan.
L'Afganistan és un Estat multiètnic, on més de la quarta part de la població està composta per tadjiks (Font: CIA Worldfactbook 2008). Ara bé, a diferència d'altres pobles d'Àsia Central, que parlen llengües turqueses (uzbek, kazakh, kirguís, uigur o turcman), els tadjiks parlen persa, en distintes variants, segons el país.
A la variant parlada a Tadjikistan se l'anomena tadjik, mentre que la variant feta servir a l'Afganistan rep el nom de dari (llengua oficial del país juntament amb el paixtu). De fet, la presència, des de fa segles, de la cultura persa en la regió va deixar establert un important llaç cultural entre ambdós països.
Al llarg de la seva carrera, la cantant Shabnam Surayo ha realitzat "versions" d'algunes cançons composades i interpretades per cantautors afganesos. Aquí tenim la primera, "Az kudumi safar", composta i cantada originalment per Amir Jan Sabori:
La següent canço es diu "To turo didam":
Per acabar, un duet amb el cantant tadjik Jonibek, que ens canten "Shishta bosham", original de Farhad Darya:
Entrades relacionades:
14.7.09
Rayhon, romanticisme des de l'Uzbekistan
En el marc de l'acord establert amb el Óscar Carrasco autor del bloc Turkestania Club (Música e intérpretes del Asia Central) us oferim aquest nou article publicat originalment al maig de l'any 2008:
Rayhon Ganiyeva, coneguda en el món artístic com a Rayhon (de vegades escrit també com a Rayhona), va néixer en una família d'artistes. Filla dels actors Otabek Ganiyev i Tamara Sharikova, Rayhon va iniciar la seva relació amb la música als sis anys d'edat, quan va demanar a la seva mare la compra d'un piano. Es va consagrar a estudiar música amb aplicada dedicació, preferint quedar-se a casa que sortir a jugar amb altres infants. Durant la seva adolescència es va convertir en una declarada fan de Michael Jackson. Després de graduar-se en l'Escola d'Art Musical de la República, va seguir l'especialitat de Filologia Anglesa a la Universitat Estatal Uzbeka de Llengües del Món. El 1999 va integrar el duet Hayol, que es va dissoldre un any després.
Llavors va començar la seva reeixida carrera com solista, i des de llavors ha gravat set àlbums. És considerada com una cantant essencialment romàntica, encara que, com ella mateixa ho recorda en una entrevista, el seu repertori és variat, i no comprèn solament cançons romàntiques o tristes. La cançó "Sog'indim", que podem escoltar a continuació, pertany a l'àlbum del mateix nom llançat a l'any 2007:
El nom de la següent cançó "Yodingdami ?" és també el títol de l'àlbum aparegut en el 2006:
I per acabar, tenim la cançó "Doimo" que dóna títol al seu més recent àlbum:
Entrades relacionades:
Llavors va començar la seva reeixida carrera com solista, i des de llavors ha gravat set àlbums. És considerada com una cantant essencialment romàntica, encara que, com ella mateixa ho recorda en una entrevista, el seu repertori és variat, i no comprèn solament cançons romàntiques o tristes. La cançó "Sog'indim", que podem escoltar a continuació, pertany a l'àlbum del mateix nom llançat a l'any 2007:
El nom de la següent cançó "Yodingdami ?" és també el títol de l'àlbum aparegut en el 2006:
I per acabar, tenim la cançó "Doimo" que dóna títol al seu més recent àlbum:
Entrades relacionades:
17.6.09
Gràcies !!!
Avui tinc els peus ben escalfats: porto els meus mitjons més estimats. Malgrat que s’acosta l’estiu casa meva és un pèl humida i al vespre els peus es van refredant i la suau sensació de calor és d’agrair... i aquesta escalforeta em trasllada ben lluny de Catalunya, em trasllada a les muntanyes del Tadjikistan.
La vaig conèixer un matí. Es trobava asseguda a la vora d’un camí de sorra groguenca mentre el sol li acaronava un rostre ple d’arrugues que segurament l’envellia més enllà de la seva edat real. Una bata d’estar per casa, un barret pamiri i un mocador de vius colors rosats, blaus, verds i vermells que dibuixaven unes flors acompanyaven els ulls petits, el gran somriure i la mirada relaxada. Molts arbres, un lluent cel blau, la remor llunyana del riu i cap ànima més a la vora. Un paisatge de solitud i tranquil·litat. Senzillament la bellesa de la natura.
Ens vam mirar. Va tenir lloc una primera i cordial salutació i com era habitual la conversa es va extingir després de tres o quatre mots. Va continuar la seva tasca. Vaig somriure mirant el que feia. Ella em va tornar el somriure i em va indicar el terra. Em vaig seure al seu costat resseguint-li els dits amb la mirada mentre, amb unes agulles, s'entrellaçaven els fils. Al costat un gavadal de troques de llana de camell, de iac o potser d’ovella, qui sap. Els fils s’obrien a les gammes del blanc, del negre, del marró. Semblava que la llana fos ben rentada però no pas tintada. Dues agulles i unes mans expertes. Va continuar una bona estona i una mica avorrit em vaig acomiadar fins un altre dia i la vaig deixar amb la seva ocupació.
Una setmana després vaig tornar a vagarejar pel mateix camí; a uns tres quilòmetres hi havia una font d’aigua molt preuada per les seves condicions guaridores i era una bona excusa per fer aquella passejada plena de bellesa. De nou, era allà, es trobava asseguda a la vora del camí gaudint de la brisa i del sol mentre curosament continuava teixint. Fou llavors quan em vaig adonar de com es descobria la saviesa en els seus vells ulls.
En veure’m arribar, va regirà l’interior de la seva bossa i tragué un parell de mitjons. Vam saludar-nos amb un sincer somriure i em va acostar els mitjons. No vaig saber dir res més que gràcies !!!
La vaig conèixer un matí. Es trobava asseguda a la vora d’un camí de sorra groguenca mentre el sol li acaronava un rostre ple d’arrugues que segurament l’envellia més enllà de la seva edat real. Una bata d’estar per casa, un barret pamiri i un mocador de vius colors rosats, blaus, verds i vermells que dibuixaven unes flors acompanyaven els ulls petits, el gran somriure i la mirada relaxada. Molts arbres, un lluent cel blau, la remor llunyana del riu i cap ànima més a la vora. Un paisatge de solitud i tranquil·litat. Senzillament la bellesa de la natura.
Ens vam mirar. Va tenir lloc una primera i cordial salutació i com era habitual la conversa es va extingir després de tres o quatre mots. Va continuar la seva tasca. Vaig somriure mirant el que feia. Ella em va tornar el somriure i em va indicar el terra. Em vaig seure al seu costat resseguint-li els dits amb la mirada mentre, amb unes agulles, s'entrellaçaven els fils. Al costat un gavadal de troques de llana de camell, de iac o potser d’ovella, qui sap. Els fils s’obrien a les gammes del blanc, del negre, del marró. Semblava que la llana fos ben rentada però no pas tintada. Dues agulles i unes mans expertes. Va continuar una bona estona i una mica avorrit em vaig acomiadar fins un altre dia i la vaig deixar amb la seva ocupació.
Una setmana després vaig tornar a vagarejar pel mateix camí; a uns tres quilòmetres hi havia una font d’aigua molt preuada per les seves condicions guaridores i era una bona excusa per fer aquella passejada plena de bellesa. De nou, era allà, es trobava asseguda a la vora del camí gaudint de la brisa i del sol mentre curosament continuava teixint. Fou llavors quan em vaig adonar de com es descobria la saviesa en els seus vells ulls.
En veure’m arribar, va regirà l’interior de la seva bossa i tragué un parell de mitjons. Vam saludar-nos amb un sincer somriure i em va acostar els mitjons. No vaig saber dir res més que gràcies !!!
Entrades relacionades:
21.5.09
Quaderns de viatges...
Les nits no eren completes sense dedicar uns quants minuts - a vegades, fins i tot hores - a escriure pausadament, ajagut sobre uns vells llençols o acaronat entre coixins en una cadira de jonc. Tornar a viure en silenci i harmonia els instants experimentats durant aquella mateixa jornada o en dies anteriors, era un immens plaer que se’m feia difícil compartir i, en part, era també un dels motius pels quals viatjava en solitud.
De cadascun dels indrets visitats recordo amb cura l’escena, tants cops repetida, dels mots dibuixant-se en el quadern tot i acompanyant les lletres escrites amb imatges, emocions i olors que han quedat així gravades en algun recòndit racó de la memòria.
Recordo aquella nit estelada en una humil “chid”, casa tradicional pamiri, mentre em distreia amb la lluna fugissera i escrivia, recolzat en un dels batents de la finestra, sobre la jornada passada a l’espera d’un transport en una deserta carretera del Pamir.
Recordo amb intensitat tant les hores passades fumant relaxadament en una hamaca polsosa en el llogaret de Muang Ngoy Kao, a la vora del riu Nam Ou, com la vella i atrotinada taula de l’acollidora cabana on més tard escriuria il•luminat per la càlida llum de les espelmes.
O recordo aquells “dostarkhans”, llargs bancs de fusta, al Labi-Hauz de Bukhara on compartia lectura, conversa i un llarg te verd amb la brisa del desert i els passavolants tadjiks, mentre dibuixava en el quadern el perfil de la madrassa de Kukeldash.
A cada pàgina es poden trobar sentiments contradictoris: uns mots parlen de llibertat, d’altres són un reflex d’alegria, i dues línies més avall es relaten algunes pors vergonyants. S’avancen uns quants paràgrafs i tot el text esdevé una pluja de dolça melangia... i, una línia a sota, de sobte, apareix la llegenda kirguís de Manas, un tram de la Ruta de la Seda, una paràbola de Nasrudin o un conte tibetà de iacs i búfals.
Imatges, colors, emocions, noves paraules i nous descobriments dansen en irònica intimitat creant el record d’allò tot just viscut.
Els fulls dels quaderns de viatge són un càlid, agradable i familiar retrobament amb els somnis, els aprenentatges i les experiències... són, potser, unes de les més meravelloses i suaus guspires de vida...
De cadascun dels indrets visitats recordo amb cura l’escena, tants cops repetida, dels mots dibuixant-se en el quadern tot i acompanyant les lletres escrites amb imatges, emocions i olors que han quedat així gravades en algun recòndit racó de la memòria.
Recordo aquella nit estelada en una humil “chid”, casa tradicional pamiri, mentre em distreia amb la lluna fugissera i escrivia, recolzat en un dels batents de la finestra, sobre la jornada passada a l’espera d’un transport en una deserta carretera del Pamir.
Recordo amb intensitat tant les hores passades fumant relaxadament en una hamaca polsosa en el llogaret de Muang Ngoy Kao, a la vora del riu Nam Ou, com la vella i atrotinada taula de l’acollidora cabana on més tard escriuria il•luminat per la càlida llum de les espelmes.
O recordo aquells “dostarkhans”, llargs bancs de fusta, al Labi-Hauz de Bukhara on compartia lectura, conversa i un llarg te verd amb la brisa del desert i els passavolants tadjiks, mentre dibuixava en el quadern el perfil de la madrassa de Kukeldash.
A cada pàgina es poden trobar sentiments contradictoris: uns mots parlen de llibertat, d’altres són un reflex d’alegria, i dues línies més avall es relaten algunes pors vergonyants. S’avancen uns quants paràgrafs i tot el text esdevé una pluja de dolça melangia... i, una línia a sota, de sobte, apareix la llegenda kirguís de Manas, un tram de la Ruta de la Seda, una paràbola de Nasrudin o un conte tibetà de iacs i búfals.Imatges, colors, emocions, noves paraules i nous descobriments dansen en irònica intimitat creant el record d’allò tot just viscut.
Els fulls dels quaderns de viatge són un càlid, agradable i familiar retrobament amb els somnis, els aprenentatges i les experiències... són, potser, unes de les més meravelloses i suaus guspires de vida...
Entrades relacionades:
22.4.09
Erkin Abdulla, ritmes flamencs des de Xinjiang
En el marc de l'acord establert amb el bloc Turkestania Club (Música e intérpretes del Asia Central) iniciem aquesta col.laboració amb l'article "Erkin Abdulla, ritmes flamencs des de Xinjiang" publicat originalment al febrer de l'any 2008:
Xinjiang, també coneguda com el Turquestan Oriental o el Uiguristan, és una regió autònoma de la República Popular de la Xina habitada en la seva major part per diversos pobles túrquics. De tots ells, el més nombrós està constituït pels uigurs. El poble uigur té una rica tradició cultural i artística; l'idioma uigur, pertanyent a la família de llengües turqueses o túrquiques, és molt similar a l’uzbek i s'escriu utilitzant una versió modificada de l'alfabet àrab.
Erkin Abdulla (en uigur: ئەركىن ئابدۇللا, i en xinès: 艾尔肯·阿布杜拉) és un músic d’aquesta ètnia nascut a la ciutat de Qarghiliq (Ruoqiang). La seva passió per la música es va iniciar als onze anys quan el seu pare va dur una guitarra a casa. Va començar tocant-la d'oïda, escoltant melodies de diversos països. Tot i estudiant en la universitat de Beijing es va unir a un club de guitarra i poc després va formar un grup musical. Després de graduar-se, va retornar a Xinjiang on, després de treballar un temps com funcionari, va resoldre dedicar-se professionalment a la música.
El treball d’Abdulla es nodreix de la tradició musical uigur; no obstant això incorpora en les seves composicions elements provinents d'altres grups ètnics de la regió, així com de l'estranger. Una particular fascinació pel flamenc li ha donat un estil especial a moltes de les seves composicions. En aquest videoclip, on Abdulla interpreta la cançó "Salam Dostlar", es pot apreciar clarament la influència flamenca:
En aquesta composició instrumental, "La cova dels mil Budes", podem gaudir d’un interessant i molt assolit treball de fusió:
Xinjiang, també coneguda com el Turquestan Oriental o el Uiguristan, és una regió autònoma de la República Popular de la Xina habitada en la seva major part per diversos pobles túrquics. De tots ells, el més nombrós està constituït pels uigurs. El poble uigur té una rica tradició cultural i artística; l'idioma uigur, pertanyent a la família de llengües turqueses o túrquiques, és molt similar a l’uzbek i s'escriu utilitzant una versió modificada de l'alfabet àrab.
Erkin Abdulla (en uigur: ئەركىن ئابدۇللا, i en xinès: 艾尔肯·阿布杜拉) és un músic d’aquesta ètnia nascut a la ciutat de Qarghiliq (Ruoqiang). La seva passió per la música es va iniciar als onze anys quan el seu pare va dur una guitarra a casa. Va començar tocant-la d'oïda, escoltant melodies de diversos països. Tot i estudiant en la universitat de Beijing es va unir a un club de guitarra i poc després va formar un grup musical. Després de graduar-se, va retornar a Xinjiang on, després de treballar un temps com funcionari, va resoldre dedicar-se professionalment a la música.
El treball d’Abdulla es nodreix de la tradició musical uigur; no obstant això incorpora en les seves composicions elements provinents d'altres grups ètnics de la regió, així com de l'estranger. Una particular fascinació pel flamenc li ha donat un estil especial a moltes de les seves composicions. En aquest videoclip, on Abdulla interpreta la cançó "Salam Dostlar", es pot apreciar clarament la influència flamenca:
En aquesta composició instrumental, "La cova dels mil Budes", podem gaudir d’un interessant i molt assolit treball de fusió:
I per acabar, la balada "Abide" d'aquest mateix autor:
Entrades relacionades:
8.4.09
El camí del te: Chan Dao
bloc.jpg)
Un bosc espès i tardorenc em dóna la benvinguda i el camí s’endinsa allunyant-se de la civilització envers una muntanya que es fa fonedissa entre les branques dels arbres. És un camí empedrat que m’havien dit que conduïa als pavellons del jardí xinès on hi viu un vell savi ch'an (- 禪 - nom que rep la l'escola xinesa originària del que habitualment coneixem en Occident per budisme zen). L’estructura de la casa és força senzilla i alhora d’una bellesa colpidora, els colors i les formes del bambú i de la fusta embolcallen la seva silueta.
Una lleugera brisa i el cant de les fulles dels roures ancians acompanyen la meva entrada en una cambra modesta: no més de deu o dotze metres quadrats on en camaraderia s’ha asseuen quatre homes de diferents edats. En dues de les parets uns quadres ch'an que mostren unes muntanyes humides, nascudes de la boira i de l’enginy de la natura. En un extrem, un fogó de carbó vegetal i al damunt, el calderó de ferro; desats amb exquisida harmonia el recipient d’aigua, els pots de te, la cullera de bambú i un drap blanc.
bloc.jpg)
La conversa es desenvolupa tranquil·lament, sense cap mot o gest que indiqui malestar, ben al contrari, ja que es parla d’història, de poesia, de música o d’arquitectura. A poc a poc, les veus s’esmorteeixen i el silenci ocupa la cambra. Es respira una pau que acompanya el mestre de te mentre executa els gestos rituals amb lentitud, amb cura i sobretot, amb amor. Molt d’amor. Observar, en els instants que inicia la cerimònia, la seva mirada, els seus ulls lluents, és endinsar-se en velles tradicions i secrets. És el moment de sentir el te. Olorar el perfum. La mà esquerra sosté la tassa mentre la mà dreta, avergonyida, la cobreix. Tres glops. Resten les darreres gotes a la tetera...
La sensació de pau i harmonia ja és absoluta i només s’escolta la suau respiració dels presents, el cant d’un mussol, que em recorda que s’ha fet de nit, i el xiuxiueig del vent. S’encén una llàntia d’oli. El temps resta en suspensió, en silenci, en serenitat, en infinit...
Una lleugera brisa i el cant de les fulles dels roures ancians acompanyen la meva entrada en una cambra modesta: no més de deu o dotze metres quadrats on en camaraderia s’ha asseuen quatre homes de diferents edats. En dues de les parets uns quadres ch'an que mostren unes muntanyes humides, nascudes de la boira i de l’enginy de la natura. En un extrem, un fogó de carbó vegetal i al damunt, el calderó de ferro; desats amb exquisida harmonia el recipient d’aigua, els pots de te, la cullera de bambú i un drap blanc.
bloc.jpg)
La conversa es desenvolupa tranquil·lament, sense cap mot o gest que indiqui malestar, ben al contrari, ja que es parla d’història, de poesia, de música o d’arquitectura. A poc a poc, les veus s’esmorteeixen i el silenci ocupa la cambra. Es respira una pau que acompanya el mestre de te mentre executa els gestos rituals amb lentitud, amb cura i sobretot, amb amor. Molt d’amor. Observar, en els instants que inicia la cerimònia, la seva mirada, els seus ulls lluents, és endinsar-se en velles tradicions i secrets. És el moment de sentir el te. Olorar el perfum. La mà esquerra sosté la tassa mentre la mà dreta, avergonyida, la cobreix. Tres glops. Resten les darreres gotes a la tetera...La sensació de pau i harmonia ja és absoluta i només s’escolta la suau respiració dels presents, el cant d’un mussol, que em recorda que s’ha fet de nit, i el xiuxiueig del vent. S’encén una llàntia d’oli. El temps resta en suspensió, en silenci, en serenitat, en infinit...
“El te no és res més que això:
Feu bullir l’aigua
Hi poseu el te en infusió
I el beveu...
És tot el que cal saber”
Feu bullir l’aigua
Hi poseu el te en infusió
I el beveu...
És tot el que cal saber”
Rikyu (mestre japonès de la cerimònia del te)
Entrades relacionades:
25.2.09
La historia del camello que llora
Després de gaudir ahir amb la calidesa de la mirada de Zhang Ziyi, la narració de Sun Hong-Lei, els paisatges del nord de la Xina, les aventures i desventures d'en Kim Herrero per la Ruta de la Seda, les seves impactants imatges de Mongòlia, Àsia Central, Tibet o Nepal i compartir amb una trentena de persones aquest esdeveniment, Amu Daria (Associació per a la promoció cultural de la Ruta de la Seda) us vol convidar a la quarta i darrera activitat del cicle "Els secrets de la Ruta de la Seda" que té lloc a l'Espai 210 (c/ Padilla, 210 baixos, en el barri de la Sagrada Família a Barcelona):
Divendres 27 de febrer a les 19.00h.
Passi pel·lícula “La historia del camello que llora” (90 minuts), 2003. Alemanya – Mongòlia / Direcció: Byambasuren Davaa i Luigi Falorni / Nominada a l’Oscar com a Millor Documental curt 2005, Premi de la Crítica Internacional en el Festival de San Francisco 2004 i Premi del Públic en el Festival de Karlovy Vary 2004.
En el desert del Gobi (entre Xina i Mongòlia) encara es conserven tradicions ancestrals. A l'inici de "La historia del camello que llora", un vell mongol explica una llegenda: un cérvol va demanar les banyes a un camell bonhomiós per assistir a una festa i, des d'aleshores, els camells ploren la pèrdua de la seva cornamenta, mai més retornada.
Aquesta llegenda és la benvinguda a un meravellós documental que mostra la vida d'una comunitat nòmada i la seva relació amb els camells, de qui extreuen llana, llet i altres productes que permeten la seva subsistència. Per això, és un fet dramàtic per aquesta comunitat que una camella rebutgi el seu fill acabat de néixer i que no vulgui alletar-lo. Tanmateix, aquesta cultura mil·lenària ofereix una sorprenent solució a aquesta situació...
Per saber més sobre la pel·lícula podeu llegir la crònica d'en Jaume Cela a Senderi, la de José Manuel García a La Ciencia en el Cine o a la publicació CHC.
Divendres 27 de febrer a les 19.00h.
Passi pel·lícula “La historia del camello que llora” (90 minuts), 2003. Alemanya – Mongòlia / Direcció: Byambasuren Davaa i Luigi Falorni / Nominada a l’Oscar com a Millor Documental curt 2005, Premi de la Crítica Internacional en el Festival de San Francisco 2004 i Premi del Públic en el Festival de Karlovy Vary 2004.
En el desert del Gobi (entre Xina i Mongòlia) encara es conserven tradicions ancestrals. A l'inici de "La historia del camello que llora", un vell mongol explica una llegenda: un cérvol va demanar les banyes a un camell bonhomiós per assistir a una festa i, des d'aleshores, els camells ploren la pèrdua de la seva cornamenta, mai més retornada.
Aquesta llegenda és la benvinguda a un meravellós documental que mostra la vida d'una comunitat nòmada i la seva relació amb els camells, de qui extreuen llana, llet i altres productes que permeten la seva subsistència. Per això, és un fet dramàtic per aquesta comunitat que una camella rebutgi el seu fill acabat de néixer i que no vulgui alletar-lo. Tanmateix, aquesta cultura mil·lenària ofereix una sorprenent solució a aquesta situació...
Per saber més sobre la pel·lícula podeu llegir la crònica d'en Jaume Cela a Senderi, la de José Manuel García a La Ciencia en el Cine o a la publicació CHC.
En finalitzar la sessió de cinema tindrà lloc la projecció de fotografies i la xerrada amb els viatgers i autors de la web Més Enllà i el bloc Literatura viatgera, el Lluís Bono i la Núria Borràs (també, autora de Pels camins del món) que ens relataran la seva ruta durant l'any 2007 per l’hospitalitat del Kirguizistan, pels basars de la província xinesa d'ètnia uigur Xinjiang i per l'ànima mil·lenària de la Xina.
I per acabar el primer cicle “Els secrets de la Ruta de la Seda” realitzarem un petit àpat amb te i pastes dolces de la Ruta de la Seda acompanyats per l’Asyl Ryskulova que ens oferirà un bon grapat d’anècdotes i comentaris sobre la gastronomia d’Àsia Central.
Espero que us agradi la proposta i ens veiem aquest divendres...
Entrades relacionades:
El Silenci (Sokout)
我的父親母親 (El camino a casa)
Els secrets de la Ruta de la Seda
Horitzons perduts
L'home que va poder regnar
9.2.09
Mirades de la Ruta de la Seda
.jpg)
"Em trobava assegut en una petita placeta al costat del Basar Taqi-Sarrafon de Bukhara i tres nois joves es van acostar per a practicar l’anglès. Parlàvem de tot una mica: del temps, de futbol, del que estava llegint, del que deia la guia, de música, del meu viatge, dels seus estudis, de les nostres famílies... I en una estona, ja rèiem i ens havíem agafat confiança.
Fou llavors, quan en Firuz, d'uns quinze anys i el més xerraire dels tres, em va preguntar: «Tu creus que els agradarà als americans el meu rostre...? Em sembla que odien els musulmans... oi ? El meu somni és marxar a treballar als Estats Units tan bon punt acabi d'estudiar... com ho veus...? No sóc pas gaire blanc, els agradaré...?»
El seu rostre tenia el color del coure, la pell d’un lluent color oliva, els ulls em miraven des del negre més brillant, amb penetrant bellesa, mentre les blanquíssimes dents il·luminaven les faccions anguloses que revelaven la seva ètnia tadjika.
La meva resposta fou sincera, però massa plena de frases diplomàtiques del tipus: «l’hospitalitat d’occident és molt diferent de la d’orient», «emigrar no deu ser gens fàcil» o «no hi ha tantes bones feines» i la conversa va continuar girant al voltant de les esperances i de les oportunitats. Més tard, mentre despreocupadament xerràvem tot rient, dintre meu un núvol de tristor es feia lloc... Les tasses de te continuaven acompanyant-nos i la brisa ens xiuxiuejava l'esperança d'un capvespre menys càlid.
jpg.jpg)
Aquella calorosa nit d’agost a l’Uzbekistan, mentre escrivia el meu quadern de viatge, les il·lusions d’en Firuz van fer néixer aquesta exposició "Mirades de la Ruta de la Seda". Unes imatges que volen mostrar expressions, sentiments i emocions de persones d'altres cultures, identitats i religions. Persones tadjiks, uigurs, kirguises, han, uzbeks, de la vall d’Hunza o del Pamir es barregen en aquesta exposició amb la voluntat de crear un pont de coneixement i respecte envers la diferència.
Imatges de dones, homes i infants que formen part de la meva vida i que m’han fet aprendre a viure-la, a estimar-la, a estimar-los. Persones llunyanes en la distància, però pròximes en la Humanitat. Vull creure que és així..."
Fou llavors, quan en Firuz, d'uns quinze anys i el més xerraire dels tres, em va preguntar: «Tu creus que els agradarà als americans el meu rostre...? Em sembla que odien els musulmans... oi ? El meu somni és marxar a treballar als Estats Units tan bon punt acabi d'estudiar... com ho veus...? No sóc pas gaire blanc, els agradaré...?»
El seu rostre tenia el color del coure, la pell d’un lluent color oliva, els ulls em miraven des del negre més brillant, amb penetrant bellesa, mentre les blanquíssimes dents il·luminaven les faccions anguloses que revelaven la seva ètnia tadjika.
La meva resposta fou sincera, però massa plena de frases diplomàtiques del tipus: «l’hospitalitat d’occident és molt diferent de la d’orient», «emigrar no deu ser gens fàcil» o «no hi ha tantes bones feines» i la conversa va continuar girant al voltant de les esperances i de les oportunitats. Més tard, mentre despreocupadament xerràvem tot rient, dintre meu un núvol de tristor es feia lloc... Les tasses de te continuaven acompanyant-nos i la brisa ens xiuxiuejava l'esperança d'un capvespre menys càlid.
jpg.jpg)
Aquella calorosa nit d’agost a l’Uzbekistan, mentre escrivia el meu quadern de viatge, les il·lusions d’en Firuz van fer néixer aquesta exposició "Mirades de la Ruta de la Seda". Unes imatges que volen mostrar expressions, sentiments i emocions de persones d'altres cultures, identitats i religions. Persones tadjiks, uigurs, kirguises, han, uzbeks, de la vall d’Hunza o del Pamir es barregen en aquesta exposició amb la voluntat de crear un pont de coneixement i respecte envers la diferència.Imatges de dones, homes i infants que formen part de la meva vida i que m’han fet aprendre a viure-la, a estimar-la, a estimar-los. Persones llunyanes en la distància, però pròximes en la Humanitat. Vull creure que és així..."
A partir d'aquest proper dimarts 17 de febrer podeu veure totes aquestes "mirades" a l'Espai 210 (c/ Padilla 210, baixos, en el barri de la Sagrada Família a Barcelona) en el marc del Cicle "Els secrets de la Ruta de la Seda" que ens portarà a descobrir pel.licules, relats, imatges, experiències, tradicions i aliments d'aquesta mítica Ruta i d'Àsia Central.
Us hi esperem !!!!
Entrades relacionades:
14.12.08
Benazir Bhutto: ja fa més d'un any...
"... No he viscut fins ara per deixar-me intimidar per kamikazes. Una batalla es lliura al Pakistan, una batalla pels cors i els esperits d'una nova generació, una batalla per l'esdevenir del Pakistan en tant que nació democràtica. La nova generació escollirà la moderació o l'extremisme, escollirà l'educació o l'analfabetisme, escollirà la dictadura o la democràcia, la tolerància o la beateria. Escollirà també entre la pau i la guerra. Vaig tornar al Pakistan la setmana passada per tal de conduir aquest combat per la democràcia. Amb la sang dels meus partidaris vessada pels carrers i sobre la nostra roba, reafirmo el nostre compromís al servei d'aquests valors.
Conec les forces que em temem com a una enemiga. Zia ul-Haq, el dictador disposat a tot del Pakistan dels anys 1989, va dir una vegada que l'error més gran de la seva vida va ser no haver-me matat quan en va tenir la possibilitat. La batalla pel futur dels pakistanesos, fa ràbia a cada ciutat, a cada cantonada de carrer. La munió de gent que es va unir a l'aeroport de Karachi venia de tot arreu, fent front a les amenaces, malgrat el risc que corrien. Ella és el veritable rostre del país, el centre moderat. L'esdevenir del Pakistan hauria de ser decidit per eleccions lliures i honestes a finals d'aquest any. Els extremistes utilitzaràn tots els sagnants a la seva disposició per atacar i impedir la causa de la democràcia. Recorreràn a la violència per restringir la llibertat d'associació i d'expressió. Volen fer descarrilar la transició a la democràcia.
L'atac dirigit contra mi era més que un atac contra un individu. Es tractava d'un atac contra totes les forces polítiques pakistaneses que volen la democràcia. Era un atac contra el Pakistan mateix. Un atac contra els drets polítics i humans de tot ciutadà i contra el procés polític. L'objectiu era intimidar i fer cantar tots els partits polítics de la nostra societat. Els extremistes prosperen sota la dictadura. Saben que la moderació i la democràcia signaràn la seva fi. No recularàn davant res per destruir-les a totes dues.
Els assassins que han matat 140 persones a Karachi han traït l'essència del missatge de l'islam. La llei islàmica és absolutament clara sobre aquest punt: atacar, sense haver estat provocat, civils desarmats, innocents, i destruïr la propietat d'altri està prohibit. La seva acció deriva de la Hiraba, és una guerra contra tota la societat. Podem desviar avions, però ningú desviarà el missatge de l'islam.
Els extremistes saben que la democràcia pot salvar el Pakistan de les polítiques de terror encoratjades pels senyors de la guerra. Intenten prendre el control de l'Estat atacant el procés polític i desafiant les forces de l'ordre. Però no podràn assassinar els somnis, assassinar les esperances que els pakistanesos pobres tenen en la democràcia i en un futur millor. La comunitat internacional ha condemnat els atacs terroristes del 18 d'octubre a Karachi, ha plorat amb les families dels morts i ha pregat per la ràpida recuperació dels ferits.
Tots els nostres pensaments, totes les nostres pregàries són per aquells que han donat la seva vida o han estat ferits i a les seves famílies. Han fet el sacrifici últim en nom de la democràcia i dels drets fonamentals del poble. Que Déu pugui donar etern repòs a les seves ànimes. L'ofrena més bonica que podem oferir a aquests coratjosos ciutadans és un Pakistan democràtic, fort, viable i moderat..."
Aquest text és una traducció d'un article de Benazir Bhutto aparegut al diari Le Figaro el dia 24 d'Octubre de 2007 i publicat en el bloc de Ferran Cab durant el mes de desembre.
17.11.08
Tadjikistan a Passaport Barcelona de BTV
El passat 13 de novembre conjuntament amb en Xavi Tarafa vaig participar en el programa de viatges Passaport Barcelona de Barcelona Televisió conduït per en Toni Arbonès i l'Ana Joven que va estar dedicat al Tadjikistan.
Si voleu conèixer una mica més aquest país us convido a veure aquest programa.
Entrades relacionades:
5.10.08
Samarcanda: el rostre més bell...
“De vegades, a Samarcanda, al capvespre d'un dia lent i trist, els ciutadans ociosos van a passejar per l'atzucac de les dues tavernes, prop del mercat dels pebres, no per a degustar el vi d’herbes de Sogdián, sinó per espiar anades i vingudes o fer la guitza a algun bevedor un xic alegre, al que arrossegaran per la pols, cobriran d'insults i condemnaran a un infern el foc del qual li recordarà fins a la fi dels segles el reflex vermell del temptador vi.
D'un incident semblant naixerà el manuscrit de les Rubaiyyat a l'estiu de 1072. Omar Jayyam té vint-i-quatre anys i fa poc temps que va arribar a Samarcanda...
Aquest sublim relat de l'escriptor libanès Amin Maalouf m'havia portat fins a Samarcanda. Feia poques hores de la meva arribada, i la primera impressió era propera a la decepció al no trobar ni un laberint de foscos carrerons ni tavernes plenes de vida..."
Amb aquests mots comença el meu relat "Samarcanda: el rostre més bell", el segon capítol de la sèrie "Uzbekistan: Compta la llegenda", que podeu trobar al número d'octubre de la Revista Fronteras de Papel. Espero que us agradi...
D'un incident semblant naixerà el manuscrit de les Rubaiyyat a l'estiu de 1072. Omar Jayyam té vint-i-quatre anys i fa poc temps que va arribar a Samarcanda...
Aquest sublim relat de l'escriptor libanès Amin Maalouf m'havia portat fins a Samarcanda. Feia poques hores de la meva arribada, i la primera impressió era propera a la decepció al no trobar ni un laberint de foscos carrerons ni tavernes plenes de vida..."
Amb aquests mots comença el meu relat "Samarcanda: el rostre més bell", el segon capítol de la sèrie "Uzbekistan: Compta la llegenda", que podeu trobar al número d'octubre de la Revista Fronteras de Papel. Espero que us agradi...
Aquesta revista de viatges - de ben segur, la millor de les que es troben a la xarxa - és un apassionat projecte de dos grans viatgers: la Mercè Criado i en Joan Biosca que, mes a mes, ens descobreixen la bellesa d'arreu del món. Us recomano fer una bona ullada (quines grans imatges !!!) i una bona lectura als més de quaranta reportatges publicats des del seu primer número. Ja em direu que us ha semblat...
Entrades relacionades:
Entrades relacionades:
26.9.08
La melangia dels maqâm
.jpg)
Àsia Central ha estat durant mil·lennis un gresol de cultures en el qual s'han aplegat diversos pobles per tal de crear importants civilitzacions. Totes les èpoques i totes les dinasties han deixat proves d'una vida artística refinada, particularment pel que fa a la música i a la dansa.És en aquesta rica tradició on s'ha format la música de l'Uzbekistan. En totes les cultures de l'Àsia Central la música clàssica i religiosa no s'ha transmès per mitjà de partitures escrites sinó que s'ha heretat per transmissió oral de pares a fills, de mestres a alumnes. Durant més de cinc segles, fins a la revolució soviètica, les corts de Bukhara i de Khiva van brillar per la seva activitat musical, i aquesta música s'ha conservat durant segles perquè mai no s'ha deixat de tocar: a través de les generacions, ha estat una música viva que no ha calgut rescatar de l'oblit.
L'herència clàssica d'aquestes tradicions musicals consisteix en un conjunt de col·leccions, denominades "maqâm", que són cançons i peces instrumentals que els intèrprets (coneguts com bastekâr) poden reproduir tot afegint-hi el seu toc personal. No obstant això, també es pot construir, sobre aquestes peces, noves composicions que, si tenen èxit, esdevindran part d'una "nova" tradició.
Travessant la Vall de Fergana, un oasi fèrtil a l'est de l'Uzbekistan, hom escolta música pertot arreu, les cançons i la tradició han conservat els seus maqâm autòctons. I en aquestes terres va néixer l'any 1960 en una granja col.lectivitzada de cotó (les granges creades amb l'aigua dels rius Amu Daria i Syr Daria que s'abocava al Mar d'Aral) una de les intèrprets més reconegudes de tot el país: Munadjat Yulchieva.
.jpg)
Als seus inicis cantava tot escoltant la ràdio i la televisió i aviat es van evidenciar les seves extraordinàries qualitats. Avui en dia pertany a la gran tradició clàssica d'Uzbekistan, amb un repertori centrat en el maqâm uzbek, poemes i cançons dels segles XIII, XIV i XV, als que ha incorporat les bases d’un nou estil. La seva reputació, avui en dia sòlidament establerta, es basa en un timbre i una tessitura d’entonació àmplia i potent que utilitza els colors i ombres, les cadències de la seva veu per a expressar un subtil dolor íntim. Els seus alts vellutats, plens de matisos, acompanyen el to malenconiós dels seus poemes.Escoltar a Munadjat Yulchieva és embriagar-se d'una melangia plena de bellesa...
Entrades relacionades:
La música del dilluns
Una nit a la disco...
La música celestial: Tengir-Too
8.9.08
Horitzons perduts: més que una pel.licula...
Quan el sr. Chang (H. B. Warner), un dels habitants de Shangri-La, comenta: “...el sorprendria descobrir que una mica d’educació, de cortesia, ajuda a resoldre els problemes més delicats...” hom s’adona que l’ànima d’aquesta pel·lícula es concentra en aquestes senzilles paraules... I aquests van ser alguns dels mots i de les imatges que van despertar la meva passió pels viatges i per la recerca dels paradisos perduts...Frank Capra, l’any 1937, va portar al cinema una novel·la de l’any 1932 que el va impactar poderosament titulada “Horitzons Perduts”. En aquesta obra l'escriptor anglès James Hilton va construir un món ideal, que va anomenar “Shangri-La” (un nom fruit de la seva invenció i que sembla ser que es va inspirar en el “Shambhala” de la tradició budista tibetana), situat enmig de muntanyes gelades i poblat per habitants de l’Himalàia i estrangers que arriben després de moltes dificultats.
Un lloc ple de bellesa, cultura i pau on Hugh Conway (Ronald Colman), jove cònsol anglès a l'Índia, i quatre britànics més (tots ells estereotips de la cultura – o incultura- occidental) arriben després d'un accidentat viatge en avió.
Quan els protagonistes veuen per primer cop Shangri-La s’enfronten amb una estranya i gairebé irreal aparició: un grup de colorits pavellons que s'agrupen en el vessant de les muntanyes nevades i envoltats per planes verdes, jardins, boscos i una fauna exuberant, un paradís amagat a la resta del món.
En l'antic monestir budista, Conway i els seus companys de viatge troben un lloc on la reduïda comunitat de monjos intenta conservar els tresors de la civilització, tant els materials com els espirituals, amenaçats per la violència d'una època terrible de la història. Tot just el món acabava de sortir de la Primera Guerra Mundial i advertia la proximitat de noves tragèdies que ja tenien lloc: les guerres a Espanya o Xina, l’ascens dels feixismes a Alemanya, Japó i Itàlia, la pobresa i el colonialisme s’estenien per tots el països del sud, etc. i tant l’autor del llibre, Hilton, com el director de la pel.licula Capra, ens dibuixen un idíl·lic univers tibetà que no és una promesa de futur o un rescat del passat idealitzat, sinó un present pel qual lluitar davant dels tràgics temps que la societat economicista i industrialitzada han creat.Un indret on és possible una altra societat basada en els principis col·lectius de justícia i llibertat que de ben segur formen part dels sentiments més profunds i íntims de cada individu, o com ho definiria Sondra (Jane Wyatt), un personatge principal: “...Estic segura que en tot cor hi ha un desig de Shangri-La...”
En resum, una molt recomanable pel·lícula mítica que amb el pas dels anys guanya i que ens recorda que: “Potser sempre hem estat part de Shangri-La sense adonar-nos-en...”
Entrades relacionades:
L'home que va poder regnar
18.6.08
Khiva, un oasi entre deserts
Tot just havent creuat la porta Ota-Darzova de les muralles mil·lenàries d’Ichan-Qala a Khiva, Nadir, un jove artesà del coure, em va rebre amb el seu millor somriure. Durant tres dies, cada matí ens trobàvem una bona estona a la porta de la seva botiga i deixàvem passar la brisa del desert acompanyant-nos de la frescor d’una saborosa síndria mentre les mesquites i madrasses del voltant lluïen els seus ardents colors.
Els records d’aquells instants, les llegendes i històries que en Nadir em va ensenyar, els podeu trobar a la Revista Fronteras de Papel - una apassionada iniciativa de dos grans viatgers: la Mercè i en Joan- amb el títol “Khiva, un oasis entre desiertos”. Espero que us agradi...
Els records d’aquells instants, les llegendes i històries que en Nadir em va ensenyar, els podeu trobar a la Revista Fronteras de Papel - una apassionada iniciativa de dos grans viatgers: la Mercè i en Joan- amb el títol “Khiva, un oasis entre desiertos”. Espero que us agradi...
Entrades relacionades:
13.6.08
La Ruta de la Seda
I per què la Ruta de la Seda...?
Per moltes coses... i per una música i unes imatges:
Per moltes coses... i per una música i unes imatges:
15.5.08
Caravanes de paraules
Avui, el bloc Amu Daria està de celebració...
Primer de tot, per l’aparició, fa unes setmanes, del llibre “Rutas perdidas, oasis de seda. El gran bazar de Asia a lomos de Silkroadologist” (Ed. Flor del Viento, 2007) d’en Fernando M. Romero Pecourt, un relat del seu viatge en solitari de 25.000 quilòmetres a cavall de la seva bicicleta per la
Ruta de la Seda, des d’Istanbul i fins a Pequín per continuar per l’Índia, altres zones de la Xina, Vietnam o Pakistan. Vaig tenir la sort de compartir quatre moments del seu viatge i llavors va néixer una bona amistat que encara conservem.
És un relat emotiu, tendre, sincer, viu, honest, barreja de coneixements i de bellesa, que amb les seves paraules, plenes de sentiments i escrites des del respecte, ens porta a compartir l’amabilitat de la gent que ha conegut en els dotze països recorreguts. Una petita obra mestra dels relats viatgers d’aquest principi de segle. Imprescindible...
El segon motiu és la presentació del llibre “La Catosfera Literària” (Ed. Cossetània, 2008), una primera antologia amb cent textos procedents de blocs literaris (en sentit ampli), amb pròleg de Biel Mesquida. Fa uns mesos, en el marc de les Primeres Jornades de la Catosfera a Granollers es va fer una crida als blocaires per tal de fer un llibre pioner: un llibre coral en català amb una selecció (entre tots aquells qui es van presentar) de les cent millors entrades (posts) relacionades amb la literatura.
Tots els blocs seleccionats són ben diversos tant en temes com en procedències: pura literatura, poesia, assaig, crítica literària, activisme cultural, grans lectors i lectores, o persones que utilitzen el bloc com a espai literari, ja sigui de ficció ja sigui com a dietari.
I entre aquestes cent entrades es troba “Osh: L’obertura Larsen”, un dels meus mini-relats viatgers més estimats publicats l’octubre passat a l’Amu Daria, i és clar, em fa il·lusió.... Tinc el plaer de compartir les pàgines de “La Catosfera Literària” amb alguns/es dels meus blocaires preferits/des com El llibreter, Verba Volant Scripta Manent, Centpeus, Llum de dona i d’altres que, gràcies a aquesta iniciativa, he anat descobriment aquestes darreres setmanes. Us recomano la seva lectura... Per cert, el proper dissabte 17 es fa la presentació. Esteu convidats !!!
I el tercer motiu d’alegria és que amb aquesta entrada Amu Daria arriba a la número cinquanta. Potser no semblarà massa, però compartir el relat dels aprenentatges que vaig tenir la sort de viure a la Ruta de la Seda i a Àsia Central fa uns anys ha estat un apassionant, senzill i difícil alhora, camí viscut en aquests darrers mesos. Escriure per estimar, escriure per viure...
I a més, he tingut el plaer de descobrir blocs i blocaires amb qui compartir l’interès i l’estimació per les terres d’Orient com en Lluís i la Núria de Més enllà, com l’Olivier de Bukhara a Tashkent en bicicleta, com l’ Anne-Laure Py de La vida dels artesans d’Àsia Central, com en Carlos de La Ruta de la Seda online, com en Dan i el seu Viatge en Trabant, com en Xavi de Trans-Tadji, com en Jordi i la Sheila de Lluny.net, com el Fonamental de La gran Travessa, com la Laura de El Transsiberià, com en Joan i la Mercè de la revista Fronteras de Papel, com en Xavi de Soviet Russia, com l’Oscar de Turkestania Club, o tants d’altres que de ben segur m’oblido... Us recomano la seva lectura, imprescindibles per preparar i gaudir del viatge: són una meravella...
També el món blocaire m’ha permès gaudir i compartir les emocions o esperar delerosament les noves entrades de persones poc o molt conegudes (malgrat sentir-les properes) com l'Eva, com la Miranda, com l’Eduard, com la Teresa, com en Francesc, com l’Oriol, com l’Humbert o com en Guillem. En resum, opinions, reflexions i emocions molt i molt interessants.
Ufff... i ja acabo per avui aquesta celebració: fa uns anys un bon amic, el millor, em va descobrir una nova màgia. El secret més ben guardat. Aquell que en somnis tothom vetlla, com guardians acovardits a l’espera de la llum que ens aboqui al dia. Em va descobrir la màgia de les caravanes de paraules. Mot rere mot s’encadenen l’un rere l’altre, amb sensual harmonia, deixant-se acaronar suaument pels tons i pels ritmes... Caravanes de paraules, de camells i de tresors creuant els deserts oblidats a la recerca del desconegut. Intercanvi de colors, de somnis, de poemes, de revolucions, de riures... Avui, anys després, quan escric i recordo els viatges, recordo les seves caravanes de paraules... Celebrem-ho...
Primer de tot, per l’aparició, fa unes setmanes, del llibre “Rutas perdidas, oasis de seda. El gran bazar de Asia a lomos de Silkroadologist” (Ed. Flor del Viento, 2007) d’en Fernando M. Romero Pecourt, un relat del seu viatge en solitari de 25.000 quilòmetres a cavall de la seva bicicleta per la
Ruta de la Seda, des d’Istanbul i fins a Pequín per continuar per l’Índia, altres zones de la Xina, Vietnam o Pakistan. Vaig tenir la sort de compartir quatre moments del seu viatge i llavors va néixer una bona amistat que encara conservem.És un relat emotiu, tendre, sincer, viu, honest, barreja de coneixements i de bellesa, que amb les seves paraules, plenes de sentiments i escrites des del respecte, ens porta a compartir l’amabilitat de la gent que ha conegut en els dotze països recorreguts. Una petita obra mestra dels relats viatgers d’aquest principi de segle. Imprescindible...
El segon motiu és la presentació del llibre “La Catosfera Literària” (Ed. Cossetània, 2008), una primera antologia amb cent textos procedents de blocs literaris (en sentit ampli), amb pròleg de Biel Mesquida. Fa uns mesos, en el marc de les Primeres Jornades de la Catosfera a Granollers es va fer una crida als blocaires per tal de fer un llibre pioner: un llibre coral en català amb una selecció (entre tots aquells qui es van presentar) de les cent millors entrades (posts) relacionades amb la literatura.
Tots els blocs seleccionats són ben diversos tant en temes com en procedències: pura literatura, poesia, assaig, crítica literària, activisme cultural, grans lectors i lectores, o persones que utilitzen el bloc com a espai literari, ja sigui de ficció ja sigui com a dietari.I entre aquestes cent entrades es troba “Osh: L’obertura Larsen”, un dels meus mini-relats viatgers més estimats publicats l’octubre passat a l’Amu Daria, i és clar, em fa il·lusió.... Tinc el plaer de compartir les pàgines de “La Catosfera Literària” amb alguns/es dels meus blocaires preferits/des com El llibreter, Verba Volant Scripta Manent, Centpeus, Llum de dona i d’altres que, gràcies a aquesta iniciativa, he anat descobriment aquestes darreres setmanes. Us recomano la seva lectura... Per cert, el proper dissabte 17 es fa la presentació. Esteu convidats !!!
I el tercer motiu d’alegria és que amb aquesta entrada Amu Daria arriba a la número cinquanta. Potser no semblarà massa, però compartir el relat dels aprenentatges que vaig tenir la sort de viure a la Ruta de la Seda i a Àsia Central fa uns anys ha estat un apassionant, senzill i difícil alhora, camí viscut en aquests darrers mesos. Escriure per estimar, escriure per viure...
I a més, he tingut el plaer de descobrir blocs i blocaires amb qui compartir l’interès i l’estimació per les terres d’Orient com en Lluís i la Núria de Més enllà, com l’Olivier de Bukhara a Tashkent en bicicleta, com l’ Anne-Laure Py de La vida dels artesans d’Àsia Central, com en Carlos de La Ruta de la Seda online, com en Dan i el seu Viatge en Trabant, com en Xavi de Trans-Tadji, com en Jordi i la Sheila de Lluny.net, com el Fonamental de La gran Travessa, com la Laura de El Transsiberià, com en Joan i la Mercè de la revista Fronteras de Papel, com en Xavi de Soviet Russia, com l’Oscar de Turkestania Club, o tants d’altres que de ben segur m’oblido... Us recomano la seva lectura, imprescindibles per preparar i gaudir del viatge: són una meravella...
També el món blocaire m’ha permès gaudir i compartir les emocions o esperar delerosament les noves entrades de persones poc o molt conegudes (malgrat sentir-les properes) com l'Eva, com la Miranda, com l’Eduard, com la Teresa, com en Francesc, com l’Oriol, com l’Humbert o com en Guillem. En resum, opinions, reflexions i emocions molt i molt interessants.Ufff... i ja acabo per avui aquesta celebració: fa uns anys un bon amic, el millor, em va descobrir una nova màgia. El secret més ben guardat. Aquell que en somnis tothom vetlla, com guardians acovardits a l’espera de la llum que ens aboqui al dia. Em va descobrir la màgia de les caravanes de paraules. Mot rere mot s’encadenen l’un rere l’altre, amb sensual harmonia, deixant-se acaronar suaument pels tons i pels ritmes... Caravanes de paraules, de camells i de tresors creuant els deserts oblidats a la recerca del desconegut. Intercanvi de colors, de somnis, de poemes, de revolucions, de riures... Avui, anys després, quan escric i recordo els viatges, recordo les seves caravanes de paraules... Celebrem-ho...
8.5.08
La mirada riallera de Garm Chashma
La veritat és que no me’n recordo del seu nom, fins i tot, crec que no vaig saber ben bé mai com es deia. A casa, tres anys després, li diem amb afecte: “la nena de les dents de conill” i la seva foto ocupa una part destacada de la paret blanca del menjador.
Era setembre quan va aparèixer sobtadament en un polsós camí a la vora de la “Sanatoria” de Garm Chashma al Pamir. Les “sanatories” són balnearis entesos des de la filosofia de l'Àsia Central soviètica, un complex, més o menys gran, en una zona d’aigües termals i curatives on el poble gaudia de les seves vacances o de cures temporals. Així, seguint aquesta concepció, Garm Chashma és un petit poble de no més de 40 cases que disposa d’un rudimentari establiment termal i hoteler que acull a famílies de vacances o a malalts de reuma, artritis o asma. A la vora de l’única carretera de sorra que creua el poble es troben dues piscines, una d’elles a cel obert envoltada per les figures irreals que la natura ha esculpit a través de l’aigua sulfurosa que brolla de l’interior de la terra. Tot plegat, enmig d’una vall i d’un riu que tenen alguna cosa de màgics.
Tant em va arribar a fascinar aquest indret que durant deu dies vaig restar en absoluta inactivitat, només trencat per esporàdiques excursions pels caminets de muntanya a perduts indrets de bellesa crepuscular. I fou en una d’aquestes ocasions, mentre observava distret ocells i plantes i em deixava escalfar per la puresa del sol de la vall, quan aquesta nena va aturar-me enmig del camí. Cap paraula, només el somriure innocent i la mirada inquieta i escrutadora. Érem quiets l’un davant de l’altre i els meus mots de salutació no feien cap efecte més enllà de mantenir la seva mirada en el meu rostre. Lentament es va apartar i jo, encara amatent a alguna paraula o senyal, vaig continuar el meu camí després d’allunyar-me amb una cordial salutació i un bon somriure.
A les moltes passes, quan ja no hi pensava, em vaig adonar que, a uns quatre o cinc metres, la nena caminava darrera. No era capaç de saber d’on havia sortit, si senzillament compartíem el mateix camí o si em seguia per saber on anava. Durant uns minuts vam continuar distanciats en silenci. I, de sobte, en tornar-la a mirar ella va fer una expressió entremaliada mentre mirava d’amagar-se. I així fou com vam començar a jugar a fet i amagar mentre, sense gaire traça, corríem entre arbres i matolls i ens amagàvem darrera de roques i plantes.
Així va començar una relació que em va fer conèixer la seva família, gaudir de la seva hospitalitat i dels seus aliments, gesticular moltes bones estones, gaudir dels seus riures... però això són altres històries.
Algunes tardes de pluja, amb melangia, m’agrada pensar que, en aquella gastada caixa metàl·lica que em va ensenyar on guarden els records familiars, ella està mirant la foto i observa amb tendresa la mirada riallera i els llaços de color blanc que l’embellien en aquell instant, com ara mateix faig jo...
(veure mapa de la zona)
Era setembre quan va aparèixer sobtadament en un polsós camí a la vora de la “Sanatoria” de Garm Chashma al Pamir. Les “sanatories” són balnearis entesos des de la filosofia de l'Àsia Central soviètica, un complex, més o menys gran, en una zona d’aigües termals i curatives on el poble gaudia de les seves vacances o de cures temporals. Així, seguint aquesta concepció, Garm Chashma és un petit poble de no més de 40 cases que disposa d’un rudimentari establiment termal i hoteler que acull a famílies de vacances o a malalts de reuma, artritis o asma. A la vora de l’única carretera de sorra que creua el poble es troben dues piscines, una d’elles a cel obert envoltada per les figures irreals que la natura ha esculpit a través de l’aigua sulfurosa que brolla de l’interior de la terra. Tot plegat, enmig d’una vall i d’un riu que tenen alguna cosa de màgics.
Tant em va arribar a fascinar aquest indret que durant deu dies vaig restar en absoluta inactivitat, només trencat per esporàdiques excursions pels caminets de muntanya a perduts indrets de bellesa crepuscular. I fou en una d’aquestes ocasions, mentre observava distret ocells i plantes i em deixava escalfar per la puresa del sol de la vall, quan aquesta nena va aturar-me enmig del camí. Cap paraula, només el somriure innocent i la mirada inquieta i escrutadora. Érem quiets l’un davant de l’altre i els meus mots de salutació no feien cap efecte més enllà de mantenir la seva mirada en el meu rostre. Lentament es va apartar i jo, encara amatent a alguna paraula o senyal, vaig continuar el meu camí després d’allunyar-me amb una cordial salutació i un bon somriure.A les moltes passes, quan ja no hi pensava, em vaig adonar que, a uns quatre o cinc metres, la nena caminava darrera. No era capaç de saber d’on havia sortit, si senzillament compartíem el mateix camí o si em seguia per saber on anava. Durant uns minuts vam continuar distanciats en silenci. I, de sobte, en tornar-la a mirar ella va fer una expressió entremaliada mentre mirava d’amagar-se. I així fou com vam començar a jugar a fet i amagar mentre, sense gaire traça, corríem entre arbres i matolls i ens amagàvem darrera de roques i plantes.
Així va començar una relació que em va fer conèixer la seva família, gaudir de la seva hospitalitat i dels seus aliments, gesticular moltes bones estones, gaudir dels seus riures... però això són altres històries.
Algunes tardes de pluja, amb melangia, m’agrada pensar que, en aquella gastada caixa metàl·lica que em va ensenyar on guarden els records familiars, ella està mirant la foto i observa amb tendresa la mirada riallera i els llaços de color blanc que l’embellien en aquell instant, com ara mateix faig jo...
(veure mapa de la zona)
11.4.08
Una nit a la disco...
.jpg)
Després de tot un dia de caminar entre museus, parcs i mesquites, els vespres a Tashkent, la capital de l’Uzbekistan, eren dedicats a la conversa relaxada i a un àpat suau abans d’anar a descansar. Tanmateix, un dia un amic uzbek, en Habid, em va proposar d'anar a una discoteca i fou una sort acceptar la invitació i gaudir d’aquella nit.Perquè Tashkent, a més de trobar-se enmig d’Àsia Central, és també una gran ciutat de quatre milions d’habitants on es barregen modernitat i tradicions i especialment, els estils asiàtic i islàmic amb el comunista i l'europeu.
La música va ser indubtablement el més interessant de la vetllada, tant podíem ballar amb peces de música tecno occidentals (malgrat les paraules en rus que hi apareixien esporàdicament) com amb melodies que em semblaven una barreja entre uzbek i rus, com ens trobàvem dansant amb melodies exòtiques que em recordaven la música oriental i els balls d’increïble sensualitat de les "hurís" en el paradís islàmic. A més, com que feia mesos que no ballava, vaig experimentar intensament la gran descàrrega d’energia i la barreja de sensacions i d'estímuls... Era màgic sentir la llibertat del meu cos entre les notes i els ritmes, observar els cossos de les dones i dels homes que m’envoltaven i compartir aquesta intensitat amb tants desconeguts d’unes altres cultures i llengues.
Fou la nit on vaig descobrir les cançons de Se Tanho, un trio femení de synthpop amb arrels espirituals; de Shahzoda i de Ziyoda, totes dues destacades representants del pop comercial o d’Abduvali Rajabov, un cantant melòdic que crea càlids ambients.
Em vaig deixar seduir pels moviments de Feruza i vaig sentir per primer cop la música del grup rus Ruki Vverh i el seu Aj, Aj, Aj que em va acompanyar (i se'm va repetir insofriblement) durant tot el viatge per Àsia Central, una melodia que encara conservo a la meva ment i que em transporta a les imatges d’aquella nit...
Pd. Aquesta entrada està dedicada a en Kim que tot just acabar d'arribar de la seva Ruta de la Seda i compartim la passió per la música uzbeka. I per a qui estigui interessat per la música d'Àsia Central els recomano el Turkestania Club.
29.2.08
Un tímid somriure
Ishkashim és una població del Tadjikistan, un oasi a tocar del cel, o potser també és una població de l'Afganistan, o són dos pobles amb el mateix nom, tant se val, Ishkashim és on vaig conèixer la família Sanavbar, els meus hostalers: el pare es diu Usmon, un home de somriure tímid, ulls d'infant entremaliat, amples espatlles i mans de gegant.
.jpg)
Portava poques hores a Ishkashim (el del Tadjikistan) i acabava de fer una breu incursió a l'altre Ishkashim (el de l'Afganistan) en creuar el pont sobre el riu Panj, un dels afluents de l'Amu Daria, frontera irreal entre muntanyes nevades i valls isolades, per visitar un petit mercat de fruites i verdures on famílies de la zona es reunien més enllà de geografies i conflictes. Una desena de parades no gaire plenes: teles i robes colorides, algun recanvi mecànic, llavors i fruites seques, pots i estris de cuina, algunes llaunes de carn, bosses d'arròs i pasta, ampolles de gasoses i, sobretot, pomes, cebes, pastanagues i patates. Acabada la visita al mercat, Usmon em va insistir perquè l'acompanyés muntanya amunt. Em feia un pèl de mandra ja que em trobava cansat pels dies de viatge, però les seves ininteligibles paraules i el seu somriure em van convèncer, i allà em trobava fent un improvisat trekking al desconegut.
Tres quarts d'hora més tard i quan la suor ja havia aparegut, n'Usmon em va fer girar la mirada, fins aquell moment centrada en combinar botes i roques amb harmonia, en el paisatge que es trobava a la meva esquena i... allà a la llunyania es trobava l'Ìndia, el Pakistan i l'Afganistan, els pics de l'Hindu Kush i el corredor de Wajan.
.jpg)
Els meus ulls no es creien el que veien, el cor em va bategar més a poc a poc i el cansament desaparegué. Allà, davant meu, es trobava la bellesa en estat pur, la natura en viu. Muntanyes i serralades, una terra plena de dolor m'oferia el seu rostre més dolç: una dansa de colors blancs, verds, marrons, grocs i taronges s'estenien quilòmetres i quilòmetres en poètica llibertat.
Més tard, a casa dels seus pares a la falda de la muntanya, Usmon, l'home que amb el seu tímid somriure m'havia regalat aquell instant que hom no pot oblidar en tota la vida, em delectava amb la música d'un setar i em cantava un Al-falaq (un vers o capítol del Corà) típic de la música del Badakhshan. Em deixava acaronar per la seva veu i encara sentia la mirada perduda en la immensitat i la bellesa del paisatge. Era nit fosca, la terra nedava en la llum de la lluna.
.jpg)
Portava poques hores a Ishkashim (el del Tadjikistan) i acabava de fer una breu incursió a l'altre Ishkashim (el de l'Afganistan) en creuar el pont sobre el riu Panj, un dels afluents de l'Amu Daria, frontera irreal entre muntanyes nevades i valls isolades, per visitar un petit mercat de fruites i verdures on famílies de la zona es reunien més enllà de geografies i conflictes. Una desena de parades no gaire plenes: teles i robes colorides, algun recanvi mecànic, llavors i fruites seques, pots i estris de cuina, algunes llaunes de carn, bosses d'arròs i pasta, ampolles de gasoses i, sobretot, pomes, cebes, pastanagues i patates. Acabada la visita al mercat, Usmon em va insistir perquè l'acompanyés muntanya amunt. Em feia un pèl de mandra ja que em trobava cansat pels dies de viatge, però les seves ininteligibles paraules i el seu somriure em van convèncer, i allà em trobava fent un improvisat trekking al desconegut.Tres quarts d'hora més tard i quan la suor ja havia aparegut, n'Usmon em va fer girar la mirada, fins aquell moment centrada en combinar botes i roques amb harmonia, en el paisatge que es trobava a la meva esquena i... allà a la llunyania es trobava l'Ìndia, el Pakistan i l'Afganistan, els pics de l'Hindu Kush i el corredor de Wajan.
.jpg)
Els meus ulls no es creien el que veien, el cor em va bategar més a poc a poc i el cansament desaparegué. Allà, davant meu, es trobava la bellesa en estat pur, la natura en viu. Muntanyes i serralades, una terra plena de dolor m'oferia el seu rostre més dolç: una dansa de colors blancs, verds, marrons, grocs i taronges s'estenien quilòmetres i quilòmetres en poètica llibertat.Més tard, a casa dels seus pares a la falda de la muntanya, Usmon, l'home que amb el seu tímid somriure m'havia regalat aquell instant que hom no pot oblidar en tota la vida, em delectava amb la música d'un setar i em cantava un Al-falaq (un vers o capítol del Corà) típic de la música del Badakhshan. Em deixava acaronar per la seva veu i encara sentia la mirada perduda en la immensitat i la bellesa del paisatge. Era nit fosca, la terra nedava en la llum de la lluna.
(Veure el mapa de la zona)
Entrades relacionades:
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
.jpg)
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](https://lh3.googleusercontent.com/blogger_img_proxy/AEn0k_tNPTcpBw2v9iP5Zx6eIlxxe13ocBn3xVwCkgsHixwu4fco-Opmq7jrn6Gq_Qz7wzQW2XcQlJQoLIQ-x7GaCQgLNTAD7UXTOdBzElTueaU=s0-d "Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]")
.jpg){kind=link}
.jpg){kind=link}
